dimarts, 15 de gener de 2019

Tu, calla!

Autores: Laura Huerga i Blanca Busquets
Editorial, any: Raig Verd, 2018
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 194
Llegit en: Català

Quan sentim a parlar del dret a la llibertat d'expressió o de manifestació pensem automàticament en la repressió que pateixen els partidaris del procés d'independència català. Error: la capacitat repressiva de l'Estat espanyol va molt més enllà del problema català, o del basc. Amb les lleis actuals, fetes a mida, qualsevol que s'oposi al règim establert o als poders de l'Estat és susceptible de ser processat per la coneguda llei mordassa. Això ho saben molt bé cantants, humoristes, titellaires, activistes, twittaites i, naturalment, polítics. En aquest llibre es fa una repassada a les lleis que permeten aquests atemptats a la llibertat d'expressió, l'onada repressiva que afecta a tothom qui aixeca la veu, i fem memòria de molts casos que en el seu moment van tenir ressò però que probablement haurem oblidat, però això no vol dir que hagin desaparegut. 

Aquest assaig està estructurat en diferents parts. En la primera es parla de drets i lleis i s'explica en profunditat què és la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, la 'llei mordassa' i com s'aplica. Després hi ha una repassada amb profunditat a molts i diversos casos en els que ha aplicat aquesta llei, amb noms i cognoms i penes imposades. També trobarem un recull de reaccions que aquestes sancions han despertat i les conseqüències que es deriven d'aquesta cultura de la por, des de la criminalització de la protesta i la pobresa, a l'autocensura. Llegint aquestes pàgines es té sensació d'estar immers en un llibre de ciència ficció, una distòpia que no podem creure que sigui real, però ho és. És dens a estones, conté moltíssima informació i en alguns casos la terminologia jurídica pot dificultar la comprensió per aquells qui, com jo, en sabem poc de lleis. Però el que explica és de gran interès i convé tenir-ho ben present. El grau de repressió que s'exposa no és com per mirar a una altra banda, ens pot tocar a qualsevol de nosaltres, qualsevol dia. 

La part que m'ha agradat/impressionat més és la que relata els diferents casos, que és la més fàcil i probablement la més llaminera. No espereu trobar-hi 200 pàgines parlant dels presos polítics catalans, se'n parla, però els seus casos són tractats com els de qualsevol altre represaliat a nivell de territori espanyol i sense fer diferències de rellevància. Ja ens va bé, de tant en tant, aixecar una mica la vista per adonar-nos que la realitat no és només la que veiem a les notícies o a twitter. És un text interessant, però el que sí que aviso és que fa posar de molt mala llet. Però si no ens emprenyéssim pel que ens estan fent, perquè ens ho fan a tots i a totes, no seríem persones. Més val saber-ho i dir-ho ben alt i clar, de la manera que no els agrada que ho fem.

Impressió general: @@@

dijous, 10 de gener de 2019

84, Charing Cross Road

Autora: Helene Hanff
Editorial, any: Labutxaca, 2012
Títol original, idioma, any: 84 Charing Cross Road, anglès, 1970
Gènere: Narrativa
Traductora: Puri Gómez
Número de pàgines: 110
Llegit en: Català

A l'octubre del 1949, Helene Hanff, resident a Nova York, es va posar en contacte amb una llibreria anglesa especialista en títols descatalogats. Els seus peculiars gustos lectors impossibilitaven que trobés res que li interessés per llegir i va trobar en Marks & Co el seu paradís a la terra. La distància que separava la Helene de la llibreria va fer que establís una correspondència regular, primer amb el llibreter Frank Doel, però també amb altres membres de la llibreria i familiars d'en Doel durant gairebé 20 anys. Ella, espontània, descarada, però molt generosa. Ell, seriós, erudit i professional. Els va unit l'amor pels llibres i una relació d'amistat difícil d'entendre i de mantenir, però que els va capgirar la vida. La mateixa autora va decidir publicar un recull de les cartes que van creuar l'Atlàntic d'una banda a l'altra, i d'aquí aquest llibre curtet que porta per títol l'adreça de la llibreria que tantes alegries li va donar.

No sóc gens habitual de les novel·les epistolars, però aquesta em cridava l'atenció i me la van recomanar molt a la meva llibreria de referència. En aquest cas, les cartes que expliquen la història de la Helene, en Frank i la resta d'escriptors i escriptores són reals, encara que sembla gairebé impossible que es pugui establir una relació tan entranyable entre dues persones que no s'arriben a conèixer. Totes les cartes són curtetes i el llibre es llegeix molt ràpidament. Totes elles estan redactades de manera exquisida i transpiren amabilitat, gratitud, proximitat i una gran varietat de sentiments. Desconec si les cartes van ser revisades o es van publicar de manera fidedigna. Sembla estrany que els diferents personatges escriguin així de bé, cadascú amb el seu estil, això sí. Els llibres són el fil conductor, però les relacions que s'estableixen van molt més enllà.

Amb aquest llibre tinc sensació d'haver pagat una penyora, haver reparat el greuge de no haver-lo llegit abans, com m'ha passat també amb altres clàssics moderns. M'ho he passat bé, no li falten tocs d'humor, però el que més predomina es aquella sensació de placidesa i aquell mig somriure que et mantenen aquests llibres tan entranyables. Es pot llegir pràcticament d'una asseguda i val la pena fer-ho, es fa curt, m'hi faltaven cartes que s'intueix que existien, però que no s'han recollit. L'autora, precisament, em feia una mica de rabieta a estones, però se li ha de reconèixer la qualitat literària de les seves cartes. En resum, un llibre que no us costarà gens de llegir i que dubto que us decebi. Potser pot generar indiferència si no s'agafa amb ganes o predisposició, però a poca estimació que li dediqueu, us la tornarà.

Impressió general: @@@@

dimarts, 8 de gener de 2019

Estació Boira

Autor: Enric Herce
Editorial, any: Males Herbes, 2018
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 257
Llegit en: Català

En un futur llunyà, la Terra està orbitada per satèl·lits artificials habitats. L'Europa2 és un d'ells. Allà hi van a parar exiliats i alguns fugitius que ja no tenen lloc al planeta mare, fruit de la inestabilitat geopolítica. La vida de les persones està regida per una tecnologia que a nosaltres se'ns escapa, tothom disposa d'un C-bio, un dispositiu que controla les constants vitals però que també serveix per comunicar-se i per una gran varietat d'aplicacions. També la rauxa de la població està controlada per una droga sintètica, el relev, que evita la ràbia i l'exaltació, tothom l'ha de prendre obligatòriament. Per vetllar per la cordial convivència, existeixen els Agent d'Higiene Ciutadana, una policia que s'assegura que tothom pren el relev, i que solen anomenar 'els escombriaires'. En Max, el nostre protagonista, ex-soldat de la darrera gran guerra, és un d'aquests agents i haurà d'afrontar l'aparició d'una nova substància que pot revertir els efectes del relev i sembrar el caos en la pau artificial en la qual viu la humanitat. 

Uns anys després de Simulacions de Vida, Enric Herce torna amb una altra història de ciència ficció amb tocs de ciberpunk i reminiscències a Black Mirror. No hi trobarem capítols diferenciats, anirem saltant d'època, d'escenari i fins i tot tindrem accés als records del protagonista i a entrevistes amb polítics. La feina serà anar teixint els diferents fils argumentals per construir una història amb girs i sorpreses. No negaré que costa una mica entendre on som i que no és fins el final que ens quadrarà tot. Potser llavors una relectura ens permetria entendre moltes més coses. A banda d'això, l'escriptura és planera i àgil i el que anem intuint interessant inquietant. Una història complexa però consistent on el tractament de la tecnologia i la ciència arriben a cotes molt notables, cosa que és molt d'agrair. Tampoc hi falten tocs de crítica i d'ironia, la manipulació informativa, el control de les emocions de la població, es planteja un futur que sembla una evolució del que ja estem vivint actualment. Esgarrifós tot plegat, però versemblant, res del que explica m'ha semblat exagerat.

Enric Herce és la demostració que a casa nostra es fa bona ciència ficció, imaginativa, documentada i fonamentada en la tendència històrica. Guardo un record immillorable del seu primer llibre, que és un dels millors puntuats d'entre les més de 400 ressenyes que he fet. Aquest 'Estació Boira' no m'ha deixat una impressió tan consistent, però és una molt bona lectura amb multitud d'ingredients interessants que confirma que aquest és un autor a tenir en compte. No sóc un gran aficionat a la ciència ficció, però si als bons llibres i aquest m'ho ha semblat. Passa la prova del segon llibre i em poso des d'ara a esperar el tercer, que confio que no es farà esperar tant.

Impressió general: @@@ i mitja

dijous, 3 de gener de 2019

Frases 2018

Com és tradició per aquestes dates, diré adéu als llibres llegits al 2018 amb un recull de les millors frases que vaig apuntar de les 51 lectures que va donar de si el curs passat. Com sempre, van en l'idioma de lectura, acompanyades del llibre i l'autor/a. A veure si alguna d'elles us fa pensar com a mi.
  • La poesia i les oracions ficaven al cap de les persones idees que només aconseguien que les matessin, les distreien del despietat mecanisme del món. (El ferrocarril subterrani, Colson Whitehead)
  • Tots estem marcats encara que no es vegi, encara que només sigui per dins. (El ferrocarril subterrani, Colson Whitehead)
  • Un bon llibre és la preciosa saba de l'ànima d'un mestre, embalsamada i conservada com un tresor amb la intenció d'oferir vida més enllà de la vida, i per això sens dubte es tracta d'un article de primera necessitat. (La llibreria, Penelope Fitzgerald
  • Cuando se lucha por el control de una espada, siempre gana quien sostiene la empuñadura. (Snow Crash, Neal Stephenson)
  • La indignació disminueix i anul·la unes persones, però a unes altres les fa créixer i els proporciona força i coratge. (Societat Negra, Aldreu Martín)
  • Als humans ens costa acceptar que la mala sort existeix i que no tot té un motiu clarament identificable. (100 preguntes sobre el càncer, Daniel Closa i Salvador Macip
  • Hi ha qui prefereix les respostes senzilles, encara que siguin falses, a les certes, però desagradables i complexes. (100 preguntes sobre el càncer, Daniel Closa i Salvador Macip)
  • El poder que concedeix un Estat malalt és sospitós per força. (Teoria King Kong, Virginie Despentes
  • Només m'interessen les revolucions que comencen asseient el poble a taula. (Teoria general de l'oblit, José Eduardo Agualusa)
  • La repressió no esclafa idees. L'únic mètode per esclafar-les és ignorar-les. Negar-se a pensar. Negar-se a canviar. (Els desposseïts, Ursula K. Le Guin)
  • Quan l'enemic t'abraça amb entusiasme i els compatriotes et rebutgen amb rancúnia, és difícil no qüestionar-te si no ets, efectivament, un traïdor. (Els desposseïts, Ursula K. Le Guin)
  • És admirable les coses a què la gent ens podem arribar a acostumar si hi ha alguna compensació. (El conte de la serventa, Margaret Atwood
  • Quan el poder és escàs, tenir-ne una mica és temptador. (El conte de la serventa, Margaret Atwood)
  • La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols. (Permagel, Eva Baltasar)
  • El dolor esclavitza el cos, i la por, l'ànima. (Istanbul Istanbul, Burham Sönmez)
  • No convé malbaratar energies en causes massa perdudes. (Desig de xocolata, Care Santos
  • Res queda més lluny de l'amor que estar sempre alerta. (Els llits dels altres, Anna Punsoda)
  • L'amistat també envelleix, com els llibres, com les pel·lícules, que de sobte semblen tan obsolets. (Aprendre a parlar amb les plantes, Marta Orriols)
  • Un home que llegeix val per dos. (Les nostres riqueses, Kaouther Adimi)
  • A qui perd la llibertat, sempre li queda el sarcasme. (Fungus, Albert Sánchez Piñol)
Apa, ara ja em puc posar a apuntar les frases del 2019, a veure amb què em trobaré! Que tingueu tots i totes un magnífic any lector! 

dimarts, 1 de gener de 2019

Fungus

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2018
Gènere: Fantasia
Número de pàgines: 356
Llegit en: Català

Un anarquista barceloní a qui es coneix com a Ric-Ric, fuig de la ciutat i arriba fins La Vella, un poble remot dels Pirineus. Allà descobreix que la vida és molt diferent, la gent s'auto-organitza en ostals per formar comunitats. Ell anirà a petar, és clar, a l'ostal de pitjor reputació, on s'apleguen tots els contrabandistes de la zona, que utilitzen aquest refugi com a lloc de pas per les seves travessies. L'amo de la casa, en Cassian, acaba adoptant en Ric-Ric sota la seva tutela i el converteix en el criat de l'ostal, és a dir, que li encoloma les pitjors feines. A més, com a criat, no viurà a la casa, sinó en una cova en una muntanya propera. Deshumanitzat pels seus companys i per l'alcohol, tot canviarà per en Ric-Ric quan coneix la Mailís, mestressa d'un ostal proper. Però encara canviarà més quan, cercant una ofrena per donar a la mossa, despertarà un monstre que porta molts anys adormit, a la vista de tothom, però sense que ningú hi hagi parat esment.

Amb aquest llibre Sánchez Piñol fa una pausa de la seva sèrie Victus i torna al món de la fantasia que tan bon resultat li va donar amb 'La pell freda' o 'Pandora al Congo'. De fet, aquest Fungus sembla una nova variació del mateix argument d'aquells dos. Però l'autor sap barrejar com ningú realitat i ficció, explora la miserable naturalesa humana i com interactua aquesta amb uns interlocutors fantàstics i monstruosos. En aquest cas, els convidats sorpresa són uns bolets gegants i l'escenari no es troba a terres remotes, és molt més nostrat: els Pirineus. El protagonista Ric-Ric busca l'Ideal anarquista i trobarà en els fungus els seus aliats, o això es pensa. La capacitat narrativa i imaginativa de Sánchez Piñol està fora de qualsevol dubte, les seves reflexions sobre la condició humana, els seus jocs de paraules paradoxals, les seves referències històriques, la seva ironia i sentit de l'humor, trobarem de tot en aquesta obra, però potser pel tipus d'éssers que descriu, o perquè la fórmula tard o d'hora s'esgota, aquest Fungus potser no és tan absorbent com altres obres seves. Hi ha girs, hi ha salts entre passat proper i present per anar entenent per què passa el que passa i per lligar diferents personatges, i hi ha una trama i una història complexa i ben trenada, però també una mica de sensació d'estar llegint el mateix. Una particularitat, els títols de capítol són llargs i explicatius, però no sempre s'hi diu el que passarà realment.

Vol dir tot això que Fungus no és un bon llibre? No pas. El segell de l'autor és sempre una garantia. El llibre té un tema central recurrent, que és la recerca del Poder veritable. El final és obert, o almenys no conclusiu del tot, desconec si la història ha de continuar en posteriors entregues. El que sí que sé és que, si continua, la seguiré llegint, com seguiré llegint qualsevol altra proposta que Sánchez Piñol em posi per davant. Potser és un punt més fluixa que les altres novel·les i no seria la millor opció per començar a llegir aquest autor, però sí que esdevindrà imprescindible per aquells que, com jo, en siguin fans.

Impressió general: @@@