Autora: Imma Monsó
Editorial, any: labutxaca, 2013 (Publicat per Proa el 2012)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 382Llegit en: Català
Premis: Ramon Llull 2012
L'Agnès, o Nes per abreviar, és psiquiatra i viu obsessionada amb el temps. Esgarrapa tots els segons que pot al rellotge, tant amb petits com grans gestos. No suporta perdre el temps i té la setmana perfectament apamada, no dedica ni un minut més del necessari a cap activitat. A la Nes li ve de família, el seu pare i la seva germana són Ràpids, com ella, però la mare i el germà són Lents. El patiment pel seu pare, ja gran, els dubtes amb el seu amant, les converses amb la seva millor amiga, tot això forma part de la seva actualitat, però res no s'explica sense els molts esdeveniments familiars que han tingut lloc des que era una nena. Mica en mica coneixerem la seva història. Però per damunt de tot, el temps, el gran protagonista que la Nes mira d'estalviar com sigui, passant per sobre de tot i de tothom.
La història està explicada en dos fils. Per una banda, l'actualitat de la Nes, en tercera persona, on coneixem les seves neures i els seus problemes del dia a dia. Per altra banda, a capítols alternatius i escrit en primera persona, l'historial de la família Bach, en el que coneixerem tots els fets importants al llarg dels anys. Els dos fils acaben convergint. Es tracta d'un llibre que planteja reflexions interessants al voltant de l'obsessió per aprofitar el temps que tots més o menys tenim. Ens hi podem sentir reflectits, però francament, acabes agafant molta mania a la Nes, en moltes ocasions li voldries donar un parell de mastegots. A banda d'això, el llibre és força rodó, està molt ben escrit i es llegeix ràpid, tot i que és prou dens.
A mesura que llegia arrufava una mica el nas perquè la Nes em posava nerviós i no acabava de veure on treia cap el llibre. Per sort, a la darrera part millora força i he d'acabar dient que és un bon llibre, d'aquests que fan pensar, però amb una bona història de ficció associada i escrit de manera notable. S'ha de llegir amb una mica de paciència, per això no em sembla que es pugui recomanar a tothom, però no li falten virtuts si ets capaç de dominar l'estrès que et provoca.
Puntuació: @@@
11 Comentaris
Com que tots els que he llegit de l'Imma Monsó, m'han agradat crec que m'arriscaré.
ResponEliminaAmb les teves @@@ ja és suficient per engrescar-m'hi.
Ostres, un llibre que provoca estrès, quin estrès!!
ResponEliminaAixí que aquesta dona és la culpable del post aquell sobre el temps... va... que vingui a viure una setmaneta amb mi i quan torni al món, haurà canviat totalment :-DD
Paciència? L'estrictament necessària, que no tinc gaire temps ;)
ResponEliminaOdio els llibres on el protagonista fa molta rabia, per exemple el El curiós incident del gos a mitjanit o La conjura dels necis.
ResponEliminaM'he llegit un parell de la Imma Monsó, suposo que m'hi acabaré arriscant i llegint-lo... sempre em passa el mateix jajaja
ResponEliminaForça d'acord, un llibre molt ben escrit i rodó, xò no sé, em va atabalar tant....
ResponEliminaTot el que he llegit fins ara de Imma Monsó m'ha agradat bastant. Aquest també el llegiré segurament, però vista la teva ressenya, millor escollir el moment adequat.
ResponEliminaEt dono la raó, s'ha de tenir una mica de paciència.
ResponEliminaEt fa pensar també en com vivim de veloços, però costa evitar-ho.
No coneixia aquesta escriptora, però sembla ser que té una claca important. Aquesta és la meva primera experiència amb ella i no sé si repetiré, però cal dir que escriu força bé. Gràcies a tots pels comentaris.
ResponEliminaCarme, no crec que et decebi, la temàtica de vegades no és tan important com la manera de fer el llibre, i si l'autora t'agrada, ja ho tens. Desconec de què tracten els altres llibres seus.
Assumpta, no crec que li anés malament un canvi d'aires, tot i que en el llibre ja ho intenta! Efectivament, d'aquest llibre parlava en aquell post del Bona nit.
Maurici, ja és això! Però una setmaneta per llegir el llibre la trobaries, no?
Pons, potser si fan tanta ràbia és perquè estan ben caracteritzats, te'ls creus. Alguns pretenen fer ràbia i només fan pena. Ara, és clar, la ràbia que sents per ells, encara que sigui mèrit de l'escriptor o escriptora, no te la treu ningú.
Leviathan, si t'han agradat els altres, no hi ha motiu perquè aquest no t'agradin.
rits, això m'ho vaig deixar d'explicar, és força rodó, certament! Potser sí que atabala, però sobretot, crec que fa pensar.
Botika, potser és exagerat, eh? No sóc l'únic a qui ha atabalat una mica, però tampoc hi ha res de dolent, al contrari, en buscar el moment oportú per llegir un llibre. Sóc de la ferma creença que un llibre llegit quan toca guanya molt, i si el llegim a deshores pot fins i tot no agradar-nos.
Jomateixa, paciència i mossegar-se una mica la llengua. No pensar massa en nosaltres mateixos, perquè ens pot agafar alguna cosa. Però malgrat això, no és mal llibre.
Comento tard (i mira que vas avisar!). No sé que em va passar que, una mica a revés que a tu, el vaig llegir amb interès fins que cap al final em vaig desenganxar per una bona temporada, em vaig haver d'obligar a llegir el final. Però sí, em va fer pensar en la meva relació amb el temps, em considero lenta però també vull aprofitar el temps al màxim (una mena de barreja, vaja). (la qüestió és què vol dir aprofitar el temps). Siauuuu
ResponEliminaLi tinc un gran respecte al Premi Ramon Llull. Tard o d'hora caurà.
ResponEliminaPetons,