Autors: Haruki Murakami i Seiji Ozawa
Editorial, any: Empúries, 2020
Títol original, idioma, any: Ozawa Seiji-san to ongaku ni tsuite hamashi o suru , japonès, 2011
Gènere: No-ficció
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 313
Llegit en: Català

Haruki Murakami, escriptor japonès de llarga trajectòria i prestigi internacional. Seiji Ozawa, director d'orquestra japonès reconegut mundialment per les seves interpretacions. Tots dos artistes, dedicats al món de la cultura, però no havien tingut oportunitat de conèixer-se, tot i que Murakami és un gran aficionat a la música clàssica i seguidor d'Ozawa. A través de la filla del director, que coneix a la dona de l'escriptor, es posen en contacte i gaudeixen de la bona conversa sobre música. Així, i a instàncies de la Seira, filla d'Ozawa, es proposen enregistrar les seves trobades i converses per fer-ne un llibre. De resultes, aquest 'Quan la música ho és tot' que arriba ara a casa nostra després de 9 anys de la seva publicació. Murakami demostra no ser un simple aficionat, és un gran coneixedor de la música en les seves múltiples vessants, però li manca formació tècnica que el mestre Ozawa, ben sorprès pels coneixements de l'escriptor, pot complementar i explicar. Parlaran d'obres concretes, de companys de professió d'Ozawa, d'anècdotes de la seva carrera i de la seva vocació de formar nous talents, entre d'altres temes.

Sigui dit d'inici: no sóc consumidor de música clàssica i els meus coneixements són escassos. Tampoc no tinc tendència a llegir llibres de no ficció, ni de converses o entrevistes. De manera que aquest llibre tenia molt poques possibilitats amb mi. Que l'hagi llegit respon només a un petit detall, a una paraula escrita a la coberta: Murakami. Doncs sí, segueixo completant la meva biblioteca de l'autor japonès i li he llegit tota l'obra traduïda (que sàpiga). Si no fos així, aquest llibre difícilment hauria acabat a casa. No obstant, una conversa sobre música podia tenir els seus al·licients, qualsevol tema pot ser interessant si es tracta amb passió. Bé, no ha estat el cas, com a mínim de la primera meitat del llibre, en la que els dos autors es dediquen a comentar peces musicals concretes i les diferències que hi ha entre diferents interpretes, directors i solistes. La meitat del llibre és apta només per a experts. Després se suavitza una mica i ofereix allò que esperava, conversen sobre diferents sales de concerts, compositors, òpera, orquestres diferents i paren especial atenció a la formació. Trobem reflexions interessants, una mica de biografia i obra del director i la lectura es torna més distesa, però no aconsegueix redreçar el torrent de concrecions que trobem a la primera meitat. Pel que fa a la conversa, gaire debat no hi trobarem, és una diàleg de donar-se la raó mútuament.
 
He llegit altres obres similars de l'autor que a priori em despertaven escàs interès, com 'Underground', sobre l'atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio, o 'De què parlo quan parlo de córrer', sobre l'afició de Murakami a fer maratons i com això influeix en la seva obra. En els dos casos, i en algun altre, n'he gaudit. M'ha agradat com el japonès abordava els temes i els descrivia. Això esperava també d'aquesta conversa sobre música, que encara que fos clàssica, m'encuriosia una mica. Però no ha estat així, aquesta primera part, per un autèntic novell en la matèria, et mata. Després ja no he pogut connectar emocionalment amb el llibre, tot i que va a millor. Se salven els interludis, petites converses paral·leles entre les entrevistes, i alguns temes concrets com l'òpera, les orquestres de temporada o els cursos de tecnificació per a joves músics. Si hi ha algun fan de Murakami a la sala que, a més, sigui entès en clàssica, probablement pot gaudir molt d'aquest llibre. Si no és fan de l'autor però sí que coneix Ozawa i la seva obra, o li agrada la música clàssica en general, potser també, perquè no és un Murakami típic. Però em sembla difícil que pugui convèncer a algú que, com jo, no en té ni idea d'aquest gènere musical.
 
Impressió general: @@