Autor: Ste Arsson
Editorial, any: 1001 Ediciones, 2010
Traductors: Miguel Serrano Larraz
Gènere: Humor
Gènere: Humor
Número de pàgines: 170
A mi m'ha divertit. No és cap gran obra, és clar, però té punts força graciosos. És especialment recomanable per aquells que han llegit el llibre de Larsson i pensen que no n'hi ha per tant. Se'n riu força dels personatges i no he pogut pensar que ja els està bé quan, per exemple, pinta el personatge de Michael Blomqvist com un egòlatra i un cregut, o quan la particular Salander no parla mai perquè és mexicana i no entén ni un borrall de suec. Penso que pot fer gràcia a qualsevol que hagi llegit el llibre original, no crec que ningú se'l prengui com una ofensa.
En contra del que tots pensem, l'exitosa trilogia de Millennium no era una idea original. El llibre que va donar lloc a l'obra de Larsson va ser aquest que presento, robat vilment pel malaguanyat escriptor suec. El mateix autor, Ste Arsson, també suec, i també mort, ens ho explica en el pròleg. La manera com la seva idea va acabar en mans de Larsson i esdevenint una bomba editorial és, per això, una mica estrafolària. La novel·la ens presenta uns personatges que clarament podrem relacionar amb els famosos Blomqvist i Salander, entre molts d'altres, demostrant així que la trilogia que la majoria hem llegit no era més que un plagi força malintencionat. A més, el segon i tercer volums: pura invenció. De la mà de Fil Emön i Luzbel Malander coneixerem la veritable història que va permetre a Stieg Larsson fer-se ric i famós.
Es tracta, com era d'esperar, d'una paròdia de Els homes que no estimaven les dones. La història bàsica és la mateixa, i els personatges, amb noms canviats, es mantenen. Això sí, a estones es torna una mica delirant. En realitat, l'autor no existeix, i tot apunta a que es tracta d'una trapelleria del que signa com a traductor, Miguel Serrano Larraz. Els capítols són curts i elimina molta palla, però la lletra és força petita, això sí.
A mi m'ha divertit. No és cap gran obra, és clar, però té punts força graciosos. És especialment recomanable per aquells que han llegit el llibre de Larsson i pensen que no n'hi ha per tant. Se'n riu força dels personatges i no he pogut pensar que ja els està bé quan, per exemple, pinta el personatge de Michael Blomqvist com un egòlatra i un cregut, o quan la particular Salander no parla mai perquè és mexicana i no entén ni un borrall de suec. Penso que pot fer gràcia a qualsevol que hagi llegit el llibre original, no crec que ningú se'l prengui com una ofensa.