dijous, 21 de novembre de 2019

El pes de la neu

Autor: Christian Guay-Poliquin
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2019
Títol original, idioma, any: Le poids de la neige, anglès, 2016
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Casassas
Número de pàgines: 298
Llegit en: Català

És un hivern cru, molt cru. No para de nevar i els habitants del poblet estan completament aïllats des de l'apagada elèctrica, que no sembla que s'hagi d'arreglar fins que passi l'estació. Afronten uns mesos molt difícils en els que hauran de sobreviure com puguin. I aquí es troba el nostre protagonista, que venia de visita a veure el seu pare, tot i que ha arribat tard, i a més ha patit un greu accident de trànsit. Impedit i amb un pronòstic incert el deixen a càrrec d'en Matthias, un home gran que s'ha instal·lat en una casa abandonada una mica separada del poble, esquerp i obsessionat en tornar a casa seva perquè la dona l'espera. Perquè tingui cura del noi li ofereixen una plaça al primer comboi que surti cap a la ciutat. Els dos conviuran en situacions molt dures i hauran d'aprendre a confiar l'un en l'altre, tot i que no sempre serà fàcil ni una cosa ni l'altra, i menys en unes condicions climàtiques tan adverses. 

Amb capítols curts i enumerats d'una manera curiosa, aquest autor de nom encara més curiós ens va fent passar l'hivern. En un escenari pràcticament estàtic, ens descriu l'ambient angoixant de l'aïllament, una relació forçosa i sorruda, tensa de vegades, però inevitable. L'estil és molt descriptiu, però sense fer-se pesat; aconsegueix que ens fem una idea clara de la situació. La neu és un personatge més, amb tant protagonisme com els dos actors principals, ja que la història compta només amb un grapat de secundaris més i tot gira al voltant de la recuperació del protagonista i el seu misteriós acompanyant. Malgrat que el panorama no sembli que doni per bastir una història, es llegeix amb facilitat i ràpidament, l'autor sap com fer que ens atrapin les dures vivències d'aquest parell, ens teletransporta a un indret sense nom, però aïllat, sense llum i colgat per la neu. Engrescador, oi? Doncs força, val a dir-ho.

Com sol passar amb tots els llibres d'aquesta editorial, no estem davant d'una lectura fàcil, o millor dit, simple. És una història sense grans girs argumentals i que transcorre sobretot a la veranda d'una casa al mig del bosc. Parla d'aïllament, parla de les forces de la natura, però també de l'amistat, dels instints primaris. Té molts matisos que van més enllà del simple argument, que un cop més a Periscopi ens pot deixar una mica freds inicialment, però no hi ha com començar a llegir i veure que estàs davant d'un llibre que t'aconsegueix atrapar per la qualitat de la seva ploma i pels reptes que planteja. És inquietantment absorbent. Podria ser que a algú se li fes lent, fins i tot avorrit, però no ha estat el meu cas. Cal entrar-hi, cal ser en aquella cabana al costat dels dos homes sols. Si no es fa, la cosa pot acabar en fracàs. Però si s'aconsegueix, se'n treu suc.

Impressió general: @@@ i mitja 

diumenge, 17 de novembre de 2019

Privilegi a l'altra banda del riu

Autor: Ruben Wagensberg
Editorial, any: Destino, 2019
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 100
Llegit en: Català

Algunes de les petites, o no tan petites, accions que realitzem en el nostre dia a dia contibueixen a generar guerres i misèria a llocs que estan molt lluny. Sabem què fa amb els nostres diners el banc on dipositem els nostres estalvis? Com afecta a alguns països africans que ens canviem el mòbil cada any? On es produeix tota la roba que comprem en gran superfícies? Com l'ala batent de la papallona que origina un terratrèmol a l'altra punta del món, amb la nostra quotidianitat causem misèria i devastació, fem que molta gent hagi de migrar de la seva terra per sobreviure. I quan aquesta gent intenta venir a casa nostra pensant-se que trobaran la manera de sortir-se'n, els barrem les portes i els diem que se'n tornin cap a casa, com si en tinguessin alguna, de casa. D'això va aquest petit llibre del diputat Ruben Wagensberg, que va ser l'impulsor de la campanya 'Casa nostra, casa vostra'. Mirem amb recel els nouvinguts i els culpem dels nostres mals, quan més aviat se'ns hauria de culpar a nosaltres dels seus. 

Aquest llibret està a cavall de l'assaig i de la no ficció, ja que ens explica moltes coses a través d'un cas concret molt conegut per l'autor: en Lamine, un noi senegalès que va venir cap a Europa enlluernat per la imatge del nostre continent que li ensenyaven a l'escola. Quan va arribar però, la realitat era molt més dura i ha hagut de subsistir com a venedor ambulant. Com ell, molta gent escapa de la pobresa o dels conflictes bèl·lics, amb gran risc de perdre la vida pel camí, i intenta desplaçar-se a països que, paradoxalment, són els causants directes de la seva misèria. Lluny de fer una repassada gaire exhaustiva, aquest llibre, que es llegeix amb facilitat i ben ràpid, ens ajuda a fer-nos una idea de la situació dels migrants, dels refugiats, dels motius que porten a tanta gent a abandonar la seva terra natal i dels sistemes perversos que es troben quan arriben aquí. El mirall que ens posa davant de la cara no sempre serà agradable.

Precisament perquè no ens adonem de la responsabilitat que tenim en tot plegat, és un d'aquells llibres que convé llegir, per fer-nos conscients i també per no donar volada a algunes proclames populistes que ens acosten als postulats d'ultradreta sense ni tan sols adonar-nos-en. Mirem els marroquins, els subsaharians o als pakistanesos com a 'rivals', com algú que està a l'altra banda del riu, quan en realitat no som més que dues cares de la mateixa moneda. Senzill, amb algunes dades clau i amb empatia i humanitat, l'autor ens exposa una situació que ha treballat i viscut, de manera que sap de què parla. Com deia, no tot el que ens explica ens agradarà, perquè sabrem que en som responsables, però com menys ens agradi millor, serà el primer pas per ser part de la solució i no del problema.

Impressió general: @@@

divendres, 15 de novembre de 2019

Gent normal

Autora: Sally Rooney
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2019
Títol original, idioma, any: Normal people, anglès, 2018
Gènere: Narrativa
Traductor: Ernest Riera
Número de pàgines: 298
Llegit en: Català

Noi coneix a noia, noia s'enamora de noi... i entre els dos no s'aclareixen de cap manera: la típica història. En Connell és un noi molt popular a l'institut, d'extracte social baix, davanter de l'equip de futbol, amb molt èxit entre les noies i a més molt intel·ligent. La Marianne és de casa bona, inadaptada perquè els seus companys no l'acaben d'acceptar, però també molt intel·ligent. A l'institut ni es miren, però resulta que la mare d'ell fa feines a casa la Marianne. El contacte fora de l'ambient docent els porta a establir una relació apassionada i secreta que no acabarà gens bé. No només són de mons diferents, sinó que sembla que no parlin el mateix llenguatge. Quan els dos deixen el poble rural d'Irlanda on s'han criat per anar a estudiar a Dublín, es tornaran a retrobar, i així al llarg dels mesos i els anys. Els problemes de comunicació, les inseguretats i les males companyies impediran que puguin establir una relació sentimental estàndard, tot i que és evident que entre els dos existeix un vincle que no es trencarà mai. 

Agradable sorpresa aquest 'Gent normal' que retrata el pas de l'adolescència a la joventut d'una parella d'estudiants que, aparentment, tenen poc en comú, però que s'atreuen d'una manera fora de tota lògica. La història es construeix a base de moments concrets de la seva vida en comú, les anades i vingudes, trobades i absències, i en cada punt temporal la situació serà diferent, però mica en mica anirem desgranant què ha passat des de l'anterior cop que es van trobar. Amb una escriptura planera i agradable, ben fàcil de llegir, però no mancada de qualitat, la Sally Rooney va fent que els seus protagonistes s'enfrontin als problemes que els joves es van trobant en la dècada present, però també a aquells de tota la vida: les diferències de classe, les inseguretats, els problemes per comunicar-se i expressar els seus sentiments. L'estructura dividida en salts temporals, sempre cap endavant, no en dificulta gens la lectura, senyal que s'ha tingut cura en que no s'escapi cap detall per tal que el lector o lectora no es perdin.

D'aquest llibre m'han agradat força diverses coses, l'escriptura, l'estructura, la història, que perquè vagi lligant està explicada amb molts flashbacks, però que es segueix perfectament. Els personatges potser és el que m'ha agradat menys, per la seva inoperància, però és clar, si s'haguessin dit les coses clares des del principi, no hi hauria llibre! A més, aquesta inoperància és el que defineix les edats que tenen els protagonistes, així que no es pot dir que no sigui versemblant. A la Marianne i en Connell els estimes i els odies al mateix temps, pateixes per ells, t'alegres dels seus èxits i, sobretot, tens moltes ganes de dir-los coses, fins i tot de ventar-los algun clatellot. Per cert, són irlandesos, però no sé per quin motiu tota l'estona tenia al cap que tot plegat passa als Estats Units, no sé per què. En conjunt, una obra que val la pena llegir i una jove escriptora que caldrà seguir, a veure si tradueixen també futures obres seves.

Impressió general: @@@@

divendres, 1 de novembre de 2019

La imperfecció de les bombolles

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Erola editors, 2009
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 216
Llegit en: Català

Qui no ha somiat alguna vegada en ser escriptor, en ser admirat com tants i tants autors i autores? Aquest és l'anhel de la nostra protagonista que, esperonada per una primera feina com a correctora i negre literari, s'adona que ha arribat el seu moment. Compta amb el suport d'una editora molt ambiciosa que li donarà l'empenta que li cal, però que també li demostrarà que el món de la literatura no és tan idíl·lic com es podria pensar, és un negoci i un espectacle, com tants d'altres. Aquell romanticisme de publicar un llibre se't passa aviat quan entres en la roda del sistema. En aquest llibre viurem l'evolució d'una autora novella fins a la consagració, alhora que coneixerem el seu entorn enrarit i entrarem en la vida d'altres personatges que, aparentment, no tenen cap relació amb la història de fons, però que potser sí que hi tenen relació.

Després de llegir les novel·les més noves de Llort, recupero una de les antigues d'un dels autors que més m'agraden en llengua catalana. Es tracta d'una història diferent i valenta on narra l'evolució d'una autora des de la ingenuïtat inicial fins a guanyar els premis literaris més importants. Una persona una mica asocial i torturada, amb una relació sentimental intermitent i complicada i amb una relació amb la seva editora que és pràcticament de vassallatge. Realment, no retrata un món editorial massa engrescador, probablement hi ha molts apunts autobiogràfics aquí, però molt ben decorats i narrats com si fossin invenció. Puntejant la història central, trobarem altres personatges amb històries pròpies. Costa una mica d'entendre que aquests capítols saltejats i que constitueixen relats en ells mateixos, són a la protagonista el que l'autor intenta fer amb ale llibre: explicar amb ficció cabòries pròpies. 

Cert desordre inicial i aquestes històries paral·leles, fan que costi una mica entrar en aquest llibre, és més endavant, quan entens on vol anar a parar, que comences a gaudir-lo plenament i pots fixar-te en com de ben escrit està, i com de cru és allò que explica. M'agradaria creure que no tot el món editorial funciona d'aquesta manera i que encara hi ha romanticisme en escriure un llibre i publicar-lo, però no voldria caure en la mateixa ingenuïtat que la protagonista d'aquesta història. El que sí que faré és reafirmar la meva fe en Llort, que també m'agrada encara que el registre i la temàtica siguin molt diferents, abans de publicar llibres tan bons com 'Si quan et donen per mort un dia tornes' o 'No n'estiguis tan segur'. Un gran narrador que basteix els seus personatges i trames amb gran versemblança. El que no he acabat d'entendre aquí és la necessitat de fer unes notes a peu de pàgina tan llargues...

Impressió general: @@@ i mitja