tag:blogger.com,1999:blog-38495996052629593972024-03-16T19:52:55.287+01:00Llibres, i punt!Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.comBlogger903125tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-30353623134134705442024-03-16T09:05:00.001+01:002024-03-16T10:08:25.929+01:00Univers!<span style="color: #660000;"><i><b>Autor:</b></i></span> Albert Monteys<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Editorial, any:</b></i></span> Mai Més, 2023<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Gènere:</b></i></span> Còmic<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Número de pàgines:</b></i></span> 214<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Llegit en:</b></i></span> Català<div><br /></div>
<div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh447kZizv0A5bTVCWLDJmggDUC3hpsQnJiuD1oQq3gjtPV38UJ3ozvi1VYy01B1tUWTXfI0FXHCPUJ_3XoHcp6v4OP6J4Cw6bW1a6EgepqA1sG4quK6Jscssxw20KY_eiAe5IoSUcSk8k1ZGqT_zsEM4mKUc3uPNHLHmc3erPNK6nOWWmTruxIH_pq/s1440/univers!.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1052" data-original-width="1440" height="234" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh447kZizv0A5bTVCWLDJmggDUC3hpsQnJiuD1oQq3gjtPV38UJ3ozvi1VYy01B1tUWTXfI0FXHCPUJ_3XoHcp6v4OP6J4Cw6bW1a6EgepqA1sG4quK6Jscssxw20KY_eiAe5IoSUcSk8k1ZGqT_zsEM4mKUc3uPNHLHmc3erPNK6nOWWmTruxIH_pq/s320/univers!.jpg" width="320" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Una corporació que inventa els viatges en el temps per patrocinar la matèria ja des de la creació de l'Univers. Robots dissenyats com a companys de vida que estimen massa. Expedicions programades per descobrir vida intel·ligent en altres planetes. Alienígenes que han evolucionat a formes de llum i coneixement purs. Una investigadora que, després d'un accident, viu avançada al temps del seu entorn. No, no són capítols de Black Mirror, tot i que en alguns moments ho poden semblar. Són històries narrades i il·lustrades per l'Albert Monteys que van ser publicades primer a Panel Syndicate i que ara Mai Més recull en paper i en català. El volum aplega algunes de les idees clàssiques de la ciència ficció i les tracta des d'un prisma molt actual, especulant amb futurs científicament molt avançats, però sense obviar els inconvenients que poden sorgir quan es posen tots els ous a la cistella de la tecnologia. Trames inquietants, esfereïdores i que plantegen reptes pel nostre enteniment, però sempre acompanyades per la reconeixible il·lustració de l'autor i el seu puntet d'humor marca de la casa.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La novel·la gràfica i el còmic no són gèneres que explori gaire, però en general, quan m'hi poso, en gaudeixo. D'aquest autor, però, ja n'havia llegit fa relativament poc "<a href="https://www.llibresipunt.cat/2022/12/calavera-lunar.html">Calavera lunar</a>", un recull d'històries també de ciència ficció amb una estètica semblant, però molt més desenfadades. Els cinc números que inclou "Univers!" es poden llegir de manera independent, però d'alguna manera comparteixen univers (mai més ben dit) i alguns elements concrets. Llegint-los, com deia, em feien pensar en la mítica sèrie que ara tots comparem amb qualsevol obra de ficció especulativa. Tenen una aparença completament futurista i ens transporten a temps que encara veiem llunyans, però els problemes a resoldre i les reflexions que hi ha darrere ens ressonen a debats que podem tenir perfectament avui. Quan això passa sols connectar força amb allò que t'estan explicant perquè t'ho veus més a sobre del que vols reconèixer. Aquí ens parla de corporacions empresarials sense escrúpols i de robots que han substituït algunes funcions humanes. I qui diu robots, diu intel·ligències artificials. I imagineu què pot passar si algú viu la vida cada cop amb més anticipació respecte a la seva pròpia realitat. Saber les coses abans d'hora, abans que passin. D'aquí en sortiria un bon guió segur.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">He de dir que la meva ignorància m'havia fet imaginar que em trobaria unes historietes més humorístiques, de l'estil de "Calavera lunar". I no no, aquí trobem trames CiFi molt sòlides i imaginatives, ben exposades i argumentades, d'aquestes que plantegen dilemes morals. Potser podrien funcionar perfectament com a relats escrits, però el dibuix de Monteys aporta un plus important. El fet de veure-ho en imatges, amb gran varietat de recursos, ajuda a fer-se'n una idea molt més potent. Si ja era dels meus preferits quan el llegia a El Jueves, ara guanya molts enters amb aquests arguments tan treballats i madurs. Probablement els qui conegueu millor el món del còmic de casa nostra ja li coneixíeu aquesta vessant més seriosa, però no era el meu cas. Això sí, el puntet d'humor que no falti mai, que sempre ajuda a relaxar qualsevol situació. Té el problema que uneix dues coses que solen repel·lir un bon nombre de lectors: el còmic i la ciència ficció. Però jo he xalat molt llegint-lo i m'agradaria que més gent el descobrís. Qui sap si la combinació pot fer perdre la por a les dues coses. I la brevetat, és clar, perquè és llegeix molt ràpidament i em sembla sorprenent que es puguin fer plantejaments tan interessants amb tan poc text. Per cert, l'edició és preciosa, però no gaire còmoda de llegir, he de dir. Tot i això, molt recomanable.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@@</div><div style="text-align: justify;">Moltíssimes gràcies <a href="https://www.maimes.cat/">Mai Més</a> per enviar-me'n un exemplar. </div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-5650896366002281052024-03-13T22:09:00.000+01:002024-03-13T22:09:45.093+01:00La voluntat de canviar<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autora:</span></i></b> Bell Hooks<br />
<b><i><span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Tigre de paper, 2023 (quarta edició, primera 2021)<br />
<b><i><span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>The will to change</i>, anglès, 2004<br />
<b><i><span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Assaig<br />
<b><i><span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Marta Pera<br />
<b><i><span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 163<br />
<b><i><span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div><div style="text-align: left;"><br /></div>
<div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhT4U0XnYwKa6RAXpcOefdbPDbrCMltZ-mFjLSw03ddHsCMI4h4MU35m6n1n3FKc5cEE1wbPaDHaZVB5nnK_FCXzaV8gswyMDKA9G5p0CTDOigxngJsh0_3z8S6A60fchWT9ZusQmzotxGDu6UOJC2QhXhdONjx_Y1tPHRRiDUJnL75V0pMZoO7E1c-/s1329/lavoluntatdecanviar.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1329" data-original-width="868" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhT4U0XnYwKa6RAXpcOefdbPDbrCMltZ-mFjLSw03ddHsCMI4h4MU35m6n1n3FKc5cEE1wbPaDHaZVB5nnK_FCXzaV8gswyMDKA9G5p0CTDOigxngJsh0_3z8S6A60fchWT9ZusQmzotxGDu6UOJC2QhXhdONjx_Y1tPHRRiDUJnL75V0pMZoO7E1c-/s320/lavoluntatdecanviar.jpg" width="209" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Hi ha molts assajos que tracten la discriminació que pateixen les dones per part dels homes i com afecta una societat patriarcal a tots els nivells de convivència. Els feminismes s'han ocupat tradicionalment, i com és lògic, de descriure i combatre un sistema estructural que menysté i sotmet les dones. Però què hi ha dels homes, generalment entesos com a artífexs d'aquesta desigualtat? No es veuen afectats pel sistema patriarcal? Bell Hooks, reconegudíssima feminista teòrica i, per tant, no sospitosa de voler rebaixar la responsabilitat dels homes pel que fa a aquests assumptes, aborda en aquest llibre la incidència que el patriarcat té sobre els homes, com els condiciona i els pressiona per mantenir unes normes d'actuació que no són en absolut naturals, i com tant homes com dones fomentem la perpetuació d'aquesta forma d'organització social que posa sempre l'home per sobre de la dona en qualsevol escala. Per revertir els estralls que causa el patriarcat cal la implicació de tothom, tenir la voluntat de canviar allò ens fan aprendre, però que no portem intrínsecament escrit als gens quan naixem.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La perspectiva que adopta aquest assaig de Bell Hooks, autora que encara no havia llegit, m'encuriosia moltíssim. Estic familiaritzat amb el concepte patriarcat i com aquest afecta també als homes, però no havia ensopegat encara amb cap llibre que en parlés. Segons l'autora, el patriarcat comença a treure el cap ja des de ben petits i la majoria de gent el fomentem. La típica frase "els nens no ploren!" l'hem sentit infinitat de vegades, mentre que s'esperona les nenes a ser sensibles i expressar els seus sentiments, als nens se'ls beta aquesta possibilitat constantment. Els nens han de ser forts, valents, fer servir la violència si convé i no parlar de com se senten. Les nenes han de ser afables, tranquil·les i no s'han d'exaltar. Tot plegat, acaba generant adults que perpetuen els estereotips de gènere que es van transmetent de generació en generació. El llibre també parla de la dominació a través del sexe, com aquest esdevé una eina pel sotmetiment de les dones. O com la feina fomenta també el concepte de l'home proveïdor per la seva família: no és possible que una tasca tan masculina com la de portar diners a casa la realitzi la dona. I naturalment, tota la producció d'entreteniment, en el format que sigui, que perpetua els rols a base de bombardejar missatges patriarcals, o com Hooks rebla: del patriarcat capitalista imperialista supremacista blanc. Malgrat aquesta corrua d'epítets, no es pot dir que el llibre tingui gaire en compte la interseccionalitat, se centra sobretot en l'home en general, i es focalitza especialment en el terreny afectiu, en la manca d'amor que han patit i el que se'ls ha inculcat que no han de demostrar.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Els conceptes que expressa "La voluntat de canviar" m'han semblat interessantíssims, francament. Conviden a la reflexió i en molts punts hi puc estar d'acord. Ara bé, personalment hi he trobat coses que em grinyolen. No tinc ni la formació, ni el coneixement, ni tan sols el valor de discutir a Bell Hooks res del que explica, però m'agradaria exposar allò que no m'ha agradat tant. Per començar, m'ha semblat un text molt enfocat a un públic estatunidenc. En el vocabulari, o en algunes de les descripcions que fa no he sentit que apel·li a maneres de pensar d'aquí. Per altra banda, és un llibre publicat originalment el 2004 ja té 20 anys. No semblen gaires, però en matèria de pensament feminista a mi em sembla tot un món. Penso que en aquest temps s'ha avançat en l'educació des de ben petits, cada cop es treballa més per educar infants en la igualtat i en l'eliminació d'estereotips. No es tallen tant les ales a l'expressió, ni de nens ni de nenes. I malgrat això, els rols continuen, en el meu entendre, perquè els homes vivim molt ben instal·lats en el privilegi, i per més que ara ens expressem més i no estigui tan mal vist que un home mostri les febleses, algunes coses que no ens les toquin. Fins i tot sent-ne conscient, la societat encara porta gravada a foc molts patrons que costaran de canviar. Fnalment, el llibre és dens, cosa gens estranya en assajos d'aquest tipus, però l'he trobat molt repetitiu. Torna una vegada i una altra en uns quants conceptes que són molt interessants, però repetits tants cops no s'aconsegueix que el missatge arribi millor. En definitiva, sensacions contraposades amb aquest llibre. Respecte per les idees de l'autora, alguns aprenentatges valuosos, però se li comencen a notar els anys i trobo que simplifica massa el problema. El diagnòstic és bo. La solució, per mi, insuficient.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@ </div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-11515993643310807442024-03-07T23:19:00.000+01:002024-03-07T23:19:14.595+01:00Una mínima infelicitat<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autora:</span></i></b> Carmen Verde<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Més Llibres, 2024<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Una minima infelicità</i>, italià, 2022<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Narrativa<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Alba Dedeu<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 169<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZUdMl9r11gLeRHVOdnp9YWGr3M47DLMCmQ8EsD8xsngtlbqFEYfbphQjqnARkW_NzghtYDY1vpkkPmZ17uDepCV_quesCBhtF4grpPvCc5Dlg4_qu3PcfMxC_SncsiWG9ZYJK1qtUYWIrhGQ2cRkaovpe_Izn91OatrPKd5vJbcPXU1rXwGeUakKr/s1050/unam%C3%ADnimainfelicitat.JPG" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1050" data-original-width="678" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgZUdMl9r11gLeRHVOdnp9YWGr3M47DLMCmQ8EsD8xsngtlbqFEYfbphQjqnARkW_NzghtYDY1vpkkPmZ17uDepCV_quesCBhtF4grpPvCc5Dlg4_qu3PcfMxC_SncsiWG9ZYJK1qtUYWIrhGQ2cRkaovpe_Izn91OatrPKd5vJbcPXU1rXwGeUakKr/s320/unam%C3%ADnimainfelicitat.JPG" width="207" /></a><div style="text-align: justify;"></div>La vida de l'Annetta podria haver estat molt diferent, però és molt baixeta, molt més del que li toca per edat, i no sembla que hagi de créixer. El seu pare és empresari tèxtil i el negoci rutlla, es pot dir que són una família benestant. Però d'alguna manera el defecte de l'Annetta fa que no l'acceptin com una filla es mereix. Es va fent gran acomplexada i sempre pendent que la seva mare. La Sofia Vivier és una dona orgullosa i independent, sempre fa la seva i descuida la filla, no li demostri els sentiments que anhela. Quan el seu pare contracta una majordoma perquè vigili la nena, a instàncies d'una mestra manefla, el remei resulta ser pitjor que la malaltia. La Clara Bigi és una dona malcarada i autoritària que els fa la vida impossible, tant a la mare com a l'Annetta. I per desgràcia, el pare mor i les deixa totes dues soles. L'abisme entre elles es fa encara més gran. La nostra menuda protagonista, convertida ja en dona, sentirà la necessitat de romandre al costat de la seva mare, que ha perdut el nord definitivament i no sembla que se n'hagi de sortir sense ajuda, mentre continua anhelant aquest amor i aquesta aprovació materna que sempre li ha faltat.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">"Una mínima infelicitat" sembla una reivindicació d'allò petit, d'allò minúscul. Començant pel text, que és breu i minimalista, despullat de narrativa sobrera. Però el que trobem entre les seves pàgines no és pas poc. L'Annetta és menuda i el seu món també ho és. Viu acomplexada per la manca d'atenció que rep per part dels seus pares, que encara que no s'explicita obertament, senten cert rebuig cap a ella. És una noia inquieta, sensible i intel·ligent, però no té davant de qui demostrar-ho. La relació amb la seva família està basada en el silenci, en les paraules que no es diuen i que s'han d'interpretar. Tampoc no se'n parla obertament, però tant l'àvia Adelina com la Sofia pateixen problemes de salut mental evidents. A l'Annetta li costa d'entendre'ls, però la fan patir per si ella els patirà també quan sigui més gran. Amb tot aquest panorama, sense oblidar un pare absent i posteriorment difunt, ja podem imaginar que es tracta d'un llibre incòmode, que genera neguit, tot plegat potenciat per una escriptura detallada i descriptiva, però que fa servir les paraules justes i necessàries i prou. L'Annetta ens va explicant la seva vida, com percep el seu entorn, el que sap, el que imagina. Conscient en tot moment que a la seva família alguna cosa no gira rodó. Ens obliga a llegir-la amb el nas lleugerament arrufat, nosaltres mateixos ens impregnem del desassossec general. I malgrat tot, exerceix una mena de poder hipnòtic que ens manté enganxats a la lectura sense poder aturar-nos.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">No us enganyaré, és un llibre estranyot. La nostra narradora és analítica, va descrivint moments, saltant endavant en el temps, pràcticament sense que ens adonem del seu pas. Els capítols són curts, de vegades només la descripció de què es veu en una foto que l'Annetta mira. I el que va explicant resulta inquietant d'una manera que costa d'entendre, perquè els temes que tracta no són excepcionals: les relacions materno-filials, la falta de comunicació, la soledat, la indefensió, la cerca de la pròpia identitat, el creixement personal o la manca d'amor. Són temes que la literatura tracta sovint, però que Carmen Verde basteix de tensió amb la seva escriptura senzilla però punyent. Aquí estranyot vol dir diferent, vol dir especial. Podria ser un de tants llibres clònics que trobem actualment a les llibreries, però no ho és. L'autora sap crear una atmosfera pesant que ho envolta tot i que t'engoleix i no et deixa escapar, tot i que de vegades voldries. I tot això tan sols explicant la vida d'una nena que es converteix en dona en un context difícil i una mica hostil. Grata sorpresa aquest llibre tan breu, tan concís, però amb un fons tan i tan gran. Carmen Verde exhibeix estil propi i, si sap explotar-lo, ens portarà moltes alegries lectores.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@ i mitja</div><div style="text-align: justify;">Moltes gràcies <a href="https://mesllibres.cat/">Més Llibres</a> per l'exemplar i per descobrir-me aquesta autora.</div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-76183607288257372472024-03-04T20:37:00.000+01:002024-03-04T20:37:15.658+01:00El messies de Dune<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autor:</span></i></b> Frank Herbert<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Duna llibres, 2022<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Dune Messiah</i>, anglès, 1969<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Ciència ficció<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Lluís Delgado<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 308<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgfCpuLcENvB-fefXrCGQ0AI7wGGeK3w038SzO1BnFE60i4-j62nivAH9-Ni5ueJOWVCCgcvozkzLR_6D8wFQOng4t8kwzSu5JWq9QHSeJxAmr_hwRG4fthTcVKNrMMsH39JH7LbWvQ0-d7mmrQoanXWRVFGcFIN0dDOThWxG5o_XW-mHnm18z1tAbP/s1174/elmessiesdedune.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1174" data-original-width="768" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgfCpuLcENvB-fefXrCGQ0AI7wGGeK3w038SzO1BnFE60i4-j62nivAH9-Ni5ueJOWVCCgcvozkzLR_6D8wFQOng4t8kwzSu5JWq9QHSeJxAmr_hwRG4fthTcVKNrMMsH39JH7LbWvQ0-d7mmrQoanXWRVFGcFIN0dDOThWxG5o_XW-mHnm18z1tAbP/s320/elmessiesdedune.jpg" width="209" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Fa 15 anys que Muad'Dib, en Paul Atreides, exerceix d'emperador de la Galàxia des del planeta desèrtic Arrakis, conegut popularment com Dune. En aquest temps les coses allà han canviat molt i, en general, el veneren gairebé com un Déu. Va fer tot el que calia per estabilitzar-se al poder, començant per casar-se amb la princesa Irulan per seguir les tradicions, tot i que el seu gran amor és la Chani, una frémen autòctona del planeta. Però tot imperi s'acaba esllanguint i perdent força per pura autocomplaença, i el problema de la successió no està resolt. Una conspiració per derrocar l'emperador comença a alçar-se en les ombres i pot introduir-se fins el cor mateix del poder. Ordeixen un pla que que contempla totes les eines que tenen a l'abast i hi estan involucrats estaments molt influents. El que no saben és que Muad'Dib no s'aferra al poder perquè sí, no té el cor tan corromput. És conscient que el seu temps s'acosta al final i no pensa oposar-se al destí que li pertoca. Potser ha de marxar, però no ho farà per la dissidència que busca el seu cap. Encara haurà de lluitar per mantenir l'ordre que tanta sang i esforços va costar aconseguir.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">"El messies" és la continuació d'un dels títols més icònics de la ciència ficció clàssica, que just aquests dies està estrenant seqüela de la seva nova versió cinematogràfica (que no adapta aquest, sinó la segona meitat del primer llibre). No m'he posat a llegir-lo ara per aquesta efemèride, sinó perquè feia un any que esperava torn a la lleixa. "Dune" té una de les millors creacions de món del gènere, amb aquest planeta habitat per uns cucs immensos, que generen una espècia amb propietats geriàtriques i visionàries. Però he de dir que a mi se'm va fer carregós pel seu misticisme i per una dinàmica una mica repetitiva i densa. Aquesta segona part té menys de la meitat de pàgines, fet molt estrany a les sagues fantàstiques, que solen anar en augment, però igualment se m'ha fet encara més pesat que l'altre. El pròleg ja adverteix que la seqüela no va convèncer ni editors ni públic perquè mostrava un heroi feble i amb peus de fang, quan tothom esperava el gran Paul Atreides, triomfador i vencedor davant dels Harkonnen. Descobrir les seves febleses per mi no ha estat cap problema, ja em sembla bé que hi hagi una crítica del poder i de com corromp a les persones i acaba caient pel seu propi pes. Però la trama, tot i comptar amb elements interessants, no ha aconseguit atrapar-me i he acabat demanant l'hora, avorrint-me força, val a dir. I això que al tram final es destapa el pla de la dissidència i resulta molt enginyós, però llavors la meva sensació ja era irrecuperable.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Com a punts positius tenim una trama intrigant: qualsevol conspiració per derrocar un emperador és, per definició un argument engrescador. Tenim una ambigüitat important en les personatges. Coneixem els conspiradors, fins i tot en Muad'Dib els coneix, però hi ha un joc constant entre el que volen i el que són capaços de fer. La reaparició d'un personatge malaurat al primer llibre també genera controvèrsia i debats. Fins i tot els personatges femenins juguen un paper més important, tot i ser pocs. Amb tot això vull dir que al llibre no li falten al·licients, i per mi que la trama derivi cap aquí no em sembla malament. Les motivacions Atreides, que tinguem tant accés a com pensen i com senten els personatges, són elements destacables. Però personalment la manera d'explicar-se de Herbert, la manera de donar voltes i voltes a les coses, em desconnecta totalment de la lectura. Tinc la impressió que aquesta mateixa trama explicada per un altre autor, o amb un altre estil, em podria haver atrapat completament i estaria parlant en uns altres termes. No poso en dubte la vàlua d'aquesta obra ni molt menys de l'autor, no ha arribat fins els nostres dies amb aquest prestigi, ni se n'estan fent adaptacions milionàries per casualitat. Fins i tot diria que per aquells que van gaudir del títol original, aquesta continuació és una obligació. Però com que aquí em moc per impressions, per <i>feeling</i>, només puc dir que se'm va fer etern, tediós, i que no veia el moment d'acabar-lo. Això d'acabar tots els llibres que llegeixo, de vegades és un autèntic suplici. I quin greu que m'hagi agradat tan poc i que em deixi aquesta sensació, però he de ser honest. Al cap i a la fi, és només la meva opinió.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @</div><div style="text-align: justify;">Gràcies <a href="https://dunallibres.wpcomstaging.com/">Duna llibres</a> per haver-me enviat l'exemplar ara ja fa temps.<br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-31453519404019484562024-03-02T09:36:00.000+01:002024-03-02T09:36:10.514+01:0014 anys en versió sonora<div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhODlnBwMuEfrT5QyFo_7X0mhH7m1F8uiUvSFV2Y93Gm9TyrX3uE1FNoHO2VlSuqobOpGN4SZmEM7jCuIMPPUcR80oqLXlWsBX-rb1m5GJNEBi_-_TbxT-u79munW8DKqSPRqFV88tzgIsBn1kfl5UCKiMGa2hdgEa0tkeyR9HVnE1XD4ieqEwyIpDN/s639/990_14588318291445529409_extras_noticia_foton_7_3.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="556" data-original-width="639" height="278" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhODlnBwMuEfrT5QyFo_7X0mhH7m1F8uiUvSFV2Y93Gm9TyrX3uE1FNoHO2VlSuqobOpGN4SZmEM7jCuIMPPUcR80oqLXlWsBX-rb1m5GJNEBi_-_TbxT-u79munW8DKqSPRqFV88tzgIsBn1kfl5UCKiMGa2hdgEa0tkeyR9HVnE1XD4ieqEwyIpDN/s320/990_14588318291445529409_extras_noticia_foton_7_3.jpg" width="320" /></a></div><div style="text-align: justify;"><div style="text-align: justify;">Torna a tocar bufar espelmes en aquest blog i ja ho faig per catorzena vegada, ni més ni menys. S'ha esfumat un altre any i el <b>Llibres, i punt!</b> continua sumant ressenyes i ampliant els seus horitzons. I això és el que us vinc a explicar avui. Però abans deixeu-me actualitzar el marcador i és que aquesta ja és la publicació 899, de les quals 824 són ressenyes. Ja sabeu que el ritme de publicació ha estat irregular al llarg del temps, paral·lel al meu ritme de lectura, però que actulment aquest és molt alt i les xifres s'enfilen ràpidament. Veurem quant dura! De moment no tinc intenció de parar.</div></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">I tant és així, que avui us explico una cosa que ja fa un temps que és una realitat, però aquí encara no us n'havia parlat, quina desconsideració! El <b>Llibres, i punt!</b> té una versió sonora! Potser alguns de vosaltres sabeu que participo en dos pòdcasts, el "Llegiu, que el món s'acaba!", que fem Els Book Hunters amb dos companys més, i després el Ràdio EBH, que fèiem només nosaltres. Doncs aquest any 2024, el pódcast secundari ha fet un pas endavant i ara s'enregistra a la ràdio de la nostra ciutat, en un estudi amb tècnic de so i tot. Quan ens van oferir fer un programa a la ràdio, vam veure que era molt compatible amb el que ja fèiem a Ràdio EBH, però el vam voler repensar, estructurar-lo de manera que tingués un format reconeixible, tot i que hi volíem parlar de temes molt diversos. I això incloïa canviar-li el nom i, per tant, el logo, a banda del rentat de cara. El que avui dirien fer un <i>rebranding</i>. I pensant noms que ens poguessin identificar va sorgir de recuperar el més antic de tots: Llibres, i punt! A tots dos ens va semblar bé, i així va ser. Així que us presento el nostre programa de ràdio, que també podeu escoltar a spotify, ivoox i apple podcast: </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">
<iframe allow="autoplay; clipboard-write; encrypted-media; fullscreen; picture-in-picture" allowfullscreen="" frameborder="0" height="352" loading="lazy" src="https://open.spotify.com/embed/show/4rsC0t73Wf2AcItxRsg7T0?utm_source=generator" style="border-radius: 12px;" width="100%"></iframe> </div><div style="text-align: justify;">Aquest és el darrer episodi que hem penjat, que encara que digui que és el número 16, és tot just el tercer d'aquesta nova etapa. El LiP en versió sonora no és un podcast de ressenyes literàries, però sí que hi parlem de llibres, de literatura i de tot el que té relació amb el sector editorial i llibreter del país. Obviament, és tot en català, això no cal ni dir-ho. Hi farem entrevistes, debats i tertúlies amb gent diversa i esperem que de temes molt variats. És un format que ens agrada molt, la ràdio té quelcom d'especial, i la possibilitat de fer un podcast, que ja deriva del món de la ràdio, enregistrat en un estudi radiofònic de veritat és tot un luxe.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Si sou usuaris de pòdcasts i us agrada sentir a parlar del món del llibre, us convido a subscriure-us al nostre spotify (o plataforma que feu servir). És un programa quinzenal d'una mica menys d'una hora. S'emet a Ràdio Sant Boi els dimecres a la nit, però el dijous a primera hora el compartim també a les nostres xarxes. Com comprendreu, em fa molta il·lusió que aquest petit espai de llibres que ja té 14 anys no només no plegui veles, sinó que ara es reivindiqui també en un format més actual. Gaudeixo molt de tots dos espais. Com sempre, moltíssimes gràcies per passar a llegir-me per aquí, i si us ve de gust escoltar-nos parlant de llibres, també em farà molt feliç que ens seguiu allà.</div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-80594819072806809012024-02-27T17:55:00.001+01:002024-02-27T17:55:17.028+01:00Entreacte<div style="text-align: left;"><span style="color: #660000;"><i><b>Autora:</b></i></span> Rut Vidal Oltra<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Editorial, any:</b></i></span> La Campana, 2023<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Gènere:</b></i></span> Narrativa<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Número de pàgines:</b></i></span> 140<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Llegit en:</b></i></span> Català</div>
<div style="text-align: left;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhoL20P_BfkVfb7QZxPqpAXKsYj5zu9kxUie2IHOgG9lwEbjI5q_LOCTIBKtA41XcaoeEuoT7pSjC91rloHzA8K9AL13pdCw-JUp5faWlVxRdmFhstcMXLZGnXfkiSowRwp18wRvcNrAyV7_6WjpDwfI3MHZUzjAVcP-PQNJUrVUd-iOiNl4MxakQLK/s1698/entreacte.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1698" data-original-width="1100" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhoL20P_BfkVfb7QZxPqpAXKsYj5zu9kxUie2IHOgG9lwEbjI5q_LOCTIBKtA41XcaoeEuoT7pSjC91rloHzA8K9AL13pdCw-JUp5faWlVxRdmFhstcMXLZGnXfkiSowRwp18wRvcNrAyV7_6WjpDwfI3MHZUzjAVcP-PQNJUrVUd-iOiNl4MxakQLK/s320/entreacte.jpg" width="207" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Li fa una mandra espantosa, ja sap que s'hi trobarà, però no pot faltar a la cerimònia de comiat pel seu pare. La Joana enfila cap a Clarinyà a passar el cap de setmana, on es trobarà amb la seva mare Sofia i els seus germans. Haurà de sentir les impertinències de la Sofia, que sempre la menysté per ser "només" escriptora, i en canvi consent sempre la petita, l'Eva, perquè és actriu i continua així amb la tradició teatral de la família. Per si fos poc, s'acaba de separar del marit, cosa que sa mare ja li havia insinuat que acabaria passant. Però no els ho ha dit i no pensa donar-li el gust a la Sofia de refregar-li per la cara, així que amb en Daniel acorden que aniran plegats a la Tramoia, casa familiar, i que faran veure que tot és com sempre. Amb aquest panorama comencen uns dies de reunió per dir adéu al gran Ricard Vendrell, però que es convertiran en un pou de sorpreses, perquè cada membre té els seus secrets i els seus cops amagats. Talment com en una obra de teatre, a la casa de Clarinyà res serà el que semblava de bon principi.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Rut Vidal Oltra s'estrena com a escriptora amb una història que s'esdevé en un escenari petit, en una circumstància molt concreta i amb només un grapat de personatges que són família, natural o política. Però el suc que aconsegueix treure a aquests pocs elements és notable. El personatge central és la Joana, que inicialment se'ns mostra com una víctima davant la diferència de tracte que rep per part de la matriarca. La Sofia, certament, és brusca i intolerant amb ella, mentre que amb l'Eva és molt més comprensiva. Això genera molta tensió entre les dues germanes. Els altres dos germans, l'Aurora i en Pascal, no semblen rebre les ires de la Sofia, tampoc. Però aviat descobrim que tots ells amaguen coses, secrets inconfessables que aniran sortint a la llum en un continu de girs argumentals d'aquells que et mantenen ben enganxat a la lectura. Potser a algú li semblarà que s'arriba a passar de rosca, tant retorçar els límits de la versemblança, però no es pot negar que les anades i vingudes d'aquesta família atrapen. No ens enganyem, a tots ens agrada el marro, encara que en algun cas pugui ser una mica forçat o precipitat, ja que el llibre és molt curtet i amaga una gran quantitat de sorpreses. El món del teatre, dels actors i actrius, hi queda retratat i també té una importància en la trama. La vida que portaven la Sofia i en Ricard era glamurosa, plena d'excessos i d'aparences, però com podem imaginar no tot era tan bonic com semblava.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Havia sentit dir d'aquesta novel·la que fa riure molt, però jo no l'he trobat graciosa, al contrari. Això no significa que no es generin situacions hilarants, o que t'arrenquin gairebé una rialla histèrica per les bufetades de la trama. Però he trobat més aviat que és un drama familiar ple d'enveges i rancúnies, de personatges calculadors, desconsiderats, interessats. El cap de setmana que passen plegats fa aflorar el pitjor de cadascun d'ells en una catarsi col·lectiva que fa saltar moltes coses pels aires. D'alguna manera, s'acaba la representació teatral i cauen les màscares. Però són una família, ho vulguin o no, i el que en queda s'haurà de reconstruir a partir de les cendres. M'ho he passat bé llegint-la, és un passa pàgines en tota regla i manté l'interès en tot moment. Fins i tot amb unes quantes giragonses menys, o no volent tocar tots els possibles tòpics, hauria funcionat encara millor. A destacar que està escrit amb un llenguatge molt planer i senzill de llegir, però alhora molt acurat. Per mi demostra que es pot escriure amb molta correcció sense haver d'anar a buscar l'erudició estil·lística, que de vegades es fa carregosa. No és el cas, ni hagués escaigut per aquesta mena de trama. Bona història, personatges ben definits i molta naturalesa humana. No cal més per passar una bona estona de lectura. Perquè el llibre no dura més que això, en un parell de segudes us l'acabeu. Déu n'hi do la nissaga Vendrell-Rifà...<br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@ i mitja</div><div style="text-align: justify;">Gràcies <a href="https://www.penguinllibres.com/">Penguin Llibres</a> i Rut per fer-me arribar un exemplar.</div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-50560870456658740132024-02-24T11:12:00.001+01:002024-02-24T11:49:32.197+01:00La màquina del temps<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autor:</span></i></b> H. G. Wells<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Sembra llibres, 2022<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>The Time Machine</i>, francès, 1895<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Ciència ficció<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Octavi Gil<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 152<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRdeqjT-cn-4EwdUsrSxAYgpB3VhMVSJBGUj5ooOnFtybXzN1cD0AgEdrFwfBIaMqPLt-KrLBJ4KuFoUqmKUGuJCdcUNaAM5ZAG1HN2Pb9DEZB9j7xMlRUgsQDnOeYvMQ_MwQFHkpgSjThTJ3xDrBuTgyXCsuY4NZgHXt2Evd6bIUyLI8ltUU70VJO/s1024/lam%C3%A0quinadeltemps.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1024" data-original-width="681" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjRdeqjT-cn-4EwdUsrSxAYgpB3VhMVSJBGUj5ooOnFtybXzN1cD0AgEdrFwfBIaMqPLt-KrLBJ4KuFoUqmKUGuJCdcUNaAM5ZAG1HN2Pb9DEZB9j7xMlRUgsQDnOeYvMQ_MwQFHkpgSjThTJ3xDrBuTgyXCsuY4NZgHXt2Evd6bIUyLI8ltUU70VJO/s320/lam%C3%A0quinadeltemps.jpg" width="213" /></a><div style="text-align: justify;"></div>El temps, aquell gran desconegut. Sempre s'havia considerat una cosa diferent, no es relacionava amb l'espai perquè no sabíem com desplaçar-nos per ell. Però el Viatger en el temps assegura que es tracta de la quarta dimensió i que té una màquina amb la qual podrà fer viatges a través d'ell. Els seus interlocutors, és clar, no se'l creuen. Serveix per amenitzar la vetllada, però no pot ser veritat això que els explica. Diferent és quan se'ls emporta al seu laboratori i els fa una petita demostració amb un prototip encara no apte per transportar humans a través del temps. Però els assegura que el model definitiu aviat estarà llest, i els emplaça a tornar-ne a parlar a la reunió de la setmana següent. Però el que pels homes del club són només set dies, pel nostre Viatger en el temps resultarà un periple molt més costós de passar, en un futur molt llunyà en el que la terra ha canviat força i està habitada per dues poblacions humanes, els morlocks i els elois. Com a experiment és un èxit, i la seva curiositat queda perfectament satisfeta. Però no li fa tanta gràcia quan el dia després d'aterrar en el futur descobreix que la seva màquina del temps ha desaparegut.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Poc cal presentar una de les obres més clàssiques sobre viatges en el temps. H. G. Wells, autor d'altres títols com "L'home invisible" o "La guerra dels mons", entre d'altres que formen part de l'imaginari col·lectiu de la ciència ficció, va deixar empremta i va obrir camí per moltíssims autors posteriors i tantes obres que han aprofundit en els seus temes. El viatge en el temps és tot un subgènere de la CiFi. Aquí ens trobem un principi molt enlluernador en el que el protagonista explica a una sèrie de cavallers, el Psicòleg, el Metge, el Governador provincial, etc, tot un seguit de detalls sobre l'espai-temps, i la possibilitat de desplaçar-se a través del fil temporal. Aquest inici em sembla magistral, m'agradava el plantejament i l'estil de narració, a mode gairebé de crònica per part d'un narrador anònim que descriu el que sent i veu. Posteriorment s'esdevé el viatge en temps, i Wells no s'hi posa per poc, ja que transporta el nostre protagonista vuit-cents mil anys endavant, en un futur molt diferent del present que coneixem. A partir d'aquí el llibre es converteix gairebé en una novel·la d'aventures fantàstiques, amb dues poblacions humanes, una de virginal i l'altra més sinistra, amb fins i tot una història d'amor inclosa, que per mi va perdre una mica d'interès. No dic que no sigui imaginativa, o que estigui mal escrita, per descomptat que no, però no imaginava que dedicaria tant esforç narratiu a un únic punt del futur, que personalment no m'ha atrapat tant.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">És un llibre de gènere, però no deixa de ser tot un clàssic de les lletres universals, que es remunta ja 130 anys enrere. Com a tal, té les seves peculiaritats, la seva estètica, i les seves mancances, com per exemple la seva absència total de dones amb paper rellevant. Però tenint en compte que el tema de viatjar en el temps encara no s'ha resolt, no podem dir que hagi envellit malament en aquest aspecte, és clar. A més, imagina un futur tan llunyà que li serveix per no picar-se els dits amb tecnologia superada o amb idees que hagin prescrit. M'han agradat més els plantejaments inicials, tot i que no aprofundeix en el funcionament de la màquina, que el desenvolupament de la trama en aquest futur inventat, probablement perquè me n'havia fet alguna idea errònia, o no sabia gaire per on aniria. Però em sembla un llibre encara molt digne i que mereix una llegida. Estic content d'haver-ho fet i em sembla que m'animaré a llegir altres clàssics de l'autor si en tinc l'oportunitat, encara que en conjunt no m'hagi convençut tant com obres que es van publicar molt posteriorment. Els mèrits de la història romanen intactes.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@ <br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-18319700773749982142024-02-20T17:38:00.001+01:002024-02-20T17:38:40.803+01:00L'home a qui ja no agradaven els gats<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autora:</span></i></b> Isabelle Aupy<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Raig Verd, 2024<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>L'homme qui n'aimait plus les chats</i>, francès, 2019<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Narrativa<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Mia Tarradas<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 122<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrsNATbE1Mw6S4BwmnLa7u4eD07Q2V6H0byslpEmhwYRwPiy6J8y6CP_R70JSAYQTMe5Xec2G1zrzkUFPeyfDfr5hPGa3xotePbE7jSCnMd-wa73heDSBHyFLMtnihYCnUlDEcH1Hzq9090xrmwtey_c3_qeUaCrZdkytz8_lJ12B418GK82kMhXJx/s1024/lhomeaquijanoagradavenelsgats.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1024" data-original-width="667" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrsNATbE1Mw6S4BwmnLa7u4eD07Q2V6H0byslpEmhwYRwPiy6J8y6CP_R70JSAYQTMe5Xec2G1zrzkUFPeyfDfr5hPGa3xotePbE7jSCnMd-wa73heDSBHyFLMtnihYCnUlDEcH1Hzq9090xrmwtey_c3_qeUaCrZdkytz8_lJ12B418GK82kMhXJx/s320/lhomeaquijanoagradavenelsgats.jpg" width="208" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Es tracta d'una illa petita, no són gaires habitants i produeixen només uns quants productes que són la base de la seva subsistència econòmica. Però tenen molts gats, això sí. Gats de totes menes, alguns tenen residència fixa, altres estan de pas, però qui més, qui menys té algun gat que li fa companyia. Els gats són part del paisatge de l'illa. Per això quan, d'un dia per l'altre, tots els gats desapareixen sense deixar rastre, els illencs decideixen enviar un emissari al continent per saber què ha passat. Com a resposta els envien una dona de l'administració que els assegura que els solucionarà el problema. Els envien gàbies per reposar els gats perduts, però dins... hi ha gossos. Tothom sap què és un gos, tot i que a l'illa pràcticament no n'hi havia. Però la responsable els assegura que no són gossos: allò que han rebut són gats. En un principi no s'ho poden creure, però mica en mica es van acostumant a aquests nous "gats", tot i que són diferents dels antics. Però no tothom. Un reduït grup d'illencs no pensa creure's la versió oficial, no els donaran gat per llebre! O millor dit, gos per gat! Però com lluitar contra allò que ja ha estat socialment acceptat?</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">El que passa per un plantejament graciós, una situació hilarant en la que els gats d'una illa són substituïts per gossos, acaba resultant una metàfora molt enginyosa per explicar la manipulació que pateix la societat per part dels poders, i com el llenguatge pot esdevenir una eina per aquesta finalitat. El breu text d'Isabelle Aupy està estructurat com un conte, una petita faula, que narra aquest procés de substitució i com els habitants de l'illa acaben comprant que allò que els han portat són gats, quan és evident que són gossos, fins al punt d'acostar-nos a un context distòpic. Molt interessant assistir a l'evolució del pensament, fins i tot del propi narrador, que es manté sempre en l'anonimat. Els altres personatges rebels que descriu m'ha semblat que no estan triats a l'atzar. Potser em tiro a la piscina, perquè no ho he llegit enlloc, però em sembla que cadascun simbolitza una part de la societat. Tenim el poeta, el capellà, l'antiga mestra, el responsable del far, entre d'altres. Cadascú juga el seu paper i té les seves pròpies històries personals, que també se'ns expliquen una mica. Alguna d'elles descriu de manera més clara i concreta com funciona la manipulació social a través de la informació. El fet de fer servir gats i gossos per explicar tant, m'ha fascinat. Però aquesta bona idea queda una mica curta perquè no va més enllà. Tenim l'evolució del pensament dels habitants de l'illa, però no se'ls força més, no se'ls introdueixen més elements per manipular-los i fer variar el seu pensament. Això ho he trobat a faltar, que aprofundís una mica més en el procés de colonització mental. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Tot plegat podria fer riure, però si ens quedem amb el subtext, ens hauria de preocupar. Potser no ens ho fan amb gats i gossos, però com a individus i com a societat estem exposats als mitjans de comunicació, generalment al servei de les classes dominants, a l'opinió generalitzada, als estímuls que rebem constantment per totes bandes. La nostra opinió és mal·leable, som influenciables i, en general, no som gaire d'anar a la contra, de manera que acabem creient allò que ens diuen que hem de creure, de vegades sense qüestionar-ho. Som realment lliures? On queda la nostra voluntat i el nostre criteri? Són preguntes que es fa el llibre d'una manera molt subtil i portant-ho a l'absurd, perquè de vegades mostrant l'absurditat és quan entenem millor què ens volen dir. És un conte breu, massa breu, com deia, però que ens ha de fer pensar i, com a mínim, ajudar-nos a qüestionar les coses. Malgrat que se m'ha fet massa curt, m'ha agradat llegir-lo. Té moments brillants, de gran agudesa, sempre disfressats per seguir el fil de la metàfora. Per moments m'ha generat sensacions semblants a "<a href="https://www.llibresipunt.cat/2018/08/la-rebellio-dels-animals.html">La rebel·lió dels animals</a>" d'Orwell, només que fos una mica més incisiu podríem estar parlant d'un equivalent d'aquest llibre, però dels nostres dies. Temo que no arriba a tant, però si teniu l'oportunitat de llegir-lo, i de fer-ho amb sentit crític i mentalitat oberta, segur que us farà somriure una mica per sota el nas. Està molt ben trobat.<br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@ i mitja</div><div style="text-align: justify;">Moltes gràcies <a href="https://www.raigverdeditorial.cat/">Raig Verd</a> per l'enviament d'aquest llibre. </div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-53307645742305143252024-02-18T16:20:00.005+01:002024-02-18T16:34:51.010+01:00Frankenstein o el Prometeu modern<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autora:</span></i></b> Mary Shelley<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Labutxaca, 2018 (3a edició)<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Frankenstein or The Modern Prometeus</i>, anglès, 1818<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Ciència ficció<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Quim Monzó<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 295<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjB7ZgWiZF4DkiKRYrQQH7oIwkjUccfsfDhIHcoozyNHOKs-2u3UPF3y00Hm38lNt9IQLDUcxZ_YBaaqswQ7vvp3GPwX8CLzAGZ5B4CZ0dbYBiF3dbVUTj5Na15zgesp0YdAR3Ncoucx-Jgu_4IQ9PYa0pgYbFtL5gTU8uHv7LtF8s5AAkwOLInQx4N/s743/frankenstein.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="743" data-original-width="477" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjB7ZgWiZF4DkiKRYrQQH7oIwkjUccfsfDhIHcoozyNHOKs-2u3UPF3y00Hm38lNt9IQLDUcxZ_YBaaqswQ7vvp3GPwX8CLzAGZ5B4CZ0dbYBiF3dbVUTj5Na15zgesp0YdAR3Ncoucx-Jgu_4IQ9PYa0pgYbFtL5gTU8uHv7LtF8s5AAkwOLInQx4N/s320/frankenstein.jpg" width="205" /></a><div style="text-align: justify;"></div>El capità Robert Walton vol passar a la posteritat. De moment no ha pogut destacar i pensa que té una oportunitat d'aconseguir-ho explorant el Pol Nord per, així, fer algun descobriment que li asseguri l'eternitat. Però el que descobreix queda fora de tota lògica. Des del vaixell observen, per sobre de les plaques de gel, un trineu estirat per gossos i comandat per una figura humanoide de proporcions molt més grans que les d'un home. Quan ja pensen que només ha estat un miratge, un altre trineu apareix, aquest cop manat per un home molt més estàndard, al límit de les seves forces. És en Victor Frankenstein. De seguida l'acullen al vaixell i el capità no triga en agafar-li afecte. Què hi fa un home tan instruït i de maneres educades en un lloc tan remot? L'explicació del doctor és totalment sorprenent. Frankenstein ha tingut èxit allà on tants han fracassat abans: ha aconseguit crear vida a partir de despulles d'altres homes. Però la criatura resultant no ha estat com s'esperava, és un monstre deforme, gegantí, intel·ligent però amb tendències violentes. És per això que és allà, perseguint la seva creació amb la intenció de destruir-la ha arribat fins als confins del món. Però el perquè d'aquesta persecució és una llarga història que el científic està disposat a confessar al seu nou amic i benefactor.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Clàssic universal que necessita poca presentació, i que té poc de terror i força de ciència ficció. Tots tenim al cap les adaptacions cinematogràfiques i la imatge que ens em fet del monstre de cap quadrat, però l'obra literària va molt més enllà que això. Per començar, Frankenstein és el nom del científic que, després de molts esforç, aconsegueix crear vida del no res. La criatura resultant no arriba a tenir nom, d'alguna manera se la dibuixa com una abominació i anomenar-la seria humanitzar-la massa. L'ambientacio és fosca, gòtica, perquè el monstre es veu obligat a moure's entre les ombres i això genera sempre situacions de dubte i neguit. On s'amaga? Apareixerà? Quan ho farà? Però el plantejament és semblant a altres obres de la ciència ficció més pura, la que planteja un descobriment, o un avenç científic i especula amb les conseqüències que pot tenir. Perquè el nostre monstre neix amb l'aparença i les proporcions d'un engendre de la natura, però també buit de coneixements, d'habilitats i de malícia. Observa el món i aprèn constantment de tot i de tothom. Però les persones que es troba no el perceben igual a ell. El rebutgen, li tenen por, els fa fàstic. Ningú no el vol a prop, començant pel seu propi creador, que tan bon punt la criatura va obrir els ulls, la va abandonar i se'n va desentendre. Aquest rebuig generalitzat, aquesta impossibilitat d'establir els llaços afectius que tant anhela, el tornen mesquí i es vol revenjar de qui el repudia. I aquesta és la reflexió, el mal és una cosa intrínseca de les persones? És només una reacció? Ell no vol fer mal a ningú, només vol ser acceptat. Però les circumstàncies i la desesperació el porten a actuar malament i a causar dolor, cada cop de manera més conscient. Aquest patró l'hem vist repetit en infinitat d'obres posteriors.<br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La novel·la, que va tenir els seus orígens en el confinament a la Villa Diodati llogada per Lord Byron, aquell fred i plujós estiu de 1816, està estructurada de manera epistolar. Robert Walton li escriu cartes a la seva germana Margaret i li va explicant els seus progressos. Quan ensopega amb en Victor Frankenstein a l'àrtic, el capità redacta tot el que el científic li explica. Aquesta narració sorprenent, que se suposa que també es converteix en missiva per la seva germana, és la part central del llibre, el gruix argumental. Una de les preguntes cabdals que planteja és: l'home té la capacitat de poder rivalitzar amb Déu i esdevenir creador de vida així com el totpoderós?<br /></div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Mary Shelley va començar a escriure aquesta història amb només 18 anys i ha esdevingut una de les obres més icòniques de la literatura, d'aquelles que obren portes i donen lloc a infinitat de versions, còpies i inspiracions. M'ha agradat molt llegir-la finalment, he descobert una narració amb molts matisos i molta reflexió sobre el bé i el mal, els prejudicis, les motivacions humanes, la revenja i la rancúnia. Si li he de trobar algun però, diré que m'ha cansat una mica el to queixós que tenen tots els personatges en algun moment. Tots se senten dissortats. Són els més dissortats del món, de fet. No es cansen de repetir-ho. També hi ha alguna relliscada argumental, però que se li pot perdonar. Per la resta, una molt bona proposta de gènere que ens arriba encara molt digna des del romanticisme literari del primer quart del XIX, i que comença a necessitat una nova edició a l'alçada de la seva importància, amb nova traducció i honors. No és que la traducció de Quim Monzó (1983, revisada el 2007) sigui dolenta, però una mirada més actual segur que li donaria un nou aire i li asseguraria vigència durant unes quantes generacions més de lectors en català.<br /></div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@@ <br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-13272502970572892562024-02-14T18:36:00.003+01:002024-02-14T18:45:47.156+01:00Àngels menors<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autor:</span></i></b> Antoine Volodine<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Segona Perifèria, 2023<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Des anges mineurs</i>, francès, 1999<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Ciència ficció<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Josep Alemany<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 213<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiAqsiY68KnwGVT72mLUh40fcgroLK7_-QHXQlOEiKs3HqxHy8mc8UlywaWpNDN5rIAo513IxutD9ZHGLwqvEjj68h9yPD3ITcRSmgPSfchNKPa2HyDVuJfCwBXxEGf4YCBUxONnYvjl9wuBex_7UYMlWiG0zyOhCotthfnJzLOyZLQb4p8nPLERMv1/s818/%C3%A0ngelsmenors.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="818" data-original-width="546" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiAqsiY68KnwGVT72mLUh40fcgroLK7_-QHXQlOEiKs3HqxHy8mc8UlywaWpNDN5rIAo513IxutD9ZHGLwqvEjj68h9yPD3ITcRSmgPSfchNKPa2HyDVuJfCwBXxEGf4YCBUxONnYvjl9wuBex_7UYMlWiG0zyOhCotthfnJzLOyZLQb4p8nPLERMv1/s320/%C3%A0ngelsmenors.jpg" width="214" /></a><div style="text-align: justify;"></div>El món tal com el coneixem ja no existeix. L'escenari ara és molt diferent i els pocs habitants que queden malden per perdurar. Però ells tampoc són com abans eren els éssers humans que coneixem. Les normes són unes altres, fins i tot les de la lògica. I entre aquest caos absolut, fet de retalls, hi ha les ancianes immortals que van propiciar la revolució i que la defensen a capa i espasa. O, més aviat, a cop de fusell. De manera inesperada, i per desgràcia seva, un individu nascut d'una d'elles i de l'esforç col·lectiu és el responsable de revifar el capitalisme. En Will Sheidmann no pot sortir-se amb la seva, les iaies no pensen consentir-ho. Tot això entre escriptors fracassats, veïnats mig deshabitats, comunitats aïllades i fins i tot un estrany personatge que fa immersions en la nostra realitat, la que sí que coneixem, sempre per temps limitat, i que viu tota mena de situacions absurdes. Si us sembla que tot plegat no té ni cap ni peus, benvinguts al peculiar univers d'Antoine Volodine.<br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La fascinació de l'editor Miquel Adam per aquest autor em va portar a donar-li una oportunitat, ja que em generava curiositat. Ara puc dir que aquest és un dels llibres més estranys que he llegit mai. Està format per 49 contes curts, o "narrats", com diu el mateix autor, aparentment inconnexes però amb personatges recurrents. La feina de reconstruir la història l'has de fer tu, fins allà on siguis capaç. Ens trobem en una Terra molts anys després de la nostra actualitat, en un futur post-apocalíptic del qual se'ns donen molt poques pistes, però que de seguida veiem que no gira rodó. Els narrats estan escrits en primera persona, però aquesta persona canvia, i molts cops és el mateix Volodine qui ens parla, encara que prengui diferents formes, no sempre humanes, per cert. Una autèntica bogeria d'escenaris kafkians que costen d'encaixar, amb vestigis de fil argumental que et mantenen intrigat. Les iaies immortals i la restauració del capitalisme han captat la meva atenció, però els escriptors dolents en llengües oblidades no tant, per posar exemples. El traductor a l'anglès i prologuista Jordan Stump proposa un ordre alternatiu dels capítols per entendre millor la història, i és fer-ho començant per l'1, després llegir l'últim, el 49, i després successivament el 2, el 48, el 3, el 47... és a dir, llegir el llibre des dels dos extrems cap al mig. Només per la curiositat em vaig decidir a llegir-lo així, i val a dir que hi ha efecte mirall en les parelles de narrats, i que a més els aparellats semblen tenir el mateix número de paraules, o si més no la mateixa extensió. També comparteixen eix temàtic. Si llegit així ja m'ha semblat molt complicat d'entendre, no em vull ni imaginar com deu ser llegit en l'ordre cardinal.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">M'agradaria poder parlar-ne més i dir que he captat la intenció de l'autor amb aquesta obra, però més que entendre'l m'ha desconcertat. Sí que m'ha semblat veure-hi la seva intervenció, expressar-hi idees pròpies servint-se del seu escenari i dels seus personatges estrafolaris. Una humanitat col·lapsada en la que ni tan sols l'esperança és una opció. Una narració fragmentada que barreja tota mena de perspectives i de temps. Fins i tot un personatge, en Khrili Gompo, que vaig intuir que fa viatges des d'aquest futur desangelat fins a la nostra realitat coneguda, m'ha acabat fent dubtar si no m'havia passat d'espavilat. M'he quedat força fora de joc amb aquesta lectura, definitivament si us agraden les històries lineals i amb una trama clara, més cal que ni ho intenteu. Si per contra sou amants dels reptes i dels experiments literaris, potser sí que us heu d'endinsar en aquesta història d'històries. Hi trobareu molts personatges enigmàtics que fan coses amb poc sentit aparent, però també algunes subtrames interessants i un puntet d'humor. Per mi ha estat una mica massa, tot i que aplaudeixo la valentia de l'editorial d'apostar per títols així. M'agradaria comentar-lo amb algú, certament.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@ <br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-241407646058735692024-02-11T17:45:00.000+01:002024-02-11T17:45:25.071+01:00Arada torta<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autor:</span></i></b> Itamar Vieira Junior<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Edicions del Periscopi, 2023<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Torto arado</i>, portuguès, 2018<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Narrativa<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Pere Comellas<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 301<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdr4arlDf02CoFH2f6jBtbM9iyjjUaW-J0KR6rOcahxgDbpQWmJlDEF4RnFOi6rRlOWPxwW3NSMxyYcUssLZYIbQsJ_nqgaPyeuRMNeQMqT09DzoQvdHOaYB5z3QQ6IJ3hJ144Oluk0hhueYBR0WPsx3BcjA1ZHhIGRNheH-XVpWNg0yjSXlQbatOo/s1240/aradatorta.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1240" data-original-width="839" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdr4arlDf02CoFH2f6jBtbM9iyjjUaW-J0KR6rOcahxgDbpQWmJlDEF4RnFOi6rRlOWPxwW3NSMxyYcUssLZYIbQsJ_nqgaPyeuRMNeQMqT09DzoQvdHOaYB5z3QQ6IJ3hJ144Oluk0hhueYBR0WPsx3BcjA1ZHhIGRNheH-XVpWNg0yjSXlQbatOo/s320/aradatorta.jpg" width="217" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Aprofitant que l'àvia Donana està enfeinada, les petites germanes Bibiana i Belonísia estiren la seva vella maleta de sota el llit i n'extreuen un ganivet amb mànec d'ivori, un objecte hipnòtic que les fascina. Però aquesta atracció és perillosa, perquè les porta a totes dues a patir ferides a la boca. Una d'elles en surt més malparada, perquè perd la llengua i també, és clar, la capacitat de parlar. Després de l'ensurt que causen a la família, aquest desafortunat incident té una conseqüència inesperada: les dues germanes es tornen inseparables i una esdevé la veu de l'altra. Aquesta unió fa que la vida a Água Negra, a la plantació en la que viuen, no es torni encara més difícil. Fa temps que l'esclavisme es va abolir a Brasil, però encara depenen del terratinent i de les inclemències climàtiques de la zona entre rius en la que viuen. A més, el seu entorn social és eminentment masclista i retrògrad. A mesura que van creixent s'hauran d'enfrontar a totes les dificultats de les dones joves de la plantació, tot i ser filles d'en Zeca Barret Gran, un dels homes més respectats de la regió, mestre de cerimònies de les festes del jarê i encarregat de tenir cura dels malalts que no poden anar a la ciutat ni accedir a la medicina convencional.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Brasil no és un país que visiti gaire sovint en les meves lectures, però aquesta publicació de Periscopi em permet explorar ja no només un país poc habitual, sinó les interioritats d'un gegant amb moltes cares, en la seva vessant més rural i menys glamurosa. "Arada torta" ens situa en una explotació agrícola de l'interior del país, gestionada pels seus habitants, però propietat d'un terratinent que només hi intervé per obtenir allò que considera seu. És una novel·la amb diverses veus que parteix d'un esdeveniment tràgic, però que ens serveix per dibuixar una realitat difícil: unes dones que s'han d'espavilar com poden amb el camí marcat que tenen. Els rituals religiosos de la regió, les creences, les feines del camp, tot se'ns descriu per entendre com es viu, o com es vivia no fa tant, en aquestes regions de Brasil, especialment des d'una perspectiva femenina, tot i que qui escriu és un home. Més avançat el llibre, a més, ens explica com hem arribat a la situació actual i parla de lluites per aconseguir drets per part d'aquesta comunitat que ja no són esclaus, però que encara és analfabeta en gran part i que treballa per guanyar-se mitjans de subsistència però sense percebre cap sou. El pas dels anys de la Bibiana i la Belonísia és l'evolució de la societat de la plantació, malgrat que la tradició es manté. Molt interessant la història del seu pare, en Zeca Barret Gran, tant el seu passat com el seu present i les tasques que desenvolupa com a home de referència de la regió.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Aquesta és una lectura lenta, dedicada, que exigeix certa atenció en els detalls. La narració és plena d'informació, descriptiva, acurada pel que fa a la vida en comunitat i a la família de les noies, però es guarda sorpreses al barret, de manera molt buscada, com per exemple quina és la germana que ha perdut la llengua, entre d'altres. Dedica esforç a l'ambientació i a la tradició i les creences, i en aquestes cultures indígenes la participació dels esperits és sempre importants. Aquí els anomenen "encantats" i els invoquen a les festes del jarê. Els personatges creuen fermament en la seva protecció, i també ens hi faran creure a nosaltres. M'ha agradat el protagonisme femení perquè en aquests assentaments les dones hi tenien totes les de perdre. La feina dura i el maltractament i la desconsideració són l'ordre del dia, i aquesta perspectiva ens permet observar la sororitat i l'empoderament d'algunes d'elles, malgrat tot. També m'ha agradat assistir a l'evolució ideològica de la colònia, tot i la manca de formació acadèmica. És una història dura i crua de vegades, que no estalvia dolor ni violència, però amb espurnes d'esperança. Sap mantenir l'interès i la intriga sobre diversos fets per aguantar la trama, alhora que aprofundeix en el retrat de la plantació i dona veu a una realitat que ens és força llunyana, i que sembla ser l'objectiu principal de l'autor. Ara bé, ben mirat, que no és l'arrelament a la terra i la preservació dels orígens un tema que ens toca molt de prop a tots, sigui quina sigui la nostra procedència? Doncs fins i tot aquí hi podem trobar punts de coincidència. Novel·la prou interessant i llegidora sense que hagi aconseguit ficar-se'm a dins del tot.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@ i mitja. <br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-83711687333506483082024-02-06T18:25:00.001+01:002024-02-06T18:25:33.955+01:00Gossos de guerra<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autor:</span></i></b> Adrian Tchaikovsky<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Editorial Chronos, 2023<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Dogs of War</i>, anglès, 2017<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Ciència Ficció<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Octavi Gil<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 386<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_X5ci3iE1rDexYPSr5-m9hWkuwj3wA1BS0ycVlh7XeD0iRLy4kpju8c4caeIw-1Xszni9OO5yUqf7gOGrsxFhN3vUHFMujw4ru-mqK3CS7B1CPO0kUEub_-iF6uL7bG-FpGKa0ZLXxAnmg5SF-85fbgZfofQCYTifm-T6ltZTnAhA6wmF0OkLnrL8/s1499/gossosdeguerra.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1499" data-original-width="1000" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_X5ci3iE1rDexYPSr5-m9hWkuwj3wA1BS0ycVlh7XeD0iRLy4kpju8c4caeIw-1Xszni9OO5yUqf7gOGrsxFhN3vUHFMujw4ru-mqK3CS7B1CPO0kUEub_-iF6uL7bG-FpGKa0ZLXxAnmg5SF-85fbgZfofQCYTifm-T6ltZTnAhA6wmF0OkLnrL8/s320/gossosdeguerra.jpg" width="213" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Es diu Rex. És un bon gos. Però no és un gos qualsevol. És una bioforma: un organisme modificat a partir d'un animal per convertir-se en una autèntica màquina de matar. Justament el coneixem quan està en plena campanya militar a la zona de Campeche, a Mèxic, guiant el seu escamot format per les altres bioformes Mel, Drac i Abelles. Ell és el líder. Però sempre està sota les ordres de l'Amo, que és qui li marca les missions i pren les decisions. I també qui decideix si en Rex actua com ha d'actuar, fent que els seus sistemes de retroalimentació li indiquin que és un bon gos, o un mal gos. Un bon soldat no qüestiona el seu comandament, ni tan sols quan és un organisme superior amb unes capacitats físiques excepcionals, una intel·ligència sorprenent i va armat fins a les dents. Però què passa si l'Amo excedeix les seves responsabilitats i obliga la seva bandada multiforme a exercir una violència molt més enllà del que és necessari? Què passa si les persones que hi ha darrere del projecte no són bones i tenen males intencions? L'enemic que combaten... és el veritable enemic? En Rex i el seu escamot comencen a fer-se preguntes i a qüestionar les ordres. Això ja fa evident que no només són unes sanguinàries màquines de guerra, com alguns tenen interès en fer veure.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L'editorial Chronos ha publicat ja quatre llibres d'Adrian Tchaikocsky, aposten fort per aquest autor que jo, fins ara, encara no havia llegit. I la veritat és que he quedat molt gratament sorprès. A "Gossos de guerra" trobem un bon exercici especulatiu a partir d'un plantejament ambientat en un futur indeterminat, però que intuïm no gaire llunyà. El punt de partida és una nova tecnologia destinada a finalitats bèl·liques, com per altra banda passa sovint en el món que coneixem. Geogràficament ens trobem a la Terra, fa referència a molts països reals, però les grans corporacions empresarials tenen més poder que ningú, i algunes d'aquestes són les responsables de la creació de bioformes: híbrids entre animals i màquines que permeten una versatilitat més gran que els robots, però són més prescindibles que les vides humanes. Són majoritàriament gossos, però també hi ha altres espècies, i la investigació avança. Quan aquestes bioformes comencen a qüestionar les ordres és quan s'inicia la reflexió i l'especulació. El llibre compta amb diverses parts i en cadascuna tenim dues perspectives que s'alternen, la d'en Rex i la d'algú altre, generalment humà. A cadascuna de les parts hi ha un grau més d'especulació i més preguntes per plantejar-nos. Tchaikovsky imagina com reaccionarien els governs, la llei o l'opinió pública si quedés demostrat que aquests organismes tenen ànima i, per tant, han de tenir drets, així com tenen obligacions. I encara va un pas més enllà. I si no fossin animals els organismes modificats? I si també es fes amb humans? També aborda, és clar, com viuen aquestes bioformes intel·ligents, de creació humana, el canvi de paradigma que el mateix ésser humà desenvolupa envers elles.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Tot i que la reflexió està servida, i que l'evolució dels esdeveniments que va descrivint l'autor a mi em sembla d'allò més versemblant, no és un llibre mancant d'acció i d'atractius CiFi que poden mantenir enganxats tan els lectors que prefereixen les filosofades, com els que els va més la marxa. Fins i tot pot resultar interessant per lectors poc habituats al gènere fantàstic, perquè l'exercici especulatiu és notable per ell mateix. Això sí, sempre tenint en compte que introdueix moltes innovacions tecnològiques de collita pròpia i que el llibre també té algunes escenes violentes en el marc de les guerres que lliuren les bioformes. A través dels ulls d'en Rex ens plantegem els conceptes de "bé" i "mal", tan relatius, moltíssimes qüestions ètiques i l'absurditat de la jerarquia militar. Però per mi el tema principal, el de fons, és què farem els <i>Homo sapiens</i> actuals quan haguem d'afrontar l'evolució de la nostra pròpia espècie? O eventualment, què farem amb l'aparició d'una espècie intel·ligent que qüestioni la nostra hegemonia? Perquè el post-humanisme no queda tan lluny com pensem, i artificialment ja hi ha moltes maneres de millorar les "prestacions" humanes; i més que n'hi haurà. I sempre que es posa sobre la taula una diferència, no cal dir-ho, afloren les pors, la incomprensió, l'odi i els -ismes de tota mena. Tenim nombrosos exemples que avalen això que dic. Molt hàbil Tchaikovsky plantejant una situació que encara no hem viscut, però viurem. Per mi se'n surt fantàsticament bé, esfereïdorament bé. A més, no ho fa des del "tot està fatal", sinó amb la voluntat de trobar sortides dignes a un dels reptes que tard o d'hora haurem d'afrontar. Conclusió, que ha estat un gran error de càlcul per part meva haver deixat passar les publicacions anteriors d'aquest autor. No passarà més.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@@</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Moltes gràcies <a href="https://chronos.cat/">Chronos</a> per l'enviament i per l'empententa que em calia per endinsar-me en aquest autor. <br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-57694099614170605792024-02-03T13:30:00.000+01:002024-02-03T13:30:03.606+01:00La torna<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autora:</span></i></b> Ali Smith<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Raig Verd, 2023<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Companion Piece</i>, anglès, 2022<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Narrativa<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Dolors Udina<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 212<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjl9u1ZlzEht2whXLme9jS9UqC-ZCPzXTp-J7i5R5WRZMZwHs_3qOP0dudSmhoUYPiRCCkAONHkrDIyJ84Iyzup1IriwqtGyY2yZPfLH76axN8UjuqENoInSlxNPIWOYlJtuigLpxde5BQtTes8QTZwUVueBStj1VZ9GBXk91a1t3gcKNoY3AHdlSPI/s1024/latorna.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1024" data-original-width="698" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjl9u1ZlzEht2whXLme9jS9UqC-ZCPzXTp-J7i5R5WRZMZwHs_3qOP0dudSmhoUYPiRCCkAONHkrDIyJ84Iyzup1IriwqtGyY2yZPfLH76axN8UjuqENoInSlxNPIWOYlJtuigLpxde5BQtTes8QTZwUVueBStj1VZ9GBXk91a1t3gcKNoY3AHdlSPI/s320/latorna.jpg" width="218" /></a><div style="text-align: justify;"></div>La pandèmia de covid-19 va generar una gran crisi sanitària més enllà de la infecció pel virus que va saturar tot el sistema. El pare de la Sandy ha patit un problema cardíac que no té res a veure amb el coronavirus, però per les excepcionals mesures de seguretat, i per causa de la seva avançada edat, ha de ser atès en aïllament total i minimitzant tots els riscos. En aquesta situació d'incertesa, la Sandy deixa casa seva i viu temporalment a casa el pare per tenir cura de la seva gossa Shep, mentre espera notícies de l'hospital. Però el que rep és la trucada d'una antiga companya d'escola a qui havia perdut la pista fa molt temps, i amb qui mai havien estat gaire amigues. La Martina Ingis li explica una rocambolesca història sobre una peça de museu que ha hagut de traslladar en avió. Tot i que la Sandy no té el cap per gaire ximpleries, la Martina i el seu entorn s'introdueixen a la força a la seva vida i ocupen el seu espai vital, un espai que mira de protegir per no contagiar-se i que això suposi un risc pel seu pare. L'habitual crònica dels nostres dies que fa l'autora comparteix protagonisme, aquest cop, amb una noia molt traçuda que va viure en una altra època en circumstàncies probablement més difícils.<br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Si existís una cinquena estació, es diria "La torna". Com diu el mateix llibre, aquest és un volum complementari al "Quartet estacional" que ha popularitzat Ali Smith, si més no a casa nostra. I és que l'autora torna a construir una història mínima al voltant d'uns personatges que són instruments per parlar dels seus temes: l'art, la literatura, la desafecció entre persones, la comunicació i, naturalment, la crònica dels nostres dies, començant per un context pandèmic sense subterfugis. La Sandy és pintora d'uns disciplina molt especial, es dedica a donar imatge a la poesia. Dona molta importància a la llengua i a les paraules. Té una relació difícil amb el seu pare, però ara està preocupada per la seva malaltia, l'edat i pel virus que ronda. Quan rep la trucada inesperada de la Martina tot li canvia una mica, perquè haurà de viure situacions una mica delirants amb la seva parentela. Tot plegat serveix a Smith per parlar de la crisi sanitària paral·lela a la pandèmia, d'identitat de gènere i preferència sexual i del concepte <i>woke</i> que està tan de moda, que la dreta conservadora ha capgirat per portar fins l'absurd les tesis benintencionades de l'esquerra. Smith ens explica el nostre món, però en aquest cas també ens explica el món passat d'una noieta que excel·leix en l'ofici de ferrer, també s'ha d'enfrontar a una plaga i a coses pitjors. En aquest cas, el fil narratiu del passat és d'un estil molt més estàndard del que ens té acostumats l'autora, demostra que també pot escriure seguint els convencionalismes de la novel·la. El fil entre els dos fils no és explícit, però es pot intuir.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Ali Smith no és una autora fàcil, ni de llegir ni d'entendre, de vegades. Quan t'endinses en els seus llibres és fàcil no saber de què t'està parlant, tot i que retrata situacions i conceptes que coneixem molt bé perquè pertanyen a la nostra actualitat. No s'hi ha de buscar històries de gran calat, però sí temes que ens afecten a tots, que ens ocupen i ens preocupen, i trames mínimes per posar-los sobre la taula. "La torna" es pot comptar perfectament com una nova entrega del "Quartet estacional", perquè en comparteix l'essència. Smith experimenta sempre amb les formes de narrar, exigeix al lector que s'hi adapti. Per això m'ha sorprès que el llibre inclogui un fil molt més planer i descriptiu del que és habitual en ella. No és que aquest fil estigui mancat d'interès, al contrari, però se m'ha fet una mica estrany i no aconseguia captar la meva atenció. Un cop vaig abraçar l'estil mutant de l'autora, em quadra poc llegir-la en un registre tan "normal". Naturalment, és una mania personal que no ha de fer enrere a ningú de llegir la novel·la, però per mi li ha restat punts. El que no ha restat són ganes de seguir llegint l'autora, perquè és molt especial i diferent, per mi és una ferma candidata a guanyar el Nobel de literatura en un futur. No és un premi que jo valori especialment perquè la majoria de premiats que he llegit no m'han entusiasmat, però pel segell propi que té, i la seva peculiar manera d'explicar el nostre món, penso que es un premi que li escau perfectament. Ho dic ara quan, que jo sàpiga, no ha aparegut en cap travessa. A veure si l'encerto!</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Si voleu llegir altres ressenyes de l'autora, les trobareu <a href="https://www.llibresipunt.cat/search/label/Ali%20Smith?&max-results=12">aquí</a>.<br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-81487351612236789362024-01-31T18:56:00.000+01:002024-01-31T18:56:12.457+01:00Fins a l'última pedra<div style="text-align: left;"><span style="color: #660000;"><b>PUBLICADA A <a href="https://elmati.cat/si-les-parets-parlessin/">EL MATÍ DIGITAL</a> EL 30/01/2024 </b><i><b><br /></b></i></span></div><div style="text-align: left;"><span style="color: #660000;"><i><b> </b></i></span></div><div style="text-align: left;"><span style="color: #660000;"><i><b>Autora:</b></i></span> Berta Creus<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Editorial, any:</b></i></span> Males Herbes, 2024<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Gènere:</b></i></span> Relats<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Número de pàgines:</b></i></span> 187<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Llegit en:</b></i></span> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_vpoSI8-jVUZEW1oNQK8gaVeK3poXMiaLN986zzcyiVfw_fHuccnQytsryiKVOPQvBe5aomO7uk2T1ja3lYye5vav-2wTUHwfoo2yBfwHO0Uak15bWgRKSP1LgGq9-T3UIOJw3Ltdq0QABPv8qgKQy_Z3z2kXIqY7OsFSt4ErNH239PKkX38y9P4k/s1723/finsal%C3%BAltimapedra.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1723" data-original-width="1030" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_vpoSI8-jVUZEW1oNQK8gaVeK3poXMiaLN986zzcyiVfw_fHuccnQytsryiKVOPQvBe5aomO7uk2T1ja3lYye5vav-2wTUHwfoo2yBfwHO0Uak15bWgRKSP1LgGq9-T3UIOJw3Ltdq0QABPv8qgKQy_Z3z2kXIqY7OsFSt4ErNH239PKkX38y9P4k/s320/finsal%C3%BAltimapedra.jpg" width="191" /></a><div style="text-align: justify;"></div>L’editorial Males Herbes afegeix una nova veu femenina al seu catàleg i la fa conèixer al gran públic, com ja ens té acostumats els darrers temps. La diferència, aquest cop, és que jo ja coneixia aquesta debutant i em fa particular il·lusió que tingui aquesta oportunitat. Es tracta de Berta Creus, traductora i igualadina d’adopció que, a més, ressenya llibres a les xarxes socials i comparteix micro amb en Daniel Clemente al capdavant del podcast literari Bookòlics Anònims. La nostra coneixença ha derivat d’aquest vessant, però ara he pogut conèixer-la també com a escriptora d’una obra de ficció, <i>Fins a l’última pedra</i>, que tot just comença el seu camí a llibreries.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Pels amants de les etiquetes, aquest llibre suposarà tot un repte. No és només un recull de contes, però tampoc manté l’estructura típica de la novel·la. No el classificaríem com a gènere fantàstic, però inclou elements no realistes. És un artefacte literari en el que la forma pren un paper protagonista, però que no està mancat de trama. I, molt especialment, cal destacar l’ús del llenguatge que recupera vocabulari i expressions perdudes els nostres dies. Perdudes com els escenaris dels relats: un poble ple de vida, un entorn rural, amb famílies que malden per tirar endavant, amb costums, creences i tradicions que avui ja no hi són. Però en queden els vestigis. Un home sense nom, però del qual coneixerem un munt de perquès, visita aquest poble abandonat en l’actualitat. Ell ens servirà de fil conductor per anar fent viatges a altres temps.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">La Berta Creus ha tret petroli de l’expressió “si les parets parlessin”, i és que en els seus relats les pedres antigues són les que xiuxiuegen les històries i llegendes que van anar acumulant quan tot era vida i moviment al seu voltant. Coneixen, per exemple, aquella dona a qui tot el poble considerava una bruixa perquè va venir del bosc. O aquell home que es volia fer ric venent un cavall. I també un cirerer que va durar moltes generacions, vençut per un amor enganxós. Els relats són independents però no del tot, ja que s’hi poden trobar connexions. Retraten situacions concretes, de manera molt vívida i parant especial atenció a un llenguatge cuidat fins a l’extrem. Presenten personatges de tota mena, realistes o no, això tant hi fa, amb molt protagonisme femení. I també tenen varietat de narradors, de vegades més explícits que d’altres. Per si no fos prou, també hi trobem experiments literaris que forcen els límits de la forma. L’autora, que també és lectora, gaudeix d’aquells textos que posen a prova i que exigeixen, i això és el que presenta en la seva primera obra llarga, una narració que requereix atenció, que es pot gaudir a la primera passada, però que sens dubte és una experiència molt diferent en una relectura.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Dels autors que debuten se sol dir que tenen una veu nova i molt especial, una fórmula que busca només vendre llibres i que està tan gastada que ja no significa res. S’ha fet servir tant que impedeix que, en casos com aquest que s’ho mereixen del tot, la puguem dir i resulti versemblant. Però si una cosa m’ha sorprès molt d’aquesta lectura, és que no hi reconeixia la Berta que conec de llegir-li ressenyes i de sentir-la parlar. És la veu de la Berta-escriptora, que probablement altres ja havien sentit, però jo no. I això ho dic com un elogi. És habitual llegir els textos com si l’autor te’ls expliqués, amb la veu que li coneixes. No és el cas. Trobo molt meritori saber escriure amb un estil tan personal i sòlid des de la primera obra publicada. S’ha convertit, d’inici, en una autora amb segell propi i en futura referència. I, parlant de referències, buscant-li comparativa dins de la literatura catalana, la primera que em va venir al cap va ser el Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, no tant per l’estil, però sí per ambientació i diversitat narrativa. Segur que n’hi ha d’altres, se la compara molt amb Pedro Pàramo de Juan Rulfo, però aquí no puc comparar.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Per la complexitat, per tractar-se d’un llibre (sobretot) de relats, i perquè barreja temps i transcendeix realitats, és un llibre que probablement no serà per a tots els gustos, és fàcil no entrar-hi si no es llegeix amb voluntat de capbussar-s’hi a fons. Però jo me l’imagino perfectament batallant pels premis a final d’any.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@ i mitja</div><div style="text-align: justify;">Moltes gràcies <a href="https://editorialmalesherbes.com/">Males Herbes</a> per l'exemplar.<br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-80979382816219401752024-01-23T18:53:00.001+01:002024-01-23T18:53:28.803+01:00El retrat de matrimoni<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autora:</span></i></b> Maggie O'Farrell<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> L'Altra editorial, 2023<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>The marriage portrait</i>, anglès, 2022<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Ficció històrica<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Marc Rubió<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 411<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSWyIKDS0zixKCvIKxeRNahwWVidxbiIdyCrBSnvYI1JT94n5a6MSFyxwogixjS9bvfCu6A0iNr1v1dqW8WvreZlbEXzEY3KECXbR849m2kPiMdN12apggWUaqo5SRh9yPwjMdQbmA5ieYCV06-e-x8BSY14Hr3dcdHlDh1j1ehmThmeHd1NIoe3Gt/s2516/elretratdematrimoni.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2516" data-original-width="1677" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSWyIKDS0zixKCvIKxeRNahwWVidxbiIdyCrBSnvYI1JT94n5a6MSFyxwogixjS9bvfCu6A0iNr1v1dqW8WvreZlbEXzEY3KECXbR849m2kPiMdN12apggWUaqo5SRh9yPwjMdQbmA5ieYCV06-e-x8BSY14Hr3dcdHlDh1j1ehmThmeHd1NIoe3Gt/s320/elretratdematrimoni.jpg" width="213" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Ni tan sols hauria de ser ella qui es casa amb el Duc de Ferrara. Era la seva germana Maria la destinada a convertir-se en Duquessa, una tria molt més adient. Però quan unes febres s'enduen la filla gran dels Mèdici, Alfonso II decideix prendre com a esposa la petita Lucrezia, quan només té tretze anys. El Duc en té onze més que ella. Casada amb quinze anys, l'any 1560, la unió no arribarà a complir els dotze mesos, ja que la Lucrezia morirà en estranyes circumstàncies i de manera sobtada. Les sospites que apunten a Alfonso com a responsable de la seva mort no canvien el resultat final: una jove plena de vida, amb inquietuds artístiques i inconformista, de qui es diu que un cop va tocar un tigre amb les mans i no li va fer res, ha de fer-se gran de cop per atendre les seves obligacions de consort i perd la vida molt abans del que li tocaria. Aquesta és la història ficcionada de Lucrezia de Mèdici al costat d'un home d'humor canviant, despietat i amb uns objectius molt clars que passen, essencialment, per mantenir el poder nobiliari que ha obtingut després de la mort del seu pare. Però també és el retrat d'una època i una nova demostració que ser dona ha estat sempre un esport de risc, encara que vinguis d'una de les famílies més poderoses i benestants de la Toscana.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Com ja va fer a "Hamnet", Maggie O'Farrell es dedica a construir a "El retrat de matrimoni" la biografia d'un personatge històric real del qual en tenim poquíssima informació. Si allà s'imaginava una història per Anne Hathaway, esposa de William Shakespeare, canviant-li el nom a Agnes, aquí fa el mateix amb la breu Duquessa de Ferrara, Lucrezia de Mèdici, sobre la qual planen moltes incògnites. O'Farrell no pretén fer de biògrafa, desplega tot el seu potencial narratiu per bastir una novel·la de la qual sabem el final abans de començar. Tot i que, a grans trets, la història es va esdevenir com l'explica, quan hi ha buits ella els omple a conveniència, en nom de l'atractiu de la ficció. Ella mateixa ens detalla algunes de les llicències preses en una nota final. Què és cert i què no, de manera més concreta, no té cap importància, sempre que tinguem clar que estem llegint ficció. La trama s'explica en dos temps a capítols alterns. Per una banda, tenim el moment present, que hem de suposar que és l'escenari de la mort de la Lucrezia. Per altra banda, recuperem els seus primers anys de vida en una narració que va evolucionant fins a trobar-se amb l'altre fil. Aquesta estratègia és força comú en les obres de l'autora. Com és evident, el tràgic final al qual sabem que ens encaminem manté la intriga fins el final i no permet abaixar la guàrdia. O'Farrell té tendència a la descripció detallada, i tot i que enriqueix molt l'experiència lectora perquè ho fa de manera molt visual, de vegades voldries que anés una mica més per feina. El que sí que fa bé és la gestió de la informació, sap combinar molt bé els dos fils argumentals per deixar-nos saber allò que vol, quan ella vol.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Això que deia té un però, i és que personalment m'ha semblat un desenllaç molt previsible, tenint en compte algunes pistes que va donant. Que no se'm malentengui, el final és correcte: de novel·la. Però molt aviat em vaig adonar de quin podria ser el desllorigador. I no ho dic per vantar-me'n, al contrari. Solc encertar tan poc sovint per on aniran els trets que, quan se'm fa evident, penso que l'autor o autora no han anat prou amb cura. Però més enllà d'això, llegir Maggie O'Farrell és sempre una delícia. És una gran narradora, sap aprofundir en els seus personatges, ens els fa conèixer i estimar. Barreja bé detalls històrics i collita pròpia, els resultats acaben sent molt reeixits. Tant "El retrat" com "Hamnet" podríem dir que són ficció històrica, però desenvolupa tan bé el personatge que tria, que acaba sent una altra cosa. És clar que el marc històric és important i no el descuida, hi ha molta feina de documentació, aquí. Però també acaben sent una reivindicació de personatges oblidats per la història. O'Farrell els retorna la visibilitat que es mereixen, encara que s'inventi gran part del que n'explica. La Lucrezia de Mèdici es converteix en una figura molt interessant que també ajuda a exposar els matrimonis de conveniència de la noblesa, en els quals les dones hi tenien molt poc a dir, i en els que l'edat d'ella no era cap impediment per lliurar-la a un home que no les volia precisament per amor. Un llibre dur en alguns punts perquè el tracte que rep la Lucrezia fa patir, però també molt distret i absorbent. Veurem si la Maggie seguirà estirant el fil iniciat amb aquests dos llibres o si tornarà a inventar històries ambientades en el present. En qualsevol cas, és una autora a qui no perdré la pista.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@@</div><div style="text-align: justify;">Per llegir altres ressenyes de l'autora, podeu anar a <a href="https://www.llibresipunt.cat/search/label/Maggie%20O%27Farrell?&max-results=12">aquest enllaç</a>. <br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-49102610919617964642024-01-17T18:16:00.002+01:002024-01-17T18:16:16.659+01:00Fundació i Imperi<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autor:</span></i></b> Isaac Asimov<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Duna Llibres, 2023<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Foundation and Empire</i>, anglès, 1952<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Ciència Ficció<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Octavi Gil<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 314<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDJbPAAlLwRP712ZTh5P68o1cncCkwGN-HRaYz28VPgPQphoUOiQRbIIHsyUZdNP8XbPHTLlbtGxQUhqPxjHZux7-eII0y3G2Z0v6rEb0d-GMEwj5NMVhW1Rgu0IWrCEpR7SPkIod5bGfzb-TINMGCssV6wnuS_S2i0IoSCffsuDm2fSKD6mf8CYj4/s792/fundaci%C3%B3iimperi.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="792" data-original-width="515" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDJbPAAlLwRP712ZTh5P68o1cncCkwGN-HRaYz28VPgPQphoUOiQRbIIHsyUZdNP8XbPHTLlbtGxQUhqPxjHZux7-eII0y3G2Z0v6rEb0d-GMEwj5NMVhW1Rgu0IWrCEpR7SPkIod5bGfzb-TINMGCssV6wnuS_S2i0IoSCffsuDm2fSKD6mf8CYj4/s320/fundaci%C3%B3iimperi.jpg" width="208" /></a><div style="text-align: justify;"></div>L'Imperi Galàctic s'ensorra, però els seus governants no en són conscients. El psicohistoriador Hari Seldon va predir amb la seva ciència que els dies imperials estaven comptats, i els seus càlculs no fallen. A la galàxia li esperen 30000 anys de barbàrie, tret que se segueixi el pla previst pel científic, que passa per establir una Fundació que recuperarà els dies de glòria en uns 1000 anys. Després de dos segles en els que les prediccions de Seldon s'han complert fins el més mínim detall, passant per diferents fases, els romanents de l'Imperi prenen consciència de l'avenç de la Fundació, que s'obre camí amb pas ferm, però encara és feble en alguns aspectes. Els garants de l'antic règim no pensen abaixar els braços, encara que la ciència els doni per morts. Ha arribat l'hora de l'enfrontament esperat, Fundació i Imperi per fi xocaran de front. Serà capaç el pla Seldon de superar aquesta topada encara tan desigual? I és més, és capaç aquest pla tan mil·limetrat de seguir endavant quan una anomalia impossible de predir irromp a la partida? La refundació de la civilització galàctica viu, en aquesta segona entrega de la saga més famosa d'Isaac Asimov, dos nous episodis plens d'esculls a superar.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Duna llibres va publicar a la recta final de 2023 la segona part de la trilogia de la Fundació, en una edició molt semblant a la de la primera entrega "<a href="https://www.llibresipunt.cat/2022/10/fundacio.html">Fundació</a>". Torno a reiterar el meu agraïment per estar recuperant en català aquesta obra clàssica i imprescindible de la ciència ficció. La vaig llegir fa una pila d'anys en castellà i ara l'estic gaudint moltíssim en aquesta nova traducció al català. A "Fundació i Imperi", a diferència del primer llibre que hi trobàvem diverses parts relativament breus sobre les fases successives dels primers temps de la Fundació, hi ha només dos blocs temàtics subdividits en capítols curts. El primer planteja la guerra entre els romanents de l'Imperi i la Fundació per l'hegemonia a la galàxia, i en el segon apareix una indeterminació, un fet improbable, que posa en joc el resultat de la primera: un personatge que recordava força de l'anterior lectura anomenat el Mul. Tot i el canvi en l'estructura, estilísticament és molt semblant al primer. No es tracta d'un llibre d'acció, sinó més aviat d'intrigues polítiques, de negociació i de molt de diàleg entre les parts. Així que si espereu escenes de naus batent-se en combat espacial, aquest no és el llibre. Se'ns informa del resultat de les batalles i de l'avenç de la situació, però no hi apareixen descrites pròpiament, i no és precisament perquè la trama no evolucioni. La primera part és un pas inevitable i esperable, tenint en compte el plantejament de l'obra, mentre que la segona ja és més fantasiosa. Tot i així, segueix sent un bon exercici especulatiu de com es podria esdevenir la història a partir d'aquest inici de la saga en el que es posa de manifest que a l'univers si cal un reinici.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Situaria aquesta sèrie en un punt intermedi pel que fa a descripció de la tecnologia. La ciència hi és present, és clar, però no detalla els temes més complexos. No hi ha res que s'escapi d'allò que estem acostumats a veure en qualsevol pel·lícula de ciència ficció, per exemple. Per això penso que és apte per un públic molt ampli i una bona porta d'entrada a la ciència ficció clàssica. Les trobades entre representants de diferents faccions per debatre i negociar continuen sent la tònica general d'aquest segon llibre, però aquí hi trobem una novetat benvinguda: a la part del Mul hi apareix un personatge femení amb un paper molt rellevant, la Bayta. També és cert que és un personatge molt lligat als homes que l'envolten tot i que es lloa la seva intel·ligència i preparació, i que Asimov en deixa anar alguna cap a ella que seria de targeta taronja, però ja és molt més del que trobàvem al primer llibre. Com ja vaig dir a la ressenya de "Fundació", el plantejament i les tesis d'aquesta saga em meravellen, i encara que l'execució podria ser més reeixida, m'atrapa, m'interessa i la llegeixo amb moltes ganes. Aquest és un digne successor, una bona continuació, però potser alguna part de la trama del Mul se m'ha fet una mica llarga. No obstant, amb moltes ganes de tancar aquesta trilogia principal (hi ha preqüeles i seqüeles, però no sé si es publicaran). Tinc la sort que no recordo res del tercer volum "Segona Fundació", així que la continuació em vindrà pràcticament de nou.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@@</div><div style="text-align: justify;">Gràcies novament a <a href="https://dunallibres.wpcomstaging.com/">Duna Llibres</a> per enviar-me'n un exemplar.<br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-7837750194192955562024-01-14T10:55:00.000+01:002024-01-14T10:55:06.480+01:00Les absències<div style="text-align: left;"><span style="color: #660000;"><i><b>Autora:</b></i></span> Irene Klein Fariza<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Editorial, any:</b></i></span> Bromera, 2023<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Gènere:</b></i></span> Relats<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Número de pàgines:</b></i></span> 166<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Llegit en:</b></i></span> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSJW5VY3Yfkcfi1A6klwKPES5jLvXOfAW1sonFbkqZkOr-gSe9M0B-oDB16gb8eFl282f_CJRpA32Q8pVvZo5DlsSSx5wsqFGrhQuPqmfz0Gqx_kfQ0bP7QFpQGJGsZAUtMDdzRRxMxmLqJz7-M2EJde87_Y-Xaskqv0NngL_QDROwdSLBFbncwZP6/s806/lesabs%C3%A8ncies.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="806" data-original-width="552" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhSJW5VY3Yfkcfi1A6klwKPES5jLvXOfAW1sonFbkqZkOr-gSe9M0B-oDB16gb8eFl282f_CJRpA32Q8pVvZo5DlsSSx5wsqFGrhQuPqmfz0Gqx_kfQ0bP7QFpQGJGsZAUtMDdzRRxMxmLqJz7-M2EJde87_Y-Xaskqv0NngL_QDROwdSLBFbncwZP6/s320/lesabs%C3%A8ncies.jpg" width="219" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Com es pot tirar endavant quan de ben petita perds la mare? Quan la persona que estimes és inestable i no sap si sí o si no? Quan no saps qui ets, ni com trobar-te? Quan decideixes no tenir un fill? Quan perds la possibilitat de tenir-ne? Quan fas d'un país estranger, d'una ciutat, casa teva, però després te n'has de tornar? Quan la música t'omple, però també et porta disgustos? Inventari d'absències en aquest recull de contes que descriuen moments concrets, imatges pràcticament estàtiques capaces de capgirar-ho tot. Personatges que viuen, que senten, que pateixen allò que qualsevol de nosaltres pot patir. Històries petites i íntimes, que per qui les viu són gegants. O potser un sol personatge que és fil conductor i que pren diferents formes per fer-nos el retrat d'una vida, no gaire llarga, encara amb molt camí per recórrer, però amb moltes pedres a la motxilla i moltes ferides obertes i mal curades, però apedaçades de la millor manera possible per continuar dempeus, avançant.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">"Les absències" va fer guanyar a Irene Klein el Premi València Nova. Es tracta d'un recull de relats però que bé podria ser una novel·la escrita a retalls inconnexos, però tampoc tan inconnexos. I qui diu una novel·la, també pot dir un llibre d'autoficció, perquè alguns dels grans temes que relaten les protagonistes dels contes formen part també de la biografia de l'autora. Què és autobiogràfic i què és ficció no ho puc saber, però és senzill intuir d'on ha tret la inspiració. Alguns estan escrits en primera persona i comparteixen protagonistes. D'altres, potser en un intent de prendre distància, estan escrits en tercera persona. Però en general comparteixen eix temàtic. La manca de la mare i la relació amb el pare, la música, les relacions amoroses, la cerca de la pròpia identitat, la maternitat i l'experiència de viure a l'estranger, concretament a la ciutat alemanya de Mannheim, són temes recurrents que es tracten en més d'un conte i potser fins i tot des de perspectives diferents, però sense cap desviació de la foto global que ens anem fent. Pel que fa a l'escriptura, és planera i llegidora, és de lectura àgil, però imprimeix un to solemne i reflexiu a allò que explica. No busca l'alegria de viure, està escrit amb pesar.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Klein manté una ambientació constant a través de les diferents instantànies que ens va narrant. Ho fa amb un estil depurat i un ús acurat de la llengua, però he de dir que el recull acaba sent una mica repetitiu. També cal que digui que a mi l'autoficció em fa arrufar una mica el nas. Ja d'inici, quan ensopego amb un llibre d'aquest estil alguna cosa dins meu es tanca una mica en banda. Miro de valorar el llibre pel que és i no només per les meves fílies i fòbies, i hi trobo uns escrits ben construïts, amb finals oberts, que expliquen gairebé tant amb els silencis com amb les paraules. A més, els temes tractats són pura vida, en un punt o altre és fàcil sentir-s'hi identificat o, si més no, empatitzar-hi. En destaco un parell que per mi aporten una mica més que la resta: un d'ells "Mai" que parla sobre maternitat, però amb gir molt colpidor, i l'altre "Mannheim". Tots dos són dels més llargs i més treballats. Sempre està bé descobrir noves veus i no ens n'arriben tantes des del país valencià, que a més facin servir la seva variant dialectal per escriure. Per aquesta part, content de tenir l'oportunitat de poder-ho fer, tot i que he trobat que el conjunt perd una mica si el comparem amb els detalls, que són prou destacables.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@ i mitja</div><div style="text-align: justify;">Moltes gràcies <a href="https://bromera.com/">Bromera</a> per l'exemplar. <br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-21880833087382397352024-01-11T18:23:00.004+01:002024-01-11T18:33:36.735+01:00Orlando<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autora:</span></i></b> Virginia Woolf<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> El cercle de Viena (Viena Edicions), 2023<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Orlando: A Biography</i>, anglès, 1928<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Narrativa<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Marta Pera Cucurell<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 259<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-VQeTfjbQXlWSEOfWaWBtqGYND6VPGNieakICRLrxEIGlCsFfO5xgfIvgCsp590_omwU_fd3cpNIUxvPdC9dCqd2e5Fl14Zf53JZ7EugIQOOLS3Mrvn9fPkcUQvsZK00w6aFLnmcwbhcd06sBULaYY3vnU6Oun1ma3Ck4_0BtkFTH9bunUNpXzwoY/s2538/orlando.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2538" data-original-width="1706" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-VQeTfjbQXlWSEOfWaWBtqGYND6VPGNieakICRLrxEIGlCsFfO5xgfIvgCsp590_omwU_fd3cpNIUxvPdC9dCqd2e5Fl14Zf53JZ7EugIQOOLS3Mrvn9fPkcUQvsZK00w6aFLnmcwbhcd06sBULaYY3vnU6Oun1ma3Ck4_0BtkFTH9bunUNpXzwoY/s320/orlando.jpg" width="215" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Orlando és un noi ben plantat, de casa bona, poeta. Viu als temps d'Elisabet I, i és força popular entre l'aristocràcia anglesa, especialment entre les dones. A més és enamoradís, tot i estar promès, s'enamora d'una princesa russa i està disposat a deixar-ho tot per escapar-se amb ella. Serà un altre embolic dels seus el que el portarà lluny de casa: s'ha d'exiliar a Constantinoble com a ambaixador. I allà... doncs la història canvia. Orlando es converteix en dona, tot i que la seva aparença no canvia gaire, i ningú no sembla sorprès per aquest transformació. Aquest fet insòlit la fa tornar a casa, i a la seva Anglaterra natal la seva perspectiva vital canvia molt. Com a dona ha d'assumir els rols que la seva societat li permet, malgrat que acumula una gran riquesa i posseeix una mansió amb servei. I aquests són molt diferents dels que li tocarien si encara fos home. Així van passant els anys; i els segles. Nous monarques passen de llarg. Nous avenços s'instauren en l'imaginari col·lectiu. Orlando segueix escrivint i reescrivint un poema infinit i adaptant-se als nous temps que venen. Tot i que per ella el temps no passa com per la resta.<br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">La biografia de ficció d'Orlando està inspirada en la vida de Vita Sackville-West, amiga i amant de Woolf. Tenint en compte que l'autora no diu cap frase sense que tingui un sentit o una intenció, i posat que desconec profundament la vida d'aquesta aristòcrata, és més que probable que m'hagi perdut infinites referències i picades d'ullet que deuen ser una delícia per aquells qui en tinguin més coneixement. Però això no ha impedit que en gaudís i que la meva admiració per Virgina Woolf hagi pujat encara uns enters. Els dos fets que criden més l'atenció d'Orlando són el seu canvi de sexe a mig llibre, i que la seva vida es perllonga durant 400 anys, sense que això suposi tampoc cap mena d'estranyesa, i sense canviar-li gaire l'aparença. Aquests dos factors permeten a l'autora parlar, per una banda, de rols de gènere, d'androgínia, de transsexualitat i posar de manifest la discriminació que pateixen les dones, especialment si les comparem directament amb els privilegis dels homes. I per altra banda, també li permet repassar la història d'Anglaterra des del regnat d'Elisabet I fins la seva actualitat (1928), destacant els moments històrics i avenços socials i tecnològics de cada moment. Orlando assisteix a tots els canvis que es van esdevenint i s'hi ha d'adaptar. Woolf ho qüestiona tot, posa en dubte homes i fets per revisar-ne la importància. Ho fa de forma satírica, amb ironia i demostrant una capacitat d'anàlisi i reflexiva meravellosa. I si hi ha un tema en el que incideix especialment és en la literatura anglesa, copada de noms masculins, és clar. Per això Woolf fa servir un altre personatge inventat, l'escriptor Nicholas Greene, per desmitificar la literatura contemporània i elevar els clàssics. La gràcia és que Greene fa el mateix temps després i lloa els autors damnificats anteriorment en detriment dels del moment. Qualsevol literatura passada fou millor.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Faig aquesta ressenya intimidat. Vaig començar a llegir Woolf amb mal peu perquè no vaig saber entendre gens "La senyora Dalloway", però des de llavors, i sent conscient que per llegir aquesta autora cap posar-hi els cinc sentits, i si se'n té algun més també, m'ha anat fascinant més i més. Orlando és una filigrana. No fa servir el recurs del flux de pensament, o no tant, però el torrent narratiu imparable aclapara. És un text molt, molt intel·ligent, escrit amb molta astúcia i destresa, que exposa tot l'ideari de l'autora fent servir un personatge ambigu, canviant i, no obstant, coherent en tot moment. Integra les seves reflexions al context històric concret, amb una lucidesa increïble. I també hi deixa molt d'ella, Woolf hi és en cada frase, en cada comentari enginyós, i també en els moments més baixos. És exigent, l'adjectiu que sempre s'atribueix a les seves obres, però és que li escau molt. Requereix atenció, requereix tornar a llegir el paràgraf anterior per no perdre's en el següent. I per tot això m'espanta fer aquesta ressenya, perquè sento que és impossible que li pugui fer justícia. Si en obres anteriors ja em va quedar la impressió que Virginia Woolf em supera i està molt per sobre del que jo puc comprendre, llegint Orlando he tingut una sensació nova, que no recordo haver tingut mai abans: em sentia com si fos la primera novel·la que llegeixo a la vida. Woolf és nivell superior, ho sap, i s'hi diverteix. Vol dir això que es convertirà en una de les meves obres preferides? Probablement no. Però m'ha generat un respecte infinit, escriure així és a l'abast de molt pocs. Ah, i traduir una obra així també està a l'abast de molt pocs. Marta Pera Cucurell mereix un monument. Virginia Woolf és bona, molt bona, i en aquestes 259 pàgines imparteix una classe magistral d'escriptura. La seguiré llegint segur, encara que, com a lector, amb ella de vegades em sembli que no estic a l'alçada.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@@ <br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-49650835026929297892024-01-08T19:25:00.000+01:002024-01-08T19:25:24.655+01:00Que no s'apagui la flama<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autora:</span></i></b> Miriam Toews<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Les Hores, 2023<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Fight Night</i>, anglès, 2021<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Narrativa<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Octavi Gil<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 235<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjCXKlCJ3y-W3M4P8KwD2fTY6UuBIcYEv8pN1WEItrNveI4ACokeJtF86TJ8ga8Wir6OCV15bzWqNbSQjWGoRaaYoQ6zqUjXjrWW5Uj8LLFUIow55215RJUcgyxOdVBZWNGZP6xC20aHYbRv1ktUELX-DavQNHXBvXJjR9AyKTl8s5C41DS7GTdcMaE/s1024/quenosapaguilaflama.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1024" data-original-width="683" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjCXKlCJ3y-W3M4P8KwD2fTY6UuBIcYEv8pN1WEItrNveI4ACokeJtF86TJ8ga8Wir6OCV15bzWqNbSQjWGoRaaYoQ6zqUjXjrWW5Uj8LLFUIow55215RJUcgyxOdVBZWNGZP6xC20aHYbRv1ktUELX-DavQNHXBvXJjR9AyKTl8s5C41DS7GTdcMaE/s320/quenosapaguilaflama.jpg" width="213" /></a><div style="text-align: justify;"></div>La Swiv hauria de ser a l'escola, però passa els dies a casa amb la seva àvia Elvira, mentre la mare assaja la seva propera obra de teatre. Com que la van expulsar, no pot anar a classe i és l'àvia qui s'encarrega de donar-li lliçons, encara que no es tracti del millor model curricular possible. La nena té cura de l'àvia i vigila que no s'oblidi de prendre cap pastilla. Les tres se'n surten prou bé, tot i que a la petita li manca el seu pare, que segons li diuen, és en algun lloc indeterminat lluitant contra els feixistes. Mentre espera que torni, s'imagina que li explica totes les seves vivències i aprenentatges. Els problemes de salut de la seva àvia, que malgrat tot és una dona alegre i despreocupada, i els inconvenients de la seva mare, que ha d'afrontar la feina embarassada d'en Gord, el futur germà o germana de la Swiv. Tres generacions de dones que lluiten, a la seva manera, contra el moment i la situació que els toca viure. Tot plegat des de la perspectiva de la més menuda, tal com percep el món algú que ronda la tendra edat de 8 anys, però que té una flama a dins que, com li diu l'àvia, ha d'aconseguir que no s'apagui mai.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Aquí a casa nostra vam conèixer la Miriam Toews amb la seva colpidora obra "<a href="https://www.llibresipunt.cat/2020/06/elles-parlen.html">Elles parlen</a>", de la qual fins i tot se n'ha fet una adaptació cinematogràfica. "Que no s'apagui la flama" és una història molt diferent però les dones tornen a ser les protagonistes: tres dones d'una família que passen cadascuna per moments que no tenen res a veure, però unides per vincles que van molt més enllà de la sang. La protagonista i narradora és la petita Swiv, i això dona molt de joc narratiu. La Swiv dirigeix les seves explicacions al seu pare absent, i ho fa a raig, descrivint detalladament algunes situacions i deixant fluir el seu pensament per explicar allò que sent i pateix. I tot sovint el que pateix és vergonya, perquè li costa entendre els comentaris i els comportaments de la mare i de l'àvia. Uns comentaris, per cert, que poden arribar a sobtar, perquè encara avui és motiu d'estranyesa que les dones parlin amb tanta llibertat de la seva sexualitat o fins i tot del seu cos. La Swiv, pudorosa, prudent i responsable, ens ofereix un torrent de fets i idees que ens provoquen una gran varietat de sensacions. És fàcil imaginar que la història té moments tendres, tristos, trencadors i fins i tot miserables. Però també està explicada amb molt d'humor, per l'exposició expansiva i exagerada de la Swiv (el que deia, el món vist a ulls d'algú de 8 anys és molt diferent) i per les sortides i vivacitat de l'àvia Elvira, que tot i que podem arribar a pensar que no hi és tota, és un personatge entranyable que fa un cant a la vida molt memorable.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Hi ha diverses coses destacables d'aquest llibre, començant per les dues protagonistes principals, perquè són les dues que més interactuen, que són neta i àvia. La seva relació és molt especial i, si per separat ja són dos grans personatges, juntes fan una sinergia molt interessant. Posat que les dones hi juguen un paper central, aquestes dones supervivents sense cap home al seu voltant, també hi trobem força discurs feminista molt ben integrat a la trama. I per descomptat, per la pròpia veu narrativa i com desenvolupa el seu flux de pensament, la Swiv transmet moltes coses. L'escriptura és exigent, penso que Toews ha sabut trobar un bon enfocament per la història que volia explicar i que se'n surt amb molta solvència, però no es tracta d'un text planer i senzill de llegir, tant pel que explica com per com ho explica. Per la complexitat narrativa m'ha semblat una obra amb més calat que "Elles parlen", però m'he trobat amb una impressió semblant. És d'aquestes autores amb qui em costa connectar i que em sembla que gaudeixo menys del que les seves obres mereixen. Pel que he anat dient, ja es veu que el considero un molt bon llibre i m'ha agradat prou, però no tant com podria pel que ofereix. No obstant, Toews és una autora a tenir en compte i penso que en sentirem a parlar més. </div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@</div><div style="text-align: justify;">Moltes gràcies <a href="https://editorialleshores.com/">Les Hores</a> per enviar-nos un exemplar.<br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-80796142225409503162024-01-06T19:37:00.000+01:002024-01-06T19:37:47.026+01:00La casa sense clau<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autor:</span></i></b> Earl Derr Biggers<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Biblioteca Clandestina, 2023<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>The House Without a Key</i>, anglès, 1925<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Novel·la negra<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Sílvia Aymerich<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 430<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFh1_sFRHslo2dY2PnBOG1jrow3kTr15w9Bd5K0zct33WqqdVPQnvJ_Xiw3h4Qyacq8oOdU-IMZ6nX8nZES9n7XGeV4i1SYnkIhHz5K-OdGbrWPfofOZ4ny2OD1iNM0zqhyOitzbfyuyx0qeFXIpVGYhhMgGkkX9PrvUhEiSKRVitypkZYrIu2hNTE/s1024/lacasasenseclau.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1024" data-original-width="691" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgFh1_sFRHslo2dY2PnBOG1jrow3kTr15w9Bd5K0zct33WqqdVPQnvJ_Xiw3h4Qyacq8oOdU-IMZ6nX8nZES9n7XGeV4i1SYnkIhHz5K-OdGbrWPfofOZ4ny2OD1iNM0zqhyOitzbfyuyx0qeFXIpVGYhhMgGkkX9PrvUhEiSKRVitypkZYrIu2hNTE/s320/lacasasenseclau.jpg" width="216" /></a><div style="text-align: justify;"></div>La família Winterslip té dues branques. Per una banda hi ha els de Boston, puritans, de moral recta i ben posicionats a la societat, molt respectats per les famílies més benestants. I per l'altra, els de Hawaii... La Minerva Winterslip és dels bostonians, però una visita a Honolulu que havia de durar setmanes s'acaba convertint en una estada de molts mesos sense data de tornada. Per això la família hi envia el jove John Quincy, perquè convenci la seva tia per tornar a casa. Però just abans d'arribar a l'illa, en Dan Winterslip, el parent que allotja la Minerva, apareix mort a casa seva. En Dan havia fet molta fortuna, segur que això hi té alguna cosa a veure. Quan en John Quincy finalment arriba, es troba un panorama molt diferent del que esperava i de seguida s'embolica en la investigació del crim, juntament amb el detectiu Charlie Chan, el millor home de la policia local, que és d'origen xinès i té una manera de parlar molt peculiar. Mentre segueixen la pista als responsables, en John Quincy es va deixant seduir pels plaers de les illes, i també pel que no són les illes. Mica en mica la seva tirada cap a la seva vida benestant i el seu camí marcat van flaquejant. Ara entén molt més la seva tia...</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Qui més, qui menys, tenim les nostres petites obsessions. Quan vaig saber que la cinquena proposta de Biblioteca Clandestina s'ambientava a Hawaii, vaig tenir claríssim que volia llegir-la. No és una fixació exclusiva, em sol passar el mateix quan el país protagonista és Islàndia. Però tampoc era tirar-se a la piscina, perquè aquesta lectura venia precedida per altres dos títols d'aquest segell i tots dos m'havien convençut molt. Aquest no ha estat l'excepció, té un estil molt semblant als altres dos. Estem parlant d'una novel·la negra força clàssica amb una bona dosi d'investigació policial i amb uns quants al·licients extra. Una lectura àgil i absorbent ja se li pressuposa, en tot moment es manté l'interès per saber qui va matar en Dan Winterslip, però també els motius, perquè el llibre toca temes com el tràfic de persones dels negreres o les missions. En Dan, és clar, tenia més enemics dels que semblava, i els orígens de la seva fortuna no eren gaire clars. També és interessant el retrat que fa del Hawaii de l'època, a principis del segle XX, que és molt diferent de com l'imaginem avui, i aquesta comparació i dicotomia constant entre les illes i el continent. Ja no només això, també la gran diferència entre Califòrnia i la costa Est, que són dos mons sociològicament molt distants. El mestissatge asiàtic és molt present a Hawaii, i això es manifesta també en alguns dels personatges protagonistes. En John Quincy, per una banda, és un dels que té més paper i assistirem a l'evolució del seu pensament, per bé que, tot i que se'l descriu com un jove de conviccions fermes, de seguida se'ns mostra com enamoradís i apassionat. Però si hi ha un personatge captivador aquest és el detectiu Charlie Chan, el corpulent investigador d'origen xinès que intenta parlar d'una manera tan educada i fent servir cultismes que acaba sent hilarant. Aquí tenim la barreja perfecta d'un policia perspicaç, carismàtic i analític, però que alhora ens fa fer un tip de riure. No negaré que l'amic Chan m'ho ha fet passar molt bé.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Un cop més, Biblioteca Clandestina ens redescobreix una història molt llegidora d'aquestes que sempre ve de gust devorar i que són garantia de bona estona de lectura, a poc que t'agradi el gènere negre. Gènere negre a l'antiga, de detectius seguint pistes, en aquest cas fins i tot renegant una mica de la ciència forense, i sense l'estridència, la violència extrema i els excessos que mostra el gènere actualment. Per ser una mica perepunyetes diré que hi he trobat unes quantes errades de picatge que estaria bé revisar per futures edicions, algunes més de les que es troben en qualsevol llibre. I un altre tema és l'ús del passat simple en la traducció en comptes del perifràstic que es fa servir més actualment. Això no és cap incorrecció, naturalment, però el fa semblar un text més antic quan la traducció és actual i em va fer una mica estranya la lectura fins que m'hi vaig acostumar. Dos detalls que potser es poden tenir en compte, però que no afecten a la meva valoració de l'obra, perquè m'ho he passat molt bé llegint-la. M'ha atrapar perquè és força intrigant, però també m'ha divertit perquè juga força amb la ironia i l'estil és alegre i planer. I tot això sense comptar en Chan, que és l'estrella amagada del llibre, però que en realitat és el protagonista d'una sèrie de novel·les de l'autor. "La casa sense clau" és la primera del cicle. Així que si l'editorial segueix apostant per publicar més llibres de Biggers d'aquesta sèrie, allà em tindran per llegir-les.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@@ <br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-85734949196730540412024-01-02T15:15:00.000+01:002024-01-02T15:15:50.103+01:00Frases 2023<div style="text-align: justify;">Nadal, època de tradicions i de reculls de tota mena. I després de la llista de lectura 2023, toca repassar les frases que he anat trobant en tots aquells llibres. Aquest és habitualment el primer post de l'any en aquest blog i sol arribar ben d'hora. Però enguany encara tinc un parell de ressenyes pendents de 2023 que espero no trigar gaire a fer. Se m'acumula la feina! Aquí us deixo unes quantes frase que a mi m'han fet aturar la lectura i llegir-les un parell de cops. A veure què us semblen i si alguna també us ressona a vosaltres.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><tbody><tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiQky3uwsrI03xwy7L5cULVRyvop_cIGsMjWns2FiGMk41AcyKlb6JdpeyetTegvn5CCwUbocMbnM7r6mgs2IiDkBawdwgDLrpuHQlCNrwilIPtxVi7vHdeLEX5Op4hDvsUkwXNroUN34uJPRSm04IJLZTVjWewcThq_xwUEP6VXBiG1svtVcJLPS1A/s1202/frases2023.jpg" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" data-original-height="801" data-original-width="1202" height="266" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiQky3uwsrI03xwy7L5cULVRyvop_cIGsMjWns2FiGMk41AcyKlb6JdpeyetTegvn5CCwUbocMbnM7r6mgs2IiDkBawdwgDLrpuHQlCNrwilIPtxVi7vHdeLEX5Op4hDvsUkwXNroUN34uJPRSm04IJLZTVjWewcThq_xwUEP6VXBiG1svtVcJLPS1A/w400-h266/frases2023.jpg" width="400" /></a></td></tr><tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Frase treta d'<a href="https://www.catorze.cat/cambres-propies/la-llibreta-203597/">aquí</a>.<br /></td></tr></tbody></table><br /><br /></div><div style="text-align: justify;"><ul><li>De vegades no t'adones que llançaràs la granada fins que ja n'has arrencat l'espoleta. (<i>El mar de la tranquil·litat</i>, <b>Emily St. John Mandel</b>)</li><li>Fins i tot el més gran extravertit, davant del desconegut més plàcid, experimenta un cert temor, encara que no en sigui conscient. (<i>Les dotze direccions del vent</i>, <b>Ursula K. Le Guin</b>)</li><li>Si la gent té necessitat de creure en el cel, és que ja no creu gaire en la terra. (<i>Malentès a Moscou</i>, <b>Simone de Beauvoir</b>)</li><li>La mort li semblava totalment anormal. El simple fet que li sobrevingués un sol cop a cada persona demostrava fins a quin punt era excepcional. (<i>Vera</i>, <b>Elizabeth von Arnim</b>)</li><li>És un desastre descobrir la humanitat del teu enemic, la seva noblesa, perquè llavors ja no és el teu enemic; no ho pot ser. (<i>Apeirògon</i>, <b>Colum McCann</b>)</li><li>El dit acusador d'un home sempre troba una dona. (<i>Mil sols esplèndids</i>, <b>Khaled Hosseini</b>)</li><li>Els peixos fora de l'aigua ens agafaríem a qualsevol cosa que ens recordés el mar. (<i>La possibilitat de dir-ne casa</i>, <b>Marta Orriols</b>)</li><li>La soledat no et torna intel·ligent però t'obliga a ser llest i a escollir la vida, t'imposa un amor immens, l'amor més important: a tu mateix. (<i>Mamut</i>, <b>Eva Baltasar</b>)</li><li>La majoria de nosaltres ens estimem més creure que som subjectes actius de les nostres victòries i que només som objectes passius de les nostres derrotes. Nosaltres triomfem, però no som realment nosaltres els que fracassem: ens enfonsen forces que no podem controlar. (<i>Fortuna</i>, <b>Hernán Díaz</b>)</li><li>Tot allò que la neu amaga, reapareix en temps de desgel. (<i>El doctor Glas</i>, <b>Hjalmar Söderberg</b>)</li><li>Desconfiar de la gent és terrible. I també ho és el mal que fem als altres sense saber-ho. (<i>El color porpra</i>, <b>Alice Walker</b>)</li><li>Per educar la canalla com per dirigir un poble no hi ha res més matusser i bàrbar que les prohibicions i els reglaments i lleis prohibitoris. (<i>Les afinitats electives</i>, <b>Johann W. von Goethe</b>)</li><li>Si es diuen sense pensar, les paraules són perilloses. (<i>La Malnada</i>, <b>Beatrice Salvioni</b>)</li><li>Els rumors són com una font. Tothom en beu, però ningú sap dir d'on brolla l'aigua. (<i>Pregària a Prosèrpina</i>, <b>Albert Sánchez Piñol</b>)</li><li>Un escàndol té una vida més llarga que qualsevol altra bactèria o malaltia del món. (<i>A fora ja és estiu</i>, <b>Kim Ae-ran</b>)</li><li>Quan un home intel·ligent no sap què dir, fa muts i a la gàbia. És una virtut, però també un problema, perquè així el planeta s'omple dels mots que els estúpids sempre tenen a punt. (<i>El calamar gegant</i>, <b>Fabio Genovesi</b>)</li><li>Els grans llibres són així, quan acaben dins teu comença alguna cosa. Que és potent i et commou, et mou, i parteixes. (<i>El calamar gegant</i>, <b>Fabio Genovesi</b>)</li></ul> </div><div style="text-align: justify;">Doncs això és tot, aquí teniu les millors frases que vaig recollir el 2023. Ja tinc a punt la llibreta per iniciar la recollida d'aquest 2024. Que tingueu molt bon any lector i del que no és lector, que semblaria que pitjor que els anys anteriors ja no pot ser, però no ens piquem els dits assegurant-ho... <br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-63743296077857640672023-12-30T19:32:00.000+01:002023-12-30T19:32:13.215+01:00Suisen, el gat d'en Gorô<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autora:</span></i></b> Aki Shimazaki<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Nørdica llibres, 2023<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Suisen; L'Ombre du chardon, 3</i>, francès, 2020<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Narrativa<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Oriol Vaqué<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 150<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgB9kLuyRjO4sj6smLXJqqmWoSJWpsKEiwkq47Z7ATstrJcC_xuFZHzL3nGj2TmqwnO_VR_10nh59GCIEPYvpmRlJ_YL7ARz31UnZFXc1COYqF1T211F8SX9fOSC6UI3BrJI8y5ylvBJ6GmMYv2SKLCv4eKZKFQPjoP8e1OC2_AmfR68kmWEbC1BsTV/s855/Suisen.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="855" data-original-width="552" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgB9kLuyRjO4sj6smLXJqqmWoSJWpsKEiwkq47Z7ATstrJcC_xuFZHzL3nGj2TmqwnO_VR_10nh59GCIEPYvpmRlJ_YL7ARz31UnZFXc1COYqF1T211F8SX9fOSC6UI3BrJI8y5ylvBJ6GmMYv2SKLCv4eKZKFQPjoP8e1OC2_AmfR68kmWEbC1BsTV/s320/Suisen.jpg" width="207" /></a><div style="text-align: justify;"></div>En Gorô ja el coneixem. Ens podria venir de nou, però és un antic company de classe d'en Mitsuo i la Mitsuko, reconvertit ara en home de negocis que apareix esporàdicament a les dues primeres part de la pentalogia de <i>L'ombra del card</i>. Però en Gorô té la seva pròpia història. Hereu d'un dels <i>sakaya</i>, empresa de licors, més importants de Nagoya, és un home d'idees rectes i conservadores, estricte amb tothom que l'envolta pel que fa al comportament, però convençut que un home de la seva posició ha de tenir permanentment dues amants com a mínim. L'última és una actriu jove i emergent que, segons ell, li deu la seva carrera i espera que li pagui sent molt complaent. Com a gran patriarca i representant d'una empresa amb molt bons beneficis econòmics, pensa que la seva paraula és llei i no està disposat a tolerar que ningú se surti del camí que ell els marca. Però el seu immens ego és a punt de rebre uns quants revessos que canviaran la seva vida, però sobretot la concepció que té d'ell mateix i del seu món.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Tercer volum de la pentalogia floral d'Aki Shimazaki, ja que <i>suisen</i>, com també <i>azami</i> i <i>hôzuki</i>, el nom dels dos primers volums, són flors. En aquest cas es tracta del narcís, i si tenim en compte la sinopsi i aquest personatge d'en Gorô, no pot estar més ben triat. El fil que uneix els tres llibres ens porta ara a aprofundir a la vida d'un tercer personatge força diferent dels altres dos. En Gorô és volgudament desagradable, fatxenda, masclista, molt classista. És el prototip de l'home que no vols tenir a prop i que es pensa que els diners i la posició li confereixen drets per sobre de la resta de mortals. És tan clar que el retrat és exagerat (tot i que malauradament no puc dir que no hi hagi persones reals com el nostre protagonista), que ja es veu a venir que l'autora li prepara una lliçó. De fet, li'n prepara unes quantes i se les empassarà totes de cop. En això aquest llibre resulta molt previsible, sabem allò que passarà, i passa. El mèrit de Shimazaki és saber fer-nos rabiar fins i tot quan exagera la caricatura i mantenir-nos atrapats en la lectura mentre esperem que tot es capgiri. L'escriptura de l'autora t'acompanya i et bressola, és planera, senzilla en la forma, però no ho és en el contingut. L'estructura en capítols curts el fa encara més ràpid de llegir. Recordo que l'autora escriu en francès ja que viu a Canadà, però en els seus llibres retrata a la perfecció la mentalitat, els costums i les interaccions personals japoneses. Ens descobreix un món molt diferent, però ens hi introdueix de manera suau, sense fregaments.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">El gat del títol té una doble vessant. Per un cantó, és un animal real, però també té un component simbòlic important. El llibre que se centra en en Gorô d'inici no genera les mateixes sensacions que els seus predecessors, però se t'acaba ficant a dins. És com si Aki Shimazaki t'agafés suaument el braç i et digués a cau d'orella "no marxis, espera, jo t'acompanyo fins el final, ja veuràs". I tot i que ja sabies què passaria, en tancar les seves pàgines has après les lliçons i has gaudit d'una lectura plaent d'aquelles que escalfen. Shimazaki ja ens ha mostrat tres cartes del seu univers "ombra del card", tres llibres breus i independents cadascun centrat en un personatge amb la seva pròpia història vital, que coincideixen i col·lideixen quan a l'autora li convé. M'està agradant llegir-los en ordre, tot i que per la pròpia estructura de cadascun no caldria. Ara bé, potser si es comença per Suisen no convida tant a continuar com els altres dos. En canvi, ara ja espero saber per on sortirà l'autora al quart llibre, perquè em té desorientat. Faré les meves apostes. I aquí tinc un debat intern. Els cinc llibres són un tot connectat i potser seria millor que apareguessin en un sol volum, tot i que seria molt llarg. Potser llegits tot seguits fan que captis molt millor els detalls i que puguis establir més lligams entre cadascun. De moment, quedo a l'espera del quart llibre, cada cop més fan d'Aki Shimazaki. I menció especial a les edicions d'aquesta sèrie, que són precioses i plenes de detalls. Com sempre, si us costa congeniar amb una estètica tan oriental, us pot ser difícil d'entrar-hi. Ara bé, el comportament desagradable d'en Gotô, potser accentuat per les convencions japoneses, no se'ns farà gens estrany. Definitivament, tenim els nostres propis Gorô nostrats.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@ i mitja</div><div style="text-align: justify;">Moltes gràcies <a href="https://www.nordicalibros.com/product-category/categorias-libros/catalan-categorias-libros/">Nordica</a> per seguir confiant en mi i enviar-me'n un exemplar. <br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-21772456973448386692023-12-28T17:08:00.000+01:002023-12-28T17:08:06.000+01:00Lectures 2023<div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEghkVpdvncSviD0YWAkxDaJcWb4KW9_gOTjhoZiwJltn-Lc34bhzRi86UxVdO1t8SyXzj5ZeVlZJbJEekDJ1atmVk3MTQ4RL7Oxa0ZEE5n0zW6F_jr_OSgi4w9PvtpoCCqFsIyC9UAgXnxgD6a0FnJEhLTnJF9TZL1VF01qocOvxBLIDN5Z0RA-jZ0c/s960/2023.jpg" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="540" data-original-width="960" height="180" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEghkVpdvncSviD0YWAkxDaJcWb4KW9_gOTjhoZiwJltn-Lc34bhzRi86UxVdO1t8SyXzj5ZeVlZJbJEekDJ1atmVk3MTQ4RL7Oxa0ZEE5n0zW6F_jr_OSgi4w9PvtpoCCqFsIyC9UAgXnxgD6a0FnJEhLTnJF9TZL1VF01qocOvxBLIDN5Z0RA-jZ0c/s320/2023.jpg" width="320" /></a><div style="text-align: justify;"></div>2023 ja comença a fer olor de caducat, però abans de canviar-li el dígit, toca fer balanç de les lectures que ha donat de si, en un dels posts més tradicionals i que sempre m'agrada fer. Posar tots els llibres de l'any junts sempre fa goig, ja siguin molts o pocs, i enguany puc dir que he estat absolutament regular i que he seguit el mateix patró que al 2022. L'any passat vaig llegir 92 llibres i unes 25500 pàgines i enguany acabaran sent 91 llibres i unes 25900 pàgines. Això estableix una nova marca personal de pàgines llegides en un any.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Semblen molts llibres, oi? Hom pensaria que llegint 91 llibres hauré deixat ben polida la lleixa dels pendents. Doncs no, perquè han entrat a casa 120 llibres nous, i això fa un balanç negatiu que segueix fent créixer el drama dels pendents acumulats. Si hi sumem 4 llibres que he regalat, enguany he gastat 728,74€ en llibres, una mica menys que l'any passat (117 llibres nous i 766€ gastats). Val a dir que la despesa en llibres és molt més reduïda del que tocaria perquè molts dels que entren són cessions editorials. Si no la xifra podria rondar els 2500€.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Tenint en compte que el número de pàgines llegides són 25949, si ho dividim pels 91 llibres ens surt un llibre tipus de 285 pàgines, que superen les 277 de l'any passat. També vol dir que llegeixo 71 pàgines al dia, he aconseguit llegir una pàgina més al dia que al 2022! Em sento com aquells plusmarquistes de salt amb perxa, superant-se només una miqueta cada cop per poder seguir fent record! Naturalment, no ha estat intencionat. I si desgranem els 91 llibres en funció de la llargada, segons la classificació de <a href="https://xarel-10.blogspot.com/">McAbeu</a>, tenim que he llegit 29 llibres curts (menys de 200 pàgines), 46 llibres estàndard (entre 200 i 400), 13 llibres llargs (entre 400 i 600) i 3 totxos (a partir de 600), si m'hi deixeu comptar Jane Eyre que té 596 pàgines.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">Prou de números! Aquí teniu la llista de lectura, exposada de manera (gairebé) cronològica, amb el títol en la llengua de lectura i amb la puntuació que els vaig atorgar en el seu moment. </div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><ol><ol><li><b><span style="color: #6aa84f;">El castell ambulant</span></b> - Diana Wynne Jones (@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">La seducció del minotaure</span></b> - Anaïs Nin (@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">El mar de la tranquil·litat</span></b> - Emily St. John Mandel (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Mentre la neu sigui blanca</span></b> - Jordi Boixadós (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Les dotze direccions del vent</span></b> - Ursula K. Le Guin (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">El palau de gel</span></b> - Tarjei Vesaas (@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">La paràbola del sembrador (novel·la gràfica)</span></b> - Octavia E. Butler (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Malentès a Moscou</span></b> - Simone de Beauvoir (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Vera</span></b> - Elizabeth von Arnim (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">L'inevitable home blanc</span></b> - Jack London (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Dones, raça i classe</span></b> - Angela Davis (@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Una història és una pedra llançada al riu</span></b> - Mònica Batet (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Apeirògon</span></b> - Colum McCann (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Un judici de pedra</span></b> - Ruth Rendell (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Els nens són reis</span></b> - Delphine de Vigan (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Psalm per als construïts en Terres Salvatges</span></b> - Becky Chambers (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Pregària per als tímids com els arbres</span></b> - Becky Chambers (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Cavalls salvatges</span></b> - Jordi Cussà (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Demà, i demà, i demà</span></b> - Gabrielle Zevin (@@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">FLUSH Una biografia</span></b> - Virginia Woolf (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Mil sols esplèndids</span></b> - Khaled Hosseini (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Azami, el club de la Mitsuko</span></b> - Aki Shimazaki (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">L'Amy i la biblioteca secreta</span></b> - Alan Gratz (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">A dalt tot està tranquil</span></b> - Gerbrand Bakker (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">La possibilitat de dir-ne casa</span></b> - Marta Orriols (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">L'oceà al final del camí</span></b> - Neil Gaiman (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Contes filosòfics</span></b> - Voltaire (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Sortiu i rescateu-vos</span></b> - Joel Codina (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">La nit de l'esvàstica</span></b> - Katharine Burdekin (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Ànima</span></b> - Wajdi Mouawad (@@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Mamut</span></b> - Eva Baltasar (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">El meravellós bruixot d'Oz</span></b> - L. Frank Baum (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">L'home que va caure a través de la terra</span></b> - Carolyn Wells (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Guia màgica d'autodefensa amb galetes</span></b> - T. Kingfisher (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">El jugador</span></b> - Fiódor Dostoievski (@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">El món, la meva selva</span></b> - Rose Macaulay (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Seré el teu mirall</span></b> - Lluís-Anton Baulenas (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Fortuna</span></b> - Hernán Díaz (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Ara no miris</span></b> - Daphne du Maurier (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">La noia perfecta</span></b> - Nathalie Azoulai (@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">El doctor Glas</span></b> - Hjalmar Söderberg (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Saga de Kórmakr</span></b> (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">El mar terra endins</span></b> - Nariné Abgarian (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">La veritat sobre la llum</span></b> - Audur Ava Ólafdóttir (@@@ i mitja)<br /></li><li><b><span style="color: #6aa84f;">L'any del jardiner</span></b> - Karel Capek (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">1793. El llop i el vigilant</span></b> - Niklas Natt och Dag (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Canalles</span></b> - Patrick Radden Keefe (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">El color porpra</span></b> - Alice Walker (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Encontre amb Rama</span></b> - Arthur C. Clarke (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Les afinitats electives</span></b> - Johann W. von Goethe (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">L'incendi</span></b> - Daniela Krien (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">El ritme de Harlem</span></b> - Colson Whitehead (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Dune</span></b> - Frank Herbert (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">L'amor de les abelles obreres</span></b> - Aleksandra Kol·lontai (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Afirma Pereira</span></b> - Antonio Tabucchi (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">La Malnada</span></b> - Beatrice Salvioni (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Miràbilis</span></b> - Eva Espinosa (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">El món de Rocannon</span></b> - Ursula K. Le Guin (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Pregària a Prosèrpina</span></b> - Albert Sánchez Piñol (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Pardals al cap</span></b> - Stanisław Łubieński (@ i mitja)<br /></li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Gats i gossos</span></b> - H. P. Lovecraft (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Abigail</span></b> - Magda Szabó (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Hôzuki, la llibreria de la Mitsuko</span></b> - Aki Shimazaki (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Quality Land 2.0</span></b> - Marc-Uwe Kling (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Un elefant a la sala d'estar</span></b> - Berta Dávila (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Sota la cendra</span></b> - Mireia Lleó (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Morir sabent poques coses</span></b> - Joan Enric Barceló (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Un milionari africà</span></b> - Grant Allen (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">El món resplendent</span></b> - Margaret Cavendish (@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">L'aigua és això</span></b> - David Foster Wallace (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Illes de l'abandonament</span></b> - Cal Flyn (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Les formes del verb anar</span></b> - Jenny Erpenbeck (@@@ i mitja)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">100 coses que cal saber sobre intel·ligència artificial</span></b> - Ramón López de Mántaras (@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Bitter</span></b> - Akwaeke Emezi (@@@ i mitja)</li><li><span style="color: #6aa84f;"><b>A fora ja és estiu</b></span> - Kim Ae-ran (@@@@)</li><li><span style="color: #6aa84f;"><b>Jane Eyre</b></span> - Charlotte Brontë (@@@@)</li><li><span style="color: #6aa84f;"><b>Les germanes Jacobs</b></span> - Benjamin Black (@@)</li><li><span style="color: #6aa84f;"><b>El calamar gegant</b></span> - Fabio Genovesi (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Caure al buit</span></b> - Mercè Mascaró (@@@ i mitja)</li><li><span style="color: #6aa84f;"><b>La conjura de los necios</b></span> - John Kennedy Toole (@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Friday 1: El primer dia de Nadal</span></b> - Brubaker, Martín, Vicente (@@@ i mitja)</li><li><span style="color: #6aa84f;"><b>Bel Ami</b></span> - Guy de Maupassant (@@@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Els fills de l'Elisabeth</span></b> - Hélène Legrais (@@)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">Felicitat conjugal</span></b> - Lev Tolstoi (@@@ i mitja)</li><li><span style="color: #6aa84f;"><b>El secret de la vida eterna</b></span> - Manel Esteller i Salvador Macip (@@@ i mitja)</li><li><span style="color: #6aa84f;"><b>Sacrificis d'estiu</b></span> - Robert Marasco (@@@)</li><li><span style="color: #6aa84f;"><b>Suisen, el gat d'en Gorô</b></span> - Aki Shimazaki (ressenya pendent)</li><li><b><span style="color: #6aa84f;">La casa sense clau</span></b> - Earl Derr Biggers (ressenya pendent)</li><li><span style="color: #6aa84f;"><b>Que no s'apagui la flama</b></span> - Miriam Toews (ressenya pendent)</li><li><span style="background-color: #fff2cc;"><b><span style="color: #6aa84f;">Matrioixques</span></b> - Marta Carnicero</span></li><li><span style="background-color: #fff2cc;"><span style="color: #6aa84f;"><b>Arcén</b></span> - Borja Navarro</span></li></ol></ol><div>Aquests dos darrers assenyalats els vaig llegir per fer unes entrevistes per les que ens van contractar i no els vaig ressenyar aquí.</div><div><br /></div><div>2023 ha estat prou bon any lector. Com sempre, els llibres que m'enlluernen són molt pocs, però he llegit molt bons llibres i a la majoria els he trobat alguna cosa destacable, m'he endut molt poquetes decepcions. El meu top de l'any, com ja he explicat en altres xarxes, estaria format per "Demà, i demà, i demà" de Gabrielle Zevin, que és un llibre que em va fer sentir moltes coses mentre el llegia, "Ànima" de Wajdi Mouawad, "Vera" d'Elizabeth von Arnim, "Bel Ami" de Guy de Maupassant i "Apeirògon" de Colum McCann. Però només he donat més de 4@ als dos primers.</div><div><br /></div><div>Fent una repassada, sorprèn per la quantitat de clàssics que he llegit, cosa que abans no feia gens. Que arribin noves traduccions al català de grans obres universals m'hi ajuda molt. Així he pogut descobrir <b>Goethe</b>, <b>Guy de Maupassant</b>, <b>Margaret Cavendish</b>, <b>Charlotte Brontë</b> o fins i tot <b>Voltaire</b>, que se sumen altres com <b>Virginia Woolf</b>, <b>Lev Tolstoi</b> o <b>Fiódor Dostoievski</b> que ja havia llegit abans. Però per clàssics d'aquesta casa, tampoc falten a la cita <b>Albert Sánchez Piñol</b>, <b>Salvador Macip</b>, <b>Mònica Batet</b>, <b>Ursula K. Le Guin, Daphne du Maurier</b> o <b>Marta Orriols</b>. Per segon any consecutiu no llegeixo res de <b>Murakami</b>. Hi he de posar remei aviat...</div><div><br /></div><div>Durant el 2023 he anat llegint autors i autores que ja coneixia, però pocs han repetit. La que més, <b>Aki Shimazaki</b> amb tres llibres. Però té truc: aquesta autora publica els llibres en pentalogies, 5 volums curtets que comparteixen univers. Enguany he llegit els tres primers volums de "L'ombra del card", encara en faltaran dos. Només de <b>Becky Chambers</b> i (oh sorpresa) d'<b>Ursula K. Le Guin</b> he llegit dos volums al llarg de l'any. I en l'apartat de descobriments, m'han quedat ganes de llegir més d'<b>Emily St. John Mandel</b>, <b>Delphine de Vigan</b>, <b>T. Kingfisher</b> o <b>Kim Ae-ran</b>, només per citar algunes de les que segueixen en actiu. En canvi, "La conjura de los necios" de <b>John Kennedy Toole</b> m'ha decebut força, com també el segon intent amb <b>Anaïs Nin</b> o el llibre sobre la maternitat d'Elna de l'<b>Hélène Legrais</b>.</div><div><br /></div><div>I ho deixaré aquí, perquè com sempre està quedant un post llarguíssim. Veurem què ens porta aquest 2024 que és a punt d'arribar. Tinc tants llibres acumulats que encara no he pogut llegir i que em ve molt de gust, que de moment les expectatives són bones. El que ja és una incògnita és el ritme de lectura que podré tenir. Mantindrem el llistó com aquests darrers anys? Veurem! Si us ve de gust parlar de qualsevol dels llibres de la llista, ja ho sabeu, comentaris oberts. Trobareu les ressenyes de tots ells (menys dels 5 darrers) aquí mateix. Moltíssimes gràcies per passar per aquí! La idea és penjar una altra ressenya abans que acabi l'any, però per si de cas, us desitjo ja un molt bon 2024. Ens anirem llegint per aquí!</div></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com9tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-24874798330654560492023-12-26T19:31:00.000+01:002023-12-26T19:31:42.271+01:00Sacrificis d'estiu<div style="text-align: left;"><b><i><span style="color: #660000;">Autor:</span></i></b> Robert Marasco<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Editorial, any:</span></i></b> Males Herbes, 2023<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Títol original, idioma, any</span></i></b>: <i>Burnt Offerings</i>, anglès, 1973<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Gènere:</span></i></b> Terror<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Traducció:</span></i></b> Josep Sampere<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Número de pàgines:</span></i></b> 321<br /><b><i>
<span style="color: #660000;">Llegit en:</span></i></b> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipOCn1bpve-b3YvS3vEQFd6LiSuzVMM3QHBg5JPlYotSf5DxE7cr4RKctOEdaOuDWsvYNfWb9isvPHoOLfMf2TuHtCM68YH83T-8WzrsALwvPMO6A9qkJMw-ZtBn-J-peRvV0C3lcVJEdjP0HdWUHqHC5FXNIt4IcBOihwDvpjcYDOCDY7BPhusa_1/s769/sacrificisdestiu.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="769" data-original-width="476" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEipOCn1bpve-b3YvS3vEQFd6LiSuzVMM3QHBg5JPlYotSf5DxE7cr4RKctOEdaOuDWsvYNfWb9isvPHoOLfMf2TuHtCM68YH83T-8WzrsALwvPMO6A9qkJMw-ZtBn-J-peRvV0C3lcVJEdjP0HdWUHqHC5FXNIt4IcBOihwDvpjcYDOCDY7BPhusa_1/s320/sacrificisdestiu.jpg" width="198" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Nova York, a l'estiu, és insuportable. Aquesta calor. Aquest xivarri al veïnat. La Marian Rolfe ha arribat al límit de la seva paciència. Han de sortir de la ciutat. En Ben no és tan expeditiu, però s'acaba convencent que els anirà molt bé passar els mesos de calor lluny de Queens. No són pas rics, però tenen un raconet. Però no s'esperen que trobaran una oferta com la que els arriba. Llogar una gran mansió, per tot l'estiu, a un preu molt i molt moderat. En Ben pensa que hi ha d'haver alguna trampa, és massa bonic per ser veritat. Però la Marian queda enamorada de la casa tan bon punt hi posa els peus. Els propietaris, els germans Allardyce, que ja són força grans, els diuen que només volen llogar la mansió a bona gent, i ells ho semblen. Ho tindran tot a la seva disposició, amb només dues condicions. Per una banda, s'han d'estimar la propietat com si fos seva. I per altra... hauran de tenir cura d'algú que hi viu, però pràcticament no els portarà feina. Tot i que és una proposta estranya, la Marian està més que convençuda, així que la parella, amb el petit David i la tieta Elizabeth, es disposen a passar l'estiu a cost de rei. El que no saben encara és que la casa té els seus propis plans per ells i que el poder que exerceix sobre la seva voluntat els portarà per camins insospitats.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Males Herbes està recuperant algunes veus oblidades de la intriga i el terror de la segona meitat del segle XX, i després de Joan Samson i Ruth Rendell li toca el torn a Robert Marasco, un autor que desconeixia. A "Sacrificis d'estiu" ens presenta una història que podem classificar en el gènere del terror clàssic, però que avança molt lentament fins el final esgarrifós. La família Rolfe accepta el tracte amb els Allardyce tot i ser conscients que ningú regala res en aquesta vida. Hem de suposar que la casa, l'autèntica protagonista d'aquesta història, ja juga un paper d'inici: els provoca una atracció irrefrenable que no poden eludir. Aquest poder recau especialment sobre la Marian, que desenvolupa una obsessió malaltissa per complir les seves obligacions adquirides. Se suposa que el premi és gaudir de les vacances en un entorn privilegiat, molt per sobre de les seves possibilitats. Però el que era una família feliç i avinguda, va esdevenint cada cop més infeliç per motius que no poden controlar. És d'aquella mena d'històries que creix progressivament en tensió i que atrapa perquè vols descobrir què està succeint. Al llarg de la trama anirem tenint pistes, o indicis, de que alguna cosa molt malèfica flota en l'ambient, però no és fins el tram final que es desencadena l'acció terrorífica. Tot i que en gran part del text no hi passa res fora del comú, es llegeix amb agilitat i interès perquè Marasco narra de manera planera i sap anar captant la nostra atenció en els petits detalls.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">En això darrer hi ha una paradoxa. El llibre no resulta avorrit en cap moment, al contrari, és molt llegidor. Intriga, és clar, perquè saps que alguna cosa passarà. Però triga tant a passar que no pots evitar pensar que a aquesta obra li sobren pàgines. Si la voluntat era construir una trama de terror, podria haver estat un relat llarg, una novel·leta d'unes 100 pàgines, i ja hauria fet el fet. Perquè la idea central és força reeixida. Massa context pel desenllaç previst. Però com deia, tampoc queda la sensació que això o allò altre sobri, potser que li caldria una mica més d'angoixa i escenes terrorífiques repartides al llarg de les 321 pàgines. No soc gaire habitual del gènere de terror, per tant no tinc gaire amb què comparar, però m'ha fet pensar en Shirley Jackson per la tensió de la narració, aquell neguit que plana en tot moment, però el tram final és més explícit que les obres que he llegit d'aquesta autora. El desenllaç està molt ben trobat i fa pujar enters a la història. Juga amb la psicologia dels personatges, però també afegeix elements que s'escapen a la comprensió. Reconec que algunes escenes m'han neguitejat de valent, però tampoc diria que m'ha robat hores de son. No revelo cap secret si dic que no és el tipus d'història que prefereixo llegir, m'agraden més les que deixen marge a la imaginació, però pot ser una bona aposta pels amants del terror, si teniu prou paciència per acostar-vos a aquest desenllaç al ritme pausat que imprimeix l'autor.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@</div><div style="text-align: justify;">Moltes gràcies <a href="https://editorialmalesherbes.com/">Males Herbes</a> per l'exemplar que em vau fer arribar.<br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3849599605262959397.post-1324607807398989922023-12-23T12:49:00.000+01:002023-12-23T12:49:23.849+01:00El secret de la vida eterna<div style="text-align: left;"><span style="color: #660000;"><i><b>Autors:</b></i></span> Manel Esteller i Salvador Macip<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Editorial, any:</b></i></span> Rosa dels Vents, 2023<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Gènere:</b></i></span> Divulgació<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Número de pàgines:</b></i></span> 198<br />
<span style="color: #660000;"><i><b>Llegit en:</b></i></span> Català</div>
<div style="text-align: left;"> </div><div style="text-align: justify;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7jA2lefpLTeENfY_Tydh-5gf-xgFEubvhdaYiT41gYV1y6ojGJrNzOewM987hlJMG2FNnx_8eNqVWGfVnQS7K0hCNlEJRiIoIZVVY_NY47RZdhJnSofztene_9fIvEi9TWB2uMHmSliXW7Fip8lOIVpJMScKhxOMtEGXabVp6EKsGFjZwJnk3TgDn/s1698/elsecretdelavidaeterna.jpg" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1698" data-original-width="1100" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj7jA2lefpLTeENfY_Tydh-5gf-xgFEubvhdaYiT41gYV1y6ojGJrNzOewM987hlJMG2FNnx_8eNqVWGfVnQS7K0hCNlEJRiIoIZVVY_NY47RZdhJnSofztene_9fIvEi9TWB2uMHmSliXW7Fip8lOIVpJMScKhxOMtEGXabVp6EKsGFjZwJnk3TgDn/s320/elsecretdelavidaeterna.jpg" width="207" /></a><div style="text-align: justify;"></div>Hi ha una frase que els humans repetim moltíssim al llarg de la nostra vida: "em faig gran". Aquesta afirmació de vegades serveix d'excusa, o justifica que no entenem algun canvi del nostre entorn. Però encara que es faci servir com a broma, qui més, qui menys, està preocupat per l'envelliment, pel pas del temps que ningú pot aturar. Però i si el poguéssim aturar? O millor dit, i si poguéssim aturar o revertir els efectes del desgast que pateix el nostre organisme a mesura que anem fent anys? En aquest llibre de caràcter divulgatiu, els investigadors Manel Esteller i Salvador Macip fan una repassada del que sabem sobre l'envelliment i expliquen els estudis que s'estan fent en molts camps per aturar aquest procés a nivell cel·lular. Perquè no és el mateix l'edat cronològica que la biològica, i l'envelliment és un procés que es dona a l'interior de les nostres cèl·lules i que, a més, afecta de manera desigual a diferents òrgans i teixits dins d'un mateix organisme. Els anys passen, sí. Però en realitat el que marca si som més joves o més vells no és el calendari, sinó la biologia.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">L'envelliment ha esdevingut un camp d'estudi dels nostres dies. Si tots els avenços científics i higiènics dels últims segles han aconseguit augmentar moltíssim l'esperança de vida, ara ja no ens conformem en perllongar la nostra existència. Guanyar anys no significa augmentar la qualitat de vida, al contrari. De moment hem guanyat anys de mala salut. Però tenim capacitat per allargar els anys bons, la ciència hi treballa. Els dos autors són reconeguts investigadors de casa nostra que han enfocat la seva feina cap a l'estudi de l'envelliment. Salvador Macip no necessita presentació al "Llibres, i punt!", ja que és també l'escriptor de qui trobareu més ressenyes aquí. I d'en Manel Esteller també n'he llegit un parell de llibres, un d'ells de relats fantàstics, "<a href="https://www.llibresipunt.cat/2021/10/un-dia-la-porta-sobrira.html">Un dia la porta s'obrirà</a>", que també escrivia a quatre mans amb en Salvador. Comparteixen ara projecte divulgatiu amb aquest llibre de títol llaminer que, si fos un titular de diari, seria un pesca-clics de manual. El tema, és clar, interessa a un amplíssim públic, tot i que no aporta fórmules màgiques. El subtítol sí que dona una millor idea de què hi podem trobar. Què sabem de l'envelliment a nivell biològic? Tenim eines per aturar aquest envelliment? Com ho fem, fins i tot, per reverir la situació i fer que les nostres cèl·lules tornin a ser joves? Efecte de l'oxidació, telòmers, mitocondris, dianes epigenètiques, comunicació cel·lular, i fins a 12 elements que causen un envelliment de la cèl·lula, amb els seus corresponents mecanismes que ens permeten aventurar com podríem frenar-los. El text té una ferma vocació divulgativa i és planer, amb exemples ben trobats i molt gràfics que ajuden a la comprensió. En general, és molt entenedor, però per l'alta complexitat d'alguns dels temes, el nivell científic puja una mica. Es podria dir que no és un llibre per a principiants, està bé tenir alguns coneixements previs, però com sempre no és en absolut necessari entendre-ho tot a la perfecció.</div><div style="text-align: justify;"> </div><div style="text-align: justify;">Tot i dedicar-me a la investigació científica, és impossible estar al cas de tot el que s'investiga, i el tema de l'envelliment no el tenia gaire controlat. Per això he trobat molt interessant aquest llibre, aporta una visió força completa d'on som actualment en l'estudi d'aquest camp i apunta tots els avenços que s'estan fent. Una cosa que ens queda clara és que cap dels tractaments anti-envelliment que hi ha actualment al mercat no s'ha demostrat que tingui cap efecte real sobre l'envelliment biològic, però que potser no estem lluny de que algun fàrmac testat estigui disponible. Que com tot en biologia sigui una qüestió multi-factorial, que no depèn d'un únic element sinó de molts, fa que sigui complicat modular els efectes de l'envelliment, però si podem controlar alguns d'aquests factors, estarem més a prop d'augmentar la qualitat de vida quan ens fem grans, i probablement de perllongar-la en unes millors condicions. Això podria portar conseqüències socials i sociològiques, i d'això el llibre també se n'ocupa a la seva part final. Viure més i millor, perfecte. Però el món està preparat per assumir que els seus habitants visquin més temps? Quin efecte tindrà això en el nostre món? Si bé hi ha una part de discussió sobre això, jo he trobat a faltar la vessant més ètica de l'assumpte. Molt bé, podem frenar els efectes de l'envelliment gràcies als coneixements científics. Però realment ho hem de fer i interferir així en el curs de la natura humana? El debat d'aquestes qüestions sí que era present en altres llibres anteriors d'en Salvador Macip, però referents a altres aspectes de la investigació científica. A banda d'això, he après molt amb els coneixements d'aquests dos cracs i m'ha servit també per integrar molta informació que tenia dispersa i inconnexa. És una bona aposta si us agrada la divulgació científica feta des de la voluntat de fer arribar la ciència al màxim de cases possibles, de compartir el coneixement. El tema ens interpel·la a totes, ho vulguem o no.</div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><b>Impressió general</b>: @@@ i mitja.</div><div style="text-align: justify;">Moltes gràcies <a href="https://www.penguinllibres.com/">Penguin Llibres</a> per l'exemplar.<br /></div>Sergihttp://www.blogger.com/profile/08735151452501299430noreply@blogger.com4