Llibres, i punt!

Tretze tristos tràngols

2012-03-04T15:33:00.000+01:00

Autor: Albert Sánchez Piñol

Editorial, any: La Campana, 2010 (publicada el 2008)

Gènere: Relats

Número de pàgines: 167

Homes de la Lluna que treballen al camp com a esclaus. Una zebra que fuig d'una lleona servint-se dels ensenyaments de la seva mare. Un nàufrag que és rescatat per un vaixell tripulat per sonats. Un congrés nacional-socialista que és una olla de grills. Un home lligat a la seva dona morta en mig de la selva. Un jove al que se li ha convertit un braç en una pota d'elefant. Un submarinista que és engolit per una balena. Un romà nou-ric amb aspiracions. Un esquimal que persegueix un ós polar. Un espantaocells que dialoga amb un corb. Els problemes del testimoni d'un accident. Dues ciutats que pugnen pel favor d'un rei i per salvar la pell. Un armari que engoleix éssers vius a casa del matrimoni perfecte. 13 contes originals i diferents que només tenen en comú que són tristos i que expliquen un tràngol. Estrafolaris, inversemblants i surrealistes, però tots amb missatge, i sobretot, tots ells sorprenents.

Es tracta del llibre de relats més surrealista que he llegit mai, però precisament per això és diferent a la resta. Tinc Sánchez Piñol per un escriptor amb una imaginació desbordant que arriba allà on no arriben d'altres. Penso que explota amb molt encert els seus estudis d'antropologia, però a més té una manera d'escriure que m'agrada força. Els contes d'aquest recull són de llargada diversa i completament diferents els uns dels altres. El denominador comú és que són idees molt originals amb finals que et deixen de pedra. Alguns són alliçonadors, d'altres et cauen damunt com una llosa. Mentre llegeixes saps segur que alguna cosa ha de passar.

Entenc que posar pels núvols aquest autor és una opció molt personal i precisament els trets que a mi m'atreuen tant poden fer enrere a algú altre. M'agrada molt el seu estil narratiu i el ritme que imprimeix. Com dic sempre, no sóc massa de llegir relats, però potser és per les experiències amb altres autors que no m'acaben de dir res. Però aquest recull m'ha agradat, és divers i no hi ha lloc per l'avorriment i la repetició. El recomanaria, però si espereu realisme, potser us creuarà els cables.

Puntuació: @@@@

Segon aniversari

2012-03-01T01:30:00.000+01:00

Avui és el segon aniversari del Llibres, i punt!, dos anys fent ressenyes de tot allò que llegeixo. Mai abans m'havia passat pel cap tenir un blog temàtic d'aquesta mena, però quan de sobte me'n van venir ganes, vaig tirar endavant la idea de seguida i no puc estar més content d'aquella decisió. Gaudeixo moltíssim d'aquest espai que em permet deixar escrites les meves impressions sobre un llibre, i per si no fos poc, poder-les comentar amb altres afamats lectors.

Des de bon principi aquest blog ha estat motiu de satisfacció per mi. Tenir-lo m'ha fet augmentar també el ritme de lectures, és una pressió positiva més per tal de no deixar anar mai el llibre. A més, ara sé que, des de fa dos anys, la lectura d'una obra no acaba quan giro l'última pàgina, acaba quan està enllestida la ressenya i comentada amb tots vosaltres.

Per celebrar aquest segon aniversari, m'ha semblat un bon moment per donar una aparença més moderna al blog, sense els defectes de la plantilla antiga. També m'he fet un propòsit, i això que no me'n faig mai, però he decidit que al llarg d'aquest tercer any llegiré algun llibre en anglès, almenys un! Sóc mandrós en aquest aspecte, però em convé i espero complir el propòsit.

Finalment, no puc acabar aquest post sense donar les gràcies a tots aquells de vosaltres que passeu molt o poc per aquí i contribuïu amb els vostres comentaris a completar el que es diu de cada llibre. Molt especialment vull agrair als més fidels que, tant si us interessa el llibre ressenyat com si no, sempre deixeu la vostra aportació. Gràcies de tot cor. I un desig per tots: molt bones lectures!

La luz fantástica

2012-02-27T23:26:00.000+01:00

Autor: Terry Pratchett

Editorial, any: Debols!llo, 2011

Títol original, idioma, any: The Light Fantastic, anglès, 1986
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor

Número de pàgines: 277

Com tantes altres vegades, el fracassat mag Rincewind és a punt de morir, però aquest cop la seva desaparició faria també que l'encanteri que porta al cap es perdés, i això no ho poden permetre els altres set encanteris que formen part de l'Octà, el llibre de màgia més poderós de tots. Per evitar-ho prenen la determinació de refer tota la realitat coneguda, una cosa senzilleta. Mentrestant, els mags més importants reben la notícia de mans de la mateixa Mort que el Disc del món s'encamina cap a una col·lisió fatal contra una estrella vermella gegant. L'única manera d'evitar-ho és pronunciar els vuit encanteris consecutivament, però és clar, un d'ells està guardat al cap del pitjor alumne de la Universitat Invisible, i cap d'ells no sap on para en Rincewind. La seva recerca, no del tot benintencionada, dona lloc a l'inici d'aquesta aventura que viurà el bruixot en companyia dels seus inseparables companys de camí.

Segona entrega de la nissaga de 'Mundodisco'. Aquest cop no trobem històries separades, sinó una de sola amb un argument prou elaborat, per bé que formalment el llibre es basa en el mateix humor irònic i trapella, en les situacions absurdes i delirants per parodiar les novel·les fantàstiques. No hi ha capítols, com a molt separa escenes, tot i que hi ha constants salts de personatges i escenaris. La lectura és fluïda i fàcil, no m'ha costat tant de seguir com 'El color de la magia'.

Aquest em sembla un bon exemple per demostrar que la lectura depèn molt de l'estat d'ànim i de la predisposició amb la que agafes un llibre. Puc dir que n'he gaudit força més que de l'altre que vaig llegir de l'autor, tot i que no deixa d'utilitzar fórmules molt similars. M'ha fet riure en situacions concretes i malgrat tota la trama es descriu de manera absurda, he trobat que darrere hi ha un argument acceptable, un objectiu. Aquest segon llibre és la porta a que continuï llegint aquest autor, això sí, deixant un temps prudencial entre llibre i llibre.

Puntuació: @@@

Natura quasi morta

2012-02-23T20:29:00.000+01:00

Autora: Carme Riera

Editorial, any: labutxaca, 2012 (publicada el 2011 per Edicions 62)

Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 255

Un alumne erasmus romanès de l'Universitat Autònoma desapareix sense deixar rastre. Ningú no coneix massa el tímid Constantinu Iliescu, però les seves amigues italianes Laura Cremona i Domenica Arrigo, en col·laboració amb l'únic alumne autòcton que tenia una mínima relació amb el desaparegut, Marcel Bru, començaran a remoure cel i terra per trobar-lo. En plena ocupació dels anti-Bolonya, a la degana de la facultat de lletres només li faltava afrontar una desaparició, i a sobre d'un alumne estranger. Ni els professors encarregats dels erasmus, ni els mossos d'esquadra no aconsegueixen trobar cap pista sobre Iliescu, però el que menys esperen és la desaparició també de la Laura, després de ser entrevistada a TV3 denunciant l'absència del seu company. Tot això capgira la tranquil·la vida del campus i posarà en problemes les autoritats universitàries i policials del Vallès, gens acostumades a enfrontar-se a casos així.

Carme Riera s'inspira en un fet real per escriure una novel·la ambientada en una de les principals universitats catalanes, un entorn molt conegut i proper. A més parla de temes molt actuals, potser la novel·la perdrà una mica amb el temps, però a dia d'avui és perfectament creïble, descomptat que es tracta d'una novel·la negra amb crims i investigacions. L'estil de la Riera no em quadra massa amb aquest gènere, és molt descriptiva, però se'n surt prou bé. El tractament de la investigació és notable i té l'indubtable atractiu de situar la trama en un entorn que ens és perfectament conegut, amb les peculiaritats de la nostra terra.

En conjunt és una bona obra amb una història interessant. Per la cadència que imprimeix l'autora en alguns moments he dubtat que sabés acabar el llibre a l'alçada de les expectatives que genera. Concloc que és acceptable, no decep. Sap generar misteri i fer-nos dubtar dels personatges, realment no és previsible. Però potser pel fet de situar els esdeveniments en un escenari tan nostrat, cosa que per mi és un dels punts interessants, li resta versemblança, no ens creiem que a casa nostra passin certes coses! Però passen, oi? Jo n'he gaudit. No és una obra fantàstica, però m'ho he passat bé llegint-la, que no és poc.

Puntuació: @@@

Wilt

2012-02-15T00:21:00.000+01:00

Autor: Tom Sharpe

Editorial, any: Columna, 1986

Títol original, idioma, any: Wilt, anglès,1976
Traductor: Lluís Comes i Arderiu
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 250

Henry Wilt és el que podríem dir un home mediocre. O això és el que la gent es pensa. Deu anys treballant a l'Escola Tècnica d'Arts i Oficis, d'haver de tractar amb energúmens classe rere classe, i encara no ha aconseguit un ascens a professor titular. I a més, no suporta la seva dona Eva. Tant és així que cada dia, quan surt a passejar el gos, pensa en maneres de carregar-se-la. Per si no fos poc amb tot el que ja l'atabala, ara ha decidit tornar-se una dona alliberada amb els seus nous amics adinerats, els Pringsheim. Està decidit, ho pensa fer. Ara només li queda assajar una mica perquè tot surti rodat i no deixar evidències del crim. Però el mètode que tria per assajar no li acabarà de sortir bé i a arrel d'això i d'un cúmul de desafortunades coincidències, la seva vida donarà un gir inesperat. Com explica ell ara que en realitat no ha mort la seva dona, per més que ho volgués fer?

Tom Sharpe passa per un dels escriptors més divertits de la literatura anglesa. L'obra és certament hilarant a causa dels constants malentesos, però no he trobat que fos especialment divertida ni he rigut pas tant com esperava. Això sí, anglesa ho és una estona llarga. La situació que descriu és delirant i ridícula, però se li nota una bona dosi de crítica social. El llenguatge que empra és sovint groller en el sentit sexual, de fet parla molt de l'alliberament sexual d'aquella època. L'edició que tinc no és especialment lluïda, li he trobat una bona pila d'incorreccions lingüístiques.

He de dir que esperava més del llibre, la majoria de gent diu haver rigut molt en llegir-lo i jo em comptaré en el percentatge de lectors que ni fu ni fa. Humor anglès, no sempre és bo. Amb tot, el conjunt no m'ha desagradat, una mica pocasolta, però treu petroli d'on no n'hi ha i es deixa llegir. Com que sóc del grup dels 'rarets', no puc dir que no el recomani, segurament es pot gaudir més del que jo ho he fet.

Puntuació: @@ i mitja

La hija del Apocalipsis

2012-02-09T21:35:00.001+01:00

Autor: Patrick Graham

Editorial, any: Debols!llo, 2011

Títol original, idioma, any: L'Apocalypse selon Marie, francès, 2008
Traductora: Teresa Clavel
Gènere: Intriga

Número de pàgines: 574

Una experta en detenir assassins en sèrie, amb un historial impressionant, no pot estar massa bé del cap. Però la pedra a la sabata de la Marie és en Daddy, el més terrible i més astut dels malvats als que s'ha enfrontat. Malsons, alcoholisme, violència... la Marie viu al límit. Però tot el que passa pel seu cap o somia no només té a veure amb els assassins i el seu tèrbol passat. Té visions, veu gent que no coneix, gent del passat, amb habilitats estranyes. Reverendes? Guardians dels rius? Què és tot això? Mica en mica, i a arrel d'un huracà que assola Nova Orleans, anirà entrant en un món que transcendeix el coneixement humà, tot i que una dura agent de l'FBI com ella no creu en aquestes coses! Però tindrà un objectiu, el centre de la seva nova vida, el que li donarà sentit: protegir la petita Holly a tota costa. La nena ha rebut un gran poder que encara no coneix, però que aviat es manifestarà.

M'és molt difícil encaixar aquest llibre en un sol gènere, és d'intriga, però també té fantasia, terror, ciència, tocs de novel·la negra i fins i tot pinzellades d'un humor molt irònic. És un llibre llarg i l'edició que tinc té la lletra un pèl petita pel meu gust. Està format per capítols llargs que al principi són confusos perquè parlen només d'uns personatges i no dels altres, canvia molt d'un capítol a l'altre i fins que no es barregen les trames costa una mica saber de què va el tema. Amb tot, és una història complexa i que cal seguir amb atenció per no perdre's en detalls o en escenaris, cosa que és fàcil.

Tot i ser una mica irregular, el llibre manté la tensió i et fa estar amb els pèls de punta, té moments àlgids que es gaudeixen molt, almenys jo ho he fet. Una obra amb molts matisos que barreja perillosament realitat i fantasia. M'ho he passat bé, crec que és un llibre molt complet, però he d'avisar que és molt cruel i sanguinari, no estalvia detalls de crims i aberracions, així que cal tenir una mica de fetge per llegir-lo. Si jo n'he gaudit és perquè també toca temes que trobo interessants, però és d'aquests que no em veig amb cor de recomanar a gairebé ningú, penso que molta gent no l'acabaria.

Puntuació: @@@
Recomanat per en Jordi de la Banyera

Relectures

2012-02-04T17:29:00.001+01:00

Hi ha qui pensa que alguns llibres s'han de llegir un cop i un altre. No dic que no es pugui fer, però he de dir que he tingut males experiències amb les relectures. Alguns llibres de culte tenen fama de tenir fidels que els repassen cada cert temps. Jo no tinc cap llibre d'aquesta mena i quan decideixo tornar a llegir un llibre és perquè m'ha fascinat. De possibles lectures n'hi ha tantes que només encabeixo una repetició si realment penso que val la pena. Llavors és quan em trobo sorpreses desagradables. La més clara és un llibre que el primer cop m'havia causat una impressió immillorable: El ocho. Tant era així que vaig tornar a agafar les seves 860 pàgines segur de que hi trobaria nous matisos interessants, i el que vaig trobar va ser una decepció de ca l'ample. Em vaig adonar que no era per tant, que ni de bon tros mereixia el pedestal on jo l'havia situat. També em sembla que el segon cop de 1984 m'ha avorrit més que el primer. Fins i tot vaig intentar-ho amb El senyor dels anells i ho vaig deixar estar. Ara, també he de dir que un parell de llibres han resistit aquesta mala segona impressió: El juego de Ender, per mi una obra mestra de la ciència ficció, i curiosament El Silmaríl·lion, que és més dur de llegir que El Senyor dels anells, però que vaig acabar perquè el llegia al mateix temps que altra gent.

En un parell de casos la relectura ha estat positiva, però en els altres m'he endut una decepció, més gran o més petita, ja he dit quins exemples tinc més clavats. Em pregunto si val la pena tornar a llegir un llibre que ens ha encantat, es corre el risc que ens decebi, i ja sabem que això no té camí de tornada. Amb sort, reafirmem la nostra idea, però si no, és un llibre que tatxem d'aquella llista mental que tots tenim, la dels nostres llibres preferits. Val la pena arriscar-se a això?

MiLLoringlix

2012-01-24T20:12:00.000+01:00

Autors: Carles Roca-Font i Salvador Macip

Editorial, any: Bromera, 2011

Gènere: Divulgació

Número de pàgines: 162 + 9 de glossari

Anar a passar una temporada a Anglaterra no sembla que hagi de ser res massa complicat per algú amb empenta i que té nivell Proficiency d'anglès. Però en Genís està a punt de descobrir que el que s'aprèn a les classes no sempre funciona per comunicar-se amb la gent autòctona. Ja li va bé quan li proposen una estada a les oficines de l'empresa al sud d'Anglaterra, necessita aclarir una mica el cap, però en la seva aventura es trobarà més d'una sorpresa. En Genís ens anirà explicant un seguit de situacions i anècdotes que li serveixen per aprendre anglès del de veritat, generalment a base de relliscades, i de retruc veurem com li canvia la vida i aprendrem una mica dels usos i costums britànics, que n'hi ha per llogar-hi cadires! Això, per exemple, no es diria pas there is enough to hire chairs...

El llibre no és cap manual d'anglès, però sí una bona eina de consulta. El formen una sèrie de capítols curts que descriuen (en català, és clar) situacions quotidianes i força comunes, a mode de diari o posts en un blog. La intenció és explicar què n'aprèn el protagonista d'aquella situació, que molts cops resulta molt divertida pels malentesos amb la llengua. Cada capítol compta amb un requadre de vocabulari específic (unes poques paraules o frases) i un altre requadre que vindria a ser la lliçó que es pot extreure del text. Molt didàctic i molt ben explicat, val a dir. Alguns d'aquests requadres són una mica més extensos i constitueixen un petit diccionari d'un tema concret, com el futbol o les pel·lícules i sèries policíaques americanes. No es pot dir que sigui un text de gran qualitat literària, però no ho pretén en cap moment. Per contra, és un bon retrat de l'evolució del personatge i resulta francament entretingut de llegir.

Pot semblar estrany que digui això d'un llibre amb aquests objectius... però m'ho he passat de conya llegint-lo. M'ha fet riure un munt i el que va començar com simple curiositat s'ha anat transformant en gran interès. L'he llegit d'una revolada, la història és curta i passa la mar de bé. L'anglès es serveix en petites dosis, però dosis de gran utilitat. És un llibre per tenir a prop i consultar en casos puntuals, quan ens calgui alguna de les expressions que sabem que allà s'hi expliquen. El recomano totalment, no és una novel·la i està menys subjecte a gustos, entenc que a no tothom li farà la mateixa gràcia o li despertara el mateix interès, però jo he passat una molt bona estona llegint-lo.

Puntuació: @@@@

El bolígraf de tinta verda

2012-01-22T13:38:00.001+01:00

Autor: Eloy Moreno

Editorial, any: Columna, 2011

Títol original, idioma, any: El bolígrafo de gel verde, espanyol, 2011
Traductores: Mercè Santaulària
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 389

La rutina de la vida sedentària pot portar a límits insospitats de desesperació. El nostre protagonista té una vida aparentment idíl·lica, una bona feina, un pis, un cotxe de luxe, una dona preciosa i un fill de poc temps. Però la processó va per dins, i empès pels records i per sortir de l'espiral de tedi que l'envolta, comença a comportar-se de manera obsessiva. Té un pla al cap, un pla que li ha de canviar la vida a ell i a la seva família, no pot ser que la feina l'absorbeixi, que el tràfec del dia a dia li impedeixi gaudir de les coses que són veritablement importants. Un home amb una idea al cap, però per dur-la a terme veurà com la vida se li complica. Tot per culpa d'un bolígraf de gel de tinta de color verd.

Quan l'autor d'un llibre es posa en contacte amb tu per si pots llegir la seva obra i fer-ne una ressenya et sents afalagat, però et fa certa cosa que no t'agradi i n'hagis de parlar malament. Aquest és un dels casos. He de ser fidel a mi mateix i no puc parlar bé d'aquest llibre. Si n'he de destacar algun punt, podria parlar de la història que explica, però ni de bon tros és tan interessant com esperaries per la importància que el text es va donant durant totes i cadascuna de les pàgines. Crea unes expectatives que no es compleixen. El text és molt repetitiu i té una quantitat de palla que em supera, personatges sencers sense sentit introduïts amb calçador. Personalment, trobo que li falla la vessant empàtica. Un llibre així hauria d'arribar al fons del cor, però el protagonista és tan egocèntric sense saber-ho, que tot el que fa et sembla absurd i fa més ràbia que pena. Aconsegueix que una història que és o pot ser real, et sembli inversemblant per voler adornar-la massa. Se li endevina alguna habilitat amb els jocs de paraules, però n'abusa fins l'extrem. La idea que em queda és que el llibre necessita revisió, molta.

Em sap greu, però no el puc recomanar, la llista de defectes m'ha semblat massa extensa. Podria ser una història maca, de canvi de vida, si fos molt més curta, anés per feina, i no s'emboliqués tant en ximpleries. Però no, les repeticions, el donar-se importància que no té i els defectes d'estil han acabat amb mi. Tot i això, l'he llegit prou ràpid, cal reconèixer-ho. A més, m'ha fet per pensar sobre el procés d'escriptura i m'ha donat tema de conversa...

Puntuació: @

Animals tristos

2012-01-15T16:17:00.000+01:00

Autor: Jordi Puntí

Editorial, any: Empúries, 2006 (editat per primer cop el 2002)

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 182

Animals tristos és un text a cavall de la novel·la i el llibre de relats. Els sis capítols que té, aparentment independents, es separen en dues parts, aquest cop sí, sense relació evident entre elles. Però dins de cada part, les múltiples històries estan íntimament lligades. L'argument de tot el llibre gira al voltant de les relacions de parella, de diferent consideració, profunditat, classe social, etc. Un garbuix d'embolics, de sentiments perduts, infidelitats, maduresa emocional, trobades inapropiades i desitjos inconfessables cap els que sembla derivar qualsevol relació d'un home i una dona. Una xarxa molt ben trenada que ens farà viure en una muntanya russa de sensacions i que és impossible no veure reflectida en les experiències de cadascú, en menor o major mesura.

Tècnicament, cal valorar que Puntí és impecable, m'agrada molt com escriu i descriu, com t'introdueix a la història. Penso que és un escriptor amb talent. Una altra cosa és que els temes que tracta en aquest llibre ens agradin més o menys, o que ens afecti més o menys quan el llegim. Tot i que són temes dels que en parlo molt, n'escric, i que estan en boca de tots, no m'acaba de fer el pes quan llegeixo llibres dedicat a això, ja que solen centrar-se en les males coses i no destaquen res bonic, com si no haguéssim de tenir esperança en les relacions de parella. Després em queixo també quan llegeixo coses massa ensucrades, ja ho sé, però mira, entre poc i massa.

Bona obra, una mica irregular perquè al meu parer no manté la mateixa intensitat ni el mateix interès al llarg de totes les històries, però es deixa llegir i no és massa llarg. Certes coses que explica (massa vegades) em costen una mica, és d'aquells llibres que em debato entre la qualitat que li endevino i la impressió que em causa a mi, i en aquest cas em quedo amb això darrer, però no vull desanimar a ningú que el vulgui llegir, perquè l'opinió d'avui és encara més personal que habitualment.

Puntuació: @@

Brevíssima història del temps

2012-01-12T00:31:00.000+01:00

Autor: Stephen Hawking (amb Leonard Mlodinow)

Editorial, any: labutxaca, 2011

Títol original, idioma, any: A Briefer History of Time, anglès, 2005
Traductor: David Jou
Gènere: Divulgació

Número de pàgines: 212 + 10 de glossari

Aquest llibre és una revisió de Breu història del temps, publicat pel físic Stephen Hawking el 1988. És un treball divulgatiu que pretén fer arribar al gran públic els fonaments de la física, aquest camp tan desconegut. En ell trobarem, explicat de la manera el més entenedora possible, des de les peculiaritats de l'univers fins la mecànica de les partícules més petites que coneixem, des del comportament dual de la llum fins la curvatura de l'espaitemps, tot acompanyat de dibuixos, diagrames i exemples pràctics. Un petit repàs a la història de la ciència que estudia, justament, la nostra història, en el sentit més ampli de la paraula. A més, entrarem en temes tan interessants com els viatges en el temps o la naturalesa dels forats negres. Sense oblidar alguns tocs d'humor del senyor Hawking, que com diria Einstein, si els acudits són bons o no, ja és relatiu! Al final també trobarem un extens glossari i uns comentaris més específics sobre tres dels científics més importants d'aquest camp, Albert Einstein, Galileo Galilei i Isaac Newton. Poca broma.

Em declaro un complet ignorant en el que a física es refereix, i si sempre vaig tenir problemes per aprovar l'assignatura a l'institut i a la facultat, si ja entrem en física quàntica i en principis d'incertesa, la cosa encara es complica. El llibre no és fàcil. Pretén ser accessible, i en part ho aconsegueix perquè la matèria en sí és impossible, però no és senzill d'entendre. Tot i així, he de reconèixer que l'he llegit amb molt interès perquè el tema em fascina, que no és incompatible amb no saber-ne ni un borrall. He après coses, moltes m'han sorprès, i tantes altres m'han fet perdre el fil. Però crec que no es tracta d'entendre tot el que explica, que no ho veig possible, sinó de quedar-se amb el que entenguem, cadascú fins on pugui. No és un llibre per recomanar, és clar, però és interessant per tots aquells que gaudeixin de la divulgació científica. Jo n'he gaudit, encara que no hagués aguantat massa més, també ho he de dir.

Puntuació: @@ i mitja

Sé el que estàs pensant

2012-01-08T12:58:00.000+01:00

Autor: John Verdon

Editorial, any: Proa, 2010

Títol original, idioma, any: Think of a number, anglès, 2010
Traductores: Esther Roig i Mercè Santaulària
Gènere: Intriga

Número de pàgines: 414

Quan ets una estrella del departament de policia de Nova York sembla que no et deixen retirar. En David Gurney té un historial magnífic de detencions d'assassins, però ha decidit jubilar-se per tranquil·litat de la seva esposa Madeleine. Sembla que l'admirat inspector es condemna ell mateix a l'ostracisme, però les coses canviaran quan un antic company de facultat contacta amb ell. Mark Mellery és actualment un gurú per gent adinerada i no li va malament, però ha començat a rebre estranyes cartes d'algú que sembla conèixer-lo molt i molt bé, fins el punt d'endevinar els seus pensaments. Esperonat pel misteri d'unes amenaces que no saben ni tan sols si ho són, en Gurney s'embolicarà en una història les conseqüències de la qual encara no es pot imaginar. A la Madeleine no li farà gens de gràcia això...

El llibre consta de tres parts de mida desigual. La primera és només una presentació dels fets i té una mica massa de palla, però els misteris comencen a atrapar des del principi. A partir de la segona part la lectura és molt més enganxosa i absorbent. No es pot dir que el ritme de la història sigui alt, però les descripcions del procés deductiu al llarg de la investigació i la descripció de les pautes d'actuació d'aquesta mena de criminals m'ha resultat molt interessant. Els fets són del tot inversemblants i enrevessats, és clar, però ajuden a fer la història molt més intrigant. L'interès que desperta va de menys a més.

Li poso bona puntuació perquè m'ha acabat enganxant moltíssim i he gaudit molt de la lectura. El meu ritme també ha anat en augment, com la intensitat del llibre, fins a deixar-me un bon sabor de boca. Tot i així, entre tanta fantasmada, crec haver detectat algun(s) error(s) en l'argument, que em quedaré per mi. I per un cop, dir que la palla del principi està mínimament justificada. Mínimament, i que no serveixi de precedent. Un bon llibre pels amants de la intriga i dels misteris aparentment irresolubles.

Puntuació: @@@@

Dóna'm sang!

2012-01-03T23:39:00.002+01:00

Potser sóc una mica cap quadrat, però penso que els gèneres dels llibres es van inventar per alguna cosa. Darrerament he trobat llibres que se suposa que parlen d'unes coses però que, al meu entendre, se'n van per les branques amb inacabables capítols innecessaris. Es podria dir que no degusto la lectura, però quin mal hi ha en que m'agradi anar per feina, que vulgui que el llibre m'expliqui el que promet? No m'agrada la palla en els llibres. I no és una fòbia als llibres llargs, per exemple, Els pilars de la terra o Un món sense fi són llibres llarguíssims, però no diria que tenen gens de palla. O el mateix El temor d'un home savi, en té poqueta.

No és el primer cop que em queixo de la mal anomenada novel·la negra sueca dels darrers temps. Però és que si jo vull llegir novel·la negra, una investigació, uns policies, un crim per resoldre, per què redimonis m'expliquen la vida i miracles de la germana d'un caràcter ja secundari, i un munt de ximpleries sense solta ni volta? Si vull llegir novel·la de consciència social, ja ho faré. Però si vull sang, dóna'm sang! El mateix m'està passant amb el llibre que llegeixo ara, i no és d'una sueca. Massa palla. Massa història familiar del protagonista, que francament m'és igual, perquè a la contraportada no promet això el llibre. Si darrere em digués que m'explicarà els problemes amb la dona i la motxilla que porten a l'esquena, seria un resum fidedigne. Però no és així.

Potser sóc perepunyetes, però m'agrada que el llibre compleixi les expectatives. Si tens una bona idea, però resulta que en 100 pàgines ja l'has desenvolupada, per què el llibre en té 400? Quina pèrdua de temps. Si són 400 pàgines plenes de fets, fantàstic. Però si per arribar-hi has d'explicar mil històries paral·leles sense cap importància... No sé, no m'agrada que em facin perdre el temps. Calen aquestes barreges de gèneres? Si volgués historietes romàntiques o de problemes sentimentals llegiria Moccia o Marian Keyes. Però no és el cas. Per què m'obliguen a llegir-les?

Joan Salvador Gavina

2011-12-29T23:00:00.000+01:00

Autor: Richard Bach

Editorial, any: Punt de lectura, 2002

Títol original, idioma, any: Jonathan Livingston Seagull, anglès,1970
Traductor: ?
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 127

La màxima de les gavines és trobar menjar amb el mínim esforç i perdurar tant temps com sigui possible. Però això no serveix per en Joan Salvador Gavina, ell adora volar i vol aprendre a fer-ho, pel plaer de la velocitat, per sentir la llibertat, no només com a eina per aconseguir el menjar. La seva determinació li costa la desaprovació de la Bandada, tot i aconseguir fites que cap gavina coneguda ha assolit, serà repudiat i fet fora. Trist i solitari, emprèn un camí per seguir els seus desitjos, i per sorpresa seva descobrirà que no està sol, altres gavines han anat més enllà, tan enllà fins on vol arribar ell, fins i tot encara més lluny.

La imatge del post no es correspon amb la portada del llibre que he llegit, no he pogut trobar la de l'edició que tinc. Es tracta d'un llibre molt curt ja que intercala moltíssimes pàgines amb imatges de gavines, i a més la lletra és immensa. Explica les vivències d'una gavina que descobreix què és la llibertat i en definitiva, que per aconseguir alguna cosa només ho has de voler. Vist amb ulls humans podríem dir que el llibre retira a autoajuda, sense arribar a ser-ho, se suposa que hem d'aprendre alguna cosa dels ensenyaments de la gavina.

Personalment m'ha deixat una mica indiferent, no li he acabat de trobar la gràcia. És maco i sensat, explica valors positius, però no me les acabo de creure aquestes coses. L'he trobat repetitiu i avorridot. L'avantatge és que es llegeix d'una tirada, almenys no inverteix massa temps en mirar de menjar-te el cap. Esperava alguna altra cosa per ser que és un llibre tan popular. Dec ser jo que sóc un insensible?

Puntuació: @ (i mitja)

Els crits del passat

2011-12-27T23:47:00.001+01:00

Autora: Camilla Läckberg

Editorial, any: Ara mini, 2011

Títol original, idioma, any: Predikanten, suec, 2004
Traductor: Meritxell Pucurull
Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 399

Els agents de la comissaria de Tanumshede no hi estan massa acostumats, però un cop més ha aparegut un cadàver al poblet costaner de Fjällbacka, a un lloc que anomenen l'Escletxa del Rei. Es tracta d'una jove turista alemanya, que per si fos poc, jeu sobre dos esquelets que aviat es relacionaran amb dues desaparicions de vint-i-cinc anys enrere. Aquest cop, el cap de la policia, que sembla amb el cap a una altra banda, cedeix el pes de la investigació a en Patrick Hedström, el jove protagonista de l'anterior novel·la de l'autora, que haurà de fer front a una complicada trama que involucra els membres presents i passats de la família Hult mentre la costa oest de Suècia pateix una terrible ona de calor i la seva parella, l'Erica Falck, és a casa en el seu darrer mes d'embaràs. Quin panorama que té el bo d'en Patrick...

El segon llibre de la Camilla Läckberg segueix un patró similar al primer. Capítols llargs que transcorren en diferents escenaris, amb continus salts entre uns i altres. Entre capítols, un flashback al passat per anar desgranant la història. Calculo que aproximadament un terç del llibre és completament inútil i no té res a veure amb l'argument, intenta fer riure i ho aconsegueix en escasses ocasions. Incloure el títol en el gènere de novel·la negra és agosarat, però almenys a mesura que passen les pàgines va deixant a banda les ximpleries i va una mica més per feina, cosa que jo personalment agraeixo. Menció especial a l'edició, la lletra és més petita del que m'agrada i he detectat diversos errors d'impremta, sembla poc cuidada.

Mentre llegia la primera meitat del llibre em venien ganes de tirar-lo per la finestra. No suporto que aquests suecs colin una novel·la rosa com a història policíaca, però afortunadament mica en mica la cosa millora. El problema és que li sobra força tros i se m'ha fet llarg. Trobo que el llibre té pretensions i no arriba enlloc. És una mica enrevessat i inversemblant, i no sé quin problema de fanatisme religiós tenen per aquelles terres, que no és el primer cop que els llegeixo coses similars. Enganxa més a partir de la segona meitat, a la primera no el vaig deixar perquè sóc jo, però s'ho ben mereixia. Un cop acabat, i a risc d'acabar traient espuma per la boca, penso que potser llegiré el tercer llibre de la Läckberg, que aquest no ha acabat tan malament. Però només perquè el tinc a casa. Mentre llegia aquest, vaig considerar seriosament vendre'm la tercera part...

Puntuació: @@

El temor d'un home savi

2011-12-19T19:25:00.000+01:00

Autor: Patrick Rothfuss

Editorial, any: Rosadelsvents, 2011

Títol original, idioma, any: The Wise Man's Fear, anglès, 2011
Traductor: Neus Nueno i Ernest Riera
Gènere: Fantasia

Número de pàgines: 1206

És un músic, un captaire, un lladre, un mentider, un mag, un heroi, un assassí, i moltes coses més. És un mite. Però ha desaparegut. De les seves gestes només en queden les històries, però en Kvothe s'ha fos. Ara, un escrivà a qui anomenen Cronista l'ha trobat encarnat en un hostaler de poble que es fa dir Kote. Sembla impossible que es tracti de la mateixa persona, però les històries que explica confirmen que l'incomparable personatge encara respira entre nosaltres. Aquest és el segon dia que seuen a la taverna La pedra fita perquè en Kvothe relati la seva història per tal que aquesta quedi escrita, sense enganys, sense mentides i sense falses atribucions de gestes. Francament, a en Kvothe no li cal exagerar la seva llegenda. En Kvothe, el seu alumne Bast i el Cronista tenen un dia molt llarg per endavant. Tan llarg com tota una vida.

Aquesta és la segona part de El nom del vent. El llibre relata la continuació de la història d'en Kvothe des del punt que va quedar a la primera novel·la, tenint en compte que s'explica des d'un futur al qual no sabem com hi ha arribat. La vida del protagonista està explicada amb tot luxe de detalls al llarg d'una infinitat de pàgines que no es fan en absolut pesades. L'estil és molt planer i agradable de llegir, t'introdueix de ple en un món de fantasia però terriblement real, on la màgia és ciència però on també passen coses inexplicables. No hi ha informació baldera d'aquest món inventat, t'hi fiques i el vius igual que els personatges. Intens i molt ben escrit, i amb moltíssims tocs d'humor que personalment m'han fet esclafir a riure. En Kvothe és un penques amb totes les lletres, però encantador, és impossible no estimar-se'l.

Gent, he de dir que odio aquest llibre. L'odio perquè m'ha robat infinitat d'hores de son. L'odio perquè l'agafes i no hi ha manera de deixar-lo. I l'odio també perquè ara m'hauré d'esperar ves a saber quant per tenir a les mans la tercera part. El vaig acabar ahir a la nit, i ja tinc síndrome d'abstinència. M'ha semblat fantàstic, m'encanta aquest estil i em declaro fan incondicional de Rothfuss. Per criticar alguna cosa diré que algunes parts trobo que s'allarguen una mica massa, sense arribar a avorrir. I potser he detectat algun tall en que es nota que no està escrit de manera lineal, que algunes parts van ser escrites abans que altres que les precedeixen a la història. Minúcies. Tragar-se un totxo de 1200 pàgines i voler-ne més i més ho diu tot. Kvothe forever. Per mi una obra mestra (des del principi de la trilogia). Suposo que és excessiu per aquells a qui no agradi la fantasia literària. Però val la pena provar-ho.

Puntuació: @@@@@

El silenci dels arbres

2011-12-07T21:16:00.001+01:00

Autor: Eduard Márquez

Editorial, any: labutxaca, 2008 (editat per primer cop el 2003)

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 139

El violinista Andreas Hymer arriba a una ciutat devastada i assetjada per una guerra crua. Vol fer un concert a la que va ser casa seva i vol d'acompanyament al piano l'Amela Jensen, que havia estat la seva amant, però ella refusa treballar amb ell i fins i tot veure'l. Al mateix temps, el luthier Ernest Bolsi sobreviu explicant històries a l'antic museu de música, ara buit, a un curiós grup de gent que es reuneixen cada dia per fer-li de públic. Les històries de tots tres personatges s'entrecreuaran en una trama fabricada a base de records de moments dolorosos; tenen molt per explicar-se. La música jugarà un paper important en tots ells. I entretant, un seguit de cartes de la gent desesperada que viu l'horror de la guerra. Tothom sobreviu com pot i enyora els seus éssers estimats. No és per això que l'Andreas ha tornat en realitat?

És el segon llibre d'Eduard Márquez que llegeixo i em té meravellat el seu estil. En només 139 pàgines és capaç de desgranar una història fantàstica, ben trenada, profunda i dura que arriba perfectament. Sense palla, sense introduccions ni explicacions balderes, només els fets. Hi ha constants salts del present al passat en forma de records, sense previ avís ni res que ho indiqui. Pot costar una mica situar-se, però un cop agafes la dinàmica entens quan toca un record i quan som al present. I a base de records la trama va agafant sentit i comprenem què va passar i què està passant. Em sembla molt difícil de fer, però Márquez ho clava. Els capítols no tenen nom ni numeració i intercalen alternativament parts de la història amb cartes dels afectats per la guerra, que també es barregen amb l'argument. Es llegeix tranquil·lament d'una tirada.

Per la senzillesa de les històries i com estan explicades, penso que Eduard Márquez acabarà sent dels meus escriptors de capçalera. El llibre aconsegueix arribar-te i et va removent per dins, cada cop que alguna cosa et lliga t'agrada més i més. No hi ha res d'espectacular, és vida mateixa, mostrant les tragèdies tal com són, sense exagerar ni per massa ni per massa poc. Un llibre ben escrit i que val la pena llegir, tenint en compte que es fa amb el cor una mica encongit. Difícil descriure la sensació que deixa, és d'aquests que cal una mica de temps per pair-lo.

Puntuació: @@@@

Alícia al país de les meravelles

2011-12-04T19:06:00.000+01:00

Autor: Lewis Carroll

Editorial, any: labutxaca, 2011

Títol original, idioma, any: Alice's Adventures in Wonderland, anglès,1865
Traductor: Salvador Oliva
Gènere: Juvenil

Número de pàgines: 140

L'Alícia s'avorreix de jeure al costat del riu amb la seva germana gran i comença a endormiscar-se. Però de sobte s'apareix un conill blanc molt ben vestit que declara estar fent molt tard, mentre mira el seu rellotge. L'Alícia, sorpresa, es posa a seguir el conill fins la seva llodriguera. Un cop hi entra, comença a caure i a caure en un forat que no sembla tenir fi. Aquí comencen les aventures d'Alícia pel país de les meravelles on coneixerà tot un seguit de personatges estrafolaris i animals xerraires que la posaran en situacions completament delirants. Ella anirà de sorpresa en sorpresa, però al capdavall, res resultarà tan estrany tampoc!

Es tracta d'una història completament delirant on tot es possible i res no té massa sentit, malgrat que es diu que l'obra, aparentment per nens, amaga molta sàtira de la societat de l'època. L'Alícia és impertinent i bocamolla, la veritat és que fa una mica de rabieta. L'edició és força maca, el llibre és petit però de tapes dures i inclou els dibuixos de l'original obra de John Tenniel. Feia molt que no llegia un llibre amb dibuixets! La lectura és embolicada perquè si et despistes un moment tot pot haver canviat molt, és un no parar de saltar d'un lloc a l'altre sense treva. Per la seva llargada, tenint en compte dibuixos, poemes i cançons, és per llegir-lo en una tarda, per aquells que llegeixin prou ràpid.

Personalment, no puc dir que m'hagi entusiasmat massa. Potser no me'l puc mirar amb ulls de criatura i tanta fantasia surrealista em fa ballar el cap. Té punts curiosos i divertits, però com m'ha passat amb altres obres, trobo que el llegeixo massa tard. És per totes les edats, encara que alguns personatges tenen força mala llet i suposo que qui l'agafi amb ànima d'infant pot anar de somriure en somriure. No ha estat el meu cas. Si fos més llarg, potser m'hagués acabat cansant força.

Puntuació: @@ (generoses)

1984

2011-11-30T18:45:00.000+01:00

Autor: George Orwell

Editorial, any: Destino, 2006

Títol original, idioma, any: Nineteen Eighty Four, anglès,1948
Traductor: Rafael Vázquez Zamora
Gènere: Ciència Ficció

Número de pàgines: 363 + 19 d'apèndix
Relectura

Un món repartit en tres potències permanentment en guerra. Ens situem a Oceania, que inclou el que coneixem nosaltres per Amèrica, Regne Unit, les illes del Pacífic i Austràlia. El Partit, encapçalat pel Gran Germà, figura totalitària, es regeix per unes normes molt estrictes on tot es vigilat i espiat. Les consignes: La guerra és la pau. La llibertat és l'esclavitud. La ignorància és la força. La classe prominent és el Partit Interior. Hi ha un segon cercle, el Partit Exterior i finalment els Proles, la resta de la població, que no es consideren ni humans. Els membres del partit estan sotmesos a control constant a través de l'emissió de les telepantalles, no estan ben vistes les relacions humanes ni el lliurepensament i es fomenta l'odi contra l'enemic. El passat està en continua modificació per atorgar la veritat absoluta al Gran Germà. Tots els membres del Partit són una mateixa cosa, no es permet cap desviació, cap relliscada, les conseqüències són funestes. És impossible estar en contra del Partit, fins i tot de pensament. Impossible? És clar que no. Winston Smith sap que les coses no són com el Partit vol fer creure. Aquesta és la seva història.

Aquest és un llibre conegut per tots, segurament la distòpia més famosa que existeix. Narra un futur (que per nosaltres ja és passat) on tot està controlat i la llibertat de cap tipus no existeix. La voluntat de la població està totalment sotmesa i el govern pretén tenir un control total fins i tot del pensament i la memòria dels individus. És aquí on rau la importància de la història, és possible fins i tot controlar el pensament? El llibre té tres parts separades segons l'evolució d'un dissident, en Winston Smith. És una obra que arriba a ser cruel i implacable i que d'alguna manera té tocs tan realistes que ens preguntem si nosaltres no estem vivint una mena de vida molt similar a la que s'explica, però molt més encoberta. Per posar els pèls de punta.

Tot i ser una obra recomanable pel que significa i pel que explica, és dura i no és fàcil de llegir. Fins i tot diria que té llargs passatges que ratllen l'avorriment. Es fa moltes preguntes, però dóna moltes voltes als mateixos temes. Personalment penso que no està especialment ben escrita (o potser traduïda) i la fama que té recau en l'argument i les dosis de realisme que imprimeix, et creus el que explica. Trobo que és un llibre que està bé haver llegit, per això l'he encarat per segon cop. Un cop acabat puc dir que em queda una sensació similar al primera vegada, potser un pèl inferior. Una mica pesat, però crec que val la pena, és capaç d'obrir els ulls de la gent.

Puntuació: @@@ (riguroses)

Segones parts mai són... ressenyables

2011-11-22T11:14:00.001+01:00

En els darrers temps és comú trobar obres de tal magnitud que l'autor o autora va fent per entregues. Quan es dóna el cas, els afamats lectors esperen la segona o la tercera part (la trilogia es porta molt...) amb moltes ganes. Però per aquells que tenim un blog on ressenyem les nostres lectures això suposa un problema. A mi m'ha passat recentment amb l'esperada tercera part de 1Q84 de Murakami. Detesto la gent que t'explica un llibre de cap a peus, se'm passen les ganes de llegir-lo perquè ja no em sorprendrà. Jo miro de no fer-ho mai, quan n'explico l'argument no vaig més enllà del que pugui explicar la contraportada del mateix llibre, o en tot cas, no cito cap detall rellevant. No vulguis pels altres el que no t'agrada a tu.

El problema ve quan expliques l'argument d'una segona part. És impossible no dir alguna cosa sobre el final de la primera i, és clar, això pot esguerrar la lectura a qui encara no hagi començat la saga. Recentment també em va suposar un problema ressenyar 'L'ànima valenta' tot just després de 'L'amic retrobat', que n'és la primera part. T'has de mossegar la llengua per no dir algun detall massa esclaridor.

Després de pensar-hi molt, se m'acudeixen diverses solucions pel que fa al meu blog, que suposo que triaré en funció del cas. Els que aneu passant per aquí ja sabeu que els posts tenen una estructura molt marcada. Una opció és prescindir del paràgraf de l'argument, o fer-ne una versió molt breu que no reveli l'estat de l'obra en el punt que comença. Això em sap una mica de greu perquè empobreix una mica la ressenya, i segurament serà d'un llibre que m'ha agradat molt (si llegeixo la segona part serà per alguna cosa). Una altra opció és posar un avís pels que no hagin llegit la primera part, no vull esguerrar la lectura a ningú. Finalment, com ja feu alguns, directament podeu passar d'aquesta part de la ressenya i anar a mirar, si us interessa, la descripció i les opinions. D'aquesta manera espero que tothom pugui seguir llegint les meves ressenyes sense perdre les ganes de llegir una obra amb diferents parts. A mi em fotria molt llegir la ressenya d'una segona part i que m'expliquin tot el que passa a la primera. Faré els possibles perquè això no us passi mai aquí.

Causa justa

2011-11-15T19:14:00.000+01:00

Autor: John Grisham

Editorial, any: Debols!llo, 2009

Títol original, idioma, any: The Street Lawyer, anglès,1998
Traductor: Mª Antonia Menini
Gènere: Intriga

Número de pàgines: 414

Un indigent pujant en un ascensor al prestigiós bufet d'advocats Drake & Sweeney no passa desapercebut. En Michael Brock, associat de la unitat anti-monopolis, desconfia d'ell però no sospita que l'individu, que més tard s'identificarà com 'Senyor', segrestarà nou advocats, comptant-lo a ell, en una sala de juntes de l'empresa. No entenen què vol, no sembla que tingui exigències i els fa preguntes molt estranyes. Els manté retinguts unes quantes hores fins que la policia aconsegueix solucionar l'incident. Però què volia aquest home? En Michael ha temut per la seva vida, però no semblava que 'Senyor' els volgués fer mal de veritat. Força tocat pel que ha passat, la seva percepció de les coses comença a canviar, hipoteca la seva vida a una feina que li roba tot el temps pel sol fet d'aconseguir guanyar una fortuna. Però els diners no ho són tot, al carrer hi ha gent que es mor de gana. Potser ha arribat el moment de deixar-se estar de tanta riquesa i pensar una mica en els més desfavorits. Tot el seu entorn el prendrà per boig, és clar.

És el tercer llibre que llegeixo de Grisham i puc dir que tots tenen una estructura molt similar, canviant de temàtica ja que el dret té múltiples branques. Aquest cop tracta de temes socials i d'advocats d'ofici. Emparant-se en una bona història de fons ens porta cap a les misèries de la gent que viu el carrer, però peca de convertir el llibre en un manual d'usos en aquests casos. Potser és útil per profans en la matèria (entre els que m'incloc), però em sol molestar que es facin anotacions aclaridores sobre temes reals en els llibres de ficció. Està prou ben escrit i la història és atractiva, això fa que es llegeixi fàcil.

M'ha semblat millor que 'La Citación', però trobo que va de més a menys. Promet al principi, però va decaient fins a tornar-se avorrit en alguns punts. Més endavant es torna a animar, però. Trobo a faltar més escenes de judicis en aquests llibres, pràcticament no n'hi ha, i potser és un clixé, però és el que m'agradaria trobar-me en un llibre d'advocats, ja que el dret és una disciplina que m'interessa més aviat poc. Tot i així, és prou bon llibre per passar l'estona, sense sorpreses ni girs sobtats, Grisham no enganya a ningú.

Puntuació: @@@ (generoses)

Nocilla dream

2011-11-10T20:12:00.000+01:00

Autor: Agustín Fernandéz Mallo

Editorial, any, idioma: Candaya, 2006, espanyol

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 217

D'aquest llibre no se'n pot explicar l'argument, perquè no en té cap. No té ni principi, ni nus, ni desenllaç. Són 113 capítols molt curts, en algun cas de dues frases només, que barregen narració de situacions, fragments escrits de diferents personatges, apunts culturals o científics i aparentment qualsevol cosa que passés pel cap de l'autor. Es podria dir que és docuficció, ja que en alguns casos barreja fets i personatges històrics amb desenllaços de la seva collita. La part narrativa inclou la descripció de les vivències d'una bona colla de personatges que no tenen cap relació entre ells, i la història dels quals s'explica desordenada al llarg del llibre, però la gràcia és que entre gent que no té res a veure apareixen molts nexes d'unió, si estàs prou atent a la lectura. Una de les constants és la solitària carretera de 418 quilòmetres que uneix dos pobles de Nevada, Carson City i Ely, i l'únic arbre entre les dues ciutats, que té un munt de sabates penjant de les seves branques. Obtindrem algunes respostes, però no podem esperar cap història estructurada. Només la confirmació de que en el nostre petit món, les coses estan més connectades del que pensem.

Amb aquest panorama, probablement no convenci a ningú de llegir-lo, però estranyament he de dir que m'ha agradat prou. És caòtic i sembla que no té massa sentit, però és un experiment literari, i trobo que és prou reeixit. Es llegeix molt ràpid, els capítols tan curts sovint deixen molts espais en blanc, i així com alguns fragments no saps ni perquè hi són, les parts narratives són prou interessants i podrien ser inici de mil i una històries. El problema és aquest, que només són l'inici, després hi ha poca cosa més. És una obra curiosa, atrapa perquè vols saber què redimonis estàs llegint, i crec que no ho acabes de saber mai. És d'aquestes que no recomanaria, el més probable és que me la tiressin pel cap. Però no em penedeixo gens d'haver-la llegit.

Puntuació: @@ (i mitja)

1Q84 Llibre 3

2011-11-07T18:15:00.000+01:00

Autor: Haruki Murakami

Editorial, any: Empúries, 2011

Títol original, idioma, any: 1Q84 (ichi-kyû-hachi-yon) / A novel. Book 3, japonès, 2010
Traductor: Jordi Mas López
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 444

Recapitulem una mica. L'Aomame busca en Tengo desesperadament, sap que és la seva única opció d'escapar del món on es troba. En Tengo també la busca, però està encara més perdut i desorientat. Ella decideix esperar-lo en un lloc on creu que ell ha de tornar. Ell se'n va a tenir cura del seu pare moribund perquè creu que allà trobarà pistes sobre el seu passat i sobre l'Aomame. Mentrestant, el grup Sakigake els segueix la pista mitjançant un tercer personatge en discòrdia, un estrany individu anomenat Ushikawa, amb força olfacte per resoldre misteris. Entre tots es busquen, qui es trobarà primer? Què passa amb la Fukaeri? I en Tamaru? I en Komatsu? I la gent petita? I què redimonis té a veure el llibre Crisàlide d'aire amb el món on es troben? No, és que no en puc parlar més, perquè si no explicaria massa coses, però s'embolica, s'embolica...

Tercera i última part de la trilogia 1Q84 en la que es resoldran tots els misteris... mentida, naturalment, Murakami sempre deixa més coses a l'aire de les que t'explica. El format del llibre és igual que en els dos anteriors, capítols més o menys llargs protagonitzats per un dels personatges, de manera seqüencial. Aquest cop, les alternances són de tres en tres, Tengo, Aomame i Ushikawa. Quan s'acaba un, vols més d'aquell personatge, però quan entres en el següent, necessites saber més d'aquest, i així anar fent, sempre quedant-te amb les ganes de més i veient com s'entortolliguen les històries perquè tot vagi cobrant un sentit. Estil totalment Murakami, pausat, estàtic, repetitiu... però totalment addictiu, sense que sàpigues per què. L'he llegit molt ràpid per ser jo, i per la quantitat de lletra que té.

Lectura obligatòria per aquella gent a qui agradi Murakami (la trilogia sencera), no us decebrà. A qui no li agradi, que se n'oblidi per sempre més, no ho proveu. Ah, i prohibit iniciar-se en l'autor amb aquest llibre. Molt taxatiu, però és pel vostre bé. Què dir, per mi tot el llibre és una meravella. Vull saber més, necessito saber més, i aquest senyor sempre em deixa amb ganes. No continuarà, però podria. Per mi, 1Q84 és una obra mestra.

Puntuació: @@@@@

Se anuncia un asesinato

2011-10-31T18:34:00.000+01:00

Autora: Agatha Christie

Editorial, any: Molino,1988

Títol original, idioma, any: A murder is announced, anglès, 1950
Traductor: Guillermo López Hipkiss
Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 256

En un poble de tafaners com Chipping Cleghorn, està molt clar que si poses un anunci al diari local tothom el veurà. Si a sobre el que anuncies és un assassinat, a un lloc concret i una hora concreta, és evident que tindràs allà tot el veïnat congregat per veure què hi passa. Tots venen amb la idea de participar en un joc, perquè ningú es creu que un assassinat real es pugui anunciar als diaris, però s'emportaran una sorpresa quan l'amfitriona de la casa en qüestió és víctima d'un intent d'assassinat i el presumpte delinqüent perd la vida, no se sap si per accident o per suïcidi. El cas passa a mans de la policia, que començarà les investigacions i anirà descobrint que molts veïns tenen coses a amagar. Però l'inspector Craddock no estarà sol en la recerca, l'ajudarà qui menys es pensa, una velleta entranyable que es dedica a fer mitja i a tafanejar, que casualment està de visita a casa d'una parent seva. Parlem de la senyoreta Marple, i ja no cal dir res més.

Un cop has ressenyat un llibre d'Agatha Christie és difícil dir-ne coses noves en les ressenyes posteriors. A grans trets, ja sabem què hi trobarem quan ens cau a les mans, una història imaginativa, una investigació acurada i amb preguntes aparentment innocents que porten a grans deduccions, un final habitualment sorprenent, però també un llenguatge arcaic i unes traduccions infumables, almenys el d'aquesta edició antiga, que tampoc és massa afortunada, on els errors es troben per totes bandes. La història és enrevessada, com totes, i algunes coses semblen agafades amb pinces, però és marca de la casa. Amb tot, et va intrigant i vols saber què passa, això és inevitable.

Aquests llibres s'han de llegir amb afecte. Personalment em posa una mica nerviós aquest llenguatge tan 'repipi' i que tiri tant de tòpics, però és un llibre distret, com tots, i entretingut de llegir, si passes per sobre aquestes coses. Investiguen, pregunten, dedueixen, i això m'agrada. Aquest té punts força bons. Però em temo que hauré d'espaiar una mica més els llibres que llegeixi de l'autora, perquè si no segur que me'n cansaré aviat.

Puntuació: @@

Las grandes plagas modernas

2011-10-26T21:20:00.000+02:00

Autor: Salvador Macip

Editorial, any: Destino, 2010

Títol original, idioma, any: Les grans epidèmies modernes, català, 2010 (edició conjunta)
Traductora: Agnès González Dalmau
Gènere: Divulgació

Número de pàgines: 239 (+5 d'annexos)

Grip, SIDA, tuberculosi i malària, les grans epidèmies dels nostre temps. Anualment maten milions de persones i ocasionen greus problemes sanitaris. El seu estudi i prevenció mouen milers de milions d'euros. Tot és poc per protegir-nos dels microorganismes: virus, bacteris, fongs i d'altres que conviuen amb nosaltres i que, així com nosaltres, miren de sobreviure i perpetuar el seu llegat genètic, molts cops a costa nostra. En aquest llibre aprendrem moltes coses de les malalties infeccioses més importants que tenim actualment i coneixerem una mica la història d'aquesta convivència tan accidentada. En una segona part també coneixerem de manera una mica més global el món dels microorganismes, com mirem de lluitar contra ells, algunes altres malalties menys conegudes i fins i tot sabrem els perills de la investigació i les possibilitats de fer servir els coneixements que tenim de la pitjor manera. I sobretot, un missatge clar. No ens refiem, són petits i no es veuen, però en saben més que nosaltres. Porten per aquí molt més temps, ja ho diuen que en sap més el diable per vell que per diable. Cal estar preparats.

Estem davant d'un llibre de divulgació científica, res de ficció, encara que de vegades ho sembli. En general està molt ben explicat i és força comprensible, tot i que he de dir que jo tinc formació en el tema i potser considero fàcils d'entendre coses que no ho són tant. A estones m'ha semblat que hi havia un excés de dades, sobretot estadístiques, però també és perquè l'he llegit a velocitat de creuer, i potser no és la manera, dóna informació que cal pair amb calma i anar-la assumint. Combina el text amb uns requadres en els que es poden llegir apunts i anècdotes curioses, que enriqueixen el tema que tracta. M'hagués agradat llegir-lo en català, però per recomanació de l'autor mateix, ha estat en castellà.

Personalment l'he trobat molt interessant, però no és cap sorpresa, he dedicat part de la meva carrera científica a treballar amb una de les malalties estrella del llibre (molt curt l'apartat d'antivirals!) i sóc un fan dels microorganismes i de tot el que saben fer. Posa a l'abast de tothom coneixements molt recomanables de saber, explicats d'una manera assequible, tot i que crec que hi ha un excés d'informació de cara al gran públic (potser un defecte en alguns temes per malalts com jo!). Potser és poc recomanable per persones molt aprensives i hipocondríaques, encara que si superen la lectura del llibre, ja no tindran por de res! Per la resta, bona divulgació i informació valuosa, fins i tot per anar consultant de tant en tant.

Puntuació: @@@

Maletes perdudes

2011-10-22T20:37:00.001+02:00

Autor: Jordi Puntí

Editorial, any: labutxaca, 2011 (editat per primer cop el 2010)

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 448
Premis: Octavi Pellissa 2003, Llibreter 2010, XI Amat-Piniella, Lletra d'Or 2011 i Premi de la Crítica 2011.

Quatre germans, fills de quatre mares diferents, però amb un pare comú. Un català, un francès, un anglès i un alemany, i no és cap acudit. Són el club dels cristòfols, el seu pare es va entestar amb que tots es diguessin igual, però adaptant el nom en funció del país on van néixer. Ara, en Gabriel Delacruz, camioner d'una empresa de mudances internacionals de professió, ha desaparegut. Les seves mares i ells fa molt temps que li havien perdut la pista, però la investigació policial de la desaparició i possible mort els ha reunit. Cap d'ells no sabia res de l'existència dels altres, però ara faran un front comú per investigar on és el seu pare. Pel camí, recuperaran les seves pròpies històries i les posaran en comú. L'objectiu és seguir els passos d'en Gabriel, reconstruir la seva vida per encaixar totes les peces del trencaclosques, que no són poques. Els testimonis de tots els que van tenir relació amb ell i tot el que podran descobrir els ensenyarà que el seu pare va viure una vida sorprenent. De passada, també coneixerem una mica la realitat de finals dels anys 60 a diferents llocs d'Europa.

Història delirant i estrambòtica però que enganxa des del principi. L'argument encurioseix, és molt original, i el plantejament també ho és. El llibre està escrit en primera persona del plural, els quatre cristòfols parlen com un sol ésser, tret de quan expliquen la seva pròpia versió dels fets. Cal dir que és un llibre força llarg i dens, té molta lletra i s'hi expliquen moltíssimes coses, però en cap moment es fa pesat perquè en vols més i més. M'ha agradat l'estil de l'autor, força desenfadat, i detalls com fer parlar cada personatge en el seu idioma, però en petites dosis, és clar. L'he trobat molt ben escrit.

M'ha semblat un llibre molt sorprenent i imaginatiu. No és tan fàcil trobar històries fresques i amb aquest punt de surrealisme, però alhora tan descriptives d'una realitat probable, encara que pràcticament impossible. M'ha enganxat molt, i això que se'n va força per les branques amb les vides de personatges tangencials, però tot i així, no n'eliminaria ni una pàgina. Un bon llibre, i un autor que miraré de seguir de prop. Força recomanable, la veritat.

Puntuació: @@@@

Diplomàcia

2011-10-16T17:29:00.000+02:00

No sóc massa de mirar les estadístiques dels blogs, però ja que ara el mateix blogger ens en fa un resum, reconec que de tant en tant hi faig un cop d'ull perquè fa gràcia. Veure el número de visites, de quins blogs salten al teu, la localització geogràfica, sistemes operatius... tot molt distret. Però fa uns dies vaig voler saber des d'on llegeixen el Llibres, i punt! i em vaig trobar amb aquesta sorpresa:

El primer del ranking des de sempre, com és normal, és Espanya, encara que interpretaré que el senyor blogger encara no sap fer algunes diferències i que la majoria de visites venen des de Catalunya. Però en segon lloc Corea del Sud?? Els següents encara em quadrarien una mica, però no sabia que des de Corea eren tan fans del Llibres! El que passa és que he vist que es tracta de visites antigues, darrerament ja no em visiten tant, i em sap greu. Per això avui vull aprofitar per enviar una molt cordial salutació als amics coreans i donar-los les gràcies per ser tan fidels.

한국어 친구 오신 것을 환영합니다! 방문에 감사드립니다.

L'ànima valenta

2011-10-06T22:36:00.000+02:00

Autor: Fred Uhlman

Editorial, any: Columna,1997

Títol original, idioma, any: No coward soul, anglès, 1996 (pòstum)
Traductora: Dolors Udina
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 91

Konradin von Hohenfels és a punt de morir a l'edat de 32 anys, no direm ni com ni per què, per no explicar massa cosa. Quan ja li queda molt poc temps, decideix enviar una carta al seu estimat amic de joventut Hans Shcwarz. En Hans tenia arrels jueves, i per culpa de la guerra i la intolerància de la seva família, de tendències nazis, es van separar amb només 16 anys, però no l'ha pogut oblidar mai. Konradin no va dir al seu amic ni la meitat de coses que hauria volgut dir-li, però no se'n vol anar d'aquest món amb el pap ple i encara menys amb la sensació de que li va fallar a última hora, abans de la separació. Amb aquesta carta, que no sap quan arribarà, o ni tan sols si arribarà, vol obtenir el perdó i marxar amb la consciència tranquil·la.

Aquesta és la segona part de 'L'amic retrobat' i he volgut llegir-la a continuació d'aquest per tenir-lo ben fresc, aprofitant que em va caure a les mans per casualitat. Es tracta d'una mena de mirall del primer llibre. En aquell el protagonista és en Hans, i en Konradin no parlava massa. Ara és en Konradin qui escriu una carta al seu amic i relata totes les situacions viscudes, però des de la seva perspectiva, de tal manera que acabem sabent què pensaven i sentien els dos personatges principals en cada fet que viuen plegats, en els bons i en els no tan bons. Com deia, està presentat en forma de carta, ja que l'acció, si se'n pot dir així d'escriure una carta, passa molts anys després de la separació dels joves.

Em va semblar una bona idea el plantejament d'aquesta segona part, és com si tanqués el cercle i sabem tot el que passava pel cap als dos amics. L'estil és molt semblant en els dos llibres, per tant no es pot valorar massa la diferència. Això sí, convé llegir-los en l'ordre que toca, i en cas de llegir-ne només un, que sigui el primer. Però també es pot entendre com un sol llibre de 200 pàgines, que no és res. Tan recomanable com l'altre, encara que sigui repetir altre cop la mateixa història.

Puntuació: @@@

L'amic retrobat

2011-10-05T00:08:00.000+02:00

Autor: Fred Uhlman

Editorial, any: labutxaca, 2007

Títol original, idioma, any: Reunion, anglès, 1971
Traductora: Dolors Udina
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 109

La Karl Alexander Gymnasium de Stuttgart és una escola on s'apleguen estudiants de bona casa. Hans Schwarz és l'únic de procedència jueva, tot i que la seva família està molt allunyada de la creença i encara menys de la pràctica d'aquesta religió, es consideren del tot alemanys. Amb 16 anys, Hans coneix el que esdevindrà el seu gran amic, Konradin von Hohenfels. Els dos joves compartiran interessos i secrets i passaran la major part del temps junts, fins que Hans s'adona de que Konradin no el posa mai en presència dels seus pares. El motiu, un odi malsà de la seva família envers els jueus. Les idees del nazisme comencen a estendre's per tota Alemanya, i el que fins ara no havia suposat cap problema, esdevé un martiri per en Hans. El pitjor de tot però, és que aquesta nova corrent de pensament el separa, irremeiablement, del seu amic de l'ànima.

Basat en la pròpia experiència, Fred Uhlman va retratar la vida de l'Alemanya pre-nazi i la irrupció de les idees xenòfobes des dels ulls d'un jove d'arrels jueves, amb totes les dificultats que això comportava. El fet de ser pràcticament autobiogràfic, fa que no sigui tan florit com El noi del pijama de ratlles, de temàtica semblant, però permet entrar molt més endins dels personatges i entendre molt millor la problemàtica, aquí no s'amaga res. El llibre és breu i fàcil de llegir, es narra més des del cor del protagonista que des de les desgràcies de l'època. Pocs fragments narren la cruesa d'algunes situacions.

Es tracta d'una bona lectura per a tots aquells que els agradi el que envolta a les grans guerres, un testimoni de primera mà que permet traslladar a avui el que es va viure en un moment molt concret de la història. Tot i no ser especialment del meu interès, reconec que és un molt bon document i no et deixa indiferent, malgrat no mostrar una crueltat exagerada, ni violència nazi. Són dos nois separats per unes idees. Això és el que es pot trobar. I és més del que sembla.

Puntuació: @@@ (i mitja)

Los perros de Riga

2011-10-02T19:28:00.000+02:00

Autor: Henning Mankell

Editorial, any: Tusquets, 2008

Títol original, idioma, any: Hundarna i Riga, suec, 1992
Traductors: Dea M. Mansten i Amanda Monjonell
Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 329

Prop de la costa sueca, un vaixell de pesca ocupat per contrabandistes ensopega amb una estranya barca vermella sense cap nom indicatiu. A bord, dos cadàvers molt ben vestits i en posició estranya. Per no ficar-se en merders, la remolquen més a prop de la costa i se'n desentenen. Un cop redescoberta l'embarcació, i amb la seguretat de que van ser assassinats, el cas passa a mans de l'inspector Wallander, de la comissaria d'Ystad. Al seu equip i a ell els serà difícil trobar pistes per descobrir d'on surt tan estrafolària troballa, però amb ajuda d'alguns experts determinaran que ve de Letònia. Per ajudar en la investigació rebran la visita del major Liepa, de la policia de Riga. Wallander i Liepa tracen una bona relació, per això resultarà un cop ben fort quan, un cop el major ha retornat a casa, Wallander s'assabenta que l'han assassinat. Això farà que el policia suec es desplaci a Riga per ajudar, però allà descobrirà que el cas que tenia entre mans té arrels molt més profundes del que pensava. I no serà l'únic que descobrirà...

Segona entrega de la nissaga Wallander. Bona novel·la negra que retira cap el gènere d'intriga. La primera meitat del llibre és bàsicament d'investigació policial, que ja és el que toca. Després es converteix en una novel·la d'acció i intriga per terres letones, amb altres elements que no desvetllarem. Està ben escrit per ser d'aquests gèneres, però crec que el ritme decau una mica a la segona part. El pensament que he tingut és que potser era una història massa ambiciosa per ser tot just el segon llibre de la saga. Això sí, Wallander es segueix mostrant tan refotudament humà com a la primera entrega.

És del tipus de llibre que no pots dir que és molt bo o molt dolent; és un més. Trobo que aquesta saga Wallander és ideal per anar-ne llegint un de tant en tant, l'autor sap crear un bon clima de misteri i incertesa que atrau, però potser tots seguits es farien pesats. De moment seguiré, mica en mica, a veure si llegeixo els 9. Aquest comença molt bé, la història promet molt i encurioseix. Però mica en mica es fa un pelet pesat, canvia radicalment de terç. Potser és que em resulta molt difícil imaginar una història que passa a Letònia, un racó de món amb nom de marca de llet!

Puntuació: @@ (i mitja)

Olor de Colònia

2011-09-26T20:04:00.001+02:00

Autora: Sílvia Alcàntara

Editorial, any: Edicions de 1984, 2009

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 330
Premis: Joaquim Amat-Piniella 2010, Qwerty 2009 i Regió 7-TVM 2009

Un incendi a la colònia industrial Viladomat posa en guàrdia tots els seus habitants i treballadors. Un cop controlat, aparentment no s'han de lamentar pèrdues massa importants, però hi ha hagut una baixa, l'Isidre Claret, l'escrivent principal de la colònia. Aquesta mort farà canviar moltes coses, tant per la successió en el càrrec, que recau en Climent Palau, com pel que respecta a la seva vídua Teresa Claret i altres veïns, d'alguna manera tots se'n veuran afectats. Intrigues, amors secrets, històries tèrboles al voltant dels personatges i el seu passat, tot anirà sortint a la llum mica en mica, s'anirà desfent un cabdell que està més embolicat del que la majoria es pensen. La vida en una colònia no és cosa fàcil ni està exempta de relacions tibants i complicades, és el problema de viure en una comunitat tancada a principis dels anys cinquanta.

Es tracta d'un llibre molt descriptiu i amb moltíssims personatges. Està dividit en tres parts (i un epíleg), separades cadascuna per alguns anys de diferència. Al llarg del temps, es van descobrint les relacions entre els caràcters i la troca s'embolica considerablement. Cal estar atent també per la manera com està escrit, hi ha salts constants d'un personatge a l'altre, sense previ avís, i en tots els casos la narració està escrita en primera persona, des de la perspectiva del personatge que parla. Sovint es descriu més aviat el que pensa i com viu les situacions, o els records que té, de manera que molts fets es descriuen diverses vegades, des de diferents angles. Per no dir que no sabem quin personatge parla fins que no hem llegit almenys mitja pàgina. No és un llibre d'acció, gairebé sempre s'expliquen les coses de manera estàtica. Una cosa que m'ha fet particularment gràcia és que cada capítol comença amb les paraules que acaba l'anterior, encara que el tema no tingui res a veure. Un detall d'aquells que no em passen desapercebuts.

Aquests és del tipus de llibres que sé que jo no valoro prou, tot i saber que estic davant d'una bona obra. Tot i no ser massa llarg, se m'ha eternitzat i se m'ha fet pesat moltes estones. La història està bé, és innegable que està molt ben escrit i és força realista, retrata bé el que era una colònia industrial i la mentalitat de l'època. Però no és del tipus de llibre que m'agrada llegir, massa lent i massa travat. M'ha semblat interessant, però no m'ha enganxat. No puc dir que no el recomani, però no és per a tothom, penso. Per exemple, per a mi no massa.

Puntuació: @@

El color de la magia

2011-09-16T00:22:00.000+02:00

Autor: Terry Pratchett

Editorial, any: Debols!llo, 2011

Títol original, idioma, any: The Colour of Magic, anglès, 1983
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor

Número de pàgines: 285

La immensa ciutat doble d'Ankh-Morpork és un cau de lladres i gent de baixa estofa. Allà conviuen gremis de professionals de totes les activitats poc nobles imaginables. És una de les ciutats més importants del món, però què es pot esperar d'un món circular que jau sobre quatre elefant gegants, que a l'hora es troben sobre una colossal tortuga anomenada A'Tuin? Res de bo, segur. A aquest inhòspit lloc arriba un turista de l'Imperi Àgata, el lloc més ric de 'Mundodisco', que vol veure món, conèixer herois, veure dracs, fer pintures de llocs pintorescos amb la seva caixa màgica... Es diu Duesflors, i és tremendament feliç i confiat. Fa malament, ja que l'únic element capaç d'entendre'l al lloc on va a parar és un mag de tercera que es diu Rincewind, que només pensa en ell. El bruixot, que només coneix un encanteri, però no l'ha pronunciat mai, veurà en Duesflors la seva gallina dels ous d'or, però des d'aquell moment els seus destins restaran lligats. Mal negoci, ja que Rincewind és la persona amb més mala sort de tot el Disc!

El llibre consta de quatre històries en principi independents, però consecutives en el temps i amb uns protagonistes comuns. Està ambientat en un món fantàstic on impera la màgia, però que és totalment surrealista i delirant. És, en realitat, un llibre humorístic en el camp de la literatura fantàstica. És el primer d'una llarga llista de volums dedicats a 'Mundodisco' que ha escrit aquest autor. És fàcil de llegir i entretingut, encara que no és estrany que se te'n vagi una mica el cap amb una trama tan estrafolària.

He de dir que he gaudit... a estones. Té punts molt bons que m'han fet riure, tant per les situacions surrealistes que exposa com per bromes puntuals ben trobades. Però també té estones que m'han fet desconnectar per manca d'interès. És un llibre per passar l'estona i no pensar massa, que es gaudeix especialment si ets fan de la literatura fantàstica (que no és del tot el meu cas). Un de tant en tant penso que pot estar bé com a pont entre llibres de més entitat.

Puntuació: @@

29a setmana del llibre en català

2011-09-12T21:53:00.000+02:00

De vegades, el caçador de llibres també falla. Ahir em vaig deixar caure a la 29a edició de la setmana del llibre en català, mogut pel bon record de l'any passat. Esperava trobar-me una immensa col·lecció de llibres dels quals només n'has de mirar l'autor i el nom, ja que l'idioma et ve per defecte. És tal plaer no haver-se de preocupar per això. Però ja al blog de la Jo mateixa, on me'n vaig assabentar, ja em va pujat la mosca rere l'orella. L'any passat, allà al Parc de la Ciutadella, hi havia una gran carpa on podies passar-t'hi hores triant i remenant. Recordo haver-hi passat molta estona, i gaudir-ne molt. Vaig buscar llibres que no em sonés haver vist en català a les llibreries, d'alguns d'ells ja n'he fet ressenya aquest any. Aquest cop, però, està muntat a base de paradetes de fusta, separades per llibreries, les típiques de Barcelona (Catalònia, Laie, La central...). Pots entrar-hi i passar darrere el mostrador, però estàs a la vista de tothom, és com incòmode. Estèticament és molt més maco passejar-s'hi aquest any, però de manera pràctica, jo em vaig estressar de seguida. No sabia on, ni com buscar, i no em vaig inspirar gens per comprar. Manies que té un, m'agrada que em deixin tranquil mentre miro llibres. De totes maneres, no deixeu de fer-hi un cop d'ull, serà allà fins el dia 18 d'aquest mes.

Així que, aquest cop, el caçador de llibres va tornar al seu cau, capcot i amb la cua entre cames, sense cap trofeu per a la seva col·lecció. I això és un problema. Els fracassos l'assedeguen encara més...

Post mórtem

2011-09-10T22:28:00.000+02:00

Autora: Patricia Cornwell

Editorial, any: Zeta, 2010

Títol original, idioma, any: Postmortem, anglès, 1990
Traductora: Mª Antonia Menini
Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 364

Una trucada de matinada desperta la doctora Kay Scarpetta, la cap del Departament de Medicina Legal de la Mancomunitat de Virgínia. El sargent Marino la informa d'una cosa que preferiria no saber. Han trobat una altra víctima estrangulada, el mateix patró d'un assassí en sèrie que està atemorint la gent de Richmond. Ja és la quarta. Scarpetta és l'encarregada de fer les autòpsies i de portar la investigació juntament amb la policia. De moment, cap pista sobre l'assassí, i molts dubtes. Tampoc no sembla que hi hagi res que relacioni les víctimes, però això s'ha d'aturar. Marino i Scarpetta no és que mantinguin massa bona relació, però hauran de treballar plegats per combatre aquest psicòpata que no deixa pistes. O sí? Aquesta nova mort potser ha deixat alguns detalls que seran d'utilitat. Ara comença la lluita.

Amb una barreja d'intriga i novel·la negra, l'autora va desgranant una història basada en la investigació forense i el treball policial, que en alguns moments sembla tot un manual de com actuar en aquests casos, tenint en compte que és una obra de ficció. Fa gràcia perquè data de l'any 1990, i el treball amb DNA i les eines informàtiques era molt precari, per bé que s'expliquen com si fossin les darreres novetats. El llibre ha quedat una mica desfasat, però també té la seva gràcia llegir com se'n sortien en aquelles èpoques.

És una bona obra del gènere. De vegades s'alenteix molt i alguns fragments s'allarguen massa amb converses dels protagonistes, però es llegeix molt bé i la història enganxa. És recomanable, però s'ha de tenir en compte això que deia de la tecnologia de l'època, que sol ser el punt fort d'aquesta mena d'obres. Aquesta autora té una llarga bibliografia, i aquest és tot just el primer llibre de la sèrie Scarpetta, el seu personatge principal. S'haurà de veure què fa la bona doctora en l'actualitat!

Puntuació: @@@

Recomanat per la Maria, fa uns deu milions d'anys.

El Palacio de la Luna

2011-09-03T20:08:00.000+02:00

Autor: Paul Auster

Editorial, any: Anagrama, 2009

Títol original, idioma, any: Moon Palace, anglès, 1989
Traductora: Maribel De Juan
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 310

Marco Fogg va tenir una infància no massa agradable, però també feliç. La seva mare va morir quan era petit, i al seu pare no el va arribar a conèixer. Per sort, el seu extravagant oncle Víctor el va acollir i va fer els possibles perquè visqués de la millor manera. Ja d'adolescent, l'oncle ha de marxar de gira amb el seu grup musical i Marco es queda sol a Nova York. Al principi en Víctor seguirà cuidant-se de que no li falti de res, però malauradament, amb la seva mort Marco es queda sol, sense cap font d'ingressos, i sense cap intenció de posar-se a treballar. Aquí comença un periple penós que el portarà a viure a Central Park i a una situació de desnutrició que per poc no li costa la vida. Sort dels seus amics Kitty i Zimmer que el rescataran, però les penúries del jove orfe encara no hauran acabat.

Si hi ha un escriptor amb una prosa més densa que el mercuri, aquest és Auster. Ningú no descriu com ell les situacions, però la pregunta és: cal? Capítols llarguíssims i anuncis del que anirà venint més endavant, molt en el seu estil. Per trobar coses positives, es pot dir que està ben escrit i que la història, si ets capaç de mirar-la objectivament, està ben pensada. Més enllà d'això, i sentint-ho molt pels amants de l'autor, que no són pocs, deixeu-me dir en majúscules perquè quedi clar: PAUL AUSTER ÉS UN PUTO PESAT. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Després del que acabo de dir, entendreu que no el recomani ni al meu pitjor enemic. M'ha semblat tediós i infinit, i això que només té 310 pàgines. He tingut la sensació de que portava tota la vida llegint aquest llibre, i que no em despertava el més mínim interès. Ja sabeu que jo no deixo mai un llibre a mitges. Aquest cop he estat temptat de fer-ho almenys un parell de cops, i m'avergonyeixo de dir que m'he saltat algunes pàgines que no tenien cap mena d'importància ni relació amb la història (però hi eren!). Només un parell d'espurnes en les que pensava que s'animava, però no. I el final... vaja, on és el final? Res, que per qui és i perquè no és pot dir que estigui mal escrit es mereixeria alguna arrova, però...

Puntuació: sc

L'últim dia abans de demà

2011-08-23T22:25:00.000+02:00

Autor: Eduard Márquez

Editorial, any: Empúries, 2011

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 144

Un home enfonsat sosté una urna amb les cendres de la seva filla i només pot pensar en quant pesen. Li costarà assumir aquesta pèrdua. Mentrestant anirà fent memòria del que ha estat la seva vida, de totes les persones que han estat importants d'una manera o una altra, i de les relacions i fets que l'han conduit a una situació tan nefasta. La seva ex-dona Nora, els amics de joventut Robert i Francesca, els seus pares, els seus mestres, tots es donen cita als seus pensaments, i no sempre per bé. Però sobretot la seva filla, la Jana, de qui té els records més alegres.

En 144 pàgines Eduard Márquez desgrana la vida del protagonista a base d'anècdotes i de moments, saltant d'un temps a l'altre i d'uns personatges a uns altres sense previ avís, només un punt i apart i alguns espais. Estil sintètic, frases curtes, amb diàlegs sense signes de puntuació, canvis d'idioma sense indicació, i deixant moltes coses a la imaginació. És un estil molt minimalista, però molt intens. Parlaríem de realisme pur i dur o vida en estat pur.

M'ha semblat un llibre complicat, escrit des de la perpètua amargor del protagonista, però es llegeix de manera fluida, d'una revolada, és curt i de lletra gran. El que explica costa de pair, i l'estil tan sintètic també, però és un bon llibre, impactant i explícit. M'ha causat bona impressió per donar més oportunitats a l'autor, però no crec que sigui un llibre per recomanar a tothom, tot i estar molt ben fet, al meu entendre, té quelcom de pertorbador.

Puntuació: @@@

El diamante de Jerusalén

2011-08-19T16:22:00.001+02:00

Autor: Noah Gordon

Editorial, any: Byblos, 2005

Títol original, idioma, any: The Jerusalem Diamond, anglès, 1979
Traductora: Elsa Mateo
Gènere: Ficció històrica

Número de pàgines: 441

El comerç del diamant està controlat per molt poca gent arreu del món, i entre aquests destaquen els comerciants jueus. Harry Hopeman forma part d'aquesta minoria gràcies a que pertany a una família amb llarga tradició de diamantistes. Harry rep l'encàrrec de recuperar al preu que sigui un diamant amb molta història darrere, que ha anat canviant de mans al llarg del temps, i que està vinculat a la seva família. Per això s'haurà de desplaçar de Nova York a Israel, on sembla que el seu actual posseïdor el vol vendre. La recerca del gran diamant daurat no serà senzilla, però en Harry trobarà altres motivacions per perllongar la seva estada a Terra Santa. Mentrestant, anirem coneixent la relació que van tenir els avantpassats del diamantista amb aquesta pedra tan especial i sabrem d'on li ve la gran destresa que té en l'art de tallar i polir diamants.

Venut com una novel·la d'intriga, l'acció principal del llibre s'emmarca en el present, però els salts al passat per explicar la història del diamant són freqüents. Malauradament, l'autor se'n va per les branques d'una manera fora de mida, dóna un excés d'informació de tots els personatges tant presents com passats, de manera que la seva vinculació amb el diamant és més tangencial que altra cosa, durant bona part del llibre no sembla tenir cap importància. És força dens, i a sobre té capítols sencers escrits en cursiva, de manera que t'acabes enfilant per les parets. Al seu favor, que està ben escrit, cosa que no és una sorpresa tractant-se de Noah Gordon, però el gènere de la història no s'acaba de definir, no és ni carn ni peix, o ho intenta ser tot i no arriba a ser res. I el que sí que és, és un compendi de usos i costums jueves, alguns encabits amb calçador.

No puc dir que no hagi gaudit d'algunes parts del llibre perquè estan ben escrites, però en general no m'ha fet el pes, i em sap greu. D'intriga, poca. De fets històrics destacables, pocs també. La història dels protagonistes, descafeïnada. I de costums jueves, per donar, vendre, regalar i quedar-ne fins el capdamunt. Poca substància per tenir 440. Aquest home té llibres millors, encara que començo a sospitar que viu de les rendes de 'El metge' i 'Xaman'.

Puntuació: @@ (generoses)

Ullals

2011-08-09T22:45:00.003+02:00

Autors: Salvador Macip i Sebastià Roig

Editorial, any: La Galera, 2011

Gènere: Terror

Número de pàgines: 225
Premis: Joaquim Ruyra 2011

En Vicent Paterna és un nano de casa bona, molt ben acostumat i força fatxenda. Com cada estiu, el seu pare, que n'està fins el capdamunt, l'envia a un centre educatiu especial a veure si el redrecen, però ell sap que viurà a cos de rei i que no aconseguiran res de res. El centre educatiu que l'acollirà, però, és realment 'especial'. En mig d'un bosc, als afores de Pelallops, i no precisament de primera classe, La Floresta és un cul de món amb uns amfitrions no massa simpàtics. En Vicent i els altres dos alumnes del centre, l'Ariadna i en Cesc, patiran les vexacions, el maltractament i els treballs forçats als que els obliguen el Capità, en Clint i la Madonna, noms que els atribueix el nostre jove protagonista, perquè ells no es molesten ni a presentar-se. Però això no és tot. Part de la feina que fan és reforçar les defenses del centre perquè de nit reben la visita dels feréstecs, bèsties ferotges de les quals ningú en coneix la naturalesa, però que no semblen tenir massa bones intencions. L'estiu d'en Vicent no tindrà massa a veure amb el que havia imaginat.

Fer la ressenya d'un llibre l'autor del qual (o un d'ells) saps positivament que la llegirà, pot ser complicat. Per sort, la impressió general és força positiva. L'estil sintètic marca de la casa aquest cop és més elaborat que en llibres anteriors, ja que és més descriptiu, però les frases curtes i tallants el caracteritzen, sense floritures. Això fa que sigui ràpid de llegir, i com que els capítols són curts, sempre allargues algun més dels que pensaves llegir. He de dir que no fa gens de por, potser descriu alguna situació una mica angoixant, però no m'ha inquietat, i això que sóc molt cagat.

És un llibre recomanable, tot i que a l'estil sintètic t'hi has d'acostumar. Pel meu gust hi falta més explicació de certs temes, però si ho comento seria donar massa informació. És una lectura fàcil i lineal amb un final que sobta. Penso que no és la millor obra de Macip, però es passa una bona estona de lectura, que no és poc.

Puntuació: @@@ (i mitja!)

El meu amor Sputnik

2011-08-05T17:29:00.013+02:00

Autor: Haruki Murakami

Editorial, any: labutxaca,2008

Títol original, idioma, any: Sputoniku no koibito, japonès, 1999

Traductor: Concepció Iribarren

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 253

El narrador d'aquesta història és un jove professor de primària sense massa amics, però molt aficionat a la lectura i a la música. De l'època universitària sí que en conserva una amiga, la Sumire, de la que està secretament enamorat. La Sumire és una noia caòtica i desmanegada, però té alguna cosa que la fa molt especial. Vol ser novel·lista i a la universitat només hi va durar un any, no hi estava interessada, però valora el jove professor per sobre de totes les persones, tot i que no comparteix el seu desig romàntic. A la boda d'una cosina seva, Sumire coneix Miu, una dona preciosa uns 17 anys més gran que ella, i se n'enamora perdudament. Les dues dones establiran una relació molt especial després que Sumire comenci a fer de secretària personal de Miu, però a causa d'uns terribles fets del passat Miu no pot sentir res per ningú ni correspondre Sumire. Quins secrets amaga Miu? Sumire els patirà en la seva pròpia carn, i de retruc, també el nostre amic professor.

Aquest llibre és el primer de Murakami del que vaig tenir constància, me'l van recomanar fa molts anys i no en vaig fer cas. Temps després he llegit molts llibres de l'autor, però em faltava aquest. Tot i que és dels antics, amb el bagatge Murakami que tinc, puc dir que és 100% el seu estil, contempla tots els seus tòpics, la soledat humana, els interessos sexuals, els fets paranormals i inexplicables... tot envoltat de la seva personal atmosfera amb personatges peculiars i estàtics. Tot passa a velocitat molt lenta, sense que això avorreixi ni en dificulti la lectura. En aquest cas, és una història totalment lineal, sense salts ni canvis d'escenari, però amb infinites coses interpretables, com sempre, això sí.

M'ha agradat, però ja no sé si és que tinc una gran predisposició per l'autor o és que tots els seus llibres són bons. Potser no és dels millors, però relata una història petita, aparentment simple, d'un triangle amorós que no es tanca mai. És el tipus de lectura que et causa assossec, i que et fa pensar que necessites un temps per tornar a agafar un llibre de l'autor. Això darrerament no m'estava passant, potser és precisament perquè aquest és dels primers, i la sensació que causa és similar als altres llibres seus més antics. Recomanable, com sempre, pels qui els agradi l'autor, i també una bona obra per entrar al seu univers.

Puntuació: @@@@

Ubik

2011-07-27T00:48:00.000+02:00

Autor: Philip K. Dick

Editorial, any: La factoria de ideas, 2009

Títol original, idioma, any: Ubik, anglès, 1969
Traductor: Manuel Espín
Gènere: Ciència ficció

Número de pàgines: 252

En un futur on predomina l'ús de poders psíquics i en el que les persones es conserven en estat de semivida un cop morts per tal de contactar-hi, Glenn Runciter dirigeix una empresa de prevenció antipsi, està al càrrec d'una plantilla d'inercials que lluiten contra telèpates i precogs. Runciter Associats rep una oferta per fer una feina a la Lluna per part d'un multimilionari, i amb la seva mà dreta Joe Chip i onze inercials més emprenen el camí que ha de reflotar l'empresa, que té seriosos problemes econòmics. Però tot plegat resulta ser una trampa de la competència i en Runciter resulta mort en l'explosió d'una bomba, un cop han arribat a destinació. Chip pren el comandament i pretén tornar a la Terra immediatament per ser a temps de posar en Runciter en semivida, però un seguit de fets estranys i de regressions en el temps faran que Chip i els seus companys vegin que passa alguna cosa amb la realitat que coneixien. Poden estar segurs que és en Runciter qui va morir, i no tots ells? I a tot això, què és Ubik?

Es tracta d'un llibre enrevessat i en el que és fàcil perdre's, la trama és complicada, però cal tenir en compte que parlem d'un futur en el que impera el poder de la ment i una tecnologia fora del comú. Per cert, aquest futur tan llunyà està fixat a l'any 1992, té certa gràcia. Tot i així és un argument sorprenent i rigorosament tractat, un llibre original i imaginatiu. Es llegeix ràpid perquè atrapa si t'agrada el gènere. Si no, probablement sigui una mica dur de llegir. És ciència ficció, però la característica de l'autor és aprofundir molt en la psicologia tant dels personatges com dels fets que succeeixen, i és molt interessant.

M'ha agradat força, més que l'altre llibre de l'autor que he llegit (Blade Runner). Alguns fets no són senzills, però no és d'aquells llibres dels que no s'entén res. Deixa algunes incògnites perquè et preguntis si ho has entès, però en termes generals, es llegeix molt bé i s'entén. Molt recomanable pels amants del gènere, tot i que segur que aquests ja l'han llegit, perquè és una obra clàssica. Jo vaig tard.

Puntuació: @@@@

Recomanat per Lleixes, tot i que sempre m'havia cridat l'atenció.

Obabakoak

2011-07-23T18:54:00.000+02:00

Autor: Bernardo Atxaga

Editorial, any: Zeta bolsillo, 2005

Títol original, idioma, any: Obabakoak, basc, 1988
Traductor: Bernardo Atxaga
Gènere: Relats/Narrativa

Número de pàgines: 387

Obabakoak és un mosaic, un collage d'històries amb alguns punts en comú, especialment el poble inventat Obaba. La primera meitat del llibre ens presenta personatges i vivències relacionades amb aquest poblet i d'altres de similar, la vida de poble petit, les preocupacions de la gent, els caràcters típics. Tot molt rural i bucòlic. A la segona meitat s'inicia una història amb continuïtat, la dels llangardaixos d'Obaba, que són capaços d'entrar per les orelles dels nens, quedar-se allà, i fer-los tornar ximples. Aquesta història, narrada presumptament pel mateix autor, servirà de fil conductor i matriu per encabir-hi una pila de contes de temàtiques diverses, ambientats en tots els racons del món. Un recull de relats que s'entrecreuen en alguns punts.

La distribució d'històries i capítols no segueix un patró lògic, per això al principi costa una mica saber què estàs llegint. Un cop et situes, gaudeixes d'una lectura agradable i fluida, està molt ben escrit i les històries són imaginatives i originals, començant per la història conductora dels llangardaixos. Hi ha moltes picades d'ull a les tradicions i cultura basques, i reflexió sobre la literatura tant del País Basc com estrangera.

No sóc gaire de relats, però aquest recull, a cavall entre la narrativa i el llibre de contes, m'ha agradat força. Alguns són millors que altres, és clar, i també n'he trobat algun que m'interessava poc, però en general l'opinió és bona, és agradable de llegir. A més em fa gràcia que l'original sigui en basc, una llengua i una cultura que sempre m'han atret. Malauradament, aquest cop era impossible, ni que hagués volgut, llegir la versió original...

Puntuació: @@@

A la platja de Chesil

2011-07-17T14:01:00.001+02:00

Autor: Ian McEwan

Editorial, any: labutxaca, 2010

Títol original, idioma, any: On Chesil beach, anglès,2005
Traductor: Albert Torrescasana
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 139

La història d'un polvo. L'Edward i la Florence s'acaben de casar. Són joves i benestants, i per fi estan units davant de Déu. S'enfronten a la seva nit de noces, en un hotel a la platja de Chesil, però els dos n'esperen coses diferents. Els dos són verges i han esperat a aquest moment. Ell ha esperat amb ànsia, te ganes de poder tocar finalment la seva estimada. Ella ho viu com a experiència nefasta, sense cap ganes, però un escull que cal passar per estar amb l'home que estima. Mentre arriba el moment clau, anirem coneixent el passat dels dos joves i els fets que els han portat fins aquell hotel, el vespre mateix de la seva unió, i ens endinsarem en la seva manera de pensar i en les parts més profundes dels seus éssers.

Tot i ser un llibre curt, la lletra és petita i el text molt dens i poc fluid de llegir. Al llarg dels cinc capítols que té l'acció passa molt lentament, mentre es fan continus salts al passat per explicar la història conjunta i individual dels protagonistes. Hi ha una bona part descriptiva al llibre i està força ben escrit, però no és un text que passi com si res i a estones el cap et marxa cap a altres llocs per explicacions poc interessants o poc relacionades amb els fets.

No és el tipus de llibre que solc llegir. M'interessa el fet que s'aprofundeixi tant en els personatges, però com a complement d'una bona història, i penso que aquesta no donava per tant. És clar que el que importa és com són ells i què fan, però no ha aconseguit que m'atrapi. Per altra banda, entenc que no és un mal llibre, estic segur que pot agradar a molta gent perquè està ben escrit i fins i tot pel que explica. No el considero un mal llibre, senzillament a mi no m'ha interessat.

NOTA: per si pot servir, alguns fets o detalls m'han remogut per dintre recordant-me experiències viscudes. Si ho ha aconseguit suposo que es pot considerar un punt a favor.

Puntuació: @@

Recomanat per la Màgia, a qui encanta aquest autor.

El caso de los anónimos

2011-07-14T00:50:00.000+02:00

Autora: Agatha Christie

Editorial, any: Molino,1980

Títol original, idioma, any: The moving finger, anglès, 1942
Traductor: C. Peraire
Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 238

L'aviador londinenc Jerry Burton pateix un accident aeri i queda greument ferit. Després de les primeres fases de recuperació, el seu metge li recomana traslladar-se a un indret tranquil i reposat per acabar de guarir. La seva germana Joanna i ell trien el poblet de Lymstock i s'hi instal·len. Però no hi haurà descans per en Jerry, a l'apartada vila hi ha algú que es dedica a enviar cartes anònimes als habitants per aixecar falsos testimonis i calumniar. Tothom està molest i està en boca de tots descobrir qui és l'autor dels anònims, fins que passa el que és inevitable. Després de llegir una d'aquestes cartes, la senyora Symmington es suïcida, no ho pot resistir. El cas es complica i aquesta no serà l'única mort. La policia i el mateix Jerry Burton estan despistadíssims, però sort que rebran una empenteta de l'anciana Jane Marple per resoldre el misteri.

L'estil, l'ambientació, l'extensió i la distribució en capítols són els clàssics dels llibres d'Agatha Christie. Aquest cop, però, hi ha poc d'investigació i de resolució de misteris i molt de novel·la rosa i descripció de la societat de l'època. Com a novel·leta està bé, però es troba a faltar el procés deductiu dels protagonistes a mesura que van apareixent pistes. Aquesta part es concentra al final sense que se'ns hagin donat indicis previs, arriba de forma precipitada després de marejar molt la perdiu. La participació de Miss Marple és molt minsa al llarg del llibre. La història és imaginativa i notable, però no està en absolut desenvolupada.

L'he trobat fluixet perquè esperava una altra cosa. Poc interessen les històries romàntiques dels protagonistes quan el que vols és una velleta molt intel·ligent que els deixa a tots en calces amb les seves deduccions. Tot i així, és rapidíssim de llegir i passa bé, i l'estil és molt recognoscible. Caldrà trobar altres obres més completes de l'autora.

Puntuació: @@

Recomanat per l'Elur i l'Assumpta.

Angelology

2011-07-11T01:14:00.000+02:00

Autora: Danielle Trussoni

Editorial, any: labutxaca, 2011

Títol original, idioma, any: Angelology, anglès, 2010
Traductora: Rosa Borràs
Gènere: Fantasia

Número de pàgines: 652

Viuen barrejats entre nosaltres i passen desapercebuts, però els nefilim, descendents d'àngels celestials i dones humanes, existeixen. I no són precisament uns sants. Des de fa segles lliuren sagnants batalles contra els angelòlegs, un ordre dedicat a defensar els interessos humans dels poderosos nefilim i altres criatures d'origen diví. Quina relació té un convent de monges de Nova York amb l'adinerada Abigail Rockefeller? Quins secrets amaga aquesta relació que desperten l'interès de la família nefilística Grigori, una de les més poderoses de la seva classe? I què té a veure en tota aquesta història la germana Evangeline, que va ingressar al convent als 12 anys després de la misteriosa mort de la seva mare? Són secrets molt ben guardats per assegurar l'èxit de l'empresa dels angelòlegs. Però se'n sortiran?

El llibre està repartit en quatre parts, una de les quals succeeix en el passat del fil de la història, per tal d'explicar com s'ha arribat a la situació actual. Se'ns presenta un món en el que els àngels encarregats de supervisar la creació del món van acabar barrejant-se amb els humans i donant lloc a mestissos nefilim. Aquests són egoistes, hedonistes, no tenen sentiments i menyspreen els humans. Dóna molta informació sobre l'origen d'aquests éssers i es converteix en una lectura força densa. No és especialment fluid ni l'acció és frenètica, per ser que parla d'éssers sobrenaturals, de vegades sembla que passi a càmera lenta. Te una extensió considerable, potser excessiva posat que repeteix sovint les mateixes coses exposades des de punts de vista diferents.

La figura de l'àngel sempre m'ha interessant com a ésser mitològic, i per això em va fer gràcia llegir aquest llibre. El vaig agafar amb interès però se m'ha fet molt llarg. Algunes parts mantenen un bon nivell i d'altres es fan tedioses. Tota la part final m'ha semblat que perdia interès a mesura d'anar passant pàgines fins a trobar-me que només el volia acabar i que ja no importava què passava, si és que passava alguna cosa. Segurament és perquè és massa llarg. Regust agredolç perquè he trobat certes coses interessants, però no és un llibre que t'atrapi amb un argument clar i ferm. Fa una mica aigües i a sobre em sembla que té un final obert en vistes a una segona part, que ja dic ara que no llegiré.

Puntuació: @@

Botchan

2011-06-24T14:46:00.001+02:00

Autor: Natsume Sōseki

Editorial, any: Impedimenta, 2008

Títol original, idioma, any: Botchan, japonès,1906
Traductor: José Pazó Espinosa
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 209

Botxan és una manera japonesa d'anomenar un nen afectuosament i respectuosa davant d'altres membres de la seva família, però també té cert sentit d'immaduresa o de criatura mimada. Així anomena Kiyo, l'anciana serventa de la família, el protagonista de la nostra història, i li va com anell al dit. La Kiyo és l'única que sempre ha estat al costat del Botxan, mentre que els seus pares sempre van tenir preferència pel seu germà. Ja de gran, i amb la mare morta i els seu pare i germà fent la seva, Botxan no es pot permetre quedar-se la casa familiar i accepta una feina de professor de matemàtiques a Shikoku, la quarta illa de l'arxipèlag japonès, a uns 500 quilòmetres del seu Tòquio natal. Allà al Japó profund farà gala de la seva supèrbia i la seva immaduresa i es ficarà en més d'un embolic per culpa dels altres professors del centre, que en alguns casos es dedicaran a fer-li la vida impossible. Pobre Botxan!

Sōseki és el gran clàssic de la literatura japonesa contemporània. És un llibre curt i que passa molt bé, gran part es basa en les situacions que es trobarà un urbanita de Tòquio en un ambient rural, cosa que té certa gràcia. També es descriu bé el caràcter del protagonista, que s'escau molt bé al nom que li atribueixen. Destacaria que introdueix moltíssims conceptes de la cultura i la quotidianitat japoneses que he pogut entendre gràcies a les notes del traductor, m'ha semblat molt interessant. Cal tenir en compte que va ser escrit a principis del segle XX.

Es tracta d'un bon llibre, m'ha agradat llegir-lo, però trobo que va de més a menys. El principi em va fer riure per les irreverències del protagonista i la seva poca paciència, et venen ganes de llegir més. Però mica en mica la història va donant voltes a les mateixes coses i s'estanca una mica. Tot i així, és destacable i és probable que busqui alguna cosa més d'aquest autor. Es veu que és una de les referències de Murakami!

Puntuació: @@@

Momssen

2011-06-21T23:32:00.000+02:00

Autor: Jaume Puig

Editorial, any: Acontravent, 2011

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 152

Mentider, trampós, putero, canalla, corrupte, avariciós, malparlat, astut... vaja, un perla. Així és en Robert Momssen, un advocat força reconegut en el seu àmbit, però que s'hi dedica només per guanyar diners fàcils. Utilitza la seva intel·ligència, que tampoc li'n falta, per treure profit de totes les situacions, si pot ser, econòmic. No en va, és descendent per línia directa del famós egotista Stendhal, però això ningú no ho sap. La seva obsessió és la literatura, per això. Per aconseguir publicar la seva primera novel·la, que per ell és la gran obra mestra dels nostres temps, serà capaç de moltes coses; més aviat, capaç de tot. Tant és com s'arribi a complicar la història, en Momssen té recursos per això i per a més.

El llibre és curt i es llegeix fàcil. El llenguatge emprat és groller moltes vegades, però dóna credibilitat al personatge i el món que l'envolta, perquè ja te l'imagines així. Descriu alguns dels instints més baixos de l'ésser humà, fins el punt d'arribar a ser desagradable. També hi ha algunes parts una mica més brillants d'escriptura, tot s'ha de dir. La trama s'embolica força, i és interessant llegir les estratègies del protagonista per sortir-se'n sempre.

És un llibre per passar l'estona, amb alguns punts a favor, però que no sempre et deixa bon gust de boca, almenys a mi. Serà que no m'acaba d'entrar aquesta 'escriptura gamberra' que fa servir l'autor. M'han agradat algunes coses, com les converses amb estrangers que estan transcrites de manera força fidedigna a com serien, i algunes parts de la trama, però no ha aconseguit enganxar-me, ni es tracta d'una d'aquestes novel·les ràpides que et deixen sense respiració.

Puntuació: @@

Matar un rossinyol

2011-06-17T21:14:00.000+02:00

Autora: Harper Lee

Editorial, any: labutxaca, 2010

Títol original, idioma, any: To Kill a Mockingbird, anglès,1960
Traductor: Xavier Pàmies
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 366

En Jem i la petita Scout són fills d'un important advocat del comtat de Maycomb, a Alabama, l'Atticus Finch. Tot i perdre la mare quan l'Scout era petita, viuen feliços la vida dels nens, que tot és joc i imaginació. Els seu pare és l'home més tendre i considerat que existeix, i tot i ser estricte i exigent, l'estimen amb bogeria, i ell també a ells dos. La seva vida canviarà quan a l'Atticus li encarreguen fer d'advocat defensor d'un negre que pressumptament ha violat una noia blanca. Els prejudicis de la petita població faran que es guanyi la reputació d'amic dels negres, i això comportarà les reprimendes i burles dels companys d'escola dels dos nens. Es disposen a passar una època difícil, però en Jem i l'Scout no estan disposats a deixar el seu pare a l'estacada.

El llibre es divideix en dues parts, les dues narrades per boca de l'Scout, una nena de vuit anys (durant la majoria del llibre). A la primera part s'explica sobretot la vida dels nens, els seus jocs, les seves preocupacions i els problemes amb els companys a causa de la dedicació del seu pare. A la segona part, el tema principal és el judici de Tom Robinson, el negre acusat de violar una blanca. D'una manera aparentment innocent, s'exemplifiquen clarament tots els prejudicis socials de la primera meitat del segle XX, allà al sud dels Estats Units. I així de joc en joc, de criaturada en criaturada, aquella societat queda retratada d'una manera planera i reveladora.

Es tracta d'una bona història i molt ben redactada des de la visió d'uns nens, uns nens molt espavilats, això sí. He de dir però que la primera part em va semblar una mica llarga, i també s'allarga una mica massa al final, pel meu gust. A banda d'això, molt recomanable. Té molts punts tendres, altres crítics i reivindicatius. El conjunt fa una bona obra.

Puntuació: @@@@ (generoses)

El viatge d'hivern

2011-06-11T18:13:00.000+02:00

Autora: Amélie Nothomb

Editorial, any: Empúries, 2011

Títol original, idioma, any: Le Voyage d'hiver, francès, 2009
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 95

En Zoïle ja n'està fart. Ho ha provat tot per conquistar el cor de l'Astrolabe, una bella i peculiar jove a càrrec de l'escriptora retardada Aliénor Malèze i que viu amb aquesta en unes condicions pràcticament inhumanes. Però no hi ha manera, i això que li ofereix sempre bones sortides, però l'Astrolabe dedica la seva vida a Aliénor, així que en Zoïle no acaba de passar mai de ser el tercer en aquesta història d'amor. Fart, decideix estampar un avió contra el monument parisenc preferit de la seva estimada, com a prova d'amor i de la ràbia que sent per la situació. El que passa és que ell serà a bord d'aquest avió, és clar. Tota la resta de passatgers seran danys col·laterals inevitables. Però en Zoïle no és un terrorista, no. Només és un enamorat.

Novel·la curta molt en l'estil de l'autora, sense embolicar-se en descripcions ni explicacions sobreres, només fixant-se en els trets importants de la història. Una escriptura intel·ligent, mordaç i irònica que són un tret distintiu, i una trama delirant que porta les situacions quotidianes fins el límit.

Els d'Amélie Nothomb són llibres per passar l'estona, perquè no et donen temps per a res més, donada la seva brevetat. Es llegeix fàcilment i té punts surrealistes i hilarants, però és tan personal que sembla que només pot fer gràcia completament a la mateixa autora. Està bé si es vol llegir alguna cosa ràpida i per no encaparrar-s'hi massa.

Puntuació: @@

1Q84 Llibres 1 i 2

2011-06-07T13:29:00.001+02:00

Autor: Haruki Murakami

Editorial, any: Empúries, 2011

Títol original, idioma, any: 1Q84 (ichi-kyû-hachi-yon), japonès, 2009
Traductor: Jordi Mas López
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 780

Aomame: jove instructora d'un club de fitness especialista en fisioteràpia. Prima, alta i amb una obsessió per tenir els pits massa petits. A les seves hores lliures, es dedica a activitats una mica més qüestionables, però sempre a fi de bé.

Tengo: jove alt i gros, geni de les matemàtiques i amb grans aptituds com a escriptor, malgrat que mai ha aconseguit publicar res. Dóna classes a una acadèmia i gaudeix d'una vida molt tranquil·la, que és la seva aspiració.

Les seves vides no es creuen, però sense saber-ho tenen lligams molt i molt forts. Aomame de seguida descobrirà que el seu món està canviant d'una manera que no entén, moltes coses se li fan estranyes i incomprensibles, però ja no hi ha camí de tornada. Tengo rep l'encàrrec de reescriure una novel·la molt naïf d'una escriptora novella, la Fukaeri, de només 17 anys, per tal de guanyar un premi i obtenir reconeixement literari. Aquesta novel·la resultarà no ser només un text per entretenir, sinó que descriu una realitat que tots els protagonistes tenen més a prop del que es pensen.

El llibre s'estructura en capítols alterns entre la història de l'Aomame i la d'en Tengo. La majoria d'ells són independents del que passa a l'altra història, però mica en mica es van reconeixent elements que es repeteixen o que es creuen d'un cantó a l'altre, de manera que t'obliga a estar atent a tot el que va passant. Se suposa que en un sol volum hi ha els dos primers llibres d'una trilogia, de manera que en queda encara un per aparèixer. És una obra llarga i presentada amb lletra petita, de manera que vol el seu temps per acabar-lo, però val la pena.

A hores d'ara no dic res nou si em declaro fan de Murakami. He llegit força llibres seus i tots m'han agradat amb més o menys intensitat. Ara podríem dir que estem davant de la seva obra magna, precisament per la magnitud, però també per la complexitat d'una història que transcendeix la realitat per arribar a plans de fantasia, un passet més en la tendència que ja de per si té l'autor. Tot això, sense abandonar el seu estil i la seva capacitat per arribar a l'últim racó de l'ànima dels personatges, que acabes coneixent com si fossin teus. És un llibre increïble i imprescindible pels amants de l'autor, necessari. Tot el que diuen d'ell és cert: Una obra mestra. Arriba el novembre o no arriba?? Collons, vull ja la tercera part!

Puntuació: @@@@@

El corazón de las tinieblas

2011-05-21T17:23:00.000+02:00

Autor: Joseph Conrad

Editorial, any: El País, 2002

Títol original, idioma, any: Heart of Darkness, anglès,1902
Traductor: Amado Diéguez Rodríguez
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 172

En Marlow és un llop de mar, un mariner que porta la navegació a l'ànima. Després de tenir certes dificultats per trobar un vaixell en el que enrolar-se, decideix anar a provar fortuna comandant una embarcació d'aigua dolça a la selva africana. Allà rep l'encàrrec d'anar a buscar un agent anglès que sembla que ha emmalaltit. Es tracta d'un home, en Kurtz, molt estimat i admirat a la regió, i a més el que més ivori aconsegueix en les seves prospeccions. En el camí, en Marlow anirà descobrint les misèries del colonialisme, i aprendrà els perills que comporta enfrontar-se amb la selva, no només físics, sinó sobretot mentals. No serà un camí gens fàcil.

El llibre es desenvolupa com l'explicació d'uns fets passats que Marlow fa als seus companys en una embarcació ancorada a l'estuari del Tamesis. El llenguatge és una mica recarregat a estones i molts dels fets que explica són embolicats i estranys.

Se suposa que aquesta és una novel·la clàssica escrita per un autor reputat, però a mi no ha aconseguit atrapar-me en una sola pàgina de les 172 que té. Se suposa, a més, que va inspirar la famosíssima pel·lícula Apocalypse Now de Coppola (que no he vist), però a mi m'ha despertat un interès zero. L'he llegit d'esma i perquè no m'agrada deixar estar llibres. Potser és una gran obra, però jo perdia el fil contínuament, senyal que el que llegia no m'interessava en absolut. L'he de puntuar molt malament, tot i que no sé si ho mereix, però per mi, com si no l'hagués llegida.

Puntuació: sc

Se sabrà tot

2011-05-17T19:55:00.000+02:00

Autor: Xavier Bosch

Editorial, any: labutxaca, 2011 (publicat el 2010)

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 302

Dani Santana acaba de ser nomenat director del diari Crònica del grup Blanco, a un parell de setmanes de les eleccions municipals. S'agafa l'encàrrec amb energia, sabedor de que és una molt bona oportunitat per a ell. És un periodista íntegre i reputat. Aviat començarà a pujar-li la mosca al nas quan vegi que el seu avalador, el director general del grup a qui anomenen A.B.C., comença a criticar la seva feina i a 'recomanar-li' què és millor publicar i què no. Santana vol explicar al públic tot el que passa, però li demanen que tingui un tracte desigual amb els candidats a l'alcaldia. La cosa empitjora quan el cap de Societat del diari, el peculiar Senza, comença a revelar una trama sobre terrorisme islamista a Barcelona. Tot i ser un tema que fa pujar les vendes com l'escuma, a no tothom li agrada que es ventilin aquestes coses i un cop més el director es veurà instat a coartar el que publica. Dani Santana comença a veure que rere la redacció d'un diari s'amaga un complicat entramat de pressions polítiques, gratades d'esquena, xantatges i històries tèrboles que no cacen amb la seva integritat, fet que el portarà a plegar molt abans del que esperava.

El llibre està escrit de manera molt planera, amb llenguatge força col·loquial, i un estil mordaç. Va saltant d'escenari de capítol a capítol, per arribar a un punt en el que tot lliga i cobra sentit, encara que els dos grans temes que tracta semblen aparentment molt inconnexos. Un punt fort és que mostra una realitat que pocs coneixem, i que per més que sembli exagerada, conté més veritat del que es pugui pensar. Corrupció, pressions, filtració d'informació, pactes poc nobles, tot hi té cabuda.

El millor que en puc dir del llibre és que és interessant. El que explica és, per mi, més important que com ho explica, ja que l'estil no sempre m'ha agradat, potser una mica tallant. De totes maneres, el llibre es llegeix sol, perquè has de saber què passa, costa creure que hi hagi tan poca innocència rere les pàgines d'un diari. Bé, no hem nascut ahir, però quan t'ho expliquen, tot el que podies pensar, es queda curt. Una obra que convé llegir.

Puntuació: @@@

Asesinos sin rostro

2011-05-13T20:43:00.000+02:00

Autor: Henning Mankell

Editorial, any: Tusquets, 2008

Títol original, idioma, any: Mördare utan ansikte, suec,1991
Traductors: Dea M. Mansteny Amanda Monjonell
Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 302

La regió més al sud de Suècia, Escània, és molt tranquil·la i dedicada a l'agricultura. No hi passa mai res... fins que passa. El doble assassinat d'una parella d'ancians commocionarà la regió. S'encarrega del cas l'inspector Kurt Wallander. Inicialment, no hi ha per on agafar les dues morts, poques pistes i encara menys sentit de tot plegat. Per acabar-ho d'adobar, les últimes paraules de la vella morta apunten que té relació amb l'agressió algú estranger. Això potencia la preocupant xenofòbia sueca fins el punt de causar disturbis, amenaces i morts. El cas s'embolica i en Wallander i el seu equip estan cada cop més perduts, cada fil que segueixen es perd i no condueix enlloc. Fins que no entra en joc la intuïció de l'inspector i algunes idees brillants no hi ha manera d'anar aclarint una mica les coses. Mentrestant, Wallander també s'enfronta a la seva difícil i torturada vida personal, que no li facilitarà les coses precisament.

Aquest és el primer volum de la sèrie Wallander que va fer famós Henning Mankell. Ens trobem una història fosca marcada per una investigació policial molt acurada, amb un protagonista torturat per problemes familiars, amb tendència a la beguda i a viure per la feina, però un personatge molt humà, molt realista i del que se'ns permet conèixer els pensaments més íntims, cosa que el fa molt proper. La seva vida personal es barreja amb la investigació, però de manera encertada i només fa que donar credibilitat al personatge. El llenguatge és planer i l'obra té marcada vocació de novel·la negra i prou.

Bona experiència per ser el primer llibre de l'autor que llegeixo. M'ha agradat però no ha aconseguit enganxar-me totalment. No descarto que sigui per tenir el cap en altres bandes, però he trobat que li falta un pèl per ser una obra notable. Tot i així, es llegeix molt bé i és interessant, també ensenya coses de la societat sueca. Crec que el millor que en puc dir és que mentre el llegia em semblava evident que acabaré, amb el temps, llegint els nou llibres de la sèrie, i si pot ser en ordre.

Puntuació: @@@

Recomanat per la Kweilan, perquè vegi que li faig cas!

Carta a la reina d'Anglaterra

2011-05-10T20:40:00.000+02:00

Autor: Vicenç Pagès Jordà

Editorial, any: Estrella Polar, 2010 (publicat el 1997)

Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 114

A principis del mil·leni passat, al segle XI, Joan Ferrer era un jove ferrer de la Cerdanya. Vivia i treballava amb el seu pare, qui li va ensenyar l'ofici i també el noble art de forjar espases. En Joan es proposa forjar la millor espasa que s'hagi fet mai, i així ho fa, l'spata ignea, l'anomena. Però tan poderosa és l'espasa que se li apareix el mateix dimoni i li ofereix tres desitjos a canvi de l'arma. El ferrer no se'n vol desprendre, però conscient del perill que corre en possessió de tan envejada espasa, accepta el tracte, però abans es pensa molt bé els desitjos. El primer, ben matisat, és ser immortal i mantenir la joventut eterna. El dimoni li concedeix sense problemes, així com el segon i el tercer, un temps després, a canvi de l'espasa. Mil anys més tard, en Joan es troba reclòs en una presó d'alta seguretat a Anglaterra i demana clemència a la reina, a qui, per força, ha d'explicar la seva vida al llarg de tot el mil·leni, que inclou haver conegut algunes de les personalitats més rellevants de la història.

Es tracta d'una novel·la molt curta que passa a velocitat meteòrica a través de tot el mil·leni passat, centrant-se en alguns personatges i canvis esdevinguts al llarg del temps. Un dels temes recurrents és el joc dels escacs, que s'han jugat de moltes maneres en èpoques diferents. L'altra constant, és clar, són els problemes de la immortalitat i l'adaptació als canvis que el progrés va portant. També l'amor hi juga un paper. És una lectura molt àgil, es llegeix perfectament en un dia.

És una obra entretinguda i curiosa, a mi ja m'agraden els personatges de ficció que es barregen amb personalitats històriques, les relacions que s'estableixen poden ser hilarants. M'ha agradat però em queda una sensació de que li falten coses, però si fos més llarg potser es faria pesat. Suposo que explicar mil anys en menys de 100 pàgines (al final hi ha un parell de postdates del mateix autor) pot resultar una mica indigest.

Puntuació: @@@

Estado crítico

2011-05-08T13:04:00.001+02:00

Autor: Robin Cook

Editorial, any: Debols!llo, 2009

Títol original, idioma, any: Critical, anglès, 2007
Traductor: Alberto Coscarelli
Gènere: Intriga

Número de pàgines: 424

En Jack Stapleton ja té 52 anys i ja no està per tantes festes. Acostumat a anar en bicicleta a la feina pel mig de Manhattan, i a jugar a bàsquet amb els seus amics del barri tots els vespres, arriba un moment que el seu genoll diu prou: adéu al lligament creuat. El patòleg forense està ansiós per tornar a les seves activitats físiques, així que demana hora per operar-se, abans de temps, en un nou i prestigiós hospital privat. La seva dona Laurie Montgomery, que també és forense, li desaconsella, així com també el seu amic policia Lou Soldano. Però en Jack és cabut. La insistència de la Laurie es veurà reforçada quan rep al dipòsit un cas fulminant d'infecció post-operatòria per Staphylococcus aureus, provinent del mateix hospital on s'ha d'operar en Jack. Una mica d'investigació revela que no és un, sinó fins a 25 casos similars els que venen de la cadena Angels Healthcare, tots com a infeccions hospitalàries després d'una intervenció. Amb la intenció de convèncer en Jack, però també intrigada pel misteri, la Laurie comença una frenètica investigació que la portarà a descobrir coses que no s'espera. Hi ha molts diners en joc i no a tothom agradarà que surti a la llum aquest brot d'infeccions.

He llegit prou llibres de Robin Cook com per saber què puc esperar d'una obra seva abans de començar-la. En aquest cas, la participació no només dels seus personatges estrella sinó també de vells coneguts la feia atractiva, però el resum és el mateix que sempre. Una història frenètica perquè passa en molt poc temps, però tot i així se'n va massa per les branques i es distreu en descripcions que no calen. No és un gran narrador, el llegeixo pels misteris mèdics que explica, però això no omple 400 pàgines, és clar. També continuar la història personal dels protagonistes Jack i Laurie té la seva gràcia, els conec des que eren joves!

En definitiva, l'únic que es pot dir: és un altre llibre de Robin Cook. Llegir-ne algun de tant en tant per mi està bé, tot i que aquest a estones se m'ha fet pesat, massa llarg potser. Però la història està ben pensada, és un bon argument i hi ha una bona pila d'embolics. Però no deixa de ser com sempre, el que et pots trobar en tots i cadascun dels seus llibres, i al final la fórmula deixa de ser sorprenent i innovadora.

Puntuació: @@

Ningú no ho ha sentit

2011-05-02T20:30:00.000+02:00

Autora: Mari Jungstedt

Editorial, any: labutxaca, 2011

Títol original, idioma, any: I denna stilla natt, suec, 2008
Traductor: Pep Verger
Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 331

A l'illa de Gotland respiren tranquils des que a l'estiu van patir aquella sèrie d'assassinats a la que l'inspector Knutas i el seu equip es van haver d'enfrontar. Però faran bé d'estar a l'aguait. Un dels alcohòlics coneguts per la policia, un ex-fotògraf professional, apareix mort amb un fort traumatisme a la seva cambra fosca. Inicialment s'ho prenen com una disputa entre borratxos, però el fet que el mort hagués guanyat recentment una important suma de diners a les curses de cavalls dispara les sospites de que hi ha alguna cosa més. I tant si n'hi ha! Al mateix temps, la policia de l'illa rep l'avís de la desaparició d'una noieta de catorze anys que sembla haver-se fet fonedissa sense explicació aparent. Dos casos prou inusuals per la tranquil·la regió sueca. Knutas i els seus s'hauran d'aplicar a fons per descobrir què està passant a l'illa.

Gairebé totes les virtuts que se li endevinaven a l'escriptora en el seu primer llibre, es perden en aquest segon. El llibre és dinàmic i fàcil de llegir, l'estil és àgil, això no ho ha perdut. Però explica dues històries, per una banda les investigacions, que al meu entendre són el que importa i que era el punt fort del primer llibre, i per l'altra la història de dos amants que s'arrossega també de 'Ningú no ho ha vist', que no té ni cap ni peus ni cap mena de relació amb la història. El llibre es reduiria a la meitat sense tal quantitat de palla. Pel que fa a les investigacions, molt minses i poc incisives, i amanides també amb una mica massa vida privada dels protagonistes.

No obstant, es deixa llegir. Els salts entre una història i l'altra m'han fet perdre una mica el fil i resten aquella capacitat d'enganxar. En conjunt m'ha decebut una mica i no sé si continuaré amb aquesta sèrie. No és tan mal llibre, però esperava molt més, perquè el primer prometia. Per passar l'estona i prou, no se li pot demanar més.

Puntuació: @@

Cosas que los nietos deberían saber

2011-04-27T23:48:00.000+02:00

Autor: Mark Oliver Everett

Editorial, any: Blackie Books, 2009

Títol original, idioma, any: Things the Grandchildren Should Know, anglès,2008
Traductor: Pablo Álvarez Ellacuria
Gènere: Biografia

Número de pàgines: 197 + 10

Mark Oliver Everett, més conegut com Mr. E, o simplement E, és el líder de la banda Eels, un grup que ha acumulat èxits sobretot a Anglaterra i també als EUA des de mitjans dels anys '90. Nascut a Virginia, va tenir una infància força difícil, i una joventut encara pitjor marcada pels excessos i les desgràcies familiars i de gent propera. Però per davant de tot, la seva inseguretat i les seves tendències asocials el van portar a refugiar-se en la música, la seva gran passió, i única amiga de veritat. En aquest llibre, la seva biografia, explica el llarg camí que ha hagut de recórrer, tots els entrebancs i desenganys, per fer-se un nom en aquest món, un nom que ni tant sols vol, ell simplement vol tocar i composar. Podria tractar-se d'una història de ficció, però és ben real. Una vida difícil, però explicada d'una manera que atrapa i des d'una visió tirant a positiva, des de la perspectiva d'algú que viu perpètuament torturat.

Abans de res, declarar que és la primera biografia que llegeixo a la vida, i mai pensava que es donaria el cas. Per capítols, E ens va explicant de manera més o menys cronològica el que ha estat la seva vida, posant especial èmfasi al marc que envoltava cadascuna de les seves creacions musicals. Arriba a ser inversemblant de tant absolutament real. És un llibre que ha adquirit notorietat per com està escrit i passa per ser gairebé un llibre d'autoajuda, però res més lluny. M'ha sorprès que m'hagi agradat, esperava una frikada, i això és, però enganxa i molt. E és tot un personatge. Això sí, penso que guanya molt si coneixes ni que sigui una mica l'obra de l'autor, i era el meu cas. Com a narració podria agradar a qualsevol, tot i que arriba a ser depriment, però tot gira al voltant de la música. Per tant, el millor que puc fer avui per explicar el llibre, és posar-hi banda sonora.

Puntuació: @@@@

Pandora al Congo

2011-04-25T18:31:00.000+02:00

Autor: Albert Sánchez Piñol

Editorial, any: La Campana, 2005

Gènere: Intriga

Número de pàgines: 592

El jove Tommy Thomson fa de negre literari d'un conegut escriptor de novel·les ambientades a l'Àfrica colonial, a l'inici de la Primera Guerra Mundial. Per atzar descobreix que ha estat víctima d'enganys i que percep molt menys del que es mereix, però en el funeral d'un dels que l'havia estat enganyant, coneix l'advocat Edward Norton que li encarrega una nova feina, conscient de les capacitats literàries del xaval. El seu client, un simple mosso, és acusat d'haver matat a dos aristòcrates anglesos en una expedició al Congo, i totes les pistes apunten a que és culpable. Norton vol que Tommy s'entrevisti amb Marcus Garvey perquè aquest li expliqui la seva història i que n'escrigui un llibre que pugui exculpar-lo. Després de moltes sessions, l'escriptor descobreix que els fets que van passar al Congo no tenen res de trivial, s'enfronta amb un dels relats més colpidors de la història de la humanitat. Garvey és innocent; i un heroi. Serà feina de Tommy i de Norton demostrar-ho. Però està el món preparat per saber què va passar realment al Congo?

El llibre s'explica en dos escenaris, per una part ens parlar l'escriptor, Thomas Thomson, en primera persona i des del futur, recordant els fets d'aquella època, inclosa la seva peculiar convivència en una dispesa. Per altra, es narra la història de Marcus Garvey al Congo. Els dos fils argumentals es barregen a la perfecció i la història flueix sense entrebancs, atrapa, i tot i que sembla que dóna moltes voltes a les coses, no pots parar de llegir. Està molt ben escrit, amb un estil molt peculiar i addictiu, ple de reflexions brillants, frases magistrals i molts tocs d'humor.

M'ha semblat un llibre fantàstic, i amb moltes sorpreses que no et deixen descansar, amb girs constants que fan pensar 'i ara què?'. Se li poden trobar semblances amb La pell freda, però aquest llibre el supera en molt. I el final m'ha fet pensar molt en una pel·lícula que m'encanta, però no diré quina, sinó seria massa explícit. Molt bona obra, molt recomanable per aquells a qui agradin les aventures una mica surrealistes i embolicades.

Puntuació: @@@@@

Sant Jordi 2011

2011-04-23T00:53:00.000+02:00

Què seria d'un blog de llibres sense dir res per Sant Jordi? Avui és el dia en que molts rebem un dels regals que més valorem, un llibre i l'esforç d'algú que ens el regala, i que molts altres el reben gairebé per compromís, només perquè toca, i no l'obriran en tot l'any, ni aquest ni cap altre, fins que aparegui un nou Stieg Larsson. Però és el dia dels llibres i les roses i, per damunt de tot, és maco que la gent celebri les tradicions regalant-los a qui estimen. Comprar llibres, en realitat, no es fa aquest dia. Hi ha uns altres 364 dies a l'any (en alguns casos fins a 365!) per comprar-ne, molt menys estressants.

Aquest any vull saber què heu regalat. No vull saber què us han regalat i llegireu, sinó quins llibres heu donat vosaltres i a qui. De vegades, el llibre que ens regalen no ens fa el pes, però és un regal. En canvi, el que regalem, si no és una petició expressa i concreta, segur que ens fa molt bona pinta i pensem que agradarà. I no ens enganyem, ho fem pensant que també ens agradarà a nosaltres i tenim l'esperança que l'altra persona ens el deixarà llegir. A més, no es regalen els mateixos llibres a parella, pares, fills, amics o companys, oi? Doncs això: què heu regalat i a qui? I si ja voleu explicar per què, jo encantat. Va, que d'aquí en sortiran molt bones idees! Bona diada a tots!

Agafada de la proposta de Relats Conjunts, per fer una mica d'ambient.

Jo, robot

2011-04-19T21:27:00.000+02:00

Autor: Isaac Asimov

Editorial, any: Proa butxaca, 2001

Títol original, idioma, any: I, robot, anglès, 1950
Traductors: Antoni Ibarz i Joaquim Martí
Gènere: Ciència Ficció

Número de pàgines: 283

Amb motiu del seu 75è aniversari, un jove periodista entrevista la Doctora Susan Calvin, robotpsicòloga i pes pesant de la U.S. Robots & Mechanical Men, Inc. L'objectiu és traçar una trajectòria en la història de la robòtica des que l'empresa inventora dels cervells positrònics està en funcionament, que curiosament també són 75 anys. Fent memòria, la Dra. Calvin recordarà un seguit d'episodis puntuals en els que ella i els seus col·laboradors es van veure immersos, un seguit de problemes sorprenents que van haver de solucionar amb molta tècnica, però sobretot amb molta psicologia robòtica, la majoria dels quals tenen a veure amb els conflictes generats per les Tres Lleis de la Robòtica, el dogma que tot robot té gravat en el seu cervell: auto-preservació, obediència, i sobretot la incapacitat de fer mal a cap ésser humà, ni permetre que li'n facin.

En realitat aquest llibre és un conjunt de relats independents enllaçats per uns mateixos protagonistes, i exposats a mode d'anècdotes que explica la Susan Calvin. Tots tenen relació amb la psicologia robòtica, es mira de solucionar algun defecte de funcionament generat per una situació concreta que posa en conflicte les Lleis de la Robòtica, que en principi són excloents entre si. Asimov és un mestre en aquest camp i explica els detalls com si la interacció amb robots fos el nostre pa de cada dia. Els relats són llargs i permeten fer-se una idea molt amplia de la problemàtica de cada cas. Barreja amb molta traça les explicacions tècniques i psicològiques amb el comportament de vegades molt informal d'alguns protagonistes.

M'agraden les històries de robots i m'agrada molt l'estil d'Asimov. Ja feia temps que tenia ganes de tornar a llegir alguna cosa seva i no m'ha decebut gens ni mica. No és una obra de la magnitud de La Fundació ni ho pretén, però versa en el seu univers personal i segueix amb coherència els seus preceptes. Tot i que no sóc massa de relats, l'exposició de les històries ha aconseguit que no perdés el fil. L'he gaudit molt. Crec que no decebria a cap amant de la ciència ficció.

Puntuació: @@@@

Réquiem

2011-04-14T13:18:00.001+02:00

Autor: Antonio Tabucchi

Editorial, any: Anagrama,1997

Títol original, idioma, any: Réquiem. Uma alucinação, portuguès,1991
Traductors: Carlos Gumpert i Xavier González Rovira
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 135

L'autor, encarnat en un simple 'jo', comença un dia que el portarà a recórrer Lisboa un calorós diumenge de juliol. Sense saber massa bé com, abandona el seu tranquil descans per entrar en un espiral delirant sense destí clar, i s'anirà trobant amb un seguit de personatges pintorescos, tan presents com passats, tan reals com imaginaris, que voldran explicar-li, molt educadament, la seva història. Mantindrà interessants converses amb tots ells en especial sobre literatura i gastronomia i recordarà experiències passades arreu d'Europa.

El llibre comença bé, amb promesa d'un viatge al·lucinatori a través del temps, l'espai i els records, i amb tocs d'humor. Mica en mica les històries es succeeixen i perd força interès, però es deixa llegir. L'edició té la lletra molt grossa i el text està escrit tot seguit, sense espais ni separació en els diàlegs, que s'integren en el text, de manera que de vegades no saps qui parla.

És un llibre prescindible, per passar una estona i el salva que és curt. Sembla més un exercici de reflexió i d'introspecció de l'autor que no pas una història per entretenir, no sembla que vulgui atrapar tampoc, i no ho aconsegueix. En començar pensava que podria ser un autor a tenir en compte, té una obra extensa, però després ja no he pensat el mateix.

Puntuació: @@ (generoses)

La citación

2011-04-11T23:40:00.002+02:00

Autor: John Grisham

Editorial, any: Debols!llo, 2009

Títol original, idioma, any: The Summons, anglès, 2002
Traductor: Fernando Garí Puig
Gènere: Intriga

Número de pàgines: 343

L'ex-jutge superior Reuben V. Atlee de l'estat de Mississippi està afectat per un càncer terminal i està a punt de morir. Home recte i insubornable, que va exercir el càrrec durant més de trenta anys, és admirat a tot l'estat i especialment al comtat de Ford, com a exemple de professionalitat i abanderat de la justícia. Els darrers dies de la seva vida, envia una citació oficial als seus dos fills per parlar de l'herència. Ells no tenen tan bona imatge de 'el jutge', ja que mai va exercir realment com a pare. Ray, professor de dret i resident a Charlottesville, Virginia, i Forrest, drogoaddicte i perdulari, que viu a Memphis en una comuna d'artistes, queden citats al seu poblet natal de Clanton. Però quan Ray arriba a la desballestada casa familiar, troba el seu pare mort al sofà, amb un dosificador de morfina a les mans. Mentre espera el seu germà, descobrirà amagats a la casa tres milions de dòlars en efectiu que no figuren a l'herència, i que no es pot imaginar d'on han sortit. Aquí comença una trama de mentides i investigacions per descobrir la procedència d'aquesta quantiosa suma, la vida de Ray patirà un canvi radical, descobrirà quins efectes provoca tenir tots aquests diners caiguts del cel.

La trama de llibre es presenta força interessant, però penso que no se li treu tot el suc que se li podria treure. Tota la primera part, la que fa referència a la mort i enterrament del jutge, és tediosa i força pesada de llegir, trobo que s'estén innecessàriament. Després la cosa s'anima, però mai no adquireix un ritme trepidant, tret de comptades escenes. Tota la història transcorre de manera força lenta. El final hi posa una mica de salsa, però tampoc acaba d'enganxar. Per altra banda, Grisham escriu bé, això sí. També en destacaria petits tocs d'humor que a mi personalment em fan gràcia, però són molt subtils.

En definitiva, es deixa llegir, però no és la gran obra que podria ser, perquè crec que l'argument és bo. He tingut la impressió que s'hi expliquen unes quantes coses que no acaben de lligar entre si, grans històries per explicar-ne algunes de petites. Un llibre bo pels amants de Grisham. Pels altres, sentint-ho molt, prescindible. Es pot llegir, però no té més.

Puntuació: @@

Recomanat per l'Assumpta i en Banyeres, que no s'ho prendran bé...

Ningú no ho ha vist

2011-04-03T23:38:00.001+02:00

Autora: Mari Jungstedt

Editorial, any: labutxaca, 2010

Títol original, idioma, any: Den du inte ser, suec,2003
Traductor: Núria Vives Colom
Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 298

L'illa de Gotland és un paradís pels turistes suecs que busquen allunyar-se de l'estrès de la ciutat, bones platges i tanquil·litat. Ja s'acosta el bon temps i l'illa es prepara per multiplicar per deu la seva població durant els mesos d'estiu. Un grup d'amics celebren una trobada a principis de juny, no sempre és fàcil que es puguin reunir tots. Tot va millor del que esperava l'amfitriona, si descomptem una petita picabaralla provocada per la gelosia. Però les coses es torçaran el dia següent quan la noia, Helena Hillerström, de trenta-cinc anys, apareix morta juntament amb el seu gos, el qual havia sortit a passejar ben d'hora. L'escenari no deixa dubtes de que es tracta d'un assassinat, un cas per l'inspector Anders Knutas i el seu equip, poc avesats a tractar amb morts violentes a la seva tranquil·la terra. La investigació no serà un camí de roses i mica en mica s'anirà desgranant la terrible història que hi ha rere aquesta mort, que no ha estat gens casual. Knutas tindrà la inesperada ajuda de l'insistent periodista Johan Berg, destinat a l'illa per cobrir l'omicidi, que també s'endurà més d'una sorpresa mentre fa la seva feina.

A priori UANNS. És a dir, una altra novel·la negra sueca. Però el cas és que aquest cop es tracta d'una novel·la negra de veritat, amb una trama centrada en la investigació policial, en els interrogatoris, i en l'anar estirant fils que de vegades porten bones informacions i d'altres a carrerons sense sortida. Naturalment, no està exempta d'històries personals paral·leles, però en molt menor mesura que d'altres autors, cosa que converteix la Mari Jungstedt en la menys sueca de tots els autors del gènere que he llegit fins ara. Es llegeix de manera fluida i atrapa, té força contingut. Potser, per dir alguna cosa, m'ha semblat que al principi és una mica innocent, i el final un pèl precipitat.

En conjunt, n'he quedat content, l'he llegit ràpid i a bon ritme perquè m'ha enganxat. Té continuïtat dels personatges, que no continuació, així que no descarto llegir els següents llibres d'aquesta escriptora, amb en Knutas de protagonista. Potser no escriu tan bé com la Camilla Läckberg, però tira més pel dret. Recomanable per aquells a qui agradi la novel·la negra, aquest cop, sense trampa ni cartró.

Puntuació: @@@@

Recomanat per la Maria, que només em recomana llibres on maten gent.

Bogeries de Brooklyn

2011-03-29T21:04:00.002+02:00

Autor: Paul Auster

Editorial, any: labutxaca, 2010

Títol original, idioma, any: The Brooklyn Follies, anglès, 2006
Traductora: Albert Nolla
Gènere: Narrativa

Número de pàgines: 313

Nathan Glass ve del que es pot anomenar una mala ratxa. Ha sortit d'un càncer de pulmó, s'acaba de divorciar i ja no treballa a l'empresa asseguradora de tota la vida, posat que està a punt de complir-ne 60. Decideix anar-se a retirar al seu Brooklyn natal, a passar el que li resti de vida. L'atzar farà que allà es retrobi amb el seu nebot Tom, fill de la seva difunta germana, amb el que havia perdut el contacte. En Tom era l'intel·lectual de la família, però la seva vida actual no és precisament gratificant. Almenys ha aconseguit feina a una llibreria de vell regentada per en Harry Brightman, un peculiar homosexual maduret amb una turbulenta història darrere. Els tres encetaran una amistat que els canviarà la vida en molts aspectes, però tot s'acabarà de capgirar amb l'aparició de la Lucy, la filla de la germana d'en Tom, de només 9 anys. Quan miren de saber què fer amb ella, els esdeveniments es precipitaran fins on no poden ni imaginar. L'amargat Nathan, sense voler-ho, serà l'eix central dels canvis en la vida de tots els personatges.

Aquest és el segon llibre d'Auster que llegeixo i he de dir que l'opinió que en tenia després de Trilogia de Nova York ha canviat. Cal reconèixer que és un gran narrador, la manera com explica les coses és tan realista que resulta difícil de creure que sigui només producte de la seva imaginació. Tant la història com els personatges del llibre resulten perfectament creïbles. Més aviat s'hauria de dir que no és una història, sinó la història de cadascun barrejada amb la dels altres. Pel meu gust abusa una mica de la introducció als protagonistes, n'explica vida i miracles i es pot arribar a fer pesat. Però quan la novel·la arrenca es llegeix amb fluïdesa i es gaudeix molt més de la seva prosa. No és lineal, hi ha solapaments entre els personatges i també temporals. Però es segueix a la perfecció.

N'he quedat molt content. Al principi em va costar i pensava que tiraria la tovallola amb Auster, però ara sé que en llegiré més. Potser no n'esdevingui un fan, però algun dels més recomanats sí que em vindrà de gust llegir de tant en tant. Bona narrativa i sense la foscor dels aires dels seixanta que fa servir en altres novel·les. Penso que per introduir-se en aquest autor, és molt recomanable. Dens a estones, però si no no seria Paul Auster, no?

Puntuació: @@@@

Què llegir d'Agatha Christie?

2011-03-26T20:03:00.000+01:00

Fa poc que m'he iniciat en el particular món literari d'Agatha Christie, i és un deute històric que tenia. A casa, la meva mare, lectora insaciable, té tots, o la immensa majoria dels llibres d'aquesta autora, així que des de petit que els he vist allà sense fer-los mai massa cas, tots en aquella edició petita i antiga, la clàssica. Després de la meva primera experiència amb El asesinato de Rogelio Ackroyd vaig descobrir que es tracta d'un tipus de llibre fantàstic per intercalar entre d'altres lectures, de tant en tant, per entrar en trames absorbents i fàcils de llegir, força addictives. Em vaig quedar amb aquesta idea, anar-ne llegint algun de tant en tant. Però llavors és quan em venen els dubtes, perquè hi ha molt per triar. Hi ha alguns títols força coneguts, però no per això han de ser els més bons. A més, segons van dir en aquest mateix blog entesos en la matèria, hi ha diversos investigadors protagonistes. Així que he pensat que, per sortir de dubtes, no hi ha res millor que preguntar-vos a vosaltres. Sabent que tinc disponibilitat de tota la col·lecció, i que per tant no suposarà cap perjudici (sobretot econòmic!) per mi, digueu-me quins llibres de la Christie em recomaneu. Ja sabeu que faig cas de les recomanacions, i aquesta vegada no hi haurà persecució per qui en recomani un de dolent, perquè només he d'anar a ca ma mare i allargar el braç. Em dieu què he de llegir?

Azul casi transparente

2011-03-21T21:41:00.001+01:00

Autor: Ryu Murakami

Editorial, any: Educaula,1997

Títol original, idioma, any: Kagirinaku tomei ni chikai buru , japonès,1976
Traductor: Jorge G. Berlanga
Gènere: Novel·la

Número de pàgines: 143

Prop d'una base militar americana, una colla de joves japonesos viuen una vida desenfrenada amb tota mena d'excessos. Drogues, alcohol, orgies... res no els immuta ni els canvia, només es deixen portar, com si aquest estat fos el més normal, el que han viscut sempre. Aconseguir una nova dosi és l'únic que els importa. En Ryu està en mig de tots ells, sempre el busquen, és l'encarregat de posar la casa i de muntar les festes amb els marines americans. Hi confien i sol haver d'intercedir entre les nombroses disputes que sorgeixen. Però les drogues faran que fins i tot ell perdi una mica l'oremus. Les conductes auto-destructives no els portaran a res de bo. De fons, la presència reconfortant de la Lilly, que hi és quan tots els altres marxen. No es pot dir que estigui neta, però almenys es pren la vida d'una altra manera.

Atenció, aquest no és un llibre de Haruki Murakami. Ryu Murakami té tot una altra tècnica de literatura. El llibre està escrit amb un estil directe que no amaga res, no estalvia cap detall del que viuen els joves, no li tremola el pols en descriure escenes sexuals o molt escatològiques. És un llibre curt, però per la cruesa del que s'explica no sempre és fàcil de llegir. Explica una realitat que de ben segur no té res d'inventada, malgrat sigui una novel·la fa la impressió de ser autobiogràfica.

Per mi, el llibre no té ni cap ni peus, m'ha costat fer la sinopsi perquè no passa massa res ni hi ha cap trama per explicar. No m'ha agradat i m'ha quedat una sensació desagradable, quina vida més desgraciada que descriu. Té algun puntet de la literatura japonesa que he llegit anteriorment, però és un estil massa directe i explícit pel meu gust. Segons diu a la contraportada, s'acosta al cinéma-vérité. Diria que si el veieu, l'eviteu i agafeu el llibre del costat, sigui quin sigui.

Puntuació: @

Codi genètic

2011-03-18T23:58:00.002+01:00

Autora: Amàlia Lafuente

Editorial, any: Proa, 2009

Gènere: Novel·la

Número de pàgines: 345

Qui es pensi que la recerca científica és un camí de roses, va ben errat. La Marina Fontcuberta està a punt de descobrir-ho. Becària post-doctoral a l'Institut de Neurociències de Barcelona, treballa amb un fàrmac molt prometedor pel tractament de l'Alzheimer, el CP-801, sota la direcció d'en Miquel Tena, investigador sènior que tothom assumeix que serà el nou director de l'Institut. Però els nous aires polítics aconsellen repatriar grans científics a l'exili per ocupar aquests llocs, de manera que la direcció recau sobre Guillem Miras, eminent investigador de la Universitat de Califòrnia. La irrupció d'en Miras i la seva mà dreta, la romanesa Nadia Ipatescu capgira la institució que a partir d'ara es regirà pels principis americans, i afecta directament la Marina i en Miquel, que es veu obligat a marxar de l'Institut. I per més inri, el respectat doctor Miras resultarà no ser el que sembla, es valdrà del seu poder i els seus contactes per aconseguir moltes coses, algunes d'elles, molt poc dignes. La Marina haurà d'aprendre a espavilar-se tota sola en un món que comença a intuir força tèrbol.

Quan buscava la caràtula d'aquest llibre em vaig endur una bona sorpresa en descobrir que està escrit per una professora meva de farmacologia. Em va fer molta gràcia i tenia moltes ganes de llegir-lo. La història que explica és de sobres coneguda per mi i per tots els que hem fet carrera científica, experiments, beques, congressos, articles científics, tot el que s'ha de patir quan estàs en aquest món. Però es tracta d'una novel·la, té un rerefons molt real, però explica una història plena de sorpreses i intrigues, emmarcades en el món de la investigació. Jo que hi he estat, creieu-me, la realitat supera la ficció. Malgrat que pugui semblar exagerat, hi ha grans dosis de realitat al llibre.

He de dir que m'ha semblat un molt bon llibre i molt ben escrit. Esperava una història interessant però amb mancances literàries, i no ha estat el cas, m'ha sorprès molt gratament, i la història m'ha atrapat en molts passatges, la seva lectura és fàcil i ràpida. Els personatges són molt creïbles i força definits. També he de dir que hi ha relació entre la meva formació i que m'hagi agradat especialment la història, és morbós que et parlin d'històries escabroses en un camp que has trepitjat durant molt temps. Tot i així, no és només apte per científics, té pinzellades tècniques, fragments en els que s'incideix en la investigació dels personatges en els que jo he xalat molt, però el llibre té moltes altres vessants que poden interessar a qualsevol.

Puntuació: @@@@

Blade Runner

2011-03-12T17:42:00.001+01:00

Autor: Philip K. Dick

Editorial, any: Educaula, 2009

Títol original, idioma, any: Do androids dream of electric sheep? , anglès,1968
Traductor: Manuel de Seabra
Gènere: Ciència ficció

Número de pàgines: 257 (-30)

En un món devastat per la Guerra Mundial Terminus, tothom es guanya la vida com poc. L'acumulació de pols radioactiva nociva ha fet que la majoria de la població hagi emigrat a altres planetes, i que els que es van quedar en pateixin les conseqüències. Rick Deckard, de la policia de San Francisco, és un caçador de recompenses, es dedica a retirar androides fugitius. La seva nova missió consisteix en localitzar i abatre vuit droids que s'han escapat de Mart i han viatjat il·legalment fins la Terra. Són màquines que incorporen el nou dispositiu Nexus-6, de manera que les diferències entre ells i un humà qualsevol són pràcticament imperceptibles, i per descobrir-los calen complicats tests basats en l'empatia, una capacitat que és patrimoni dels humans. Rick afrontarà la missió pensant en la recompensa que obtindrà, però no es lliurarà dels dubtes morals que li suposa eliminar uns organismes tan eminentment vius, i tan propers a la humanitat. Psicològicament, no suposarà una tasca fàcil.

Aquest llibre és tot un clàssic de la Ciència Ficció, tot i que la pel·lícula (que no he vist) ha esdevingut més cobejada que el suport escrit. Un punt fort que té és que ens endinsa en un món insòlit per a nosaltres, una realitat molt diferent, sense avís i sense explicacions sobreres. Em va costar una mica entrar en la història, potser precisament per això. Després, la lluita moral respecte a la vida dels androides i si el que fa el protagonista està bé o no, el converteix en una història interessant, però la lectura no m'ha semblat fluida, m'he anat travant una mica.

En línies generals és un bon llibre, però em queda la sensació de 'això és tot?'. Trobo que no n'hi ha per tant, però em falta veure la pel·ícula de la que tothom en parla tan bé. Feia temps que no llegia Ciència Ficció i potser m'ha decebut un pelet, però m'ha obert la gana de llegir alguna altra història de robots i planetes llunyans que m'ompli més.

Puntuació: @@@

La princesa de gel

2011-03-03T23:35:00.001+01:00

Autora: Camilla Läckberg

Editorial, any: Amsterdam, 2010

Títol original, idioma, any: Isprinsessan, suec,2002
Traductor: Meritxell Pucurull
Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 369

Al petit poble costaner de Fjällbacka tothom es coneix, per això causa un gran impacte la mort de l'Alexandra Wijkner, una noia d'uns trenta-cinc anys que va marxar del poble de nena i que ara hi anava a passar els caps de setmana. Un empleat de manteniment la troba morta a la banyera de casa seva, tot apunta a suïcidi. L'home surt esperitat de la casa i la primera persona amb la que ensopega és l'Erica Falck, escriptora de biografies i una antiga companya d'escola de l'Alex. L'Erica queda molt afectada per aquesta mort, tot i que feia mitja vida que no veia la seva amiga. La família li encarrega escriure un panegíric, i mentre busca informació sobre l'Alex, diverses fonts li confirmaran que és impossible que es tracti d'un suïcidi. Cada cop més ficada en la història, l'Erica comença a investigar què va passar realment a la seva amiga, i intenta unir les peces d'un trencaclosques que es complica per moments. Però no estarà sola, un vell conegut que ara fa de policia es convertirà en alguna cosa més que un company d'investigació. Entre els dos miraran de resoldre el misteri del no tan tranquil poble de Fjällbacka.

L'estil de la novel·la negra sueca es reconeix perfectament en aquest llibre. Fins ara, tots els llibres que he llegit abusen d'aprofundir en la vida privada dels personatges, amb descripcions totalment prescindibles. No obstant, en aquest cas he de dir que la història m'ha enganxat força i que es llegeix amb fluïdesa. Si bé s'enrotlla molt, la part d'investigació és també extensa i absorbent. Però investigació pacífica i civilitzada, això sí, es veu que no hi ha tipus durs entre els suecs. Al contrari, els personatges del llibre es mostren terriblement humans i es parla de molts problemes habituals. Per tant, un cop més, si en aquests fragments oblides que se suposa que és novel·la negra, estem davant d'un molt bon treball.

M'ha agradat l'estil personal de l'autora, no mancat d'humor, i penso que es mereix noves oportunitats. A més, resulta que jo he estat a Fjällbacka, i per tant em fa certa gràcia conèixer l'escenari. Es llegeix molt bé i m'estava agradant molt, però el fet de trobar algun error i que alguns temes i personatges quedin una mica penjats al final per mi li resta punts. Tot i així, el trobo recomanable, només li manquen alguns detallets per polir.

Puntuació: @@@

Recomanat per la Maria.

Primer aniversari

2011-03-01T00:29:00.000+01:00

Com passa el temps. Aquest petit blog de llibres compleix avui el seu primer any de vida. Ja han passat 365 dies des que vaig començar aquesta aventura i n'estic molt content, perquè entre altres coses, m'adono que aquest blog fomenta la meva lectura. Tinc ganes d'omplir-lo de ressenyes, d'ampliar la llista d'autors llegits i seguir compartint impressions amb lectors molt més experimentats que jo.

El balanç el trobo molt positiu, he ressenyat 34 llibres en un total de 42 posts. Per mi són molt bons números. A més, vaig tenir el privilegi de ser finalista en la categoria de blog revelació dels premis c@ts, tota una alegria. Però com sempre, el millor premi, el millor regal, és comptar amb comentaristes fidels i participatius amb els que és un plaer parlar de llibres, cosa que no em canso de fer. A tots vosaltres, moltes gràcies per ser aquí i per mimar-me com sempre feu.

Com a novetat per aquest segon any que comença el Llibres i punt! he pensat que començaré a donar puntuació als llibres, com fan en tants altres blogs. No deixa de ser una manera de fer una valoració ràpida del llibre, per fer-se'n una idea una mica millor. A la barra lateral deixaré les equivalències per saber com valoro cada llibre.

El asesinato de Rogelio Ackroyd

2011-02-20T16:59:00.002+01:00

Autora: Agatha Christie

Editorial, any: Molino,1981

Títol original, idioma, any: The murder of Roger Ackroyd, anglès, 1928
Traductor: G. Bernard de Ferrer
Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 238

El petit poble de King's Abbot lamenta la pèrdua de la senyora Ferrans. El doctor Sheppard no pot fer res per ella ja que quan descobreixen el cos, ja fa estona que és morta, i tot apunta a suïcidi. Aquest fet tan trist trastorna el seu promès, el ric fabricant Roger Ackroyd, gran amic del doctor. Però Ackroyd té sospites de que el suïcidi de la seva amant va ser suscitat per algun motiu que se li escapa, i serà ella mateixa qui li aclarirà els dubtes mitjançant una carta escrita abans de finar. Aquesta carta conté una informació sorprenent que no pot sortir a la llum, i que malauradament serà el motiu de l'assassinat del senyor Ackroyd. Els diversos habitants de la mansió estan consternats, ja no és un mort sinó dos, i cal descobrir-ne les causes. Tots són sospitosos, i tots tenen coartades. Sembla un cas complicat, tot i que tot apunta cap el fill adoptiu d'Ackroyd, Ralph Paton. El que no saben encara és que al poble s'acaba d'instal·lar el famós detectiu Hércules Poirot, i a monsieur Poirot no se li escapa res.

Aquest és el primer llibre d'Agatha Christie que llegeixo, i he de dir que m'ha sorprès. Es tracta d'una història sense palla, sense explicacions sobreres i centrat totalment en la investigació. La lectura és fluida i no avorreix, no està mancada de tocs d'humor. L'edició és antiga i la traducció no és massa reeixida, el vocabulari no és massa actual, és clar. A més, la lletra és molt petita i hi ha nombrosos errors tipogràfics. Però cap d'aquestes coses desanima la lectura, molt dinàmica i absorbent. L'estil directe de la narració, escrit en diàlegs en la pràctica totalitat, m'ha agradat bastant. Literalment, l'he devorat.

A aquestes alçades ja no hem de descobrir Christie, tot un referent de les novel·les d'aquest gènere. M'ha agradat força el llibre i l'estil. No és alta literatura, però no està mancada de qualitat i és un tipus d'obra ideal per anar intercal·lant de tant en tant entre altres lectures. No puc comparar aquest volum amb altres de l'autora, però em sembla que això serà només qüestió de temps.

Obligat a llegir a punta de pistola per l'Assumpta.

Dins el darrer blau

2011-02-16T01:46:00.000+01:00

Autora: Carme Riera

Editorial, any: labutxaca, 2008

Gènere: Ficció històrica

Número de pàgines: 446

Corre l'any 1687 a Mallorca. La comunitat jueva de Ciutat ha abraçat la fe cristiana per lliurar-se de la Inquisició, però molts conserven les seves creences i les practiquen en la intimitat. Un desafortunat accident que involucra un mariner portuguès, delatarà un dels membres d'aquesta comunitat, conegut com a Cap de Trons. El seu cosí Costura, a qui deu diners, és un veritable convers i no dubtarà a informar el seu confessor, el pare Ferrando pensant que en sortirà beneficiat, almenys a ulls de Déu. Però el capellà jesuïta apunta alt a la cúria i mirarà d'utilitzar Costura per acusar els jueus mallorquins davant del Tribunal del Sant Ofici. Veient-se assetjats, i de la mà de Gabriel Valls, considerat el rabí de la comunitat, diverses famílies jueves intentaran fugir de l'illa per emigrar a Liorna, lloc on es respecta la fe de tothom, però aquest intent d'escapada serà fallit, i les conseqüències seran funestes.

Es tracta d'una història basada en fets reals, com ens explica la mateixa autora amb una nota al final del llibre. Molts dels personatges van existir de veritat, encara que a la novel·la se'ls canvia el nom, cognom o malnom. Tot i així, és una obra de ficció que recrea de manera molt fidedigna la Ciutat de Mallorca de l'època i la seva problemàtica. No és una lectura lleugera, és un llibre força dens que no es llegeix ràpidament, però és d'una qualitat indubtable, està molt ben escrit (en mallorquí). De vegades està una mica carregat i la lectura s'encalla, però a mesura que s'avança el ritme augmenta.

M'ha agradat força, especialment per la qualitat del text. La història suposo que és de lectura obligatòria per gent de Mallorca, però no vol dir que els que no som d'allà no en puguem gaudir, no deixa de ser un llibre de ficció històrica, ambientat allà com podria estar ambientat en qualsevol altre lloc. Molt recomanable pels amants del gènere. Això sí, per gent amb una mica de paciència.

Una recomanació de na Caterina, que escombra cap a casa!!

Los hombres que no ataban a las mujeres

2011-01-27T22:53:00.001+01:00

Autor: Ste Arsson

Editorial, any: 1001 Ediciones, 2010

Traductors: Miguel Serrano Larraz
Gènere: Humor

Número de pàgines: 170

En contra del que tots pensem, l'exitosa trilogia de Millennium no era una idea original. El llibre que va donar lloc a l'obra de Larsson va ser aquest que presento, robat vilment pel malaguanyat escriptor suec. El mateix autor, Ste Arsson, també suec, i també mort, ens ho explica en el pròleg. La manera com la seva idea va acabar en mans de Larsson i esdevenint una bomba editorial és, per això, una mica estrafolària. La novel·la ens presenta uns personatges que clarament podrem relacionar amb els famosos Blomqvist i Salander, entre molts d'altres, demostrant així que la trilogia que la majoria hem llegit no era més que un plagi força malintencionat. A més, el segon i tercer volums: pura invenció. De la mà de Fil Emön i Luzbel Malander coneixerem la veritable història que va permetre a Stieg Larsson fer-se ric i famós.

Es tracta, com era d'esperar, d'una paròdia de Els homes que no estimaven les dones. La història bàsica és la mateixa, i els personatges, amb noms canviats, es mantenen. Això sí, a estones es torna una mica delirant. En realitat, l'autor no existeix, i tot apunta a que es tracta d'una trapelleria del que signa com a traductor, Miguel Serrano Larraz. Els capítols són curts i elimina molta palla, però la lletra és força petita, això sí.

A mi m'ha divertit. No és cap gran obra, és clar, però té punts força graciosos. És especialment recomanable per aquells que han llegit el llibre de Larsson i pensen que no n'hi ha per tant. Se'n riu força dels personatges i no he pogut pensar que ja els està bé quan, per exemple, pinta el personatge de Michael Blomqvist com un egòlatra i un cregut, o quan la particular Salander no parla mai perquè és mexicana i no entén ni un borrall de suec. Penso que pot fer gràcia a qualsevol que hagi llegit el llibre original, no crec que ningú se'l prengui com una ofensa.

Persèpolis

2011-01-23T18:44:00.000+01:00

Autora: Marjane Satrapi

Editorial, any: Norma, 2009

Títol original, idioma, any: Persépolis, francès, 2000 - 2003
Traductors: Albert Jané
Gènere: Còmic

Número de pàgines: 366

L'Iran dels anys '70 era una civilització moderna i occidentalitzada, encara que també molt tradicionalista. A finals de la dècada i a principis dels '80 va esdevenir la revolució islàmica que va suposar un retrocés de molts anys a la societat iraniana, sobretot en matèria de llibertats. En aquest context, el de la revolució, comença la història d'una Marjane Satrapi de 10 anys, única filla d'una família benestant de Teheran, que viu tots els canvis que tenen lloc al seu voltant, des de l'obligatorietat de portar vel i anar completament tapada, fins les matances en nom de la moral i la decència de tots els qui estiguessin en contra del règim. Gràcies a formar part d'una família progressista la Marjane serà una adolescent cultivada i lluitadora que es veurà obligada a emigrar a Europa per protegir-se de la revolució i de la guerra contra l'Iraq. Allà les coses no li aniran massa millor, però res a veure amb l'horror que es viu al seu país.

Marjane Satrapi, l'autora del còmic, fa un repàs autobiogràfic a tot el que va viure durant la seva infància, adolescència i joventut, una visió des de dintre d'una realitat a la que nosaltres no hi vam tenir accés. Parla de molts fets importants de la seva vida, però de retruc ens permet conèixer una mica la problemàtica situació de l'Iran de finals de segle passat. Malgrat ser un país i una mentalitat molt diferents als nostres, aconsegueix despertar molt interès i t'atrapa completament, les pàgines volen. El dibuix és senzill i sense floritures, però a fe que fa la història d'allò més entenedora, el missatge, més que arribar, se't clava.

No sóc gens de llegir còmics, mai ho he fet, però recomano totalment la lectura de Persèpolis, que té diferents volums, però aquest que he llegit els engloba tots i en català. Probablement no l'hagués adquirit mai, però va ser un regal i l'agraeixo moltíssim, es llegeix molt bé, enganxa moltíssim, sorprèn i no deixa indiferent. L'he trobat una magnífica alternativa a les lectures a que estic acostumat.

Kitchen

2011-01-16T19:24:00.001+01:00

Autora: Banana Yoshimoto

Editorial, any: Tusquets,1994

Títol original, idioma, any: Kitchen, japonès, 1988
Traductors: Junichi Mattsuura i Lourdes Porta
Gènere: Novel·la

Número de pàgines: 143 + 56

Mikage és una noia amb mala sort, després de la mort de la seva àvia, és queda sola sense cap més parent. Sumida en la tristesa de la pèrdua, es veu obligada a deixar la casa on viu, perquè no s'ho pot permetre. Ja fa temps que dorm a la cuina, la part més important de qualsevol allotjament, per ella. Però un bri d'esperança se li apareixerà quan Yuichi, un noiet molt estimat per la seva àvia, li proposa anar a viure a casa seva amb ell i la seva mare. Superats els dubtes, Mikage tornarà a sentir què és tenir una família, i la seva vida canviarà del tot. Cada cop es sentirà més propera a Yuichi, que és un xaval peculiar, i també a Eriko, la seva mare, que no és ben bé el que sembla, malgrat ser una dona preciosa. A més, tenen una cuina fantàstica, què més es pot demanar?

Es tracta d'una novel·la curta amb una història petita, amb aquesta atmosfera estàtica que caracteritza les obres japoneses, sense principi, ni nus, ni desenllaç. Aprofundeix molt en els sentiments i les sensacions dels personatges, especialment en referència a la mort i a la pèrdua, que és l'eix sobre el que gira l'argument. A destacar les nombroses referències culinàries que van apareixent al llarg del text. L'edició conté una segona novel·la, Moonlight Shadow, que sembla tenir molt poca importància, ja que no es menciona enlloc, i que és exactament del mateix estil, amb uns altres personatges, i amb la mort com a fil conductor.

Passa bé si ja saps alguna cosa de l'ambient que es crea en els llibres japonesos, que és molt diferent al nostre. M'ha agradat, però sense estridències, agradable de llegir i prou. Potser la valoraria més si les dues novel·les no tinguessin la mateixa base. Però la lletra de la meva edició és molt gran i es llegeix ràpid, això sí.

L'amant perillosa

2011-01-12T00:50:00.001+01:00

Autor: Haruki Murakami

Editorial, any: Empúries, 2007

Títol original, idioma, any: Kokkyô no minami, taiyô no nishi, japonès,1992
Traductora: Concepció Iribarren i Albert Nolla
Gènere: Novel·la

Número de pàgines: 237

Aquesta és la història de Hajime, un jove japonès, fill únic, i una miqueta inadaptat, com tots els personatges de Murakami. Al llarg del llibre anirem coneixent, bàsicament, la seva trajectòria sentimental i sexual durant la vida. Hi ha tres dones que l'han impactat especialment, Shimamoto, Izumi i Yukiko, les tres ocupant la seva parcel·la temporal, i marcant tota una època. Però els records i les vivències es barregen, i és inevitable que les tres històries es creuïn les unes amb les altres. Malgrat que la vida d'Hajime sembla perfecta, ell sempre notarà que li manca alguna cosa i amb el temps arribarà a descobrir què és. Lluitarà per aconseguir-ho, però per més fàcil que sembli, tractant-se d'aquest autor no hi ha històries trivials ni mancades de cert misticisme.

Tot i no semblar un argument massa atractiu, la història que es presenta en aquest llibre, escrita en primera persona, té moltíssim encant i està tractada amb la senzillesa i el bon gust que sempre caracteritzen Murakami. El seu estil es reconeix a la perfecció, les seves converses indescriptibles, els seus silencis, les històries petites, les absències. També com sempre aprofundeix en els personatges fins a límits insospitats, i per altra banda deixa tantes coses a la imaginació que tens la necessitat de saber més. Barreja temes banals amb reflexions profundes, i tot sempre amb una banda sonora de jazz.

Un llibre indispensable pels seguidors de l'autor, i una bona mostra del seu particular estil si no se n'ha llegit res. Pot ser un bon inici per introduir-se al seu món, abans de llegir altres obres. M'ha agradat força, passa molt bé i per tant el recomano. No m'he quedat amb sensació de necessitar un descans en acabar-lo, almenys no tant. No sé si és bona notícia, o és que Murakami ja no em fa l'efecte que em feia.

Aurora boreal

2011-01-06T01:19:00.000+01:00

Autor: Åsa Larsson

Editorial, any: Columna, 2009

Títol original, idioma, any: Solstorm, suec, 2003
Traductora: Núria Vives Colom
Gènere: Novel·la negra

Número de pàgines: 351

Al nord de Suècia, a l'hivern s'hi viu en foscor gairebé perpètua. Des de la ciutat de Kiruna, aquest any es pot veure cada nit l'aurora boreal, cosa que sorprèn els seus habitants. Però més sorpresos queden quan troben mort un conegut pastor de l'església de la Font de la Nostra Fortalesa, el Noi del Paradís, Viktor Strandgard. En Viktor, després de viure una experiència propera a la mort, va ajuntar totes les esglésies de Kiruna en una gran comunitat religiosa respectada i molt estesa. La seva violenta mort revoluciona la comunitat, la policia local i també farà que l'advocada Rebecka Martinsson deixi les seves activitats a Estocolm per tornar a la seva terra natal, a petició de la Sanna, la germana del mort. Rebecka s'implicarà directament en el cas, com a amiga de joventut que havia estat de Viktor i Sanna, i mica en mica anirem descobrint què ha passat a Kiruna, i què va passar quan tots ells eren adolescents.

No sé si és l'estil escandinau, però un cop més he tornat a pensar que el llibre té més de novel·la que de novel·la negra. Té un mort, però no és un llibre policíac. La història que explica és interessant, i els flashbacks al passat també expliquen moltes coses. De totes maneres, la història m'ha semblat molt rebuscada i poc creïble, fins i tot poc clara, i no ha aconseguit despertar-me un gran interès. Poca intriga i poques sorpreses, tot i que la trama és original. Però pel meu gust, es parla massa de la història personal dels personatges, i molt poc del crim.

No obstant, es deixa llegir, com a novel·la tampoc estar malament. Com a novel·la negra, deixa més per desitjar. No mata, vaja. No ha aconseguit mantenir-me enganxat. Tampoc és un llibre per cremar, però n'hi ha molts de millors i el catalogaria de prescindible.

El joc de Déu

2010-12-22T22:03:00.002+01:00

Autor: Salvador Macip

Editorial, any: Bromera, 2010

Gènere: Intriga

Número de pàgines: 222

Sherman Comet és un estudiant mediocre i amb poques llums, però pel fet de pertànyer a un grup ètnic minoritari gaudeix de certs privilegis a la Universitat de Columbia. Els seus interessos no són precisament arribar gaire lluny en el món de l'economia. Un bon dia se li apareix Déu en el seu miserable apartament a Harlem i li ven un sopar de duro, el món està a punt de ser destruït pel mal cap d'un físic teòric, un forat negre generat per un error de càlcul en un accelerador de partícules acabarà amb tota la humanitat. Segons Déu, només Sherman pot aturar el professor Frisk i la catàstrofe que ve: ell és l'escollit. Sherman, naturalment, no se'l creu, però canviarà d'idea quan entra en joc la seva atractiva i intel·ligentíssima companya de facultat Vivian Bentley, que com no pot ser d'altra manera, el menysprea. Els tres junts, Sherman, Vivian i Déu, comencen un trepidant compte enrere per salvar el món, i tot i que formen un gran equip, cadascun d'ells amaga també un objectiu molt ambiciós. Bé, Sherman no l'amaga, el seu premi per col·laborar és poder-se beneficiar la Vivian.

El llibre està estructurat en tres parts grans i una curtíssima quarta part final. Cadascuna està feta de capítols molt curts, sovint de menys d'una pàgina, que en permeten una lectura meteòrica. La lletra és gran i encara hi ajuda més. No té palla, tira totalment pel dret. La història és fresca i s'hi reconeix l'estil de Macip, divertidament irreverent, però aquest cop força més políticament correcte. He trobat alguns paral·lelismes d'estructura amb El rei del món, fins i tot en els personatges, però és una història original i que m'ha resultat interessant per les temàtiques que toca.

En recomano la seva lectura, enganxa i les pàgines passen que ni les veus, interessi o no el tema, s'acaba sense adonar-te'n. El ritme és alt en tot moment i això et manté molt atent i expectant al que passarà a continuació, els capítols salten d'un personatge a l'altre, però no et perds. És un bon llibre, potser cal ser una mica friki perquè t'agradi molt, però caram, és que jo ho sóc!

El primer dia de les nostres vides

2010-12-19T17:42:00.001+01:00

Autora: Teresa Roig

Editorial, any: Proa, 2010

Gènere: Novel·la

Número de pàgines: 150

La vida d'en Daniel és com la de tantes i tantes persones, una família, una feina, molta rutina... però rere el seu posat de típic treballador matiner amaga la seva motxilla carregada amb un munt de pedres que li suposen un gran pes. Un dia qualsevol, mentre espera el metro, descobreix una noia curiosa que li fa la impressió de voler-se tirar a les vies. Ella no ho fa, i cansat de la seva vida decideix seguir-la. Aquí començarà un dia molt especial en el que coneixerà la misteriosa jove i teixiran un seguit de converses i confessions que els portaran a discutir de vegades, però també a sentir-se molt propers. Mentrestant, i incapaç d'abandonar aquella desconeguda de qui podria ser-ne el pare, en Daniel va rememorant el que ha estat la seva vida i ens permet descobrir el gran dolor que amaga. Fins llavors no s'havia adonat de com havia caigut de baix. Un sol dia, però que li canviarà totalment la vida.

Es tracta d'un llibre curtet que es llegeix molt ràpidament, d'aquests de llegir-se d'una tirada. Comença donant molt poca informació dels personatges i s'anirà desgranant mica en mica. Emmarcada en una història una mica inversemblant, però molt intensa, se'ns explica la difícil vida del protagonista i descobreixes que les coses no són mai tan fàcils com semblen. Parla de temes molt punyents i aprofundeix molt en els sentiments dels protagonistes, cosa que està bé, posat que d'això tracta la història.

Segurament pot ser considerat un d'aquests llibres que agraden més a les dones que als homes, però es deixa llegir i diria que m'ha agradat. Destaca la manera com està escrit, m'ha sorprès l'alta qualitat del text. És recomanable i es llegeix molt bé, no té palla, i tant si entres en la trama com si no, és fàcil acabar-lo, i això també hi juga.

Vuelo final

2010-12-14T23:16:00.001+01:00

Autor: Ken Follett

Editorial, any: DeBOLS!LLO, 2004

Títol original, idioma, any: Hornet Flight, anglès, 2002
Traductora: Albert Solé
Gènere: Intriga

Número de pàgines: 541

Dinamarca va ser ocupada pels nazis a la Segona Guerra Mundial. Tot i ser una ocupació aparentment pacífica i respectuosa, no tots els danesos estaven d'acord amb els alemanys i les seves idees. Una xarxa danesa d'espies coneguda com els Vigilants Nocturns s'encarrega de recollir informació per transmetre-la als anglesos. Darrerament, els atacs de les tropes de Churchill estan sent neutralitzats de manera flagrant pels alemanys i hi ha sospites que aquests han aconseguit millores substancials als sistemes de radar. Anglaterra perdrà la guerra si no aconsegueix saber com s'ho fan els alemanys, i aquí és on entren els Vigilants. Però Peter Flemming, un policia pro-nazi, està entestat en desmembrar la xarxa d'espionatge, i més quan sospita que un antic amic seu amb el que es va enemistar per disputes familiars, hi està ficat. S'ho pren com una cosa personal, però el que no li resultarà tan fàcil és encaixar les peces per saber que el que ha de témer és el germà petit de la família rival, Harald Olufsen, de només 17 anys. Sense saber com, Harald es veurà immers en la trama d'espionatge, però no estarà sol, tindrà una molt grata companyia.

Ken Follet és un dels meus autors preferits, considero que escriu molt bé, i aquest llibre no n'és l'excepció. La seva manera d'explicar les situacions i d'aprofundir en els personatges és molt característica. És una bona història, però no m'ha resultat fàcil de llegir, m'he anat entrebancant una mica. Potser és perquè la lletra de l'edició que tinc és un pèl petita, però tampoc fa mal als ulls. El que et fa avançar és que et desperta interès, però no l'he llegit de manera fluida.

És un llibre que es deixa llegir i duu una història interessant. Potser l'he llegit amb poc interès, només perquè feia temps que criava pols a la lleixa de pendents, i per això no m'ha agradat més. No és un mal llibre, però comparat amb altres de l'autor, el trobo més prescindible. Espero no estar sent injust amb ell.

aNobii

2010-12-09T23:02:00.000+01:00

Gràcies a na Caterina he conegut aNobii. Es tracta d'una base de dades per crear la teva pròpia lleixa de llibres llegits i pendents de llegir, una manera de tenir controlats tots els llibres que tens per casa. D'una manera fàcil podem anar cercant els llibres que volem mostrar i classificar-los de diverses maneres, segons l'estat de lectura, la manera d'haver-los aconseguit, i els podem puntuar, és clar. També podrem ordenar-los de la manera que més ens convingui. És força intuïtiu, jo encara estic aprenent a fer-lo servir, però també és una manera d'establir contacte amb altres lectors de perfil similar al nostre i veure les seves recomanacions. A més, crida l'atenció que està només en tres idiomes, un d'ells el català.

M'agradaria poder llistar tots els llibres que he llegit a la vida, però malauradament els que he posat a la meva biblioteca virtual són els que tinc ara mateix a casa, que he anat acumulant al llarg del temps. Espero que mica en mica aquesta biblioteca creixerà. Si us ve de gust fer un cop d'ull a les meves lleixes hi podeu anar clickant la imatge, però també posaré un enllaç permanent a la barra lateral. A veure si us animeu a fer la vostra pròpia biblioteca. Sempre s'ha cregut que llegir llibres era una activitat individual, però eines com aquesta ens permeten compartir la nostra passió per la lectura.

El gran Gatsby

2010-11-22T00:30:00.001+01:00

Autor: Francis Scott Fitzgerald

Editorial, any: labutxaca, 2010

Títol original, idioma, any: The great Gatsby, anglès,1925
Traductora: Ramon Folch i Camarasa
Gènere: Novel·la

Número de pàgines: 223

Qui és en Gatsby? En Nick Carraway no ho acaba de tenir clar, tot i ser veïns. És un espia dels alemanys? Un contrabandista de licors? Un assassí? L'home és tot un misteri, però el que és segur és que organitza les festes més sonades de tot el West Egg, on assisteix la flor i nata de Nova York. Tota la gent important ha passat alguna vegada pel seu jardí o han fet nit a la seva mansió. Malgrat això, ningú no el coneix de veritat i corren moltíssims rumors sobre la seva persona. Només en Nick, després d'assistir a una de les festes del famós amfitrió, coneixerà l'autèntic Gatsby i serà capaç d'ajuntar totes les peces del trencaclosques, esdevindrà el seu únic amic de veritat. Sota la façana d'aquestes festes s'amaguen uns objectius i unes intencions que venen d'uns quants anys enrere i que s'aniran posant de manifest. La cosina de Nick, la Daisy, tindrà molt a dir en aquesta història.

Es tracta d'un llibre clàssic escrit als anys '20, però no sembla pas desactualitzat. És curtet, però el principi de la història costa no és fàcil de llegir i sembla que costa d'avançar. Tot i això, a mesura que vas coneixent els personatges et va interessant la trama, es van descobrint misteris que han quedat penjats, i és molt més senzill d'anar devorant, amb una escriptura que sembla molt més planera. M'ha agradat especialment que la història l'explica un personatge secundari, en Nick, que parla del seu amic Gatsby però també d'ell, i ho fa en primera persona.

És una bona novel·la fàcil de llegir tot i que el principi costa, com deia. És un bon reflex de com era la societat americana benestant a principis del segle XX. La trobo recomanable i en algunes fases fregant la genialitat, però en conjunt no la catalogaria d'obra mestra com faria el meu amic Murakami.

Cámara de gas

2010-11-16T21:30:00.000+01:00

Autor: John Grisham

Editorial, any: Debolsillo, 2009

Títol original, idioma, any: The Chamber, anglès,1994
Traductora: Enric Tremps Llado
Gènere:Intriga

Número de pàgines: 703

A l'estat de Mississippi es van cometre incomptables crims racistes a mitjans del segle XX. Un despietat assassí compleix condemna al patíbul per un d'aquests crims, l'assassinat de dos nens jueus a Greenville l'any 1967. Després de sortir lliure de dos judicis, en Sam Cayhall va ser finalment condemnat a mort pel que seria després governador de l'estat David McAllister, el seu destí: la cambra de gas. Després de nou anys i mig al corredor de la mort de la presó de Parchman, sembla que els dies de Cayhall estan comptats. Cansat de la seva existència, i coneixedor de les lleis, aconsegueix alliberar-se del bufet d'advocats que el representa de manera altruista, l'important Kravitz & Bane. Però canviarà d'idea quan un jove advocat de la firma es presenta davant seu com el seu nét del qual el van allunyar quan tenia 3 anys, justament per les atrocitats que cometia Cayhall. Adam, el seu nét, intentarà per tots els mitjans que l'estat no executi el seu avi i durant el dolorós camí anirà descobrint la tèrbola història de la seva família que sempre li havien amagat.

Aquest és el primer llibre de John Grisham que llegeixo. L'autor és especialista en novel·les d'intriga ambientades en el món dels advocats. Degut a la seva formació, el llibre conté força terminologia especialitzada i està ben documentat. La història és creïble i es va fent interessant a mesura que et familiaritzes amb els personatges, poques sorpreses i un plantejament força metòdic. L'he trobat una mica llarg, no té palla ni capítols que sobrin, però l'interès decau una mica per la seva extensió, va una mica de més a menys.

En termes generals m'ha agradat i l'he trobat molt interessant. No sé si és el millor llibre de l'autor, esperava trobar-hi més escenes de tribunal, però suposo que per la temàtica no tocava. Es deixa llegir i és recomanable per tots els públics, però tampoc no el catalogaria de llibre esplèndid. Llegiré més llibres de Grisham segur, m'ha convençut per la seva manera d'escriure.

Aquest llibre me'l van recomanar l'Assumpta i el Sr. Banyera.

Escriptores

2010-11-04T22:15:00.000+01:00

Mirant la llista de llibres que porto ressenyats, o millor dit, la classificació per autors, em vaig adonar que hi ha una tendència molt clara, ja en són uns quants i no hi ha cap escriptora a la llista! Llavors és quan miro al meu voltant i veig que la immensa majoria de llibres que tinc estan escrits per homes. No és una selecció que hagi fet de manera conscient, però segurament per temàtica m'atreuen més tipus de llibres que escriuen majoritàriament escriptors. Llavors vaig pensar de preguntar aquí al blog sobre escriptores, demanar que em recomanéssiu alguna autora que em pugui agradar llegir. Alguns de vosaltres ja coneixereu la nostra eterna discussió sobre els 'llibres per dones'. Hi ha llibres que semblen destinats a un públic femení, escrits amb una sensibilitat que és més fàcil que arribi a dones que no pas a homes. En un altre moment podem parlar d'aquests llibres, però posat que un servidor és un home, i que li ve de gust llegir alguna escriptora que li agradi, us demano que em digueu escriptores (i també llibres) de gèneres més aptes per tots els públics (novel·la negra, intriga, ficció històrica...) i que digueu una mica què fan.

He de dir que a la lleixa de pendents ja hi ha alguns llibre d'autores, perquè l'altre dia vaig posar remei a aquest greuge comparatiu, però vull saber l'opinió de lectors empedreïts com vosaltres, per tal de conèixer bones escriptores, compartiu les autores que més us agraden! Ja començo jo, en diré una que m'agrada força i que no surt a la llista pels pèls, la Matilde Asensi, una bona escriptora de llibres d'aventures.

Trilogia de Nova York

2010-10-29T20:16:00.003+02:00

Autor: Paul Auster

Editorial, any: labutxaca, 2007

Títol original, idioma, any: The New York Trilogy, anglès,1985, 1986
Traductora: Joan Sellent Arús
Gènere: Novel·la

Número de pàgines: 347

Trilogia de Nova York és la reunió de tres novel·les curtes, La ciutat de vidre, Fantasmes i L'habitació tancada, que ja des del principi van sortir com a únic volum. Totes les històries tenen molts punts en comú, com ara el món dels escriptors i els investigadors privats, els protagonistes turmentats per espirals que els engoleixen per llargs períodes de temps i la caiguda en els abismes de la bogeria. Un escriptor que, per error, es veu involucrat en la investigació d'un ex-convicte que vol atemptar contra el seu fill, un detectiu que espia un personatge que aparentment no fa mai res i un altre escriptor que es veu abocat a fer realitat l'obra d'un vell amic i en part a viure la seva vida. Tot històries fosques i misterioses que es perllonguen per tant temps que els protagonistes acaben per perdre el nord.

Paul Auster escriu molt bé, però ho sap. Això fa que es regali massa sovint amb paràgrafs innecessaris i referències que no venen gens al cas amb la història. Llegint el llibre no he tingut sensació de llegir novel·la, sinó d'estar llegint tres relats molt llargs. Cadascuna de les parts no té estructura de novel·la, i em temo que tampoc profunditat de novel·la. De totes maneres, cal destacar les qualitats de l'escriptura de l'autor. Personalment, també destacaria l'ús d'alguns elements com ara noms de personatges en més d'un dels relats, mateixos noms i llocs per històries diferents. M'ha semblat original i dóna unitat al conjunt, que de fet es justifica com a tres explicacions d'una mateixa història, tot i que són novel·les (o relats) independents, però que a l'hora són massa semblants.

En conjunt m'ha semblat una mica pesat i difícil de llegir, reconec que m'he saltat alguna pàgina de lletanies absurdes de pur avorriment. Tot i així, té quelcom que enganxa que és el que em farà donar alguna altra oportunitat a l'autor. M'ha decebut que doni tan poques explicacions d'algunes situacions que embolica fins la desesperació, m'ha semblat que ni ell sabia com sortir-se'n de tan inversemblant que era la història. Però suposo que és el seu estil.

Els jugadors de whist

2010-10-18T01:49:00.005+02:00

Autor: Vicenç Pagès Jordà

Editorial, any: Empúries, 2009

Gènere: Novel·la

Número de pàgines: 535

La vida d'en Jordi Recasens ja fa temps que va a la deriva. Viu al garatge de casa perquè no suporta la seva dona, i el que va començar sent el seu estudi fotogràfic i centre d'operacions ha acabat sent el seu habitatge permanent. A sobre, la seva estimada filla Marta es casa amb un indesitjable, tot i els seus infructuosos intents per treure-li el pelao conductor d'excavadores del cap. L'acció es situa el mateix dia del casament. Al llarg de les inacabables hores que dura l'acte, en Jordi anirà desgranant tots els fets del passat que l'han portat a la seva situació actual, des que anava a l'escola fins el moment actual. Coneixerem els seus companys i amics i sabrem la transcendència que va tenir el joc de whist que es van inventar l'estiu de 1977 per tots els esdeveniments posteriors, fins i tot per la irrupció a la seva vida de la Halley, una amiga de la seva filla i la versió catalana de la Holly Golightly.

Amb aquest argument el llibre no sembla especialment atractiu, però no ens hem de deixar guiar pel primer pensament. Està escrit a base de capítols curts que es devoren més que es llegeixen. Múltiples veus narradores i continus salts en el temps per anar construint una història en la que cap dada no és baldera i anirà tenint la seva explicació, una complicada xarxa on tot acaba lligant de manera magistral. Un factor que el fa molt interessant són les infinites referències musicals, cinematogràfiques i culturals, sense oblidar el món de les noves tecnologies i xarxes socials actuals, tota la subcultura que els que correm per aquests mons virtuals coneixem molt bé. Tot això ambientat a Figueres i al llarg d'un viatge en el temps per la història i el territori. Fantàstic. Però sobretot, i per davant de tot, una descripció perfecta del que és fer-se gran i de les relacions personals als llarg dels anys des de la infància fins més allà de la quarantena.

És un llibre molt recomanable. En alguns moments se m'ha fet un pèl pesat, m'ha semblat que algunes situacions s'allargaven massa, però això no canvia que m'ha semblat un gran llibre. M'ha agradat la manera d'escriure de l'autor, molt agradable i planera. Algunes parts del llibre enganxen especialment i en voldries més, per exemple, no volia que deixessin de ser nens, volia saber més, no es podien fer grans encara! Crec que ja he trobat un dels llibres a destacar a final d'any, i he descobert un autor al que val la pena prestar atenció.

A ca la Caterina vaig descobrir el llibre, ella em va convèncer de llegir-lo.

El rei del món

2010-10-03T23:36:00.001+02:00

Autor: Salvador Macip

Editorial, any: Columna, 2007

Gènere: Intriga

Número de pàgines: 304

En Zip és un delinqüent del Bronx de Nova York que es guanya la vida fent petits robatoris i venent droga amb la seva banda de la qual n'és o se'n creu el líder. Va arribar de la costa oest després de sortir de l'orfenat i escapar-se d'algunes famílies d'acollida, però ara la gran ciutat és la seva llar i se la sent seva. Porta una vida plàcida fent els seus tripijocs, però la seva situació canviarà de la nit al dia quan ell i els seus es disposen a fer un cop que els ha de reportar una bona suma de diners. Sense entendre com ni per què, entrarà en la voràgine del món de la música com a doble de l'estrella del hip hop Scary XXL. El cantant està desaparegut i la semblança física d'en Zip amb ell el fa un candidat perfecte per ocupar el seu lloc mentre no s'aclareixi l'assumpte. Assistim a la creació d'una estrella, en Zip passarà de la més insignificant de les existències a una vida de descontrol i tota mena de luxes. Mica en mica, però, anirà descobrint que no hi ha ni un pam de net en el gir sobtat que ha pres la seva vida.

En Salvador Macip presenta la novel·la com una pel·lícula d'acció, i no et costa imaginar les imatges del que estàs llegint, sens dubte es podria portar a la gran pantalla. És una història ben documentada, i encara que moltes coses semblen fantasmades de pel·li americana, la manera d'explicar-les les fa força creïbles. M'ha agradat la repassada a la història del hip hop, especialment la més recent, que conec una mica. Però donada la procedència dels personatges el llibre fa servir un llenguatge violent i molt groller, i també inclou escenes de sexe explícit. No suposa un problema per mi, però no és recomanable per gent a qui no agraden les paraules gruixudes o la cruesa de certes situacions. Tant sols dir que el català no és una llengua creïble en boca d'un negre del Bronx, per més improperis que deixi anar. El català no està fet pels tipus durs.

En conjunt m'ho he passat bé llegint el llibre, però m'he anat encallant una mica, no m'ha resultat una lectura especialment fluïda. M'he perdut una mica i m'ha semblat que hi havia cert desordre en els capítols, o salts i reexplicacions que no acabava d'entendre. És recomanable sempre i quant es toleri el llenguatge i la temàtica. Penso que hom es pot fer una idea de què m'ha semblat si dic que penso comprar i llegir el nou llibre d'en Salvador que surt aquest novembre.

Gràcies a en Salvador per enviar-me el llibre.

La solitud dels nombres primers

2010-09-22T23:59:00.002+02:00

Autor: Paolo Giordano

Editorial, any: labutxaca, 2010

Títol original, idioma, any: La solitudine dei numeri primi, italià, 2008
Traductora: Anna Casassas
Gènere: Novel·la

Número de pàgines: 308

L'Alice i en Mattia són dos nens inadaptats que amaguen els fets que van canviar les seves vides. Cadascú a la seva manera té problemes en les relacions amb els altres nens i són els rarets de les seves classes. La cosa no canvia quan els dos es coneixen, però entre els dos s'estableix una unió indivisible que perdurarà al llarg dels anys, a través de l'adolescència i la joventut. Des de fora tothom els veu com a parella, però ells només comparteixen els seus dies, dues ànimes bessones que mitiguen el seu dolor quan són plegats. La passivitat d'en Mattia, tot i els intents de l'Alice, fa que un amor que està cantat no s'acabi de materialitzar mai. La gran buidor que tenen els dos fa que estiguin condemnats a estar sols, com els nombres primers que no tenen més divisors que ells mateixos i la unitat.

Es tracta d'una novel·la curta i senzilla de llegir, passa bé i ràpid, cosa que sorprèn perquè l'argument és molt lent, tot i els salts temporals, en alguns casos sobtats. Està estructurada en capítols que corresponen a diferents períodes de la vida dels nois, ja sigui conjunta o per separat. L'argument és força pla i no explica masses coses, simplement és el degoteig vital dels dos protagonistes. I per cert, descriu algunes coses que, tot i tenir relació amb la història, són esgarrifoses i fan estremir una mica. Personalment, el final m'ha decebut molt, mai de la vida hagués acabat el llibre així, però què hi farem.

És un llibre que es pot llegir, però que tampoc no cal. Si et cau a les mans està bé, però penso que tampoc no cal anar-lo a buscar. M'ha deixat una sensació una mica agredolça, puc dir que m'ha enganxat però en més d'una ocasió (i de dos i de tres) hauria fotut un parell d'hòsties als protagonistes. Per igual, pots jugar a decidir qui se les mereix més. M'han semblat una mica irreals, però segur que hi ha gent així i pitjor. Li donaria un aprovat.

Si una nit d'hivern un viatger

2010-09-15T23:12:00.002+02:00

Autor: Italo Calvino

Editorial, any: labutxaca, 2010

Títol original, idioma, any: Se una notte d'inverno un viaggiatore, italià,1979
Traductora: Montserrat Puig
Gènere: Novel·la

Número de pàgines: 213

Un lector entregat comença una novel·la que li resulta molt interessant, però la seva edició és defectuosa i es dirigeix a la llibreria per canviar-la, àvid de continuar amb la història. Allà li diuen que tota la tirada està mal impresa i coneix una lectora que ha tingut el mateix problema. Els dos comencen un espiral delirant de lectures interrompudes i de trobades gens fortuïtes, que acaba desembocant en una trama inversemblant i rocambolesca que els impedeix la lectura completa de cap llibre, i amb la visita a llocs inventats i personatges que no saps si són reals o viuen només en la literatura mateixa. Tot plegat una reflexió al voltant de la literatura que m'agradaria dir que no deixa indiferent, però més aviat cap el cantó negatiu.

L'edició de butxaca que he llegit ja augura passar una mala estona. Lletra molt petita i atapeïda. Si mires la pàgina a certa distància és un rectangle fosc. Però res a veure la densitat de lletres amb la densitat mercuriana del text, més feixuc i hauria d'haver pres sals de fruita. La veritat és que no hi ha per on agafar el llibre. Barreja capítols de novel·la pròpiament dita, amb el Lector com a protagonista, i escrit en segona persona, com si l'autor descrivís el protagonista com nosaltres mateixos, amb inicis de novel·les que el Lector prova de llegir, que d'interessants no en tenen res. A més, el llenguatge és extremadament carregat a estones, a part de ser feixuc durant les inacabables 213 pàgines. Per no parlar sobre les palles mentals que es fa parlant de literatura. Només es salva el final, que no està malament per les reflexions, però sobra tota la resta.

Dit això, no em queda més remei que dir que si el veieu a la llibreria, li feu una mala mirada i el deixeu on és, no el recomanaria ni a un enemic. Llegint-lo m'ha semblat que em passaria tota la vida ancorat en aquelles pàgines i m'ha tret les ganes de llegir, francament, així que el proper llibre té una complicada papereta. Sí, ja ho sé, us pregunteu per què no l'he cremat i n'he agafat un altre. Per dos motius: era un regal i la persona em mereix respecte, i l'altre és perquè detesto deixar els llibres inacabats, sé que no hi tornaré mai més si no me'n surto a la primera. I vaja, perquè sóc un malalt mental, perquè m'ha costat...