dimarts, 18 de febrer de 2020

Mitja vida

Autora: Care Santos
Editorial, any: Columna, 2017
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 387
Llegit en: Català
Premis: Nadal 2017

31 anys després que s'hagin vist per darrera vegada totes juntes, l'Olga decideix muntar un sopar amb les seves antigues companyes de l'orfenat de les monges, la seva germana Marta, la Nina, la Lolita i la Júlia. Tot va acabar de manera molt abrupta: una nit del joc de les penyores, com tantes altres, per algun motiu desconegut les monges van fer desaparèixer la Júlia, que no era una nena rica com elles i sempre era blanc de les burles de l'Olga. Justament, va ser la nit abans que l'Olga, que llavors estava molt grassa, i la Marta marxessin d'allà ja que la seva mare tenia un nou promès que les acolliria a casa. Ja amb els 45 anys complerts, la Marta és a punt d'obrir un restaurant i l'Olga aprofita per muntar allà la trobada. Convertida en tota una senyora i esvelta malgrat l'edat, ha arribat el moment de tenir les altres davant. Totes tenen moltes coses per explicar-se, la vida canvia molt en més de trenta anys. Però sobretot, encara tenen molt per comentar d'aquells darrers moments que van passar juntes a l'orfenat.

Aquesta novel·la coral amb cinc protagonistes fa un salt del 1950, l'última nit a l'orfenat, fins el 1981, moment en que està previst celebrar el sopar. Un cop fet el salt, cada protagonista té un capítol llarg per explicar com ha canviat la seva vida durant tot aquest temps. Si prestem atenció, veurem que entre elles existeixen alguns nexes d'unió que ni elles mateixes coneixen. Tot plegat es posarà de manifest a la darrera part del llibre, quan es troben per sopar. La capacitat narrativa i de construcció de personatges i vivències de la Care Santos és notable, em confirma la bona impressió que vaig tenir llegint Desig de xocolata. En aquest cas, les diferents protagonistes interactuaran amb el marc històric que va del 1950 al 1981, tindran un paper en fets com el concert dels Beatles de Barcelona, la mort de Franco o l'aprovació de la llei del divorci. Personalment, és un fet que m'agrada, una mena de ficció històrica amb alguns personatges reals, encara que l'accent sempre es posa en les històries personals de cadascuna d'elles.

És molt fàcil llegir els llibres de Care Santos, sap com captar l'atenció i la seva narrativa planera  facilita que les pàgines volin entre els dits. Aquest 'Mitja vida' explora els temes de la culpa i el perdó, però també posa de manifest la mentalitat de la transició, les idees carques de col·legi de monges, però també el pas endavant de les dones que ja no es conformaven en ser 'senyora de'. Cinc vides diferents i cinc personalitats diferents que les encaren a la seva manera. Potser en alguns casos són una mica tòpiques, però així és la vida de la majoria de gent: tòpica. És un llibre que fa de bon llegir, amb algunes sorpreses argumentals que hi posen salsa, però gairebé prefereixo la part en la que recupera la vida que han tingut cadascuna d'elles, m'ha atrapat més aquesta part que la del sopar. Bona segona impressió d'aquesta autora, probablement no serà el darrer llibre seu que caurà per aquí.

Impressió general: @@@ i mitja

dimarts, 11 de febrer de 2020

L'Harem del Tibidabo

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: Alrevés (crims.cat), 2018
Gènere: Novel·la negre
Número de pàgines: 355
Llegit en: Català

No és només un prostíbul. L'Harem és un temple, un lloc de peregrinatge amb molta història darrere, ja des de temps del franquisme. I, com no, part d'aquesta història és una mica fosca. Actualment està regentat per en Mili Santamarta, un personatge histriònic i efeminat, amb l'ajuda de la Sancha, que ja feia la mateixa feina amb la mare del Mili. Justament, l'aparició del cadàver de l'Emily Love, nom artístic de l'anterior propietària de l'Harem, que portava molt temps desapareguda, desencadenarà un seguit d'esdeveniments i destorbarà el clima de tranquil·litat que viuen en Mili i les seves col·laboradores. Per què va marxar la seva mare? Amb qui? Són certs els rumors que la relacionaven amb la mort de tres noies joves fa uns anys? Existien de veritat els Cerimonis? Mentre la investigació es reobre i en Mili, que ha quedat molt afectat, fa indagacions pel seu compte, també s'haurà d'enfrontar a una banda de somalis que volen comprar i controlar l'Harem i que no sembla que acceptin un no per resposta.

Una nova entrega del mestre de la novel·la negra barcelonina Andreu Martín. En aquest cas ens torna a presentar una Barcelona desconeguda per la majoria, de prostíbuls, de bandes armades, de clubs satanistes i de persones genuïnament dolentes. Però a diferència d'altres autors, aconsegueix que aquesta Barcelona se'ns faci versemblant, almenys que ens la puguem creure. El protagonista ens parla en primera persona i és una mica estrafolari i esbojarrat, però li acabes agafant molta estimació per la seva noblesa i humanitat. Un supervivent que de les febleses, pròpies i alienes, en fa el seu arsenal, que tampoc no dubtarà fer servir en casos de necessitat. El text és intrigant i atrapa, les dues trames, la de la investigació de la mort de la mare i la dels somalis, són força independents amb alguns punts de convergència i les dues tenen el seu punt i el mateix pes en el llibre. Fa gala d'un sentit de l'humor força negre i no estalvia detalls de violència explícita. El conjunt és molt equilibrat i té de tot en la justa mesura, fins i tot una escriptura notable que no sempre trobem en els autors de novel·la negra. 

D'un gènere que sovint és per passar l'estona, Andreu Martín en fa art. Ja fa temps que em vaig rendir a les seves històries negres, documentades, amb personatges ben definits i ben construïdes. Aquest Harem del Tibidabo no n'és una excepció. En alguns moments vaig pensar que les dues trames separades desvirtuaven el global, però m'han acabat atrapant les dues i demostrant que ambdues eren molt diferents, però igualment importants. Una lectura molt recomanable per amants de la literatura criminal, amb els seus puntets d'humor i les sorpreses que ens preparen el protagonista i les seves col·laboradores encara es fa més atractiu i et manté enganxat a les pàgines, que van passant i passant de manera molt àgil. Em sembla que no trigaré a buscar algun altre llibre de l'autor, encara que després trigui a llegir-lo. Sempre convé tenir-ne algun a la recambra.

Impressió general: @@@@

dissabte, 8 de febrer de 2020

Catwings

Autora: Ursula K. Le Guin (il·lustracions de S.D. Schindler)
Editorial, any: Flamboyant, 2019
Títol original, idioma, any: Catwings, anglès, 1988-99
Gènere: Infantil
Traductora: Maria Cabrera
Número de pàgines: 170
Llegit en: Català

La senyora Tabby acaba de tenir fillets, quatre gatets preciosos: la Thelma, en Roger, en James i la Harriet. Però ep, que aquests quatre gatets han sortit amb ales! Ningú no ho entén, la senyora Tabby no en té pas, d'ales. Pot ser per un somni que va tenir quan estava embarassada? No ho sap. Però el que sí que sap és que la vida serà molt perillosa al carreró fosc de la ciutat on viuen per quatre gatets que just acaben de descobrir que les ales els serveixen per volar allà on vulguin. Per això els envia a viure al camp, lluny de les mirades humanes que segur que voldran estudiar aquest fenomen tan estrany. Tot i que li sap molt greu, s'acomiada dels gatets i aquests se'n van a buscar un bon lloc per viure en llibertat, sense que ningú els porti al zoo o els posi en una gàbia. Així començaran les seves aventures els gats alats que podran escapolir-se de tots els entrebancs gràcies a la famosa astúcia felina i a la seva curiosa habilitat.

Aquest llibre il·lustrat, i per cert, molt ben il·lustrat, de l'Ursula K. Le Guin, consta d'un recull de quatre contes de la sèrie dels gats alats. Inicialment, van ser publicats per separat i ara l'editorial Flamboyant els ha publicat conjuntament, fent-ho coincidir amb l'aniversari de naixement de l'autora, que tristament ens va deixar el 2018. Són uns contes molt enfocats a públic infantil, però no estalvia mostrar la diferència entre el bé i el mal, les baixeses humanes, però també els valors de l'amistat i la companyonia. I com a segell de l'autora, la paritat dels i les protagonistes, encara que siguin gats, i la igualtat que regna entre ells. Bones lliçons per lliurar-se de prejudicis, històries atractives, originals i que atrapin els joves lectors i lectores penso que és tot el que se li ha de demanar a la literatura infantil. M'ha quedat la mateixa sensació que llegint Roal Dahl: aquí hi ha una escriptora que no vol tractar els petits de ximples, sinó com a lectors. Intenta encomanar-los les ganes de llegir; i l'amor pels gats, és clar!

M'agafa gran aquest llibre, és clar, però quan el vaig veure a la llibreria, amb l'empenta que he agafat amb aquesta autora, no em vaig poder resistir. Ursula K. Le Guin, una amant dels gats, escrivint sobre gats alats. No m'ho podia perdre. Val a dir que l'edició és maca i que les il·lustracions són molt detallades i s'adiuen perfectament al text. Per tant, són uns contes curtets que es llegeixen molt ràpid i de manera agradable. Potser els arguments no són tan sorprenents i delirants com el de Dahl, però sens dubte recomanaria aquest llibre a petits lectors que vulguin passar una bona estona seguint les aventures d'uns germans molt especials. I

Impressió general: @@@

diumenge, 2 de febrer de 2020

La caída de Gondolin

Autor: J.R.R Tolkien (il·lustracions Alan Lee)
Editorial, any: Minotauro, 2018
Títol original, idioma, any: The Fall of Gondolin, japonès, 2018
Gènere: Fantasia
Traductors: Martin Simonson, Rubén Masera, Teresa Gottlieb, Luis Domènech, Estela Gutiérrez, Elías Sarhan, Ramón Ibero
Número de pàgines: 297
Llegit en: Castellà

Tuor, fill de Huor, va ser apressat pels servents de Mórgoth, com tota la resta de la Casa d'Hàdor, després de la Nirnaeth Arnoediad, la batalla de les llàgrimes incomptables. El poder del maligne creixia, però en Tuor va aconseguir escapar-se'n i va viure sol molt temps al nord de Beleriand. Un dia se li apareix Ulmo, el déu dels oceans, i li diu que ha d'anar a cercar en Turgon, rei dels Nóldor i amo de la ciutat oculta de Gondolin, i portar-li un missatge. Si en Turgon reuneix tot el seu exèrcit i surt a combatre les hosts d'en Mórgoth, la seva gent patirà un gran dolor, però sortiran victoriosos i ni els orcs ni el mateix senyor fosc tornaran a inquietar el món. Si Turgon decideix no seguir els consells del déu, la seva ciutat, per més amagada i protegida que estigui, acabarà caient. En Tuor empren així el llarg i difícil camí cap a Gondolin, sense saber massa bé on és, però sempre acompanyat pels xiuxiuejos d'Ulmo i en companyia de l'elf Voronwë, que ja ha estat a la ciutat abans i que li farà de guia.  

La lògica obliga a classificar aquest llibre com una obra de fantasia, només llegir l'argument que he exposat a dalt, ningú en dubtaria. Però aquest volum, ampliació d'una de les grans històries incloses en el Silmaríl·lion, és més aviat un assaig que inclou diverses versions d'aquest conte, comparacions entre unes i altres, una anàlisi sobre el text i la seva evolució al llarg del temps, a banda de posar en context aquesta part de la història amb la resta dels dies antics. És un llibre, doncs, especialment apte per a estudiosos de l'obra del famós escriptor. El seu fill Christopher, finat aquest any passat, va ser l'encarregat de reunir i desgranar tots els textos i esbossos del seu pare. Ja sabem que l'estil Tolkien no és precisament lleuger, però si a sobre ens presenten la mateixa història repetida diverses vegades, es fa una mica difícil de pair. No obstant és molt plaent recordar aquestes velles i belles històries. El pròleg, per exemple, és un magnífic resum de tot els esdeveniments que van precedir el final de la Primera Edat. En aquest punt, llegia emocionat i amb perspectives de passar una bona estona, però tot i que m'ha resultat interessant conèixer la cuina de la història, s'acaba fent una mica repetitiu. El text compta amb les magnífiques il·lustracions d'Alan Lee, això sí que cal destacar-ho.

Si una cosa m'ha desagradat més que la repetició dels textos en diferents versions, ha estat l'edició. Tot i presentar-se en tapa dura i comptar amb una legió de traductors, no sembla que s'hagi posat la mateixa cura en la correcció i conté múltiples errades, fins i tot un paràgraf sencer repetit. També vaig sospitar que en la primera versió del conte que s'exposa tampoc s'havia fet una bona traducció, però potser és el text mateix que no està prou madur encara. Sempre és bo llegir Tolkien i la seva genealogia m'encanta, però no he trobat en aquest llibre el que esperava. Tant és així que he repensat la voluntat de llegir el volum anterior a aquest, que parla sobre la història de Beren i Luthien. Potser l'acabaré llegint, però em donaré una bona temporada.

Impressió general: @@

diumenge, 26 de gener de 2020

Canto jo i la muntanya balla

Autora: Irene Solà
Editorial, any: Anagrama, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català
Premis: 4t Llibres Anagrama de Novel·la

La vida a les muntanyes va a un altre ritme. Al Pirineu oriental, diverses famílies es relacionen a través dels anys, es troben i se separen, s'enyoren i es temen. Accidents que marquen la vida d'uns quants, però sobretot, una història narrada amb moltes veus per construir una novel·la coral en el sentit més ampli de la paraula, ja que no només homes i dones ens regalaran la seva perspectiva de tot plegat, sinó que altres elements, com animals, bolets, fantasmes i fins i tot algun fenomen meteorològic, que juguen un paper important en la història, aportaran la seva pròpia visió. Un puzzle multifactorial que haurem d'unir, peça a peça, per acabar de bastir el tot, des del màxim possible de perspectives.

El puzzle que comentava en l'exposició de l'argument d'aquesta novel·la, a la pràctica, és una mica difícil de muntar. El format de l'obra és engrescador, multitud de narradors/es, no tots ells humans, que relaten la vida a les muntanyes i els drames que allà s'esdevenen. No hi ha protagonistes clars, però alguns dels personatges, o les seves històries, tenen més text i incidència. La lectura requereix atenció perquè és fàcil no saber ni on pares, tot i que en cada capítol se'ns acaba indicant, d'una manera o altra, qui parla. I està ben escrit, d'això no hi ha dubte, però pel meu gust massa embolicat i de vegades amb una solemnitat en l'escriptura que li fa perdre frescor. Tot i que sovint els capítols són encadenats i el narrador d'un ha tingut protagonisme en l'anterior, no és lineal, hi ha salts enrere, de vegades en forma de record o de somni, que tampoc ajuden a orientar-se.

Tot i que aquest ha estat un llibre aclamat per la crítica, no he aconseguit connectar-hi. Li sé trobar algunes virtuts, el plantejament, una escriptura notable, però no li he trobat el què a la història i no ha aconseguit atrapar-me. Fins i tot diria que se m'ha fet llarg, i això que no arriba ni a les 200 pàgines. M'agradaria poder dir aquelles coses que sé que poden agradar a altres lectors i lectores i no a mi, de manera que, encara que jo no el valori massa, entenc què pot agradar a altra gent, però en aquest cas em costa, he de ser sincer. M'enduc una petita decepció, la veritat. Potser per la gran expectativa que li han generat, però no és excusa.

Impressió general: @@

dimecres, 22 de gener de 2020

Tony Takitani

Autor: Haruki Murakami (il·lustracions Ignasi Font)
Editorial, any: Empúries, 2019
Títol original, idioma, any: Tony Takitani, japonès, 1990
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 75
Llegit en: Català

Tothom es pensa que en Tony Takitani no és japonès de soca rel. Aquest nom, Tony, és ben poc comú per algú que té els dos pares japonesos. Però sempre hi ha una història que pot explicar-ho. La seva mare va morir poc després del part i el seu pare va haver de pujar-lo sol. El nom el va triar algú que va fer molt costat a en Shozaburo Takitani, el pare de la criatura. Ja de més gran, en Tony i el seu pare fan vides completament independents, el pare segueix sent músic de jazz i voltant per tot arreu, com sempre, i ell es dedica a fer unes il·lustracions que sorprenen tothom pel seu realisme. Serà gràcies a la seva feina que, gairebé de rebot, coneixerà la que serà la seva dona, quan ja es pensava que estaria tota la vida sol. Amb ella aprendrà què és l'amor, però també, malauradament, quin és el dolor més profund de tots. 

Una nova entrega de conte il·lustrat d'en Haruki Murakami. En aquest cas ens trobem un conte publicat anteriorment al recull 'El salze cec i la dona adormida', il·lustrat per Ignasi Font amb unes làmines més icòniques i no tan inquietants com les de Kat Menschik d'entregues anteriors. El conte està ben ambientat i genera un protagonista típic de l'autor: solitari, especialista en una feina poc habitual, amb dificultats per les relacions. El desenvolupament de la història però, allà on l'autor sempre ens porta a través d'algun deliri o fins i tot d'elements paranormals, no sembla que sigui un dels seus punts àlgids d'inspiració. No és que estigui mancat de la mística i la intriga no sempre resolta dels seus relats i novel·les, però no és tan engrescador com d'altres que li he llegit.

Segueixo adquirint i llegint totes les traduccions de l'autor japonès que trobo, encara que ja les hagi llegit anteriorment en algun altre recull, com és el cas. Aquests contes il·lustrats estan bé, és una altra manera de llegir-los i visualitzar-los, encara que aquest cop la fórmula no passa de discreta, ja que ni les il·lustracions són massa explicatives (tot i que són maques i ben fetes) ni el conte és dels millors que li recordo. Veurem si hi ha millor sort la propera vegada, i sobretot si l'autor treu material nou aquest any.

Impressió general: @@

dissabte, 18 de gener de 2020

Primavera, estiu, etcètera

Autora: Marta Rojals
Editorial, any: La Magrana, 2011
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 363
Llegit en: Català

És habitual que l'Èlia torni al poble per Tots Sants, sempre hi va a veure els seu pare i la tieta. El que ja no és tan normal és que hi vagi sense en Blai. Els diu que el noi s'ha quedat a Barcelona, que tenia feina, però la realitat és que l'ha deixada. Abandonada als 34 anys després de tota una vida, i amb una situació laboral no gaire estable, la visita al poble ha de ser balsàmica i l'ha d'ajudar a evadir-se. Al poble, a la Ribera d'Ebre, el temps passa de manera diferent. Inevitable que tots els records d'infantesa li vinguin a la memòria, la seva germana Joana quan eren petites, la mare, les primeres experiències, els seus amics d'adolescència, la Clara, en Bernat de can Trau... Precisament l'aparició d'aquest darrer al poble la traurà de l'espiral de records  per començar a actualitzar-los. En Bernat encara conserva els seus rinxols i el seu atractiu, per bé que els anys també se li noten. La seva trobada casual desenterrarà uns sentiments que portaven molt temps latents i controlats. Sentiments prohibits, però no per això menys intensos.

M'ha costat, però finalment m'he decidit a llegir la Marta Rojals, començant per la seva primera novel·la. Es tracta d'això que anomenen ficció contemporània, una història moderna que descriu els problemes de la gent en la trentena, ruptures, feina, tecnologia, rellotges biològics, maternitat..., però ho fa en un escenari peculiar: la tornada al poble després de viure molts anys en ciutats grans. I al poble el temps pràcticament no ha passat, és clar. Està dividit en dues visites de l'Èlia al poble: Tardor i Hivern. Bona part dels capítols de Tardor es basen en records per situar-nos els personatges i per a que coneguem la seva vida. Tot canvia i es precipita, també la lectura, quan es troben casualment l'Èlia i en Bernat, es pot dir que és aquí on comença la trama del llibre. Però el tret més destacat del text és que els diàlegs es transcriuen en la variant dialectal oral de la regió i això els fa molt versemblants. Pots imaginar-te perfectament aquests diàlegs en temps real i fins i tot es detecten diferències d'intensitat del dialecte en funció de qui parla. Sens dubte, un gran encert de l'autora haver-los plasmat així.

El llibre comença lent, saltant de record en record. Tot i que estan perfectament exposats i estructurats (fan pensar en una autobiografia), se'm feia una mica feixuc de llegir. És indubtable que l'autora domina el llenguatge  i juga amb les paraules, això és una constant de tot el llibre. Però és quan l'actualitat pren protagonisme que assistim als diàlegs més hilarants i als pensaments i reflexions de l'Èlia, que van a mil per hora. El text és fresc, àgil i amb elements tragicòmics, però els moments divertits acaben guanyant als tristos. L'argument no deixa de ser una comèdia romàntica, algú que ve d'un fracàs amorós recupera un vell amor de joventut que es va acabar casant amb la seva millor amiga. El que passa a continuació et sorprendrà. O no, però en tot cas, es tracta d'una obra original per l'escenari i l'exposició, i amb uns personatges molt enginyosos i aguts que ens fan passar una bona estona. Bona descripció de l'ecosistema rural, reflexions i neguits de la trentena, de les relacions humanes, i una bona ploma que no em sorprèn que hagi fet fortuna entre els lectors. A més, citant Antònia Font i Murakami, ja sap que tindrà la meva simpatia garantida.

Impressió general: @@@ i mitja

dissabte, 11 de gener de 2020

Tothom hauria de ser feminista

Autora: Chimamanda Ngozi Adichie
Editorial, any: Fanbooks, 2016
Títol original, idioma, any: We should all be feminists, anglès, 2012
Gènere: Assaig
Traductora: Scheherezade Surià López
Número de pàgines: 52
Llegit en: Català

Quan pensem en la discriminació que pateixen les dones arreu del món ho solem fer des d'una perspectiva occidental, tot i ser conscients que hi ha països en els que les diferències són encara més accentuades i fins i tot criminals. Per això em vaig decidir a llegir aquest llibret de l'escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, que en realitat és un text adaptat d'una xerrada de la mateixa autora. D'una manera molt planera i amb exemples pràctics, amb anècdotes pròpies i de conegudes seves, ens explica les dificultats que troben les dones nigerianes, principalment per qüestions culturals, però també les americanes. L'autora viu a cavall de la seva Nigèria natal i els Estats Units i el xoc cultural segur que no ha estat fàcil. 

El llibre evita, entenc que voluntàriament, parlar de violència i d'agressions masclistes, però sí que exposa la supeditació que pateixen les dones nigerianes als seus marits. Una mena de sentiment de propietat que ens recorda molt a l'època del 'Cuéntame' i que, malauradament, no sembla que hagi passat de llarg encara tampoc a casa nostra. També posa molt l'accent en la manca de comprensió dels homes tant de la discriminació que pateixen les dones com de la lluita feminista i denuncia la pressió social que pateixen tant homes com dones per fer allò que se suposa que hem de fer. Una perspectiva que va canviant, però que encara ben entrat el segle XXI no hem superat.

És un text molt curt i no se'n pot dir massa cosa més, és una bona reflexió, sense entrar en el victimisme i amb un puntet d'esperança que fa bo de llegir. Com sempre, ens posa un mirall i potser no ens agradarà la imatge que hi veiem, però no és gens incisiu, ho fa de manera molt planera i didàctica, fins i tot. I potser ja està bé per començar a entendre moltes coses, sense entrar en detalls, encara que sense oblidar que les arrels del masclisme i del patriarcat són fondes i antigues. M'ha agradat llegir-lo, encara que no aprofundeixi massa. Tot el que m'ajudi a prendre consciència serà benvingut. No descarto gens buscar altres assajos de l'autora, fins i tot alguna de les seves novel·les. I m'hagués agradat també veure la xerrada en directe, segur que era molt clara i que l'autora hi posava tocs d'humor i tot.

Impressió general: @@@

dilluns, 6 de gener de 2020

La mà esquerra de la foscor

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig verd, 2019
Títol original, idioma, any: The Left Hand of Darkness, anglès, 1969
Gènere: Ciència ficció
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 338
Llegit en: Català
Premis: Nebula 1970, Hugo 1970

El procediment de l'Ekumen és clar: enviar inicialment un sol home a dialogar amb un món habitat al qual es pretén convèncer per unir-se a la Federació Galàctica. L'enviat a Hivern és en Genly Ai, que ja porta un any esperant audiència amb el rei Argaven, del país de Karhide. Hivern, o Gheten, és un planeta congelat, les condicions climàtiques són molt adverses. A més, els humans que hi habiten tenen una peculiaritat evolutiva: són tots hermafrodites amb aparença d'home i només canvien la seva fisiologia quan entren en kemmer, el procés d'aparellament, per poder engendrar. Potser aquestes diferències físiques i les condicions adverses o l'endarreriment tecnològic són les causes de la reticència que senten per aquest foramon que els ve a explicar històries inversemblants de viatges per l'espai i comunicació instantània amb mons llunyans. A l'enviat no li serà gens fàcil trobar aliats que l'ajudin a complir la seva missió.

Després de Els desposseïts, Raig verd recupera una altra obra de ciència ficció de l'Ursula K. Le Guin que, coneixent el precedent, em venia molt de gust llegir. L'editorial ha fet un gran esforç per aportar una edició exquisida de tapa dura i amb una gran traducció en els dos volums que ha publicat, un senyal de reverència a una autora d'un nivell literari extraordinari. A 'la mà esquerra...' trobem dues veus que es complementen i que es reparteixen els capítols: el foramon Genly Ai i el gethenià Estraven, dues visions de l'aventura d'adhesió galàctica que busca l'enviat. Els dos tindran desavinences i desconfiances, però construiran una amistat molt forta després de passar moltes penúries plegats. El llibre també inclou capítols pont en pàgines grises on aprendrem història, mitologia, costums i fisiologia getheniana, molt aclaridors i complementaris al fil argumental. La ciència ficció de Le Guin és una meravella perquè, tot i incloure pinzellades de tecnologia, té una alta càrrega política, diplomàtica i psicològica. També fa gala d'una gran imaginació i explica tot allò que cal per retratar les societats galàctiques que s'empesca. Una autèntica mestra del gènere.

El plantejament d'aquesta obra, a poc que t'interessi la ciència ficció, la política i la diplomàcia, és molt engrescador. El 'problema' és que compta amb dues parts molt diferenciades, o amb tota una part central, per mi excessivament extensa, que és més epopeia de l'home contra la natura que una missió de diplomàcia galàctica. En condicions normals, això per mi li faria baixar molts punts, no m'agrada que els llibres es desviïn massa del tema central, però l'autora aconsegueix explicar-ho amb una mestria que fins i tot això se li perdona. N'he gaudit molt, és una gran història molt ben explicada i guarnida. Una manera d'escriure que requereix pausa i parar atenció a cada pàgina, però que no pots deixar. Sempre diré que no sóc massa de ciència ficció, però ara sé que sí que sóc d'Ursula K. Le Guin. Em quedo amb ganes de més.

Impressió general: @@@@

dimecres, 1 de gener de 2020

Frases 2019

Una tradició és una tradició. Com els darrers anys, tancaré l'any lector amb un recull de les millors frases que vaig trobar en els 40 llibres llegits l'any 2019 que acabem de deixar enrere. M'adono que aquest any passat només vaig llegir llibres en català, per tant totes les frases seran en aquesta llengua, amb el seu llibre i autor/a corresponent. Espero que en trobeu alguna que us cridi l'atenció com a mi!
  • Les lleis només entren en joc quan la política i els diners els ho permeten. (Estació Boira, Enric Herce)
  • De vegades les persones obliden coses que en teoria haurien de recordar, i recorden coses que en teoria haurien hagut d'oblidar. (La mort del comanador llibre 2, Haruki Murakami)
  • La credibilitat és una eina de supervivència bàsica. (Els homes m'expliquen coses, Rebecca Solnit)
  • Una cançó no serveix per a altra cosa que per alegrar o entristir els qui l'escolten. (L'ocell de foc, Emili Teixidor)
  • Caminar de nit és com nedar sota l'aigua, només que no pots sortir a la superfície per agafar aire. (La passió, Jeanette Winterson)
  • L'amor, la misericòrdia i la compassió es troben fins i tot als cors més negres. (Foc i Sang, George R.R. Martin)
  • La vida pot trigar més o menys temps a demostrar-t'ho, però al final sempre acaba sent una merda. (Pes mort, Llort)
  • Tinc comprovat que no hi ha res com la mort perquè se t'obrin les portes. (Àlies Grace, Margaret Atwood)
  • En aquesta vida has d'arreplegar totes les engrunes de bondat que trobes, perquè no és que abundin precisament. (Àlies Grace, Margaret Atwood)
  • No hi ha res tan misteriós com el que s'esdevé al nostre davant. (Ni d'Eva ni d'Adam, Amélie Nothomb
  • El magnetisme que irradia un altre ésser humà que t'escolta i amb qui mai no et tornaràs a creuar en la teva vida permet el subministrament de les confidències. (Gegants de gel, Joan Benesiu)
  • Les pilones i els turistes no molesten a la vista; la pobresa, sí. (Privilegi a l'altra banda del riu, Ruben Wagensberg
No en són gaires, i a més he estat molts llibres que no n'he trobat cap, no sé si per manca d'atenció, d'interès, o perquè no tenien res ressenyable. En tot cas, espero que el 2020 sigui més fructífer en aquest aspecte. M'hi poso ja a apuntar-ne!