dijous, 21 de novembre de 2019

El pes de la neu

Autor: Christian Guay-Poliquin
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2019
Títol original, idioma, any: Le poids de la neige, anglès, 2016
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Casassas
Número de pàgines: 298
Llegit en: Català

És un hivern cru, molt cru. No para de nevar i els habitants del poblet estan completament aïllats des de l'apagada elèctrica, que no sembla que s'hagi d'arreglar fins que passi l'estació. Afronten uns mesos molt difícils en els que hauran de sobreviure com puguin. I aquí es troba el nostre protagonista, que venia de visita a veure el seu pare, tot i que ha arribat tard, i a més ha patit un greu accident de trànsit. Impedit i amb un pronòstic incert el deixen a càrrec d'en Matthias, un home gran que s'ha instal·lat en una casa abandonada una mica separada del poble, esquerp i obsessionat en tornar a casa seva perquè la dona l'espera. Perquè tingui cura del noi li ofereixen una plaça al primer comboi que surti cap a la ciutat. Els dos conviuran en situacions molt dures i hauran d'aprendre a confiar l'un en l'altre, tot i que no sempre serà fàcil ni una cosa ni l'altra, i menys en unes condicions climàtiques tan adverses. 

Amb capítols curts i enumerats d'una manera curiosa, aquest autor de nom encara més curiós ens va fent passar l'hivern. En un escenari pràcticament estàtic, ens descriu l'ambient angoixant de l'aïllament, una relació forçosa i sorruda, tensa de vegades, però inevitable. L'estil és molt descriptiu, però sense fer-se pesat; aconsegueix que ens fem una idea clara de la situació. La neu és un personatge més, amb tant protagonisme com els dos actors principals, ja que la història compta només amb un grapat de secundaris més i tot gira al voltant de la recuperació del protagonista i el seu misteriós acompanyant. Malgrat que el panorama no sembli que doni per bastir una història, es llegeix amb facilitat i ràpidament, l'autor sap com fer que ens atrapin les dures vivències d'aquest parell, ens teletransporta a un indret sense nom, però aïllat, sense llum i colgat per la neu. Engrescador, oi? Doncs força, val a dir-ho.

Com sol passar amb tots els llibres d'aquesta editorial, no estem davant d'una lectura fàcil, o millor dit, simple. És una història sense grans girs argumentals i que transcorre sobretot a la veranda d'una casa al mig del bosc. Parla d'aïllament, parla de les forces de la natura, però també de l'amistat, dels instints primaris. Té molts matisos que van més enllà del simple argument, que un cop més a Periscopi ens pot deixar una mica freds inicialment, però no hi ha com començar a llegir i veure que estàs davant d'un llibre que t'aconsegueix atrapar per la qualitat de la seva ploma i pels reptes que planteja. És inquietantment absorbent. Podria ser que a algú se li fes lent, fins i tot avorrit, però no ha estat el meu cas. Cal entrar-hi, cal ser en aquella cabana al costat dels dos homes sols. Si no es fa, la cosa pot acabar en fracàs. Però si s'aconsegueix, se'n treu suc.

Impressió general: @@@ i mitja 

2 comentaris:

  1. Últimament Periscopi està a tope, quins llibres més interessants. Me l'apunto.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'últim com que vaig anar a la llibreria vaig tornar amb tres periscopis cap a casa, així que no puc estar més d'acord amb tu. Dos ja els he ressenyat i estic a punt d'acabar el tercer que serà la propera ressenya.

      Elimina