dilluns, 21 de setembre de 2020

Les tombes d'Atuan

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2020
Títol original, idioma, any: The Tombs of Atuan, anglès, 1971
Gènere: Fantasia
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 181
Llegit en: Català

A les llunyanes terres de Kargad hi ha un temple on només hi habiten sacerdotesses, els homes no hi poden anar, tret d'alguns eunucs per fer feines pesades. És l'Indret de les Tombes d'Atuan, unes velles làpides que daten de l'època dels primers homes. Per sobre de tothom, fins i tot del Rei Déu d'Atuan, la Sacerdotessa Única és la responsable de vetllar per les tombes i pels tresors que s'amaguen al laberint que s'estén sota d'elles. Quan la Sacerdotessa suprema mor, es reencarna en una criatura nascuda en el mateix moment del decés, com si busqués només un nou cos per seguir amb la seva tasca. L'última hereva de la responsabilitat és la Tenar, convertida ara en Arha, que seguirà el seu destí de Sacerdotessa Única, fent ús dels poders que se li han concedit. Però és un poder enverinat que la lliga indefectiblement a les tombes. Tot canviarà quan un estrany home de pell fosca apareix al laberint sense saber com hi ha pogut entrar. L'Ahra té el deure de castigar l'intrús amb la mort, ho manen els seus senyors Sense Nom, els déus davant dels qui respon. Però aquest home, que sembla ser un mag de mar enllà, exerceix una atracció que li farà canviar la seva perspectiva.

Segon volum de la saga Terramar que segueix a Un mag de Terramar i que no és ben bé una continuació, però comparteix món fantàstic i un enllaç molt clar amb el primer llibre: el retorn del seu protagonista Esparver. En aquest cas, però, el mag tindrà un paper secundari, per bé que cabdal. La protagonista absoluta és la Tenar, en ella se centra més de la meitat del llibre. Un cop més, cal dir que l'estil és molt descriptiu i una mica dens, inverteix molt temps en posar-nos en situació respecte la vida i evolució de la Tenar com a Sacerdotessa Única, però no és realment fins que apareix l'Esparver que comença l'argument i s'introdueixen elements històrics de Terramar que seran el motiu de la trobada entre els dos personatges. Aquesta part ha despertat molt més el meu interès. Això no vol dir que la part inicial del llibre no sigui imaginativa, descriu llocs, societats i jerarquies que de ben segur han servit d'inspiració per a moltes obres fantàstiques, i com a marca de la casa també hi ha espai per plantejar el paper de la dona en qualsevol circumstància. Però personalment penso que l'acció arriba massa tard.

De moment, dels llibres que Raig Verd ha publicat de l'Ursula K. Le Guin, em quedo amb els de ciència ficció, que m'han meravellat. Aquesta saga fantàstica de Terramar m'està costant una mica més. Es diu que és més aviat juvenil, però s'esdevenen coses que no tenen res d'infantils, és una literatura que no menysté ni pren per ximples els joves lectors i que, definitivament, pot llegir-se en edat adulta sense pensar que estàs llegint llibres per criatures. Compta a més amb un epíleg on l'autora ens explica de primera mà les motivacions i objectius que tenia per escriure el llibre, que és de lectura obligatòria i que ens ajudarà enormement a entendre moltes coses. Destacar un cop més el gran esforç de l'editorial en el disseny de la col·lecció, quina manera de mimar l'autora i als lectors, és clar. Tot i que m'estan costant una mica més, estic ben decidit a continuar la saga, que constarà de 6 volums. Tant per l'esforç editorial com per l'autora, paga la pena. 

Impressió general: @@ i mitja

dijous, 17 de setembre de 2020

Tornarem a vèncer (I com ho farem)

Autors: Oriol Junqueras i Marta Rovira
Editorial, any: Ara Llibres, 2020
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 92
Llegit en: Català


L'Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana i vicepresident del Govern durant els fets d'octubre de 2017, i la Marta Rovira, secretària general d'Esquerra, han escrit un petit assaig a quatre mans per analitzar què va passar a partir d'aquell Primer d'Octubre i què hem de fer per estar més preparats pel proper embat amb l'Estat, que sens dubte arribarà. Tots dos han patit la pitjor cara de la repressió, ell amb la presó i ella amb l'exili, però tot i això no perden la determinació d'aconseguir l'objectiu anhelat: la independència de Catalunya. Com és lògic, que no normal, no s'han pogut veure en directe per poder escriure aquest text, ho han hagut de fer a través de missatges, intermediaris i alguna vídeo-conferència. El resultat és una exposició dels fets sensata i reflexionada per detectar les febleses que teníem, les errades que vam cometre, les petites victòries que vam obtenir i els punts on ens van passar la mà per la cara (en alguns casos, literal). Però sobretot, és un manual per saber com hem de procedir a partir d'ara per fer créixer el moviment per, quan arribi el moment, ser molts més dels que érem i tenir més força. I encara més important, sense retrets cap a companys de viatge, només amb la voluntat d'assolir l'objectiu, encara que sigui molt difícil. 

No solc llegir assaig polític, però aquest no me'l podia perdre. Reconec que la brevetat ha estat també un factor determinant, si fos un manual de 400 pàgines no l'hauria llegit. Ni jo, ni ningú, probablement. Està dividit en quatre parts. Les dues primeres estan dedicades a l'octubre del 2017, què va passar i què en vam aprendre. La segona meitat del llibre mira al futur i indica les pautes per créixer, tenint en compte el marc sociocultural del poble de Catalunya, que és divers i plural. No cal dir que l'estratègia que exposa és la que fa anys que treballa Esquerra Republicana, per tant, pot no agradar a part dels lectors. L'estratègia és a llarg termini, assumint que no som prou gent per tirar endavant una independència unilateral, perquè no tenim com defensar-la. Vam sobreestimar les nostres possibilitats i, per tant, per la propera vegada que ens enfrontem amb l'Estat hem de ser molts més per fer-ho amb garanties. En el llibre no hi ha solucions màgiques, només feina, feina i més feina a fer. Tampoc no hi ha retrets a altres independentistes, segur que tots els partits tenen part de la culpa de la situació i del desinflament del moviment post Primer d'Octubre, però és moment de mirar endavant i treballar plegats, cadascú des del seu flanc per créixer i avançar. Tirar-se pedres mútuament no ajudarà en res.

El llibre es llegeix en una estona, per les només 92 pàgines i perquè està escrit de manera molt planera, explicativa i didàctica. M'ha agradat llegir-lo tot i que no m'ha descobert massa res de nou, però és un molt bon resum de la situació dels últims anys i de la que ha de venir, una visió global molt sensata, honesta i sense estridències. No és un text contra ningú, és un text a favor de tot un poble. Jo en recomanaria la lectura a tothom, és una visió i una perspectiva molt diferents del que es pot obtenir a les xarxes socials aquests dies, però he d'advertir que coincideix amb les meves pròpies idees sobre com hem de seguir endavant en el procés d'independència. Seria molt normal que algú el llegeixi i no estigui d'acord en absolut amb les seves tesis, però no hi fa res. La discrepància, si és des del respecte, no té per què ser dolenta.

Impressió general: @@@

dimarts, 15 de setembre de 2020

Temps mort

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Crims.cat, 2020
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 229
Llegit en: Català 

Està convençut que la mala sort el persegueix. No té feina, l'Alícia ja no hi és i té una existència miserable. Però un cop de sort, amb tota la pinta de ser una estafa, està a punt de canviar-li la vida. En Robert Camp no sap qui era la Raimunda Besalú, però resulta que era parent seva i en morir-se li ha deixat en herència la seva mansió a Nova Orleans i una quantitat de diners. On és la càmera oculta? Al principi no s'ho creu, però el fet que en cap moment li demanin cap avançament per fer les gestions ni accedir a l'herència l'acabarà portant a Louisiana. En Robert no és una llumenera i compta amb una quantitat limitada de diners, aquest serà el seu últim recurs, si és un engany, estarà ben fotut. Malgrat els seus problemes amb l'idioma, aconsegueix parlar amb els advocats que l'han contactat i tot sembla en ordre, en uns dies podrà disposar del seu nou patrimoni. El que no sap encara, ni tampoc els advocats, és que l'herència està enverinada. La situació d'en Robert està a punt de capgirar-se de la manera més inesperada. El nou escenari el portarà fins el límit la seva condició humana.

Nou llibre d'en Llort que, com a la seva darrera entrega Pes mort, ens planteja un dilema moral. Si et trobessis en aquesta situació, tu què faries? És impossible no preguntar-s'ho. L'autor ho fa i es respon amb un llibre gamberro i violent, marca de la casa. El protagonista és barroer i no massa espavilat, amb nombrosos complexos. D'alguna manera, ens pot generar certa empatia, però els seus actes faran que cada cop ens caigui més gros. El llibre comença de manera molt descriptiva i li costa arrencar, potser una mica massa. A partir d'un cert punt, cop d'efecte sobtat que s'escapa dels propis cànons de l'autor i tot es precipita. És molt difícil parlar de l'argument sense esbudellar-lo, però sí que es pot dir que, tot i l'aparent calma de la primera meitat del llibre, la sensació que en passarà alguna de grossa és constant. Pel camí, alguns detalls que afecten al protagonista, que realment no té sort, però aquesta boirina que ens envolta tota l'estona s'acabarà tancant fins a fregar l'angoixa. El llibre toca diferents gèneres, tots ells foscos. El catalogo com a 'intriga' pel suspens constant, però no es limita només això, i a més tenim el dilema que se'ns planteja i que no li falta crítica de molts elements de l'actualitat. Tot plegat, explicat amb aquest estil quirúrgic i tallant de l'autor que fa servir les frases curtes com a fulles d'afaitar.

No sé què em passa que quan llegeixo Llort em ve al cap un Chuck Palahniuk a la catalana, i això que he llegit moltes més obres seves que de l'americà. Aquest estil tan fosc, i alhora tan inclassificable, no és fàcil de trobar entre els autors de casa nostra. És cert que és molt explícit i es recrea amb la violència, en alguns casos per mi una mica gratuïtat, però probablement a l'autor li serveix de vàlvula d'escapament, es nota que hi ha personatges reals a qui els té ganes. Aquestes no són les meves escenes predilectes, com tampoc algunes d'escatològiques, però sí que m'agrada el seu estil, les històries que pareix i els seus personatges molt ben definits. Com si no aconseguiria que en Robert ens arribi a despertar tantes sensacions diferents? En gran mesura, negatives, val a dir. És un llibre d'un sol personatge, i tot i així aconsegueix despertar-nos la curiositat, mantenir-nos atents i neguitosos i queda resolt satisfactòriament. Com ja he dit, és una mica bèstia, però res que no se superi amb un bon estómac per poder gaudir de les altres virtuts que té. Potser no seria el que recomanaria per iniciar-se a l'univers Llort, però difícilment decebrà als adeptes.

Impressió general: @@@

divendres, 11 de setembre de 2020

L'estranya desaparició d'Esme Lennox

Autora: Maggie O'Farrell
Editorial, any: L'Altra Editorial, 2020
Títol original, idioma, any: The vanishing act of Esme Lennox, anglès, 2006
Gènere: Narrativa
Traductor: Josep Alemany
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

No li va gens malament la botiga de roba de segona mà, a l'Iris Lockhart. Viu sola a Edimburg, té un amant, un gos i no vol complicar-se massa la vida. Fins que un dia la contacten d'un hospital psiquiàtric que és a punt de tancar. La seva tieta-àvia porta molts anys ingressada allà, l'Iris és la parent més propera que se'n pot fer càrrec. Podria suposar una molèstia, però sobretot, el que suposa és una gran sorpresa: ella no té cap tieta-àvia. La seva àvia sempre ha dit que és filla única, no té germans, per tant, qui és aquesta Esme Lennox que ara intenten encolomar-li? La senyora sembla pacífica i està bé de salut, però l'Iris no sap qui és. Després d'investigar una mica, sembla que sí que són parents. Però si és així, per què no n'ha sentit a parlar mai? Quins secrets amaga la seva família que han mantingut una tieta-àvia aparentment inofensiva i centrada tancada en una institució psiquiàtrica durant tants anys? L'Iris se n'acaba sentint responsable i se l'emporta a casa, una mesura temporal, fins que trobin una altra solució. I mentre prova d'adaptar-se a la nova situació i de fer-li fàcil l'estada, l'Esme recorda. 

Estreno autora amb una obra amb plantejament intrigant ja de partida. Sense  separació en capítols, però amb diferents veus narratives i línies temporals, descobrirem una família de casa bona que torna cap a Gran Bretanya després d'un temps a l'Índia. La importància de l'aparença, les aliances familiars interessades, faran acte de presència i seran part de les circumstàncies que porten a la família Lennox a amagar l'existència de l'Esme, la germana petita de la Kitty, àvia de l'Iris. Però citar els esdeveniments del passat seria donar massa informació. La trama es mou entre el present, amb l'Iris i l'Esme mirant d'acoblar-se, els records de la tieta-àvia, i la descripció dels fets en primera persona que fa la Kitty, que s'entén que és informació a la qual només els lectors tenim accés, ja que actualment la Kitty té Alzheimer i no és conscient de la realitat que l'envolta. O'Farrell aconsegueix mantenir-nos atents a l'evolució de la família amb un pols narratiu sostingut i que va descabdellant mica en mica, sap administrar la informació en les dosis que pertoca.

Un cop et poses en situació, de seguida t'adones que alguna cosa molt grossa devia passar en aquesta família perquè l'escenari sigui com es descriu actualment. La resposta és que sí, probablement més d'una. El resultat final no decep, ens hem de transportar a la joventut de l'Esme per entendre el marc en el que una família amb recursos s'enfrontava a tota mena de tabús i mantenia en secret qualsevol fet que pogués tacar el seu prestigi. L'honor, la dignitat, no eren virtuts que es volguessin permetre perdre. La trama està ben portada i narrada, de principi a fi, i només haurem de prestar una mica d'atenció als canvis de veu narrativa per deixar-nos portar per una bona història que et desperta sensacions agredolces pel que explica, però també tendresa i empatia. M'ha agradat la manera d'escriure de l'autora, la història potser no és especialment original, però sí la perspectiva des de la que s'explica. M'havien parlat bé de Maggie O'Farrell i m'ha convençut prou com per plantejar-me llegir alguna altra obra seva. La mateixa editorial L'Altra n'ha traduït tres més, així que ho tinc ben fàcil.

Impressió general: @@@ i mitja

dimecres, 9 de setembre de 2020

Els nois de la Nickel

Autor: Colson Whitehead
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: The Nickel Boys, anglès, 2019
Gènere: Narrativa
Traductora: Laia Font
Número de pàgines: 242
Llegit en: Català
Premis: Pulitzer 2020

L'Elwood Curtis és un bon noi. Es espavilat, educat, madur per la seva edat i a més molt treballador. Somia començar aviat els seus estudis universitaris. Només té un inconvenient: és negre. A la Florida dels anys 60 això no augura un gran futur, per més que no surtis mai de la ratlla, tinguis un gran sentit de la justícia o molta dignitat. Un rebot del destí el porta a una situació compromesa que, pel sol fet de ser negre, el converteix en culpable i el traslladen a l'Acadèmia Nickel per a Nois, un reformatori juvenil on els joves reclusos estan segregats pel color de la pell i uns i altres no són tractats per igual. Allà coneixerà el racisme en la seva màxima expressió, els vigilants i responsables de la Nickel no tenen cap remordiment d'emprar la violència física com a càstig, i les seves víctimes preferides són els joves negres. Però també farà pinya amb una colla de companys per tal de sobreviure i no enfonsar-se. Mantindrà sempre la dignitat i farà bondat per poder marxar d'aquest lloc tan terrible i injust, però per més que aconseguís abandonar-lo, de seguida aprèn que la Nickel no t'abandona mai a tu.
 
L'esperat retorn de Colson Whitehead després de El ferrocarril subterrani no decep. No per casualitat les dues obres li han fet guanyar el Pulitzer al 2017 i al 2020. Si aquell estava ambientat al segle XIX, aquest transcorre a mitjans del segle XX, però els problemes racials no semblen haver millorat gaire. En aquest llibre sí que hi trobarem una millora, però ja a la tercera part, en la que alguns capítols ens descriuen una realitat molt més propera als nostres temps. La primera part explica la vida de l'Elwood abans d'arribar a la Nickel, i la segona ens descriu pròpiament l'horror d'aquell lloc. Com és comprensible, no és una lectura fàcil, en el sentit que exposa situacions de confrontació racial que poden regirar l'estómac. L'autor fa servir una prosa reposada i treballada, amb tota la naturalitat que allò que narra permet, crea una història de ficció que de ben segur està més que basada en fets reals. No és una trama ben bé lineal, tot i que sí força cronològica, però hi ha certa dispersió en la narració per descriure elements tangencials. Aquest fet no taca el talent de Whitehead, encara el potencia més i aporta una personalitat pròpia a la seva escriptura punyent i consistent, que a més ens regala de tant en tant moments autènticament brillants, d'aquells que obliguen a agafar llibreta i bolígraf.
 
A hores d'ara, ja no cal destacar les edicions que fa Periscopi, que només tenir a les mans un dels seus llibres ja saps que la cosa va de debò, ni tampoc les seves traduccions sense màcula, però amb Colson Whitehead han fet diana i ens permeten llegir en català un escriptor amb un gran potencial. Per poc interessat que s'estigui en els conflictes racials nord-americans, les seves novel·les aporten un testimoni que se'ns fa perfectament versemblant i entenedor. Li diem ficció perquè els personatges són inventats, però si em diuen que la resta és 100% veritat, m'ho crec. M'agradaria saber si es mou igual de bé en altres registres i parlant d'altes temàtiques, potser aquesta serà la seva prova de foc, però de moment m'ha convençut. El bon regust del ferrocarril em feia esperar amb candeletes la història de la Nickel i això de vegades és perillós. Per sort, aquest és un dels casos que l'expectativa es compleix i el final és feliç. Sense ser un llibre d'aquells que recomanaries a tothom, segons sensibilitats, el resultat final és molt complet i interessant, amb un bon argument i molt ben executat. I amb sorpresa, però per saber-la haureu de llegir el llibre.
 
Impressió general: @@@@

diumenge, 6 de setembre de 2020

500 llibres ressenyats

Números rodons de ressenyes, i no una xifra qualsevol, sinó que ja he arribat a les 500 ressenyes de llibres en aquest espai que tant m'estimo. No se que us semblarà a aquells i aquelles que em llegiu sovint o de tant en tant, però personalment em sembla una bestialitat. Com és tradició, toca fer repassada estadística sobre les darreres 100 ressenyes i els totals acumulats. Som-hi!

Si algú busca ressenyes sobre assaig i gèneres de no ficció, ho té una mica pelut al meu blog. La ficció l'emporta la majoria de lectures i només un 9% dels llibres no ho són. D'assaig, no-ficció, biografies i divulgació, trobem sobretot assaig feminista i divulgació científica. D'entre la ficció, el gènere que predomina és el calaix desastre de la narrativa amb 184 (36.8%) volums. De novel·la negra en són 59 (11.8%), d'intriga 53 (10.6%), de relats 39 (7.8%), de ciència ficció 28 (5.6%) i de fantasia 21 (4.2%), segueixen sent els gèneres més habituals al Llibres, i punt!. Sembla que la ciència ficció i la fantasia tendeixen a l'alça mentre que els gèneres més negres han davallat.

Els 500 llibres han estat escrits per un total de 292 escriptors i escriptores. La progressió respecte a resums anteriors és 67, 126, 176, 232 i ara 292. Això vol dir que la meitat o més dels autors que llegeixo són novetat per mi, però que també en tinc una colla que vaig repetint, bon senyal per a ells i elles! Els més ressenyats de la casa de llarg són Salvador Macip (27) i Haruki Murakami (24). Ja a certa distància trobem en Llort (13), Daniel Closa i Albert Sánchez Piñol (8) i Agatha Christie, George RR Martin i Roal Dhal (7). El nombre de ressenyes no coincideix del tot amb el nombre total de llibres llegits de cada autor/a, pel meu bagatge lectora abans de tenir blog, tot i que mica en mica les primeres posicions de les dues classificacions es va igualant. Si mirem per llibres totals, a les primeres posicions hi trobarem autors com Robin Cook (21), Neal Stephenson (11), Tolkien, Ken Follett o Matilde Asensi (8). Si us ve de gust consultar el meu Top-10 d'escriptors més llegits ho podeu fer aquí.

Els autors i autores que llegeixo es poden classificar de diverses maneres. Una d'elles és la procedència. Dels 292 registrats, 114 (39%) són dels Països Catalans, dels quals 17 són nous d'aquestes darreres 100 ressenyes. 9 (3%) són de l'estat espanyol, amb només una novetat, i 169 (58%) són de la resta del món, 41 d'ells nous. Creix la literatura traduïda i baixa el producte de proximitat, un fet del tot intencionat. 190 són homes i només 102 són dones. Això situa l'estadística en 65-35%, que segueix sent molta desproporció, però que millora el 72-28% de les primeres 400 ressenyes. Aquesta millora del biaix es deu a que, dels 59 nous autors llegits en les darreres 100 ressenyes, 38 són dones i 21 són homes. A més, he aconseguit la paritat total en els darreres 100 llibres llegits: 49 han estat escrits per un home, 49 per una dona, i un parell eren mixtes, i a més escrits tots dos per un tàndem dona-home, així que més igualtat no hi pot haver. Els totals, però, encara disten de la paritat, 361 llibres escrits per homes, 135 escrits per dones, i 4 de mixtes. El percentatge millora, però no prou.

Si passeu per aquí sovint, segur que us haureu adonat que la immensa majoria de llibres que llegeixo estan escrits en català o són traduccions a la meva llengua. Tampoc aquesta dada és casual, és una voluntat molt intencionada. Aquestes últimes 100 ressenyes han accentuat encara més el percentatge: 95 llibres en català, 3 en anglès i 2 en castellà. Els totals s'enfilen a 416 (83.2%) en català, 66 (13.2%) en castellà i 18 (3.6%) en anglès. Com ja passava amb els autors, i com és lògic, els originals en català també han disminuït fins a 37, per un total de 192, cosa que pràcticament no fa variar el percentatge total que és un 38.4%. Més d'un terç dels llibres que llegeixo encara són originals en català. A banda dels llibres llegits en castellà o anglès, que són 84, entre les traduccions al català, l'anglès segueix sent l'idioma original més habitual: 37 dels darrers 100 eren traduccions de l'anglès. De molt lluny, n'hi havia 6 en francès, 5 en italià i 4 en japonès i castellà, entre d'altres.  

Una altra voluntat que tinc és llegir llibres d'editorials petites que publiquen en català. Algunes d'elles s'ha fet grans aquests darrers temps i jo me n'alegro. Ja són 108 les editorials de les quals he llegit algun llibre, 15 de noves en aquest últim parcial. Serà difícil que cap editorial pugui baixar del primer lloc a Labutxaca, ja que quan vaig començar el blog em permetia llegir en català de manera barata (em feia falta). Després les opcions s'han diversificat. 71 dels 500 llibres són d'aquesta editorial, 7 de nous s'hi han afegit dels darrers 100. Però en les posicions següents del rànquing sí que hi ha canvis. Empúries segueix segona amb 34 (7 nous), però escala al tercer lloc Edicions del Periscopi amb 23 (12 nous), seguit per La Campana amb 22 (2), Columna 20 (4), Edicions62 18 (3), Debols!llo 16 (0 des de fa molts anys), la Magrana 14 (3), Proa 14 (3), Males Herbes 12 (2) i L'Altra Editorial 12 (2). A destacar que, dels últims 100 llibres, 5 eren de Rosa dels Vents i 4 de Raig Verd i Amsterdam, però encara es mantenen fora de les primeres posicions del rànquing d'editorials.

Dels 400 als 500 llibres només han passat un any i nou mesos. Això és molt menys que els dos anys llargs que solia trigar a fer un resum estadístic d'aquest tipus. El ritme actual de lectura és altíssim, tant de bo el pugui mantenir molt temps més. I que també pugui mantenir el ritme de ressenyes! Anem cap a les 600, a veure si encara estem aquí per explicar-ho. Moltes gràcies per ser-hi, per llegir-me i per comentar-me. És sempre un plaer compartir les lectures amb vosaltres.

dijous, 3 de setembre de 2020

La trena

Autora: Laetitia Colombani
Editorial, any: Salamandra, 2018
Títol original, idioma, any: La tresse, francès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Casassas
Número de pàgines: 204
Llegit en: Català

Què poden tenir en comú la Smita, una dona índia del poble de Badlapur, casada i amb una filla de sis anys, que es dedica a netejar les defecacions de la casta superior del poble amb les seves pròpies mans nues, la Giulia, una noia de vint anys de Palerm i l'única de les tres filles d'en Pietro Lanfredi que sembla interessada en el negoci familiar de confecció de perruques amb cabell natural, i la Sarah, canadenca resident a Montreal que ha assolit una posició d'alta responsabilitat en un important bufet d'advocats a canvi de grans sacrificis en la seva vida personal? Les separa una gran distància geogràfica i també de classe social, però les tres són dones i només per aquest fet les uneix un estigma que les discrimina, cadascuna a la seva manera. La vida les posarà a prova a totes tres, amb problemes i maldecaps molt diferents en cada cas, i les tres hauran de lluitar per sortir-se'n de la millor manera que pugui. Pot existir un punt en comú que uneixi aquestes dones de mons diferents. Per saber-ho caldrà anar trenant les seves històries.

Interessant plantejament el de Laetitia Colombani, que ens presenta tres dones molt diferents pel que fa a les seves situacions vitals, però igual de lluitadores. És possible arribar a algun punt en comú entre elles? Les seves històries ens hi portaran. Amb capítols curts que van saltant d'una a l'altra per ordre, i que sovint acaben en cliffhanger, l'autora va construint històries independents i totes elles resulten interessants i atractives, no costa gens enganxar-s'hi. En els tres casos es plantegen situacions en les que les dones estan discriminades o troben més dificultats que els homes. L'escriptura és molt planera i resulta fàcil de llegir, però val a dir que hi ha un abús de tòpics, de manera que de vegades les trames són una mica inversemblants. També quan aborda temes de lluita feminista els exposa massa explícitament i cal dir que no és un manual, sinó un llibre de ficció, i que certes explicacions són sobreres i haurien d'estar més implícites a la trama. Hi ha la sensació que s'han volgut tractar molts temes diferents i que no s'arriba a cap en profunditat. Destacable que el missatge general és positiu. Les vivències que s'expliquen al llibre a la vida real rarament acabarien bé.

Aquest és un llibre de contrastos. Per una banda, és molt fàcil de llegir, agradable i permet fins i tot jugar a triar la nostra protagonista preferida. Tracta temes interessants, bon plantejament, bona i original estructura i una llargada que fa que te l'acabis de seguida. Però també sembla que li falta una mica, aprofundir més i, segons com, sembla un llibre destinat a un públic més juvenil, com si volgués instruir d'alguna manera. Tot i destacar-ne els defectes, he de dir que m'ho he passat prou bé llegint-lo, és una lectura fàcil que passa bé, però potser per aquest fet a les protagonistes i els seus problemes els falta una mica de volum, no acabarem de percebre el seu dolor i el seu patiment. Del que no hi ha dubte és que és un llibre que fa reflexionar i parlar-ne. Ideal per fer un club de lectura i debatre sobre com actuen la Sarah, la Smita i la Giulia i allò que no es diu però que podem llegir entre línies, o imaginem que hi és. Prou recomanable, sempre que no busquem un llibre amb una forta càrrega feminista i reivindicativa, és més un llibre bonista que explica que les dones ho poden tot, sense anar més enllà.

Impressió general: @@@ 

AQUESTA ÉS LA RESSENYA NÚMERO 500 DEL LLIBRES, I PUNT!

dimecres, 2 de setembre de 2020

L'últim amor de Baba Dúnia

Autora: Alina Bronsky
Editorial, any: Les Hores, 2020 (tercera edició)
Títol original, idioma, any: Baba Dunjas Letzte Liebe , alemany, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Ramon Farrés
Número de pàgines: 132
Llegit en: Català

El 26 d'abril de 1986 el nucli del reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va patir un augment sobtat de potència que va produir una gran explosió per la pressió de l'hidrogen que s'hi acumulava. Les conseqüències d'aquell accident són ben conegudes i encara són palpables a dia d'avui a la ciutat fantasma de Prípiat i voltants. Tots els habitants de la zona van ser evacuats pel perill de les altes radiacions que podien produir malalties mortals a mig i llarg termini, més enllà de l'explosió inicial. Però un temps després, i contradient totes les recomanacions, un grup d'antics habitants van tornar a recuperar les seves cases, encapçalats per la Baba Dúnia, que va ser la primera a tornar. D'altres la van seguir, tots ells ancians i sense res a perdre. Allà viuen encara, aïllats del món ja que ningú vol arribar fins allà, tret d'alguns científics que encara fan estudis. Si volen tenir contacte amb la civilització han de recórrer un llarg camí i les cames ja els pesen. Incomunicats, sobrevivint amb allò que tenen i poden cultivar i compartint espai amb els seus fantasmes, els pobladors de Txernobo saben que acabaran els seus dies allà i que la radiació els afecta, però de moment segueixen vius i no tenen intenció d'anar enlloc més. 

L'accident de Txernòbil és un fet icònic dels 80 com ho va ser l'explosió del transbordador Challenger, que va esdevenir el mateix any. Per això resulta interessant llegir novel·les ambientades en aquella zona i relacionades amb aquells fets. Havia sentit que alguna gent havia retornat a les seves cases un temps després i en aquest llibre ens explica la precària vida d'un grapat d'ancians que viuen a la fictícia ciutat de Txernobo. És un text reposat amb un llenguatge poètic, a estones fins i tot oníric i no mancat d'enginy a l'hora de combinar les paraules. Els personatges són esquerps i no es permeten ser amables, però es respecten i tenen cura els uns dels altres, viuen de records en una eterna espera de la fi, que sembla no voler arribar. La seva existència insubstancial es veurà alterada per l'aparició de dues persones noves al poble que els capgiraran la tranquil·litat, però a 'L'últim amor de Baba Dúnia' és més important la descripció que la trama, i en això l'autora excel·leix i ens deixa bones mostres de qualitat literària i de sensibilitat, converteix una anciana malhumorada i condemnada en un personatge que se'ns farà altament entranyable. La brevetat del llibre ajuda a aconseguir l'efecte desitjat.

Tot i que és impossible imaginar-se com deu viure la gent que va tornar al voltant de la central sinistrada, amb aquest llibre obtenim una imatge que s'hi pot aproximar força. Precarietat, aïllament, decaïment, vellesa, però també convivència i comunitat, suport i respecte. Tot plegat, molt ben descrit en primera persona per la Baba Dúnia, que sempre té present la seva família, que viu lluny, però tampoc es treu del cap els seus companys de martiri. El llibre és una petita perla, petita en sentit ampli. Agradable de llegir, interessant per l'escenari i amb altes dosis de reflexió sobre la vellesa i sobre allò que és realment important. Lectura reposada, sense estridències ni grans girs argumentals, però que omple i convenç. Alina Bronsky és una autora que caldrà seguir, com també l'editorial Les Hores, que s'està especialitzant en publicar bona literatura estrangera d'aquella que li costa arribar a aquí.

Impressió general: @@@ i mitja

dilluns, 31 d’agost de 2020

Sakura

Autora: Matilde Asensi
Editorial, any: La esfera de los libros, 2019
Títol original, idioma, any: Sakura, castellà, 2019
Gènere: Aventures
Traductor: Pere Guixà
Número de pàgines: 408
Llegit en: Català

L'any 1990 el quadre 'El retrat del doctor Gachet', de Vincent Van Gogh, va ser subastat i adquirit per un multimilionari japonès, en Ryoei Saito. Les autoritats japoneses van voler gravar aquesta possessió amb uns impostos astronòmics. Com a protesta, en Saito va prometre que el quadre marxaria amb ell a la tomba i es perdria una obra d'art cabdal. Però va complir la seva amenaça quan, finalment, va morir sis anys després? Hi ha possibilitats que el juganer milionari amagués el quadre i preparés tot un seguit de proves per aquell qui vulgui recuperar-lo. Aquesta ha estat l'obsessió de la família Koga, propietària d'una important funerària, des que ho van saber. Per aconseguir-ho contracten un grup heterogeni de persones que els ajudaran, un galerista holandès, una pintora italiana, una infermera francesa, un artista urbà britànic i un manetes nord-americà. Els cinc, sempre en companyia de l'Itxiro Koga, començaran a París a jugar amb els trencaclosques d'en Ryoei Saito que els aniran guiant cap a l'important trofeu final. L'experiència els canviarà la vida a tots ells.

La Matilde Asensi sempre sap com atrapar amb les seves obres. En aquest cas, ens planteja un joc de proves d'enginy relacionades amb la vida i l'obra de Van Gogh, però ambientat majoritàriament al Japó. Pel que sembla, el pintor neerlandès era un gran admirador de la pintura ukiyo-e, hi ha un nexe d'unió entre aquest estil pictòric i ell, abanderat del postimpressionisme. La colla de protagonistes, amb el galerista l'holandès Hubert Kools al capdavant i narrant en primera persona, és heterogènia i no saben per què han estat seleccionats per la feina, però es complementen bé i saben treballar en equip, a excepció d'un. La relació que basteixen és una mica previsible, val a dir. La narrativa és lleugera, molt fàcil de llegir i no està mancada d'ironia, marca de la casa dels protagonistes d'Asensi, que sempre els atorga un punt sarcàstic, però agradable. I un altre factor marca de la casa és l'alta capacitat de resoldre els enigmes que posseeixen els personatges. Pateixen, però sempre troben la solució, potser de manera massa fàcil i sense donar massa voltes, fins i tot. Una trama lineal, típicament d'aventures, una prova porta a l'altra i mica en mica es van desgranant els misteris, fins un final amb sorpresa, però que d'alguna manera podíem intuir també.

La fórmula d'aquest 'Sakura' no ens resultarà innovadora. De fet, l'autora sembla que es plagiï a ella mateixa les obres que la van fer saltar a la fama com 'L'últim Cató' o 'L'origen perdut'. L'escenari geogràfic varia, però l'estructura i la tipologia de personatges és molt semblant. Són llibres per a tots els públics perquè són força 'blancs', no acaben de ser punyents ni desmesurats, en canvi tenen una alta capacitat de mantenir-te enganxat a la lectura per saber cap on et porten. Tant aquest com d'altres de l'autora, són llibres ideals per aficionar-se a la lectura per aquells que són poc lectors, o per passar una bona estona de distracció a qualsevol. No s'hi ha de buscar profunditat, però sí emoció i entreteniment, tot i que ja saps que acabarà bé, per no dir molt bé. Si ja convé llegir de tant en tant algun llibre que ens desembussi i ens doni un respir, Matilde Asensi és una bona aposta. Malgrat que aquest llibre no aporta massa res de nou, n'he gaudit i m'ha proporcionat bones estones de lectura. Exactament allò que esperava d'ell.

Impressió general: @@@

dijous, 20 d’agost de 2020

La ciutat i la casa

Autora: Natalia Ginzburg
Editorial, any: Club Editor, 2020 (4a edició, primera al 2017)
Títol original, idioma, any: La città e la casa, 1984
Gènere: Narrativa
Traductora: Meritxell Cucurella-Jorba
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

Amb la cinquantena complerta, En Giuseppe decideix fer un cop de cap, vendre's el pis de Roma, deixar-ho tot enrere i anar a viure als Estats Units amb el seu germà Ferruccio. Ho té decidit, ara toca acomiadar-se de la família i el grup d'amics que tenen per costum trobar-se a Les Margarides, la casa de la Lucrezia i en Piero. Ho fa per carta, escriure li agrada molt més que parlar per telèfon. Comença així una correspondència entre tots ells que s'aniran intercanviant informació i impressions, de manera que tothom estigui al cas de l'evolució de la vida dels altres. En Giuseppe deixa un fill enrere, l'Alberico, d'un antic matrimoni, amb qui mai ha tingut una relació gaire especial, però que la distància farà que senti més a prop. També li costa separar-se de la Lucrezia, amb qui havien estat amants i qui assegura que comparteixen un fill, però ell no n'està segur. L'amistat que els uneix supera qualsevol vivència de l'altre, tot i que alguns dels vincles afectius que els van unir perduren. Alegries, tristeses, desgràcies, èxits professionals, canvis de residència, matrimonis de conveniència, fracassos amorosos, tot tindrà cabuda a les cartes, una comunicació que els allibera tots ells i que fomenta la sinceritat.

Un grapat de personatges conformen un grup familiar i d'amistat més o menys tancat, alguns amb més protagonisme que d'altres, amb en Giuseppe al capdavant. Ginzburg crea un univers petit en aquesta novel·la epistolar: les relacions, l'amor, la maternitat i paternitat, l'amistat, el fet de fer-se gran, la pèrdua, el compromís, la responsabilitat. La vida, en definitiva. La història o històries que se'ns expliquen són molt humanes, els personatges pateixen i s'ho expliquen, i també s'expliquen com perceben que pateixen els altres. No s'estalvien detalls, no els cal amagar-se perquè es necessiten els uns als altres. Les afinitats es van creant i es van trencant, però algunes perduren i perduraran en el temps. Malgrat que hi ha cartes creuades entre diferents personatges, no és difícil seguir un fil argumental i tenir una imatge general d'allò que està passant a cadascun d'ells en tot moment, en els dos anys i mig que dura la correspondència. La vida pot donar moltes voltes en aquest temps. És molt agradable llegir aquestes cartes, el to en el que estan escrites, la gran humanitat i honestedat que desprenen. La majoria són curtetes, algunes de menys d'una pàgina. El llibre compta amb una cloenda per part de la traductora Meritxell Cucurella-Jorba que fa una molt bona anàlisi del text i que és molt recomanable llegir.

És el segon llibre que llegeixo de l'autora després de 'Ha anat així' i en aquest cas m'ha deixat millor sabor de boca. Em va costar una mica entrar-hi, en part perquè a l'inici hi ha un parell de cartes força llargues, probablement necessàries per posar context a la història, però també perquè la manera de fer dels italians, tan expansiva i una mica desordenada, atabala una mica. Després el fil argumental comença a fluir i passa molt millor, és inevitable anar agafant afecte per alguns personatges i antipatia per uns altres, no sempre ens agradarà allò que fan o com ho fan, però aprendrem a estimar-los o a mirar-los amb suspicàcia. L'argument té diversos girs i cops d'efecte que canviaran la manera d'actuar dels personatges, alguns d'ells molt sobtats, així que ens manté ben atents tota l'estona, encara que estiguem llegint alguna carta en la que aparentment no hi passa res d'interès. Una bona lectura, plaent, agradable, entranyable i també per pensar-hi una mica: com som les persones, com actuem, com estimem, com afrontem les atzagaiades de la vida. Prou recomanable.

Impressió general: @@@

dilluns, 17 d’agost de 2020

L'ombra de la por

Autor: Ragnar Jónasson
Editorial, any: Columna, 2020 (segona edició)
Títol original, idioma, any: Snjóblinda, islandès, 2009
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Esther Roig
Número de pàgines: 361
Llegit en: Català

L'Ari Tór no sol acabar allò que comença, prova d'això són els seus estudis. Però finalment ha acabat l'acadèmia de policia i es disposa a trobar la primera feina per exercir-ne. No es tanca portes, però seria ideal que el destinessin a Reykjavík mateix, on conviu amb la seva parella Kristín. Però res més lluny, la primera oferta que rep és a Siglufjördur, una petita localitat al nord del nord, més a prop del Cercle Polar Àrtic que de la civilització, i a la qual s'accedeix només per un túnel no gaire engrescador. Un poble pescador que viu indiferent de la resta del país, on haurà de substituir un vell policia que es jubila. No s'ho pensa dos cops i accepta, cosa que li portarà una forta discussió amb la Kristín. El fiord és bonic i li diuen que a Siglufjördur no hi passa mai res. Però aviat descobrirà que no és així. El director d'una companyia amateur de teatre cau per unes escales poc abans de l'estrena d'una obra i una dona apareix gairebé dessagnada i mig nua estirada sobre la neu. Poden tenir relació els dos esdeveniments, que han passat en massa poc temps de diferència, pels estàndards del llogarret. Potser a Siglufjördur no hi passa massa cosa, però en aquesta companyia de teatre si que hi ha moviment. Tot plegat, en ple hivern i en mig d'una tempesta de neu que deixarà el poble incomunicat. Podrà l'Ari Tór acostumar-se a viure en aquestes condicions?

En conèixer l'existència d'aquesta saga de novel·la negra ambientada a Islàndia no em vaig poder resistir. La meva fixació amb aquest país no ha minvat amb el temps i les novel·les d'Arnaldur Indridason m'agraden força, encara em fa ràbia que hagin deixat de traduir-les al català. És difícil no comparar els dos autors, però a primer cop d'ull, diria que Jonasson no és Indridason. Malgrat que descriu un paisatge desolador i opressiu, es tracta d'una novel·la negra més fresca i actual, en comparació amb la d'Indridason, més treballada, reposada i amb històries molt ben construïdes. Els protagonistes tampoc s'assemblen gens. L'autor mira de construir històries per a cada personatge a mode de presentació i perquè veiem per on van els trets, però només serveixen per posar en context. Sí que hi ha molta descripció de la vida del policia protagonista, un oficial novell que parteix de zero, no comença sent inspector o detectiu, de manera que això ja és un fet diferencial del que ens trobem a la majoria de novel·la negra. Té passat com a persona, però no com a policia, ni tampoc traumes ni vicis i sí molts dubtes. Està per estrenar. Per aquest fet, se li perdona l'extensa introducció del personatge, però ja no seria acceptable en una segona novel·la que ja està en camí. La novel·la es llegeix amb molta agilitat, va atrapant i és fàcil de passar una pàgina rere una altra. Hi ajuda també l'edició de lletra molt gran de Columna. Pel que fa a la investigació, una mica justa, uns casos no massa espectaculars per començat, però té pinta d'anar a més.

He gaudit d'aquesta primera entrega de la sèrie Islàndia negra, prou com per llegir el segon volum que arribarà a la tardor. L'ambient, el protagonista creixent amb els seus dubtes, alguns dels secundaris, són elements prou interessants per aquesta segona oportunitat. Un tipus de llibre que es llegeix fàcil i serveix per passar una estona intrigant. Amb marge de millora, és cert, a estones fluixeja una mica, però l'interès es manté. En ser novel·la negra no se li demana una alta qualitat literària, tot i que hi ha sortoses excepcions, n'hi ha prou amb que enganxi i distregui, i aquesta obra de títol traduït de manera infame, compleix aquestes funcions. La saga no és d'ara, ja té més d'una dècada i ara ha arribat aquí, però per consolidar-se caldrà que demostri millora, la profunditat dels personatges, la complexitat de les trames i que sàpiga mantenir el ritme i la capacitat d'enganxar. A mi, només amb l'escenari ja em té guanyat. A veure quants crims és capaç d'inventar-se l'autor en un poble de 1200 habitants deixat de la mà de Déu i incomunicat uns quants mesos l'any.

Impressió general: @@@ 

dijous, 13 d’agost de 2020

Així es perd la guerra del temps

Autors: Amal El-Mohtar i Max Gladstone
Editorial, any: Mai Més , 2020
Títol original, idioma, any: This Is How You Lose the Time War, anglès, 2019
Gènere: Ciènccia ficció
Traductors: Lluís Delgado i Rosa Borràs
Número de pàgines: 172
Llegit en: Català 
Premis: Premi Nebula de novel·la curta 2019

Dues viatgeres en el temps que pertanyen a futurs en guerra, van movent-se fil amunt i fil avall a través de l'espai-temps per tal de complir les missions que les seves agències respectives els encomanen. La Roja pertany a l'Agència, mentre que la Blava és membre de Jardí. Les dues treballen soles i són molt bones en la seva feina. Han anar deixant un rastre de sang i d'èxits al llarg dels mil·lennis. En les runes d'un món que és a punt d'acabar-se, la Roja troba una nota que diu "Cremar abans de llegir. Signat, Blava". Així comença una correspondència perillosa, inicialment com un simple intercanvi per vantar-se dels propis èxits, però mica en mica les dues se senten atretes mútuament i se'ls genera dependència. Ningú pot saber que es comuniquen i que s'expliquen coses dels seus mons. Corren un gran risc per mantenir la seva correspondència. Si ho arriben a saber els seus superiors, significarà el final. Encara pitjor, significarà perdre l'altra.

Una novel·la de ciència ficció en format epistolar no me l'havia trobat, encara. L'estructura d'aquest llibre curtet escrit a quatre mans és bàsicament aquesta, la descripció d'una situació post-apocalíptica o històrica en la que la Roja o la Blava estan realitzant una missió i en la que d'alguna manera original i sempre diferent acaben trobant un missatge de l'altra. A continuació, tenim el missatge. I això és tot, perquè a banda de la deriva de les 'cartes' de la fatxenderia cap a l'amor, o millor dit l'obsessió, allò que estan fent cadascuna d'elles no té massa sentit. De fet, pocs cops és comprensible, o almenys jo no ho he sabut entendre. Està escrit de manera molt rebuscada, poètica i amb frases curtes per crear efecte, però és difícil concentrar-se quan allò que t'estan explicant no té cap sentit ni continuïtat aparent. La segona meitat del llibre és una mica més entenedora, però llavors les cartes entre les dues agents són tan ensucrades que costen d'empassar, per ser que partim de la base que són màquines de matar i que no són del tot humanes. Una història d'amor ciberpunk que barreja tantes coses que pot arribar a marejar.

M'esperava més d'aquesta novel·la premiada. O li falta informació, o jo no l'he sabut trobar entre línies. Tampoc no m'ha acabat de convèncer la manera com està escrita, amb una prosa tan rebuscada i tirant de conceptes tecnològics i d'una concepció de l'espai-temps que no ens han explicat prou bé com per entendre-la, un excés de tecnicismes inconnexos i sense deixar clar què fan realment les dues agents, a banda d'enamorar-se. Em costa trobar-li virtuts, francament, i em sap greu. Sempre comento que no sóc gaire de ciència ficció, però darrerament havia trobat obres que m'han agradat. No ha estat el cas d'aquesta, en la que havia posat expectatives, després de veure'n bones crítiques. Doncs bé, potser sóc jo que no l'he entès, però no m'han quedat ganes de tornar a llegir aquests autors. També em sap greu perquè el publica una nova editorial valenta que havia cridat la meva atenció, però si vull ser honest, n'he de fer una ressenya com m'ha sortit, gens afavoridora.

Impressió general: @

dilluns, 10 d’agost de 2020

L'estiu sense homes

Autora: Siri Hustvedt
Editorial, any: Empúries, 2011
Títol original, idioma, any: The summer without men, anglès, 2011
Gènere: Narrativa
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 198
Llegit en: Català

Després de trenta anys de matrimoni, la Mia ha tingut un desengany. En Boris ha decidit deixar-la per una companya seva molt més jove. No és d'estranyar que la crisi nerviosa que això li provoca, amb la cinquantena ja ben complerta, la porti ha haver-se d'internar i a tenir assistència psiquiàtrica. Per sort, és un brot breu i pot sortir de l'hospital aviat. Sense cap pla a la vista, se'n va a passar l'estiu a Bonden, el poble de la seva mare. Allà departirà amb les seves amigues de la residència, la més jove de les quals ja passa dels vuitanta, i impartirà un curs de poesia per a adolescents. Entre unes i altres la mantindran ben distreta, salvant el gran gap generacional que hi ha entre els dos grups i les preocupacions pròpies de les dues edats. També tindrà temps de passar estones amb un matrimoni amb fills petits i de mantenir correspondència amb un misteriós i culte interlocutor. I de reflexionar, sobretot tindrà temps de reflexionar molt. 

El títol d'aquesta obra poc convencional no li fa justícia. És cert que els personatges que intervenen en la trama són tots femenins, però els homes hi són ben presents, ja sigui per enyorar-los, criticar-los, condemnar-los o desitjar-los. Escrit sense capítols, el text és una successió d'escenes barrejades amb reflexions i dissertacions sobre poesia, literatura i feminisme. La Mia, que és de mitjana edat, enyora tremendament en Boris, al mateix temps que hi està molt enfadada. S'enfronta amb els problemes de salut de les amigues de la seva mare i els típics maldecaps dels adolescents. Dèries i malaltia, contraposades amb assetjament i passions adolescents. Com comentava, també hi ha espai per altres tipus de relacions, però la reflexió, que porta algunes fases del llibre a fregar el gènere de l'assaig, també ocupa una gran quantitat de text. Les dues coses per separat podrien estar bé, però personalment la barreja no m'ha funcionat, se m'ha fet pesat moltes estones i no ha acabat d'interessar-me. Té un estil una mica dens i carregat. Sí que és cert que algunes reflexions són interessants, que en algun punt la història de les protagonistes també et fa mantenir atent i que la tendència de la Mia/Siri a trencar la quarta paret per parlar-nos directament a nosaltres té la seva gràcia.

Tot i aquestes virtuts que comentava, per mi no són suficients. Pot ser que el meu escàs (per no dir nul) interès en la poesia no hi hagi ajudat. No és que no m'interessin els altres temes que es tracten en el llibre, al contrari, però la manera d'exposar-los, aquest anar saltant d'un cantó a l'altre i divagar no han aconseguit captar la meva atenció i m'he avorrit una mica. Tampoc m'ha fet peça que, malgrat el plantejament i la clara tendència feminista de l'obra, no em sembla que la sensació de dependència respecte els homes quedi ben resolta. També hi ha alguns fils que sembla que comencen i no tenen un final, o de sobte es perden. Podria ser que fos jo que m'hagi despistat, però diria que no. Havia sentit parlar molt bé d'aquesta autora, però la meva primera experiència no em deixa amb ganes de continuar explorant la seva bibliografia. L'he trobat molt dispers i sense arribar massa enlloc. En salvo només alguns fragments que destaquen d'entre l'amalgama, sent conscient que algun altre perfil de lector o lectora en podria arribar a gaudir força més que jo, penso.

Impressió general: @@

divendres, 7 d’agost de 2020

Nou illes al nord

Autora: Mònica Batet
Editorial, any: Més Llibres, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 220
Llegit en: Català

Ningú no coneix gaire les Illes Properes, i això que no estan gaire lluny de la costa, però no sembla que a ningú del país els interessin massa. A més, es diu que els seus habitants són esquerps i parlen llengües estranyes. Un article en una revista de viatges ho canviarà tot. La perspectiva que s'exposa sobre les nou illes és molt diferent del que la gent es pensa i això atraurà l'interès d'un grapat de persones que d'una manera o altra s'arribaran a conèixer. La nostra protagonista és una d'aquestes persones, s'escapa a una de les illes més llunyanes, Skogen, per instal·lar-se a Fargene i esdevenir la mestra del llogarret. Fuig d'un seguit d'experiències traumàtiques, la mort de la mare, després que el pare les abandonés un temps enrere. Pensa que allà, lluny de tot i de tothom que coneix, hi trobarà la pau per recomençar. En realitat, hi trobarà molt més. 
 
On són les nou illes d'aquesta novel·la? Doncs no ho sabem del cert, però tenen noms nòrdics. Unes illes poc poblades i amb personalitat pròpia que descobrirem en un article que les descriu per obrir el text. A partir d'aquí, un seguit de secundaris ens aporten la seva visió sobre la història de la protagonista, la seva infància, com va acabar a Skogen, què hi va viure. Capítols llargs en els que aquests personatges, que d'alguna manera han passat per la vida de la mestra de Fargene, li expliquen a una interlocutora desconeguda la història des del seu punt de vista. Les diferents visions s'aniran trenant per construir una panoràmica que ens permetrà comprendre tot el que ens cal saber. Finalment, descobrirem aquesta interlocutora misteriosa, que mentre llegim tenim impressió de ser nosaltres mateixos, i que ens acabarà d'omplir els buits si encara ens en queda algun. Una trama atractiva amb una execució molt original i una escriptura deliciosa, això ofereix aquest llibre. Per trobar-li alguna pega, podria dir que les diferents veus que parlen sobre la protagonista podrien diferenciar-se més, ja hi ha trets que els donen un toc personal, però podria ser més intens. I també que en la recta final es detecten algunes errades tipogràfiques que fan la impressió d'haver-lo acabat de corregir a correcuita. Ni ho destacaria si no fos que la resta del llibre és impecable.
 
Després de llegir 'Neu, ossos blancs i alguns homes més valents que els altres' he trigat una bona temporada a tornar a llegir Mònica Batet, tot i saber que hi tornaria. L'experiència m'ha satisfet encara més. Al principi d'aquest llibre no entenia què m'estava explicant, però mica en mica entres a la història i tot lliga. Gran feina d'explicar a cada moment allò que cal i anar-ho completant amb cadascun dels testimonis, des de la seva perspectiva. En total, cinc testimonis més el final, sis narradors per una història, però tots ells necessaris per tenir una visió completa. M'ha agradat molt aquest plantejament, molt original, i també com està escrit. Quina capacitat narrativa que té aquesta autora. A més, ja m'agrada que els dos llibres que li he llegit tinguin ambientació nòrdica. Em sembla que aquest cop no trigaré tant a tornar a llegir algun llibre seu. 

Impressió general: @@@@

dimecres, 5 d’agost de 2020

Jo confesso

Autor: Jaume Cabré
Editorial, any: Proa, 2011 (segona edició)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 998
Llegit en: Català
Premis: Premi de la crítica narrativa 2012, Serra d'Or 2012, Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada i Premi Crexells 2012

Aquesta és la història d'una vida plena de música, de llengües i de filosofia: la de l'Adrià Ardèvol, des que és un marrec fins als seus últims dies. Però també és la història d'un violí antic que ha passat per diferents mans al llarg del temps. Sense oblidar que és la història d'un gran amor, el de la Sara i l'Adrià, o la d'una gran amistat, la que uneix el protagonista amb en Bernat. En paral·lel al fil conductor de la novel·la, escrita com una llarga carta a la seva estimada pel mateix Adrià, coneixerem tota una sèrie de relats complementaris amb els seus propis protagonistes que ens han d'ajudar a comprendre per què passen algunes de les coses que passen a l'Adrià i a contextualitzar la seva situació. Un entramat d'històries que es barregen al llarg del temps i l'espai i que s'acabaran confegint una de sola, magna, plena de referències i de moments històrics.

D'en Jaume Cabré només n'havia llegit llibres infantils i juvenils, no ha estat fins ara que m'he decidit a llegir algun dels seus llibres per a adults. Feia temps que per casa corria aquest 'Jo confesso' i finalment he fet un cop de cap, ja que aquest any el ritme lector acompanya a afrontar un volum de mil pàgines. La vida de l'Adrià Ardèvol està plena d'alts i baixos, molts d'ells lligats a la Sara Voltes-Epstein, però també al violí Vial, fet pel mestre Storioni al 1764. La narració d'aquesta història, i de totes les que apareixen, al llibre t'atrapen sense remei, Cabré té una escriptura tan agradable i engrescadora que aconsegueix que les pàgines vagin passant soles. I això que no és un llibre lineal ni simple, està redactat com una carta de l'Adrià i ell va explicant la vida, però salta contínuament d'història i de personatges, sense avisar, i ens cal estar atents. També canvia la primera persona per la tercera a l'hora de referir-se a ell mateix, de vegades dintre del mateix paràgraf. Fins i tot tindrem accés a la consciència del protagonista en forma de dues joguines de quan era petit. L'Adrià és un erudit, un savi, de manera que el llibre també està farcit de referències culturals, en especial musicals, històriques, geogràfiques, lingüístiques que el converteixen en un text pràcticament acadèmic, d'un nivell intel·lectual molt elevat.

He quedat molt content de la decisió de llegir 'Jo confesso'. Tots els premis que ha guanyat i les bones crítiques que va rebre li fan justícia, és un llibre amb una història potent, interessant i que atrapa, tant per la trama ben portada, com per l'originalitat de l'escriptura, els salts i els canvis de perspectiva que t'obliguen a estar atent. Això sí, no és un llibre per llegir a estones, com vaig començar a fer, sinó per enganxar-t'hi i no distreure't amb res més. Les mil pàgines que té poden tirar enrere, però penso que val la pena llegir-les. És un llibre que convida a la reflexió, temes com el mal, la comunicació humana, la culpa, entre d'altres, hi són molt presents, formen part de la història mateixa. I per sobre de tot, un protagonista molt intel·ligent, prudent però arrauxat quan convé, que estima profundament i que coneixerem des de ben petit fins al final, i a qui és molt difícil no agafar afecte. Em donaré un temps, però buscaré 'Les veus de Pamano', aquest 'Jo confesso' m'ha fet venir ganes de llegir-lo.

Impressió general: @@@@

divendres, 24 de juliol de 2020

La drecera

Autor: Miquel Martín i Serra
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 148
Llegit en: Català

El fill dels masovers veu passar la vida des del seu prisma particular. Els pares tenen cura del xalet dels senyors de Barcelona i sempre ho han de tenir tot a punt per quan vénen amb els seus fills, els gossos i el servei. És un poble de platja, però un ambient rural. El pas del temps farà que el nostre jove protagonista, en edat escolar, vagi perdent la innocència, descobreixi l'amistat, la passió, la pèrdua i vegi com el seu entorn va canviant i perd la seva essència perquè una gent de fora decideix fer-se'l a la seva mida. Alegries, decepcions i sorpreses de començar a fer-se gran i madurar, tot i la tendra edat. A partir d'anècdotes concretes, les petites experiències del noi i la seva vida diària, anirem construint la seva història i percebrem la seva evolució. Una novel·la iniciàtica centrada en algú que no sabem si ho està vivint o ens ho explica des de la distància en el temps, però que podria ser la de qualsevol altra persona, perquè la vida és descobriment i aprenentatge constants.

Miquel Martín s'estrena a Periscopi amb una novel·la curteta i sense grans trets argumentals, el que veiem és el que hi ha, i allò que s'insinua ho podrem entendre perfectament. Capítols curts, cadascun centrat en un esdeveniment concret, que ens permetran anar trenant la història del jove protagonista sense nom. Moltes d'aquestes anècdotes són petites, pròpies d'allò que impacta a un infant, ajudar a la granja, veure com els pares serveixen als senyors de ciutat, el futbol, coses així. D'altres esdeveniments seran més profunds i marcaran més al jove, com descobrir les noies o la mort d'una persona estimada. D'un llibre que, a priori, pot despertar més o menys interès segons els gustos, se n'han de destacar dos factors. Un és la naturalitat amb que s'exposa l'evolució del noi, mica en mica, però sense pausa, una transició que a tots ens toca fer a aquesta edat, ben emmarcada en el fil temporal, definit a base de citar jugadors del Barça, i molt especialment en el paisatge rural canviant. L'altre factor brilla amb llum pròpia: la llengua. La riquesa de vocabulari, que té en compte l'època i la geografia, converteix el text en un festival filològic que s'integra perfectament en la història. Només molt de tant en tant potser trobarem alguna paraula o expressió que pensarem 'aquesta no calia'.

He de dir que aquesta mena de novel·les que relaten només 'una vida' no solen despertar-me gran interès. Això m'ha passat també amb aquest 'La drecera', tot i que la qualitat literària satisfà altres sentits, no aconseguia atrapar-me especialment. Però hi ha moments que sí, que capten l'interès totalment, i aquí els planetes s'alineen. Com tot llibre, té un període d'adaptació. En aquest cas, quan més n'estava gaudint, ja plenament immers en la història, llavors s'acaba. No hi busqueu grans trames, ni girs argumentals, llegiu aquest llibre si us ve de gust una estona de lectura plaent i satisfactòria, sense més. Està molt ben escrit i el vocabulari enamora. No sé fins a quin punt és autobiogràfic, però el grau de detall en les descripcions fa pensar que molt, ho sigui o no. Millor en l'execució que en l'argument, pel meu gust, però no es pot negar que no li manquen virtuts.

Impressió general: @@@

dimarts, 21 de juliol de 2020

Els testaments

Autora: Margaret Atwood
Editorial, any: Quaderns Crema, 2020
Títol original, idioma, any: The Testaments, anglès, 2019
Gènere: Ciència Ficció
Traductor: Ernest Riera
Número de pàgines: 407
Llegit en: Català

Han passat quinze anys des que l'Offred va aconseguir escapar-se de Galaad i no se n'ha sabut res més. El règim patriarcal està en hores baixes, no compta amb simpaties a l'exterior i hi ha organitzacions com Mayday que treballen activament per desballestar un sistema que redueix a la dona a simple element decoratiu i reproductiu. Tot i així, el poder absolut dels Senyors i tots els mecanismes de control mantenen les dones de Galaad en la seva posició assignada, sense que hi puguin fer res. En aquest context, coneixerem els testimonis de dues joves, una que ha nascut i crescut a Galaad i l'altra del Canadà, que explicaran les seves històries, així com tindrem accés a l'anomenat Document Hològraf d'Ardua Llar, escrit per una de les Ties més prominents, que arrisca els seus privilegis com una de les dones més poderoses de Galaad, encara que això sigui dir poc, per tombar el règim. A partir d'aquests tres testimonis es construeix el fil conductor d'aquesta lluita perillosa i arriscada de les dones per assolir la llibertat com a individus i trencar les cadenes que les lliguen.  

Aquest llibre és la continuació de El conte de la Serventa, i n'és un molt digne successor. L'Agnes Jemima i la Daisy donen testimoni a posteriori, els seus capítols respectius, que es van succeint, estan fets a mode de declaració. El Document Hològraf, també intercalat entre els capítols de les noies, és un text escrit en secret per la Tia Lydia que explica a un hipotètic lector o lectora les seves maquinacions per ordir un pla que acabi amb el règim totalitari de Galaad. Les tres trames es van trenant i acabaran convergint. Margaret Atwood demostra novament tot el seu potencial com a escriptora i com a creadora d'un món esfereïdor que, portat fins l'extrem, no està tan lluny de la realitat. El primer llibre se centrava en la figura de les Serventes i ara el protagonisme passa a les Ties. Com més sabem de Galaad, més ens posa els pèls de punta. El conjunt de les dues obres és un autèntic al·legat feminista que ens posa sobre la taula la necessitat d'aquesta lluita. Alhora, és una distòpia atemporal amb infinitat d'elements atractius i un notable valor literari. Amb un estil detallat i descriptiu, però que atrapa irremeiablement, assegura moltes hores de lectura intensa.

He de donar les gràcies a la volada que va agafar la sèrie sobre 'El conte de la Serventa', que encara no he vist, per impulsar-me a llegir el llibre en que es basa i així conèixer a una grandíssima autora. Margaret Atwood m'ha convençut en els tres llibres que li he llegit per ara i és fàcil intuir que em pot agradar qualsevol llibre que porti el seu segell. Sap atrapar amb les seves històries treballades, molt ben escrites i sense caure en la prosa fàcil dels best sellers. Per anar bé, abans de llegir 'Els testaments' convé haver llegit la Serventa. No és una segona part estricta, però l'ambientació, la jerarquia i l'estructura de Galaad és millor conèixer-les d'abans. És una ciència ficció sense ciència, ens parla d'una estructura social diferent, distòpica, i completament esbiaixada que, malauradament, segur que a alguns no els semblaria tan malament. Vull creure que la majoria de possibles lectors i lectores seran capaços d'abominar l'aberració que descriu. No cal dir que recomano la lectura dels dos llibres, a poc que tingueu interès en els temes que estic comentant. A mi m'han agradat molt.

Impressió general: @@@@

dimecres, 15 de juliol de 2020

Mira'm als ulls

Autora: Míriam Hatibi
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2018
Títol original, idioma, any: Mírame a los ojos, castellà, 2018
Gènere: Assaig
Traductora: Imma Estany
Número de pàgines: 134
Llegit en: Català

Arran de l'atemptat de les Rambles del 17 d'agost del 2017, es van alçar algunes veus per defensar que ser musulmà no significa ser terrorista, i per desvincular la comunitat musulmana de Catalunya d'aquells fets esfereïdors. Una de les persones que va adquirir popularitat perquè va aparèixer en programes de debat i entrevistes va ser la Míriam Hatibi, una jove amb arrels marroquines, que vestia vel i que s'expressava en un perfecte català. No hauria de ser un fet sorprenent, ja que és una de les seves llengües, però el conjunt de ben segur que va resultar xocant per molta gent. Aquelles aparicions públiques li han brindat a l'autora l'oportunitat d'escriure un breu assaig sobre islamofòbia a casa nostra, sobre prejudicis, sobre biaix als mitjans de comunicació i sobre percepcions errònies que tenim sobre les persones d'orígens diversos que viuen al nostre voltant. En definitiva, és un llibre que parla sobre la convivència, respecte i de por a la diferència. Però si ens mirem als ulls no hauria de ser tan difícil entendre'ns.

Reconec, perquè no vull mentir, que vaig arribar a aquest llibre per error. Vaig llegir Sempre han parlat per nosaltres de la Najat El Hachmi i em va deixar tocat, moltes de les seves opinions sobre feminisme són difícils de pair. Vaig pensar que em calia llegir l'opinió d'una altra persona feminista d'origen islàmic per contraposar idees i opinions. Dec una disculpa a la Míriam Hatibi per assumir que el seu llibre aniria d'això i que em serviria de contrapès al de El Hachmi. En aquest 'Mira'm als ulls' hi trobarem només alguna petita referència a la dificultat de la dona per accedir a llocs de responsabilitat o de debat. Però com deia, és un llibre que vol trencar murs, parla d'identitat, que no és un concepte senzill quan els teus pares s'estableixen en un nou país. Parla de la dificultat que et vegin com una igual malgrat que hagis nascut aquí i et sentis, almenys en part, autòctona, només per la teva aparença. De fet, la llei tampoc no t'hi considera. I parla dels factors que influeixen perquè aquests prejudicis es mantinguin, com ara el biaix als mitjans de comunicació, que no tracten les notícies igual en funció de qui n'és el protagonista. Tot plegat ho fa en un llenguatge molt planer i entenedor, amb nombrosos exemples per il·lustrat tot allò que exposa.

Aquest és un llibre honest, breu i molt clar sobre la situació de les persones racialitzades al nostre país. Ens pensem que el racisme i la xenofòbia són reductes petits i concentrats en un determinat tipus d'individu, però com altres xacres de la societat, estan ben presents en la nostra vida quotidiana i tots i totes caiem en prejudicis i generalitzacions. Per això convé llegir textos així, sempre ens ajudaran a veure-hi una mica més enllà. Està bé i és senzill i ràpid de llegir, així que no hi ha excusa, i ens pot servir per ajudar-nos a fomentar la convivència i a combatre certs discursos molt estesos. Se centra més aviat en allò que ens uneix i no en el que ens separa, això és bo. Malgrat no ser el que esperava trobar-me, m'ha resultat força interessant.

Impressió general: @@@

diumenge, 12 de juliol de 2020

My Name is Lucy Barton

Autora: Elizabeth Strout
Editorial, any: Penguin Books, 2016
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 191
Llegit en: Anglès

Han passat molts anys d'això, però un cop la Lucy es va haver de passar gairebé nou setmanes ingressada en un hospital de Nova York. Va entrar-hi per una apendicectomia, però va tenir complicacions. Durant la seva estada, va rebre la visita de la seva mare, per sorpresa, i tot i que feia molts anys que no es veien. La seva relació no havia estat fàcil. Però la mare va passar diversos dies al seu costat, tenir una filla a l'hospital és més del que una mare pot suportar. Les converses que van tenir durant aquells dies van reforçar els seus vincles, van fer memòria de quan la Lucy era petita i vivien en la misèria, i van fer reflexionar molt la noia sobre la seva vida a la ciutat en aquells moments: sense urgències econòmiques, casada amb un home que amb prou feines la visitava en la seva convalescència i amb dues filles petites a les qui estimava més que a res en aquest món. Aquells dies van canviar la percepció de la Lucy Barton per sempre.

Fa una temporada el nom d'Elizabeth Strout va tenir certa anomenada a casa nostra arran que Edicions de 1984 va publicar els seus llibres en català. En el seu moment no els vaig llegir, però buscant algun llibre per llegir en anglès vaig ensopegar amb aquesta edició de Penguin i vaig decidir llegir-lo ara. M'ha durat tres dies. És curt, amb línies separades, però l'idioma no ha estat cap impediment per llegir-lo de manera molt fluïda, àgil i gaudir-ne força. Si tenim en compte l'argument, no sembla un llibre especialment atractiu si busquem acció o trames recargolades, però Strout ens sap atrapar amb una història tendra, humana i on s'exposen les febleses i les difícils relacions humanes, i on també es parla de classes socials, d'amor i de desamor en múltiples formes. La Lucy Barton fa memòria, parla i comenta amb la seva mare sobre anècdotes de la seva vida en comú, que aniran construint la seva primera joventut, i mica en mica ens va desgranant també les seves vivències des que es va casar i va anar a viure a ciutat. Capítols curts, una escriptura entranyable i uns personatges honestos i versemblants. Una combinació que et fa passar pàgines sense parar.

Ha estat una bona descoberta, he de dir que no m'ho esperava. És un llibre introspectiu, reflexiu i molt honest, la protagonista no amaga què sent i ens explica aquells fets que, per algun motiu i per petits que semblin, van marcar la seva existència. Potser no és el tipus de llibre que solc llegir, però m'ha agradat, pensava que em costaria més i m'ha passat volant. De manera que el dubte que tinc ara no és si llegir algun altre llibre de l'autora, sinó si continuar llegint-la en anglès o passar-me al català. No és un llibre per recomanar a tothom, té una perspectiva molt femenina i els pocs personatges masculins que hi surten tenen un paper molt testimonial. Això ja suposa una alenada d'aire fresc pel que sol ser la literatura, però pot ser que tiri enrere a alguns lectors. A mi no, n'he gaudit molt i m'agrada que els llibres tinguin veus femenines de tant pes. Si heu llegit l'autora em podeu recomanar per quin llibre continuar, de moment tinc al cap 'Olive Kitteridge'. Veurem.

Impressió general: @@@@

dijous, 9 de juliol de 2020

El marit gos

Autora: Yoko Tawada
Editorial, any: Godall edicions, 2019
Títol original, idioma, any: Perusona, Kakato o nakushite, Ine mukoiri, japonès, anys 90
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Mas López
Número de pàgines: 160
Llegit en: Català

Una japonesa que viu a Hamburg i que s'ha d'esforçar per semblar japonesa, ja que tothom es pensa que és d'algun altre país de l'extrem oriental. També s'ha d'esforçar en semblar una persona, ja que sembla que tothom està interessat en què fa el seu germà, i gens en ella, i a superar el xoc cultural. O una dona que es casa per correu, però no arriba a veure el seu marit, que la defuig. Fa classes de comportament per poder adaptar-se al país i té somnis molt realistes que fan que sovint confongui son i vigília. O la professora d'una acadèmia amb uns mètodes una mica peculiars, que de sobte rep la visita d'un home que s'instal·la a ca seva i té un comportament no exactament humà. Tres històries amb protagonista femenina, poc convencionals, tant elles com les seves vivències, i amb tots una mica sobrenaturals i misteriosos. Així és la narrativa de la Yoko Tawada, japonesa establerta a Alemanya, que conserva aquest misticisme dels autors orientals.

Si no vaig errat, aquesta és la primera traducció al català que es fa d'aquesta autora. Després de llegir-ne una bona crítica, vaig decidir provar-ho. El meu idil·li amb Murakami em fa mirar-me sempre els autors japonesos, però no sempre m'han agradat, tot i que tenen trets comuns entre ells, fruit de la gran diferència cultural. En aquest volum trobem tres contes llargs, o novel·les curtes, reposats, una mica esperpèntics i que descriuen situacions entre costumistes i surrealistes. El xoc cultural hi és present, la mentalitat conservadora dels japonesos també, i es contraposa amb les idees més obertes de les protagonistes. És una prosa descriptiva, de baix ritme i no hi ha pràcticament cap acció trepidant, més aviat és posicional. Però no està mancada de qualitat, és agradable de llegir i força absorbent, per bé que moltes estones sembla que no està passant res. Problemes d'aquest format d'història d'unes 50 pàgines, no es pot ser tan expeditiu com en una novel·la, ni tampoc et cenyeixes a les normes (variables i múltiples) dels contes.

La Yoko Tawada passa amb prou bona nota la meva primera experiència amb ella. Tant és així que ja he mirat altres obres seves, si les tradueixen és ben probable que les llegeixi. L'estil m'ha recordat a Murakami, no ho puc negar, però té un segell personal. Si m'he de quedar amb una de les tres novel·letes, triaria 'El marit gos', la que dóna nom al recull. És la més surrealista de les tres, però potser la que té una trama més estructurada, dins del deliri. Les altes també tenen punts interessants i han aconseguit atrapar-me. De cara a recomanar-la, em guiaré pel bo d'en Murakami. Si en sou fans és possible que la Yoko Tawada també us agradi. I si no, sospito que tampoc us farà el pes. De totes maneres, són 160 pàgines que aviat són llegides. Un tast que probablement sigui suficient per saber si és una autora per vosaltres o no. De moment, jo li dono el sí.  

Impressió general: @@@

dilluns, 6 de juliol de 2020

Dues dones

Autora: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès Editors, 2020
Gènere: Ficció històrica
Número de pàgines: 244
Llegit en: Català

Els vencedors de la Guerra Civil no ho van posar gens fàcil als vençuts. Famílies trencades, joves desapareguts, presó, exili. La Genoveva i en Marçal, masovers a Palau de Tremp, han perdut un fill, no saben res d'ell i temen que hagi mort. Fins que s'assabenten per algú amb contactes a la presó de Lleida que en Jordi és allà tancat: és viu! Al mateix temps, la Natàlia i en Manuel, que viuen a la capital, pateixen dia rere dia la sentència de mort que ha rebut el seu fill Emili. A través dels dos joves republicans, que es coneixen a la presó i es faran molt de costat, la Genoveva i la Natàlia establiran una relació epistolar que arribarà a ser un puntal de la seva existència, un suport fonamental i vital. La Natàlia pot visitar els dos nois a la presó, però per la Genoveva és impossible baixar a Lleida, requereix un esforç econòmic que no pot assumir. Les cartes de la Natàlia la mantindran dempeus, però el suport que ella pot oferir a la seva amiga no és gens menyspreable.

Amb aquesta novel·la històrica ambientada a l'inici de la post-guerra, Montse Sanjuan abandona el gènere negre per endinsar-se en una història molt humana de patiments i penúries, una recreació de com va ser la vida rural i la de ciutat d'aquella època convulsa d'ocupació i amb moltíssima gent represaliada. El bàndol perdedor patia, mentre que els nacionals es creien els amos de tot i de tothom. Gran part de la novel·la se centra en descriure la vida dels dos joves abans de la guerra per entendre com han arribat on han arribat. També coneixem les famílies de les dues dones, la Genoveva a Palau de Tremp i la Natàlia a Lleida. Tot plegat convergeix en la relació epistolar que estableixen elles dues mentre els seus fills són a la presó, relació que només té rellevància en dues fases del llibre. La segona, que tanca el llibre, serveix per explicar l'evolució de les famílies en els anys posteriors a la resolució de la trama, els que coincideixen amb la Segona Guerra Mundial, per bé que el conflicte no afecta les dues dones. 

Havent llegit prèviament els casos de la sergent Anna Grimm, no sorprèn la bona mà que té l'autora amb l'escriptura. En aquesta ocasió, però, la història no ha aconseguit atrapar-me del tot, segurament perquè no estic massa interessat en aquestes èpoques de la història recent del nostre país. Això no vol dir que el llibre no estigui ben ambientat i documentat, descriu de manera perfectament versemblant aquells anys i què es va viure, també el patiment i les preocupacions de les famílies. Aborda aquelles realitats complementàries des de diferents angles, amb unes protagonistes fortes i lluitadores, cadascuna a la seva manera. Però no em puc treure del cap que són històries explicades ja molts cops. Potser el tret diferencial és la localització: Lleida i comarques, que és la terra de l'autora. No puc dir que no m'hagi agradat, està força ben construït, però no ha aconseguit emocionar-me. És fàcil de llegir, àgil i ben treballat, passa bé. M'he embolicat una mica amb les famílies, també ho he de dir. No és del tipus d'històries que prefereixo llegir, potser per això li demanaria una mica més per posar-li millor nota.

Impressió general: @@ i mitja