dilluns, 21 de setembre de 2020

Les tombes d'Atuan

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2020
Títol original, idioma, any: The Tombs of Atuan, anglès, 1971
Gènere: Fantasia
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 181
Llegit en: Català

A les llunyanes terres de Kargad hi ha un temple on només hi habiten sacerdotesses, els homes no hi poden anar, tret d'alguns eunucs per fer feines pesades. És l'Indret de les Tombes d'Atuan, unes velles làpides que daten de l'època dels primers homes. Per sobre de tothom, fins i tot del Rei Déu d'Atuan, la Sacerdotessa Única és la responsable de vetllar per les tombes i pels tresors que s'amaguen al laberint que s'estén sota d'elles. Quan la Sacerdotessa suprema mor, es reencarna en una criatura nascuda en el mateix moment del decés, com si busqués només un nou cos per seguir amb la seva tasca. L'última hereva de la responsabilitat és la Tenar, convertida ara en Arha, que seguirà el seu destí de Sacerdotessa Única, fent ús dels poders que se li han concedit. Però és un poder enverinat que la lliga indefectiblement a les tombes. Tot canviarà quan un estrany home de pell fosca apareix al laberint sense saber com hi ha pogut entrar. L'Ahra té el deure de castigar l'intrús amb la mort, ho manen els seus senyors Sense Nom, els déus davant dels qui respon. Però aquest home, que sembla ser un mag de mar enllà, exerceix una atracció que li farà canviar la seva perspectiva.

Segon volum de la saga Terramar que segueix a Un mag de Terramar i que no és ben bé una continuació, però comparteix món fantàstic i un enllaç molt clar amb el primer llibre: el retorn del seu protagonista Esparver. En aquest cas, però, el mag tindrà un paper secundari, per bé que cabdal. La protagonista absoluta és la Tenar, en ella se centra més de la meitat del llibre. Un cop més, cal dir que l'estil és molt descriptiu i una mica dens, inverteix molt temps en posar-nos en situació respecte la vida i evolució de la Tenar com a Sacerdotessa Única, però no és realment fins que apareix l'Esparver que comença l'argument i s'introdueixen elements històrics de Terramar que seran el motiu de la trobada entre els dos personatges. Aquesta part ha despertat molt més el meu interès. Això no vol dir que la part inicial del llibre no sigui imaginativa, descriu llocs, societats i jerarquies que de ben segur han servit d'inspiració per a moltes obres fantàstiques, i com a marca de la casa també hi ha espai per plantejar el paper de la dona en qualsevol circumstància. Però personalment penso que l'acció arriba massa tard.

De moment, dels llibres que Raig Verd ha publicat de l'Ursula K. Le Guin, em quedo amb els de ciència ficció, que m'han meravellat. Aquesta saga fantàstica de Terramar m'està costant una mica més. Es diu que és més aviat juvenil, però s'esdevenen coses que no tenen res d'infantils, és una literatura que no menysté ni pren per ximples els joves lectors i que, definitivament, pot llegir-se en edat adulta sense pensar que estàs llegint llibres per criatures. Compta a més amb un epíleg on l'autora ens explica de primera mà les motivacions i objectius que tenia per escriure el llibre, que és de lectura obligatòria i que ens ajudarà enormement a entendre moltes coses. Destacar un cop més el gran esforç de l'editorial en el disseny de la col·lecció, quina manera de mimar l'autora i als lectors, és clar. Tot i que m'estan costant una mica més, estic ben decidit a continuar la saga, que constarà de 6 volums. Tant per l'esforç editorial com per l'autora, paga la pena. 

Impressió general: @@ i mitja

dijous, 17 de setembre de 2020

Tornarem a vèncer (I com ho farem)

Autors: Oriol Junqueras i Marta Rovira
Editorial, any: Ara Llibres, 2020
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 92
Llegit en: Català


L'Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana i vicepresident del Govern durant els fets d'octubre de 2017, i la Marta Rovira, secretària general d'Esquerra, han escrit un petit assaig a quatre mans per analitzar què va passar a partir d'aquell Primer d'Octubre i què hem de fer per estar més preparats pel proper embat amb l'Estat, que sens dubte arribarà. Tots dos han patit la pitjor cara de la repressió, ell amb la presó i ella amb l'exili, però tot i això no perden la determinació d'aconseguir l'objectiu anhelat: la independència de Catalunya. Com és lògic, que no normal, no s'han pogut veure en directe per poder escriure aquest text, ho han hagut de fer a través de missatges, intermediaris i alguna vídeo-conferència. El resultat és una exposició dels fets sensata i reflexionada per detectar les febleses que teníem, les errades que vam cometre, les petites victòries que vam obtenir i els punts on ens van passar la mà per la cara (en alguns casos, literal). Però sobretot, és un manual per saber com hem de procedir a partir d'ara per fer créixer el moviment per, quan arribi el moment, ser molts més dels que érem i tenir més força. I encara més important, sense retrets cap a companys de viatge, només amb la voluntat d'assolir l'objectiu, encara que sigui molt difícil. 

No solc llegir assaig polític, però aquest no me'l podia perdre. Reconec que la brevetat ha estat també un factor determinant, si fos un manual de 400 pàgines no l'hauria llegit. Ni jo, ni ningú, probablement. Està dividit en quatre parts. Les dues primeres estan dedicades a l'octubre del 2017, què va passar i què en vam aprendre. La segona meitat del llibre mira al futur i indica les pautes per créixer, tenint en compte el marc sociocultural del poble de Catalunya, que és divers i plural. No cal dir que l'estratègia que exposa és la que fa anys que treballa Esquerra Republicana, per tant, pot no agradar a part dels lectors. L'estratègia és a llarg termini, assumint que no som prou gent per tirar endavant una independència unilateral, perquè no tenim com defensar-la. Vam sobreestimar les nostres possibilitats i, per tant, per la propera vegada que ens enfrontem amb l'Estat hem de ser molts més per fer-ho amb garanties. En el llibre no hi ha solucions màgiques, només feina, feina i més feina a fer. Tampoc no hi ha retrets a altres independentistes, segur que tots els partits tenen part de la culpa de la situació i del desinflament del moviment post Primer d'Octubre, però és moment de mirar endavant i treballar plegats, cadascú des del seu flanc per créixer i avançar. Tirar-se pedres mútuament no ajudarà en res.

El llibre es llegeix en una estona, per les només 92 pàgines i perquè està escrit de manera molt planera, explicativa i didàctica. M'ha agradat llegir-lo tot i que no m'ha descobert massa res de nou, però és un molt bon resum de la situació dels últims anys i de la que ha de venir, una visió global molt sensata, honesta i sense estridències. No és un text contra ningú, és un text a favor de tot un poble. Jo en recomanaria la lectura a tothom, és una visió i una perspectiva molt diferents del que es pot obtenir a les xarxes socials aquests dies, però he d'advertir que coincideix amb les meves pròpies idees sobre com hem de seguir endavant en el procés d'independència. Seria molt normal que algú el llegeixi i no estigui d'acord en absolut amb les seves tesis, però no hi fa res. La discrepància, si és des del respecte, no té per què ser dolenta.

Impressió general: @@@

dimarts, 15 de setembre de 2020

Temps mort

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Crims.cat, 2020
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 229
Llegit en: Català 

Està convençut que la mala sort el persegueix. No té feina, l'Alícia ja no hi és i té una existència miserable. Però un cop de sort, amb tota la pinta de ser una estafa, està a punt de canviar-li la vida. En Robert Camp no sap qui era la Raimunda Besalú, però resulta que era parent seva i en morir-se li ha deixat en herència la seva mansió a Nova Orleans i una quantitat de diners. On és la càmera oculta? Al principi no s'ho creu, però el fet que en cap moment li demanin cap avançament per fer les gestions ni accedir a l'herència l'acabarà portant a Louisiana. En Robert no és una llumenera i compta amb una quantitat limitada de diners, aquest serà el seu últim recurs, si és un engany, estarà ben fotut. Malgrat els seus problemes amb l'idioma, aconsegueix parlar amb els advocats que l'han contactat i tot sembla en ordre, en uns dies podrà disposar del seu nou patrimoni. El que no sap encara, ni tampoc els advocats, és que l'herència està enverinada. La situació d'en Robert està a punt de capgirar-se de la manera més inesperada. El nou escenari el portarà fins el límit la seva condició humana.

Nou llibre d'en Llort que, com a la seva darrera entrega Pes mort, ens planteja un dilema moral. Si et trobessis en aquesta situació, tu què faries? És impossible no preguntar-s'ho. L'autor ho fa i es respon amb un llibre gamberro i violent, marca de la casa. El protagonista és barroer i no massa espavilat, amb nombrosos complexos. D'alguna manera, ens pot generar certa empatia, però els seus actes faran que cada cop ens caigui més gros. El llibre comença de manera molt descriptiva i li costa arrencar, potser una mica massa. A partir d'un cert punt, cop d'efecte sobtat que s'escapa dels propis cànons de l'autor i tot es precipita. És molt difícil parlar de l'argument sense esbudellar-lo, però sí que es pot dir que, tot i l'aparent calma de la primera meitat del llibre, la sensació que en passarà alguna de grossa és constant. Pel camí, alguns detalls que afecten al protagonista, que realment no té sort, però aquesta boirina que ens envolta tota l'estona s'acabarà tancant fins a fregar l'angoixa. El llibre toca diferents gèneres, tots ells foscos. El catalogo com a 'intriga' pel suspens constant, però no es limita només això, i a més tenim el dilema que se'ns planteja i que no li falta crítica de molts elements de l'actualitat. Tot plegat, explicat amb aquest estil quirúrgic i tallant de l'autor que fa servir les frases curtes com a fulles d'afaitar.

No sé què em passa que quan llegeixo Llort em ve al cap un Chuck Palahniuk a la catalana, i això que he llegit moltes més obres seves que de l'americà. Aquest estil tan fosc, i alhora tan inclassificable, no és fàcil de trobar entre els autors de casa nostra. És cert que és molt explícit i es recrea amb la violència, en alguns casos per mi una mica gratuïtat, però probablement a l'autor li serveix de vàlvula d'escapament, es nota que hi ha personatges reals a qui els té ganes. Aquestes no són les meves escenes predilectes, com tampoc algunes d'escatològiques, però sí que m'agrada el seu estil, les històries que pareix i els seus personatges molt ben definits. Com si no aconseguiria que en Robert ens arribi a despertar tantes sensacions diferents? En gran mesura, negatives, val a dir. És un llibre d'un sol personatge, i tot i així aconsegueix despertar-nos la curiositat, mantenir-nos atents i neguitosos i queda resolt satisfactòriament. Com ja he dit, és una mica bèstia, però res que no se superi amb un bon estómac per poder gaudir de les altres virtuts que té. Potser no seria el que recomanaria per iniciar-se a l'univers Llort, però difícilment decebrà als adeptes.

Impressió general: @@@

divendres, 11 de setembre de 2020

L'estranya desaparició d'Esme Lennox

Autora: Maggie O'Farrell
Editorial, any: L'Altra Editorial, 2020
Títol original, idioma, any: The vanishing act of Esme Lennox, anglès, 2006
Gènere: Narrativa
Traductor: Josep Alemany
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

No li va gens malament la botiga de roba de segona mà, a l'Iris Lockhart. Viu sola a Edimburg, té un amant, un gos i no vol complicar-se massa la vida. Fins que un dia la contacten d'un hospital psiquiàtric que és a punt de tancar. La seva tieta-àvia porta molts anys ingressada allà, l'Iris és la parent més propera que se'n pot fer càrrec. Podria suposar una molèstia, però sobretot, el que suposa és una gran sorpresa: ella no té cap tieta-àvia. La seva àvia sempre ha dit que és filla única, no té germans, per tant, qui és aquesta Esme Lennox que ara intenten encolomar-li? La senyora sembla pacífica i està bé de salut, però l'Iris no sap qui és. Després d'investigar una mica, sembla que sí que són parents. Però si és així, per què no n'ha sentit a parlar mai? Quins secrets amaga la seva família que han mantingut una tieta-àvia aparentment inofensiva i centrada tancada en una institució psiquiàtrica durant tants anys? L'Iris se n'acaba sentint responsable i se l'emporta a casa, una mesura temporal, fins que trobin una altra solució. I mentre prova d'adaptar-se a la nova situació i de fer-li fàcil l'estada, l'Esme recorda. 

Estreno autora amb una obra amb plantejament intrigant ja de partida. Sense  separació en capítols, però amb diferents veus narratives i línies temporals, descobrirem una família de casa bona que torna cap a Gran Bretanya després d'un temps a l'Índia. La importància de l'aparença, les aliances familiars interessades, faran acte de presència i seran part de les circumstàncies que porten a la família Lennox a amagar l'existència de l'Esme, la germana petita de la Kitty, àvia de l'Iris. Però citar els esdeveniments del passat seria donar massa informació. La trama es mou entre el present, amb l'Iris i l'Esme mirant d'acoblar-se, els records de la tieta-àvia, i la descripció dels fets en primera persona que fa la Kitty, que s'entén que és informació a la qual només els lectors tenim accés, ja que actualment la Kitty té Alzheimer i no és conscient de la realitat que l'envolta. O'Farrell aconsegueix mantenir-nos atents a l'evolució de la família amb un pols narratiu sostingut i que va descabdellant mica en mica, sap administrar la informació en les dosis que pertoca.

Un cop et poses en situació, de seguida t'adones que alguna cosa molt grossa devia passar en aquesta família perquè l'escenari sigui com es descriu actualment. La resposta és que sí, probablement més d'una. El resultat final no decep, ens hem de transportar a la joventut de l'Esme per entendre el marc en el que una família amb recursos s'enfrontava a tota mena de tabús i mantenia en secret qualsevol fet que pogués tacar el seu prestigi. L'honor, la dignitat, no eren virtuts que es volguessin permetre perdre. La trama està ben portada i narrada, de principi a fi, i només haurem de prestar una mica d'atenció als canvis de veu narrativa per deixar-nos portar per una bona història que et desperta sensacions agredolces pel que explica, però també tendresa i empatia. M'ha agradat la manera d'escriure de l'autora, la història potser no és especialment original, però sí la perspectiva des de la que s'explica. M'havien parlat bé de Maggie O'Farrell i m'ha convençut prou com per plantejar-me llegir alguna altra obra seva. La mateixa editorial L'Altra n'ha traduït tres més, així que ho tinc ben fàcil.

Impressió general: @@@ i mitja

dimecres, 9 de setembre de 2020

Els nois de la Nickel

Autor: Colson Whitehead
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: The Nickel Boys, anglès, 2019
Gènere: Narrativa
Traductora: Laia Font
Número de pàgines: 242
Llegit en: Català
Premis: Pulitzer 2020

L'Elwood Curtis és un bon noi. Es espavilat, educat, madur per la seva edat i a més molt treballador. Somia començar aviat els seus estudis universitaris. Només té un inconvenient: és negre. A la Florida dels anys 60 això no augura un gran futur, per més que no surtis mai de la ratlla, tinguis un gran sentit de la justícia o molta dignitat. Un rebot del destí el porta a una situació compromesa que, pel sol fet de ser negre, el converteix en culpable i el traslladen a l'Acadèmia Nickel per a Nois, un reformatori juvenil on els joves reclusos estan segregats pel color de la pell i uns i altres no són tractats per igual. Allà coneixerà el racisme en la seva màxima expressió, els vigilants i responsables de la Nickel no tenen cap remordiment d'emprar la violència física com a càstig, i les seves víctimes preferides són els joves negres. Però també farà pinya amb una colla de companys per tal de sobreviure i no enfonsar-se. Mantindrà sempre la dignitat i farà bondat per poder marxar d'aquest lloc tan terrible i injust, però per més que aconseguís abandonar-lo, de seguida aprèn que la Nickel no t'abandona mai a tu.
 
L'esperat retorn de Colson Whitehead després de El ferrocarril subterrani no decep. No per casualitat les dues obres li han fet guanyar el Pulitzer al 2017 i al 2020. Si aquell estava ambientat al segle XIX, aquest transcorre a mitjans del segle XX, però els problemes racials no semblen haver millorat gaire. En aquest llibre sí que hi trobarem una millora, però ja a la tercera part, en la que alguns capítols ens descriuen una realitat molt més propera als nostres temps. La primera part explica la vida de l'Elwood abans d'arribar a la Nickel, i la segona ens descriu pròpiament l'horror d'aquell lloc. Com és comprensible, no és una lectura fàcil, en el sentit que exposa situacions de confrontació racial que poden regirar l'estómac. L'autor fa servir una prosa reposada i treballada, amb tota la naturalitat que allò que narra permet, crea una història de ficció que de ben segur està més que basada en fets reals. No és una trama ben bé lineal, tot i que sí força cronològica, però hi ha certa dispersió en la narració per descriure elements tangencials. Aquest fet no taca el talent de Whitehead, encara el potencia més i aporta una personalitat pròpia a la seva escriptura punyent i consistent, que a més ens regala de tant en tant moments autènticament brillants, d'aquells que obliguen a agafar llibreta i bolígraf.
 
A hores d'ara, ja no cal destacar les edicions que fa Periscopi, que només tenir a les mans un dels seus llibres ja saps que la cosa va de debò, ni tampoc les seves traduccions sense màcula, però amb Colson Whitehead han fet diana i ens permeten llegir en català un escriptor amb un gran potencial. Per poc interessat que s'estigui en els conflictes racials nord-americans, les seves novel·les aporten un testimoni que se'ns fa perfectament versemblant i entenedor. Li diem ficció perquè els personatges són inventats, però si em diuen que la resta és 100% veritat, m'ho crec. M'agradaria saber si es mou igual de bé en altres registres i parlant d'altes temàtiques, potser aquesta serà la seva prova de foc, però de moment m'ha convençut. El bon regust del ferrocarril em feia esperar amb candeletes la història de la Nickel i això de vegades és perillós. Per sort, aquest és un dels casos que l'expectativa es compleix i el final és feliç. Sense ser un llibre d'aquells que recomanaries a tothom, segons sensibilitats, el resultat final és molt complet i interessant, amb un bon argument i molt ben executat. I amb sorpresa, però per saber-la haureu de llegir el llibre.
 
Impressió general: @@@@

diumenge, 6 de setembre de 2020

500 llibres ressenyats

Números rodons de ressenyes, i no una xifra qualsevol, sinó que ja he arribat a les 500 ressenyes de llibres en aquest espai que tant m'estimo. No se que us semblarà a aquells i aquelles que em llegiu sovint o de tant en tant, però personalment em sembla una bestialitat. Com és tradició, toca fer repassada estadística sobre les darreres 100 ressenyes i els totals acumulats. Som-hi!

Si algú busca ressenyes sobre assaig i gèneres de no ficció, ho té una mica pelut al meu blog. La ficció l'emporta la majoria de lectures i només un 9% dels llibres no ho són. D'assaig, no-ficció, biografies i divulgació, trobem sobretot assaig feminista i divulgació científica. D'entre la ficció, el gènere que predomina és el calaix desastre de la narrativa amb 184 (36.8%) volums. De novel·la negra en són 59 (11.8%), d'intriga 53 (10.6%), de relats 39 (7.8%), de ciència ficció 28 (5.6%) i de fantasia 21 (4.2%), segueixen sent els gèneres més habituals al Llibres, i punt!. Sembla que la ciència ficció i la fantasia tendeixen a l'alça mentre que els gèneres més negres han davallat.

Els 500 llibres han estat escrits per un total de 292 escriptors i escriptores. La progressió respecte a resums anteriors és 67, 126, 176, 232 i ara 292. Això vol dir que la meitat o més dels autors que llegeixo són novetat per mi, però que també en tinc una colla que vaig repetint, bon senyal per a ells i elles! Els més ressenyats de la casa de llarg són Salvador Macip (27) i Haruki Murakami (24). Ja a certa distància trobem en Llort (13), Daniel Closa i Albert Sánchez Piñol (8) i Agatha Christie, George RR Martin i Roal Dhal (7). El nombre de ressenyes no coincideix del tot amb el nombre total de llibres llegits de cada autor/a, pel meu bagatge lectora abans de tenir blog, tot i que mica en mica les primeres posicions de les dues classificacions es va igualant. Si mirem per llibres totals, a les primeres posicions hi trobarem autors com Robin Cook (21), Neal Stephenson (11), Tolkien, Ken Follett o Matilde Asensi (8). Si us ve de gust consultar el meu Top-10 d'escriptors més llegits ho podeu fer aquí.

Els autors i autores que llegeixo es poden classificar de diverses maneres. Una d'elles és la procedència. Dels 292 registrats, 114 (39%) són dels Països Catalans, dels quals 17 són nous d'aquestes darreres 100 ressenyes. 9 (3%) són de l'estat espanyol, amb només una novetat, i 169 (58%) són de la resta del món, 41 d'ells nous. Creix la literatura traduïda i baixa el producte de proximitat, un fet del tot intencionat. 190 són homes i només 102 són dones. Això situa l'estadística en 65-35%, que segueix sent molta desproporció, però que millora el 72-28% de les primeres 400 ressenyes. Aquesta millora del biaix es deu a que, dels 59 nous autors llegits en les darreres 100 ressenyes, 38 són dones i 21 són homes. A més, he aconseguit la paritat total en els darreres 100 llibres llegits: 49 han estat escrits per un home, 49 per una dona, i un parell eren mixtes, i a més escrits tots dos per un tàndem dona-home, així que més igualtat no hi pot haver. Els totals, però, encara disten de la paritat, 361 llibres escrits per homes, 135 escrits per dones, i 4 de mixtes. El percentatge millora, però no prou.

Si passeu per aquí sovint, segur que us haureu adonat que la immensa majoria de llibres que llegeixo estan escrits en català o són traduccions a la meva llengua. Tampoc aquesta dada és casual, és una voluntat molt intencionada. Aquestes últimes 100 ressenyes han accentuat encara més el percentatge: 95 llibres en català, 3 en anglès i 2 en castellà. Els totals s'enfilen a 416 (83.2%) en català, 66 (13.2%) en castellà i 18 (3.6%) en anglès. Com ja passava amb els autors, i com és lògic, els originals en català també han disminuït fins a 37, per un total de 192, cosa que pràcticament no fa variar el percentatge total que és un 38.4%. Més d'un terç dels llibres que llegeixo encara són originals en català. A banda dels llibres llegits en castellà o anglès, que són 84, entre les traduccions al català, l'anglès segueix sent l'idioma original més habitual: 37 dels darrers 100 eren traduccions de l'anglès. De molt lluny, n'hi havia 6 en francès, 5 en italià i 4 en japonès i castellà, entre d'altres.  

Una altra voluntat que tinc és llegir llibres d'editorials petites que publiquen en català. Algunes d'elles s'ha fet grans aquests darrers temps i jo me n'alegro. Ja són 108 les editorials de les quals he llegit algun llibre, 15 de noves en aquest últim parcial. Serà difícil que cap editorial pugui baixar del primer lloc a Labutxaca, ja que quan vaig començar el blog em permetia llegir en català de manera barata (em feia falta). Després les opcions s'han diversificat. 71 dels 500 llibres són d'aquesta editorial, 7 de nous s'hi han afegit dels darrers 100. Però en les posicions següents del rànquing sí que hi ha canvis. Empúries segueix segona amb 34 (7 nous), però escala al tercer lloc Edicions del Periscopi amb 23 (12 nous), seguit per La Campana amb 22 (2), Columna 20 (4), Edicions62 18 (3), Debols!llo 16 (0 des de fa molts anys), la Magrana 14 (3), Proa 14 (3), Males Herbes 12 (2) i L'Altra Editorial 12 (2). A destacar que, dels últims 100 llibres, 5 eren de Rosa dels Vents i 4 de Raig Verd i Amsterdam, però encara es mantenen fora de les primeres posicions del rànquing d'editorials.

Dels 400 als 500 llibres només han passat un any i nou mesos. Això és molt menys que els dos anys llargs que solia trigar a fer un resum estadístic d'aquest tipus. El ritme actual de lectura és altíssim, tant de bo el pugui mantenir molt temps més. I que també pugui mantenir el ritme de ressenyes! Anem cap a les 600, a veure si encara estem aquí per explicar-ho. Moltes gràcies per ser-hi, per llegir-me i per comentar-me. És sempre un plaer compartir les lectures amb vosaltres.

dijous, 3 de setembre de 2020

La trena

Autora: Laetitia Colombani
Editorial, any: Salamandra, 2018
Títol original, idioma, any: La tresse, francès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Casassas
Número de pàgines: 204
Llegit en: Català

Què poden tenir en comú la Smita, una dona índia del poble de Badlapur, casada i amb una filla de sis anys, que es dedica a netejar les defecacions de la casta superior del poble amb les seves pròpies mans nues, la Giulia, una noia de vint anys de Palerm i l'única de les tres filles d'en Pietro Lanfredi que sembla interessada en el negoci familiar de confecció de perruques amb cabell natural, i la Sarah, canadenca resident a Montreal que ha assolit una posició d'alta responsabilitat en un important bufet d'advocats a canvi de grans sacrificis en la seva vida personal? Les separa una gran distància geogràfica i també de classe social, però les tres són dones i només per aquest fet les uneix un estigma que les discrimina, cadascuna a la seva manera. La vida les posarà a prova a totes tres, amb problemes i maldecaps molt diferents en cada cas, i les tres hauran de lluitar per sortir-se'n de la millor manera que pugui. Pot existir un punt en comú que uneixi aquestes dones de mons diferents. Per saber-ho caldrà anar trenant les seves històries.

Interessant plantejament el de Laetitia Colombani, que ens presenta tres dones molt diferents pel que fa a les seves situacions vitals, però igual de lluitadores. És possible arribar a algun punt en comú entre elles? Les seves històries ens hi portaran. Amb capítols curts que van saltant d'una a l'altra per ordre, i que sovint acaben en cliffhanger, l'autora va construint històries independents i totes elles resulten interessants i atractives, no costa gens enganxar-s'hi. En els tres casos es plantegen situacions en les que les dones estan discriminades o troben més dificultats que els homes. L'escriptura és molt planera i resulta fàcil de llegir, però val a dir que hi ha un abús de tòpics, de manera que de vegades les trames són una mica inversemblants. També quan aborda temes de lluita feminista els exposa massa explícitament i cal dir que no és un manual, sinó un llibre de ficció, i que certes explicacions són sobreres i haurien d'estar més implícites a la trama. Hi ha la sensació que s'han volgut tractar molts temes diferents i que no s'arriba a cap en profunditat. Destacable que el missatge general és positiu. Les vivències que s'expliquen al llibre a la vida real rarament acabarien bé.

Aquest és un llibre de contrastos. Per una banda, és molt fàcil de llegir, agradable i permet fins i tot jugar a triar la nostra protagonista preferida. Tracta temes interessants, bon plantejament, bona i original estructura i una llargada que fa que te l'acabis de seguida. Però també sembla que li falta una mica, aprofundir més i, segons com, sembla un llibre destinat a un públic més juvenil, com si volgués instruir d'alguna manera. Tot i destacar-ne els defectes, he de dir que m'ho he passat prou bé llegint-lo, és una lectura fàcil que passa bé, però potser per aquest fet a les protagonistes i els seus problemes els falta una mica de volum, no acabarem de percebre el seu dolor i el seu patiment. Del que no hi ha dubte és que és un llibre que fa reflexionar i parlar-ne. Ideal per fer un club de lectura i debatre sobre com actuen la Sarah, la Smita i la Giulia i allò que no es diu però que podem llegir entre línies, o imaginem que hi és. Prou recomanable, sempre que no busquem un llibre amb una forta càrrega feminista i reivindicativa, és més un llibre bonista que explica que les dones ho poden tot, sense anar més enllà.

Impressió general: @@@ 

AQUESTA ÉS LA RESSENYA NÚMERO 500 DEL LLIBRES, I PUNT!

dimecres, 2 de setembre de 2020

L'últim amor de Baba Dúnia

Autora: Alina Bronsky
Editorial, any: Les Hores, 2020 (tercera edició)
Títol original, idioma, any: Baba Dunjas Letzte Liebe , alemany, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Ramon Farrés
Número de pàgines: 132
Llegit en: Català

El 26 d'abril de 1986 el nucli del reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va patir un augment sobtat de potència que va produir una gran explosió per la pressió de l'hidrogen que s'hi acumulava. Les conseqüències d'aquell accident són ben conegudes i encara són palpables a dia d'avui a la ciutat fantasma de Prípiat i voltants. Tots els habitants de la zona van ser evacuats pel perill de les altes radiacions que podien produir malalties mortals a mig i llarg termini, més enllà de l'explosió inicial. Però un temps després, i contradient totes les recomanacions, un grup d'antics habitants van tornar a recuperar les seves cases, encapçalats per la Baba Dúnia, que va ser la primera a tornar. D'altres la van seguir, tots ells ancians i sense res a perdre. Allà viuen encara, aïllats del món ja que ningú vol arribar fins allà, tret d'alguns científics que encara fan estudis. Si volen tenir contacte amb la civilització han de recórrer un llarg camí i les cames ja els pesen. Incomunicats, sobrevivint amb allò que tenen i poden cultivar i compartint espai amb els seus fantasmes, els pobladors de Txernobo saben que acabaran els seus dies allà i que la radiació els afecta, però de moment segueixen vius i no tenen intenció d'anar enlloc més. 

L'accident de Txernòbil és un fet icònic dels 80 com ho va ser l'explosió del transbordador Challenger, que va esdevenir el mateix any. Per això resulta interessant llegir novel·les ambientades en aquella zona i relacionades amb aquells fets. Havia sentit que alguna gent havia retornat a les seves cases un temps després i en aquest llibre ens explica la precària vida d'un grapat d'ancians que viuen a la fictícia ciutat de Txernobo. És un text reposat amb un llenguatge poètic, a estones fins i tot oníric i no mancat d'enginy a l'hora de combinar les paraules. Els personatges són esquerps i no es permeten ser amables, però es respecten i tenen cura els uns dels altres, viuen de records en una eterna espera de la fi, que sembla no voler arribar. La seva existència insubstancial es veurà alterada per l'aparició de dues persones noves al poble que els capgiraran la tranquil·litat, però a 'L'últim amor de Baba Dúnia' és més important la descripció que la trama, i en això l'autora excel·leix i ens deixa bones mostres de qualitat literària i de sensibilitat, converteix una anciana malhumorada i condemnada en un personatge que se'ns farà altament entranyable. La brevetat del llibre ajuda a aconseguir l'efecte desitjat.

Tot i que és impossible imaginar-se com deu viure la gent que va tornar al voltant de la central sinistrada, amb aquest llibre obtenim una imatge que s'hi pot aproximar força. Precarietat, aïllament, decaïment, vellesa, però també convivència i comunitat, suport i respecte. Tot plegat, molt ben descrit en primera persona per la Baba Dúnia, que sempre té present la seva família, que viu lluny, però tampoc es treu del cap els seus companys de martiri. El llibre és una petita perla, petita en sentit ampli. Agradable de llegir, interessant per l'escenari i amb altes dosis de reflexió sobre la vellesa i sobre allò que és realment important. Lectura reposada, sense estridències ni grans girs argumentals, però que omple i convenç. Alina Bronsky és una autora que caldrà seguir, com també l'editorial Les Hores, que s'està especialitzant en publicar bona literatura estrangera d'aquella que li costa arribar a aquí.

Impressió general: @@@ i mitja