dissabte, 29 de febrer de 2020

El gos de terracota

Autor: Andrea Camilleri
Editorial, any: Edicions 62, 1999
Títol original, idioma, any: Il cane di terracotta, italià, 1996
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Pau Vidal
Número de pàgines: 267
Llegit en: Català

No passa cada dia que tens l'oportunitat de trincar un cap mafiós. Però és que fins i tot els mafiosos es fan grans i han de deixar pas, per això en Tano es Grec vol procurar-se una sortida digna, simular que la policia l'ha acabat detenint, finalment. Amb l'ajuda del comissari Salvo Montalbano, munten una mena de teatre que els ha de beneficiar a tots dos. Però quan sembla que tot ha sortit bé, en un trasllat policial una banda rival abat en Tano. En el seu llit de mort fa una revelació a en Montalbano que el guiarà fins una cova amagada en una muntanya local. Al mateix temps, un estrany robatori en un supermercat també fa saltar les alarmes. Però tenen relació els dos fets, el robatori i el que troben a la cova? Sembla un cas de contraban, potser per això a en Montalbano li cridarà més l'atenció la troballa en una cova secundària i dedicarà tots els esforços a esclarir una escena realment enigmàtica i intrigant.

Segon llibre de la sèrie Montalbano, segon que llegeixo també després de La forma de l'aigua. Tornem a trobar un protagonista absolut, un policia intuïtiu, perspicaç, independent i encaparrat que treballa sol i només deixa les engrunes de quota de pantalla a tota una corrua de secundaris recurrents. Montalbano és l'estrella i coneix molt bé els escenaris de les seves investigacions, una Sicília plena de mafiosos, corruptes i malfactors amb els qui s'ha de coexistir, i fins i tot entendre's, si vols tirar endavant la feina policial. Com passa amb molts altres detectius de novel·la, és carismàtic i els seus mètodes no sempre són els estàndard. Molt millor traduït aquest segon volum que el primer, és ràpid de llegir per l'abundància de diàlegs i per la descripció d'algunes situacions de manera gairebé fotogràfica. Queda clar quina és la història principal del llibre, ja només amb el títol, però per arribar-hi n'hi ha una de prèvia sobre tràfic d'armes que podria ser més interessant de com es resol.

Aquesta història d'en Montalbano m'ha fet pensar en les del detectiu Erlendur Sveinsson de l'Arnaldur Indridason: la resolució d'un crim de molts anys enrere del qual no se'n sap res. Salvant les immenses distàncies entre els dos personatges, que van ser creats els dos a la meitat de la dècada dels 90, tant de ritme de la història com la incidència dels secundaris, ja em va costar una mica aquesta estructura amb l'islandès, i ara també m'ha costat amb el sicilià, però aquesta segona lectura m'ha enganxat una mica més que la primera. Tot i que Montalbano em fa una mica de rabieta, segons com, potser ens acabarem fent amics. Tinc el seu tercer llibre per casa, els vaig comprar conjuntament en un pack, i acabarà caient en algun moment. Serà el moment de decidir si continuo amb la immensa bibliografia de Camilleri o ho deixo estar. De moment, progressa adequadament.

Impressió general: @@ i mitja

diumenge, 23 de febrer de 2020

La favorita de l'Harem

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: Alrevés (crims.cat), 2020
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 262
Llegit en: Català

Els Gorditos, la parella al capdavant d'un important grup mafiós de Barcelona, busquen venjança. La policia va matar el seu fill a trets i estan convençuts que en Delfí no havia fet res. Per buscar respostes, segresten el propietari del bordell modernista l'Harem del Tibidabo, en Mili Santamarta, i li demanen ajuda per trobar el policia que va matar el seu fill. El que li volen fer quan el trobin és fàcilment imaginable. Però abans que apareguin en Sambito i la Sambita, els Gorditos, és la Caldera qui pertorba la pau de l'Harem, una noia prima i desmenjada que assegura que en Mili és l'únic que la pot salvar i li demana asil i protecció. Començarà així una cursa que portarà l'histriònic Santamarta a lidiar amb diverses famílies mafioses de la ciutat i amb la guàrdia civil, cos policial que no passa pel seu millor moment, precisament perquè els Gorditos tenen en el seu poder molta informació que no els deixa massa bé. Tot plegat, lluny del seu santuari personal, però sempre en contacte amb les seves col·laboradores.

Després de llegir L'Harem del Tibidabo amb una mica de retard, vaig visitar la llibreria amb la intenció de comprar un altre llibre de l'Andreu Martín, però vaig ensopegar amb aquest i no me'n vaig saber estar. 'La favorita' és la segona part de l'Harem, però només en el sentit que comparteix protagonista i univers. He de dir que no n'hi ha prou amb repetir un Mili Santamarta que sí, que és adorable i magnètic, però aquest llibre se centra potser massa en ell i oblida alguns punts que fan de la primera part un gran llibre de novel·la negra i intriga, com el mateix edifici de l'Harem. Els punts de connexió són mínims, només s'hi fa alguna menció, i he trobat a faltar alguns personatges, com a mínim saber què va passar amb ells i elles, que ara ja no hi són. Més enllà d'això, el pes narratiu no recau en cap investigació sinó en una trama d'acció força 'pel·liculera' en la que en Mili se n'anirà sortint amb els propis recursos, com a bon supervivent que és.

Més enllà de la petita decepció de veure que no és ben bé una continuació, sinó un intent d'explotar un encert, el llibre es deixa llegir i és força intrigant. No li manca aquest humor àcid de la primera part i en Santamarta segueix narrant a la seva manera, en primera persona i rebentant sempre que vol la quarta paret. El penalitza que l'Harem era molt bon llibre amb moltíssims elements interessants, la comparació és odiosa, però alhora tampoc tindria la mateixa gràcia sense aquest primer llibre. De tota manera, com sol passar, és l'expectativa qui marca la impressió, no només què trobem en un llibre concret. Si voleu una 'road movie' amb girs argumentals i un protagonista que fa surf envoltat d'una corrua d'elements violents i policies bruts, aquest pot ser el vostre llibre. A mi no m'impedirà seguir explorant l'extensíssima obra de l'autor.

Impressió general: @@ i mitja

dimarts, 18 de febrer de 2020

Mitja vida

Autora: Care Santos
Editorial, any: Columna, 2017
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 387
Llegit en: Català
Premis: Nadal 2017

31 anys després que s'hagin vist per darrera vegada totes juntes, l'Olga decideix muntar un sopar amb les seves antigues companyes de l'orfenat de les monges, la seva germana Marta, la Nina, la Lolita i la Júlia. Tot va acabar de manera molt abrupta: una nit del joc de les penyores, com tantes altres, per algun motiu desconegut les monges van fer desaparèixer la Júlia, que no era una nena rica com elles i sempre era blanc de les burles de l'Olga. Justament, va ser la nit abans que l'Olga, que llavors estava molt grassa, i la Marta marxessin d'allà ja que la seva mare tenia un nou promès que les acolliria a casa. Ja amb els 45 anys complerts, la Marta és a punt d'obrir un restaurant i l'Olga aprofita per muntar allà la trobada. Convertida en tota una senyora i esvelta malgrat l'edat, ha arribat el moment de tenir les altres davant. Totes tenen moltes coses per explicar-se, la vida canvia molt en més de trenta anys. Però sobretot, encara tenen molt per comentar d'aquells darrers moments que van passar juntes a l'orfenat.

Aquesta novel·la coral amb cinc protagonistes fa un salt del 1950, l'última nit a l'orfenat, fins el 1981, moment en que està previst celebrar el sopar. Un cop fet el salt, cada protagonista té un capítol llarg per explicar com ha canviat la seva vida durant tot aquest temps. Si prestem atenció, veurem que entre elles existeixen alguns nexes d'unió que ni elles mateixes coneixen. Tot plegat es posarà de manifest a la darrera part del llibre, quan es troben per sopar. La capacitat narrativa i de construcció de personatges i vivències de la Care Santos és notable, em confirma la bona impressió que vaig tenir llegint Desig de xocolata. En aquest cas, les diferents protagonistes interactuaran amb el marc històric que va del 1950 al 1981, tindran un paper en fets com el concert dels Beatles de Barcelona, la mort de Franco o l'aprovació de la llei del divorci. Personalment, és un fet que m'agrada, una mena de ficció històrica amb alguns personatges reals, encara que l'accent sempre es posa en les històries personals de cadascuna d'elles.

És molt fàcil llegir els llibres de Care Santos, sap com captar l'atenció i la seva narrativa planera  facilita que les pàgines volin entre els dits. Aquest 'Mitja vida' explora els temes de la culpa i el perdó, però també posa de manifest la mentalitat de la transició, les idees carques de col·legi de monges, però també el pas endavant de les dones que ja no es conformaven en ser 'senyora de'. Cinc vides diferents i cinc personalitats diferents que les encaren a la seva manera. Potser en alguns casos són una mica tòpiques, però així és la vida de la majoria de gent: tòpica. És un llibre que fa de bon llegir, amb algunes sorpreses argumentals que hi posen salsa, però gairebé prefereixo la part en la que recupera la vida que han tingut cadascuna d'elles, m'ha atrapat més aquesta part que la del sopar. Bona segona impressió d'aquesta autora, probablement no serà el darrer llibre seu que caurà per aquí.

Impressió general: @@@ i mitja

dimarts, 11 de febrer de 2020

L'Harem del Tibidabo

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: Alrevés (crims.cat), 2018
Gènere: Novel·la negre
Número de pàgines: 355
Llegit en: Català

No és només un prostíbul. L'Harem és un temple, un lloc de peregrinatge amb molta història darrere, ja des de temps del franquisme. I, com no, part d'aquesta història és una mica fosca. Actualment està regentat per en Mili Santamarta, un personatge histriònic i efeminat, amb l'ajuda de la Sancha, que ja feia la mateixa feina amb la mare del Mili. Justament, l'aparició del cadàver de l'Emily Love, nom artístic de l'anterior propietària de l'Harem, que portava molt temps desapareguda, desencadenarà un seguit d'esdeveniments i destorbarà el clima de tranquil·litat que viuen en Mili i les seves col·laboradores. Per què va marxar la seva mare? Amb qui? Són certs els rumors que la relacionaven amb la mort de tres noies joves fa uns anys? Existien de veritat els Cerimonis? Mentre la investigació es reobre i en Mili, que ha quedat molt afectat, fa indagacions pel seu compte, també s'haurà d'enfrontar a una banda de somalis que volen comprar i controlar l'Harem i que no sembla que acceptin un no per resposta.

Una nova entrega del mestre de la novel·la negra barcelonina Andreu Martín. En aquest cas ens torna a presentar una Barcelona desconeguda per la majoria, de prostíbuls, de bandes armades, de clubs satanistes i de persones genuïnament dolentes. Però a diferència d'altres autors, aconsegueix que aquesta Barcelona se'ns faci versemblant, almenys que ens la puguem creure. El protagonista ens parla en primera persona i és una mica estrafolari i esbojarrat, però li acabes agafant molta estimació per la seva noblesa i humanitat. Un supervivent que de les febleses, pròpies i alienes, en fa el seu arsenal, que tampoc no dubtarà fer servir en casos de necessitat. El text és intrigant i atrapa, les dues trames, la de la investigació de la mort de la mare i la dels somalis, són força independents amb alguns punts de convergència i les dues tenen el seu punt i el mateix pes en el llibre. Fa gala d'un sentit de l'humor força negre i no estalvia detalls de violència explícita. El conjunt és molt equilibrat i té de tot en la justa mesura, fins i tot una escriptura notable que no sempre trobem en els autors de novel·la negra. 

D'un gènere que sovint és per passar l'estona, Andreu Martín en fa art. Ja fa temps que em vaig rendir a les seves històries negres, documentades, amb personatges ben definits i ben construïdes. Aquest Harem del Tibidabo no n'és una excepció. En alguns moments vaig pensar que les dues trames separades desvirtuaven el global, però m'han acabat atrapant les dues i demostrant que ambdues eren molt diferents, però igualment importants. Una lectura molt recomanable per amants de la literatura criminal, amb els seus puntets d'humor i les sorpreses que ens preparen el protagonista i les seves col·laboradores encara es fa més atractiu i et manté enganxat a les pàgines, que van passant i passant de manera molt àgil. Em sembla que no trigaré a buscar algun altre llibre de l'autor, encara que després trigui a llegir-lo. Sempre convé tenir-ne algun a la recambra.

Impressió general: @@@@

dissabte, 8 de febrer de 2020

Catwings

Autora: Ursula K. Le Guin (il·lustracions de S.D. Schindler)
Editorial, any: Flamboyant, 2019
Títol original, idioma, any: Catwings, anglès, 1988-99
Gènere: Infantil
Traductora: Maria Cabrera
Número de pàgines: 170
Llegit en: Català

La senyora Tabby acaba de tenir fillets, quatre gatets preciosos: la Thelma, en Roger, en James i la Harriet. Però ep, que aquests quatre gatets han sortit amb ales! Ningú no ho entén, la senyora Tabby no en té pas, d'ales. Pot ser per un somni que va tenir quan estava embarassada? No ho sap. Però el que sí que sap és que la vida serà molt perillosa al carreró fosc de la ciutat on viuen per quatre gatets que just acaben de descobrir que les ales els serveixen per volar allà on vulguin. Per això els envia a viure al camp, lluny de les mirades humanes que segur que voldran estudiar aquest fenomen tan estrany. Tot i que li sap molt greu, s'acomiada dels gatets i aquests se'n van a buscar un bon lloc per viure en llibertat, sense que ningú els porti al zoo o els posi en una gàbia. Així començaran les seves aventures els gats alats que podran escapolir-se de tots els entrebancs gràcies a la famosa astúcia felina i a la seva curiosa habilitat.

Aquest llibre il·lustrat, i per cert, molt ben il·lustrat, de l'Ursula K. Le Guin, consta d'un recull de quatre contes de la sèrie dels gats alats. Inicialment, van ser publicats per separat i ara l'editorial Flamboyant els ha publicat conjuntament, fent-ho coincidir amb l'aniversari de naixement de l'autora, que tristament ens va deixar el 2018. Són uns contes molt enfocats a públic infantil, però no estalvia mostrar la diferència entre el bé i el mal, les baixeses humanes, però també els valors de l'amistat i la companyonia. I com a segell de l'autora, la paritat dels i les protagonistes, encara que siguin gats, i la igualtat que regna entre ells. Bones lliçons per lliurar-se de prejudicis, històries atractives, originals i que atrapin els joves lectors i lectores penso que és tot el que se li ha de demanar a la literatura infantil. M'ha quedat la mateixa sensació que llegint Roal Dahl: aquí hi ha una escriptora que no vol tractar els petits de ximples, sinó com a lectors. Intenta encomanar-los les ganes de llegir; i l'amor pels gats, és clar!

M'agafa gran aquest llibre, és clar, però quan el vaig veure a la llibreria, amb l'empenta que he agafat amb aquesta autora, no em vaig poder resistir. Ursula K. Le Guin, una amant dels gats, escrivint sobre gats alats. No m'ho podia perdre. Val a dir que l'edició és maca i que les il·lustracions són molt detallades i s'adiuen perfectament al text. Per tant, són uns contes curtets que es llegeixen molt ràpid i de manera agradable. Potser els arguments no són tan sorprenents i delirants com el de Dahl, però sens dubte recomanaria aquest llibre a petits lectors que vulguin passar una bona estona seguint les aventures d'uns germans molt especials. I

Impressió general: @@@

diumenge, 2 de febrer de 2020

La caída de Gondolin

Autor: J.R.R Tolkien (il·lustracions Alan Lee)
Editorial, any: Minotauro, 2018
Títol original, idioma, any: The Fall of Gondolin, japonès, 2018
Gènere: Fantasia
Traductors: Martin Simonson, Rubén Masera, Teresa Gottlieb, Luis Domènech, Estela Gutiérrez, Elías Sarhan, Ramón Ibero
Número de pàgines: 297
Llegit en: Castellà

Tuor, fill de Huor, va ser apressat pels servents de Mórgoth, com tota la resta de la Casa d'Hàdor, després de la Nirnaeth Arnoediad, la batalla de les llàgrimes incomptables. El poder del maligne creixia, però en Tuor va aconseguir escapar-se'n i va viure sol molt temps al nord de Beleriand. Un dia se li apareix Ulmo, el déu dels oceans, i li diu que ha d'anar a cercar en Turgon, rei dels Nóldor i amo de la ciutat oculta de Gondolin, i portar-li un missatge. Si en Turgon reuneix tot el seu exèrcit i surt a combatre les hosts d'en Mórgoth, la seva gent patirà un gran dolor, però sortiran victoriosos i ni els orcs ni el mateix senyor fosc tornaran a inquietar el món. Si Turgon decideix no seguir els consells del déu, la seva ciutat, per més amagada i protegida que estigui, acabarà caient. En Tuor empren així el llarg i difícil camí cap a Gondolin, sense saber massa bé on és, però sempre acompanyat pels xiuxiuejos d'Ulmo i en companyia de l'elf Voronwë, que ja ha estat a la ciutat abans i que li farà de guia.  

La lògica obliga a classificar aquest llibre com una obra de fantasia, només llegir l'argument que he exposat a dalt, ningú en dubtaria. Però aquest volum, ampliació d'una de les grans històries incloses en el Silmaríl·lion, és més aviat un assaig que inclou diverses versions d'aquest conte, comparacions entre unes i altres, una anàlisi sobre el text i la seva evolució al llarg del temps, a banda de posar en context aquesta part de la història amb la resta dels dies antics. És un llibre, doncs, especialment apte per a estudiosos de l'obra del famós escriptor. El seu fill Christopher, finat aquest any passat, va ser l'encarregat de reunir i desgranar tots els textos i esbossos del seu pare. Ja sabem que l'estil Tolkien no és precisament lleuger, però si a sobre ens presenten la mateixa història repetida diverses vegades, es fa una mica difícil de pair. No obstant és molt plaent recordar aquestes velles i belles històries. El pròleg, per exemple, és un magnífic resum de tot els esdeveniments que van precedir el final de la Primera Edat. En aquest punt, llegia emocionat i amb perspectives de passar una bona estona, però tot i que m'ha resultat interessant conèixer la cuina de la història, s'acaba fent una mica repetitiu. El text compta amb les magnífiques il·lustracions d'Alan Lee, això sí que cal destacar-ho.

Si una cosa m'ha desagradat més que la repetició dels textos en diferents versions, ha estat l'edició. Tot i presentar-se en tapa dura i comptar amb una legió de traductors, no sembla que s'hagi posat la mateixa cura en la correcció i conté múltiples errades, fins i tot un paràgraf sencer repetit. També vaig sospitar que en la primera versió del conte que s'exposa tampoc s'havia fet una bona traducció, però potser és el text mateix que no està prou madur encara. Sempre és bo llegir Tolkien i la seva genealogia m'encanta, però no he trobat en aquest llibre el que esperava. Tant és així que he repensat la voluntat de llegir el volum anterior a aquest, que parla sobre la història de Beren i Luthien. Potser l'acabaré llegint, però em donaré una bona temporada.

Impressió general: @@