dissabte, 28 de novembre de 2020

Hivern

Autora: Ali Smith
Editorial, any: Raig Verd, 2020
Títol original, idioma, any: Winter, anglès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 274
Llegit en: Català

Nadal sempre és un moment de retrobament amb la família. Però hi ha famílies de tota mena, com la de la Sophia, dona d'èxit però que viu sola en una casa de setze habitacions a Cornualla. El seu fill Arthur, blogaire força conegut, anirà a passar aquestes dates amb ella i li ha dit que no vindrà sol, ho farà amb la seva companya Charlotte, tot i que la Charlotte que l'acaba acompanyant no és ben bé qui havia de ser. També hi serà la germana gran de la Sophia, la idealista Iris, amb qui fa molts anys que ni tan sols es parlen. El xoc de trens està servit, no es pot dir que els quatre personatges principals d'aquesta novel·la tinguin gaire esperit nadalenc! Amb una trama ambientada en l'actualitat, i amb unes discussions ben emmarcades amb els temps i problemàtiques que ens toca viure, la Sophia i companyia aniran asserenant-se i resolent comptes pendents.
 
Segona entrega de la sèrie de llibres estacionals d'Ali Smith, després de Tardor. L'argument d'aquesta novel·la no té res a veure amb la primera, però sí que hi trobarem moltes similituds formals i estilístiques, a banda de coincidir en el marc temporal, ja que són històries actuals, molt polítiques i que tracten temes com la importància de les xarxes socials, la comunicació, els populismes i el Brexit. I pel que es deixa veure dels personatges, són històries molt, molt britàniques. L'autora sembla viure instal·lada en l'exercici literari constant, no es conforma amb una narrativa punyent i incisiva, explora sovint noves formes d'exposar allò que vol explicar. Per exemple, és molt donada a enunciar algun fet, i quan ens pensem que ja ha passat de llarg, descabdellar tota una trama que ens hi porta perquè entenguem com s'hi ha arribat. O fent servir diàlegs desestructurats. Elements que aporten frescor a un argument que podria no ser gaire innovador, no deixa de parlar de relacions personals, però també de relacions dels personatges amb el món actual, barrejant realitat ficció amb una notable naturalitat. Hi trobarem una bona dosi de crítica social que s'aborda des de diferents perspectives, la reflexiva i la gairebé còmica. La ironia tampoc hi manca, cosa que no ens ha de sorprendre tenint en compte que, com deia, l'obra no pot amagar que és britànica, ni crec que ho intenti. 
 
No vaig connectar gaire amb 'Tardor', llibre que, per cert, ha guanyat recentment el Premi Llibreter 2020. Com ja vaig explicar, no era tant per la història, sinó per com estava explicada. En aquell moment em va costar l'estil d'Ali Smith, però un cop estàs previngut i t'adones que amb els seus llibres cal prestar un extra d'atenció per no perdre's, la lectura flueix molt més. Això m'ha passat amb 'Hivern', ja previngut per l'experiència, el vaig agafar amb una mica de reticència però amb voluntat. L'experiència ha resultat ser molt més positiva. Ara el que m'ha fet gaudir més és, precisament, com es basteix aquesta història, l'escriptura creativa de l'autora, les referències i les reflexions. És realment una veu diferent, actual i valenta, capaç d'abordar sense embuts conflictes nous i els de tota la vida i fer que convisquin, actualitzar els segons i humanitzar els primers. És millor aquest 'Hivern' que 'Tardor'? Vist amb perspectiva, penso que no necessàriament. Personalment m'ha agradat més, sí. Força més, diria. Però ho atribueixo a la manca de coneixement que tenia de l'autora. Un cop Ali Smith ha aconseguit atrapar-me, després d'una decepció inicial, em sembla que el que toca ara és quedar-me esperant la Primavera.

Impressió general: @@@ i mitja

dimarts, 24 de novembre de 2020

Sortir a robar cavalls

Autor: Per Petterson
Editorial, any: Club Editor, 2020 (4a edició, 1a al 2016)
Títol original, idioma, any: Ut og stjaele hester, noruec, 2003
Gènere: Narrativa
Traducció: Carolina Moreno
Número de pàgines: 242
Llegit en: Català

Si te'n vas a viure en un llogarret remot a l'est de Noruega deixant la teva vida a Oslo, o bé fuges d'alguna cosa, o bé necessites estar amb tu mateix i allunyar-te de la resta. A en Trond T. li passen les dues coses: fuig del seu passat, de la pèrdua, i vol passar els seus últims anys de vida -ja en té 67- lluny de tot. Però aquest poble perdut li porta records de quan era adolescent i el seu pare el portava a un lloc semblant prop de la frontera amb Suècia. I la seva amistat de joventut amb en Jon, un noi de la seva edat amb qui sortia a robar cavalls. Però no ho feien de veritat, era un joc. Aquest i d'altres que, sense saber-ho, reproduïen els rols i les activitats del seu pare i de la mare d'en Jon. I en Franz, un amic del pare qui li va acabar explicant tot. Per acabar-ho d'adobar, l'únic veí que té a prop i a qui demana ajuda per prepar-se per l'hivern, encara li portarà més records, d'accidents desafortunats, de desaparicions sobtades i d'un passat que a tots dos els queda molt lluny, però que els va canviar la vida per sempre.

Estem poc acostumats a llegir literatura nòrdica que no sigui negra i criminal. Per sort, algunes editorials estan apostant per importar a casa nostra bona narrativa escandinava, que sembla que també en tenen i aquí desconeixem. Per Petterson és ja un dels consolidats i jo l'estreno amb aquesta novel·la de títol curiós i que va tenir certa volada en el seu moment. Es tracta d'un llibre a dos temps, es mou entre l'actualitat, la maduresa del protagonista que malda per adaptar-se a la vida en solitari en un poble perdut, i el seu passat remot a finals dels anys 40 del segle XX, quan d'adolescent, i entre jocs, no era conscient de què estava passant al seu voltant quan el seu pare se l'emportava prop de la frontera. Ho va saber després. Els dos fils es van barrejant sense perill de perdre's. L'escriptura és molt descriptiva, de vegades en excés, però ens fa un efecte immersiu que ens transporta directament a aquelles terres àrides i fredes. Ritme lent i reposat, però molt agradable de llegir i prou intrigant com per mantenir-nos atents i no perdre el fil.

Les descripcions excessives en els llibres de vegades penalitzen, sempre des del meu punt de vista, però aquest 'Sortir a robar cavalls' està molt ben escrit i sap atrapar-te, tot i els salts temporals, tot i no acabar d'entendre moltes coses fins que no ens les expliquen, i fins i tot sense acabar d'explicar alguns fets que queden a la nostra imaginació. Comença com un camí iniciàtic a l'adolescència d'en Trond, els descobriments i contradiccions de la joventut, però va més enllà, perquè a la cara B d'aquell estiu concret, el de 1948, en el que es desenvolupa gairebé tota l'acció del passat, hi ha una trama que al nostre jove amic se li escapa i que l'acabarà marcant per sempre més. He gaudit amb aquest llibre, m'ha agradat l'estil de l'autor i allò que explica. És una bona història. Paradoxalment, la primera part m'estava calant més que quan comencen les 'sorpreses', potser el pes de les descripcions, com comentava, es deixa notar, no és un llibre per llegir d'una revolada, cal prendre paciència per assaborir-lo, una paciència que segurament ara mateix no tinc. Però m'ha agradat prou per tenir la certesa que repetiré amb l'autor, i em sembla que no esperaré gaire. Força recomanable.

Impressió general: @@@

dissabte, 21 de novembre de 2020

La veïna del costat

Autora: Yewande Omotoso
Editorial, any: Editorial Les Hores, 2020 (segona edició, la primera al 2019)
Títol original, idioma, any: The Woman Next Door, anglès, 2016
Gènere: Narrativa
Traductora: Àfrica Rubiés
Número de pàgines: 304
Llegit en: Català

A Ciutat del Cap, a Sud-Àfrica, hi ha barris benestants habitats per blancs, productes de la segregació racial. En una d'aquestes comunitats, Katterijn Avenue, hi ha una excepció: l'Hortensia James. Amb arrels familiars a Barbados, la vida la va portar Sud-Àfrica i a instal·lar-se en aquest barri tan exclusiu, amb el seu marit Peter, que sí que és blanc. Tot i ser una persona amb carrera i que s'ha guanyat molt bé la vida, la seva participació a l'Associació de Veïns, i la seva simple presència, incomoda la resta d'habitants del barri, acostumats a que les persones negres només els fan de servents. D'entre tots, la Marion Agostino, la seva veïna més immediata, és la que té més reticència amb l'Hortensia. Al llarg dels anys s'ha establert entre les dues una gran rivalitat i molta agror. Cap de les dues es tolera i, cadascuna a la seva manera, intenta passar per sobre de l'altra. No s'adonen, però, que les dues s'assemblen més del que volen reconèixer, dones de caràcter, amb carrera i que han hagut de lluitar molt i patir encara més per arribar on són ara, ja a la recta final de les seves vides. Un accident fortuït potser serà la cola que les acabi unint, després de tants anys de rivalitat.

Aquesta història, que conté molts elements autobiogràfics de l'autora, parteix d'una premissa amb molts ingredients que la fan interessant. La situació socio-política de la Sud-Àfrica de l'Apartheid i posterior és un bon al·licient, i el cas concret que es narra encara hi posa una mica més de sal. S'hi tracten temes com el racisme institucionalitzat o les relacions de poder, però també la lluita feminista, la maternitat i el naufragi de les relacions personals. Un còctel que s'anirà desgranant a mesura que avança la trama centrada en l'actualitat, la relació entre les dues dones, els seus problemes amb la pèrdua, la vellesa i la propietat, alhora que coneixerem les seves històries personals, difícils, cadascuna amb les seves problemàtiques pròpies. No és de casualitat que ambdues hagin desenvolupat mal caràcter i saltin espurnes sempre que estan juntes. No tenen res personal l'una contra l'altra, però sí que aboquen en la seva antagonista tota una vida de greuges. El llibre comença a bon ritme, posant-nos en situació, però es va alentint mica en mica a mesura que se'ns presenten les vides de les dues protagonistes. Algunes de les vivències sembla que s'allarguen una mica innecessàriament. Però tot i així, la narració es manté àgil i és capaç de mantenir l'atenció del lector fins el final.
 
Una d'aquelles lectures que va molt més enllà del que es veu a simple vista. Podria ser una història simple, de dues veïnes barallades, de discrepàncies pel territori i la manera de viure, fins i tot simple en el tractament del conflicte racial. Però és tot això i moltíssim més; tot alhora. El ventall de temàtiques es correspon a la difícil trajectòria vital de dues octogenàries que se les han vist de tots els colors, però molt especialment el blanc i el negre. Assistim com a espectadors a tota mena de conflictes i tensions, amb algun punt còmic i al caràcter esquerp, agre i antipàtic, especialment entre elles, de dues protagonistes que, de totes maneres, no podem deixar d'estimar. Que els vulguem clavar un calbot de tant en tant és una altra història. Un bon llibre, de ritme lent i que convé anar paint, amb molta teca, un bon nivell narratiu i una traducció notable. I una nova mostra del bon ull de l'Editorial Les Hores per portar a casa nostra autors (i en especial autores) que ens podrien quedar molt lluny, però que val la pena que siguin traduïdes al català. Aquesta tasca mereix, sens dubte, un reconeixement.

Impressió general: @@@ i mitja

dissabte, 14 de novembre de 2020

El dia dels trífids

Autor: John Wyndham
Editorial, any: L'Altra Tribu (L'Altra editorial), 2019
Títol original, idioma, any: The Day of the Triffids, anglès, 1951
Gènere: Terror
Traducció: Ramon Folch i Camarasa (revisada le 2019)
Número de pàgines: 332
Llegit en: Català

Que angoixant despertar-se en un hospital amb els ulls embenats des de fa una setmana, una setmana de foscor absoluta. Però per sort, ha arribat el dia que li retiraran les benes, en Bill Masen confia que la seva visió no s'haurà vist afectada. Però justament aquest matí li sembla diferent dels altres. El silenci és impropi. No ve ningú a atendre'l. Així que decideix prendre el control de la situació. De seguida descobrirà que alguna cosa molt greu ha passat, la immensa majoria de la gent s'ha quedat cega després d'admirar una pluja de meteorits provocada per un cometa, espectacle que ell es va perdre per la seva convalescència. Per sort, ell conserva la vista, el trífid que el va atacar no va acabar la feina.  Com se'n sortirà ara la humanitat, que majoritàriament ha perdut la capacitat de veure-hi, davant d'aquestes plantes gegants i perilloses que poden desplaçar-se i semblen tenir un apetit pronunciat per la carn? Comença un nou món, una situació que cal redreçar després de la catàstrofe i d'una incapacitació per la qual l'ésser humà no estava preparat. En canvi, els trífids cada cop són més nombrosos i atrevits.

Tot un clàssic de la literatura fantàstica i de terror que tenia pendent i que recupero gràcies a la reedició que en va fer L'Altra Tribu l'any passat. Es tracta d'un llibre amb un plantejament molt interessant. La humanitat, gràcies als seus coneixements en tecnologia i ciència, es passa de frenada i genera involuntàriament uns monstres vegetals amb capacitat per atacar-nos. Inicialment estan en desavantatge i espanten poc, però què passaria si juguessin amb l'avantatge que els humans no podem veure-hi? Amb aquest punt de partida, Wyndham basteix un relat en un món post-apocalíptic en el que els trífids són una amenaça cada cop més palpable, però en el que prou feina tenen els homes i dones per tirar endavant una organització, una societat i un mode de sobreviure amb els recursos que tenen. La situació planteja múltiples dilemes i convida a la reflexió. Tindrem diferents visions de com redreçar la civilització i això no vol dir que cap d'elles ens sembli adient. El llibre està escrit en primera persona, a mode de crònica del mateix Bill Masen, i és molt absorbent perquè el que descriu és molt intrigant, sorprenent i està explicat amb gran destresa, manté un pols narratiu que impedeix deixar de llegir

Un llibre molt imaginatiu, inquietant i que fa pensar més enllà dels elements fantàstics que introdueix, que no deixen d'estar relacionats amb capacitats que els mateixos humans hem desenvolupat. Per més que estigui emmarcat en una col·lecció de literatura juvenil, em sembla que encaixa més en el terror o la ciència ficció, gairebé. L'he trobat fantàstic, m'ha atrapat de principi a fi, amb un inici que capta l'atenció immediatament i un segon capítol dedicat a l'arribada dels trífids que m'ha fet pensar en 'La guerra de les salamandres'. Pensava que els trífids tindrien un paper molt més protagonista, en algunes fases del llibre ni tan sols apareixen, però la narració no perd interès perquè la situació ja és prou enrevessada per si sola. N'he gaudit molt. M'han dit que hi ha una adaptació cinematogràfica francament dolenta, trobo que l'argument dóna per fer-ne produccions ben reeixides que siguin fidedignes al llibre. Tot i que no sé si em faria gràcia veure els trífids en imatges, no dubto que podria tenir molt èxit actualment, tot i que l'obra voreja ja els 70 anys. És un clàssic que val molt la pena recuperar, o descobrir per primer cop com ha estat el meu cas.
 
Impressió general: @@@@

dimarts, 10 de novembre de 2020

L'amor d'Erika Ewald

Autor: Stefan Zweig
Editorial, any: Viena Edicions (Petits Plaers), 2020
Títol original, idioma, any: Die Liebe der Erika Ewald, alemany, 1904
Gènere: Narrativa
Traductora: Clara Formosa
Número de pàgines: 109
Llegit en: Català

L'Erika Ewald arriba a casa i s'hi troba la mateixa estampa de cada dia. Soparà amb el seu pare, ja gran, i la seva germana lletja, insignificant i miop. Cap dels tres tindrà massa res a dir-se. Les vetllades són sempre monòtones i passen sense més, fins que el pare decideix retirar-se a la seva cambra amb un 'bona nit' i la germana es posa a brodar ben encorbada endavant. L'Erika marxarà també a la seva cambra, on es passa moltes nits llegint sense parar. Però avui no, avui és diferent: ha estat amb ell. Es van conèixer al cercle social. Ella hi dóna classes de piano, ell és un virtuós del violí. Els dos gaudeixen de les estones junts i de tocar música plegats. I l'amor que sent l'Erika per ell és allò que l'ha fet més feliç de la seva vida. La intensitat del seu sentiment no pararà de créixer a cada contacte, amb cada paraula escrita o dita entre els dos, però aquest amor tan pur i desfermat també pot tenir una cara amarga, perquè és molt fàcil caure quan t'has elevat tan amunt. L'Erika és a punt de descobrir-ho.

Aquest és el primer llibre que llegeixo de Stefan Zweig, autor de renom i que en els darrers anys se n'ha sentit a parlar força per les edicions en català que han sortit dels seus llibres. Es tracta d'una novel·la curta que aprofundeix en el sentiment amorós creixent, en la por, la passió, el desengany i el desamor. L'Erika viu el seu enamorament com un fet eteri, elevat i per sobre d'una realitat més aviat avorrida. El seu violinista li correspon, la relació que estableixen és pràcticament platònica. Quan deixa de ser-ho, és quan apareixeran els problemes. Zweig descriu a bastament els sentiments de la noia, d'una manera molt poètica i florida, profunda, punyent, dramàtica gairebé. La tendresa de les paraules, la fragilitat de tot el relat, la converteixen en una obra deliciosa molt agradable de llegir, però també ens indiquen que l'amor romàntic no sempre té un bon final. Tindrem la percepció que qualsevol petit desequilibri pot trencar aquest sentiment tan pur.

Personalment, no sóc amant d'escriptures tan florides i adornades com presenta aquest llibre, se'm fan una mica apegaloses, però he de dir que m'ha resultat molt agradable llegir aquesta obra. És una història petita, com tantes altres, una vivència de joventut amb la seva intensitat pertinent, viscuda amb la passió de qui no sap ben bé a què s'enfronta. Allò que, de joves, converteix un moment fugaç en tot un món, en un univers, que no ens deixa veure-hi més enllà i ens ocupa tot el nostre temps. És una lectura que es pot enllestir en una tarda, i sembla que hagi de ser obligatòriament acompanyada d'una infusió ben calenta, tot i que jo sóc de cafè. Si fora està plovent, encara millor. El llibre t'abraça, t'envolta, i et fas teva l'Erika, la seva prudència i les seves pors, perquè t'imagines tan desvalgut i tan novell com ella. Com diu el nom de la col·lecció, és un petit plaer lector. I tot i estar fora de la meva zona de confort lectora, m'ha convençut prou com per voler llegir algun altre llibre de l'autor.

Impressió general: @@@

diumenge, 8 de novembre de 2020

La mestra de te i la investigadora

Autora: Aliette de Bodard
Editorial, any: Mai Més Llibres, 2020
Títol original, idioma, any: The Tea Master and the Detective, anglès, 2012-2018
Gènere: Ciència ficció
Traductora: Anna Puente
Número de pàgines: 377
Llegit en: Català

Xuya és una ucronia en la que la Xina va arribar al continent americà abans que Europa, només unes dècades abans del que la història que coneixem diu, però suficients per establir-s'hi i fundar colònies allà abans que els conqueridors. Quan aquests van arribar-hi, van trobar aliances entre imperis i no pas una població endarrerida i vulnerable a malalties. Amb el pas dels segles, l'imperi asiàtic d'Amèrica ha anat entrant en decadència, però s'ha arribat a l'era espacial. Els cinc relats que formen aquest llibre, amb 'La mestra de te i la investigadora' com a títol principal i més llarg, estan ambientats en els segles XXI i XXII i descriuen situacions pròpies d'uns temps als quals encara no hem arribat. Bots assistents, naus intel·ligents, drons de guerra i un submón molt ciberpunk que ens transporta a universos desconeguts i tecnològics, barrejats amb les tradicions familiars i el comportament reposat i prudent dels asiàtics.  

Abans de parlar del llibre, potser seria hora que vagi assumint que no estic fet per això que anomenen ciència ficció 'hard'. Perquè això és el que trobarem aquí, mons pesants i opressius en els que ens costa entrar, o a mi em costa. Els relats d'aquest recull són independents i hi he trobat pocs punts en comú en els que lligar el fil d'un únic univers literari. Insisteixo, potser no l'he sabut trobar jo i sí que hi és. Té punts interessants, ens introdueix sense preavís en les situacions concretes, ens fa partícips d'un retrat com si ja haguéssim de saber que el temps que descriu és i funciona així. Que ens estalviïn explicacions sobreres per ambientar sol ser un punt a favor que valoro, cal que les històries siguin immersives i que ens vagin situant mica en mica, i això l'autora ho fa bé. Però reconec que jo personalment m'he perdut més del compte, segurament perquè no ha aconseguit atrapar-me. Un altre punt molt interessant a destacar és que tots els personatges protagonistes són femenins, cosa molt poc comú en un gènere que tradicionalment ha estat capitalitzat per homes, amb algunes excepcions molt remarcables com l'Ursula K. Le Guin.  
 
No puc negar que el llibre m'ha costat. Els quatre relats curts descriuen situacions concretes que, un cop situat, et desperten algunes sensacions. En aquest sentit, potser em quedaria amb el primer 'Espargits al llarg del riu del Paradís'. El relat llarg, que porta el títol de l'obra, és gairebé una novel·la negra futurista amb elements interessants, però que m'ha acabat marejant una mica. Com deia, hauré de començar a descartar lectures dels gèneres més 'hard' de la ciència ficció, tan foscos i claustrofòbics, perquè no aconsegueixo entrar-hi, em falta abstracció i se'm fan difícil de llegir. Em sento més còmode amb la ciència ficció més reflexiva, filosòfica i literària que utilitza universos futurs o diferents només com a escenaris i no com a personatges mateix de la història. Em caldrà ser curós a l'hora de triar perquè no vull renunciar del tot a un gènere que m'ha aportat molt bones estones de lectura, però que en casos com aquest llibre se m'acaba fent pesat i feixuc, tot i reconèixer-li virtuts i punts interessants, com ja he explicat.
 
Impressió general: @@

dimecres, 4 de novembre de 2020

100 coses que cal saber dels virus

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: Cossetània, 2020
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

Si mirem quines paraules són les més buscades als cercadors aquest 2020, el més probable és que Covid-19 o coronavirus encapçalin els primers llocs. I és que no tots els anys patim una pandèmia global que capgira les dinàmiques de tot el món. Parlem de la malaltia, dels símptomes, de les restriccions que ens imposen per evitar contagis i molt en general de l'organisme que ho ha provocat tot: el virus  SARS-CoV-2. Però sabem què és un virus, realment? Ens podem imaginar aquest, més enllà de la típica representació que se'n fa d'esfera amb punxes? I el que provoca la SIDA? O les Hepatitis? O la grip estacional? Daniel Closa torna a venir al nostre rescat. De manera molt oportuna, aquest llibre fa una repassada molt didàctica i planera a tot allò que sabem del cert del món dels virus: com són, quins tipus n'hi ha, com infecten, com es distribueixen, què podem fer per defensar-nos-en, i fa una revisió del què sabem sobre els virus més coneguts que afecten a humans. Sí, també parla a bastament del SARS-CoV-2! No hi podia faltar l'estrella del moment.

No cal dir que Daniel Closa és un dels millors divulgadors científics que tenim a casa nostra. La ciència l'apassiona, en totes les seves branques, i la sap explicar com ningú, d'una manera tan entenedora que posa a l'abast de tothom conceptes ben complicats. I els virus en són, de complicats. I diferents. I punyeteros, perquè sembla que vulguin portar la contrària a les convencions sobre la vida i la biologia que tenim els científics. El format del llibre és perfectament conegut per l'autor, si no m'he descomptat, ja és el sisè que aporta a aquesta col·lecció 'De cent en cent', dels quals ja he llegit la majoria. Es tracta de petites píndoles temàtiques de només dues pàgines que desenvolupen conceptes concrets. Una mica com fa diàriament en el seu blog Centpeus, però tots enfocats al tema central del llibre. En aquest cas, els primers capítols estan dedicats a explicar de manera molt didàctica els fonaments de la virologia. Espectacular la capacitat de fer-se entendre en aquesta fase introductòria. Posteriorment, tracta la biologia dels virus i desgrana allò que sabem sobre els més 'populars'. No hi ha una divisió formal per blocs temàtics que personalment hauria trobat desitjable, però de manera oficiosa existeix. Com ja he comentat altres cops, aquest format és interessant, però molt limitant, de vegades perquè et falten capítols, i d'altres perquè has d'arribar a 100 i no tots aconseguiran despertar el mateix interès. Aquí potser passa això darrer, però en tot cas n'hi sobrarien molt pocs.
 
Un altre dels inconvenients que trobo al format és que sempre l'agafo amb moltes ganes, però la mateixa estructura m'acaba cansant una mica. Però això és problema meu, que m'empasso els llibres tots d'una tirada, i aquests concretament són per degustar amb més calma. Anar llegint capítols de mica en mica, potser intercalant amb algun altre llibre, perquè no t'acabis saturant d'aquestes petites càpsules divulgatives. De totes maneres, això només és un consell lector, que jo 'no el llegeixi correctament' no li resta qualitat i en valoro molt l'esforç d'estructurar i d'explicar de manera tan entenedora un tractat sobre virus, uns organismes dels que tothom ha sentit a parlar però que només aquells qui els estudien saben realment què són. Especialment recomanable la primera part de conceptes bàsics, l'he trobat fantàstica. Després ve la part interessant, però també es complica, és clar. En uns moments en que patim diàriament una tempesta d'informació no contrastada i abunden les conspiranoies, penso que seria molt recomanable invertir un temps en llegir obres com aquesta, fàcils d'entendre, amb informació veraç i amb vocació només divulgativa. Un petit oasi científic en mig de la cridòria.

Impressió general: @@@ i mitja

diumenge, 1 de novembre de 2020

Olive Kitteridge

Autora: Elizabeth Strout
Editorial, any: Butxaca 1984, 2017
Títol original, idioma, any: Olive Kitteridge, anglès, 2008
Gènere: Narrativa
Traductora: Esther Tallada
Número de pàgines: 377
Llegit en: Català
Premis: Pulitzer de novel·la 2009, Llibreter 2010

En un petit poblet de Maine tothom es coneix, però cada família té els seus propis drames, alegries, secrets i històries per explicar. L'Olive Kitteridge és una mestra de matemàtiques jubilada que afronta l'última fase de la seva vida assistint als canvis que l'envolten, cabuda i tancada en ella mateixa malgrat que té una família que l'estima i uns veïns que la respecten i la temen a parts iguals. Aquest llibre, que porta el seu nom, és en realitat un recull de relats de vides viscudes, de situacions familiars de tota mena i de reflexions vitals. En tots ells l'Olive hi jugarà un paper. De vegades és la protagonista i la patirem. Malcarada, esquerpa i molt poc donada a demanar disculpes per les seves sortides de to injustes. D'altres actuarà d'acompanyant d'algun familiar o amistat. I encara, en altres casos serà una simple observadora o farà alguna aparició fugaç. En tot cas, la tindrem sempre present, sigui o no la protagonista, perquè la seva figura rotunda no deixa indiferent a ningú. A nosaltres tampoc.  

Després de My name is Lucy Barton vaig saber que tornaria a llegir Elizabeth Strout. Aquest 'Olive Kitteridge' és potser el seu títol més reconegut, així ho indiquen els premis que va guanyar i he de dir que no m'ha decebut gens. M'ha sorprès perquè no m'esperava una protagonista així, realment li arribes agafar molta mania per com es mostra, però no deixa de ser virtut de l'autora crear un personatge en aparença tan egocèntric, esquerp i desagraït. Els capítols del llibre són llargs i ens presenten diferents famílies, cadascuna amb la seva situació i peculiaritat. Sempre haurà passat alguna cosa que no sabem, però que mica en mica se'ns permetrà descobrir. L'Olive sempre hi jugarà un paper, petit o gran. Mai seran grans trames amb girs espectaculars de guió, però sí històries molt humanes, íntimes i que ens presenten maneres de viure molt ianquis, una mica diferent del que estem acostumats, però en definitiva, les preocupacions i problemes acaben sent els mateixos. Ben descrit, ben presentat, ben desenvolupat i empaquetat. Els petits enigmes de cada família ens mantenen enganxats a la lectura i ens atrapen, l'autora sap crear un bon clima per fomentar l'interès en cada cas. Els capítols també mostren certa evolució i continuïtat en el temps, de tant en tant reapareix algun personatge o trama de capítols anteriors, més enllà de l'amiga Olive i el seu entorn més proper, que són recurrents.

Aquest és un d'aquells llibres que anys enrere no m'hauria plantejat llegir i que ara gaudeixo. És una sort haver ampliat els horitzons lectors per descobrir bones autores com Elizabeth Strout que saben ambientar bé les seves obres i generar interès en allò que expliquen, encara que siguin històries petites, íntimes i personals. La gran humanitat dels personatges, amb ombres, amb llums, autèntics supervivents de les misèries i escassos motius per les alegries. Famílies desestructurades, grans amors i amors de conveniència. Tot plegat, molt ben escrit i descrit, a ritme pausat. La relació amor-odi que establirem amb l'Olive Kitteridge també és digna d'estudi. Em fa gràcia perquè, a diferència dels Nobel, els Pulitzer de novel·la que he llegit per ara m'han agradat força. Més enllà d'això, Strout em sembla una autora a tenir en compte i no descarto gens seguir explorant la seva obra. De fet, el seu últim llibre torna a estar protagonitzat per l'Olive, però com que potser és estirar una mica massa el fil, segurament em decantaré per algun altre llibre seu.

Impressió general: @@@@

dimecres, 28 d’octubre de 2020

La llibreria ambulant

Autor: Christopher Morley
Editorial, any: Viena Edicions, 2015 (3a edició)
Títol original, idioma, any: Parnassus on Wheels, anglès, 1917
Gènere: Narrativa
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 154
Llegit en: Català

La Helen McGill potser és una dona de camp, però n'està fins al capdamunt de tenir cura de la casa i del seu germà Andrew, el gran autor de literatura rural. Amb l'excusa d'investigar pels seus llibres i de presentar-los per tot arreu, l'Andrew descuida les seves obligacions a la granja. Definitivament, pensa només en llibres, aquest home. De manera que, quan apareix per la finca un estrany homenet pel-roig a càrrec d'una llibreria ambulant arrossegada per una vella euga, l'Helen té clar que si l'Andrew se n'assabenta, la voldrà adquirir i encara li veurà menys el pèl. I és que en Roger Mifflin, el propietari del negoci, busca comprador per poder retirar-se a Brooklyn a escriure el llibre que fa anys que somia. Per evitar que l'Andrew vulgui la llibreria sobre rodes, a l'Helen se li acudeix l'única solució possible: comprar-la ella mateixa i viure una aventura, ser ella la que volti venent llibres. Així començaran una sèrie de peripècies plegats que els portarà a construir una gran amistat i una necessitat mútua. Vendre llibres no és tan fàcil com ho sembla quan ho fa en Roger, i menys si ho has de fer desplaçant-te en una tartana amunt i avall.

Aquest llibre és tot un clàssic que em van recomanar fa poc, i que no he trigat gaire a llegir. Planteja un escenari bucòlic amb una senyora McGill amb molt caràcter i molta determinació. D'alguna manera, es revela del paper que li ha estat assignat i pren les regnes, mai més ben dit! Per ser que el llibre té més de 100 anys, devia ser molt trencador quan es va publicar. La manera d'escriure de Morley és molt planera i no li manca humor, un humor blanc i més aviat trapella, d'aquests que t'arrenca un somriure per sota el nas de tant en tant. Sí que m'ha semblat que no tota la trama té la mateixa intensitat, té alguns alts i baixos, però es llegeix amb facilitat i descriu moments hilarants, d'altres d'heroics i també d'entranyables. L'obra desprèn amor pels llibres per totes bandes, també està farcit de referències literàries i de reflexions sobre els bons llibres i el plaer de la lectura. No debades al senyor Mifflin l'anomenen el professor, és un pou de ciència de saviesa lectora. Les seves digressions inevitablement fan les delícies d'aquells que som amants de la lectura.
 
Penso que si una paraula defineix aquest clàssic és entranyable. Aprenem aviat a estimar els protagonistes, ens enamorem de la passió pels llibres que senten i ens és fàcil veure'ns asseguts a la tartana arrossegada per la vella Peg. Ha envellit força bé, els temes que tracta no caduquen ni caducaran mai, per més que els escenaris canviïn. És una trama senzilla, agradable de llegir i que et deixa amb bon rotllo. Segurament no és massa versemblant, però ens és igual, perquè ho passem bé llegint, que és el que compta. Si repassem la llista de lectures d'aquest blog, és fàcil endevinar que no sóc gens de clàssics, em sol costar entrar en la manera d'escriure d'altres segles, però amb els llibres del Cercle de Viena ja he trobat algunes excepcions i no descarto gens llegir la segona part d'aquesta obra, que es diu 'La llibreria encantada'.

Impressió general: @@@

diumenge, 25 d’octubre de 2020

El Mur

Autor: John Lanchester
Editorial, any: Univers, 2020
Títol original, idioma, any: The Wall, francès, 2019
Gènere: Ciència ficció
Traductor: Joan Puntí Recasens
Número de pàgines: 284
Llegit en: Català

Quan s'arriba a certa edat, és obligatori passar un període al Mur. Dos anys de servei obligatori. Tant homes com dones, la defensa és cosa de tothom. A en Kavanagh li ha arribat el moment. És un lloc hostil, fred i amb condicions molt dures, però bé s'ha de defensar el país dels Altres. És el que té viure en un lloc pròsper i benestant, no es pot deixar que res interfereixi. El Mur és una infraestructura de 10000 quilòmetres i hi ha tota una organització molt ben estructurada de Defensors per vigilar-lo. Les ordres són clares, ningú que vingui per mar ha de poder travessar-lo, per tant, cal disparar abans de preguntar. Si algú travessa la muralla per allà on tu vigiles, ets tu qui te'n vas desterrat al mar. Tots els Defensors tenen molt clara aquesta premissa, així que tot i el fred, la monotonia, la por i el perill, passen els dies mirant el mar i seguint una rutina duríssima. Les dificultats sempre uneixen amb els companys de lluita, però en una situació tan extrema, unes condicions tan excepcionals, no saps mai qui pot ser un col·laborador dels Altres i girar-te l'esquena quan més el necessitis.

Inquietant distòpia que ens presenta John Lanchester. La informació de què disposem inicialment és molt minsa i ens la serveix en comptagotes. Des que va haver-hi el Canvi, les coses al món van canviar molt. Però què és el Canvi? On és aquest Mur? Què protegeix, i de qui? Tot això són incògnites que haurem d'anar destapant mica en mica. L'estil de l'autor és molt descriptiu, es recrea molt en l'estructura del Mur, la feina i formació dels Defensors i altres aspectes. Això fa que el ritme del llibre sigui una mica lent, però és inquietant i sap com captar la nostra atenció, tant perquè sembla que en qualsevol moment poden passar coses, com per l'interès que ens desperta tot plegat. Volem saber, necessitem saber. Però Lanchester es fa pregar, així que no hi ha més remei que seguir avançant fins el final. El llibre està dividit en tres parts que ens indiquen el moment que viuen els protagonistes. És evident que a un llibre així li calen girs i canvis d'escenari, però no he acabat de pair bé la deriva que va tenint la història. A la segona i tercera part segueix ben escrit, ben inquietant i  absorbent, però sembla que ja sigui un altre argument. Percepció personal, jo hauria preferit que les coses anessin cap una altra banda i que algunes incògnites es resolguessin. El desenllaç es podria explicar si hi ha prevista una continuació. Si no, potser queda una mica pobre per l'expectativa generada.
 
La impressió general del llibre és que a l'inici vols més, et calen explicacions, i quan descobreixes dades que se t'havien amagat fins llavors encara t'enganxes més, però a les fases finals naufraga una mica. Mirant de ser objectiu, és un bon llibre amb un escenari post-apocalíptic, inquietant, absorbent i al que se li poden fer diverses lectures, deixa més a la imaginació del que explica, cosa que probablement va amb el gènere, però jo hagués agraït algun aclariment més. Tot i que la comparació amb '1984' de la contraportada és exagerada, és un llibre al que no li cal comparació, té una veu pròpia i ens pot esgarrifar pels seus propis plantejaments. Apunta alt, encara que personalment penso que acaba una mica desinflat. Tot i així, m'ha agradat força, ha aconseguit mantenir-me ben enganxat. És un autor a tenir en compte, i un nou segell editorial al qual també cal tenir l'ull posat a sobre, perquè està publicant molt i força bé, pel que sembla.

Impressió general: @@@ i mitja

dijous, 22 d’octubre de 2020

Dona i poder

Autora: Jenn Díaz
Editorial, any: Ara Llibres, 2020
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 92
Llegit en: Català

L'escriptora Jenn Díaz, autora del Premi Mercè Rodoreda 2016 amb 'Vida Familiar', entre d'altres, va entrar en política a les eleccions del 2017. Des de llavors, és diputada al Parlament de Catalunya i ha destacat en els àmbits de cultura i igualtat. La seva militància feminista la porta ara a escriure un assaig sobre la relació de les dones amb el poder, centrat sobretot en el món de la política, però també aplicable en altres sectors com els consells d'administració i altres posicions en les que es remenen les cireres. Amb el seu anàlisi, descobrirem que no n'hi ha prou amb les lleis que asseguren la presència de les dones a les institucions, sinó que cal que hi desembarquin massivament i que no se les consideri intruses per poder participar de manera real en la presa de decisions. L'autora posa de manifest les dificultats de les dones que es dediquen a la política, perquè, si bé ningú els ho impedeix, no s'ha previst qui les substituirà en totes les seves tasques fora de l'àmbit professional. El lideratge femení, la comunicació feminista i l'agenda política feminista són altres temes de reflexió que podrem trobar en aquest assaig curtet i amb epíleg de la politòloga Tània Verge.

D'un temps ençà m'interessa força tot allò que està relacionat amb la lluita feminista, els últims anys he llegit força assajos que aborden aquesta temàtica des de diverses perspectives, però encara no havia llegit cap aproximació a l'àmbit de la política i el poder, des d'una posició d'experiència personal i compartida. El que he trobat en aquest 'Dona i poder' és força revelador, en molts aspectes. Si bé no és cap sorpresa que la dona sempre s'intenta relegar a un segon pla, les regles del poder són heteropatriarcals i els qui l'ostenten malden perquè segueixi sent així. Encara ara, que molts veiem normal la presència de dones en llocs de representació, la discriminació en posicions de rellevància i de presa de decisions és molt palpable. També la manera de fer, entendre i comunicar la política ve marcada pels homes i caldrà molta més presència femenina per poder canviar les dinàmiques. Cal dir que l'autora fa referència tant a la política institucional com a les cúpules dels partits polítics, que per més que implementin plans d'igualtat encara estan lluny d'una igualtat efectiva i real. Es tracta d'un text seriós, reflexiu i molt meditat, escrit des del ple coneixement de causa, i que aporta idees per feminitzar la manera de fer política. Un text que, des de la meva perspectiva de privilegi com a home, blanc, heterosexual i de mitjana edat, requeriria d'una segona lectura sencera per poder amar-me de tot el que explica.

No cal dir que m'ha semblat una aproximació molt interessant, ja que jo mateix sóc militant polític i certes relacions amb les altes esferes de poder ningú te les sol explicar. Amb aquesta ressenya no li faré justícia al llibre perquè em manca formació en diversos aspectes, segurament no he destacat aquí reflexions importants que ajudarien a entendre les relacions de poder, com per exemple que les dificultats de les dones per accedir a la política són també una qüestió de classe, però el llibre és a l'abast de tothom per poder-ne fer una lectura ben exhaustiva i prendre consciència de les desigualtats existents en l'àmbit de la política institucional i de partit. He de dir que l'autora és dura en la seva valoració de la situació, especialment pel que fa a organitzacions polítiques, i això no és fàcil de pair, però no tinc dubtes que parla des de l'experiència. No és un llibre fàcil ni banal, probablement calen coneixements específics per entendre'l del tot, o simplement ser dona i voler dedicar-se a la política. Diria que una mica per sobre del meu nivell de comprensió sobre temàtica feminista, però precisament per això he pogut aprendre coses i interioritzar algunes reflexions. Ara falta ser-ne conscient quan calgui actuar en conseqüència.

Impressió general: @@@

dimarts, 20 d’octubre de 2020

Les inseparables

Autora: Simone de Beauvoir
Editorial, any: Angle Editorial, 2020
Títol original, idioma, any: Les inséparables, francès, 2020 (escrita el 1954)
Gènere: Narrativa
Traductora: Margarida Castells
Número de pàgines: 143
Llegit en: Català

La Sylvie és sempre la primera de la classe a la seva escola, el col·legi Adélaïde. Però aquest inici de curs li portarà una sorpresa. Una nova alumna que l'enlluernarà de seguida. Tenen 9 anys i estem a finals de la dècada dels '10 del segle XX. L'Andrée és una noia alegre, molt intel·ligent i amb unes idees força avançades per ser que prové d'una família catòlica, molt conservadora i amb idees retrògrades. L'amistat que es construiran totes dues les farà inseparables fins el punt de l'obsessió, especialment per part de la Sylvie, que mai havia conegut ningú com l'Andrée. Tant és així, que la família de la seva amiga començarà a veure-la amb mals ulls. Per això, i perquè la Primera Guerra Mundial arruïnarà la família de la Sylvie, que haurà de rebaixar el seu nivell social. Quan Sylvie s'adona que la devoció que professa per Andrée no és del tot corresposta, posa una mica de distància entre les dues, però al llarg dels anys i de moltes converses i reflexions compartides, l'amistat perdurarà i sempre seran un puntal l'una per l'altra.

La Sylvie d'aquesta història no és altra que la mateixa Simone de Beauvoir, que explica en aquesta biografia novel·lada la seva relació amb Zaza Lacoin, l'Andrée en el llibre. La seva amistat va perdurar dels 9 als 21 anys i va marcar profundament la vida de l'autora. Com s'explica a l'epíleg, escrit per Sylvie Le Bon de Beauvoir, filla de l'escriptora, de Beauvoir va introduir la seva amiga Zaza en altres llibres, però no és fins aquesta obra pòstuma, publicada aquest any 2020, on explica aquesta història íntima amb molts detalls, tot i que amb noms i llocs canviats. Es diu que era massa íntima per ser publicada en vida de l'autora. 'Les inseparables' té dues parts. En la primera les noies són encara joves, tot i que Andrée comença a interessar-se pels nois i Sylvie professa tal admiració i està tan absorta amb Andrée que es deixa entreveure que el que sent per ella va més enllà de l'amistat. Actualment ningú s'hauria de sorprendre per aquest fet, però tenint en compte el marc històric en el que s'ambienta l'obra i la dècada en que es va escriure el manuscrit, és d'una gran valentia posar-ho sobre paper. Aquesta primera part, amb la relació que s'estableix entre les dues noies, és força absorbent i atractiva. A la segona la Sylvie pren distància i la trama deriva una mica, es torna una mica menys interessant, pel meu gust. Però tot el llibre situa elements per la reflexió, com els privilegis de classe, la religió, les cotilles socials de les dones o el trencament emocional, entre d'altres. I val a dir que l'autora ho exposa tot amb gran destresa.

Simone de Beauvoir és un d'aquells noms que et ressonen sempre al cap i penses que algun dia l'hauries de llegir. Així que, quan l'oportunitat m'ha passat per davant, no m'ho he pensat dos cops. L'autora ha esdevingut tota una icona del feminisme, i encara que aquest llibre és més íntim i autobiogràfic, també demostra un pensament crític respecte al paper de la dona a la societat. Aquesta edició d'Angle Editorial inclou un annex amb fotografies i cartes creuades entre Beauvoir i Lacoin, per cert. Estic content d'haver llegit Simone de Beauvoir per fi. No tinc tirada a llibres autobiogràfics, però com que desconeixia la seva història completament, per mi ha estat com llegir ficció. M'ha agradat com està escrit, he gaudit especialment de la primera part, ha aconseguit interessar-me. Després l'atenció baixa una mica, per això penso que em caldrà tornar a llegir l'autora, per acabar de decidir si connecto amb ella o no. De moment, tinc la voluntat de fer-ho, que ja és bon senyal. 

Impressió general: @@@

dissabte, 17 d’octubre de 2020

La foscor que coneixes

Autora: Amy Engel
Editorial, any: La Campana, 2020
Títol original, idioma, any: The Familiar Dark, anglès, 2020
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 282
Llegit en: Català

El petit llogarret de Barren Springs no arriba pràcticament a poble. Tothom es coneix i no hi ha massa coses a fer. Per això, quan succeeix un fet esfereïdor, l'Eve Taggert té clar que no ha estat obra de cap desconegut: l'autor ha d'haver estat un dels seus conveïns. La Junie, filla de 12 anys de l'Eve, ha aparegut morta al costat de la seva amiga inseparable Izzy, algú va acabar amb les seves vides amb una arma blanca, en mig d'una tempesta desacostumada pel mes d'abril. L'Eve és pobra, però llesta i tenaç. Treballa en una cafeteria per poder mantenir la filla, ella és l'únic motiu de la seva existència. Ara que ja no hi és, el seu món s'esfondra. La seva poca confiança en la policia, tot i que el seu germà Cal, amb qui estan molt units, pertany al cos, fa que es posi a investigar pel seu compte, sense saber per on començar, però estirant un fil que cada cop es va fent més llarg i que la porta a descobrir secrets que no s'esperava de la gent del poble. Ningú és el que sembla, tothom, qui més, qui menys, té algun cadàver a l'armari. Està decidida a no deixar que l'assassí de la Junie quedi impune, però també descobrirà que en un racó de món infecte com el que l'ha vist créixer hi ha coses que seria millor no saber.
 
L'Eve serà l'encarregada de desgranar aquest thriller en primera persona, de manera que coneixerem la seva duresa, la seva fredor davant de la misèria que l'envolta, però també la profunditat del seu dolor. Producte d'una família desestructurada ja fa diverses generacions, acostumada a la violència, al maltractament, a l'abús, intenta escapar del món que l'ha criada per donar una oportunitat a la seva filla, però ni així pot protegir-la. La pèrdua li revifa els instints més foscos i la portarà als racons més sòrdids del poble. Ambientada a 'l'Amèrica profunda', en aquesta obra ens trobarem un bon grapat de tòpics, tots aquells que trobem a llibres i pel·lícules similars. L'acció és lenta i la importància de la narració recau sobre la vida viscuda per l'Eve, més que en la seva investigació. Tots els esdeveniments que va descobrint li van fent aflorar una ràbia que havia enterrat amb el naixement de la Junie. Els girs argumentals són constants, perquè ningú no és el que sembla i tothom amaga coses. És lògic i habitual en aquesta mena d'obres, però en aquest cas la insistència en algunes descripcions fa sospitar que allò s'ha de torçar, i no ens equivoquem. No vull donar massa pistes al respecte, però és una mica previsible, potser no el desenllaç final, però sí per on van els trets.

Malgrat que no es pugui dir que sigui un argument ni un format gaire innovadors, 'La foscor que coneixes' és d'aquesta mena de llibre que enganxa: està fet per a això. Tampoc excel·leix en els recursos narratius de l'autora, però és intrigant, és fosc i planteja dilemes morals, ens presenta el dolor d'una mare i no se n'està de fugir dels estereotips: una mare no té per què mostrar-se només afligida, també pot estar enrabiada, i tant que sí. La Eve ho està i molt. Durant tot el llibre hi trobarem missatges feministes ben inserits i fins i tot ironia i humor negre, detalls que li fan sumar alguns punts. I és fàcil de llegir, és clar, et manté ben atent. No té gaire acció i és estranyament reflexiu pel que és el gènere, però tot i així atrapa. Fa la funció que se li demana, un entreteniment i una evasió de la pròpia existència, et transporta a un entorn i unes circumstàncies en les que no t'agradaria trobar-te. Una distracció, sense més.
 
Impressió general: @@@

dimecres, 14 d’octubre de 2020

Quan la música ho és tot

Autors: Haruki Murakami i Seiji Ozawa
Editorial, any: Empúries, 2020
Títol original, idioma, any: Ozawa Seiji-san to ongaku ni tsuite hamashi o suru , japonès, 2011
Gènere: No-ficció
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 313
Llegit en: Català

Haruki Murakami, escriptor japonès de llarga trajectòria i prestigi internacional. Seiji Ozawa, director d'orquestra japonès reconegut mundialment per les seves interpretacions. Tots dos artistes, dedicats al món de la cultura, però no havien tingut oportunitat de conèixer-se, tot i que Murakami és un gran aficionat a la música clàssica i seguidor d'Ozawa. A través de la filla del director, que coneix a la dona de l'escriptor, es posen en contacte i gaudeixen de la bona conversa sobre música. Així, i a instàncies de la Seira, filla d'Ozawa, es proposen enregistrar les seves trobades i converses per fer-ne un llibre. De resultes, aquest 'Quan la música ho és tot' que arriba ara a casa nostra després de 9 anys de la seva publicació. Murakami demostra no ser un simple aficionat, és un gran coneixedor de la música en les seves múltiples vessants, però li manca formació tècnica que el mestre Ozawa, ben sorprès pels coneixements de l'escriptor, pot complementar i explicar. Parlaran d'obres concretes, de companys de professió d'Ozawa, d'anècdotes de la seva carrera i de la seva vocació de formar nous talents, entre d'altres temes.

Sigui dit d'inici: no sóc consumidor de música clàssica i els meus coneixements són escassos. Tampoc no tinc tendència a llegir llibres de no ficció, ni de converses o entrevistes. De manera que aquest llibre tenia molt poques possibilitats amb mi. Que l'hagi llegit respon només a un petit detall, a una paraula escrita a la coberta: Murakami. Doncs sí, segueixo completant la meva biblioteca de l'autor japonès i li he llegit tota l'obra traduïda (que sàpiga). Si no fos així, aquest llibre difícilment hauria acabat a casa. No obstant, una conversa sobre música podia tenir els seus al·licients, qualsevol tema pot ser interessant si es tracta amb passió. Bé, no ha estat el cas, com a mínim de la primera meitat del llibre, en la que els dos autors es dediquen a comentar peces musicals concretes i les diferències que hi ha entre diferents interpretes, directors i solistes. La meitat del llibre és apta només per a experts. Després se suavitza una mica i ofereix allò que esperava, conversen sobre diferents sales de concerts, compositors, òpera, orquestres diferents i paren especial atenció a la formació. Trobem reflexions interessants, una mica de biografia i obra del director i la lectura es torna més distesa, però no aconsegueix redreçar el torrent de concrecions que trobem a la primera meitat. Pel que fa a la conversa, gaire debat no hi trobarem, és una diàleg de donar-se la raó mútuament.
 
He llegit altres obres similars de l'autor que a priori em despertaven escàs interès, com 'Underground', sobre l'atemptat amb gas sarín al metro de Tòquio, o 'De què parlo quan parlo de córrer', sobre l'afició de Murakami a fer maratons i com això influeix en la seva obra. En els dos casos, i en algun altre, n'he gaudit. M'ha agradat com el japonès abordava els temes i els descrivia. Això esperava també d'aquesta conversa sobre música, que encara que fos clàssica, m'encuriosia una mica. Però no ha estat així, aquesta primera part, per un autèntic novell en la matèria, et mata. Després ja no he pogut connectar emocionalment amb el llibre, tot i que va a millor. Se salven els interludis, petites converses paral·leles entre les entrevistes, i alguns temes concrets com l'òpera, les orquestres de temporada o els cursos de tecnificació per a joves músics. Si hi ha algun fan de Murakami a la sala que, a més, sigui entès en clàssica, probablement pot gaudir molt d'aquest llibre. Si no és fan de l'autor però sí que coneix Ozawa i la seva obra, o li agrada la música clàssica en general, potser també, perquè no és un Murakami típic. Però em sembla difícil que pugui convèncer a algú que, com jo, no en té ni idea d'aquest gènere musical.
 
Impressió general: @@  

dissabte, 10 d’octubre de 2020

Dolça introducció al caos

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 248
Llegit en: Català

Les relacions de parella passen per diferents fases. Després de dos anys de relació i gairebé un de convivència, la Marta, fotògrafa i molt independent, i en Dani, guionista de televisió, encara mantenen la passió i la dolçor dels primers temps. Però un accident en absolut buscat farà trontollar aquesta serenitat i l'equilibri. "Estic embarassada. No ho vull tirar endavant". La Marta està convençuda que no és el moment, que és massa precipitat i que la relació no està prou consolidada. Com que decideix ella sobre el seu cos, pensa interrompre l'embaràs. A en Dani, qui fins ara tampoc havia mostrat un especial interès en ser pare, aquesta decisió unilateral li encendrà totes les alarmes. No és un bon moment? Quan ho és? No estan preparats? No tenen edat ja per ser pares i fer créixer la família? Les seves situació personals, familiars, laborals, com poden influir en la presa d'aquesta decisió tan important? Comença així una espiral emocional que ens portarà als confins més profunds dels seus éssers. Coneixerem tot allò que s'hi amaga i que explica per què no estan d'acord en un moment cabdal de les seves vides i que amenaça en ser un punt d'inflexió, per a bé o per a mal.

L'esperat retorn de la Marta Orriols deixa sensacions una mica agredolces. No dubto que tindrà grans elogis de crítica i de públic, per això intentaré destacar de la manera més objectiva possible els punts que no m'han agradat tant, encara que és difícil ser objectiu en aquest cas. El plantejament del llibre és posar-nos en situació, com explicava a la sinopsi, i després entrar a la ment d'en Dani, primer, i a la de la Marta després. L'exploració dels sentiments de cadascun és molt correcte, el punt més fort de l'obra. Però el pes del Dani és molt més gran que el de la Marta, se li dediquen moltes més pàgines i matisos a ell. D'alguna manera, sembla que els dos protagonistes tenen els rols canviats, no són una dona amb l'instint maternal a flor de pell i un home amb por al compromís, passa més o menys a la inversa, però això no treu que tot plegat sembli una mica tòpic. Ara bé, no hi ha gaires maneres diferents de sentir-se davant de la possibilitat de tenir un fill, suposo. Aquesta exploració dels sentiments és on l'autora excel·leix, té en compte moltes vessants i aprofundeix en la creació i història dels personatges (més extensa en el cas del Dani), però potser dóna massa voltes i el llenguatge és massa florit i rebuscat, molt poètic i metafòric, i això, penso, ens allunya d'uns personatges que podríem entendre, estimar i sentir-nos-hi perfectament identificats per la seva profunda humanitat. 

Després de cridar molt la meva atenció amb 'Anatomia de les distàncies curtes' i meravellar-me amb 'Aprendre a parlar amb les plantes', el llistó per aquesta tercera entrega estava molt alt i l'expectativa generada juga molt a la contra de 'Dolça introducció al caos'. Vol dir això que m'ha decebut, que no m'ha agradat? Doncs tampoc és això, és un bon llibre, és un tema proper i que ens fa pensar, que molta gent en la franja d'edat dels protagonistes haurà d'afrontar algun dia i no el viuran de manera massa diferent. No sabria dir què esperava, però les ganes de tornar a llegir Marta Orriols eren tan altes que el llibre m'ha suposat una frenada. Segueixo convençut que és una de les bones autores que tenim a casa actualment, per sobre d'altres a qui s'està posant molt el focus. Les properes entregues, que no dubtaré en llegir, ens diran si la culpa de la davallada és de l'autora, que va tenir un moment àlgid amb el llibre de les Plantes, o meva i d'altres lectors, que ens hem generat unes expectatives impossibles d'acomplir i ara som injustos amb un bon llibre. De moment, manté el crèdit. Que Edicions del Periscopi segueixi apostant per ella ja marca la pauta, sempre cal confiar en el seu criteri.

Impressió general: @@@

dimarts, 6 d’octubre de 2020

Tothom et recordarà

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: Crims.cat, 2019
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 332
Llegit en: Català
Premis: Premi de narrativa ciutat de Vila-Real 2018 

En una Barcelona convulsa que viu entre l'atemptat gihadista de les Rambles, el Primer d'Octubre i les eleccions autonòmiques posteriors, apareix el cos sense vida de l'inspector Santiago Ortuño, de la Policia Nacional. La mort de l'agent, que no comptava amb gaires simpaties dins el cos, és objecte d'una investigació policial a partir d'un testimoni ocular. Estirant el fil enrere, descobrirem que Ortuño estava relacionat amb una cantant d'origen sud-americà, la Leire Alfaro, que va demanar-li papers pel seu xicot Abduh Fayad. L'Abduh treballa a la botiga dels germans Xaddad, Reparacions de la Llar, un antre que la mateixa policia sospita que és una tapadora, allí s'hi cou un brou de cultiu que podria ser l'origen de nous atemptats. En aquesta novel·la amb diversos fronts oberts, descobrirem com funciona una cèl·lula gihadista per dins i com es desenvolupa el treball policial per detectar-la i desarticular-la. A més, també haurem de descobrir qui és l'assassí de l'inspector, d'entre tota la gent que li tenia ganes.

Tenia aquest llibre pendent d'Andreu Martín, a qui coneixem com 'el mestre', perquè és un dels millors autors de novel·la policíaca del país. La seva capacitat per bastir històries fosques, complexes i aprofundir en la investigació policial és molt notòria. En aquest cas, s'introdueix en el món del gihadisme i dels musulmans que viuen a Barcelona. Ho fa amb capítols llargs i amb un ventall de personatges que van trenant la seva pròpia història per completar la imatge global; tots ells hi jugaran algun paper. A més, tindrem dos tipus de narració: una que descriu els fets tal com van anar passant, i uns documents, a font de lletra canviada, on tindrem accés a informes policials, interrogatoris i atestats. El personatge d'Ortuño té un paper protagonista a la trama, se'ns presenta com un poble diable amb ganes de destacar, però amb escasses capacitats. Un depredador sexual entrat en anys que l'autor aconsegueix fer-nos desagradable, des de bon inici sabrem que acaba mort i no ens sabrà greu. En canvi, la Leire, un altre dels personatges destacats, és una dona forta, decidida i capaç de tot allò que es proposa. Cal destacar que els llibres recents de l'autor no compten amb un investigador fix, no té una saga amb el típic heroi policial recurrent, cosa estranya en els temps que corren. Això li aporta llibertat a l'hora d'escriure.

Si he de triar, aquest no seria el llibre d'Andreu Martín que més m'ha agradat, el superen 'La violència justa' o 'L'harem del Tibidabo', per exemple. Això no vol dir que no hagi passat una bona estona llegint-lo, la manera que té l'autor de narrar atrapa sense remei. Resulta una mica embolicat a estones, perquè anirem saltant en el temps d'uns fets a uns altres, i això que la trama s'emmarca en una època molt coneguda i acotada de la nostra història recent. Però en conjunt es llegeix bé i molt ràpidament, genera interès per la temàtica que aborda, tot i que l'argument està una mica encotillat per la realitat d'aquelles dates i no pot fer excessos. Els personatges, els cossos policials, els antagonistes, són prou creïbles i les seves accions i bagatges versemblants. En definitiva, com és costum, l'autor no es limita a una trama policíaca: hi afegeix literatura. Potser algunes reaccions dels gihadistes són massa impostades, si el llibre grinyola en alguna banda, és aquí. També en el fet que dóna moltes explicacions en el text mateix sobre terminologia i costums musulmans, serveixen per ambientar-nos, però resten fluïdesa a la narració. Potser hagués estat millor posar notes a peu de pàgina. Tot i aquests peròs, Andreu Martín és molt Andreu Martín, els seus llibres honoren el gènere negre. No cal dir que estaré a l'aguait de les novetats que ens proposi, que segueixi ampliant la seva extensíssima bibliografia! 

Impressió general: @@@

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Dins del cor de Chopin

Autora: Mònica Batet
Editorial, any: Empúries, 2020
Gènere: Relats
Número de pàgines: 139
Llegit en: Català

Polònia, a banda de ser un popular programa de televisió, és també un país que se les ha vist magres durant tot el segle XX. Estar situat entre dues potències com Alemanya i la Unió Soviètica no li augura res de bo. Però també és un país ric en tradicions, en costums i en anècdotes. En aquest recull de relats curts, Polònia és la protagonista absoluta. A retalls, coneixerem un país militaritzat, fosc, esquerp i que no dóna cap seguretat als seus habitants. Els personatges dels contes, bona gent majoritàriament de classes baixes, viuran en carn pròpia les misèries o ens explicaran tradicions instaurades en l'imaginari polonès. Seran peces per construir un trencaclosques, un conjunt que ens proporcionarà una imatge completa i àmplia del país. És poc comú que sigui una autora catalana qui aborda la dissecció quirúrgica d'un dels gegants desconeguts del cor d'Europa, però la traça que té Mònica Batet per trenar paraules i descriure situacions ens permet, novament, transportar-nos a una terra llunyana, aquest cop amb nom propi, i fer-nos-la nostra.

Aquest és el tercer llibre que llegeixo de la Mònica Batet després de 'Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres' i 'Nou illes al nord'. Puc dir que aquells qui me la recomanaven de manera entusiasta no s'equivocaven. L'autora fa servir una escriptura deliciosa, que t'abraça. En aquest cas, el format no és novel·la, però podria ser-ho, una novel·la coral on cada capítol està protagonitzat per personatges diferents, però que tots expliquen una única història: Polònia. Efectivament, són relats curts que descriuen alguna situació personal per posar sobre la taula algun moment de la història polonesa, una costum, algun esdeveniment conegut del país. Mica en mica, ens anem fent una imatge global d'aquesta terra de llengua endimoniada. Desconec el grau de coneixement que té l'autora del País que descriu, però amb la seva manera d'explicar les coses, la senzillesa, la riquesa de detalls, ens presenta una Polònia perfectament versemblant. Si li he de criticar alguna cosa, diré que potser en alguns casos tira de tòpics i sembla que no se'n vulgui deixar cap de pendent, potser n'hi ha algun afegit amb calçador, però en tot cas no distorsiona la lectura i passa escasses vegades.
 
Tres lectures, tres encerts. Sense fer tan soroll com altres autores, probablement per no tenir el mateix suport mediàtic, Mònica Batet se'm presenta com a una de les millors escriptores en llengua catalana que tenim actualment. Naturalment, es tracta d'una qüestió de gustos, a mi m'agrada molt com escriu, m'arriba, m'atrapa i m'intriga amb les seves històries. Aquest 'Dins del cor de Chopin' no ha estat menys, fa de molt bon llegir i t'acabes de seguida les seves 139 pàgines. Per triar-ne un parell, perquè tots els escrits tenen un nivell similar, em quedaria amb 'Anthropology Review' i 'No hi era ni en sé res', que són dels més llargs. En destaco l'escriptura per sobre dels arguments, però també és cert que hi ha anècdotes molt curioses sobre Polònia que també és interessant conèixer. Una altra autora per afegir a la llista de 'atenció, que treu un nou llibre' i per recuperar-ne algun títol anterior. 

Impressió general: @@@ i mitja

dimecres, 30 de setembre de 2020

Les mares no

Autora: Katixa Agirre
Editorial, any: Amsterdam, 2020
Títol original, idioma, any: Amek ez dute, euskera, 2018
Gènere: Narrativa
Traductor: Pau Joan Hernàndez
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català

Un llibre que aborda els problemes de la maternitat partint del cas d'una mare recent que ofega els seus dos fills petits a la banyera? La nostra protagonista, una escriptora que va gaudir de cert èxit amb el seu primer llibre, acaba de tenir el seu primer fill i això ocupa gairebé tot el seu temps. No es pot dir que tingui un instint maternal gaire esmolat i, de fet, tampoc es pot dir que el pare de la criatura sigui l'home de la seva vida. Quan s'assabenta del cas de la infanticida, descobreix que és una coneguda seva d'un passat remot i decideix que escriurà un llibre sobre ella i el que ha fet als nadons. Això la porta a una investigació sobre l'evolució de la noia que li permetrà conèixer el cas des de diverses perspectives, però alhora li farà descobrir com de difícil és compaginar la maternitat amb la feina, amb el procés d'escriptura, amb les relacions socials i amb la resta d'aspectes de la vida. Un llibre ple de reflexions i que trenca tabús sense pèls a la llengua.

'Les mares no' compta amb dues parts diferenciades. En la primera coneixerem el cas criminal i la vida de la protagonista i la seva investigació. En la segona assistirem al judici de l'Alice, la mare que ha comés l'infanticidi. La trama, que resulta força interessant, es veu intercalada per un conjunt de reflexions sobre temàtiques relacionades amb la maternitat que són tema de conversa habitual, i de controvèrsia també, sobre el paper de la mare com a criadora i cuidadora, sobre el misticisme que s'ha generat al voltant de la maternitat. L'autora no se n'està de plantejar qualsevol tema de manera crua i sense maquillatge, probablement posa sobre la taula pensaments que moltes, o la majoria de mares tenen, però que no s'atreveixen a verbalitzar perquè se les pot titllar de 'males mares'. Aquest mateix neguit, per exemple, és producte d'anàlisi del llibre, entre molts d'altres. Algunes reflexions estan molt ben encabides seguint la trama, d'altres s'expliquen de manera inconnexa gairebé a mode d'assaig. Aquestes dues vessants per separat, la literària i la reflexiva, poden resultar interessants per elles mateixes, però personalment no m'han acabat de funcionar en un mateix volum.
 
Darrerament llegeixo sobre qualsevol tema i no em tanco a explorar gèneres o temàtiques que estiguin allunyades de les meves preferències; sempre es descobreixen coses interessants. Però la maternitat realment no seria el meu tema preferit. Pel plantejament del llibre vaig pensar que em podia servir per entendre una mica què passa pel cap de les mares i quines relacions estableixen amb els seus fills. Queda clar que fuig de perspectives ensucrades, però en cap moment nega aquest amor incondicional que es pressuposa. Posa en qüestió, això sí, la manera de sentir-se, el paper de l'home en tot plegat o les convencions socials respecte a les mares. En aquest sentit, em quedo un grapat de reflexions interessants, però penso que és un llibre que pot agradar, i fins i tot fascinar, a qui s'hi pugui sentir més identificada. Content d'haver-lo llegit, però inevitablement no m'ha arrencat unes sensacions tan vives com podria ser. Recomanat sobretot a mares que algun cop han fantasiejat amb llençar els seus fills per la finestra (però que, evidentment, no ho faran mai!).

Impressió general: @@

divendres, 25 de setembre de 2020

No diguis res

Autor: Patrick Radden Keefe
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2020
Títol original, idioma, any: Say Nothing, anglès, 2019
Gènere: No-ficció
Traductor: Ricard Gil
Número de pàgines: 460+114 de referències
Llegit en: Català
Premis: Premi Orwell de no ficció 2019

Els conflictes entre catòlics i protestants al Regne Unit fa molts segles que duren. Després de la independència d'Irlanda el 1922, una petita part del país, de majoria protestant, va decidir romandre al Regne Unit, però els catòlics que hi vivien no estaven disposats a quedar-se de braços plegats. El segle XX va ser un període sagnant a Irlanda del Nord, la irrupció de l'IRA, l'exercit republicà d'Irlanda, va portar nombrosos enfrontaments amb la policia, l'exèrcit i els lleials a la corona anglesa, amb un balanç de víctimes esfereïdor. En aquest escenari es desenvolupa aquest 'No diguis res'. A principis dels anys 70, a Belfast, una colla d'encaputxats treuen la Jean McConville de casa seva i se l'emporten. És mare de 10 fills petits i només té 38 anys. Ningú sap qui són els segrestadors i on l'han portat, però la Jean no torna. Amb aquest cas sempre planant en el text, un de tants que es van esdevenir en aquella època, coneixerem alguns dels membres més rellevants de l'IRA, les escissions de diferents faccions, la lluita armada, la presó, les vagues de fam i l'inici del procés de pau. De finals dels 60 fins l'actualitat. Tot i que el conflicte sembla estar en fase de letargia, no ha acabat mai del tot i Irlanda encara no s'ha unificat. I l'IRA no ha marxat mai.

El conflicte nord-irlandès sempre m'ha generat curiositat però no li havia prestat massa atenció. Les bones crítiques que ha rebut aquest llibre m'han fet decidir a llegir-lo, tot i que no solc consumir no-ficció. El subtítol de l'obra, 'Una història real de violència i memòria a Irlanda del Nord', defineix perfectament allò que hi podem trobar. Fets i personatges reals, atemptats, trames d'espionatge, grups paramilitars, revenges, molta violència i pocs remordiments. Tot plegat, perfectament documentat i molt ben narrat, de manera que es converteix en una lectura absorbent. Mentre el llegeixes penses 'això no pot ser veritat, ha de ser una llicència de l'autor', però no, és una història ben real, i per més crus que siguin els fets que s'hi relaten, són un retrat fidel d'una època i d'una manera de viure el conflicte. La narració es desenvolupa de manera més o menys cronològica, amb lògics salts en el temps per tornar a esdeveniments que se solapen en el temps. Està dividit en tres parts, una primera en la que situa escenaris i personatge, la segona on explica alguns episodis especialment sagnants, i una part final més encarada al gir polític de l'IRA cap el Sinn Féin i el procés de pau. El llibre inclou fotografies reals on podrem veure els protagonistes d'aquesta història.

Per poc que us interessi la història recent d'Irlanda del Nord, com es va desenvolupar la lluita per escapar-se del jou del Regne Unit i annexionar-se a la República d'Irlanda, aquest llibre té molts números d'atrapar-vos. És llarg, però no es fa pesat en absolut, tot i que s'hi relaten infinitat de fets i detalls sobre el conflicte. Potser caldria fer-ne una lectura reposada per anar paint i assumint allò que llegim, que no pot deixar indiferent per la cruesa d'aquells temps, però el cos et demana més, et demana no parar de llegir, perquè allò que t'entra pels ulls és increïble, és producte per una sèrie televisiva de ficció, però és ben real, no obstant. Tant si ja coneixeu el conflicte com si us hi voleu introduir, aquest llibre és una bona opció. Finalment, dir que és inevitable fer comparacions amb el procés d'independència de Catalunya. Deixant de banda la lluita armada, moltes de les dinàmiques del moviment, molts fets puntuals, esdeveniments concrets, idees, ens resulten tremendament familiars. Motiu de més per llegir-lo: veure que no som especialment originals com a poble. Una gran lectura.
 
Impressió general: @@@@

dilluns, 21 de setembre de 2020

Les tombes d'Atuan

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2020
Títol original, idioma, any: The Tombs of Atuan, anglès, 1971
Gènere: Fantasia
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 181
Llegit en: Català

A les llunyanes terres de Kargad hi ha un temple on només hi habiten sacerdotesses, els homes no hi poden anar, tret d'alguns eunucs per fer feines pesades. És l'Indret de les Tombes d'Atuan, unes velles làpides que daten de l'època dels primers homes. Per sobre de tothom, fins i tot del Rei Déu d'Atuan, la Sacerdotessa Única és la responsable de vetllar per les tombes i pels tresors que s'amaguen al laberint que s'estén sota d'elles. Quan la Sacerdotessa suprema mor, es reencarna en una criatura nascuda en el mateix moment del decés, com si busqués només un nou cos per seguir amb la seva tasca. L'última hereva de la responsabilitat és la Tenar, convertida ara en Arha, que seguirà el seu destí de Sacerdotessa Única, fent ús dels poders que se li han concedit. Però és un poder enverinat que la lliga indefectiblement a les tombes. Tot canviarà quan un estrany home de pell fosca apareix al laberint sense saber com hi ha pogut entrar. L'Ahra té el deure de castigar l'intrús amb la mort, ho manen els seus senyors Sense Nom, els déus davant dels qui respon. Però aquest home, que sembla ser un mag de mar enllà, exerceix una atracció que li farà canviar la seva perspectiva.

Segon volum de la saga Terramar que segueix a Un mag de Terramar i que no és ben bé una continuació, però comparteix món fantàstic i un enllaç molt clar amb el primer llibre: el retorn del seu protagonista Esparver. En aquest cas, però, el mag tindrà un paper secundari, per bé que cabdal. La protagonista absoluta és la Tenar, en ella se centra més de la meitat del llibre. Un cop més, cal dir que l'estil és molt descriptiu i una mica dens, inverteix molt temps en posar-nos en situació respecte la vida i evolució de la Tenar com a Sacerdotessa Única, però no és realment fins que apareix l'Esparver que comença l'argument i s'introdueixen elements històrics de Terramar que seran el motiu de la trobada entre els dos personatges. Aquesta part ha despertat molt més el meu interès. Això no vol dir que la part inicial del llibre no sigui imaginativa, descriu llocs, societats i jerarquies que de ben segur han servit d'inspiració per a moltes obres fantàstiques, i com a marca de la casa també hi ha espai per plantejar el paper de la dona en qualsevol circumstància. Però personalment penso que l'acció arriba massa tard.

De moment, dels llibres que Raig Verd ha publicat de l'Ursula K. Le Guin, em quedo amb els de ciència ficció, que m'han meravellat. Aquesta saga fantàstica de Terramar m'està costant una mica més. Es diu que és més aviat juvenil, però s'esdevenen coses que no tenen res d'infantils, és una literatura que no menysté ni pren per ximples els joves lectors i que, definitivament, pot llegir-se en edat adulta sense pensar que estàs llegint llibres per criatures. Compta a més amb un epíleg on l'autora ens explica de primera mà les motivacions i objectius que tenia per escriure el llibre, que és de lectura obligatòria i que ens ajudarà enormement a entendre moltes coses. Destacar un cop més el gran esforç de l'editorial en el disseny de la col·lecció, quina manera de mimar l'autora i als lectors, és clar. Tot i que m'estan costant una mica més, estic ben decidit a continuar la saga, que constarà de 6 volums. Tant per l'esforç editorial com per l'autora, paga la pena. 

Impressió general: @@ i mitja