diumenge, 26 de gener de 2020

Canto jo i la muntanya balla

Autora: Irene Solà
Editorial, any: Anagrama, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català
Premis: 4t Llibres Anagrama de Novel·la

La vida a les muntanyes va a un altre ritme. Al Pirineu oriental, diverses famílies es relacionen a través dels anys, es troben i se separen, s'enyoren i es temen. Accidents que marquen la vida d'uns quants, però sobretot, una història narrada amb moltes veus per construir una novel·la coral en el sentit més ampli de la paraula, ja que no només homes i dones ens regalaran la seva perspectiva de tot plegat, sinó que altres elements, com animals, bolets, fantasmes i fins i tot algun fenomen meteorològic, que juguen un paper important en la història, aportaran la seva pròpia visió. Un puzzle multifactorial que haurem d'unir, peça a peça, per acabar de bastir el tot, des del màxim possible de perspectives.

El puzzle que comentava en l'exposició de l'argument d'aquesta novel·la, a la pràctica, és una mica difícil de muntar. El format de l'obra és engrescador, multitud de narradors/es, no tots ells humans, que relaten la vida a les muntanyes i els drames que allà s'esdevenen. No hi ha protagonistes clars, però alguns dels personatges, o les seves històries, tenen més text i incidència. La lectura requereix atenció perquè és fàcil no saber ni on pares, tot i que en cada capítol se'ns acaba indicant, d'una manera o altra, qui parla. I està ben escrit, d'això no hi ha dubte, però pel meu gust massa embolicat i de vegades amb una solemnitat en l'escriptura que li fa perdre frescor. Tot i que sovint els capítols són encadenats i el narrador d'un ha tingut protagonisme en l'anterior, no és lineal, hi ha salts enrere, de vegades en forma de record o de somni, que tampoc ajuden a orientar-se.

Tot i que aquest ha estat un llibre aclamat per la crítica, no he aconseguit connectar-hi. Li sé trobar algunes virtuts, el plantejament, una escriptura notable, però no li he trobat el què a la història i no ha aconseguit atrapar-me. Fins i tot diria que se m'ha fet llarg, i això que no arriba ni a les 200 pàgines. M'agradaria poder dir aquelles coses que sé que poden agradar a altres lectors i lectores i no a mi, de manera que, encara que jo no el valori massa, entenc què pot agradar a altra gent, però en aquest cas em costa, he de ser sincer. M'enduc una petita decepció, la veritat. Potser per la gran expectativa que li han generat, però no és excusa.

Impressió general: @@

dimecres, 22 de gener de 2020

Tony Takitani

Autor: Haruki Murakami (il·lustracions Ignasi Font)
Editorial, any: Empúries, 2019
Títol original, idioma, any: Tony Takitani, japonès, 1990
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 75
Llegit en: Català

Tothom es pensa que en Tony Takitani no és japonès de soca rel. Aquest nom, Tony, és ben poc comú per algú que té els dos pares japonesos. Però sempre hi ha una història que pot explicar-ho. La seva mare va morir poc després del part i el seu pare va haver de pujar-lo sol. El nom el va triar algú que va fer molt costat a en Shozaburo Takitani, el pare de la criatura. Ja de més gran, en Tony i el seu pare fan vides completament independents, el pare segueix sent músic de jazz i voltant per tot arreu, com sempre, i ell es dedica a fer unes il·lustracions que sorprenen tothom pel seu realisme. Serà gràcies a la seva feina que, gairebé de rebot, coneixerà la que serà la seva dona, quan ja es pensava que estaria tota la vida sol. Amb ella aprendrà què és l'amor, però també, malauradament, quin és el dolor més profund de tots. 

Una nova entrega de conte il·lustrat d'en Haruki Murakami. En aquest cas ens trobem un conte publicat anteriorment al recull 'El salze cec i la dona adormida', il·lustrat per Ignasi Font amb unes làmines més icòniques i no tan inquietants com les de Kat Menschik d'entregues anteriors. El conte està ben ambientat i genera un protagonista típic de l'autor: solitari, especialista en una feina poc habitual, amb dificultats per les relacions. El desenvolupament de la història però, allà on l'autor sempre ens porta a través d'algun deliri o fins i tot d'elements paranormals, no sembla que sigui un dels seus punts àlgids d'inspiració. No és que estigui mancat de la mística i la intriga no sempre resolta dels seus relats i novel·les, però no és tan engrescador com d'altres que li he llegit.

Segueixo adquirint i llegint totes les traduccions de l'autor japonès que trobo, encara que ja les hagi llegit anteriorment en algun altre recull, com és el cas. Aquests contes il·lustrats estan bé, és una altra manera de llegir-los i visualitzar-los, encara que aquest cop la fórmula no passa de discreta, ja que ni les il·lustracions són massa explicatives (tot i que són maques i ben fetes) ni el conte és dels millors que li recordo. Veurem si hi ha millor sort la propera vegada, i sobretot si l'autor treu material nou aquest any.

Impressió general: @@

dissabte, 18 de gener de 2020

Primavera, estiu, etcètera

Autora: Marta Rojals
Editorial, any: La Magrana, 2011
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 363
Llegit en: Català

És habitual que l'Èlia torni al poble per Tots Sants, sempre hi va a veure els seu pare i la tieta. El que ja no és tan normal és que hi vagi sense en Blai. Els diu que el noi s'ha quedat a Barcelona, que tenia feina, però la realitat és que l'ha deixada. Abandonada als 34 anys després de tota una vida, i amb una situació laboral no gaire estable, la visita al poble ha de ser balsàmica i l'ha d'ajudar a evadir-se. Al poble, a la Ribera d'Ebre, el temps passa de manera diferent. Inevitable que tots els records d'infantesa li vinguin a la memòria, la seva germana Joana quan eren petites, la mare, les primeres experiències, els seus amics d'adolescència, la Clara, en Bernat de can Trau... Precisament l'aparició d'aquest darrer al poble la traurà de l'espiral de records  per començar a actualitzar-los. En Bernat encara conserva els seus rinxols i el seu atractiu, per bé que els anys també se li noten. La seva trobada casual desenterrarà uns sentiments que portaven molt temps latents i controlats. Sentiments prohibits, però no per això menys intensos.

M'ha costat, però finalment m'he decidit a llegir la Marta Rojals, començant per la seva primera novel·la. Es tracta d'això que anomenen ficció contemporània, una història moderna que descriu els problemes de la gent en la trentena, ruptures, feina, tecnologia, rellotges biològics, maternitat..., però ho fa en un escenari peculiar: la tornada al poble després de viure molts anys en ciutats grans. I al poble el temps pràcticament no ha passat, és clar. Està dividit en dues visites de l'Èlia al poble: Tardor i Hivern. Bona part dels capítols de Tardor es basen en records per situar-nos els personatges i per a que coneguem la seva vida. Tot canvia i es precipita, també la lectura, quan es troben casualment l'Èlia i en Bernat, es pot dir que és aquí on comença la trama del llibre. Però el tret més destacat del text és que els diàlegs es transcriuen en la variant dialectal oral de la regió i això els fa molt versemblants. Pots imaginar-te perfectament aquests diàlegs en temps real i fins i tot es detecten diferències d'intensitat del dialecte en funció de qui parla. Sens dubte, un gran encert de l'autora haver-los plasmat així.

El llibre comença lent, saltant de record en record. Tot i que estan perfectament exposats i estructurats (fan pensar en una autobiografia), se'm feia una mica feixuc de llegir. És indubtable que l'autora domina el llenguatge  i juga amb les paraules, això és una constant de tot el llibre. Però és quan l'actualitat pren protagonisme que assistim als diàlegs més hilarants i als pensaments i reflexions de l'Èlia, que van a mil per hora. El text és fresc, àgil i amb elements tragicòmics, però els moments divertits acaben guanyant als tristos. L'argument no deixa de ser una comèdia romàntica, algú que ve d'un fracàs amorós recupera un vell amor de joventut que es va acabar casant amb la seva millor amiga. El que passa a continuació et sorprendrà. O no, però en tot cas, es tracta d'una obra original per l'escenari i l'exposició, i amb uns personatges molt enginyosos i aguts que ens fan passar una bona estona. Bona descripció de l'ecosistema rural, reflexions i neguits de la trentena, de les relacions humanes, i una bona ploma que no em sorprèn que hagi fet fortuna entre els lectors. A més, citant Antònia Font i Murakami, ja sap que tindrà la meva simpatia garantida.

Impressió general: @@@ i mitja

dissabte, 11 de gener de 2020

Tothom hauria de ser feminista

Autora: Chimamanda Ngozi Adichie
Editorial, any: Fanbooks, 2016
Títol original, idioma, any: We should all be feminists, anglès, 2012
Gènere: Assaig
Traductora: Scheherezade Surià López
Número de pàgines: 52
Llegit en: Català

Quan pensem en la discriminació que pateixen les dones arreu del món ho solem fer des d'una perspectiva occidental, tot i ser conscients que hi ha països en els que les diferències són encara més accentuades i fins i tot criminals. Per això em vaig decidir a llegir aquest llibret de l'escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, que en realitat és un text adaptat d'una xerrada de la mateixa autora. D'una manera molt planera i amb exemples pràctics, amb anècdotes pròpies i de conegudes seves, ens explica les dificultats que troben les dones nigerianes, principalment per qüestions culturals, però també les americanes. L'autora viu a cavall de la seva Nigèria natal i els Estats Units i el xoc cultural segur que no ha estat fàcil. 

El llibre evita, entenc que voluntàriament, parlar de violència i d'agressions masclistes, però sí que exposa la supeditació que pateixen les dones nigerianes als seus marits. Una mena de sentiment de propietat que ens recorda molt a l'època del 'Cuéntame' i que, malauradament, no sembla que hagi passat de llarg encara tampoc a casa nostra. També posa molt l'accent en la manca de comprensió dels homes tant de la discriminació que pateixen les dones com de la lluita feminista i denuncia la pressió social que pateixen tant homes com dones per fer allò que se suposa que hem de fer. Una perspectiva que va canviant, però que encara ben entrat el segle XXI no hem superat.

És un text molt curt i no se'n pot dir massa cosa més, és una bona reflexió, sense entrar en el victimisme i amb un puntet d'esperança que fa bo de llegir. Com sempre, ens posa un mirall i potser no ens agradarà la imatge que hi veiem, però no és gens incisiu, ho fa de manera molt planera i didàctica, fins i tot. I potser ja està bé per començar a entendre moltes coses, sense entrar en detalls, encara que sense oblidar que les arrels del masclisme i del patriarcat són fondes i antigues. M'ha agradat llegir-lo, encara que no aprofundeixi massa. Tot el que m'ajudi a prendre consciència serà benvingut. No descarto gens buscar altres assajos de l'autora, fins i tot alguna de les seves novel·les. I m'hagués agradat també veure la xerrada en directe, segur que era molt clara i que l'autora hi posava tocs d'humor i tot.

Impressió general: @@@

dilluns, 6 de gener de 2020

La mà esquerra de la foscor

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig verd, 2019
Títol original, idioma, any: The Left Hand of Darkness, anglès, 1969
Gènere: Ciència ficció
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 338
Llegit en: Català
Premis: Nebula 1970, Hugo 1970

El procediment de l'Ekumen és clar: enviar inicialment un sol home a dialogar amb un món habitat al qual es pretén convèncer per unir-se a la Federació Galàctica. L'enviat a Hivern és en Genly Ai, que ja porta un any esperant audiència amb el rei Argaven, del país de Karhide. Hivern, o Gheten, és un planeta congelat, les condicions climàtiques són molt adverses. A més, els humans que hi habiten tenen una peculiaritat evolutiva: són tots hermafrodites amb aparença d'home i només canvien la seva fisiologia quan entren en kemmer, el procés d'aparellament, per poder engendrar. Potser aquestes diferències físiques i les condicions adverses o l'endarreriment tecnològic són les causes de la reticència que senten per aquest foramon que els ve a explicar històries inversemblants de viatges per l'espai i comunicació instantània amb mons llunyans. A l'enviat no li serà gens fàcil trobar aliats que l'ajudin a complir la seva missió.

Després de Els desposseïts, Raig verd recupera una altra obra de ciència ficció de l'Ursula K. Le Guin que, coneixent el precedent, em venia molt de gust llegir. L'editorial ha fet un gran esforç per aportar una edició exquisida de tapa dura i amb una gran traducció en els dos volums que ha publicat, un senyal de reverència a una autora d'un nivell literari extraordinari. A 'la mà esquerra...' trobem dues veus que es complementen i que es reparteixen els capítols: el foramon Genly Ai i el gethenià Estraven, dues visions de l'aventura d'adhesió galàctica que busca l'enviat. Els dos tindran desavinences i desconfiances, però construiran una amistat molt forta després de passar moltes penúries plegats. El llibre també inclou capítols pont en pàgines grises on aprendrem història, mitologia, costums i fisiologia getheniana, molt aclaridors i complementaris al fil argumental. La ciència ficció de Le Guin és una meravella perquè, tot i incloure pinzellades de tecnologia, té una alta càrrega política, diplomàtica i psicològica. També fa gala d'una gran imaginació i explica tot allò que cal per retratar les societats galàctiques que s'empesca. Una autèntica mestra del gènere.

El plantejament d'aquesta obra, a poc que t'interessi la ciència ficció, la política i la diplomàcia, és molt engrescador. El 'problema' és que compta amb dues parts molt diferenciades, o amb tota una part central, per mi excessivament extensa, que és més epopeia de l'home contra la natura que una missió de diplomàcia galàctica. En condicions normals, això per mi li faria baixar molts punts, no m'agrada que els llibres es desviïn massa del tema central, però l'autora aconsegueix explicar-ho amb una mestria que fins i tot això se li perdona. N'he gaudit molt, és una gran història molt ben explicada i guarnida. Una manera d'escriure que requereix pausa i parar atenció a cada pàgina, però que no pots deixar. Sempre diré que no sóc massa de ciència ficció, però ara sé que sí que sóc d'Ursula K. Le Guin. Em quedo amb ganes de més.

Impressió general: @@@@

dimecres, 1 de gener de 2020

Frases 2019

Una tradició és una tradició. Com els darrers anys, tancaré l'any lector amb un recull de les millors frases que vaig trobar en els 40 llibres llegits l'any 2019 que acabem de deixar enrere. M'adono que aquest any passat només vaig llegir llibres en català, per tant totes les frases seran en aquesta llengua, amb el seu llibre i autor/a corresponent. Espero que en trobeu alguna que us cridi l'atenció com a mi!
  • Les lleis només entren en joc quan la política i els diners els ho permeten. (Estació Boira, Enric Herce)
  • De vegades les persones obliden coses que en teoria haurien de recordar, i recorden coses que en teoria haurien hagut d'oblidar. (La mort del comanador llibre 2, Haruki Murakami)
  • La credibilitat és una eina de supervivència bàsica. (Els homes m'expliquen coses, Rebecca Solnit)
  • Una cançó no serveix per a altra cosa que per alegrar o entristir els qui l'escolten. (L'ocell de foc, Emili Teixidor)
  • Caminar de nit és com nedar sota l'aigua, només que no pots sortir a la superfície per agafar aire. (La passió, Jeanette Winterson)
  • L'amor, la misericòrdia i la compassió es troben fins i tot als cors més negres. (Foc i Sang, George R.R. Martin)
  • La vida pot trigar més o menys temps a demostrar-t'ho, però al final sempre acaba sent una merda. (Pes mort, Llort)
  • Tinc comprovat que no hi ha res com la mort perquè se t'obrin les portes. (Àlies Grace, Margaret Atwood)
  • En aquesta vida has d'arreplegar totes les engrunes de bondat que trobes, perquè no és que abundin precisament. (Àlies Grace, Margaret Atwood)
  • No hi ha res tan misteriós com el que s'esdevé al nostre davant. (Ni d'Eva ni d'Adam, Amélie Nothomb
  • El magnetisme que irradia un altre ésser humà que t'escolta i amb qui mai no et tornaràs a creuar en la teva vida permet el subministrament de les confidències. (Gegants de gel, Joan Benesiu)
  • Les pilones i els turistes no molesten a la vista; la pobresa, sí. (Privilegi a l'altra banda del riu, Ruben Wagensberg
No en són gaires, i a més he estat molts llibres que no n'he trobat cap, no sé si per manca d'atenció, d'interès, o perquè no tenien res ressenyable. En tot cas, espero que el 2020 sigui més fructífer en aquest aspecte. M'hi poso ja a apuntar-ne!