divendres, 24 de juliol de 2020

La drecera

Autor: Miquel Martín i Serra
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 148
Llegit en: Català

El fill dels masovers veu passar la vida des del seu prisma particular. Els pares tenen cura del xalet dels senyors de Barcelona i sempre ho han de tenir tot a punt per quan vénen amb els seus fills, els gossos i el servei. És un poble de platja, però un ambient rural. El pas del temps farà que el nostre jove protagonista, en edat escolar, vagi perdent la innocència, descobreixi l'amistat, la passió, la pèrdua i vegi com el seu entorn va canviant i perd la seva essència perquè una gent de fora decideix fer-se'l a la seva mida. Alegries, decepcions i sorpreses de començar a fer-se gran i madurar, tot i la tendra edat. A partir d'anècdotes concretes, les petites experiències del noi i la seva vida diària, anirem construint la seva història i percebrem la seva evolució. Una novel·la iniciàtica centrada en algú que no sabem si ho està vivint o ens ho explica des de la distància en el temps, però que podria ser la de qualsevol altra persona, perquè la vida és descobriment i aprenentatge constants.

Miquel Martín s'estrena a Periscopi amb una novel·la curteta i sense grans trets argumentals, el que veiem és el que hi ha, i allò que s'insinua ho podrem entendre perfectament. Capítols curts, cadascun centrat en un esdeveniment concret, que ens permetran anar trenant la història del jove protagonista sense nom. Moltes d'aquestes anècdotes són petites, pròpies d'allò que impacta a un infant, ajudar a la granja, veure com els pares serveixen als senyors de ciutat, el futbol, coses així. D'altres esdeveniments seran més profunds i marcaran més al jove, com descobrir les noies o la mort d'una persona estimada. D'un llibre que, a priori, pot despertar més o menys interès segons els gustos, se n'han de destacar dos factors. Un és la naturalitat amb que s'exposa l'evolució del noi, mica en mica, però sense pausa, una transició que a tots ens toca fer a aquesta edat, ben emmarcada en el fil temporal, definit a base de citar jugadors del Barça, i molt especialment en el paisatge rural canviant. L'altre factor brilla amb llum pròpia: la llengua. La riquesa de vocabulari, que té en compte l'època i la geografia, converteix el text en un festival filològic que s'integra perfectament en la història. Només molt de tant en tant potser trobarem alguna paraula o expressió que pensarem 'aquesta no calia'.

He de dir que aquesta mena de novel·les que relaten només 'una vida' no solen despertar-me gran interès. Això m'ha passat també amb aquest 'La drecera', tot i que la qualitat literària satisfà altres sentits, no aconseguia atrapar-me especialment. Però hi ha moments que sí, que capten l'interès totalment, i aquí els planetes s'alineen. Com tot llibre, té un període d'adaptació. En aquest cas, quan més n'estava gaudint, ja plenament immers en la història, llavors s'acaba. No hi busqueu grans trames, ni girs argumentals, llegiu aquest llibre si us ve de gust una estona de lectura plaent i satisfactòria, sense més. Està molt ben escrit i el vocabulari enamora. No sé fins a quin punt és autobiogràfic, però el grau de detall en les descripcions fa pensar que molt, ho sigui o no. Millor en l'execució que en l'argument, pel meu gust, però no es pot negar que no li manquen virtuts.

Impressió general: @@@

dimarts, 21 de juliol de 2020

Els testaments

Autora: Margaret Atwood
Editorial, any: Quaderns Crema, 2020
Títol original, idioma, any: The Testaments, anglès, 2019
Gènere: Ciència Ficció
Traductor: Ernest Riera
Número de pàgines: 407
Llegit en: Català

Han passat quinze anys des que l'Offred va aconseguir escapar-se de Galaad i no se n'ha sabut res més. El règim patriarcal està en hores baixes, no compta amb simpaties a l'exterior i hi ha organitzacions com Mayday que treballen activament per desballestar un sistema que redueix a la dona a simple element decoratiu i reproductiu. Tot i així, el poder absolut dels Senyors i tots els mecanismes de control mantenen les dones de Galaad en la seva posició assignada, sense que hi puguin fer res. En aquest context, coneixerem els testimonis de dues joves, una que ha nascut i crescut a Galaad i l'altra del Canadà, que explicaran les seves històries, així com tindrem accés a l'anomenat Document Hològraf d'Ardua Llar, escrit per una de les Ties més prominents, que arrisca els seus privilegis com una de les dones més poderoses de Galaad, encara que això sigui dir poc, per tombar el règim. A partir d'aquests tres testimonis es construeix el fil conductor d'aquesta lluita perillosa i arriscada de les dones per assolir la llibertat com a individus i trencar les cadenes que les lliguen.  

Aquest llibre és la continuació de El conte de la Serventa, i n'és un molt digne successor. L'Agnes Jemima i la Daisy donen testimoni a posteriori, els seus capítols respectius, que es van succeint, estan fets a mode de declaració. El Document Hològraf, també intercalat entre els capítols de les noies, és un text escrit en secret per la Tia Lydia que explica a un hipotètic lector o lectora les seves maquinacions per ordir un pla que acabi amb el règim totalitari de Galaad. Les tres trames es van trenant i acabaran convergint. Margaret Atwood demostra novament tot el seu potencial com a escriptora i com a creadora d'un món esfereïdor que, portat fins l'extrem, no està tan lluny de la realitat. El primer llibre se centrava en la figura de les Serventes i ara el protagonisme passa a les Ties. Com més sabem de Galaad, més ens posa els pèls de punta. El conjunt de les dues obres és un autèntic al·legat feminista que ens posa sobre la taula la necessitat d'aquesta lluita. Alhora, és una distòpia atemporal amb infinitat d'elements atractius i un notable valor literari. Amb un estil detallat i descriptiu, però que atrapa irremeiablement, assegura moltes hores de lectura intensa.

He de donar les gràcies a la volada que va agafar la sèrie sobre 'El conte de la Serventa', que encara no he vist, per impulsar-me a llegir el llibre en que es basa i així conèixer a una grandíssima autora. Margaret Atwood m'ha convençut en els tres llibres que li he llegit per ara i és fàcil intuir que em pot agradar qualsevol llibre que porti el seu segell. Sap atrapar amb les seves històries treballades, molt ben escrites i sense caure en la prosa fàcil dels best sellers. Per anar bé, abans de llegir 'Els testaments' convé haver llegit la Serventa. No és una segona part estricta, però l'ambientació, la jerarquia i l'estructura de Galaad és millor conèixer-les d'abans. És una ciència ficció sense ciència, ens parla d'una estructura social diferent, distòpica, i completament esbiaixada que, malauradament, segur que a alguns no els semblaria tan malament. Vull creure que la majoria de possibles lectors i lectores seran capaços d'abominar l'aberració que descriu. No cal dir que recomano la lectura dels dos llibres, a poc que tingueu interès en els temes que estic comentant. A mi m'han agradat molt.

Impressió general: @@@@

dimecres, 15 de juliol de 2020

Mira'm als ulls

Autora: Míriam Hatibi
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2018
Títol original, idioma, any: Mírame a los ojos, castellà, 2018
Gènere: Assaig
Traductora: Imma Estany
Número de pàgines: 134
Llegit en: Català

Arran de l'atemptat de les Rambles del 17 d'agost del 2017, es van alçar algunes veus per defensar que ser musulmà no significa ser terrorista, i per desvincular la comunitat musulmana de Catalunya d'aquells fets esfereïdors. Una de les persones que va adquirir popularitat perquè va aparèixer en programes de debat i entrevistes va ser la Míriam Hatibi, una jove amb arrels marroquines, que vestia vel i que s'expressava en un perfecte català. No hauria de ser un fet sorprenent, ja que és una de les seves llengües, però el conjunt de ben segur que va resultar xocant per molta gent. Aquelles aparicions públiques li han brindat a l'autora l'oportunitat d'escriure un breu assaig sobre islamofòbia a casa nostra, sobre prejudicis, sobre biaix als mitjans de comunicació i sobre percepcions errònies que tenim sobre les persones d'orígens diversos que viuen al nostre voltant. En definitiva, és un llibre que parla sobre la convivència, respecte i de por a la diferència. Però si ens mirem als ulls no hauria de ser tan difícil entendre'ns.

Reconec, perquè no vull mentir, que vaig arribar a aquest llibre per error. Vaig llegir Sempre han parlat per nosaltres de la Najat El Hachmi i em va deixar tocat, moltes de les seves opinions sobre feminisme són difícils de pair. Vaig pensar que em calia llegir l'opinió d'una altra persona feminista d'origen islàmic per contraposar idees i opinions. Dec una disculpa a la Míriam Hatibi per assumir que el seu llibre aniria d'això i que em serviria de contrapès al de El Hachmi. En aquest 'Mira'm als ulls' hi trobarem només alguna petita referència a la dificultat de la dona per accedir a llocs de responsabilitat o de debat. Però com deia, és un llibre que vol trencar murs, parla d'identitat, que no és un concepte senzill quan els teus pares s'estableixen en un nou país. Parla de la dificultat que et vegin com una igual malgrat que hagis nascut aquí i et sentis, almenys en part, autòctona, només per la teva aparença. De fet, la llei tampoc no t'hi considera. I parla dels factors que influeixen perquè aquests prejudicis es mantinguin, com ara el biaix als mitjans de comunicació, que no tracten les notícies igual en funció de qui n'és el protagonista. Tot plegat ho fa en un llenguatge molt planer i entenedor, amb nombrosos exemples per il·lustrat tot allò que exposa.

Aquest és un llibre honest, breu i molt clar sobre la situació de les persones racialitzades al nostre país. Ens pensem que el racisme i la xenofòbia són reductes petits i concentrats en un determinat tipus d'individu, però com altres xacres de la societat, estan ben presents en la nostra vida quotidiana i tots i totes caiem en prejudicis i generalitzacions. Per això convé llegir textos així, sempre ens ajudaran a veure-hi una mica més enllà. Està bé i és senzill i ràpid de llegir, així que no hi ha excusa, i ens pot servir per ajudar-nos a fomentar la convivència i a combatre certs discursos molt estesos. Se centra més aviat en allò que ens uneix i no en el que ens separa, això és bo. Malgrat no ser el que esperava trobar-me, m'ha resultat força interessant.

Impressió general: @@@

diumenge, 12 de juliol de 2020

My Name is Lucy Barton

Autora: Elizabeth Strout
Editorial, any: Penguin Books, 2016
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 191
Llegit en: Anglès

Han passat molts anys d'això, però un cop la Lucy es va haver de passar gairebé nou setmanes ingressada en un hospital de Nova York. Va entrar-hi per una apendicectomia, però va tenir complicacions. Durant la seva estada, va rebre la visita de la seva mare, per sorpresa, i tot i que feia molts anys que no es veien. La seva relació no havia estat fàcil. Però la mare va passar diversos dies al seu costat, tenir una filla a l'hospital és més del que una mare pot suportar. Les converses que van tenir durant aquells dies van reforçar els seus vincles, van fer memòria de quan la Lucy era petita i vivien en la misèria, i van fer reflexionar molt la noia sobre la seva vida a la ciutat en aquells moments: sense urgències econòmiques, casada amb un home que amb prou feines la visitava en la seva convalescència i amb dues filles petites a les qui estimava més que a res en aquest món. Aquells dies van canviar la percepció de la Lucy Barton per sempre.

Fa una temporada el nom d'Elizabeth Strout va tenir certa anomenada a casa nostra arran que Edicions de 1984 va publicar els seus llibres en català. En el seu moment no els vaig llegir, però buscant algun llibre per llegir en anglès vaig ensopegar amb aquesta edició de Penguin i vaig decidir llegir-lo ara. M'ha durat tres dies. És curt, amb línies separades, però l'idioma no ha estat cap impediment per llegir-lo de manera molt fluïda, àgil i gaudir-ne força. Si tenim en compte l'argument, no sembla un llibre especialment atractiu si busquem acció o trames recargolades, però Strout ens sap atrapar amb una història tendra, humana i on s'exposen les febleses i les difícils relacions humanes, i on també es parla de classes socials, d'amor i de desamor en múltiples formes. La Lucy Barton fa memòria, parla i comenta amb la seva mare sobre anècdotes de la seva vida en comú, que aniran construint la seva primera joventut, i mica en mica ens va desgranant també les seves vivències des que es va casar i va anar a viure a ciutat. Capítols curts, una escriptura entranyable i uns personatges honestos i versemblants. Una combinació que et fa passar pàgines sense parar.

Ha estat una bona descoberta, he de dir que no m'ho esperava. És un llibre introspectiu, reflexiu i molt honest, la protagonista no amaga què sent i ens explica aquells fets que, per algun motiu i per petits que semblin, van marcar la seva existència. Potser no és el tipus de llibre que solc llegir, però m'ha agradat, pensava que em costaria més i m'ha passat volant. De manera que el dubte que tinc ara no és si llegir algun altre llibre de l'autora, sinó si continuar llegint-la en anglès o passar-me al català. No és un llibre per recomanar a tothom, té una perspectiva molt femenina i els pocs personatges masculins que hi surten tenen un paper molt testimonial. Això ja suposa una alenada d'aire fresc pel que sol ser la literatura, però pot ser que tiri enrere a alguns lectors. A mi no, n'he gaudit molt i m'agrada que els llibres tinguin veus femenines de tant pes. Si heu llegit l'autora em podeu recomanar per quin llibre continuar, de moment tinc al cap 'Olive Kitteridge'. Veurem.

Impressió general: @@@@

dijous, 9 de juliol de 2020

El marit gos

Autora: Yoko Tawada
Editorial, any: Godall edicions, 2019
Títol original, idioma, any: Perusona, Kakato o nakushite, Ine mukoiri, japonès, anys 90
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Mas López
Número de pàgines: 160
Llegit en: Català

Una japonesa que viu a Hamburg i que s'ha d'esforçar per semblar japonesa, ja que tothom es pensa que és d'algun altre país de l'extrem oriental. També s'ha d'esforçar en semblar una persona, ja que sembla que tothom està interessat en què fa el seu germà, i gens en ella, i a superar el xoc cultural. O una dona que es casa per correu, però no arriba a veure el seu marit, que la defuig. Fa classes de comportament per poder adaptar-se al país i té somnis molt realistes que fan que sovint confongui son i vigília. O la professora d'una acadèmia amb uns mètodes una mica peculiars, que de sobte rep la visita d'un home que s'instal·la a ca seva i té un comportament no exactament humà. Tres històries amb protagonista femenina, poc convencionals, tant elles com les seves vivències, i amb tots una mica sobrenaturals i misteriosos. Així és la narrativa de la Yoko Tawada, japonesa establerta a Alemanya, que conserva aquest misticisme dels autors orientals.

Si no vaig errat, aquesta és la primera traducció al català que es fa d'aquesta autora. Després de llegir-ne una bona crítica, vaig decidir provar-ho. El meu idil·li amb Murakami em fa mirar-me sempre els autors japonesos, però no sempre m'han agradat, tot i que tenen trets comuns entre ells, fruit de la gran diferència cultural. En aquest volum trobem tres contes llargs, o novel·les curtes, reposats, una mica esperpèntics i que descriuen situacions entre costumistes i surrealistes. El xoc cultural hi és present, la mentalitat conservadora dels japonesos també, i es contraposa amb les idees més obertes de les protagonistes. És una prosa descriptiva, de baix ritme i no hi ha pràcticament cap acció trepidant, més aviat és posicional. Però no està mancada de qualitat, és agradable de llegir i força absorbent, per bé que moltes estones sembla que no està passant res. Problemes d'aquest format d'història d'unes 50 pàgines, no es pot ser tan expeditiu com en una novel·la, ni tampoc et cenyeixes a les normes (variables i múltiples) dels contes.

La Yoko Tawada passa amb prou bona nota la meva primera experiència amb ella. Tant és així que ja he mirat altres obres seves, si les tradueixen és ben probable que les llegeixi. L'estil m'ha recordat a Murakami, no ho puc negar, però té un segell personal. Si m'he de quedar amb una de les tres novel·letes, triaria 'El marit gos', la que dóna nom al recull. És la més surrealista de les tres, però potser la que té una trama més estructurada, dins del deliri. Les altes també tenen punts interessants i han aconseguit atrapar-me. De cara a recomanar-la, em guiaré pel bo d'en Murakami. Si en sou fans és possible que la Yoko Tawada també us agradi. I si no, sospito que tampoc us farà el pes. De totes maneres, són 160 pàgines que aviat són llegides. Un tast que probablement sigui suficient per saber si és una autora per vosaltres o no. De moment, jo li dono el sí.  

Impressió general: @@@

dilluns, 6 de juliol de 2020

Dues dones

Autora: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès Editors, 2020
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 244
Llegit en: Català

Els vencedors de la Guerra Civil no ho van posar gens fàcil als vençuts. Famílies trencades, joves desapareguts, presó, exili. La Genoveva i en Marçal, masovers a Palau de Tremp, han perdut un fill, no saben res d'ell i temen que hagi mort. Fins que s'assabenten per algú amb contactes a la presó de Lleida que en Jordi és allà tancat: és viu! Al mateix temps, la Natàlia i en Manuel, que viuen a la capital, pateixen dia rere dia la sentència de mort que ha rebut el seu fill Emili. A través dels dos joves republicans, que es coneixen a la presó i es faran molt de costat, la Genoveva i la Natàlia establiran una relació epistolar que arribarà a ser un puntal de la seva existència, un suport fonamental i vital. La Natàlia pot visitar els dos nois a la presó, però per la Genoveva és impossible baixar a Lleida, requereix un esforç econòmic que no pot assumir. Les cartes de la Natàlia la mantindran dempeus, però el suport que ella pot oferir a la seva amiga no és gens menyspreable.

Amb aquesta novel·la històrica ambientada a l'inici de la post-guerra, Montse Sanjuan abandona el gènere negre per endinsar-se en una història molt humana de patiments i penúries, una recreació de com va ser la vida rural i la de ciutat d'aquella època convulsa d'ocupació i amb moltíssima gent represaliada. El bàndol perdedor patia, mentre que els nacionals es creien els amos de tot i de tothom. Gran part de la novel·la se centra en descriure la vida dels dos joves abans de la guerra per entendre com han arribat on han arribat. També coneixem les famílies de les dues dones, la Genoveva a Palau de Tremp i la Natàlia a Lleida. Tot plegat convergeix en la relació epistolar que estableixen elles dues mentre els seus fills són a la presó, relació que només té rellevància en dues fases del llibre. La segona, que tanca el llibre, serveix per explicar l'evolució de les famílies en els anys posteriors a la resolució de la trama, els que coincideixen amb la Segona Guerra Mundial, per bé que el conflicte no afecta les dues dones. 

Havent llegit prèviament els casos de la sergent Anna Grimm, no sorprèn la bona mà que té l'autora amb l'escriptura. En aquesta ocasió, però, la història no ha aconseguit atrapar-me del tot, segurament perquè no estic massa interessat en aquestes èpoques de la història recent del nostre país. Això no vol dir que el llibre no estigui ben ambientat i documentat, descriu de manera perfectament versemblant aquells anys i què es va viure, també el patiment i les preocupacions de les famílies. Aborda aquelles realitats complementàries des de diferents angles, amb unes protagonistes fortes i lluitadores, cadascuna a la seva manera. Però no em puc treure del cap que són històries explicades ja molts cops. Potser el tret diferencial és la localització: Lleida i comarques, que és la terra de l'autora. No puc dir que no m'hagi agradat, està força ben construït, però no ha aconseguit emocionar-me. És fàcil de llegir, àgil i ben treballat, passa bé. M'he embolicat una mica amb les famílies, també ho he de dir. No és del tipus d'històries que prefereixo llegir, potser per això li demanaria una mica més per posar-li millor nota.

Impressió general: @@ i mitja