dilluns, 27 d’abril de 2020

Les cròniques marcianes

Autor: Ray Bradbury
Editorial, any: Labutxaca, 2014
Títol original, idioma, any: The Martian Chronicles, anglès, 1950
Gènere: Ciència ficció
Traductor: Quim Monzó
Número de pàgines: 251
Llegit en: Català

Els humans ja estan preparats per deixar la Terra enrere i aventurar-se a altres mons. Les primeres expedicions a Mart no tenen massa èxit, troben alguns entrebancs i uns habitants marcians que no estan massa contents de rebre visites, però els colons humans mica en mica s'acabaran establint al planeta vermell i s'aniran adaptant a les noves condicions. Ho faran durant una trentena d'anys en els que tindran temps de reproduir les mateixes errades que ja hem comès a la Terra en comptes de fundar un món de bell nou i fer les coses millor. Mentrestant, la civilització terrícola està en decadència i en vies de desaparició, per tant, no es pot augurar un desenllaç diferent per a Mart si molt no canvien les coses. Els humans ja ho tenim això, que espatllem tot allò que toquem.  

Les cròniques marcianes comencen l'any 1999, que era prou temps després que Ray Bradbury escrivís el llibre, però pel que sabem, encara no s'han materialitzat els fets que s'hi narren, només que el nostre món va de mal borràs. El llibre acaba el 2026, així que encara podem recuperar el temps. L'autor ens va explicant, amb relats de mides molt diverses, l'evolució de la colonització de Mart. Alguns són inconnexes aparentment, però van per ordre cronològic. També trobem alguns personatges recurrents que apareixen en més d'un relat. Si uns cosa es desprèn de tot plegat és que la humanitat no té solució, som irrespectuosos i imposem els nostres criteris allà on anem, i així ens va. Al principi trobem protagonistes marcians amb els seus físics peculiars i els seus comportaments encara més peculiars, però mica ne mica els humans s'hauran d'espavilar pràcticament sols a Mart. Els textos no estan mancats de fantasia, d'avenços tecnològics i també d'humor, que s'anirà perdent una mica a mesura que avança la decadència. 

M'esperava més d'aquest llibre, la veritat, perquè n'havia sentit crítiques molt bones. Ja no em va entusiasmar Fahrenheit 451 quan el vaig llegir en el seu dia, però he volgut tornar a llegir Ray Bradbury per constatar que no m'acaba de fer el pes el seu estil. M'ha agradat com comença, quan els protagonistes són els marcians, per la imaginació que desprèn, però després són humans fent coses d'humans en un Mart completament humanitzat i probablement estigui ben trobat, però no m'ha entrat. Té bons punts, alguns relats atractius i molt inquietants, però en general no ha aconseguit mantenir la meva atenció i a estones se m'ha fet pesat. Ja ho dic jo que no sóc massa de SciFi, però darrerament havia llegit autors i autores que m'havien enganxat. No és el cas de Ray Bradbury, pel que sembla.

Impressió general: @@ i mitja

dijous, 23 d’abril de 2020

The power

Autora: Naomi Alderman
Editorial, any: Penguin Books, 2016
Gènere: Ciència ficció
Número de pàgines: 339
Llegit en: Anglès
Premis: Women's prize for fiction 2017

La societat és eminentment patriarcal, però alguna cosa està a punt de canviar. Algunes noies joves desenvolupen un poder estrany: la capacitat de generar electricitat amb els seus propis cossos i projectar-la com una arma. Ara es poden defensar, poden intimidar i fer mal a qui vulgui atacar-les. Ja no les sotmetrà ningú. Mica en mica, el poder s'estén, les dones se'l poden despertar les unes a les altres i els homes se senten indefensos, atemorits i preocupats perquè la seva hegemonia trontolla i perquè les dones estan passant a ser el gènere dominant. En aquest escenari destacaran algunes personalitats concretes, l'Allie, reconvertida en Mare Eva, que fundarà una nova religió, la Roxy, membre d'una important família de traficants, en Tunde, un reporter que documentarà tots els canvis de la societat posant en risc la seva vida, o la Margot, política que ascendirà ràpidament en les esferes de poder institucional. El món està canviat, nous lideratges, noves normes i una dominació femenina que revertirà tots els cànons establerts. Fins on estan disposades les dones a portar els seu poder?

Curiosa i interessant distòpia que va fer certa fortuna fa uns anys, potser no tant aquí a casa nostra. El llibre està plantejat com un manuscrit que un escriptor envia a la Naomi perquè el revisi. Es diu 'The power' i és una novel·la històrica. En ella explica com les dones van obtenir l'hegemonia i les conseqüències socials i polítiques que se'n van derivar. Consta de diverses parts que són un compte enrere cap a uns esdeveniments que desconeixem, i a cada part els personatges principals tenen capítols propis en els quals aborden els canvis que la situació mundial va patint per la irrupció del poder. Uns personatges influeixen en els altres i més endavant també interactuaran, cadascú des de la seva participació en els fets. La història requereix una bona dosi de concentració i d'abstracció perquè planteja un món que no és l'invers del que coneixem perquè les dones són ara la classe dominant, sinó que és tota una altra cosa. Això és, precisament, el que el fa interessant i absorbent. El plantejament inicial és ja atractiu i el desenvolupament imaginatiu i fa pensar. Pensar molt.

No tenia pensat llegir aquest llibre ara i n'hauré de donar les gràcies al confinament. L'he llegit en anglès i sabia que se m'allargaria, per això vaig pensar que ara o mai. Ja l'argument desperta la curiositat i tot el llibre no decep, és un gran exercici d'imaginació barrejant ciència ficció, fantasia, comunicació, geopolítica i uns quants elements més que fan un bon còctel. Podríem dir que a l'autora se li en va una mica la castanya, però construeix una gran història que ens té ben atrapats, i a més l'aborda des de molts angles diferents i això afavoreix el conjunt. Però el que m'ha acabat de matar és el creuament de cartes final entre la Naomi i l'escriptor fictici del manuscrit en les que discuteixen sobre l'obra. Si el llibre ja m'havia agradat molt, aquest final li dóna encara un plus. Val molt la pena llegir-lo si us agraden les distòpies i esteu interessats en les qüestions de gènere. A mi m'ha agradat molt i no m'ha resultat difícil de llegir ni tan sols en anglès, tot i que no és text que abordi temes fàcils i trivials. Molt recomanable.

Impressió general: @@@@ i mitja

dissabte, 18 d’abril de 2020

Tot el bé i tot el mal

Autora: Care Santos
Editorial, any: Columna, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 390
Llegit en: Català

La Reina fa selecció de personal per una gran empresa farmacèutica, està en plena fase d'entrevistes i opten a la plaça alguns dels millors professionals del món en aquest camp. El procés de selecció es fa a Romania, com sempre hi ha anat amb totes les despeses pagades i gaudint de tots els luxes disponibles. Fins i tot s'hi ha emportat un amant ocasional com a acompanyant. Però quan menys s'ho espera rep una notícia que li capgira totalment l'existència: el seu fill Albert de 17 anys ha intentat suïcidar-se. La Reina ho deixa tot penjat per tornar-se'n a casa amb el seu fill, però es queda atrapada a l'aeroport de Bucarest per una forta tempesta que que està arrasant tot l'est d'Europa. Angoixada com mai, mobilitza tots els seus recursos comunicatius per remoure cel i terra i assegurar-se que l'Albert està bé, que la seva peculiar situació familiar no es descontrola i per intentar entendre com un noi tan brillant i afable ha arribat al punt de voler-se treure la vida. Li espera una nit molt llarga.

Aquest llibre té un plantejament modern i explota les possibilitats de comunicació a distància. A través dels dispositius que té disponibles, la protagonista aconsegueix remoure cel i terra per aconseguir respostes, per discutir-se, per trobar informació i fer tot allò que li cal, tenint en compte que té el cap al costat del seu fill a Barcelona, però el cos a l'aeroport de Bucarest. A base de capítols curts on cadascun representa una trucada, un mail, una conversa escrita, però també records, explicacions o aclariments, anirem construint el complicat entramat familiar de la Reina i l'Albert i entendrem què ha portat al noi a atemptar contra la seva vida. La Reina és una dona forta, moderna, que ha comès errades a la vida però que ha afrontat els problemes de cara. Tot i que algunes de les seves actuacions no ens agradin, el text, en el seu conjunt, té cert to de redempció i de mostrar-la com una heroïna genuïna. No és una mare perfecta, quina ho és? Però pel seu fill està disposada a qualsevol cosa.

Els llibres de la Care Santos volen a les mans. Com els altres, aquest és fàcil de llegir i atrapa, també els capítols curts hi ajuden. Potser en aquest hi trobem un excés de tòpics i algun dels esdeveniments que marquen la història són poc versemblants. També m'ha semblat que alguna cosa balla en la cronologia, però també podria haver-me despistat. Té un plantejament original i aconsegueix fer-te interessar per tots els personatges, sembla que alguns descobriments no seran possibles des de tanta distància, però la Reina ho pot tot. Tant és així, que hi ha continuació d'aquest llibre, probablement per aprofitar un personatge que encara es pot explotar més. En aquest volum ja s'introdueixen alguns elements que ens fan veure per on aniran els trets a la nova entrega. Previsiblement, els llibres d'aquesta autora seguiran apareixent per aquí, la seva capacitat narrativa, de construir vides diverses i d'atrapar-te amb les històries m'està convencent. Fins i tot diria que és una bona opció per enganxar a la lectura a aquells que no en són aficionats. Fàcil i distret, no falla!

Impressió general: @@@

diumenge, 12 d’abril de 2020

El ratpenat

Autor: Jo Nesbø
Editorial, any: Labutxaca, 2016
Títol original, idioma, any: Flaggermusmannen, noruec, 1997
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Meritxell Salvany
Número de pàgines: 443
Llegit en: Català

L'Inger Holter, una presentadora de poca volada de la televisió noruega, ha estat trobada morta al peu d'un penya-segat a Sydney. Es podria pensar que, per ajudar en una investigació a l'altra punta del món, la policia noruega enviaria el seu millor home, però hi envia en Harry Hole. No és que sigui mal policia, però els seus mètodes són qüestionables i a més ha tingut problemes força problemes amb l'alcohol. Aquest cas el posarà a prova, si el supera satisfactòriament, demostrarà que es pot tornar a confiar amb ell. Però el cas en qüestió va molt més enllà d'una presentadora assassinada, en Hole s'haurà d'adaptar a les maneres australianes i coneixerà els aborígens, fins i tot treballarà colze a colze amb un. Drogues, prostitució, hippys i probablement un psicòpata que mata dones rosses i que, fins ara, ningú havia identificat com a tal. Però en Hole també tindrà temps de conèixer la Birgitta, una cambrera sueca que li endolcirà la seva estada a terres australianes.

Aquesta és la primera novel·la de la saga Harry Hole de l'escriptor noruec Jo Nesbø. Per ser la primera, trobo que és ben ambiciosa i enrevessada, barreja molts elements i la trama no és senzilla. L'autor aprofita per anar-nos presentant el personatge al llarg de la història, anirem trobant contínues referències a la seva vida passada que ens ajudaran a entendre què li passa en l'actualitat. També hi ha un gran esforç per anar-nos explicant elements de la cultura australiana, que en un principi poden semblar innecessaris, però la majoria d'ells aniran jugant un paper en la història de fons del llibre. Tot plegat, el llibre s'allarga, però sense fer-se pesat, la narració és àgil i la tensió es manté durant tot el text, amb una excepció. El magnetisme que desprèn en Hole és evident, tot i que és un personatge amb llums i ombres, a estones l'estimem i a estones no tant.   

Després de llegir Nèmesi vaig acabar decidint començar la saga pel principi, i això he fet amb aquest 'El ratpenat'. Aquí descobrim els inicis del personatge i s'entén que la seva turbulenta i agitada vida és un element més dels seus llibres. Vist amb perspectiva, el patró d'aquesta saga sembla clar: trames complicades, antagonistes molt intel·ligents i rebuscats i un investigador que compleix els cànons cinematogràfics de Hollywood, les seves històries són de molta acció i te les imagines fàcilment en imatges. He de dir que aquest llibre concret té un sotrac, una fase no massa llarga en la que l'acció s'atura i, per més que formi part del personatge, a mi em va decebre. Fins llavors em tenia completament atrapat. Posteriorment, torna a redreçar-se, però això li fa perdre punts, als meus ulls. No obstant, com que són novel·les que enganxen, seguiré la saga, passen molt bé aquestes obres de tant en tant.

Impressió general: @@@ i mitja

dimecres, 8 d’abril de 2020

Una columna de foc

Autor: Ken Follett
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2017
Títol original, idioma, any: A Column of Fire, anglès, 2017
Gènere: Ficció històrica
Traductores: Mireia Clanxet, Immaculada Estany i Anna Llisterri
Número de pàgines: 917
Llegit en: Català

Al segle XVI els conflictes religiosos eren una plaga a tot Europa i de vegades no només afectaven a les altes esferes de poder. A Kingsbrige, poblet anglès conegut per la seva catedral i el seu pont, la família de la Margery, de tradició catòlica i amb aspiracions d'arranjar un bon matrimoni per entrar a la noblesa, aconsegueix que no es casi amb l'home que estima, en Ned Willard, protestant i de família de comerciants. Els dos patiran la seva separació forçosa però hauran d'aprendre a jugar amb les cartes que els reserva el destí. La Margery es veu obligada a casar-se amb el futur comte de Shiring, un home a qui no estima i que més aviat haurà de patir, i en Ned entra al servei de la reina Elisabet I, jove i astuta governant partidària de la llibertat religiosa i d'acabar amb les guerres per qüestió de religió, cosa que no agrada a la resta de països d'Europa. Sota el seu comandament, s'inicia un servei d'espionatge per estar ben a l'aguait de totes les intrigues polítiques destinades a derrocar-la, que no són pas poques. En Ned hi tindrà un paper rellevant.

El primer que s'ha de dir d'aquest llibre és que és un frau. Vendre'l com la continuació de 'Els pilars de la terra' i 'Un món sense fi' és faltar a la memòria d'aquestes obres. Que és un bon llibre de ficció històrica? En això hi podríem estar d'acord. El que té d'aquells és fer servir el poblet inventat Kingsbridge com un dels centres de l'acció i personatges que són els descendents d'alguns que ja s'havien fet servir a la saga. Però no deixa de ser una excusa per parlar de les lluites religioses del segle XVI barrejant ficció i personatges i esdeveniments reals. En aquest sentit, sempre és atractiu quan es troben ficció i realitat i no es pot discutir la capacitat narrativa de Ken Follett, tot i que hi trobarem el mateix patró que a totes les seves novel·les, amb uns protagonistes molt bons i uns antagonistes molt dolents i capaços de tot, l'eterna lluita del bé contra el mal i aquells amors tan purs que superen qualsevol obstacle. Es llegeix fàcilment i el llenguatge és planer i senzill, però se li ha de dedicar un bon temps per les seves 917 pàgines. A banda dels principals protagonistes, n'hi ha uns quants més amb trames pròpies que, en alguns casos, no m'ha semblat que quedessin tancades, algunes es perden pel camí o es desinflen de tal manera que no s'entén que al principi se'ls prestés tanta atenció.

Vaig tenir una època molt Ken Follett a la meva vida, no per casualitat encara és a la llista dels meus autors més llegits, però he de dir que ara em fa una mica de mandra, aquesta obsessió per escriure totxos, tots massa semblants, me'n fa desdir. Si em vaig decidir a llegir aquest va ser per la promesa de continuar la saga de 'Els pilars', que em va agradar molt, però la realitat és que és un llibre més semblant a la seva altra saga 'The Century', de la qual només vaig ser capaç de llegir el primer volum, tot i que em va agradar i em vaig prometre llegir els següents, però aquest cop ambientat a l'època moderna. Múltiples escenaris a diversos llocs d'Europa, personatges reals, història de les lluites religioses i molta intriga política, tot plegat, com deia, el converteix en un llibre acceptable de ficció històrica, però no està a l'alçada dels seus teòrics predecessors. Això, o que tot a la vida té el seu temps i el meu idil·li amb Follett ja ha caducat. No descarto gens aquesta opció.

Impressió general: @@

diumenge, 5 d’abril de 2020

El jersei

Autora: Blanca Busquets i Oliu
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2006
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 222
Llegit en: Català

A la darrera fase de la seva vida, la Dolors ja no pot parlar per culpa d'una embòlia, i amb prou feines es pot moure perquè li fa mal una cama. Però de sentir-hi, sí que hi sent, i tant! I entén. Entén molt més del que la seva família es pensa. Tothom actua com si no hi fos, com si fos un moble més de la casa davant del qual es pot dir tot, la prenen per sorda i muda. Així, la Dolors es va assabentant dels problemes de joventut de la seva néta Sandra, de les bogeries de la pàmfila de la seva filla Leonor i del penques del seu gendre Jofre, entre d'altes familiars que li passen per davant. Mata les hores fent un jersei per la Sandra, però sobretot recordant. Tot el que veu i sent la porta a moments de la seva pròpia vida, mentre està pendent de la dels altres. Així, anirà desgranant la seva història, saltant d'un record a l'altre i a l'actualitat, tot se li barreja i ens ajudarà a entendre el moment que viu actualment. La vida de la Dolors ha estat certament moguda, difícil d'imaginar si mirem ara aquesta vella que teixeix un jersei de llana asseguda al seu racó.

M'estreno amb aquesta autora tirant de fons bibliogràfic en plena quarantena, per això començo amb un dels seus primers llibres. A 'El jersei' se'ns explica la vida passada i present d'una família que ve de pertànyer a la burgesia catalana i que ha acabant sent una família de classe mitjana treballadora. Pel camí, i en la actualitat, infinitat de secrets de cadascun dels seus membres. La protagonista és l'àvia Dolors, que no pot parlar, però ho sent i entén tot i que va fent memòria de la seva trajectòria vital des que era ben joveneta. El llibre està dividit en capítols que tenen el nom de les parts del jersei que l'àvia teixeix per la seva néta, però aquesta separació és innecessària, la memòria de la vella va a preu fet i no para de saltar d'un record a l'altre, passant per l'actualitat de tots els membres actuals de la família. Un repàs meteòric i fet a pedaços que, malgrat tot, ens permet anar seguint l'evolució i ens informa d'allò que ens cal saber quan toca. El text ens deixa una mica sense alè, però no costa de seguir i és menys perdedor del que pot semblar.

En general, el llibre m'ha agradat força. Aconsegueix atrapar i interessar, encara que els problemes que descriu dels diferents membres de la família són una mica tòpics. Està ben construït i té la seva gràcia que s'expliqui tot a través de la ment de la Dolors, que va a mil per hora saltant d'un cantó a l'altre, d'un temps a l'altre. Potser s'agrairia tenir més moments per respirar una mica, i potser si la troca no s'emboliqués tant i tant, no passaria res. En això, per exemple, m'ha sobrat l'epíleg sencer, del qual no n'explicaré la circumstància. Cert que s'hi expliquen algunes coses, però són aclariments sobrers, pel meu gust. Per cert, diria que a l'edició que tinc li caldria una mica més de correcció, hi he trobat diverses errades. Com deia, el llibre és prou distret i passa bé. Caldrà veure si els llibres més nous de l'autora també fan de bon llegir, que pel que he vist ja en té una pila de publicats.

Impressió general: @@@