Autora: Katixa Agirre
Editorial, any: Amsterdam, 2020
Títol original, idioma, any: Amek ez dute, euskera, 2018
Gènere: Narrativa
Traductor: Pau Joan Hernàndez
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català

Un llibre que aborda els problemes de la maternitat partint del cas d'una mare recent que ofega els seus dos fills petits a la banyera? La nostra protagonista, una escriptora que va gaudir de cert èxit amb el seu primer llibre, acaba de tenir el seu primer fill i això ocupa gairebé tot el seu temps. No es pot dir que tingui un instint maternal gaire esmolat i, de fet, tampoc es pot dir que el pare de la criatura sigui l'home de la seva vida. Quan s'assabenta del cas de la infanticida, descobreix que és una coneguda seva d'un passat remot i decideix que escriurà un llibre sobre ella i el que ha fet als nadons. Això la porta a una investigació sobre l'evolució de la noia que li permetrà conèixer el cas des de diverses perspectives, però alhora li farà descobrir com de difícil és compaginar la maternitat amb la feina, amb el procés d'escriptura, amb les relacions socials i amb la resta d'aspectes de la vida. Un llibre ple de reflexions i que trenca tabús sense pèls a la llengua.

'Les mares no' compta amb dues parts diferenciades. En la primera coneixerem el cas criminal i la vida de la protagonista i la seva investigació. En la segona assistirem al judici de l'Alice, la mare que ha comés l'infanticidi. La trama, que resulta força interessant, es veu intercalada per un conjunt de reflexions sobre temàtiques relacionades amb la maternitat que són tema de conversa habitual, i de controvèrsia també, sobre el paper de la mare com a criadora i cuidadora, sobre el misticisme que s'ha generat al voltant de la maternitat. L'autora no se n'està de plantejar qualsevol tema de manera crua i sense maquillatge, probablement posa sobre la taula pensaments que moltes, o la majoria de mares tenen, però que no s'atreveixen a verbalitzar perquè se les pot titllar de 'males mares'. Aquest mateix neguit, per exemple, és producte d'anàlisi del llibre, entre molts d'altres. Algunes reflexions estan molt ben encabides seguint la trama, d'altres s'expliquen de manera inconnexa gairebé a mode d'assaig. Aquestes dues vessants per separat, la literària i la reflexiva, poden resultar interessants per elles mateixes, però personalment no m'han acabat de funcionar en un mateix volum.
 
Darrerament llegeixo sobre qualsevol tema i no em tanco a explorar gèneres o temàtiques que estiguin allunyades de les meves preferències; sempre es descobreixen coses interessants. Però la maternitat realment no seria el meu tema preferit. Pel plantejament del llibre vaig pensar que em podia servir per entendre una mica què passa pel cap de les mares i quines relacions estableixen amb els seus fills. Queda clar que fuig de perspectives ensucrades, però en cap moment nega aquest amor incondicional que es pressuposa. Posa en qüestió, això sí, la manera de sentir-se, el paper de l'home en tot plegat o les convencions socials respecte a les mares. En aquest sentit, em quedo un grapat de reflexions interessants, però penso que és un llibre que pot agradar, i fins i tot fascinar, a qui s'hi pugui sentir més identificada. Content d'haver-lo llegit, però inevitablement no m'ha arrencat unes sensacions tan vives com podria ser. Recomanat sobretot a mares que algun cop han fantasiejat amb llençar els seus fills per la finestra (però que, evidentment, no ho faran mai!).

Impressió general: @@