dissabte, 30 de maig de 2020

Les aventures de Sherlock Holmes

Autor: Arthur Conan Doyle
Editorial, any: Viena, 2017
Títol original, idioma, any: The Adventures of Sherlock Holmes, anglès, 1891-92
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Xavier Zambrano
Número de pàgines: 380
Llegit en: Català

El doctor John Watson s'ha casat i ja ha deixat enrere la seva convivència amb el vell amic Sherlock Holmes a Baker Street, però això no li impedeix fer-li visites periòdiques i departir amb ell a les seves antigues estances. Tampoc li impedeix relatar amb tota mena de detalls els casos nous que el perspicaç detectiu afronta, i que el bo d'en Watson no vol perdre's per res del món. Com a cronista d'excepció, plasmarà els nous èxits d'en Holmes i en recuperarà d'antics, de quan encara compartien pis, i que mai abans s'havien explicat com Déu mana. 'Un escàndol a Bohèmia', 'Les cinc llavors de taronja', 'El robí blau', 'La banda dels pics' o 'La diadema de berils' són alguns dels relats del cànon holmesià que inclou aquest primer recull publicat per Viena en una fantàstica edició. Les capacitats deductives d'en Sherlock Holmes sorprenen encara més de cent anys després que fossin plasmades per Sir Arthur Conan Doyle.

Fa uns anys vaig llegir El gos de Baskerville i he de dir que em va decebre una mica, tot el contrari que aquest primer volum de relats que recull 12 misteris protagonitzats per un dels detectius més famosos de la literatura. En aquella novel·la en Holmes només hi participava de manera testimonial, per bé que decisiva, i en aquests relats el podem gaudir en tota la seva esplendor. Allò que em va molestar una mica llavors, la seva pedanteria, el menysteniment cap en Watson, aquí m'han fet gaudir d'allò més. Val a dir que la traducció és molt bona i no m'ha semblat que tracti tant malament al seu soci. Són 12 relats llargs amb històries enrevessades i alguna incongruència per resoldre. Tots ells tenen protagonistes, els clients i clientes d'en Holmes, de classes benestants i adinerades. No són violents, majoritàriament trobarem disputes per temes econòmics o amorosos. Les capacitats deductives de Sherlock Holmes són el principal atractiu, més que les històries, que estan ben escrites i descrites, i fantàsticament narrades, és com les descabdella ell i com explica les seves deduccions i descobriments, davant d'una audiència astorada, el que captarà més la nostra atenció. Val a dir que les seves deduccions molts cops estan agafades amb pinces, però això no resta gens de diversió a l'assumpte. El llibre compta amb uns apèndix finals sobre les primeres traduccions aquí de Conan Doyle i unes quantes curiositats.

M'ho he passat molt bé llegint les històries d'en Sherlock Holmes. Descriu un món molt allunyat en el temps i en l'imaginari, però les seves excentricitats, el seu tarannà i les capacitats d'observació sobrehumanes que té et mantenen enganxat a la lectura. En realitat, alguns dels relats són previsibles, però el que sol ser un defecte d'altres narradors, en aquest cas no preocupa perquè l'atractiu és saber com hi arribarà en Holmes, i mai no ens decep. Tan fatxenda, tan segur d'ell mateix i tan superior a la resta, li hauríem d'agafar mania de seguida, però per contra te l'acabes estimant. Ara tinc ben clar en quin personatge es van inspirar per crear el doctor House de la famosa sèrie! M'hi va fer pensar mentre llegia, ara ho he comprovat i les meves sospites s'han revelat certes. Destacar també l'edició i la traducció, que m'han semblat excel·lents. Tinc a casa dos volums més de relats de Sherlock Holmes i ara no tinc cap dubte que també els llegiré.

Impressió general: @@@@

dilluns, 25 de maig de 2020

La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey

Autores: Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Editorial, any: Amsterdam, 2009
Títol original, idioma, any: The Guernsey Literary and Potato Peel Pie Society, anglès, 2008
Gènere: Narrativa
Traductora: Marta Vilella
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

Al 1946 un llibre propietat de la Juliet Ashton arriba a la llunyana illa de Guernsey, una de les petites illes del canal que pertanyen a Anglaterra però que estan més a prop de la Bretanya francesa. El dipositari del llibre es posa en contacte amb la Juliet perquè li encanta l'autor, en Charles Lamb, i li fa gràcia explicar-ho a la seva antiga propietària. Així comença una intensa correspondència entre la Juliet, una escriptora que ha assolit cert renom amb un llibre de cròniques de la Segona Guerra Mundial, però que no acaba d'arrencar un segon llibre, i en Dawsey, un granger de Guernsey, i una colla més d'habitants de l'illa. Guernsey va ser ocupada pels alemanys durant la Guerra i no ho van passar gaire bé. Per escapar-se de la repressió, van haver d'inventar-se una curiosa societat literària que els ha unit i que ara obren a la Juliet. L'escriptora veurà en la història dels seus nous amics de l'illa el desbloqueig que necessitava, ja sap de què tractarà la seva propera novel·la.

Aquesta novel·la epistolar va fer fortuna fa una dècada. Està escrita íntegrament a base de cartes, amb algun telegrama i algunes notes d'un dels personatges per trencar una mica la dinàmica. No és només una correspondència bidireccional, la principal protagonista és l'escriptora i bona part de la història gira al seu voltant, però hi ha cartes creuades entre altres personatges també. Els habitants de Guernsey li expliquen com van viure l'ocupació alemanya a la Juliet, i ella ho comenta també amb el seu editor i amigues seves. La Juliet acabarà anant a l'illa a conviure amb els membres de la societat literària, que han après a estimar els llibres com a vàlvula d'escapament. Els dos temes que més es tractaran seran la Guerra i la vida sentimental de la protagonista, que és una mica fleuma, val a dir-ho, però també intel·ligent, perspicaç i empàtica. És un llibre que parla d'amistat, de comunitat i d'amor en múltiples formes.

La gràcia d'aquesta història és com està escrita, és clar. Difícilment podria explicar-se sense la participació de les cartes, i justament entoma la dificultat de seguir fent-les servir quan la protagonista és al costat d'aquells amb qui s'escrivia. Però diria que aquests llibres epistolars funcionen millor quan són més curts. Les cartes tenen una mida correcta, però hi ha tanta correspondència creuada que algunes són interessants i d'altres no tant. La Juliet fa servir un to humorístic en molts dels seus escrits, proper i agradable, i es va fent estimar a mesura que avança la trama. Però com que també centralitza tota la informació, pot ser la que més ens cansi de tots els que escriuen. Els testimonis de l'ocupació alemanya són un dels altres objectius, però queden barrejats entre escenes costumistes i de vegades costa compaginar les dues coses. En resum, una història amb moments tendres, plena de valors i bones intencions que no m'ha acabat d'atrapar tant com hauria.

Impressió general: @@ i mitja  

dimecres, 20 de maig de 2020

El lladre de pastissets

Autor: Andrea Camilleri
Editorial, any: Edicions 62, 2008
Títol original, idioma, any: Il ladro di merendine, anglès, 1996
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Pau Vidal
Número de pàgines: 234
Llegit en: Català

Un tunisià mort a trets en un pesquer i un jubilat apunyalat a l'ascensor de casa seva. El comissari Salvo Montalbano s'ho fa venir bé per quedar-se la investigació sobre el jubilat i li carrega el mort tunisià al seu segon Mimí Augello, però no trigaran a adonar-se que les dues defuncions estan connectades. El nexe és la Karima, una jove tunisiana resident a Vigata que es dedica a netejar a diverses cases del poble i que cobra un extra per segons quins serveis. La Karima té un fill petit, en François, que tindrà un paper fonamental per encarrilar la investigació, i ja de pas capgirarà la relació intermitent que el comissari més canalla de Sicília manté amb la Lívia. Un nou cas de Montalbano que inclou tots els ingredients que el fan tan especial i tot el ventall de personatges secundaris que composen la peculiar auca de la comissaria de Vigata.

Tercer llibre de la sèrie del comissari Montalbano d'Andrea Camilleri i puc dir que ja li estic trobant el gust. Com deia, en Salvo Montalbano és un personatge canalla, barroer i amb molta mala llet, però també és íntegre en la seva feina i un bon policia. Bé, dels seus mètodes millor no parlar-ne, però sí, un bon policia. Té una relació molt personal amb els seus subordinats, els fa anar per on vol, però el segueixen tot i pensar que està una mica boig. Sóc fan absolut d'en Catarella, per cert. Camilleri construeix l'argument a base de petites escenes, algunes de molt curtes, en el que succeeix alguna acció, converses, trucades, indagacions, i en les que Montalbano té el protagonisme absolut. Tot gira al seu voltant. Tant l'equip com les investigacions que fan semblen d'estar per casa, t'imagines molt bé el caràcter sicilià i el ritme al que passen les coses a l'illa, tot i que el comissari va accelerat. És un llibre fàcil i ràpid de llegir, els diàlegs constants el fan dinàmic i molt passador. Em sembla detectar una evolució cap a unes trames més consistents i no tan caòtiques com m'havien semblat els dos llibres anteriors. Meritòria, molt meritòria traducció d'en Pau Vidal.

M'han dit diverses vegades que els llibres de Montalbano m'agradarien, i ara començo a donar la raó als qui me'l recomanaven. Els dos primers llibres no em van dir massa, especialment el primer, amb una traducció infame. Però en aquest 'El lladre de pastissets' he començat a gaudir d'un bon llibre de misteri, amb investigació i un protagonista molt carismàtic. Calia acostumar-se al seu entorn, a la seva manera de fer i a ell mateix. Ara toca recuperar la inversió de temps i gaudir-ne. Penso que hi ha aquesta part subjectiva, però objectivament aquest volum m'ha semblat millor que els anteriors. De manera que seguiré explorant l'extensa bibliografia protagonitzada per en Montalbano. Amb calma, amb temps. Bona novel·la negra integradíssima en el seu marc geogràfic i idiosincràtic.

Impressió general: @@@

dissabte, 16 de maig de 2020

Trenta-dos morts i un home cansat

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2004
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Una noia jove, sola, que va perdre pares i germà en un accident de trànsit que li va deixar el nas aixafat. La Míriam viu amb la seva tieta Sandra i sobreviu fent feinetes en una ciutat hostil i fosca. Va a tot arreu enfilada sobre els seus patins en línia. Els seus únics amics... bé, no es pot dir que tingui amics, només gent amb qui col·labora i amb qui se suporta. La Míriam ha fet de la violència la seva forma de vida, per aconseguir allò que vol s'ha hagut de tornar insensible al patiment aliè, fins i tot al propi. Es tracta d'una qüestió de supervivència. Un encàrrec poc comú no acabarà com s'espera i haurà de prendre decisions mentre diversa gent la posa al seu punt de mira. A més, descobreix que el seu passat no és ben bé com li havien explicat. L'espiral que es desencadena no tindrà aturador. Mentrestant, ella patina.

'Trenta-dos morts' és una de les novel·les antigues d'en Llort i està dedicada a la violència en la seva màxima expressió. En paraules del propi autor, estem tan acostumats a la violència que ens envolta, que ens insensibilitza. Amb aquest llibre fosc i que retira al ciberpunk, perquè incorpora elements futuristes, explora l'agressivitat dels personatges i la seva capacitat de fer mal fins al punt que cap lector no es pot sentir indiferent. No és un llibre per a estómacs sensibles, a estones cal apartar la vista i deixar de llegir. És molt explícit. La història barreja la recerca de la protagonista per trobar-se a ella mateixa, amb un entorn molt hostil que li fa sortir la seva pitjor versió i mostra un ventall de personatges cadascun més despietat que l'anterior. Violència en diferents formes, per cert, i les reconeixerem totes. També hi ha espai per personatges bons per naturalesa. No és difícil imaginar com acabaran. L'estil d'escriptura és molt directe, el text sembla escopit, o tallant com una fulla d'afaitar, cosa que contribueix perfectament al conjunt.

Em vaig proposar recuperar els llibres antics d'un dels autors catalans que més m'agraden de l'actualitat, però he de dir que prefereixo els més recents. No perquè aquest o Camaleó estiguin malament, però són temàtics, dedicats a explorar conceptes que potser no m'interessen tant quan llegeixo un llibre i m'agraden més les històries diverses, encara que igualment fosques, com les de No n'estiguis tan segur. Com que no m'apassiona la violència explícita, per no dir que m'esgarrifa força, llegir aquest llibre era un repte i m'ha fet saltar-me algun fragment que pintava francament malament. Incorpora elements argumentals atractius, fins i tot un humor molt negre, però per ser que mostra una protagonista insensible i disposada a tot, dóna moltes voltes a les coses, això no m'ha acabat de fer el pes. Personalment, dels Llorts que menys m'han agradat, però si us apassiona la violència explícita, el gènere gore i les històries dels fons més baixos de la ciutat en podeu gaudir com un psicòpata amb un ganivet nou. Ara, sou uns malalts, que ho sapigueu!

Impressió general: @@

dimarts, 12 de maig de 2020

Cafè Barcelona

Autor: Joan Carreras
Editorial, any: Labutxaca, 2015 (publicat a Proa, 2013)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 283
Llegit en: Català

Un amor d'estiu porta a la Greetje a establir lligams amb Catalunya. L'home del que s'enamora, en Pep Costa, acabaran obrint un restaurant d'especialitats catalanes a Amsterdam: el Cafè Barcelona. I d'aquesta unió també en naixerà l'Arjen. Malauradament, l'Arjen es quedarà orfe de pare molt aviat, però guanyarà una altra mare, la Roos, i una germana, l'Annabel. Aquesta història comença quan l'Arjen se suïcida poc temps després de tornar de Srebrenica, d'una missió de pau amb l'exèrcit holandès al conflicte dels Balcans. Aquest desafortunat incident marcarà la vida de les seves mares i la seva germana, i de retruc la de tota la gent que es relacionarà amb elles. En tots els esdeveniments que viuran sempre hi haurà una constant: el Cafè Barcelona, que sobreviu al llarg del temps i al canvi de cuiners i de mestressa.

Aquest és un llibre difícil de definir. Consta de quatre parts: Foc, Aigua, Aire i Terra. Hi ha un narrador omniscient en primera persona que a les dues primeres parts gairebé ni apareix, s'explica la història de l'Arjen primer, i de l'Annabel després. A partir d'Aire, impera la veu del propi narrador, un cuiner català que ara treballa al Cafè Barcelona. Però a banda de la seva història personal, que s'explica sobretot a Terra, segueix parlant dels altres personatges de la trama. Tot i que es manté certa cronologia, els diferents elements de la història s'expliquen desordenats, s'anuncien i s'expliquen més endavant, es torna enrere i es donen infinites voltes al les vivències de l'Arjen, l'Annabel i les seves mares. Una mica embolicat, val a dir. El llibre està ben documentat, però es recrea excessivament explicant detalls, com si l'autor no es volgués deixar de comentar cap dels seus coneixements sobre el tema que descriu. Les giragonses en l'argument i les llargues explicacions resten agilitat a la lectura, tot i que l'escriptura és notable.

En aquesta lectura hi trobem contrastos. Està ben escrit, però és reiteratiu i desordenat. Està ben documentat, però es recrea massa en alguns temes. Explica unes vivències interessants, però la densitat fa que t'acabin avorrint. Difícil valorar-lo i puntuar-lo. Personalment, se m'ha fet pesat, massa quantitat d'informació en no pas tantes pàgines, i encara repetida i reexplicada de diverses maneres. Tot i així, algú altre el pot agafar i gaudir de les seves virtuts que també destaco aquí dalt, però a mi m'han primat les segones parts de les frases. Un llibre dens i que costa que avanci. Potser el fet d'anar perdut per culpa del desordre i el que costa situar-se ja em va fer començar amb mal peu. Tinc un altre llibre de l'autor a casa, ara no sé si atrevir-m'hi.

Impressió general: @@

dijous, 7 de maig de 2020

El gran salt

Autor: Jonathan Lee
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2017
Títol original, idioma, any: High Dive, anglès, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Ferran Ráfols
Número de pàgines: 473
Llegit en: Català

En Dan acaba de ser reclutat per l'IRA, encara és molt jove, però vol lluitar pels drets d'Irlanda del Nord. És electricista i expert en explosius. Per això el trien, l'any 1984, per posar una bomba al Grand Hotel de Brighton, al sud d'Anglaterra. Objectiu: la convenció del partit conservador, en la que està previst que hi assisteixi la Primera Ministra Margaret Thatcher. En Dan, amb el pseudònim de Roy Walsh, s'allotja a l'hotel un mes abans del congrés per tal d'instal·lar-hi la bomba de temps que ha d'explotar en plena convenció. Allà entra en contacte amb en Moose, ex-saltador de trampolí i director substitut del Grand Hotel, que està molt emocionat amb la important visita que tindran i espera que una recepció perfecta li valgui un impuls a la seva carrera, però també amb la seva filla Freya, que ha acabat l'institut i està meditant què fer amb la seva vida. Mentrestant treballa a l'hotel a hores. Cap dels dos pot imaginar com els condicionarà la vida aquell hoste alt i d'origen irlandès que els sembla tan bon jan.

L'inici d'aquesta obra inspirada en un fet real, l'atemptat del Grand Hotel de l'any 1984, augura una bona estona de lectura. La presentació del terrorista que ha de posar la bomba i dels treballadors de l'hotel és absorbent i l'escriptura molt agradable i fluïda, puntejada amb moments d'humor, fins i tot. Aquesta impressió es manté durant tot el llibre, però cada cop apareix més informació innecessària, fins el punt que hi sobren capítols sencers que expliquen la situació vital d'alguns personatges que no aporten res a la història. Tot i això, no es fa pesat, segueix sent àgil de llegir, però comences a preguntar-te per què t'està explicant allò i, efectivament, un cop acabat el llibre, veus que no hagués calgut. És un llibre de ficció, encara que l'atemptat contra Margaret Thatcher existís, i és normal posar-hi una mica més pa que formatge, però no d'aquesta manera. La història de fons és prou potent i aconsegueix mantenir l'interès fins el final, encara que la realitat ja ens va mostrar el desenllaç d'aquest capítol de la història britànica.

És una llàstima no poder puntuar més un llibre que apuntava unes maneres excel·lents. En realitat, m'ha agradat i m'ho he passat bé llegint, perquè passa molt bé, és senzill, agradable i té un argument que genera interès per si sol. Però, al meu parer, li sobren unes 150 pàgines pel cap baix. Vol dir això que tota aquesta palla està mal escrita, que fa de mal llegir? No, però no deixa de ser palla. Tot i aquesta taca, que no és menor, el llibre encara té arguments per convèncer i agradar. La bona estona de lectura està assegurada. L'he llegit força ràpid, de fet, perquè com dic l'escriptura és àgil i agradable. Si teniu paciència o no us importa que us fotin una mica de rotllo innecessari, aquest pot ser el vostre llibre.

Impressió general: @@@

divendres, 1 de maig de 2020

Míster Folch

Autor: Adrià Pujol
Editorial, any: Empúries, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 271
Llegit en: Català

Acosteu-vos, que el curset comença. Algú, és un dir, haurà de substituir aquest ésser superior que ha estat gestionant la Joguina i que ja està a punt de caducar. Massa vicis adquirits, ja no se'n pot fer càrrec. Per això alliçona els seus possibles substituts i els explica la història de Mr. Folch, l'escollit, que va néixer a la postguerra civil a allò que els humans anomenen Catalunya i que està destinat a grans coses, tot i que encara no ho sap. I res no ho indica, perquè la seva vida és ben miserable, amb una mare, Maria la portera, que pren bafs de verdura i renega sempre d'haver-lo portat al món i d'unes germanes bessones que el torturen en estèreo. Però l'escollit se n'anirà sortint i descobrint poc a poc que té certes habilitats extrasensorials que el fan diferent de tots els altres. Així, anirà vivint els anys de la postguerra mentre la història barcelonina li passa pel davant i esperant el seu gran moment.

El curset d'aquest Déu gamberro i dispers consta de quatre sessions, quatre parts, que es divideixen en funció del cansament del narrador. Cadascuna, dividida en petites píndoles. Aquest Déu omniscient i totipotent que s'empesca Adrià Pujol té un estil narratiu kafkià que salta d'una banda a l'altra i d'uns personatges a uns altres. Costa una mica agafar-li el fil perquè al principi, que ens hem de situar, les bromes constants saltant-se la quarta paret i els salts d'uns personatges a altres no hi contribueixen. Un estil que, inicialment, m'estava fent penedir d'haver començat a llegir-lo. Però sobretot a partir de la segona sessió la narració és més constant, més centrada, tot i que no hi falten els apunts i bromes cap als 'oïdors', i podem començar a gaudir d'una trama que no deixa de ser delirant, però que atrapa i que serveix també com a excusa per anar destacant fets històrics de la postguerra i per l'aparició de diversos personatges reals amb els quals els protagonistes hi interactuen de manera tangencial. El text compta amb una riquesa de vocabulari que espanta, el domini del llenguatge és innegable, però com sempre, diré que això no sempre és sinònim de fluïdesa en la lectura.

Havia llegit només un llibre d'aquest autor, Alteracions, ja fa temps. Aquell, que no em va acabar de fer el pes, ja mostrava l'estil que fa servir Adrià Pujol, que sembla que es diverteixi trencant cànons narratius i rient-se una mica del (o amb) el lector/a. Em vaig animar a tornar-lo a llegir amb aquest 'Míster Folch' degut a les bones crítiques; una nova oportunitat. Com deia, al principi de la lectura pensava que havia estat una equivocació, però ha anat a millor fins a interessar-me i atrapar-me. Em costa, no ho negaré, aquest estil, però m'ha acabat convencent. El final, potser, m'ha semblat una mica precipitat, canvia el ritme de l'evolució dels fets. Però bé, diguem que el gran moment que espera a Mr. Folch segurament serà de l'interès de la majoria de possibles lectors del llibre. No és un text senzill, ni serà del gust de tothom, però és una bogeria agradable, m'ho he acabat passant bé i agafant afecte als personatges, que és el que compta.

Impressió general: @@@