Autor: Emmanuel Carrère
Editorial, any: LaBreu, 2014
Títol original, idioma, any: Le Moustache, francès, 1986
Gènere: Narrativa
Traductors: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 157
Llegit en: Català

Després de portar un frondós bigoti durant 10 anys, el pensament d'afaitar-se'l és tot un esdeveniment. El nostre protagonista ho planteja a la seva dona Agnès, que no l'ha vist mai sense, però es pensa que no s'hi atrevirà. Aprofitant un moment que ella baixa a comprar, s'afaita el bigoti en un rampell, pensant en la cara que posarà ella quan torni. Però quan ella puja, no sembla adonar-se de res. Ell creu que és un joc, però realment l'Agnès no li troba res diferent i, després d'una discussió, li diu que què s'empatolla, si mai no ha portat bigoti. L'ex-bigotut pensa que la dona li pren el pèl, però tampoc els seus amics i companys semblen trobar a faltar la mata negra de sota el nas, i tot es torna confús. És que l'Agnès, amb ànim de mantenir la broma, ha conspirat amb tots els altres? És que s'està tornant boig? O la boja és ella? Perquè no serà l'única cosa en la que no es posaran d'acord respecte a la seva vida. Alguna cosa passa, però el que és segur és que ja no pot confiar en ningú.

La idea central d'aquest llibre és molt bona i t'atrapa de seguida. Què deu passar amb el bigoti, existia? No existia? Però quan comences a llegir et trobes una mica frenat perquè el llenguatge és atapeït i feixuc, una mica pedant, m'atreviria a dir, i el protagonista, saberut i condescendent, et fa una mica de rabieta. Es podria dir que està ben retratat, i potser sí, però m'ha costat avançar, no trobo que sigui una lectura fluïda. I és una pena, ja que amb un llenguatge una mica més planer, i aquesta idea, en podria haver sortit un llibre rodó. A mesura que avança, la trama es va tornant més desconcertant i intrigant, fins arribar al tram final, que he trobat molt avorrit. I no parlaré del final, que després d'un gir interessant, m'ha acabat de matar.

Ja aviso que probablement seré injust amb aquesta obra. Deu ser que està feta per paladars més elevats que el meu, però a mi el llibre se m'ha fet més llarg que un dia sense pa. No és la història, que té el seu què, sinó la manera com està escrita, que probablement pugui fascinar a alguna gent, però que a mi no m'ha entrat gens. Si estigués escrit d'una altra manera (i no tingués el final que té) el recomanaria molt, però no ho puc fer, m'he avorrit i les estones que ha aconseguit captar la meva atenció han estat escasses. Segurament tenia expectatives altes i això no ajuda, però se li pot aplicar allò de 'no ets tu, sóc jo', no és un llibre construït per mi. El protagonista no ho sé, però jo sí que afaito el bigoti a base de bé.

Puntuació: @