Autor: Georges Simenon
Editorial, any: Edicions 62 (Avui col·lecció novel·la negra), 2003
Títol original, idioma, any: L'homme qui regardait passer les trains, francès, 1938
Gènere: Narrativa
Traductor: Ramon Folch i Camarasa
Número de pàgines: 251
Llegit en: Català

L'holandès Kees Popinga és un home exemplar. Fidel a la seva dona i amb dos fills, no diu mai una paraula més alta que l'altra i gaudeix de molt bona reputació a Groningen. Un dia però, un dels vaixells de la companyia del seu amo, el poderós Julius de Coster, no salpa a l'hora, de manera que això suposa un greu contratemps per les seves finances. Quan Popinga va a dir-ho a l'amo, se'l troba emborratxant-se en un hostal de dubtosa reputació al qual li fa fins i tot vergonya entrar. De Coster li diu que tot és igual ja que ha ordit un pla per fer-se passar per mort i fugir amb una bona quantitat de diners. Això exalta Popinga, per què no pot tenir ell una vida plena d'emocions? Per què ha de ser tan assenyat? Aquest rampell el portarà primer a Amsterdam, i després a Paris, deixant rere seu un seguit d'entremaliadures i un crim. La policia parisenca li segueix la petja, però el bo d'en Kees ha trobat el gust a això de ser un fugitiu, fins i tot es comença a divertir amb la seva nova situació i el que expliquen els diaris d'ell. 

Simenon és molt conegut pels llibres de l'inspector Maigret, però aquest volum no és d'aquesta sèrie. Narra la història d'un home gris que entra en una espiral que li ve gran, però que el fa sentir poderós, una persecució d'aquelles d'atrapa'm si pots. La troca s'embolica de valent, al mateix temps que en Popinga es diverteix més i més. El llibre està catalogat com a novel·la negra, però no ho és pas. Està ben escrit i fa una bona repassada a llocs emblemàtics de Paris, on transcorre la major part de la història. La trama és interessant i un bon exercici de com pot evolucionar una persona inicialment anodina.

Es tracta d'un bon llibre, però com em sol passar sovint, el fet que estigui escrit vuitanta anys enrere fa que no l'hagi llegit amb fluïdesa. L'estil, que en principi és àgil i dinàmic, em costa una mica. El que podria ser un llibre d'enganxar-s'hi i no deixar-lo fins el final pel seu interessant plantejament, no m'ha acabat d'atrapar, però adverteixo que en aquest cas és més per culpa meva que seva, els clàssics i jo sempre tenim problemes. Em queda pendent llegir alguna de les històries de Maigret.

Puntuació: @@