dimarts, 30 de juny de 2020

Un mag de Terramar

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2020
Títol original, idioma, any: A Wizard of Earthsea, anglès, 1968
Gènere: Fantasia
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 222
Llegit en: Català

Quedar-se orfe de mare i ser el fill del bronzer del poble no augurava gaires atencions a en Duny. La seva tieta se n'encarrega mentre és petit, però de seguida se'n desentén. Fins que descobreix que el noi té unes capacitats fora del normal. La tieta, que es bruixa, li ensenya les beceroles de la fetilleria, però després d'una gran gesta passarà a ser deixeble d'Ogion, el mag de Re Albi, que li revelarà que el seu nom veritable és Ged. En Ged té ambició i vol esdevenir un gran mag, per això anirà a estudiar a l'escola de mags de Roke. L'orgull i la competència amb un company d'estudi que el menysté faran que s'excedeixi en l'ús del poder que atresora i alliberarà una força antiga, una ombra que a punt està d'acabar amb ell. Per salvar-lo, l'arximag Nemmerle perd la vida i l'estranya i perillosa criatura queda lliure. En Ged sap que el perseguirà tota la vida, que s'hi haurà d'enfrontar un cop rere un altre i que no es pot quedar allà on és. Comença un peregrinatge per Terramar en el que viurà moltes aventures i se n'haurà de sortir gràcies a la màgia que sap i la que anirà aprenent. Però la seva enemiga també aprèn amb el temps. El combat està servit.

Si bé en la literatura fantàstica actual estem molt acostumats a que ens expliquin com els mags aprenen la seva màgia, o on rau realment el poder que tenen, quan Ursula K. Le Guin va escriure 'Un mag de Terramar' pràcticament l'única referència a l'abast era 'El Senyor dels Anells'. Pensada com una novel·la per a adolescents, sobre aquesta intenció només podem detectar un protagonista molt jove i en formació. Per la resta, és un bon llibre de fantasia per un públic ampli, que pretén trencar alguns dels cànons del gènere, de manera subtil i en alguns casos no ho aconsegueix, però que trenca els motlles del relat èpic i que ha servit de clara inspiració per obres molt posteriors com les sagues de 'Harry Potter' o 'La crònica de l'assassí de reis'. Potser per això, a aquells que no vam llegir Le Guin quan tocava i ho fem ara, poc ens vindrà de nou. Però era molt innovador quan la història va veure la llum a finals dels 60 del segle passat. Una trama molt ben construïda, detallada i molt descriptiva. Imaginativa i amb diversos episodis destacables que ens fan agafar cada cop més afecte per en Ged i per altres personatges com en Veça, el mestre Ogion o, més endavant, la Milfulles.

Raig Verd s'ha proposat anar reeditant la bibliografia de l'Ursula K. Le Guin i jo recullo el guant. No he estat mai un gran aficionat a la novel·la fantàstica i de ciència ficció, però he trobat en aquesta autora un puntal on agafar-me. M'agrada com escrivia Le Guin, els trets diferencials dels seus textos i les reflexions que introdueix a les seves obres. L'edició d'aquest 'Un mag de Terramar' és una preciositat, un d'aquells volums que fa goig tenir a les mans. Només li podria retreure que la lletra és una mica petita pel meu gust. Això se suma a una escriptura una mica densa a estones, cal posar sobre la taula la descripció del món, els personatges i les circumstàncies. A banda d'això la història està ben trenada i ens mostra un protagonista creixent i que encara ha de créixer més en la continuació de la saga. El proper serà 'Les tombes d'Atuan', que arribarà a les llibreries al setembre. Suposo que a ningú li sorprendrà veure'l ressenyat en aquest humil blog abans que acabi l'any.

Impressió general: @@@

dissabte, 27 de juny de 2020

Elles parlen

Autora: Miriam Toews
Editorial, any: Les Hores, 2020
Títol original, idioma, any: Women talking, anglès, 2018
Gènere: Narrativa
Traductora: Carme Geronès
Número de pàgines: 223
Llegit en: Català

Les dones de la colònia han patit atacs nocturns. Molts cops es lleven adolorides, amb ferides i blaus. I el que és pitjor, sense saber com, algunes queden embarassades. Evidentment, el bisbe Peters, que comanda la colònia, assegura que són esperits malignes que han vingut per castigar-los els pecats. Però res més lluny, s'acaba descobrint que vuit homes de la colònia les visiten de nit, les atordeixen amb esprais de belladona, les violen i les vexen. En Peters fa venir la policia... per protegir a aquests homes, ja que en destapar-se el pastís, les dones els volen pelar i fins i tot hi ha hagut alguna agressió. S'emporten els violadors a ciutat, a presó, també per protegir-los. Però la resta d'homes se n'hi va per pagar la fiança i que puguin tornar a la colònia. Passaran només dos dies i tots ells tornaran. Aquest és el temps que tenen les dones de la colònia per decidir què faran al respecte. Tenen tres opcions: no fer res, quedar-se i lluitar, o marxar. Vuit d'elles, de les famílies Loewen i Friesen, discutiran durant 48h què han de fer i amb quines condicions. Com que són analfabetes, mai les han deixat estudiar, demanen ajuda a l'August Epp, el mestre de la colònia, per prendre acta d'aquestes reunions.

Interessant plantejament basat en una història real. Els fets que narra aquest llibre van passar de veritat, per més inversemblant que sembli. Les vuit dones d'aquesta història debaten què fer, tenint en compte moltes vessants que es poden derivar dels seus actes. Paradoxalment, és un home qui pren les actes, bàsicament per dos motius. Cap d'elles sap escriure i volen deixar constància escrita de les seves deliberacions. Això ja diu molt. Per altra banda, l'August és un represaliat de la colònia, el van fer fora de jovenet i va aconseguir tornar a condició de fer de mestre, un ofici necessari, però de molt poc prestigi. Se'l considera poc home i efeminat. La colònia és una estructura patriarcal en la que les dones són poc més que animals. Ara n'han pres consciència i decideixen empoderar-se, sempre dins dels límits que les seves creences els permeten. Es pot dir que, amb les seves converses, les vuit dones descobreixen el feminisme, reneguen del comportament dels homes i comencen a prendre les seves pròpies decisions. L'evolució i les reflexions són molt interessants, és fàcil empatitzar amb elles. A l'altra cantó de la balança, el text és una mica reiteratiu i potser donen massa voltes als mateixos temes. L'August actua amb respecte en tot moment i només participa quan se li demana, però també coneixerem la seva història, ja que ell n'és el narrador.

És esgarrifós que aquest llibre sorgeixi a partir d'uns fets que van succeir de veritat, però també ajuda a que el cas sigui més públic i que en tinguem coneixent. Tot el que serveixi per visibilitzar les xacres del patriarcat és positiu, i si es fa en forma de literatura pot ajudar a obrir els ulls a més gent. És molt interessant com reflexionen les vuit protagonistes sobre la decisió que han de prendre i les conclusions que van traient. Per això és un llibre recomanable, però també és una mica repetitiu i dispers. Divaguen molt. En això podríem dir que 'les actes' que pren l'August Epp són fidedignes, no hi ha una estructuració del relat ni aconsegueixen centrar els temes. Són dones que conversen i prenen decisions. Un llibre diferent que ens obre perspectives, allò que està assumit a la nostra cultura, per més que a la pràctica no sempre es compleixi, no està ni a les beceroles a altres indrets del món. Lectura interessant.

Impressió general: @@ i mitja

dimarts, 23 de juny de 2020

Tardor

Autora: Ali Smith
Editorial, any: Raig Verd, 2020 (3a edició)
Títol original, idioma, any: Autumn, anglès, 2016
Gènere: Narrativa
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 233
Llegit en: Català

L'amor pot prendre moltes formes, no hi ha normes ni fórmules que el puguin descriure. De vegades, fins i tot no és fàcil d'entendre ni d'explicar. L'Elisabeth viu moments cabdals pel seu país, Gran Bretanya, que acaba de votar que es vol separar d'Europa. Com tanta altra gent, no entén el resultat del referèndum i no li agraden els canvis que percep a la societat: el desencís amb els polítics, la polarització de les idees, el creixement de la xenofòbia. Paral·lelament, recupera el contacte amb en Daniel Gluck, un veí estranger que ja era vell quan ella era petita i amb qui va establir una estreta amistat, diferent de qualsevol altra. Ara en Daniel viu en una residència i està força delicat de salut. Després de molt temps sense veure'l, l'Elisabeth anirà sovint a fer-li companyia, a llegir-li llibres, i recordarà com d'important i de decisiu ha estat aquell vellet en la seva vida. Tant de bo ho segueixi sent, tot i que en Daniel ja té més de cent anys.

Algunes veus apunten a Ali Smith com un dels valors de la literatura britànica actual i una ferma candidata al Nobel en un futur. Aquest llibre és la primera entrega d'una sèrie en quatre parts que porten cadascuna el nom de les estacions. 'Tardor' està escrit a capítols curts i desordenats. La trama de fons queda molt difosa entre records que ens han d'ajudar a entendre la relació entre l'Elisabeth i en Daniel, amb la presència sempre controvertida de la mare d'ella, i també alguns fragments d'èpoques passades i altres personatges amb un paper tangencial en el llibre. O això m'ha semblat, perquè a hores d'ara encara no estic segur d'haver entès el missatge que vol transmetre. L'autora té un estil molt peculiar, a estones més treballat, a estones escrit a raig, té fragments dramàtics, d'altes que tiren d'un humor molt anglès, però el conjunt m'ha semblat una mica indigest, potser per aquests canvis estilístics o els salts en el temps, m'ha costat concentrar-me en la lectura i trobar-li un sentit.

'Tardor' ha recollit elogis i no és casualitat que a casa nostra ja vagi per la tercera edició. Personalment, em sembla que apunta molt, però que no acaba de rematar. M'han agradat l'Elisabeth i en Daniel, m'han agradat les referències al Brexit i la paròdia del sistema burocràtic anglès. M'ha agradat també que mira de normalitzar alguns temes típicament tabú.  Però el conjunt no m'ha convençut, no hi he aconseguit connectar. Segurament prefereixo llibres més lineals, no tan desconstruïts. O potser hauré d'assumir que Ali Smith no és una autora del meu gust. He de dir que em feia gràcia llegir els quatre volums estacionals amb aquesta preciosa edició de Raig Verd, però hores d'ara no n'estic tan convençut. Quan surti 'Hivern', que paradoxalment ho farà a la tardor, decidiré si li dono una altra oportunitat.

Impressió general: @@   

dissabte, 20 de juny de 2020

Atrapa la llebre

Autora: Lana Bastašić
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: Uhvati zeca, croat, 2018
Gènere: Narrativa
Traductor: Pau Sanchis
Número de pàgines: 274
Llegit en: Català

Han passat dotze anys. La Sara viu a Dublín amb en Michael i un alvocater que sobreviu contra pronòstic. Escriu i tradueix. Fins que un bon dia sona el telèfon. És ella: la Lejla. Eren amigues d'infància, van passar juntes tota l'adolescència i la primera joventut. Estaven molt unides, tot i que el temps ha donat perspectiva a la Sara, que ara pot veure la toxicitat de la relació i està dolguda per com va acabar tot, de manera sobtada. La Lejla, sense cap explicació, li diu que ha d'anar a buscar-la a Mostar, on s'està ara, i portar-la a Viena. Què s'ha pensat? Espera que després de més d'una dècada sense saber-ne res ara la Sara deixarà la seva vida enrere per fer-li aquest favor? Està determinada a no fer-ho, però llavors la Lejla diu la paraula màgica: Armin. Armin és el germà de la Lejla. Va desaparèixer durant la guerra dels Balcans i no en sabien res. Ara és a Viena i la seva germana hi vol anar. I la Sara també, perquè l'Armin va marcar-la molt quan era una nena. No pot perdre l'oportunitat de tornar-lo a veure. Comença un viatge a l'altra punta d'Europa, però que també serà en el temps a un passat fosc i complicat.

Road trip a través de Bòsnia que ha recollit elogis de crítica i públic. Els capítols d'aquest llibre són curiosos, la narradora és sempre la Sara, però la primera meitat del capítol està dedicada a narrar el moment present, el viatge a través de Bòsnia primer, Croàcia, Eslovènia i finalment Àustria. Escrit en primera persona, singular o plural, constitueix el fil argumental de la història. La segona meitat del capítol, entre claudàtors, són records d'infantesa i joventut que la Sara exposa desordenats en segona persona, com si els expliqués a la Lejla directament. Hem d'entendre que són els pensaments de la protagonista. Serviran per saber com hem arribat a l'interior d'aquest cotxe atrotinat que les porta totes dues a Viena. La Sara ens descriu una Lejla immadura, egoista i egocèntrica. La relació que tenien era tòxica, més de dependència que d'amistat. Té la sensació d'haver-se desviscut sempre per la seva amiga, d'haver estat sempre a la seva ombra per pura devoció i admiració. Un complex d'inferioritat infundat que sempre li ha impedit plantar-li cara. És fàcil posar-nos del costat de la Sara i agafar mania a la Lejla, però si una cosa ens demostrarà el llibre és que sempre, sempre hi ha dues versions d'una mateixa història. Com a mínim.

El llibre es llegeix bé i aquesta estructura dels capítols el fa més interessant. No tot el que se'ns explica és agradable, ens mostra una ex-Iugoslàvia dura, tal com va ser, on s'havia de sobreviure com es podia. El tema central és la relació entre les dues joves, s'aprofundeix molt en les seves diferències i desavinences, i en tot el que ha quedat a l'interior de la Sara. A la Lejla sembla que res li importi massa, però també la descobrirem. Diuen que exposa una mena de relació semblant a la de 'L'amiga estupenda' de l'Elena Ferrante, però no puc comparar. Puc dir que el llibre m'ha agradat, no precisament perquè sigui alegre i agradable, però té molts matisos i i detalls que ens han d'ajudar a construir un trencaclosques força complicat de sentiments, sensacions i vivències. Sigui com vulgui, jo sóc #TeamSara, però no em sorprendria que la Lejla tingui més adeptes dels que pugui semblar. Bon llibre, no pas fàcil, però que es pot llegir de manera àgil. Atenció a aquesta autora, per properes entregues.

Impressió general: @@@

dimecres, 17 de juny de 2020

QualityLand

Autor: Marc-Uwe Kling
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: QualityLand, alemany, 2017
Gènere: Ciència ficció
Traductor: Ramon Farrés
Número de pàgines: 391
Llegit en: Català

Us imagineu un país en el que tots els aparells compten amb intel·ligència artificial i estan connectats? On la immensa majoria de les feines han estat robotitzades? On tothom té un perfil a xarxes socials i els algoritmes decideixen per tu qui ets i què has de consumir en funció de les teves cerques i comparticions? Un país en el que tot es regeix per puntuacions, fins i tot les persones, i la classe social a la que pertanys depèn del teu nivell de punts? Un país en el que la política és pur populisme que es dedica a afavorir sempre les classes dominants? En el que la tecnologia ho regeix tot, però on imperen les idees xenòfobes i supremacistes? Doncs aquest país existeix, és QualityLand! Ja ningú recorda el nom antic del país ni com es vivia abans, ara tothom gaudeix del QualityTime. En aquest escenari en el que és pràcticament impossible estar fora del sistema, en Peter Aturat emprendrà una croada molt particular perquè no està d'acord amb el que els algoritmes decideixen que ell vol. No, no tenen raó! Aconseguirà tornar un producte que li han enviat per error, per més difícil que li posin. I si de pas demostra que les màquines sí que poden equivocar-se, a diferència del que ens volen fer creure, doncs encara millor.

La combinació d'elements d'aquesta distòpia hipercapitalista és guanyadora. Per una banda, ens exposa, a base de capítols curts i amb molt diàleg, situacions que es deriven dels avenços tecnològics que dominen la societat. Ens fa esgarrifar perquè allò que mostra ja existeix, està en fases experimentals, però podem intuir que serà una realitat més aviat que tard. El llibre està ben documentat i, veient l'evolució dels esdeveniments, és perfectament versemblant; aviat quedarà obsolet. Per altra banda, ho fa amb un humor mordaç, amb molta ironia i convertint un fet absurd en l'eix central de la narració. La tendència a ridiculitzar personatges i situacions encaixa a la perfecció amb la narració i a més serveix per introduir un altre element important del llibre: la crítica social. L'acceptació acrítica d'allò que ens planten a davant, les trampes de la tecnologia, la inutilitat de la classe política, la superioritat de les màquines. I porta a l'extrem aquella màxima que diu 'si t'ofereixen un producte gratuït, és que el producte ets tu'. La trama, que es va construint a partir de diferents personatge, es veu esquitxada per una guia de viatge a QualityLand i per anuncis o notícies plenes d'anuncis en pàgines negres. El conjunt és completament absorbent i hipnòtic, ens costen de creure les exageracions com les del llibre i no ens adonem que la nostra realitat és més propera del que volem admetre o del que podem discernir.

Si l'argument, els personatges i l'execució és molt satisfactòria, l'edició d'aquest volum no es queda enrere. El color negre i el codi de barres platejat de la coberta i la contraportada impressionen. La divisió interior amb aquestes pàgines negres és un plus, a banda que ens ajuden a entendre alguns elements que apareixeran en la trama. Un altre encert de Periscopi i una edició impecable. Només puc dir que m'ha encantat, em va atrapar molt i el vaig deborar, no podia parar. És divertit, és enginyós, original, atrevit, una mica gamberro i ensenya les costures del capitalisme, de la dependència de la tecnologia i dels populismes. Fàcil de llegir i ple de referències a persones, música i pel·lícules molt conegudes en el nostre temps que aporten un bon contrapunt. Si les coneixes, és clar. Molt recomanable fins i tot si no us agrada la ciència ficció, res del que s'explica us sonarà estrany, potser sí exagerat, però com deia, estem més a prop de QualityLand del que ens pensem. Sens dubte, el millor llibre que he llegit aquest any, de moment.

Impressió general: @@@@@

dissabte, 13 de juny de 2020

Tòquio blues

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Labutxaca, 2009 (primera edició a Labutxaca 2007)
Títol original, idioma, any: Noruwei no mori, japonès, 1987
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 428
Llegit en: Català
RELECTURA

En Toru Watanabe recorda. Han passat molts anys, però allò que va viure quan encara no en tenia 20 i estudiava teatre a Tòquio probablement li marcarà l'existència per sempre. El suïcidi del seu únic amic, en Kizuki, i com això fa que s'apropi a la seva xicota, la Naoko. Els dos s'han quedat molt sols, en Kizuki era la cola que els mantenia units. En Toru i la Naoko comencen una relació pràcticament platònica, però ella no suporta la pressió de la vida que porta i els esdeveniments que ha viscut, de manera que se'n va a un sanatori que és un santuari on es pot aïllar del món i recuperar-se. En Toru cada cop n'està més enamorat, però la solitud el fa anar-se'n al llit amb moltes noies desconegudes, tot i que no li aporta res. Fins que apareix la Midori, una noia molt especial que capgirarà novament el seu món. El Soldat d'Assalt, en Nagasawa, la Reiko, són altres protagonistes d'una història tendra i de creixement personal d'un adolescent introvertit, asocial, sincer i assenyat que entoma les coses tal com li vénen, sempre amb calma i serenitat.

Aquest és, probablement, el llibre més famós d'Haruki Murakami. Si s'ha llegit aquest autor, és pràcticament impossible que aquest no hagi estat un dels volums triats. Explica el pas de l'adolescència a la vida adulta d'en Toru Watanabe a finals dels anys 60. Una època convulsa, de descobrir-se a ell mateix i les relacions amb els altres. En Toru n'és el protagonista i parla en primera persona, però els altres personatges juguen un paper cabdal en els seus actes. És una història d'amors complicats, d'amistats, de sexe, de lleialtat, de malaltia i de desencís amb la vida. Un viatge a l'interior d'un protagonista que de vegades sembla buit, però que té molta profunditat i que s'involucra amb tothom i es dóna a aquells que té a prop. Està ple de referències literàries i musicals marca de la casa que es comenten entre diferents personatges. Un ritme lent, escenes absurdes pels estàndards occidentals, relacions estrafolàries, fets que no s'acaben d'explicar i d'altres que s'expliquen sense necessitat. En Toru i d'altres personatges poden arribar a exasperar. No cal dir que a mi no em fan aquest efecte.

Vaig llegir aquest llibre farà uns dotze o tretze anys. Va ser la meva primera experiència Murakami i em va generar sentiments contradictoris, la sensació de voler tornar a llegir l'autor, però d'una lectura agredolça. 26 llibres seus després, és un dels meus autors de referència i he volgut tornar allà on vaig començar i fer-li la ressenya que no ha tingut mai, ja que el vaig llegir abans de tenir el blog. Aguantaria la prova de la relectura? Doncs sí, i amb escreix. Aquest cop m'ha agradat molt més que el primer, ha estat molt entranyable recuperar en Toru i la Naoko, una lectura meravellosa. No té un argument gaire definit, es mou per escenes. Té un ritme lent i de vegades se'ns fa incomprensible. Però i què? N'he gaudit plenament, m'ha encantat. Sempre recomanava començar Murakami per aquest llibre, però després de l'experiència de llegir tota la seva obra, n'he pogut gaudir d'una altra manera. Per què? Doncs com diria en Toru: no ho sé explicar. Només em sembla fantàstic. Per això, per com m'ha agradat, i per l'afecte que li tinc a aquest llibre, em permetré ser generós amb la puntuació. Per mi se la mereix.

Impressió general: @@@@@

dimecres, 10 de juny de 2020

La música del vent

Autor: Jordi Sierra i Fabra
Editorial, any: Columna Jove, 2004
Títol original, idioma, any: La música del viento, castellà, 1998
Gènere: Juvenil
Traductora: Mercè Ubach
Número de pàgines: 166
Llegit en: Català

El cosí de l'Albert i la seva dona acaben de tornar d'un viatge a l'Índia. L'Albert, que és periodista freelance i hi ha anat una pila de vegades, els ho va recomanar. El viatge ha estat un èxit, però un cop a casa, conviden l'Albert i l'Estrella a sopar perquè els volen ensenyar una cosa. A l'interior d'una catifa artesana que han comprat, hi han trobat un full de diari amb una nota de socors escrita. L'autor de la nota es declara esclau i demana que l'ajudin a alliberar-se. Les alertes de l'Albert es disparen, li sembla que aquella nota la pot haver escrit un nen esclau dels que sap que existeixen en aquell país. Després d'assegurar-se que no es tracta de cap broma, decideix embarcar-se tot sol en una aventura per trobar l'Iqbal, la persona que ha escrit el missatge de socors. No sap massa bé què farà quan el trobi, però no pot romandre impassible davant de les injustícies i del patiment dels infants, encara que hagi de viatjar a l'altra punta del món per evitar-los.

Una de les moltíssimes obres juvenils escrites pel prolífic Jordi Sierra i Fabra, de les quals en tenim algunes a casa que encara no havia llegit. En aquest cas, el tema són els nens esclaus de països com l'Índia o el Pakistan. Qualsevol ocasió és bona per denunciar aquesta realitat, encara que aquí es faci de manera molt superficial i l'aproximació sigui més aviat inversemblant. El llibre està escrit en primera persona i està construït a base de capítols curts. Va força per feina però també acompanya la narració d'algunes reflexions personals del protagonista, que no sempre m'han semblat encertades, per no dir que, en alguns casos, hi he estat força en desacord. Un llibre massa lleuger per tractar un tema amb ramificacions tan profundes, però que estigui adreçat a públic juvenil fa que s'intenti captar l'atenció sense arribar al fons de l'assumpte.

Els llibres juvenils han d'estar molt ben fets per aguantar el pas del temps, i aquest està una mica desactualitzat. És cert que, de ben segur, la temàtica que tracta no és fàcil d'abordar i que segueix sent molt vigent, però no ha aconseguit captar del tot la meva atenció. El protagonista no m'ha caigut especialment bé i la trama és simple i sense massa complicacions. Sí que té algun bon detall cap al final que el dignifica. Per la resta, una mica just i no sabria dir si agradaria al públic juvenil d'avui en dia, penso que optarien per una altra mena de lectures. Per mi, llegit massa tard, és clar. De totes maneres, encara tinc algun altre llibre de l'autor per casa i l'acabaré llegint tard o d'hora, però no podria acabar-me tota l'obra que ha escrit ni que ho volgués!

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 6 de juny de 2020

L'home que va confondre la seva dona amb un barret

Autor: Oliver Sacks
Editorial, any: Proa butxaca, 2004 (primera edició 1998)
Títol original, idioma, any: The Man Who Mistook His Wife for a Hat, anglès, 1985
Gènere: Assaig
Traductora: Margarida Trias
Número de pàgines: 337
Llegit en: Català

La ment humana és un terreny que encara amaga molts misteris i fets inexplicables. Quan alguna cosa falla al cervell les conseqüències són molt aparents, sense que, en molts casos, puguem determinar on és l'errada. L'any 1985 el Físic i Bioquímic especialitzat en Neurologia Oliver Sacks va publicar aquest recull de casos clínics basats en les seves experiències amb pacients deficients i amb lesions neurològiques. Des d'una perspectiva molt humana, explica els perfils dels i les pacients que va tractar i posa de manifest el vincle que es pot crear amb persones que estan estigmatitzades per la societat a causa dels seus trastorns. Totes elles amaguen molt més del que es pot veure a simple vista. Incapacitat de reconèixer els objectes o els apèndix del propi cos, impossibilitat d'entendre les paraules, però sí el to amb que es diuen, amnèsies i gent que viu en el passat, síndrome de Tourette, espectre autista (encara que llavors encara no l'anomenaven així), i fins a 24 casos d'allò més sorprenents. El recull va tenir força anomenada en el seu temps.

L'autor separa els casos en quatre parts: 'Pèrdues', 'Excessos', 'Arravataments' i 'El món dels simples', una distribució que, pels no entesos sembla una mica arbitrària. La por que tenim la majoria a perdre el cap fa que aquest assaig sigui molt interessant, els pacients que presenta tenen tots algun defecte que els fa diferents, però en molts casos presenten també alguna habilitat o capacitat molt per sobre de l'abast d ela mitjana. Pel que fa als pacients, la narració és atractiva, humana i tremendament interessant, però es tracta d'un assaig, i associat a cada cas hi ha una extensa reflexió (de vegades molt extensa) i una relació de referències i implicacions filosòfiques que en alguns casos s'arriben a fer molt pesats. Fa que desitgis que acabi l'explicació per conèixer un altre cas diferent i, com és normal, això no n'agilitza gaire la lectura. Per contra, no hi ha massa evidències científiques, entenc que perquè no se'n tenen, però sí molta especulació i suposicions.

M'atreia aquest llibre, però m'he endut una petita decepció. Val molt la pena conèixer els casos que exposa, sentir més propera la realitat d'algunes persones que no ho tenen gens fàcil a la vida i que normalment romanen apartats de la societat. Val a dir que aconsegueix que els agafem afecte i tot. La ment humana és una màquina extraordinària i el seu funcionament encara és un gran desconegut fins i tot pels científics més eminents. Si ho és ara, ja podem entendre que al 1985 encara ho era més. Si el llibre se centrés només en exposar els casos i a aportar alguna pinzellada sobre la base de la malaltia o trastorn, seria molt més atractiu pel gran públic. Però no acaba de ser un llibre de divulgació per a tothom, és llarg i feixuc i a estones sembla més un text acadèmic. M'esperava una altra cosa. Confio que, amb el temps, en el record em perduraran algunes bones sensacions de conèixer casos clínics sorprenents i no com se m'ha fet de pesat a estones.

Impressió general: @@