dimarts, 7 de maig de 2019

Una història negra

Autora: Antonella Latanzi
Editorial, any: La Campana, 2018
Títol original, idioma, any: Una storia nera, 2017
Gènere: Intriga
Traductora: Anna Casassas
Número de pàgines: 255
Llegit en: Català

La Carla i en Vito s'han separat. Però la separació física no esborra els lligams emocionals de tota una vida junts, per més que en Vito la pegués i l'amenacés contínuament. A més, tenen tres fills en comú, la Rosa i en Nicola, ja grans, i la petita Mara. És precisament per l'aniversari de la menuda que la família es torna a reunir. Però un cop acabada la festa, en Vito es queda una estona amb la Carla i els seus fills grans marxen una mica preocupats. Els dies posteriors es descobrirà que en Vito ha desaparegut, cosa no estranya del tot, però amb el pas de les setmanes la preocupació de la família va en augment. Acabarà apareixent el seu cadàver i caldrà discernir què ha passat. No caldrà buscar massa sospitosos, de seguida la Carla confessa. Però les històries no sempre són el que semblen. Aquesta és ben negra, però els matisos seran els que decidiran si la Carla és culpable o no.

El llibre compta amb tres parts. La primera ens posa en situació i ens presenta la família, originària del sud d'Itàlia tot i que els protagonistes viuen a Roma. És una família dura i xapada a l'antiga, de la Itàlia més profunda. A la segona part hi ha el judici de la Carla, que despertarà l'interès dels mitjans de comunicació. I a la darrera ens acabarem de decidir sobre si la Carla és un monstre o una santa.  El ritme del text és força lent i pesant, com les caloroses tardes d'estiu que descriu. És força reflexiu i ens presenta la trama des de diversos angles i des del pensament de diversos personatges. Hi ha investigació policial i interrogatoris, i aconsegueix atrapar perquè tot i que la Carla ha confessat, hi ha coses que fallen. Tampoc se'ns explica tot de manera lineal, anirem fent salts en el temps per entendre com s'ha arribat al punt que s'ha arribat. Això fa que calgui posar una mica d'atenció a la lectura.

El classifico en el gènere d'intriga perquè té misteris per resoldre, però no seria ben bé una novel·la negra o criminal. Es deixa llegir i és prou interessant, però aquest ritme lent que deia fa que costi de llegir amb agilitat. Tot té una pesantor i un caire de tragèdia que costa una mica també. Probablement mostra de manera fidedigna la manera de pensar i actuar de les zones més conservadores del sud d'Itàlia, se li ha de reconèixer el mèrit, però no són unes maneres que a mi m'atreguin gaire. El seu punt fort és posar-nos un dilema sobre la taula durant bona part del llibre, no sabem ben bé què hem de pensar de la Carla i diversos fets ens aniran fent canviar d'idea. Un llibre que no està malament, però tampoc tirarem coets.

Impressió general: @@ i mitja

diumenge, 21 d’abril de 2019

Tots els símbols de la por

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Fanbooks, 2019
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 331
Llegit en: Català

ATENCIÓ, CONTÉ SPOILERS!

Han passat uns dos anys des que en Wilbur va desaparèixer, molts el donen per mort, però no està disposat a deixar-se atrapar tan fàcilment. En aquest temps ha après molt sobre les seves capacitats, el seu cos pot regenerar-se, no pateix malalties i els seus sentits funcionen a un rendiment fora del comú. Queda clar que és una mena de súper home, però per què? D'on ha sortit? Qui l'ha fet així? ARS Corp té totes les respostes i en Wilbur les aconseguirà, amb l'ajuda dels Guardians, que són una mica frikis, però que li són de molta utilitat. Però els recursos d'ARS són il·limitats i no dubtaran en posar a prova el seu enginy i les seves febleses. I si en té alguna, aquesta és l'Abigail, la noia més popular de l'institut que va resultar ser tota una guerrera. Quan ARS Corp amenaça la seva integritat per tal d'atreure en Wilbur i capturar-lo, ell no pot fer més que picar l'ham, però sabent-ho, plantarà cara. El retrobament entre els dos està servit, però a partir d'ara la seva vida serà molt diferent de com havia estat.

La segona part de 'Fills de la Setena Onada' és, de principi a fi, una pel·lícula d'acció. No és gens difícil imaginar-se les imatges que descriu el llibre, gairebé sembla un guió cinematogràfic! Això el fa molt diferent a la primera part, que també podria ser una pel·li, però d'adolescents. Aquí ens posem més seriosos. Tot el que només s'intuïa a 'Fills...' ara se'ns exposa amb molta claredat, els elements científics i tecnològics construeixen l'argument i són portats fins als límits de l'ètica, com si l'autor hagués convertit en novel·la el seu 'Jugar a ser Déus', cosa que, dit de passada, li vaig recomanar molt que fes en el seu dia. Un ritme alt, persecucions, batusses, ciència i megalòmans enfollits. Personatges que han evolucionat, sacrificis, amistat, amor, sexe i feromones. Un munt d'ingredients ben lligats que fan una trama absorbent i intrigant. Sense sortir de l'estil juvenil, aquesta segona part és molt més adulta i, als meus ulls, és clar, molt més interessat que la primera.

Amb aquest llibre Salvador Macip recupera els trets que, al meu entendre, més el caracteritzen. Una escriptura planera amb un ritme elevat, acció, un puntet d'humor i la ciència que no hi falti! M'ho he passat molt bé llegint-lo i ha aconseguit revertir la sensació de la primera part, que em va semblar que dedicava massa espai a descriure el món adolescent a un institut americà. Aquí ja anem de cara a barraca i m'ha atrapat molt més. El final queda una mica obert, qui sap si aquesta història es pot reprendre i tot. És una bona opció per a joves lectors, que tinguin paciència amb la primera part perquè la segona no els decebrà segur. Potser hi ajuda tenir nocions de genètica i evolució, però no cal ser graduat en aquestes disciplines per gaudir-ne!

Impressió general: @@@@

dissabte, 6 d’abril de 2019

L'Ocell de Foc

Autor: Emili Teixidor
Editorial, any: Cruïlla, 2002 (34a edició, original del 1972)
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 172
Llegit en: Català

La companyia ha deixat enrere Peguera i s'encamina als castells de Rocabruna i Rocablanca per seguir fent el seu espectacle de varietats i cantar les cançons joglaresques per lloar l'infant rei Jaume I. El Cec de Cabrera i l'Ocell de Foc, que li fa de pigall, van davant. A certa distància, els segueixen la Soldadera, el Cavaller Salvatge amb el seu os i... on és l'Escarnidor d'Ocells? La seva desaparició no augura res de bo i, efectivament, poc temps després senten que s'acosten cavalls. Segur que són els homes del vescomte de Peguera, el molt bandit ve a recuperar tot allò que els ha donat, un cop ja ningú no el veu. Però a l'Ocell de Foc no el poden atrapar. És massa valuós. El Cec l'insta a fugir, a trobar el seu camí i que no es deixi atrapar. Vigila Ocell, perquè tothom et buscarà, no ets un simple infant orfe amb vocació de joglar. Però qui ets?

Fa ja 5 any que va morir Emili Teixidor i la xarxa es va omplir de ressenyes dels seus llibres. En aquell moment jo també en vaig adquirir perquè no el llegia des de petit, amb la idea d'homenatjar-lo, però no ha estat fins enguany que m'he decidit a treure la pols a les seves obres, ja a principi d'any aquesta és una de les lectures que em vaig imposar, senzillament perquè ja era hora. L'Ocell de Foc és un clàssic de la literatura juvenil del nostre país, no per casualitat l'exemplar que tinc, de segona mà d'un tal Kevin que feia 4t d'ESO, és una 34a edició. Ambientat a inicis del segle XIII, ens porta al període en que Jaume I era massa jove per governar i tenia tant partidaris com detractors.  En aquest context, el nostre protagonista va d'incògnit amb una companyia ambulant per amagar-se, ni ell mateix sap qui és, però acabarà tenint un paper entre els partidaris del Conqueridor. Un llibre ple de misteris que barreja ficció i realitat i que compta amb poemes especialment escrits per Miquel Martí i Pol i Jaume Vidal i Alcover, i amb les il·lustracions de Victòria Tubau.

A aquest llibre cal reconèixer-li que té cura dels joves lectors, exposa una història seriosa que no edulcora les penúries que passa al protagonista, amb tocs d'humor, sap mantenir el pols narratiu i el misteri i també defineix i explica el marc històric. Però m'agafa gran i en un moment de poca concentració i he de reconèixer que m'ha costat seguir-lo. Poc valor té la meva impressió actual davant d'aquesta obra que seguirà de capçalera per molts estudiants durant molt temps, imagino, i de manera ben merescuda. Encara reposa a la lleixa un dels títols per a adults més famosos de l'autor i espero que no tornin a passar 5 anys fins que li torni a tocar tanda.

Impressió general: @@

divendres, 29 de març de 2019

Els homes m'expliquen coses

Autora: Rebecca Solnit
Editorial, any: Angle Editorial, 2016
Títol original, idioma, any: Men Explain Things to Me, anglès, 2014
Gènere: Assaig
Traductora: Marina Espasa
Número de pàgines: 166
Llegit en: Català

En una festa a la que no tenia massa ganes d'assistir, la Rebecca Solnit parla amb l'amfitrió que, sabent que és escriptora, li descriu un llibre molt interessant que suposadament ha llegit. Després d'una estona de lloar-lo, s'adonen que el llibre del qual està parlant pertany, precisament, a la Rebecca Solnit. L'amfitrió s'enduu una bona sorpresa, en realitat ni tan sols havia llegit el llibre. Amb aquesta anècdota comença aquest assaig feminista al qual s'atribueix la creació del concepte 'mansplaining' (tot i que la mateixa autora desmenteix ser-ne la creadora), és a dir, la tendència que tenen els homes a explicar coses a les dones amb condescendència i superioritat. Però aquest llibre no es queda només aquí, posa sobre la taula diversos temes habituals del feminisme, com la violència masclista, la invisibilitat de la dona en tot allò que és públic i l'anul·lació de les dones per part de les seves parelles, sempre aportant una perspectiva històrica i ben documentada.

De tant en tant m'agrada llegir assaig feminita per tal d'aprendre una mica sobre el tema i mirar de fer les coses millor. Aquest llibre és una mica més complex que d'altres que he llegit, no només parla de feminisme, també parla de nivell sociocultural, d'economia i dels poders. Amb aquests temes demostra les barreres que es troben les dones en el món que vivim, sense caure en victimismes, perquè intenta exposar les dades de manera esperançadora, malgrat que són devastadores. El llenguatge és complex i demostra un nivell cultural per sobre del que m'entra amb facilitat, però pel que fa a exposició dels temes resulta molt interessant i demostratiu. Sí que hi ha un capítol sencer sobre l'escriptora Virginia Woolf, molt admirada per Solnit, que sembla desconnectat de la resta i que, si sóc sincer, no he entès gens. Aquí l'atenció pot patir un daltabaix i perdre completament el fil. Després, però, remunta parlant de credibilitat i de la valentia de les feministes a les xarxes.

Per llegir aquesta mena de llibres cal estar interessat en els temes que tracten, però definitivament no cal ser dona per llegir-los. De fet, seria bo que molts homes el llegissin per abraçar la causa, conèixer els problemes sempre és l'inici per poder posar-hi remei. Fa de mal recomanar, és clar, tant pels lectors no habituats a l'assaig, com si el comparem amb altres llibres de la mateixa temàtica, però a poc interessats que estigueu en la lluita per la igualtat efectiva entre homes i dones, escoltar, informar-se i no sentir-se atacat perquè ens posen davant d'un mirall són bons camins, i acompanyar-ho de lectures com aquesta no farà mai nosa. I per les lectores, doncs bé, segurament no us explicaran coses que no sapigueu ja, però us pot ajudar a aclarir alguns conceptes i a refermar les vostres conviccions, que tampoc fa nosa.

Impressió general: @@ i mitja 

dissabte, 23 de març de 2019

Els finals no arriben mai de sobte

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Enciclopèdia, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 304
Llegit en: Català

Quan diem que la vida et pot canviar en un segon, no hi ha millor exemple per explicar-ho que l'atemptat a les Torres Bessones de Nova York de l'11 de setembre de 2001. Aquell esdeveniment va canviar la història, però també va canviar la vida de la gent que el va viure i patir en directe. La Sandra i el Guillem van anar a Nova York a llaurar-se un futur millor. Poc després els va seguir un amic, en Roger, que feineja buscant-se a ell mateix. A més, el pare d'en Guillem, en Josep Maria, hi ha anat a passar uns dies. Poc es podien pensar, quan es lleven a primera hora, que la vida els canviarà tant. No és només la por, el desconcert. És també una força que els remou per dins i els fa replantejar la seva realitat, la seva aventura, les seves certeses. L'atemptat va sacsejar la ciutat que mai no dorm. Però encara va sacsejar més la vida dels protagonistes d'aquesta història.

Nou llibre de Salvador Macip, francament diferent al que ens té acostumats. Amb un estil molt més reposat i reflexiu de l'habitual, explica les vivències d'uns personatges que pateixen en primera persona els atemptats de Nova York. Però aquest és només l'escenari que ho capgirarà tot. Com si d'un vesper es tractes, el terratrèmol que provoca l'atemptat farà sortir tots els dimonis de dins. És un llibre introspectiu ja que l'autor va viure aquells moments, mira d'exposar amb paraules tots els sentiments i sensacions que allò va despertar, però els personatges són de ficció. I com a personatges de ficció, alguns ens agradaran més que altres i entendrem més o menys com actuen. Hi ha dos narradors diferents en primera persona i també capítols en tercera. I d'entre els narradors, un escriu pràcticament en forma de diari. El llenguatge, en alguns casos, és una mica carregat i florit, amb massa metàfores, però en general és una escriptura planera. Això sí, trobarem un text molt reflexiu i introspectiu, com deia. 

Em va costar una mica acostumar-me a aquest estil més madur de l'autor, però mica en mica vas entenent què et vol transmetre i vas coneixent els personatges. Penalitza haver llegit tants altres llibres seus, amb aquest surts de la 'zona de confort'. Les descripcions dels fets del setembre de 2001 a Nova York són un marc incomparable per la història de fons, si no fos que és molt novel·lat, bona part del llibre es podria classificar com a no-ficció. Més enllà d'això, els personatges són humans i tenen problemes i preocupacions humanes, relacions difícils i visions de la vida que porten a discussions i a diferències. Això és el que es pot trobar en aquest volum que és el primer d'un nou cicle en la bibliografia de l'autor. Quan surtin el següents els llegiré, és clar, i m'hauré d'acostumar a aquesta nova faceta seva. Aviat, però, toca devorar un altre dels seus blokbusters. Atents a les vostres pantalles.

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 16 de març de 2019

Claus i Lucas

Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Amsterdam, 2019
Títol original, idioma, any: Le grand cahier, La preuve, Le troisième mensonge, 1986-91
Gènere: Narrativa
Traductor: Sergi Pàmies
Número de pàgines: 422
Llegit en: Català

Les guerres ho trenquen tot. La Ciutat Gran ja no és segura, així que la mare d'en Claus i en Lucas els porta a la Ciutat Petita amb la seva àvia fins que passi el conflicte. Els dos germans bessons, de molt poca edat, es queden amb la vella harpia que ni els vol ni està disposada a tenir-ne cura. Ja a la seva tendra edat hauran d'aprendre a espavilar-se i demostraran una gran capacitat d'adaptació. Es convertiran en dos supervivents davant de totes les atrocitats que els tocarà viure, sempre junts, units com un de sol. Els dos escriuran una història dura i despietada que no deixarà indiferent a ningú. Però potser aquesta història no és com se'ns explica. Potser les coses no van passar exactament així. Potser algú té molta imaginació.

Aquest volum inclou tota una trilogia i per això està formada per tres parts molt diferenciades. A la primera, amb capítols molt curs, gairebé sempre de dues pàgines, en Claus i en Lucas expliquen en primera persona del plural la seva lluita per la supervivència en un món hostil i sense pietat. Unes ciutats sense nom i una guerra que no sabem ben bé quina és. No se'ns estalvia cap detall i probablement és la part més impactant del llibre. Molt sovint penses 'que bèstia'. A partir de la segona part ja no parlen en plural, però millor no explicar massa per no fer spoilers. Només dir que val la pena seguir llegint perquè res és el que sembla inicialment. Per les grans diferències formals de les tres parts sembla gairebé un exercici literari, però en tot cas és un exercici d'altíssima qualitat. Una escriptura magnètica i un ritme molt alt que aconsegueix amb diàlegs constants que fan que les pàgines volin. Difícilment es poden consumir 400 pàgines de text amb tanta velocitat i, a més, amb els ulls com plats.

Només coneixia aquesta autora d'oïda i no sé si m'hauria decidit a llegir-la, de vegades cal una petita empenta i, per sort, aquest cop la vaig tenir. Un gran encert que Amsterdam hagi decidit recuperar aquest títol, m'ha permès descobrir una gran escriptora que trenca esquemes i que tornaré a llegir segur. No és uns llibre per a tots els públics, especialment la primera part. La manca de sentiments dels nens i la indiferència que mostren davant de tot i tothom descriu algunes situacions no aptes per a cors sensibles. Però es tracta indubtablement d'un gran llibre, dur, punyent, però també sorprenent i fantàsticament escrit.

Impressió general: @@@@

diumenge, 10 de març de 2019

The man in the high castle

Autor: Philip K. Dick
Editorial, any: Penguin Books, 2014 (original de 1962)
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 249
Llegit en: Anglès

I si la història no fos com la coneixem? I si els aliats no haguessin guanyat la Segona Guerra Mundial? Això planteja aquest llibre de Philip K. Dick que recentment ha tingut la seva versió en forma de sèrie televisiva. Un món dividit entre els alemanys i els japonesos, que a més han aconseguit estendre's a altres planetes. Però l'acció es desenvolupa en uns Estats Units dividits entre nazis i nipons, i en el que els natius americans són ciutadans de segona, pur folklore. Naturalment, els jueus segueixen perseguits. En aquest escenari, i en la franja dels Estats Units que és terra de ningú, un escriptor desafia els poders establerts amb una novel·la que descriu la realitat com si els aliats haguessin guanyat la guerra. Quina pensada més estranya. Però això sol farà trontollar les bases del nou sistema.

Aquest llibre va caure a les meves mans per sorpresa i em va encuriosir. Me'l van deixar en anglès i inicialment em va semblar bé, però a la llarga vaig comprovar que va ser un error. Philip K. Dick és difícil fins i tot en una llengua pròpia, així que llegir-lo en anglès m'ha suposat un gran esforç i perdre'm bona part de l'argument. La premissa és interessant i atractiva, però no sabria dir si en aquest llibre està ben resolta. Hi ha salts d'escenari i de personatges força sovint, cosa que no contribueix a seguir el fil. M'ha semblat tot força embolicat i carregós de llegir, segurament perquè no tinc prou nivell d'anglès, però no m'ha semblat una trama fluïda i fàcil de llegir.

No he vist la sèrie que han fet a partir del llibre, que diuen que està força bé, però no m'han quedat gens de ganes de llegir-la. Segurament no li faig justícia, però deixant de banda l'idioma, que segur que li ha fet perdre molts punts, he d'assumir que aquest autor no està fet per mi, malgrat que és ja el tercer llibre que li llegeixo. Li poso mala nota perquè m'ha costat horrors acabar-lo, fins el punt de deixar-me d'interessar completament, però la premissa em segueix semblant interessant i m'agradaria parlar-ne amb algú que sí que n'hagi gaudit, no m'atreveixo a desrecomanar la seva lectura de manera categòrica. Una pena.

Impressió general: @

dijous, 7 de març de 2019

Adreça desconeguda

Autora: Kressmann Taylor
Editorial, any: La Magrada, 2018, 10a edició (primera edició al 2000)
Títol original, idioma, any: Address Unknown, anglès, 1938
Gènere: Narrativa, novel·la epistolar
Traductor: Ernest Riera
Número de pàgines: 76
Llegit en: Català

Martin Shulse decideix tornar a Alemanya des de Califòrnia i deixa enrere el seu amic i soci Max Eisenstein, un jueu nord-americà. La seva relació però, no queda oblidada. Els dos s'escriuen cartes plenes d'enyorança a banda de parlar del negoci que tenen en comú, una galeria d'art. A Alemanya la situació no és fàcil, però l'ascens d'un nom, el d'Adolf Hitler, promet canvis, incerts de moment, però segur que hi haurà canvis. En Martin transmet aquests dubtes al seu amic, però aviat les seves cartes prenen un to molt diferent de les inicials. Sembla que en Martin ha abraçat el nazisme i no vol saber res del seu amic jueu. En Max no s'ho pot creure, com pot ser que el seu amic, el seu germà, renegui així d'ell? La correspondència serà cada cop més escassa i més horrible. Amb Hitler al poder, efectivament, Alemanya va  canviar. Aquests dos amics ho van patir molt.

Novel·la epistolar molt curta, però intensa, que ens mostra la correspondència entre dos amics, i a través d'ella l'escalada de la ideologia nazi a l'Alemanya d'abans de la Segona Guerra Mundial. Al llarg de les pàgines el to dels missatges d'en Martin Shulse es va endurint, ja no és la mateixa persona. La incògnita és saber si el canvi és real o només mira d'esquivar la censura. Les cartes estan redactades de manera molt plana i entenedora, amb una escriptura notable. Donada la seva brevetat, és un llibre que es pot llegir d'una tirada en una tarda, precisament poder llegir tota l'evolució sense aturar-se causa l'efecte desitjat per l'autora.

Aquesta és una lectura que es queda curta, voldries més, necessites saber més, però és intensa i impactant. Probablement l'impacte es perdria si tingués gaires més explicacions, però igualment 76 pàgines són molt poques. Qualsevol persona mínimament interessada en aquest període històric pot gaudir-lo. Bé, gaudir-lo no seria la paraula, perquè és més aviat una puntada de peu al baix ventre, i per això un magnífic testimoni del que va significar la censura, la repressió del nazisme. Molt recomanable, és difícil que deixi indiferent, però en tot cas, si el llegiu tampoc us traurà gaire temps.

Impressió general: @@@

dissabte, 2 de març de 2019

9 anys de d'embussos lectors

Si avui ja és 2 de març és que he arribat tard a celebrar l'aniversari del blog, que ja és el novè, que per ser el meu blog secundari, no està gens malament. Aquest cop sí que volia fer post en el dia assenyalat, però les hores m'han fugit i m'ha estat impossible posar-me davant de l'ordinador. Pel que mai serà tard, ni mai serà prou, és per agrair-vos que seguiu aquí comentant i compartint les vostres lectures amb mi. Com sempre, el meu agraïment més sincer.

Si darrerament he publicat tan poc, però, no és per manca de temps, sinó per culpa del que habitualment alimenta aquest blog: els llibres. No és cap secret que hi ha llibres que se'ns creuen i no hi ha manera d'avançar. Com que sóc tossut, no vull deixar cap llibre a la meitat, així que m'esforço en acabar-los i se m'allaaarguen, se m'allaaaaarguen. I quan això passa em poso nerviós perquè se m'eternitzen i els començo a agafar mania. Aquest cop no m'ha passat amb un sol llibre, sinó amb dos de consecutius, cosa que ha engegat a rodar tota la planificació lectora del mes. Em va passar amb 'Un vespre al paradís' de la Lucia Berlin i m'està passant amb 'The man in the high castle' de Philip K. Dick, que serà una propera ressenya (no gaire bona, com podeu imaginar). Tant m'he enrocat que he decidit fer una pausa a falta de 30 pàgines pel final per llegir un llibret curt que em permeti recuperar sensacions lectores.

No m'agrada gens quedar-me encallat en un llibre i tenir sensació de no estar llegint. He de dir, per tranquil·litat de tothom, que al llit en tinc un de molt més llarg que va fent i que és molt més interessant, on vas a parar. Sort d'aquest que m'alegra una estona la lectura, però aquesta estona dura el que duro jo despert. Teniu algun de llibre d'aquests que us generen un embús i que sembla que no s'hagi d'acabar mai? Potser els oblidem ràpidament en acabar-los o abandonar-los, però si quan parlo d'això us ve algun títol al cap, si us plau, compartiu-lo perquè no el llegim els altres. 

dissabte, 16 de febrer de 2019

Un vespre al paradís

Autora: Lucia Berlin
Editorial, any: L'Altra Editorial, 2018
Títol original, idioma, any: Evening in paradise: more stories, anglès, 1981-1999
Gènere: Relats
Traductora: Josefina Caball
Número de pàgines: 268
Llegit en: Català

Després de l'èxit sobtat i espatarrant que va tenir LAltra amb la publicació de 'Manual per a dones de fer feines', l'editorial va voler donar continuïtat a l'obra de la desconeguda Lucia Berlin amb aquest 'Un vespre al paradís'. 22 contes més, la majoria de caràcter autobiogràfic, que relaten moments, records i anècdotes de la moguda vida de l'autora, a escenaris que coneix molt bé i entorns familiars i d'amistat amb motes carències i no pocs rocs a la motxilla. Històries de contrastos, vides desestructurades barrejades amb moments feliços o entranyables. En definitiva, proves de vida, de tot allò que sabem que passa, encara que a nosaltres ens quedi allunyat i no ens hi sentim identificats.

En el seu moment vaig deixar passar el 'Manual...', però vaig mantenir la curiositat per aquesta autora i tot el que l'envoltava. Amb la publicació d'aquest segon volum dels seus contes, molt més curt, vaig decidir-me a llegir-la amb la voluntat de recuperar el primer si em convencia. Ara ja puc dir que no el llegiré. Els 22 contes són de llargada variable, alguns d'ells molt curts, i es limiten a retratar moments i anècdotes, en molts d'ells no hi passa massa res. L'estil és extremadament descriptiu, salta d'una personatge a l'altre explicant què estan fent, sense que aparentment res del que es descriu vagi enlloc. No he aconseguit connectar-me amb la seva manera d'escriure, la concentració en la lectura era inexistent, és molt probable que no hagi aconseguit captar la lluminositat, la calidesa i l'humor negre que la contraportada promet que tenen, molt pocs contes han aconseguit captar el meu interès, em sap greu dir-ho perquè tenia esperances posades en aquesta autora.

És probable que amb aquesta ressenya estigui exposant una 'opinió impopular', però no puc recomanar aquest llibre i, pel que m'han dit, el primer no difereix gaire en estil i estructura, de manera que queda descartat també. A diferència d'altres obres en les que puc endevinar què ha atrapat a altra gent, encara que a mi no m'hagi agradat, aquí em costa saber per què ha captivat a tantes persones. Això sí, es pot tractar simplement d'un problema de connexió entre l'estil de l'autora i jo, no m'ha entrat i se m'ha fet molt carregós llegir-lo, he estat temptat multitud de vegades de deixar-lo, però porto 10 anys sense abandonar un llibre i tampoc volia assenyalar aquest d'aquesta manera... Reconec, amb vergonya, que m'he saltat algunes pàgines. Per destacar algun dels contes diria 'Temps de cirerers florits', 'Un vespre al paradís' o 'Les esposes'. Poca cosa més, per mi una decepció.

Impressió general: @

dilluns, 4 de febrer de 2019

Maus, relat d'un supervivent

Autor: Art Spiegelman
Editorial, any: Trilita Edicions, 2015
Títol original, idioma, any: Maus. A Survivors's Tale, anglès, 1986-1991
Gènere: Còmic
Traductor: Felipe Hernández
Número de pàgines: 296
Llegit en: Català
Premis: Pulitzer 1992

El pare de l'il·lustrador Art Spiegelman, Vladek Spiegelman, jueu polonès, va viure els horrors de la Segona Guerra Mundial, la persecució de la seva gent, els camps d'extermini, l'holocaust. Mogut per un agut instint de supervivència, per l'astúcia, però també per amor, va aconseguir escapar de totes les situacions compromeses que es va trobar. També ho va fer l'Anja la seva estimada i mare de l'Art, tot i que anys després es va suïcidar. Ara, en Vladek, a les acaballes de la seva vida, explicarà al seu fill la seva història perquè aquest la plasmi en un còmic. No és un home fàcil, rondinaire, garrepa en excés, i la relació que té amb la seva parella actual, la Mala, és exasperant. Quina part d'aquest caràcter li ve dels seus anys a Auschwitz o Dachau és poc clar, però escoltar i plasmar la seva sorprenent història bé val tenir una mica de paciència.

Feia molt temps que sentia curiositat per aquesta obra i finalment m'he decidit a llegir-la. La primera sorpresa, que no ho és tant per la característica iconografia que l'acompanya, és que tots els personatges són animals. Però no aleatòriament, cada ètnia o nacionalitat està representada per un tipus d'animal. Els jueus són ratolins i els alemanys són gats, valgui la metàfora. Però els polonesos no jueus són porcs, els americans gossos, els suecs cérvols, etc. Si algú es fa passar per allò que no és, porta una màscara de l'animal corresponent. Una manera molt enginyosa de presentar la història, però no per això menys seriosa ni mancada de rigor i de situacions punyents. S'hi explica l'horror, però també com es podia esquivar, de vegades. Dibuix senzill però detallat, molt gràfic. Indestriable l'esforç estètic del relat basat en fets reals, un testimoni històric que val el seu pes en or. L'autor va dibuixant tant la narració del seu pare com la situació actual i la seva relació amb ell, per això sabem com n'és de rondinaire. No se'ns estalvia res.

Gairebé mai llegeixo còmic, tot i que la meva anterior experiència amb Persèpolis de la Marjane Satrapi em va satisfer molt. El mateix puc dir d'aquest Maus, absolutament recomanable, una manera diferent i molt original d'aproximar-nos a l'horror que van generar els nazis. No deixa indiferent, és bo conèixer la història perquè no torni a repetir-se, tot i que tal i com està el món ara ja no descarto res. Una sort poder-lo llegir en català, traduït en dialecte balear, això sí. Ho fa tot molt curiós. No us enganyaré ni m'enganyaré a mi, el còmic no passarà a ser un dels meus gèneres de capçalera, però content d'haver llegit aquesta obra que recomano molt. Aviso, però, que s'ha d'estar preparat per veure l'horror de prop.

Impressió general: @@@@

dijous, 31 de gener de 2019

La mort del comanador, llibre 2

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2019
Títol original, idioma, any: Kishidancho Goroshi (Killing Commendatore), japonès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 439
Llegit en: Català

ATENCIÓ, LA RESSENYA CONTÉ SPOILERS

La segona part de 'La mort del comanador' comença allà on va acabar la primera. El nostre pintor sense nom segueix pintant el retrat de la Marie Akikawa, la noieta de 13 anys de la qual el seu nou amic Menshiki pensa que pot ser la seva filla. En Menshiki sempre aconsegueix allò que vol i sembla tenir-ho tot previst. El nostre protagonista vol ajudar-lo, però també està agafant un afecte sincer per la Marie, així que espera que el resultat de tot plegat no l'afecti massa. Mentrestant, els esdeveniments estranys no paren de succeir-se, alguna cosa hi té a veure el gran forat del bosc que ells dos van destapar i també els personatges que cobren vida a través del quadre 'La mort del comanador' de Tomohiko Amada, propietari de la casa i pintor japonès de renom, que actualment es troba en una residència a les acaballes de la seva vida. Ell ha de tenir les respostes que busca el seu jove masover, però el cap no li funciona bé. Haurà de descobrir-les ell sol i enfrontar-se a una altra realitat que se li va presentant mica en mica.

En aquesta segona part, que és continuació directa de la primera, el factor fantàstic de la trama creix. Hi passaran més coses inexplicables, apareixeran més personatges d'un altre món i d'altres que no se sap massa bé d'on són. També els personatges més inquietants, com en Menshiki, pujaran un grau en la seva enigmàtica existència. La història continua sent complicada i plena de misteris, d'elements que es relacionen a través del temps i l'espai i de la vida del nostre protagonista. I la història serà conclusiva i tornarà a l'inici com si res no hagués passat, però sí sí, han passat moltes coses. Tot i mantenir el seu estil intacte, aquest volum se m'ha fet una mica repetitiu, sense ser pesat, i m'ha deixat més la sensació que l'autor obre melons que després no sap tancar, alguns directament passen de llarg sense importar massa a la trama. Un detall que m'ha fet pujar la mosca al nas ha estat l'errada de confondre dos personatges, en Masahiko Amada i en seu pare Tomohiko Amada. En el llibre es refereix a un o altre erròniament... massa vegades. Desconec si és l'autor que desvarieja o és un tema de traducció.

El conjunt del llibre, que vindrien a ser unes 850 pàgines, és distret i absorbent, com qualsevol altra obra de l'autor. Ja saps què pots esperar-ne i és una baula més del seu particular univers. Però les maneres que apuntava la primera part no es veuen reflectides en aquesta segona. No vol dir que sigui dolenta, o que no hi passi res interessant, només que tot continua en la mateixa línia i mica en mica decau, la història es dilueix sola. Almenys, personalment, els esdeveniments d'aquesta segona part, més fantàstics i enigmàtics, no m'han aportat valor a la història de fons. O potser és que hagués preferit saber altres coses que no s'expliquen abans que les que ha triat l'autor. No obstant, fa de bon llegir, tret potser d'algunes parts una mica llargues pel meu gust, i atraparà com sempre als fans de Murakami, que li deixem passar tot.

Impressió general: @@@

dimarts, 15 de gener de 2019

Tu, calla!

Autores: Laura Huerga i Blanca Busquets
Editorial, any: Raig Verd, 2018
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 194
Llegit en: Català

Quan sentim a parlar del dret a la llibertat d'expressió o de manifestació pensem automàticament en la repressió que pateixen els partidaris del procés d'independència català. Error: la capacitat repressiva de l'Estat espanyol va molt més enllà del problema català, o del basc. Amb les lleis actuals, fetes a mida, qualsevol que s'oposi al règim establert o als poders de l'Estat és susceptible de ser processat per la coneguda llei mordassa. Això ho saben molt bé cantants, humoristes, titellaires, activistes, twittaites i, naturalment, polítics. En aquest llibre es fa una repassada a les lleis que permeten aquests atemptats a la llibertat d'expressió, l'onada repressiva que afecta a tothom qui aixeca la veu, i fem memòria de molts casos que en el seu moment van tenir ressò però que probablement haurem oblidat, però això no vol dir que hagin desaparegut. 

Aquest assaig està estructurat en diferents parts. En la primera es parla de drets i lleis i s'explica en profunditat què és la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, la 'llei mordassa' i com s'aplica. Després hi ha una repassada amb profunditat a molts i diversos casos en els que ha aplicat aquesta llei, amb noms i cognoms i penes imposades. També trobarem un recull de reaccions que aquestes sancions han despertat i les conseqüències que es deriven d'aquesta cultura de la por, des de la criminalització de la protesta i la pobresa, a l'autocensura. Llegint aquestes pàgines es té sensació d'estar immers en un llibre de ciència ficció, una distòpia que no podem creure que sigui real, però ho és. És dens a estones, conté moltíssima informació i en alguns casos la terminologia jurídica pot dificultar la comprensió per aquells qui, com jo, en sabem poc de lleis. Però el que explica és de gran interès i convé tenir-ho ben present. El grau de repressió que s'exposa no és com per mirar a una altra banda, ens pot tocar a qualsevol de nosaltres, qualsevol dia. 

La part que m'ha agradat/impressionat més és la que relata els diferents casos, que és la més fàcil i probablement la més llaminera. No espereu trobar-hi 200 pàgines parlant dels presos polítics catalans, se'n parla, però els seus casos són tractats com els de qualsevol altre represaliat a nivell de territori espanyol i sense fer diferències de rellevància. Ja ens va bé, de tant en tant, aixecar una mica la vista per adonar-nos que la realitat no és només la que veiem a les notícies o a twitter. És un text interessant, però el que sí que aviso és que fa posar de molt mala llet. Però si no ens emprenyéssim pel que ens estan fent, perquè ens ho fan a tots i a totes, no seríem persones. Més val saber-ho i dir-ho ben alt i clar, de la manera que no els agrada que ho fem.

Impressió general: @@@

dijous, 10 de gener de 2019

84, Charing Cross Road

Autora: Helene Hanff
Editorial, any: Labutxaca, 2012
Títol original, idioma, any: 84 Charing Cross Road, anglès, 1970
Gènere: Narrativa
Traductora: Puri Gómez
Número de pàgines: 110
Llegit en: Català

A l'octubre del 1949, Helene Hanff, resident a Nova York, es va posar en contacte amb una llibreria anglesa especialista en títols descatalogats. Els seus peculiars gustos lectors impossibilitaven que trobés res que li interessés per llegir i va trobar en Marks & Co el seu paradís a la terra. La distància que separava la Helene de la llibreria va fer que establís una correspondència regular, primer amb el llibreter Frank Doel, però també amb altres membres de la llibreria i familiars d'en Doel durant gairebé 20 anys. Ella, espontània, descarada, però molt generosa. Ell, seriós, erudit i professional. Els va unit l'amor pels llibres i una relació d'amistat difícil d'entendre i de mantenir, però que els va capgirar la vida. La mateixa autora va decidir publicar un recull de les cartes que van creuar l'Atlàntic d'una banda a l'altra, i d'aquí aquest llibre curtet que porta per títol l'adreça de la llibreria que tantes alegries li va donar.

No sóc gens habitual de les novel·les epistolars, però aquesta em cridava l'atenció i me la van recomanar molt a la meva llibreria de referència. En aquest cas, les cartes que expliquen la història de la Helene, en Frank i la resta d'escriptors i escriptores són reals, encara que sembla gairebé impossible que es pugui establir una relació tan entranyable entre dues persones que no s'arriben a conèixer. Totes les cartes són curtetes i el llibre es llegeix molt ràpidament. Totes elles estan redactades de manera exquisida i transpiren amabilitat, gratitud, proximitat i una gran varietat de sentiments. Desconec si les cartes van ser revisades o es van publicar de manera fidedigna. Sembla estrany que els diferents personatges escriguin així de bé, cadascú amb el seu estil, això sí. Els llibres són el fil conductor, però les relacions que s'estableixen van molt més enllà.

Amb aquest llibre tinc sensació d'haver pagat una penyora, haver reparat el greuge de no haver-lo llegit abans, com m'ha passat també amb altres clàssics moderns. M'ho he passat bé, no li falten tocs d'humor, però el que més predomina es aquella sensació de placidesa i aquell mig somriure que et mantenen aquests llibres tan entranyables. Es pot llegir pràcticament d'una asseguda i val la pena fer-ho, es fa curt, m'hi faltaven cartes que s'intueix que existien, però que no s'han recollit. L'autora, precisament, em feia una mica de rabieta a estones, però se li ha de reconèixer la qualitat literària de les seves cartes. En resum, un llibre que no us costarà gens de llegir i que dubto que us decebi. Potser pot generar indiferència si no s'agafa amb ganes o predisposició, però a poca estimació que li dediqueu, us la tornarà.

Impressió general: @@@@

dimarts, 8 de gener de 2019

Estació Boira

Autor: Enric Herce
Editorial, any: Males Herbes, 2018
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 257
Llegit en: Català

En un futur llunyà, la Terra està orbitada per satèl·lits artificials habitats. L'Europa2 és un d'ells. Allà hi van a parar exiliats i alguns fugitius que ja no tenen lloc al planeta mare, fruit de la inestabilitat geopolítica. La vida de les persones està regida per una tecnologia que a nosaltres se'ns escapa, tothom disposa d'un C-bio, un dispositiu que controla les constants vitals però que també serveix per comunicar-se i per una gran varietat d'aplicacions. També la rauxa de la població està controlada per una droga sintètica, el relev, que evita la ràbia i l'exaltació, tothom l'ha de prendre obligatòriament. Per vetllar per la cordial convivència, existeixen els Agent d'Higiene Ciutadana, una policia que s'assegura que tothom pren el relev, i que solen anomenar 'els escombriaires'. En Max, el nostre protagonista, ex-soldat de la darrera gran guerra, és un d'aquests agents i haurà d'afrontar l'aparició d'una nova substància que pot revertir els efectes del relev i sembrar el caos en la pau artificial en la qual viu la humanitat. 

Uns anys després de Simulacions de Vida, Enric Herce torna amb una altra història de ciència ficció amb tocs de ciberpunk i reminiscències a Black Mirror. No hi trobarem capítols diferenciats, anirem saltant d'època, d'escenari i fins i tot tindrem accés als records del protagonista i a entrevistes amb polítics. La feina serà anar teixint els diferents fils argumentals per construir una història amb girs i sorpreses. No negaré que costa una mica entendre on som i que no és fins el final que ens quadrarà tot. Potser llavors una relectura ens permetria entendre moltes més coses. A banda d'això, l'escriptura és planera i àgil i el que anem intuint interessant inquietant. Una història complexa però consistent on el tractament de la tecnologia i la ciència arriben a cotes molt notables, cosa que és molt d'agrair. Tampoc hi falten tocs de crítica i d'ironia, la manipulació informativa, el control de les emocions de la població, es planteja un futur que sembla una evolució del que ja estem vivint actualment. Esgarrifós tot plegat, però versemblant, res del que explica m'ha semblat exagerat.

Enric Herce és la demostració que a casa nostra es fa bona ciència ficció, imaginativa, documentada i fonamentada en la tendència històrica. Guardo un record immillorable del seu primer llibre, que és un dels millors puntuats d'entre les més de 400 ressenyes que he fet. Aquest 'Estació Boira' no m'ha deixat una impressió tan consistent, però és una molt bona lectura amb multitud d'ingredients interessants que confirma que aquest és un autor a tenir en compte. No sóc un gran aficionat a la ciència ficció, però si als bons llibres i aquest m'ho ha semblat. Passa la prova del segon llibre i em poso des d'ara a esperar el tercer, que confio que no es farà esperar tant.

Impressió general: @@@ i mitja

dijous, 3 de gener de 2019

Frases 2018

Com és tradició per aquestes dates, diré adéu als llibres llegits al 2018 amb un recull de les millors frases que vaig apuntar de les 51 lectures que va donar de si el curs passat. Com sempre, van en l'idioma de lectura, acompanyades del llibre i l'autor/a. A veure si alguna d'elles us fa pensar com a mi.
  • La poesia i les oracions ficaven al cap de les persones idees que només aconseguien que les matessin, les distreien del despietat mecanisme del món. (El ferrocarril subterrani, Colson Whitehead)
  • Tots estem marcats encara que no es vegi, encara que només sigui per dins. (El ferrocarril subterrani, Colson Whitehead)
  • Un bon llibre és la preciosa saba de l'ànima d'un mestre, embalsamada i conservada com un tresor amb la intenció d'oferir vida més enllà de la vida, i per això sens dubte es tracta d'un article de primera necessitat. (La llibreria, Penelope Fitzgerald
  • Cuando se lucha por el control de una espada, siempre gana quien sostiene la empuñadura. (Snow Crash, Neal Stephenson)
  • La indignació disminueix i anul·la unes persones, però a unes altres les fa créixer i els proporciona força i coratge. (Societat Negra, Aldreu Martín)
  • Als humans ens costa acceptar que la mala sort existeix i que no tot té un motiu clarament identificable. (100 preguntes sobre el càncer, Daniel Closa i Salvador Macip
  • Hi ha qui prefereix les respostes senzilles, encara que siguin falses, a les certes, però desagradables i complexes. (100 preguntes sobre el càncer, Daniel Closa i Salvador Macip)
  • El poder que concedeix un Estat malalt és sospitós per força. (Teoria King Kong, Virginie Despentes
  • Només m'interessen les revolucions que comencen asseient el poble a taula. (Teoria general de l'oblit, José Eduardo Agualusa)
  • La repressió no esclafa idees. L'únic mètode per esclafar-les és ignorar-les. Negar-se a pensar. Negar-se a canviar. (Els desposseïts, Ursula K. Le Guin)
  • Quan l'enemic t'abraça amb entusiasme i els compatriotes et rebutgen amb rancúnia, és difícil no qüestionar-te si no ets, efectivament, un traïdor. (Els desposseïts, Ursula K. Le Guin)
  • És admirable les coses a què la gent ens podem arribar a acostumar si hi ha alguna compensació. (El conte de la serventa, Margaret Atwood
  • Quan el poder és escàs, tenir-ne una mica és temptador. (El conte de la serventa, Margaret Atwood)
  • La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols. (Permagel, Eva Baltasar)
  • El dolor esclavitza el cos, i la por, l'ànima. (Istanbul Istanbul, Burham Sönmez)
  • No convé malbaratar energies en causes massa perdudes. (Desig de xocolata, Care Santos
  • Res queda més lluny de l'amor que estar sempre alerta. (Els llits dels altres, Anna Punsoda)
  • L'amistat també envelleix, com els llibres, com les pel·lícules, que de sobte semblen tan obsolets. (Aprendre a parlar amb les plantes, Marta Orriols)
  • Un home que llegeix val per dos. (Les nostres riqueses, Kaouther Adimi)
  • A qui perd la llibertat, sempre li queda el sarcasme. (Fungus, Albert Sánchez Piñol)
Apa, ara ja em puc posar a apuntar les frases del 2019, a veure amb què em trobaré! Que tingueu tots i totes un magnífic any lector! 

dimarts, 1 de gener de 2019

Fungus

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: La Campana, 2018
Gènere: Fantasia
Número de pàgines: 356
Llegit en: Català

Un anarquista barceloní a qui es coneix com a Ric-Ric, fuig de la ciutat i arriba fins La Vella, un poble remot dels Pirineus. Allà descobreix que la vida és molt diferent, la gent s'auto-organitza en ostals per formar comunitats. Ell anirà a petar, és clar, a l'ostal de pitjor reputació, on s'apleguen tots els contrabandistes de la zona, que utilitzen aquest refugi com a lloc de pas per les seves travessies. L'amo de la casa, en Cassian, acaba adoptant en Ric-Ric sota la seva tutela i el converteix en el criat de l'ostal, és a dir, que li encoloma les pitjors feines. A més, com a criat, no viurà a la casa, sinó en una cova en una muntanya propera. Deshumanitzat pels seus companys i per l'alcohol, tot canviarà per en Ric-Ric quan coneix la Mailís, mestressa d'un ostal proper. Però encara canviarà més quan, cercant una ofrena per donar a la mossa, despertarà un monstre que porta molts anys adormit, a la vista de tothom, però sense que ningú hi hagi parat esment.

Amb aquest llibre Sánchez Piñol fa una pausa de la seva sèrie Victus i torna al món de la fantasia que tan bon resultat li va donar amb 'La pell freda' o 'Pandora al Congo'. De fet, aquest Fungus sembla una nova variació del mateix argument d'aquells dos. Però l'autor sap barrejar com ningú realitat i ficció, explora la miserable naturalesa humana i com interactua aquesta amb uns interlocutors fantàstics i monstruosos. En aquest cas, els convidats sorpresa són uns bolets gegants i l'escenari no es troba a terres remotes, és molt més nostrat: els Pirineus. El protagonista Ric-Ric busca l'Ideal anarquista i trobarà en els fungus els seus aliats, o això es pensa. La capacitat narrativa i imaginativa de Sánchez Piñol està fora de qualsevol dubte, les seves reflexions sobre la condició humana, els seus jocs de paraules paradoxals, les seves referències històriques, la seva ironia i sentit de l'humor, trobarem de tot en aquesta obra, però potser pel tipus d'éssers que descriu, o perquè la fórmula tard o d'hora s'esgota, aquest Fungus potser no és tan absorbent com altres obres seves. Hi ha girs, hi ha salts entre passat proper i present per anar entenent per què passa el que passa i per lligar diferents personatges, i hi ha una trama i una història complexa i ben trenada, però també una mica de sensació d'estar llegint el mateix. Una particularitat, els títols de capítol són llargs i explicatius, però no sempre s'hi diu el que passarà realment.

Vol dir tot això que Fungus no és un bon llibre? No pas. El segell de l'autor és sempre una garantia. El llibre té un tema central recurrent, que és la recerca del Poder veritable. El final és obert, o almenys no conclusiu del tot, desconec si la història ha de continuar en posteriors entregues. El que sí que sé és que, si continua, la seguiré llegint, com seguiré llegint qualsevol altra proposta que Sánchez Piñol em posi per davant. Potser és un punt més fluixa que les altres novel·les i no seria la millor opció per començar a llegir aquest autor, però sí que esdevindrà imprescindible per aquells que, com jo, en siguin fans.

Impressió general: @@@