Autor: Paul Auster
Editorial, any: labutxaca, 2007
Títol original, idioma, any: The New York Trilogy, anglès,1985, 1986
Traductora: Joan Sellent Arús
Gènere: Novel·la
Número de pàgines: 347

Trilogia de Nova York és la reunió de tres novel·les curtes, La ciutat de vidre, Fantasmes i L'habitació tancada, que ja des del principi van sortir com a únic volum. Totes les històries tenen molts punts en comú, com ara el món dels escriptors i els investigadors privats, els protagonistes turmentats per espirals que els engoleixen per llargs períodes de temps i la caiguda en els abismes de la bogeria. Un escriptor que, per error, es veu involucrat en la investigació d'un ex-convicte que vol atemptar contra el seu fill, un detectiu que espia un personatge que aparentment no fa mai res i un altre escriptor que es veu abocat a fer realitat l'obra d'un vell amic i en part a viure la seva vida. Tot històries fosques i misterioses que es perllonguen per tant temps que els protagonistes acaben per perdre el nord.

Paul Auster escriu molt bé, però ho sap. Això fa que es regali massa sovint amb paràgrafs innecessaris i referències que no venen gens al cas amb la història. Llegint el llibre no he tingut sensació de llegir novel·la, sinó d'estar llegint tres relats molt llargs. Cadascuna de les parts no té estructura de novel·la, i em temo que tampoc profunditat de novel·la. De totes maneres, cal destacar les qualitats de l'escriptura de l'autor. Personalment, també destacaria l'ús d'alguns elements com ara noms de personatges en més d'un dels relats, mateixos noms i llocs per històries diferents. M'ha semblat original i dóna unitat al conjunt, que de fet es justifica com a tres explicacions d'una mateixa història, tot i que són novel·les (o relats) independents, però que a l'hora són massa semblants.

En conjunt m'ha semblat una mica pesat i difícil de llegir, reconec que m'he saltat alguna pàgina de lletanies absurdes de pur avorriment. Tot i així, té quelcom que enganxa que és el que em farà donar alguna altra oportunitat a l'autor. M'ha decebut que doni tan poques explicacions d'algunes situacions que embolica fins la desesperació, m'ha semblat que ni ell sabia com sortir-se'n de tan inversemblant que era la història. Però suposo que és el seu estil.