dissabte, 31 d’agost de 2019

El guardià invisible

Autora: Dolores Redondo
Editorial, any: Labutxaca, 2018
Títol original, idioma, any: El guardian invisible, castellà, 2013
Gènere: Novel·la negra
Traductores: Laia Font i Núria Garcia
Número de pàgines: 470
Llegit en: Català

Una sèrie d'assassinats fa tornar la inspectora Amaia Salazar a la seva terra natal, al poble d'Elizondo. Des de molt jove va anar a estudiar a Pamplona i des de llavors no ha tornat massa vegades. Té els seus motius, la seva infància va ser traumàtica, tot i que tot allò queda molt lluny en la seva memòria. Ara algú està acabant amb la vida de noies molt joves i les deixa en una posició concreta a la riba del riu Baztan. El seu equip i ella es veuran obligats a desplaçar-se a la petita localitat i enfrontar-se amb un monstre implacable del qual no tenen gaires pistes. Però tot i la duresa del cas, la tornada dels fantasmes del passat serà una prova encara molt més dura per la inspectora que la portarà fins el col·lapse. Tot plegat, amanit amb alguns esdeveniments inexplicables que freguen allò paranormal, la Salazar tindrà feina per sortir airosa d'una de les missions més difícils que li han encarregat.

Aquest és el primer llibre de la 'Trilogia del Baztan' de la Dolores Redondo, títol que li va donar notorietat i un bon èxit de vendes. Que en la descripció de l'argument hagi dedicat el mateix temps a parlar del cas que investiga la inspectora Salazar i sobre la seva vida familiar no és casualitat. En aquest primer volum les dues històries tenen el mateix pes, potser m'atreviria a dir que l'aspecte personal supera la investigació dels assassinats. M'ha recordat molt a la novel·la negra sueca que tant m'irrita, perquè si llegeixo literatura criminal és per a que em parlin de morts i d'investigació policial, no perquè m'expliquin vida i miracles d'una família. Amb una concessió, en aquest cas la família de l'Amaia està força barrejada amb el cas dels assassinats. A més, s'allarga una mica massa en algunes descripcions i en fils paral·lels, podria anar més al gra. Tot i així, és un llibre que es deixa llegir i compta amb alguns elements intrigants que mantindran el pols narratiu.

Els companys de feina em parlaven tan bé d'aquesta saga que al final em vaig decidir a llegir almenys el primer llibre. Ara puc dir que no hi trobo els atractius que em relataven. Pot ser un bon llibre per passar l'estona i fer unes quantes càbales, però per mi s'embolica massa i barreja massa coses. Aquesta és, obviament, la voluntat de l'autora, posar el pes narratiu en el passat tortuós de la protagonista, però llavors no cal que estigui investigant una sèrie de crims d'un psicòpata amb modus operandi i pensant amb enyorança en els seus temps a Quantico. Potser el que més intriga són alguns elements fantàstics lligats a la tradició navarresa que van planant pel llibre, tot i que sigui embolicar encara més la troca. Sóc crític tot i ser conscient que és un llibre que pot agradar a molta gent. En el meu cas no és que descarti continuar amb els altres dos llibres, però sí que puc dir que no tinc cap pressa per fer-ho. 

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 10 d’agost de 2019

Ni d'Eva ni d'Adam

Autora: Amélie Nothomb
Editorial, any: Empúries, 2009
Títol original, idioma, any: Ni d'Eve ni d'Adam, francès, 2007
Gènere: Narrativa
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català

La història de la belga Amélie Nothomb està molt lligada al Japó, lloc on va passar els primers anys d'infància i on va tornar posteriorment per estudiar i treballar. Això fa que el país hagi esdevingut la temàtica d'alguna de les seves obres més reconegudes com 'Estupor i tremolors' o aquesta mateixa. Acabada de tornar-hi per finalitzar els seus estudis, decideix impartir classes de francès per guanyar diners. Així coneixerà en Rinri, el seu primer alumne, que esdevindrà també la primera persona amb qui establirà una relació sentimental seriosa. El xoc cultural entre els dos basteix el relat d'aquesta història, tot el que van fer plegats i la diferent manera de viure-ho. Ens sorprendran un cop més els costums i manera de fer japonesos, tan diferents a nosaltres, però per més occidental que sigui, l'autora i el seu alter ego literari tampoc no és que siguin un exemple de seny i d'estabilitat emocional.

Es tracta d'un llibre curt dividit en capítols força desiguals en llargada, un compendi de retrats de la relació entre l'Amélie i en Rinri, una relació que també és desigual. Mentre que ella se la pren com un divertiment, amb més curiositat que una altra cosa, en Rinri n'està perdudament enamorat, encara que el caràcter japonès no permet exposar els sentiments, almenys de la manera que nosaltres coneixem. Es llegeix ràpid i de manera fàcil, fa servir un llenguatge planer però no mancat de metàfores i hi ha molts diàlegs. I tot això contrasta amb que també és un llibre reflexiu i introspectiu, un llibre que devia servir de teràpia a l'autora. A més, té aquesta mena d'humor irònic marca de la casa, d'aquest que t'arrenca un somriure per sota el nas de tant en tant. Un llibre, en conjunt, una mica tragicòmic.  

Fa uns quants anys vaig llegir un parell de llibres de l'Amélie Nothomb i ho vaig deixar estar. És una autora d'extrems, conec autèntics fans de l'autora, però a mi no m'entrava. De vegades no cal barallar-s'hi. Després de veure algunes ressenyes molt favorables de llibres seus vaig pensar que potser ara, després d'haver diversificat més les meves lectures, seria més capaç d'entendre-la, d'aquí aquesta nova oportunitat. L'experiment ha funcionat, almenys una mica. Aquest 'Ni d'Eva ni d'Adam' m'ha deixat millor sabor de boca que les anteriors lectures, encara que la protagonista, que és la mateixa autora (espero que exagerada) em segueix caient grossa, l'he llegit ràpid i amb interès per aquesta relació tan surrealista. Penso que s'ha guanyat el dret a que la deixi tornar de tant en tant a la meva lleixa de pendents. Aquesta és una de les obres més reconegudes, però la bibliografia Nothomb és extensa, tinc molt per triar.

Impressió general: @@@

dilluns, 5 d’agost de 2019

L'imperi dels lleons

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Alrevés, 2017
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 292
Llegit en: Català

Un dia fas servir un bufador per cremar els peus dels pagesos que no paguen i al següent pots tenir tot un imperi de crim organitzat d'abast europeu. En Jean Neige i la seva banda van començar com a atracadors a principis dels anys 70 i al llarg dels anys han consolidat tot un entramat de negocis, legals i il·legals, que els han reportat una autèntica fortuna, però sobretot poder i influències. Amb tot, no és estrany que, de tant en tant, algú se'n vagi de la llengua, de manera que els membres de la banda han passat temporades a la presó. Res que no s'arregli amb uns bons advocats i amb una bona venjança posterior, és clar. Actualment en Jean compleix condemna, però els seus companys i el seu fill, que aspira a heretar el negoci familiar, no deixaran que passi massa temps entre reixes. Jugant bé les cartes el seu imperi no perillarà, el patriarca sortirà de la presó i, el que és més important, cap dels implicats en el seu arrest no quedarà impune.

Una cosa que no comprenia dels llibres de Sebastià Bennasar que havia llegit fins ara era la dèria de teixir trames diferents i independents en novel·les molt curtes, trames que ben desenvolupades podien esdevenir novel·les diferents cadascuna d'elles. Això no passa en aquest 'Imperi dels lleons', on coneixerem la història criminal de la banda d'en Neige al llarg de les dècades. Com a molt li puc retreure que s'esplaia innecessàriament en la biografia de personatges puntuals que no tenen cap rellevància per la història, però és més assumible. La història la va explicant en Pascal Neige, el fill del patriarca, mentre el seu pare és a la presó. Una història negra com el carbó i que ha deixat un riu de cadàvers i de víctimes diverses, i una lliçó d'economia aplicada. En el llibre tindrem una bona perspectiva de com funcionen diversos negocis i tot un manual de tortures que es poden aplicar com a revenja. En Bennasar ens estalviarà pocs detalls en aquest aspecte.

Abans de llegir aquest llibre s'ha d'estar disposat a perdre la fe en la humanitat. La realitat que descriu ens és invisible a la majoria de nosaltres, però tot i així segur que gran part és, o pot ser, certa. Màfies, corrupció, venjances, negocis entre criminals per repartir-se territoris. Prostitució, drogues, armes, promocions urbanístiques... que no ho veiem al nostre voltant no vol dir que no hi sigui, i llegint aquesta història ens esgarrifarem contínuament perquè aquest no és el món que coneixem. El conjunt és un retrat d'una realitat paral·lela al llarg de tres dècades, absorbent, sorprenent i que no pot deixar indiferent. I si a un escriptor de novel·la criminal notable li elimines els defectes que li trobaves, et queda un llibre molt recomanable, sempre que tinguis l'estómac per llegir-lo. Potent i convincent, encara que em preocupa que l'autor sembla gaudir especialment de les escenes de tortura, s'hi recrea ben bé! Penso que no m'equivoco si dic que aquest és el millor llibre que li he llegit; això vol dir que caldrà buscar-ne més.

Impressió general: @@@@

dijous, 1 d’agost de 2019

Ahir

Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Empúries, 2009
Títol original, idioma, any: Hier, francès, 1995
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Roureda
Número de pàgines: 131
Llegit en: Català

No és fàcil aconseguir que la guerra sigui un personatge més d'una novel·la, però en això l'Agota Kristof hi té la mà trencada. Els seus escenaris sòrdids, minimalistes i els seus personatges obsessius i depriments completen l'espectre de llibres com aquest 'Ahir'. No sabem mai quina guerra ni quins països hi participen, però l'acció succeeix en el lloc on s'han expatriat els protagonistes. En Sandor Lester, encara que aquest no és el seu nom de veritat, viu la seva rutinària i tediosa vida que l'està fent tornar boig. Però tant és, perquè ell sap que la Line acabarà apareixent. I quan vingui la Line, ell ha d'estar preparat. Cap altra dona li importa, tot i que no pot dir que li vagi malament amb les dones, però no pot estimar-ne cap, totes l'avorreixen perquè no són la Line. Fins que, un bon dia, la Line apareix. Els canvis que això suposarà el portaran a potenciar encara més la seva vessant obsessiva i persecutòria.

Agota Kristof no ens estalvia res. Que s'ha d'apunyalar algú? Doncs se l'apunyala. Que has de marxar deixant-ho tot enrere? Doncs sense girar la vista. La seva ambientació de desolació, de misèria, de depressió, ens transporta a un temps passat i una terra llunyana, i a uns comportaments que se'ns presenten molt poc humans per l'aparent manca de sentiments, o la fredor amb la que aquests es viuen, que no es pot descriure d'altre manera que inquietant. Sí, en aquest text tot és inquietant, fins i tot la descarnada sinceritat del protagonista. Pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment, no perquè la trama sigui trepidant, sinó perquè un home que no espera res no té res a perdre. Malgrat tot, l'autora ens sap atrapar amb la seva narrativa despullada i en carn viva. Aquest 'Ahir' ens passarà tan ràpid que amb prou feina podrem pair-lo.

L'Agota Kristof és una de les escriptores amb les que vaig tard. L'he descobert aquest any i és tot just el segon llibre d'ella que llegeixo, però en tinc prou per saber que és diferent d'altres escriptors. Les seves obres fan forat a l'ànima, inquieten i neguitegen, és pràcticament impossible empatitzar amb els seus personatges, però tot i així et quedes enganxat al llibre. No hi ha gens de sucre en les seves lletres, l'existència és una cosa dura, implacable i si vols sobreviure et cal ser el més fort o determinat. Sense pressa, que encadenar lectures seves et pot fer entrar en depressió, però tampoc sense pausa, aniré explorant la bibliografia de l'autora. El que ofereix no és plat a gust de tothom, però difícilment es pot trobar en altres autors.

Impressió general: @@@