Autora: Marta Sempere
Editorial, any: Òmicron, 2014
Gènere: Poesia
Número de pàgines: 77
Llegit en: Català

Aquesta ressenya és una miqueta especial, ja que es tracta d'un llibre que no hauria llegit mai, però el vaig guanyar al concurs de Sant Jordi a can Jomateixa i és el poemari que recentment ha publicat la Marta Sempere, que els amics blogaires coneixem com a Fanal Blau. Des de l'afecte que li tinc, tot i les meves reticències amb la poesia, he volgut llegir la seva obra tot i el meu absolut i volgut desconeixement del gènere. El llibre està dividit en dues parts: Ditades, que són poemes curts, pensaments breus, i Empremtes, que són poemes més llargs, que en realitat en podrien ser un de sol. Les temàtiques són les esperades (suposo) en aquests casos, l'amor, el desamor, el dolor, la fragilitat i els sentiments en definitiva. Donada l'extensió del poemari, es pot llegir en 20 minuts, però la poesia s'ha de llegir d'una altra manera i pair totes les paraules, cosa que jo no sé fer.

He de dir que l'he llegit en veu alta i mirant de posar l'entonació que toca. Un cop més, constato que no entenc la poesia, penso que s'ha de tenir una sensibilitat especial per gaudir-la, i jo no la tinc. O podria dir que no entenc la poesia moderna, sense rima, sense mètrica... no és el que em van explicar a l'escola, però d'això fa molts anys. Aquesta llibertat en l'estructura em fa pensar que són pensaments escrits amb metàfores, però en comptes d'estar escrits de manera narrada, es prem l'enter cada cert nombre de paraules per generar versos. Els sentiments i les sensacions hi són, les paraules són punyents, però no m'arriba especialment aquesta manera d'expressar-les. Però la meva opinió no té cap validesa, segur que els molts poetes que corren per la xarxa en sabran gaudir i valorar les peces de la manera que toca. És un gènere que no compartiré mai amb vosaltres, ho sento, per mi no és comparable a una bona novel·la. Tampoc puntuaré, no tinc referències amb què comparar l'obra, seria molt injust.