dimecres, 6 de gener de 2021

Restes de carnaval

Autora: Clarice Lispector
Editorial, any: Comanegra, 2020
Títol original, idioma, any: Recull sense equivalència de l'obra de l'autora, portuguès, 1960-74
Gènere: Relats
Traducció: Josep Domènech i Pere Comellas
Número de pàgines: 373
Llegit en: Català
 
Gallines, ous, roses, mecanògrafes i records. Elements recurrents en aquest recull de relats de la brasilera d'origen ucraïnès Clarice Lispector. En total, una quarantena de narracions de llargades molt variables però amb l'estil molt peculiar de l'autora, directe, punyent i sense pèls a la llengua. Escrits a raig, tal com surt del cor, van de les situacions més surrealistes i delirants a la descripció de records, ja siguin propis o inventats, de les seves protagonistes gairebé sempre femenines. Escriure com a teràpia, per treure allò que crema dins i poder respirar. Uns textos que sembla que diguin 'accepta'm tal com sóc, si no t'agrada això que llegiràs, deixa'm'. I no, no ens ho posa fàcil. El seu estil, els seus temes, de ben segur que no són menges per a tots els paladars. Tot i així, amb prou dedicació se li endevina la genialitat. Ja se sap que, sovint, genialitat i bogeria van de la mà.

Clarice Lispector és poc coneguda a casa nostra però a Brasil és tota una institució. Té fama de no ser una escriptora fàcil i, efectivament, no ho és. Aquesta selecció de textos amb portada vistosa de l'editorial Comanegra és una bona mostra del seu estil, molt intimista i personal. Cada conte, per divers que sigui, conté un bocinet de l'autora i sembla que en tancar-lo es va treure un pes de sobre. Les veus femenines són majoritàries i aborda precisament la feminitat i el poder de la dona des de múltiples vessants. Són relats plens de reflexions, en alguns casos molt evidents i en d'altres no tant. En aquest sentit, hi ha uns quants contes que són tan surrealistes que maregen i no tenen sentit aparent. Et fan sentir una mica petit perquè tens la impressió que t'estàs perdent alguna cosa i que no ets capaç d'entendre l'autora. Per contra, també trobem alguns textos més entenedors, aguts, irònics i una mica fotetes fins el punt de la comicitat, que són tot un tractat de condició humana. És capaç de construir bones anècdotes a partir de situacions simples i concretes. Això sí, amb un estil punxegut, prudent de vegades, però que no s'està de deixar les coses clares. I amb una tendència, només de vegades, d'anar-se'n per les branques sense gaire necessitat.
 
Al llarg de les 373 pàgines que té aquest recull, epíleg de Tina Vallès inclòs, les meves impressions han estat una muntanya russa. Em va costar entrar-hi, he dit ja que l'estil de la Lispector no és fàcil? Vaig passar per l'aprovació amb un somriure per sota al nas a la desesperació més absoluta i fins i tot a l'indignació per alguns textos que, segons el meu criteri, no tenien ni cap ni peus, i de nou a la tranquil·litat de l'acceptació de l'estil i el reconeixement del bon ull de l'autora. La meva opinió canviant va ser la definició d'allò que és irregular. El balanç, finalment, és més positiu que negatiu, però tampoc oblido els mals moments que m'ha fet passar, moments de sentir-se sobrepassat per l'autora i d'estar a punt d'abandonar. Per sort, vaig insistir i també he gaudit de molt bons moments de lectura. Destacaria, per exemple, Per molts anys, La dona més petita del món, Legió estrangera, Felicitat clandestina o Restes de carnaval. No sé si tornaré a llegir Lispector. El que tinc clar és que, de moment, el que necessito és pair-la.

Impressió general: @@@

2 comentaris:

  1. Normalment ja sóc de lectures fàcils però ara que llegeixo poc i malament encara més, potser serà qüestió de deixar-la per un altra moment

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Probablement sí, és complicadeta. Has d'estar disposada a que et plantegin una escriptura diferent, i si no et ve de gust, millor deixar-ho estar i triar altres lectures.

      Suprimeix