dissabte, 28 de novembre de 2020

Hivern

Autora: Ali Smith
Editorial, any: Raig Verd, 2020
Títol original, idioma, any: Winter, anglès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 274
Llegit en: Català

Nadal sempre és un moment de retrobament amb la família. Però hi ha famílies de tota mena, com la de la Sophia, dona d'èxit però que viu sola en una casa de setze habitacions a Cornualla. El seu fill Arthur, blogaire força conegut, anirà a passar aquestes dates amb ella i li ha dit que no vindrà sol, ho farà amb la seva companya Charlotte, tot i que la Charlotte que l'acaba acompanyant no és ben bé qui havia de ser. També hi serà la germana gran de la Sophia, la idealista Iris, amb qui fa molts anys que ni tan sols es parlen. El xoc de trens està servit, no es pot dir que els quatre personatges principals d'aquesta novel·la tinguin gaire esperit nadalenc! Amb una trama ambientada en l'actualitat, i amb unes discussions ben emmarcades amb els temps i problemàtiques que ens toca viure, la Sophia i companyia aniran asserenant-se i resolent comptes pendents.
 
Segona entrega de la sèrie de llibres estacionals d'Ali Smith, després de Tardor. L'argument d'aquesta novel·la no té res a veure amb la primera, però sí que hi trobarem moltes similituds formals i estilístiques, a banda de coincidir en el marc temporal, ja que són històries actuals, molt polítiques i que tracten temes com la importància de les xarxes socials, la comunicació, els populismes i el Brexit. I pel que es deixa veure dels personatges, són històries molt, molt britàniques. L'autora sembla viure instal·lada en l'exercici literari constant, no es conforma amb una narrativa punyent i incisiva, explora sovint noves formes d'exposar allò que vol explicar. Per exemple, és molt donada a enunciar algun fet, i quan ens pensem que ja ha passat de llarg, descabdellar tota una trama que ens hi porta perquè entenguem com s'hi ha arribat. O fent servir diàlegs desestructurats. Elements que aporten frescor a un argument que podria no ser gaire innovador, no deixa de parlar de relacions personals, però també de relacions dels personatges amb el món actual, barrejant realitat ficció amb una notable naturalitat. Hi trobarem una bona dosi de crítica social que s'aborda des de diferents perspectives, la reflexiva i la gairebé còmica. La ironia tampoc hi manca, cosa que no ens ha de sorprendre tenint en compte que, com deia, l'obra no pot amagar que és britànica, ni crec que ho intenti. 
 
No vaig connectar gaire amb 'Tardor', llibre que, per cert, ha guanyat recentment el Premi Llibreter 2020. Com ja vaig explicar, no era tant per la història, sinó per com estava explicada. En aquell moment em va costar l'estil d'Ali Smith, però un cop estàs previngut i t'adones que amb els seus llibres cal prestar un extra d'atenció per no perdre's, la lectura flueix molt més. Això m'ha passat amb 'Hivern', ja previngut per l'experiència, el vaig agafar amb una mica de reticència però amb voluntat. L'experiència ha resultat ser molt més positiva. Ara el que m'ha fet gaudir més és, precisament, com es basteix aquesta història, l'escriptura creativa de l'autora, les referències i les reflexions. És realment una veu diferent, actual i valenta, capaç d'abordar sense embuts conflictes nous i els de tota la vida i fer que convisquin, actualitzar els segons i humanitzar els primers. És millor aquest 'Hivern' que 'Tardor'? Vist amb perspectiva, penso que no necessàriament. Personalment m'ha agradat més, sí. Força més, diria. Però ho atribueixo a la manca de coneixement que tenia de l'autora. Un cop Ali Smith ha aconseguit atrapar-me, després d'una decepció inicial, em sembla que el que toca ara és quedar-me esperant la Primavera.

Impressió general: @@@ i mitja

dimarts, 24 de novembre de 2020

Sortir a robar cavalls

Autor: Per Petterson
Editorial, any: Club Editor, 2020 (4a edició, 1a al 2016)
Títol original, idioma, any: Ut og stjaele hester, noruec, 2003
Gènere: Narrativa
Traducció: Carolina Moreno
Número de pàgines: 242
Llegit en: Català

Si te'n vas a viure en un llogarret remot a l'est de Noruega deixant la teva vida a Oslo, o bé fuges d'alguna cosa, o bé necessites estar amb tu mateix i allunyar-te de la resta. A en Trond T. li passen les dues coses: fuig del seu passat, de la pèrdua, i vol passar els seus últims anys de vida -ja en té 67- lluny de tot. Però aquest poble perdut li porta records de quan era adolescent i el seu pare el portava a un lloc semblant prop de la frontera amb Suècia. I la seva amistat de joventut amb en Jon, un noi de la seva edat amb qui sortia a robar cavalls. Però no ho feien de veritat, era un joc. Aquest i d'altres que, sense saber-ho, reproduïen els rols i les activitats del seu pare i de la mare d'en Jon. I en Franz, un amic del pare qui li va acabar explicant tot. Per acabar-ho d'adobar, l'únic veí que té a prop i a qui demana ajuda per prepar-se per l'hivern, encara li portarà més records, d'accidents desafortunats, de desaparicions sobtades i d'un passat que a tots dos els queda molt lluny, però que els va canviar la vida per sempre.

Estem poc acostumats a llegir literatura nòrdica que no sigui negra i criminal. Per sort, algunes editorials estan apostant per importar a casa nostra bona narrativa escandinava, que sembla que també en tenen i aquí desconeixem. Per Petterson és ja un dels consolidats i jo l'estreno amb aquesta novel·la de títol curiós i que va tenir certa volada en el seu moment. Es tracta d'un llibre a dos temps, es mou entre l'actualitat, la maduresa del protagonista que malda per adaptar-se a la vida en solitari en un poble perdut, i el seu passat remot a finals dels anys 40 del segle XX, quan d'adolescent, i entre jocs, no era conscient de què estava passant al seu voltant quan el seu pare se l'emportava prop de la frontera. Ho va saber després. Els dos fils es van barrejant sense perill de perdre's. L'escriptura és molt descriptiva, de vegades en excés, però ens fa un efecte immersiu que ens transporta directament a aquelles terres àrides i fredes. Ritme lent i reposat, però molt agradable de llegir i prou intrigant com per mantenir-nos atents i no perdre el fil.

Les descripcions excessives en els llibres de vegades penalitzen, sempre des del meu punt de vista, però aquest 'Sortir a robar cavalls' està molt ben escrit i sap atrapar-te, tot i els salts temporals, tot i no acabar d'entendre moltes coses fins que no ens les expliquen, i fins i tot sense acabar d'explicar alguns fets que queden a la nostra imaginació. Comença com un camí iniciàtic a l'adolescència d'en Trond, els descobriments i contradiccions de la joventut, però va més enllà, perquè a la cara B d'aquell estiu concret, el de 1948, en el que es desenvolupa gairebé tota l'acció del passat, hi ha una trama que al nostre jove amic se li escapa i que l'acabarà marcant per sempre més. He gaudit amb aquest llibre, m'ha agradat l'estil de l'autor i allò que explica. És una bona història. Paradoxalment, la primera part m'estava calant més que quan comencen les 'sorpreses', potser el pes de les descripcions, com comentava, es deixa notar, no és un llibre per llegir d'una revolada, cal prendre paciència per assaborir-lo, una paciència que segurament ara mateix no tinc. Però m'ha agradat prou per tenir la certesa que repetiré amb l'autor, i em sembla que no esperaré gaire. Força recomanable.

Impressió general: @@@

dissabte, 21 de novembre de 2020

La veïna del costat

Autora: Yewande Omotoso
Editorial, any: Editorial Les Hores, 2020 (segona edició, la primera al 2019)
Títol original, idioma, any: The Woman Next Door, anglès, 2016
Gènere: Narrativa
Traductora: Àfrica Rubiés
Número de pàgines: 304
Llegit en: Català

A Ciutat del Cap, a Sud-Àfrica, hi ha barris benestants habitats per blancs, productes de la segregació racial. En una d'aquestes comunitats, Katterijn Avenue, hi ha una excepció: l'Hortensia James. Amb arrels familiars a Barbados, la vida la va portar Sud-Àfrica i a instal·lar-se en aquest barri tan exclusiu, amb el seu marit Peter, que sí que és blanc. Tot i ser una persona amb carrera i que s'ha guanyat molt bé la vida, la seva participació a l'Associació de Veïns, i la seva simple presència, incomoda la resta d'habitants del barri, acostumats a que les persones negres només els fan de servents. D'entre tots, la Marion Agostino, la seva veïna més immediata, és la que té més reticència amb l'Hortensia. Al llarg dels anys s'ha establert entre les dues una gran rivalitat i molta agror. Cap de les dues es tolera i, cadascuna a la seva manera, intenta passar per sobre de l'altra. No s'adonen, però, que les dues s'assemblen més del que volen reconèixer, dones de caràcter, amb carrera i que han hagut de lluitar molt i patir encara més per arribar on són ara, ja a la recta final de les seves vides. Un accident fortuït potser serà la cola que les acabi unint, després de tants anys de rivalitat.

Aquesta història, que conté molts elements autobiogràfics de l'autora, parteix d'una premissa amb molts ingredients que la fan interessant. La situació socio-política de la Sud-Àfrica de l'Apartheid i posterior és un bon al·licient, i el cas concret que es narra encara hi posa una mica més de sal. S'hi tracten temes com el racisme institucionalitzat o les relacions de poder, però també la lluita feminista, la maternitat i el naufragi de les relacions personals. Un còctel que s'anirà desgranant a mesura que avança la trama centrada en l'actualitat, la relació entre les dues dones, els seus problemes amb la pèrdua, la vellesa i la propietat, alhora que coneixerem les seves històries personals, difícils, cadascuna amb les seves problemàtiques pròpies. No és de casualitat que ambdues hagin desenvolupat mal caràcter i saltin espurnes sempre que estan juntes. No tenen res personal l'una contra l'altra, però sí que aboquen en la seva antagonista tota una vida de greuges. El llibre comença a bon ritme, posant-nos en situació, però es va alentint mica en mica a mesura que se'ns presenten les vides de les dues protagonistes. Algunes de les vivències sembla que s'allarguen una mica innecessàriament. Però tot i així, la narració es manté àgil i és capaç de mantenir l'atenció del lector fins el final.
 
Una d'aquelles lectures que va molt més enllà del que es veu a simple vista. Podria ser una història simple, de dues veïnes barallades, de discrepàncies pel territori i la manera de viure, fins i tot simple en el tractament del conflicte racial. Però és tot això i moltíssim més; tot alhora. El ventall de temàtiques es correspon a la difícil trajectòria vital de dues octogenàries que se les han vist de tots els colors, però molt especialment el blanc i el negre. Assistim com a espectadors a tota mena de conflictes i tensions, amb algun punt còmic i al caràcter esquerp, agre i antipàtic, especialment entre elles, de dues protagonistes que, de totes maneres, no podem deixar d'estimar. Que els vulguem clavar un calbot de tant en tant és una altra història. Un bon llibre, de ritme lent i que convé anar paint, amb molta teca, un bon nivell narratiu i una traducció notable. I una nova mostra del bon ull de l'Editorial Les Hores per portar a casa nostra autors (i en especial autores) que ens podrien quedar molt lluny, però que val la pena que siguin traduïdes al català. Aquesta tasca mereix, sens dubte, un reconeixement.

Impressió general: @@@ i mitja

dissabte, 14 de novembre de 2020

El dia dels trífids

Autor: John Wyndham
Editorial, any: L'Altra Tribu (L'Altra editorial), 2019
Títol original, idioma, any: The Day of the Triffids, anglès, 1951
Gènere: Terror
Traducció: Ramon Folch i Camarasa (revisada le 2019)
Número de pàgines: 332
Llegit en: Català

Que angoixant despertar-se en un hospital amb els ulls embenats des de fa una setmana, una setmana de foscor absoluta. Però per sort, ha arribat el dia que li retiraran les benes, en Bill Masen confia que la seva visió no s'haurà vist afectada. Però justament aquest matí li sembla diferent dels altres. El silenci és impropi. No ve ningú a atendre'l. Així que decideix prendre el control de la situació. De seguida descobrirà que alguna cosa molt greu ha passat, la immensa majoria de la gent s'ha quedat cega després d'admirar una pluja de meteorits provocada per un cometa, espectacle que ell es va perdre per la seva convalescència. Per sort, ell conserva la vista, el trífid que el va atacar no va acabar la feina.  Com se'n sortirà ara la humanitat, que majoritàriament ha perdut la capacitat de veure-hi, davant d'aquestes plantes gegants i perilloses que poden desplaçar-se i semblen tenir un apetit pronunciat per la carn? Comença un nou món, una situació que cal redreçar després de la catàstrofe i d'una incapacitació per la qual l'ésser humà no estava preparat. En canvi, els trífids cada cop són més nombrosos i atrevits.

Tot un clàssic de la literatura fantàstica i de terror que tenia pendent i que recupero gràcies a la reedició que en va fer L'Altra Tribu l'any passat. Es tracta d'un llibre amb un plantejament molt interessant. La humanitat, gràcies als seus coneixements en tecnologia i ciència, es passa de frenada i genera involuntàriament uns monstres vegetals amb capacitat per atacar-nos. Inicialment estan en desavantatge i espanten poc, però què passaria si juguessin amb l'avantatge que els humans no podem veure-hi? Amb aquest punt de partida, Wyndham basteix un relat en un món post-apocalíptic en el que els trífids són una amenaça cada cop més palpable, però en el que prou feina tenen els homes i dones per tirar endavant una organització, una societat i un mode de sobreviure amb els recursos que tenen. La situació planteja múltiples dilemes i convida a la reflexió. Tindrem diferents visions de com redreçar la civilització i això no vol dir que cap d'elles ens sembli adient. El llibre està escrit en primera persona, a mode de crònica del mateix Bill Masen, i és molt absorbent perquè el que descriu és molt intrigant, sorprenent i està explicat amb gran destresa, manté un pols narratiu que impedeix deixar de llegir

Un llibre molt imaginatiu, inquietant i que fa pensar més enllà dels elements fantàstics que introdueix, que no deixen d'estar relacionats amb capacitats que els mateixos humans hem desenvolupat. Per més que estigui emmarcat en una col·lecció de literatura juvenil, em sembla que encaixa més en el terror o la ciència ficció, gairebé. L'he trobat fantàstic, m'ha atrapat de principi a fi, amb un inici que capta l'atenció immediatament i un segon capítol dedicat a l'arribada dels trífids que m'ha fet pensar en 'La guerra de les salamandres'. Pensava que els trífids tindrien un paper molt més protagonista, en algunes fases del llibre ni tan sols apareixen, però la narració no perd interès perquè la situació ja és prou enrevessada per si sola. N'he gaudit molt. M'han dit que hi ha una adaptació cinematogràfica francament dolenta, trobo que l'argument dóna per fer-ne produccions ben reeixides que siguin fidedignes al llibre. Tot i que no sé si em faria gràcia veure els trífids en imatges, no dubto que podria tenir molt èxit actualment, tot i que l'obra voreja ja els 70 anys. És un clàssic que val molt la pena recuperar, o descobrir per primer cop com ha estat el meu cas.
 
Impressió general: @@@@

dimarts, 10 de novembre de 2020

L'amor d'Erika Ewald

Autor: Stefan Zweig
Editorial, any: Viena Edicions (Petits Plaers), 2020
Títol original, idioma, any: Die Liebe der Erika Ewald, alemany, 1904
Gènere: Narrativa
Traductora: Clara Formosa
Número de pàgines: 109
Llegit en: Català

L'Erika Ewald arriba a casa i s'hi troba la mateixa estampa de cada dia. Soparà amb el seu pare, ja gran, i la seva germana lletja, insignificant i miop. Cap dels tres tindrà massa res a dir-se. Les vetllades són sempre monòtones i passen sense més, fins que el pare decideix retirar-se a la seva cambra amb un 'bona nit' i la germana es posa a brodar ben encorbada endavant. L'Erika marxarà també a la seva cambra, on es passa moltes nits llegint sense parar. Però avui no, avui és diferent: ha estat amb ell. Es van conèixer al cercle social. Ella hi dóna classes de piano, ell és un virtuós del violí. Els dos gaudeixen de les estones junts i de tocar música plegats. I l'amor que sent l'Erika per ell és allò que l'ha fet més feliç de la seva vida. La intensitat del seu sentiment no pararà de créixer a cada contacte, amb cada paraula escrita o dita entre els dos, però aquest amor tan pur i desfermat també pot tenir una cara amarga, perquè és molt fàcil caure quan t'has elevat tan amunt. L'Erika és a punt de descobrir-ho.

Aquest és el primer llibre que llegeixo de Stefan Zweig, autor de renom i que en els darrers anys se n'ha sentit a parlar força per les edicions en català que han sortit dels seus llibres. Es tracta d'una novel·la curta que aprofundeix en el sentiment amorós creixent, en la por, la passió, el desengany i el desamor. L'Erika viu el seu enamorament com un fet eteri, elevat i per sobre d'una realitat més aviat avorrida. El seu violinista li correspon, la relació que estableixen és pràcticament platònica. Quan deixa de ser-ho, és quan apareixeran els problemes. Zweig descriu a bastament els sentiments de la noia, d'una manera molt poètica i florida, profunda, punyent, dramàtica gairebé. La tendresa de les paraules, la fragilitat de tot el relat, la converteixen en una obra deliciosa molt agradable de llegir, però també ens indiquen que l'amor romàntic no sempre té un bon final. Tindrem la percepció que qualsevol petit desequilibri pot trencar aquest sentiment tan pur.

Personalment, no sóc amant d'escriptures tan florides i adornades com presenta aquest llibre, se'm fan una mica apegaloses, però he de dir que m'ha resultat molt agradable llegir aquesta obra. És una història petita, com tantes altres, una vivència de joventut amb la seva intensitat pertinent, viscuda amb la passió de qui no sap ben bé a què s'enfronta. Allò que, de joves, converteix un moment fugaç en tot un món, en un univers, que no ens deixa veure-hi més enllà i ens ocupa tot el nostre temps. És una lectura que es pot enllestir en una tarda, i sembla que hagi de ser obligatòriament acompanyada d'una infusió ben calenta, tot i que jo sóc de cafè. Si fora està plovent, encara millor. El llibre t'abraça, t'envolta, i et fas teva l'Erika, la seva prudència i les seves pors, perquè t'imagines tan desvalgut i tan novell com ella. Com diu el nom de la col·lecció, és un petit plaer lector. I tot i estar fora de la meva zona de confort lectora, m'ha convençut prou com per voler llegir algun altre llibre de l'autor.

Impressió general: @@@

diumenge, 8 de novembre de 2020

La mestra de te i la investigadora

Autora: Aliette de Bodard
Editorial, any: Mai Més Llibres, 2020
Títol original, idioma, any: The Tea Master and the Detective, anglès, 2012-2018
Gènere: Ciència ficció
Traductora: Anna Puente
Número de pàgines: 377
Llegit en: Català

Xuya és una ucronia en la que la Xina va arribar al continent americà abans que Europa, només unes dècades abans del que la història que coneixem diu, però suficients per establir-s'hi i fundar colònies allà abans que els conqueridors. Quan aquests van arribar-hi, van trobar aliances entre imperis i no pas una població endarrerida i vulnerable a malalties. Amb el pas dels segles, l'imperi asiàtic d'Amèrica ha anat entrant en decadència, però s'ha arribat a l'era espacial. Els cinc relats que formen aquest llibre, amb 'La mestra de te i la investigadora' com a títol principal i més llarg, estan ambientats en els segles XXI i XXII i descriuen situacions pròpies d'uns temps als quals encara no hem arribat. Bots assistents, naus intel·ligents, drons de guerra i un submón molt ciberpunk que ens transporta a universos desconeguts i tecnològics, barrejats amb les tradicions familiars i el comportament reposat i prudent dels asiàtics.  

Abans de parlar del llibre, potser seria hora que vagi assumint que no estic fet per això que anomenen ciència ficció 'hard'. Perquè això és el que trobarem aquí, mons pesants i opressius en els que ens costa entrar, o a mi em costa. Els relats d'aquest recull són independents i hi he trobat pocs punts en comú en els que lligar el fil d'un únic univers literari. Insisteixo, potser no l'he sabut trobar jo i sí que hi és. Té punts interessants, ens introdueix sense preavís en les situacions concretes, ens fa partícips d'un retrat com si ja haguéssim de saber que el temps que descriu és i funciona així. Que ens estalviïn explicacions sobreres per ambientar sol ser un punt a favor que valoro, cal que les històries siguin immersives i que ens vagin situant mica en mica, i això l'autora ho fa bé. Però reconec que jo personalment m'he perdut més del compte, segurament perquè no ha aconseguit atrapar-me. Un altre punt molt interessant a destacar és que tots els personatges protagonistes són femenins, cosa molt poc comú en un gènere que tradicionalment ha estat capitalitzat per homes, amb algunes excepcions molt remarcables com l'Ursula K. Le Guin.  
 
No puc negar que el llibre m'ha costat. Els quatre relats curts descriuen situacions concretes que, un cop situat, et desperten algunes sensacions. En aquest sentit, potser em quedaria amb el primer 'Espargits al llarg del riu del Paradís'. El relat llarg, que porta el títol de l'obra, és gairebé una novel·la negra futurista amb elements interessants, però que m'ha acabat marejant una mica. Com deia, hauré de començar a descartar lectures dels gèneres més 'hard' de la ciència ficció, tan foscos i claustrofòbics, perquè no aconsegueixo entrar-hi, em falta abstracció i se'm fan difícil de llegir. Em sento més còmode amb la ciència ficció més reflexiva, filosòfica i literària que utilitza universos futurs o diferents només com a escenaris i no com a personatges mateix de la història. Em caldrà ser curós a l'hora de triar perquè no vull renunciar del tot a un gènere que m'ha aportat molt bones estones de lectura, però que en casos com aquest llibre se m'acaba fent pesat i feixuc, tot i reconèixer-li virtuts i punts interessants, com ja he explicat.
 
Impressió general: @@

dimecres, 4 de novembre de 2020

100 coses que cal saber dels virus

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: Cossetània, 2020
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

Si mirem quines paraules són les més buscades als cercadors aquest 2020, el més probable és que Covid-19 o coronavirus encapçalin els primers llocs. I és que no tots els anys patim una pandèmia global que capgira les dinàmiques de tot el món. Parlem de la malaltia, dels símptomes, de les restriccions que ens imposen per evitar contagis i molt en general de l'organisme que ho ha provocat tot: el virus  SARS-CoV-2. Però sabem què és un virus, realment? Ens podem imaginar aquest, més enllà de la típica representació que se'n fa d'esfera amb punxes? I el que provoca la SIDA? O les Hepatitis? O la grip estacional? Daniel Closa torna a venir al nostre rescat. De manera molt oportuna, aquest llibre fa una repassada molt didàctica i planera a tot allò que sabem del cert del món dels virus: com són, quins tipus n'hi ha, com infecten, com es distribueixen, què podem fer per defensar-nos-en, i fa una revisió del què sabem sobre els virus més coneguts que afecten a humans. Sí, també parla a bastament del SARS-CoV-2! No hi podia faltar l'estrella del moment.

No cal dir que Daniel Closa és un dels millors divulgadors científics que tenim a casa nostra. La ciència l'apassiona, en totes les seves branques, i la sap explicar com ningú, d'una manera tan entenedora que posa a l'abast de tothom conceptes ben complicats. I els virus en són, de complicats. I diferents. I punyeteros, perquè sembla que vulguin portar la contrària a les convencions sobre la vida i la biologia que tenim els científics. El format del llibre és perfectament conegut per l'autor, si no m'he descomptat, ja és el sisè que aporta a aquesta col·lecció 'De cent en cent', dels quals ja he llegit la majoria. Es tracta de petites píndoles temàtiques de només dues pàgines que desenvolupen conceptes concrets. Una mica com fa diàriament en el seu blog Centpeus, però tots enfocats al tema central del llibre. En aquest cas, els primers capítols estan dedicats a explicar de manera molt didàctica els fonaments de la virologia. Espectacular la capacitat de fer-se entendre en aquesta fase introductòria. Posteriorment, tracta la biologia dels virus i desgrana allò que sabem sobre els més 'populars'. No hi ha una divisió formal per blocs temàtics que personalment hauria trobat desitjable, però de manera oficiosa existeix. Com ja he comentat altres cops, aquest format és interessant, però molt limitant, de vegades perquè et falten capítols, i d'altres perquè has d'arribar a 100 i no tots aconseguiran despertar el mateix interès. Aquí potser passa això darrer, però en tot cas n'hi sobrarien molt pocs.
 
Un altre dels inconvenients que trobo al format és que sempre l'agafo amb moltes ganes, però la mateixa estructura m'acaba cansant una mica. Però això és problema meu, que m'empasso els llibres tots d'una tirada, i aquests concretament són per degustar amb més calma. Anar llegint capítols de mica en mica, potser intercalant amb algun altre llibre, perquè no t'acabis saturant d'aquestes petites càpsules divulgatives. De totes maneres, això només és un consell lector, que jo 'no el llegeixi correctament' no li resta qualitat i en valoro molt l'esforç d'estructurar i d'explicar de manera tan entenedora un tractat sobre virus, uns organismes dels que tothom ha sentit a parlar però que només aquells qui els estudien saben realment què són. Especialment recomanable la primera part de conceptes bàsics, l'he trobat fantàstica. Després ve la part interessant, però també es complica, és clar. En uns moments en que patim diàriament una tempesta d'informació no contrastada i abunden les conspiranoies, penso que seria molt recomanable invertir un temps en llegir obres com aquesta, fàcils d'entendre, amb informació veraç i amb vocació només divulgativa. Un petit oasi científic en mig de la cridòria.

Impressió general: @@@ i mitja

diumenge, 1 de novembre de 2020

Olive Kitteridge

Autora: Elizabeth Strout
Editorial, any: Butxaca 1984, 2017
Títol original, idioma, any: Olive Kitteridge, anglès, 2008
Gènere: Narrativa
Traductora: Esther Tallada
Número de pàgines: 377
Llegit en: Català
Premis: Pulitzer de novel·la 2009, Llibreter 2010

En un petit poblet de Maine tothom es coneix, però cada família té els seus propis drames, alegries, secrets i històries per explicar. L'Olive Kitteridge és una mestra de matemàtiques jubilada que afronta l'última fase de la seva vida assistint als canvis que l'envolten, cabuda i tancada en ella mateixa malgrat que té una família que l'estima i uns veïns que la respecten i la temen a parts iguals. Aquest llibre, que porta el seu nom, és en realitat un recull de relats de vides viscudes, de situacions familiars de tota mena i de reflexions vitals. En tots ells l'Olive hi jugarà un paper. De vegades és la protagonista i la patirem. Malcarada, esquerpa i molt poc donada a demanar disculpes per les seves sortides de to injustes. D'altres actuarà d'acompanyant d'algun familiar o amistat. I encara, en altres casos serà una simple observadora o farà alguna aparició fugaç. En tot cas, la tindrem sempre present, sigui o no la protagonista, perquè la seva figura rotunda no deixa indiferent a ningú. A nosaltres tampoc.  

Després de My name is Lucy Barton vaig saber que tornaria a llegir Elizabeth Strout. Aquest 'Olive Kitteridge' és potser el seu títol més reconegut, així ho indiquen els premis que va guanyar i he de dir que no m'ha decebut gens. M'ha sorprès perquè no m'esperava una protagonista així, realment li arribes agafar molta mania per com es mostra, però no deixa de ser virtut de l'autora crear un personatge en aparença tan egocèntric, esquerp i desagraït. Els capítols del llibre són llargs i ens presenten diferents famílies, cadascuna amb la seva situació i peculiaritat. Sempre haurà passat alguna cosa que no sabem, però que mica en mica se'ns permetrà descobrir. L'Olive sempre hi jugarà un paper, petit o gran. Mai seran grans trames amb girs espectaculars de guió, però sí històries molt humanes, íntimes i que ens presenten maneres de viure molt ianquis, una mica diferent del que estem acostumats, però en definitiva, les preocupacions i problemes acaben sent els mateixos. Ben descrit, ben presentat, ben desenvolupat i empaquetat. Els petits enigmes de cada família ens mantenen enganxats a la lectura i ens atrapen, l'autora sap crear un bon clima per fomentar l'interès en cada cas. Els capítols també mostren certa evolució i continuïtat en el temps, de tant en tant reapareix algun personatge o trama de capítols anteriors, més enllà de l'amiga Olive i el seu entorn més proper, que són recurrents.

Aquest és un d'aquells llibres que anys enrere no m'hauria plantejat llegir i que ara gaudeixo. És una sort haver ampliat els horitzons lectors per descobrir bones autores com Elizabeth Strout que saben ambientar bé les seves obres i generar interès en allò que expliquen, encara que siguin històries petites, íntimes i personals. La gran humanitat dels personatges, amb ombres, amb llums, autèntics supervivents de les misèries i escassos motius per les alegries. Famílies desestructurades, grans amors i amors de conveniència. Tot plegat, molt ben escrit i descrit, a ritme pausat. La relació amor-odi que establirem amb l'Olive Kitteridge també és digna d'estudi. Em fa gràcia perquè, a diferència dels Nobel, els Pulitzer de novel·la que he llegit per ara m'han agradat força. Més enllà d'això, Strout em sembla una autora a tenir en compte i no descarto gens seguir explorant la seva obra. De fet, el seu últim llibre torna a estar protagonitzat per l'Olive, però com que potser és estirar una mica massa el fil, segurament em decantaré per algun altre llibre seu.

Impressió general: @@@@