Autor: Anthony Burgess
Editorial, any: labutxaca, 2014
Títol original, idioma, any: A clockwork orange, anglès, 1962
Traductor: Jordi Arbonès
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 260
Llegit en: Català

I ara què farem, eh? Doncs el mateix que fem totes les nits: pegar, violar, saquejar, prendre drogues i escapar-nos de la policia. Divertir-nos, en definitiva. L'Alex, un fanàtic de la música clàssica, i els seus amics són una banda de quatre que practiquen la ultraviolència pels carrers de la ciutat, com fan tants altres grups d'adolescents, o 'nadsat', com ells mateixos s'anomenen. Van vestits a l'última moda i parlen el seu propi argot; es creuen els amos. Però cal anar amb compte, és un joc excitant i divertit, però si t'enxampen tens un problema. Sobretot si els que creus que són els teus 'drugs', és a dir, col·legues, no et tenen tant respecte com et pensaves i et disputen el lideratge del grup. Fins i tot d'una visita malintencionada a la vella dels gats se'n pot sortir mal parat.

Aquesta història distòpica és molt coneguda per la pel·lícula que se'n va fer als anys 80 (i que no he vist). Narra les experiències d'un grup de joves amb la ultraviolència, la violència com a forma de divertiment i sense cap límit. També explica les conseqüències que això té i les maneres d'un govern totalitarista. Coneixem la història de la mà de l'Alex que ens explica totes les seves vivències en el dialecte 'nadsat', un pastitxo de paraules de diferents orígens que substitueixen les que nosaltres coneixem. Al principi és una mica difícil de seguir i la lectura s'entrebanca, però mica en mica t'hi acostumes i llegeixes sense problemes fins al punt que algunes paraules et venen al cap quan parles amb gent. La majoria es dedueix per context, però al final del llibre disposem d'un glossari. Moltes es podrien fer servir, però d'altres arribes a odiar-les, com ara 'horrouxou' (meravellós, extraordinari, bo...) que la repeteix un miler de vegades i és insuportable.

L'Alex aconsegueix caure malament, tot i la proximitat de les seves paraules, no fa cap pena. És un malparit i un mala ànima, però la moralitat del llibre ja s'encarrega d'anar-li fent pagar tots els seus greuges. Al principi em va costar per com està escrit, però mica en mica agafes la directa i passa molt millor, tot i que el que explica no és massa agradable. És un llibre per reflexionar sobre els actes de joventut, sobre la repressió i sobre la reinserció social. Fa pensar, m'ha resultat força interessant i com a distòpia fa esgarrifar, perquè l'intueixes no massa llunyana. Per cert, el pròleg, a mode de presentació del llibre, és de Quim Monzó, per a qui consideri això com un punt positiu. Un llibre que convé llegir i que ha madurat bé, el pots sentir actual i em sembla que perdurarà encara moltes generacions.

Puntuació: @@@