Autor: J. D. Salinger
Editorial, any: labutxaca, 2010
Títol original, idioma, any: The Catcher in the Rye, anglès,1945-46
Gènere: Narrativa
Traductors: Ernest Riera i Josep M. Fonalleres 
Número de pàgines: 282
Llegit en: Català
Relectura

Holden Caulfield: un jove malparlat, irreverent, exagerat, una mica inadaptat, amb complex d'inferioritat envers els seus germans, que odia els seus pares, milhomes i molt, molt pagat de si mateix. En definitiva: un adolescent de 16 anys amb tots els tòpics que se li suposen a un adolescent de 16 anys. L'acaben de fer fora de l'institut Pencey per haver-ho suspès gairebé tot, i no és el primer cop que l'expulsen d'un centre. El món està en contra del nostre jove amic, totes les persones són hipòcrites, totes les situacions són cursis i no pot suportar a ningú. Queden pocs dies per les vacances de nadal i haurà d'anar transmetre el seu nou fracàs a la seva família, però està tan cansat de l'institut i dels seus companys que decideix marxar abans d'hora, encara que no té intenció d'anar a casa fins el dimecres que toca. Així comença un cap de setmana llarguíssim que portarà en Holden a multitud de llocs i situacions. No té ni idea de què fer amb la seva vida.

Es diu que aquesta novel·la va ser tota una revolució a l'època que va sortir i no en dubto, però a dia d'avui el seu estil ja no impressiona a ningú. Per començar, jo li posaria l'etiqueta de 'juvenil' en comptes de la de 'narrativa', però mira, encara em queda un xic de respecte a l'ànima. Parla un adolescent i aconsegueixes odiar-lo tant o més del que ell odia tot el que l'envolta. Ara, aquest parlar de pinxo de barri ja no és sorprenent i arriba a ser desagradable, per no dir que la traducció catalana és de l'any 1990 i totes les paraulotes estan desactualitzades. En Holden se'n va per les branques contínuament, salta d'un cantó a l'altre i sovint entra en monòlegs molt llargs d'escàs interès. Meritori per posar-se a la pell d'un adolescent de manera tan fidedigna, penso que molts ens hi podem reconèixer, encara que una mica sobredimensionat, és clar. Naturalment, tot el que explica és d'importància per ell, les seves reflexions, el seu univers, petit molt petit, però, com tot adolescent, es pensa que ja ho sap tot d'aquesta vida.

Sé que em guanyaré alguna que altra esbroncada, potser enemics i tot, però aquest llibre em sembla una patata bullida. Comença fent certa gràcia, però n'he acabat ben tip. Al meu entendre, no passa absolutament res en tot el llibre. El vaig llegir fa temps i ara que tenia l'oportunitat de rellegir-lo (i en català) vaig pensar que la meva impressió milloraria, però no. És un llibre que tothom acaba llegint, però a mi no m'ha fet ni fred ni calor. Segons els experts, se suposa que és una de les obres més grans de la literatura del XX, doncs jo ara i aquí em declaro un inculte. Em sap greu, però si ho sé no perdo el temps rellegint-lo. Per cert, que he acabat fins els collons (amb totes les lletres) de l'expressió 'de debò que sí'. Rabietes que té un.

Puntuació: @