divendres, 27 de desembre de 2019

Propòsits lectors pel 2020

Un any més, els únics propòsits que em faré per l'any entrant són els lectors. No es tracta de quantitats, o de pàgines, perquè després l'any surt com surt, però sí que em puc proposar llegir alguns llibres concrets que fa temps que esperen torn a la lleixa de pendents i que, si no els dono una empenteta, allà es quedaran. Però abans de parlar de futur, haurem de mirar si aquest 2019 he complert els propòsits després de l'èxit de 2018.

Doncs aquest any he de dir que l'he complert a mitges, o amb un compliment de 3.5/5. Repassem:

L'imperi dels lleons - Sebastià Bennasar (juliol-agost)
Una columna de foc - Ken Follett
El club de la bona estrella - Amy Tan (setembre-octubre)
L'ocell de foc - Emili Teixidor (març-abril)
Tòquio Blues - Haruki Murakami

Com veieu, hi ha dos noms sense enllaç. 'Tòquio Blues' no he aconseguit rellegir-lo, com que no he tingut el ritme lector desitjat, he preferit anar llegint llibres encara inèdits. I pel que fa a 'Una columna de foc', l'estic llegint, però el tinc al llit perquè és un totxo i no me'l puc emportar amunt i avall. En llegeixo una miqueta cada nit, però em quedo fregit aviat. No perquè no sigui distret, però sempre vaig cansat. Espero que l'acabaré en algun moment de 2020.

Som-hi doncs amb els propòsits d'aquest any vinent, a veure si aconsegueixo fer el ple:

Primavera, estiu, etcètera, Marta Rojals
Tinc dos llibres de l'autora a casa i no m'he decidit a llegir-la encara. Tenia certes reticències, però després de descobrir molt bones autores aquests darrers anys, li ha arribat el moment. Ja tocava, oi?





Van venir com orenetes, William Maxwell
Aquest llibre fa tant temps que va venir a casa que ja no sé ni d'on el vaig treure, i no és broma. Però estranyament, ha sobreviscut a algunes purgues de llibres que tenia la certesa que no llegiria mai. Com a premi, penso que toca donar-li una oportunitat.





Mitja Vida, Care Santos
El primer llibre que vaig llegir d'aquesta autora em va deixar molt bona impressió. Com que tenia aquest altre a casa vaig voler llegir-lo també, va arribar a estar en rampa de sortida a la barra lateral del blog, però per algun motiu va passar de llarg. Intentaré que al 2020 no li passi el mateix.





Cafè Barcelona, Joan Carreras
Em va tocar en alguna rifa per aquí a la catosfera, suposo que de la Jomateixa, però un cop em van dir que era estranyot. Ha anat passant el temps i no m'hi he decidit mai, i això que l'autor gaudeix de bona crítica. Veurem si val la pena explorar la seva bibliografia. 





Tòquio Blues, Haruki Murakami
Si es tractés d'un altre llibre, diria que ja l'hi ha passat l'oportunitat al 2019, però no és qualsevol llibre. El primer llibre que vaig llegir d'un dels meus autors preferits mereix una relectura i una ressenya en aquest blog, ja que el vaig llegir abans de tenir-lo. Així que no defalleixo, si el guió ho permet, caurà aquest 2020.





Aquestes són les meves apostes. Aconseguiré llegir els 5 llibres? Ho sabrem a finals del 2020! Que tingueu un gran any lector i un gran any en general!

diumenge, 22 de desembre de 2019

Camaleó

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Proa, 2001
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 132
Llegit en: Català

Vacances de luxe per aquells que se les poden permetre. Una illa exclusiva i privada. Un grup de turistes adinerats fent vida al paradís. Un capità veterà amb ganes de plegar. Està previst que tota la colla marxin l'endemà, però el capità Melville sap que s'acosta una tempesta i no té ganes de passar-la. Si marxen ara arribaran a l'Illa Gran i no hauran d'afrontar el temporal. Aquesta decisió sobta tota la tripulació i els turistes, però tots fan cas i embarquen. Tots... menys dos. La Goretti i l'Ernest no s'assabenten del canvi de plans i la comitiva marxa sense ells, amb les presses no fan el recompte que seria pertinent. Ells dos es quedaran a l'illa i passaran les hores albirant l'horitzó i parlant de sexe i de relacions la major part del temps. Mentrestant, les previsions del capità no es compleixen i la tempesta acaba atrapant el iot. Els fugitius hauran de combatre la fúria del mar i la incertesa: què ha passat amb els dos passatgers que els falten? 

Recupero un dels llibres més antics d'en Llort, un volum curt dedicat al sexe amb la història paral·lela dels qui lluiten contra les forces de la natura. Com sempre, tenim una bona construcció de personatges i una bona descripció d'escenaris, però en aquesta ocasió la història de fons no m'ha atrapat com en altres llibres. Les converses sobre sexe no solen despertar-me massa interès i aquí s'exposen gairebé com a relats independents o fins i tot petits assajos. A l'illa també hi ha l'aparició d'un personatge que es presenta gairebé paranormal, que no acaba de lligar amb la versemblança de la història. No obstant, al final de tot ens veurem obligats a girar la vista enrere per un sobtat gir de guió i comprendrem aquesta trama de manera diferent. Pel que fa a la resta de personatge, els que malden per no naufragar, la seva història és més consistent, però demostren tenir un paper molt secundari.

Si vas a recuperar els llibres antics d'un autor és que aquest s'ho val i no et vols perdre cap de les seves obres. Això em passa amb Llort, tinc la intenció d'anar recuperant tota la seva bibliografia. Però anar als primers llibres té risc, els autors i autores van madurant i millorant la seva escriptura al llarg del temps, i ja sigui perquè aquest llibre potser encara no arriba als bons nivells dels posteriors, o perquè realment no m'ha enganxat per un gust merament personal, no m'ha acabat de fer el pes. Sí que se li endevina la bona mà en la construcció i la descripció que fa la seva prosa tan versemblant, però m'ha costat una mica. El gir final te'l fa mirar d'una altra manera, però llavors potser ja és massa tard.

Impressió general: @@

dimecres, 18 de desembre de 2019

Exorcismes

Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Empúries, 2018
Gènere: Relats
Número de pàgines: 254
Llegit en: Català

'Exorcismes' de Vicenç Pagès és un recull de reculls de relats. Inclou relats de les seves obres de narrativa breu més antigues: 'Cercles d'infinites combinacions', 'En companyia de l'altre' i 'El poeta i altres contes'. Les històries seleccionades són molt variades tant en temàtica com en llargada, però també en format, i pràcticament no han estat modificades respecte les originals. Ficció i realitat, fins i tot algun deliri, es barregen en uns textos on la correcció lingüística per una banda, la pròpia identitat, la terra natal de l'autor i alguns dels seus experiments i personatges recurrents són els protagonistes. Per si la riquíssima prosa de l'autor no fos prou, aquest recopilatori és la versió amb 'comentaris del director': disposem d'una introducció molt explicativa i d'un comentari final de cadascun dels contes que ens permetrà saber què els va motivar i algunes anècdotes interessants. Què més es pot demanar?

En els primers relats del recull em costava reconèixer l'estil de l'autor, però mica en mica se m'ha fet més evident que les històries curtes van evolucionar en llibres com Els jugadors de whist, el primer que vaig llegir d'ell i del qual en guardo un gran record. Vicenç Pagès sembla que no es conforma amb la literatura convencional, i no precisament perquè no faci servir una escriptura precisa, quirúrgica gairebé, però sempre explora noves maneres d'explicar les coses i ha fet de les referències i de l'enumeració un art que aquí podem degustar en el relat Biografia d'Àngel Mauri. També la llengua és protagonista de diversos relats com La correctora o Cercles d'infinites combinacions, i és que quan la domines tant com ell ha de ser difícil no fer-ne gala. També tenim la demostració que una prosa rica i acurada no és sinònim de densitat ni de posar pals a les rodes de la lectura. En aquests relats no hi manquen tampoc les dosis del peculiar humor de l'autor.

He de dir que m'ha costat una mica entrar en el llibre, sobretot per la diversitat de temàtiques que s'hi pot trobar, però reconeixent-li en tot moment l'alta qualitat literària que destil·la. No ha aconseguit atrapar-me fins més endavant, però un cop en línia, he començat a valorar el conjunt més positivament. El tram final m'ha acabat de conquerir i les notes finals sobre cadascun dels relats hi posen un contrapunt fantàstic, són com tenir l'autor explicant-te allò que et falta per saber de cada text; personalment ho he agraït. Sóc conscient que Vicenç Pagès no és per a tots els gustos, precisament pel que explica i com ho explica és possible que no aconsegueixi conquistar alguns paladars, però cal reconèixer que té ofici, que balla amb la llengua com ningú i que els seus protagonistes són propers i versemblants, però per sobre de tot, molt humans. Si ja l'heu llegit, és probable que aquests contes us agradin, però si no us ha agradat anteriorment no cal insistir-hi. Jo sí que ho faré.

Impressió general: @@@  

dijous, 12 de desembre de 2019

La campana de vidre

Autora: Sylvia Plath
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2019
Títol original, idioma, any: The Bell Jar, anglès, 1963
Gènere: Narrativa
Traductora: Marta Pera Cucurell
Número de pàgines: 307
Llegit en: Català

Ser dona i voler accedir al mercat laboral com a professional no ha estat mai tasca fàcil, tampoc no ho era a la dècada dels 50. L'Esther Greenwood és bonica i una estudiant excel·lent, cosa que li valdrà una beca per treballar com a redactora en una revista de moda de Nova York. Però anar a la gran ciutat des del seu poblet li causarà un impacte que li costarà superar. La vida social, i sobretot la pressió auto-imposada de les seves companyes de residència, posaran de manifest la seva fragilitat mental. Potser aquell no és el seu lloc, però anhela tant convertir-se en periodista i escriptora... Amb aquesta novel·la, pràcticament autobiogràfica, la Sylvia Plath explica les seves vivències fent servir una alter ego que pateix tot allò que ella va patir. Persona turmentada i una mica perduda, va tenir una vida curta però va excel·lir com a poeta i va deixar aquesta novel·la com a testimoni del que havia estat la seva vida.

El testimoni de la Sylvia Plath té dues parts diferenciades. A la primera coneixem la seva vida a Nova York i les seves experiències en el món laboral i sentimental. La segona meitat se centra en els seus problemes que la tenen internada en un centre de salut mental. És un llibre escrit a finals dels anys 50 o principis dels 60, però la bona traducció no ens fa retrocedir tant en el temps, fins i tot sembla que les experiències de l'autora no ens queden tan llunyanes. Hi trobarem referències feministes, a relacions homosexuals i l'estigmatització de la gent amb problemes de salut mental, l'autora parla obertament de tot, probablement força enllà del que l'època permetia, així que podríem dir que es va avançar al seu temps. Una lectura dinàmica i àgil, encara que el que explica no sempre és fàcil de pair.

Aquest llibre ha tingut la mala fortuna que ha caigut a les meves mans en un viatge i l'he llegit de manera una mica sincopada, sense la continuïtat que requereix. Probablement m'he perdut coses entre la transició d'una part a l'altra, la lectura del primer tram i de l'últim, més fluïdes, m'han atrapat més. M'ha costat, això sí, connectar amb el personatge i això fa que potser no hagi entrat prou en la història. Esperava, a més, que el pes de la vida laboral de la protagonista fos més gran i que, per contra, els seus problemes de salut no centressin tant l'atenció. Vaig agafar-lo amb ganes i amb altes expectatives, però tinc la impressió de no haver-lo gaudit tant com podria. És d'aquells llibres que en reps molt bons comentaris i no et sorprèn, però jo no li he acabat de trobar el punt per valorar-lo amb una nota altíssima. Malgrat tot, és un bon llibre i està ben escrit, tracta temes interessants des d'una perspectiva molt personal, i se li ha de valorar.

Impressió general: @@@  

diumenge, 8 de desembre de 2019

La rotació

He hagut de tirar enrere per recuperar aquest post que era de 2016, en el que explicava que havia perdut un punt de llibre que m'acompanyava feia més de 10 anys. Sí, fins aquell moment tenia un únic punt de llibre i el feia servir fins que el perdia, per això em duraven molt i molt, solc cuidar les meves coses. En aquell mateix post anunciava que ja li havia triat substituts: dos punts comprats a Islàndia, un de cuir i l'altre de paper. Val a dir que el de cuir es va perdre en uns mesos, com que vaig llegint per totes bandes, em devia caure en algun metro, o camí de la feina, ves a saber. Em va saber molt greu. L'altre, el que tenia imatges dels icebergs del Jökulsárlón, encara el conservo i m'ha acompanyat en molts llibres,

Però no ha estat l'únic. Des de llavors vaig començar una rotació de punts de llibre, en tinc uns quants i en trio un per a cada llibre que llegeixo. A alguns els tinc més afecte que a d'altres, el dels icebergs encara seria el 'titular', per això el guardo per a llibres especials. Això és, sobretot, perquè des d'Islàndia he agafat el costum de comprar-me punts de llibre de record en els viatges que faig. No és una col·lecció, però em sembla un bon souvenir. Volia ensenyar-vos els tres que s'afegiran a la rotació després del viatge a la Patagònia, perquè com ja deia en aquell post de fa més de tres anys, si el llibre és un bon company, el punt de llibre no n'és menys. Espero que m'acompanyin en moltes lectures. Ja ho veieu, mai és tard per modificar els hàbits i vicis lectors.


Un pingüí magallànic, el Perito Moreno i un guanac. Benvinguts. El viatge els ha deixat una mica masegats, però ja s'aniran planxant a base d'ocupar espais entre pàgines. Aprofito també per ensenyar-vos-en un altre que vaig comprar l'any passat a Viena i que m'agrada molt, de manera que m'ha acompanyat en molts llibres també. Una versió molt especial del petó de Gustav Klimt.