divendres, 27 de desembre de 2019

Propòsits lectors pel 2020

Un any més, els únics propòsits que em faré per l'any entrant són els lectors. No es tracta de quantitats, o de pàgines, perquè després l'any surt com surt, però sí que em puc proposar llegir alguns llibres concrets que fa temps que esperen torn a la lleixa de pendents i que, si no els dono una empenteta, allà es quedaran. Però abans de parlar de futur, haurem de mirar si aquest 2019 he complert els propòsits després de l'èxit de 2018.

Doncs aquest any he de dir que l'he complert a mitges, o amb un compliment de 3.5/5. Repassem:

L'imperi dels lleons - Sebastià Bennasar (juliol-agost)
Una columna de foc - Ken Follett
El club de la bona estrella - Amy Tan (setembre-octubre)
L'ocell de foc - Emili Teixidor (març-abril)
Tòquio Blues - Haruki Murakami

Com veieu, hi ha dos noms sense enllaç. 'Tòquio Blues' no he aconseguit rellegir-lo, com que no he tingut el ritme lector desitjat, he preferit anar llegint llibres encara inèdits. I pel que fa a 'Una columna de foc', l'estic llegint, però el tinc al llit perquè és un totxo i no me'l puc emportar amunt i avall. En llegeixo una miqueta cada nit, però em quedo fregit aviat. No perquè no sigui distret, però sempre vaig cansat. Espero que l'acabaré en algun moment de 2020.

Som-hi doncs amb els propòsits d'aquest any vinent, a veure si aconsegueixo fer el ple:

Primavera, estiu, etcètera, Marta Rojals
Tinc dos llibres de l'autora a casa i no m'he decidit a llegir-la encara. Tenia certes reticències, però després de descobrir molt bones autores aquests darrers anys, li ha arribat el moment. Ja tocava, oi?





Van venir com orenetes, William Maxwell
Aquest llibre fa tant temps que va venir a casa que ja no sé ni d'on el vaig treure, i no és broma. Però estranyament, ha sobreviscut a algunes purgues de llibres que tenia la certesa que no llegiria mai. Com a premi, penso que toca donar-li una oportunitat.





Mitja Vida, Care Santos
El primer llibre que vaig llegir d'aquesta autora em va deixar molt bona impressió. Com que tenia aquest altre a casa vaig voler llegir-lo també, va arribar a estar en rampa de sortida a la barra lateral del blog, però per algun motiu va passar de llarg. Intentaré que al 2020 no li passi el mateix.





Cafè Barcelona, Joan Carreras
Em va tocar en alguna rifa per aquí a la catosfera, suposo que de la Jomateixa, però un cop em van dir que era estranyot. Ha anat passant el temps i no m'hi he decidit mai, i això que l'autor gaudeix de bona crítica. Veurem si val la pena explorar la seva bibliografia. 





Tòquio Blues, Haruki Murakami
Si es tractés d'un altre llibre, diria que ja l'hi ha passat l'oportunitat al 2019, però no és qualsevol llibre. El primer llibre que vaig llegir d'un dels meus autors preferits mereix una relectura i una ressenya en aquest blog, ja que el vaig llegir abans de tenir-lo. Així que no defalleixo, si el guió ho permet, caurà aquest 2020.





Aquestes són les meves apostes. Aconseguiré llegir els 5 llibres? Ho sabrem a finals del 2020! Que tingueu un gran any lector i un gran any en general!

diumenge, 22 de desembre de 2019

Camaleó

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Proa, 2001
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 132
Llegit en: Català

Vacances de luxe per aquells que se les poden permetre. Una illa exclusiva i privada. Un grup de turistes adinerats fent vida al paradís. Un capità veterà amb ganes de plegar. Està previst que tota la colla marxin l'endemà, però el capità Melville sap que s'acosta una tempesta i no té ganes de passar-la. Si marxen ara arribaran a l'Illa Gran i no hauran d'afrontar el temporal. Aquesta decisió sobta tota la tripulació i els turistes, però tots fan cas i embarquen. Tots... menys dos. La Goretti i l'Ernest no s'assabenten del canvi de plans i la comitiva marxa sense ells, amb les presses no fan el recompte que seria pertinent. Ells dos es quedaran a l'illa i passaran les hores albirant l'horitzó i parlant de sexe i de relacions la major part del temps. Mentrestant, les previsions del capità no es compleixen i la tempesta acaba atrapant el iot. Els fugitius hauran de combatre la fúria del mar i la incertesa: què ha passat amb els dos passatgers que els falten? 

Recupero un dels llibres més antics d'en Llort, un volum curt dedicat al sexe amb la història paral·lela dels qui lluiten contra les forces de la natura. Com sempre, tenim una bona construcció de personatges i una bona descripció d'escenaris, però en aquesta ocasió la història de fons no m'ha atrapat com en altres llibres. Les converses sobre sexe no solen despertar-me massa interès i aquí s'exposen gairebé com a relats independents o fins i tot petits assajos. A l'illa també hi ha l'aparició d'un personatge que es presenta gairebé paranormal, que no acaba de lligar amb la versemblança de la història. No obstant, al final de tot ens veurem obligats a girar la vista enrere per un sobtat gir de guió i comprendrem aquesta trama de manera diferent. Pel que fa a la resta de personatge, els que malden per no naufragar, la seva història és més consistent, però demostren tenir un paper molt secundari.

Si vas a recuperar els llibres antics d'un autor és que aquest s'ho val i no et vols perdre cap de les seves obres. Això em passa amb Llort, tinc la intenció d'anar recuperant tota la seva bibliografia. Però anar als primers llibres té risc, els autors i autores van madurant i millorant la seva escriptura al llarg del temps, i ja sigui perquè aquest llibre potser encara no arriba als bons nivells dels posteriors, o perquè realment no m'ha enganxat per un gust merament personal, no m'ha acabat de fer el pes. Sí que se li endevina la bona mà en la construcció i la descripció que fa la seva prosa tan versemblant, però m'ha costat una mica. El gir final te'l fa mirar d'una altra manera, però llavors potser ja és massa tard.

Impressió general: @@

dimecres, 18 de desembre de 2019

Exorcismes

Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Empúries, 2018
Gènere: Relats
Número de pàgines: 254
Llegit en: Català

'Exorcismes' de Vicenç Pagès és un recull de reculls de relats. Inclou relats de les seves obres de narrativa breu més antigues: 'Cercles d'infinites combinacions', 'En companyia de l'altre' i 'El poeta i altres contes'. Les històries seleccionades són molt variades tant en temàtica com en llargada, però també en format, i pràcticament no han estat modificades respecte les originals. Ficció i realitat, fins i tot algun deliri, es barregen en uns textos on la correcció lingüística per una banda, la pròpia identitat, la terra natal de l'autor i alguns dels seus experiments i personatges recurrents són els protagonistes. Per si la riquíssima prosa de l'autor no fos prou, aquest recopilatori és la versió amb 'comentaris del director': disposem d'una introducció molt explicativa i d'un comentari final de cadascun dels contes que ens permetrà saber què els va motivar i algunes anècdotes interessants. Què més es pot demanar?

En els primers relats del recull em costava reconèixer l'estil de l'autor, però mica en mica se m'ha fet més evident que les històries curtes van evolucionar en llibres com Els jugadors de whist, el primer que vaig llegir d'ell i del qual en guardo un gran record. Vicenç Pagès sembla que no es conforma amb la literatura convencional, i no precisament perquè no faci servir una escriptura precisa, quirúrgica gairebé, però sempre explora noves maneres d'explicar les coses i ha fet de les referències i de l'enumeració un art que aquí podem degustar en el relat Biografia d'Àngel Mauri. També la llengua és protagonista de diversos relats com La correctora o Cercles d'infinites combinacions, i és que quan la domines tant com ell ha de ser difícil no fer-ne gala. També tenim la demostració que una prosa rica i acurada no és sinònim de densitat ni de posar pals a les rodes de la lectura. En aquests relats no hi manquen tampoc les dosis del peculiar humor de l'autor.

He de dir que m'ha costat una mica entrar en el llibre, sobretot per la diversitat de temàtiques que s'hi pot trobar, però reconeixent-li en tot moment l'alta qualitat literària que destil·la. No ha aconseguit atrapar-me fins més endavant, però un cop en línia, he començat a valorar el conjunt més positivament. El tram final m'ha acabat de conquerir i les notes finals sobre cadascun dels relats hi posen un contrapunt fantàstic, són com tenir l'autor explicant-te allò que et falta per saber de cada text; personalment ho he agraït. Sóc conscient que Vicenç Pagès no és per a tots els gustos, precisament pel que explica i com ho explica és possible que no aconsegueixi conquistar alguns paladars, però cal reconèixer que té ofici, que balla amb la llengua com ningú i que els seus protagonistes són propers i versemblants, però per sobre de tot, molt humans. Si ja l'heu llegit, és probable que aquests contes us agradin, però si no us ha agradat anteriorment no cal insistir-hi. Jo sí que ho faré.

Impressió general: @@@  

dijous, 12 de desembre de 2019

La campana de vidre

Autora: Sylvia Plath
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2019
Títol original, idioma, any: The Bell Jar, anglès, 1963
Gènere: Narrativa
Traductora: Marta Pera Cucurell
Número de pàgines: 307
Llegit en: Català

Ser dona i voler accedir al mercat laboral com a professional no ha estat mai tasca fàcil, tampoc no ho era a la dècada dels 50. L'Esther Greenwood és bonica i una estudiant excel·lent, cosa que li valdrà una beca per treballar com a redactora en una revista de moda de Nova York. Però anar a la gran ciutat des del seu poblet li causarà un impacte que li costarà superar. La vida social, i sobretot la pressió auto-imposada de les seves companyes de residència, posaran de manifest la seva fragilitat mental. Potser aquell no és el seu lloc, però anhela tant convertir-se en periodista i escriptora... Amb aquesta novel·la, pràcticament autobiogràfica, la Sylvia Plath explica les seves vivències fent servir una alter ego que pateix tot allò que ella va patir. Persona turmentada i una mica perduda, va tenir una vida curta però va excel·lir com a poeta i va deixar aquesta novel·la com a testimoni del que havia estat la seva vida.

El testimoni de la Sylvia Plath té dues parts diferenciades. A la primera coneixem la seva vida a Nova York i les seves experiències en el món laboral i sentimental. La segona meitat se centra en els seus problemes que la tenen internada en un centre de salut mental. És un llibre escrit a finals dels anys 50 o principis dels 60, però la bona traducció no ens fa retrocedir tant en el temps, fins i tot sembla que les experiències de l'autora no ens queden tan llunyanes. Hi trobarem referències feministes, a relacions homosexuals i l'estigmatització de la gent amb problemes de salut mental, l'autora parla obertament de tot, probablement força enllà del que l'època permetia, així que podríem dir que es va avançar al seu temps. Una lectura dinàmica i àgil, encara que el que explica no sempre és fàcil de pair.

Aquest llibre ha tingut la mala fortuna que ha caigut a les meves mans en un viatge i l'he llegit de manera una mica sincopada, sense la continuïtat que requereix. Probablement m'he perdut coses entre la transició d'una part a l'altra, la lectura del primer tram i de l'últim, més fluïdes, m'han atrapat més. M'ha costat, això sí, connectar amb el personatge i això fa que potser no hagi entrat prou en la història. Esperava, a més, que el pes de la vida laboral de la protagonista fos més gran i que, per contra, els seus problemes de salut no centressin tant l'atenció. Vaig agafar-lo amb ganes i amb altes expectatives, però tinc la impressió de no haver-lo gaudit tant com podria. És d'aquells llibres que en reps molt bons comentaris i no et sorprèn, però jo no li he acabat de trobar el punt per valorar-lo amb una nota altíssima. Malgrat tot, és un bon llibre i està ben escrit, tracta temes interessants des d'una perspectiva molt personal, i se li ha de valorar.

Impressió general: @@@  

diumenge, 8 de desembre de 2019

La rotació

He hagut de tirar enrere per recuperar aquest post que era de 2016, en el que explicava que havia perdut un punt de llibre que m'acompanyava feia més de 10 anys. Sí, fins aquell moment tenia un únic punt de llibre i el feia servir fins que el perdia, per això em duraven molt i molt, solc cuidar les meves coses. En aquell mateix post anunciava que ja li havia triat substituts: dos punts comprats a Islàndia, un de cuir i l'altre de paper. Val a dir que el de cuir es va perdre en uns mesos, com que vaig llegint per totes bandes, em devia caure en algun metro, o camí de la feina, ves a saber. Em va saber molt greu. L'altre, el que tenia imatges dels icebergs del Jökulsárlón, encara el conservo i m'ha acompanyat en molts llibres,

Però no ha estat l'únic. Des de llavors vaig començar una rotació de punts de llibre, en tinc uns quants i en trio un per a cada llibre que llegeixo. A alguns els tinc més afecte que a d'altres, el dels icebergs encara seria el 'titular', per això el guardo per a llibres especials. Això és, sobretot, perquè des d'Islàndia he agafat el costum de comprar-me punts de llibre de record en els viatges que faig. No és una col·lecció, però em sembla un bon souvenir. Volia ensenyar-vos els tres que s'afegiran a la rotació després del viatge a la Patagònia, perquè com ja deia en aquell post de fa més de tres anys, si el llibre és un bon company, el punt de llibre no n'és menys. Espero que m'acompanyin en moltes lectures. Ja ho veieu, mai és tard per modificar els hàbits i vicis lectors.


Un pingüí magallànic, el Perito Moreno i un guanac. Benvinguts. El viatge els ha deixat una mica masegats, però ja s'aniran planxant a base d'ocupar espais entre pàgines. Aprofito també per ensenyar-vos-en un altre que vaig comprar l'any passat a Viena i que m'agrada molt, de manera que m'ha acompanyat en molts llibres també. Una versió molt especial del petó de Gustav Klimt.


 

dijous, 21 de novembre de 2019

El pes de la neu

Autor: Christian Guay-Poliquin
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2019
Títol original, idioma, any: Le poids de la neige, anglès, 2016
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Casassas
Número de pàgines: 298
Llegit en: Català

És un hivern cru, molt cru. No para de nevar i els habitants del poblet estan completament aïllats des de l'apagada elèctrica, que no sembla que s'hagi d'arreglar fins que passi l'estació. Afronten uns mesos molt difícils en els que hauran de sobreviure com puguin. I aquí es troba el nostre protagonista, que venia de visita a veure el seu pare, tot i que ha arribat tard, i a més ha patit un greu accident de trànsit. Impedit i amb un pronòstic incert el deixen a càrrec d'en Matthias, un home gran que s'ha instal·lat en una casa abandonada una mica separada del poble, esquerp i obsessionat en tornar a casa seva perquè la dona l'espera. Perquè tingui cura del noi li ofereixen una plaça al primer comboi que surti cap a la ciutat. Els dos conviuran en situacions molt dures i hauran d'aprendre a confiar l'un en l'altre, tot i que no sempre serà fàcil ni una cosa ni l'altra, i menys en unes condicions climàtiques tan adverses. 

Amb capítols curts i enumerats d'una manera curiosa, aquest autor de nom encara més curiós ens va fent passar l'hivern. En un escenari pràcticament estàtic, ens descriu l'ambient angoixant de l'aïllament, una relació forçosa i sorruda, tensa de vegades, però inevitable. L'estil és molt descriptiu, però sense fer-se pesat; aconsegueix que ens fem una idea clara de la situació. La neu és un personatge més, amb tant protagonisme com els dos actors principals, ja que la història compta només amb un grapat de secundaris més i tot gira al voltant de la recuperació del protagonista i el seu misteriós acompanyant. Malgrat que el panorama no sembli que doni per bastir una història, es llegeix amb facilitat i ràpidament, l'autor sap com fer que ens atrapin les dures vivències d'aquest parell, ens teletransporta a un indret sense nom, però aïllat, sense llum i colgat per la neu. Engrescador, oi? Doncs força, val a dir-ho.

Com sol passar amb tots els llibres d'aquesta editorial, no estem davant d'una lectura fàcil, o millor dit, simple. És una història sense grans girs argumentals i que transcorre sobretot a la veranda d'una casa al mig del bosc. Parla d'aïllament, parla de les forces de la natura, però també de l'amistat, dels instints primaris. Té molts matisos que van més enllà del simple argument, que un cop més a Periscopi ens pot deixar una mica freds inicialment, però no hi ha com començar a llegir i veure que estàs davant d'un llibre que t'aconsegueix atrapar per la qualitat de la seva ploma i pels reptes que planteja. És inquietantment absorbent. Podria ser que a algú se li fes lent, fins i tot avorrit, però no ha estat el meu cas. Cal entrar-hi, cal ser en aquella cabana al costat dels dos homes sols. Si no es fa, la cosa pot acabar en fracàs. Però si s'aconsegueix, se'n treu suc.

Impressió general: @@@ i mitja 

diumenge, 17 de novembre de 2019

Privilegi a l'altra banda del riu

Autor: Ruben Wagensberg
Editorial, any: Destino, 2019
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 100
Llegit en: Català

Algunes de les petites, o no tan petites, accions que realitzem en el nostre dia a dia contibueixen a generar guerres i misèria a llocs que estan molt lluny. Sabem què fa amb els nostres diners el banc on dipositem els nostres estalvis? Com afecta a alguns països africans que ens canviem el mòbil cada any? On es produeix tota la roba que comprem en gran superfícies? Com l'ala batent de la papallona que origina un terratrèmol a l'altra punta del món, amb la nostra quotidianitat causem misèria i devastació, fem que molta gent hagi de migrar de la seva terra per sobreviure. I quan aquesta gent intenta venir a casa nostra pensant-se que trobaran la manera de sortir-se'n, els barrem les portes i els diem que se'n tornin cap a casa, com si en tinguessin alguna, de casa. D'això va aquest petit llibre del diputat Ruben Wagensberg, que va ser l'impulsor de la campanya 'Casa nostra, casa vostra'. Mirem amb recel els nouvinguts i els culpem dels nostres mals, quan més aviat se'ns hauria de culpar a nosaltres dels seus. 

Aquest llibret està a cavall de l'assaig i de la no ficció, ja que ens explica moltes coses a través d'un cas concret molt conegut per l'autor: en Lamine, un noi senegalès que va venir cap a Europa enlluernat per la imatge del nostre continent que li ensenyaven a l'escola. Quan va arribar però, la realitat era molt més dura i ha hagut de subsistir com a venedor ambulant. Com ell, molta gent escapa de la pobresa o dels conflictes bèl·lics, amb gran risc de perdre la vida pel camí, i intenta desplaçar-se a països que, paradoxalment, són els causants directes de la seva misèria. Lluny de fer una repassada gaire exhaustiva, aquest llibre, que es llegeix amb facilitat i ben ràpid, ens ajuda a fer-nos una idea de la situació dels migrants, dels refugiats, dels motius que porten a tanta gent a abandonar la seva terra natal i dels sistemes perversos que es troben quan arriben aquí. El mirall que ens posa davant de la cara no sempre serà agradable.

Precisament perquè no ens adonem de la responsabilitat que tenim en tot plegat, és un d'aquells llibres que convé llegir, per fer-nos conscients i també per no donar volada a algunes proclames populistes que ens acosten als postulats d'ultradreta sense ni tan sols adonar-nos-en. Mirem els marroquins, els subsaharians o als pakistanesos com a 'rivals', com algú que està a l'altra banda del riu, quan en realitat no som més que dues cares de la mateixa moneda. Senzill, amb algunes dades clau i amb empatia i humanitat, l'autor ens exposa una situació que ha treballat i viscut, de manera que sap de què parla. Com deia, no tot el que ens explica ens agradarà, perquè sabrem que en som responsables, però com menys ens agradi millor, serà el primer pas per ser part de la solució i no del problema.

Impressió general: @@@

divendres, 15 de novembre de 2019

Gent normal

Autora: Sally Rooney
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2019
Títol original, idioma, any: Normal people, anglès, 2018
Gènere: Narrativa
Traductor: Ernest Riera
Número de pàgines: 298
Llegit en: Català

Noi coneix a noia, noia s'enamora de noi... i entre els dos no s'aclareixen de cap manera: la típica història. En Connell és un noi molt popular a l'institut, d'extracte social baix, davanter de l'equip de futbol, amb molt èxit entre les noies i a més molt intel·ligent. La Marianne és de casa bona, inadaptada perquè els seus companys no l'acaben d'acceptar, però també molt intel·ligent. A l'institut ni es miren, però resulta que la mare d'ell fa feines a casa la Marianne. El contacte fora de l'ambient docent els porta a establir una relació apassionada i secreta que no acabarà gens bé. No només són de mons diferents, sinó que sembla que no parlin el mateix llenguatge. Quan els dos deixen el poble rural d'Irlanda on s'han criat per anar a estudiar a Dublín, es tornaran a retrobar, i així al llarg dels mesos i els anys. Els problemes de comunicació, les inseguretats i les males companyies impediran que puguin establir una relació sentimental estàndard, tot i que és evident que entre els dos existeix un vincle que no es trencarà mai. 

Agradable sorpresa aquest 'Gent normal' que retrata el pas de l'adolescència a la joventut d'una parella d'estudiants que, aparentment, tenen poc en comú, però que s'atreuen d'una manera fora de tota lògica. La història es construeix a base de moments concrets de la seva vida en comú, les anades i vingudes, trobades i absències, i en cada punt temporal la situació serà diferent, però mica en mica anirem desgranant què ha passat des de l'anterior cop que es van trobar. Amb una escriptura planera i agradable, ben fàcil de llegir, però no mancada de qualitat, la Sally Rooney va fent que els seus protagonistes s'enfrontin als problemes que els joves es van trobant en la dècada present, però també a aquells de tota la vida: les diferències de classe, les inseguretats, els problemes per comunicar-se i expressar els seus sentiments. L'estructura dividida en salts temporals, sempre cap endavant, no en dificulta gens la lectura, senyal que s'ha tingut cura en que no s'escapi cap detall per tal que el lector o lectora no es perdin.

D'aquest llibre m'han agradat força diverses coses, l'escriptura, l'estructura, la història, que perquè vagi lligant està explicada amb molts flashbacks, però que es segueix perfectament. Els personatges potser és el que m'ha agradat menys, per la seva inoperància, però és clar, si s'haguessin dit les coses clares des del principi, no hi hauria llibre! A més, aquesta inoperància és el que defineix les edats que tenen els protagonistes, així que no es pot dir que no sigui versemblant. A la Marianne i en Connell els estimes i els odies al mateix temps, pateixes per ells, t'alegres dels seus èxits i, sobretot, tens moltes ganes de dir-los coses, fins i tot de ventar-los algun clatellot. Per cert, són irlandesos, però no sé per quin motiu tota l'estona tenia al cap que tot plegat passa als Estats Units, no sé per què. En conjunt, una obra que val la pena llegir i una jove escriptora que caldrà seguir, a veure si tradueixen també futures obres seves.

Impressió general: @@@@

divendres, 1 de novembre de 2019

La imperfecció de les bombolles

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Erola editors, 2009
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 216
Llegit en: Català

Qui no ha somiat alguna vegada en ser escriptor, en ser admirat com tants i tants autors i autores? Aquest és l'anhel de la nostra protagonista que, esperonada per una primera feina com a correctora i negre literari, s'adona que ha arribat el seu moment. Compta amb el suport d'una editora molt ambiciosa que li donarà l'empenta que li cal, però que també li demostrarà que el món de la literatura no és tan idíl·lic com es podria pensar, és un negoci i un espectacle, com tants d'altres. Aquell romanticisme de publicar un llibre se't passa aviat quan entres en la roda del sistema. En aquest llibre viurem l'evolució d'una autora novella fins a la consagració, alhora que coneixerem el seu entorn enrarit i entrarem en la vida d'altres personatges que, aparentment, no tenen cap relació amb la història de fons, però que potser sí que hi tenen relació.

Després de llegir les novel·les més noves de Llort, recupero una de les antigues d'un dels autors que més m'agraden en llengua catalana. Es tracta d'una història diferent i valenta on narra l'evolució d'una autora des de la ingenuïtat inicial fins a guanyar els premis literaris més importants. Una persona una mica asocial i torturada, amb una relació sentimental intermitent i complicada i amb una relació amb la seva editora que és pràcticament de vassallatge. Realment, no retrata un món editorial massa engrescador, probablement hi ha molts apunts autobiogràfics aquí, però molt ben decorats i narrats com si fossin invenció. Puntejant la història central, trobarem altres personatges amb històries pròpies. Costa una mica d'entendre que aquests capítols saltejats i que constitueixen relats en ells mateixos, són a la protagonista el que l'autor intenta fer amb ale llibre: explicar amb ficció cabòries pròpies. 

Cert desordre inicial i aquestes històries paral·leles, fan que costi una mica entrar en aquest llibre, és més endavant, quan entens on vol anar a parar, que comences a gaudir-lo plenament i pots fixar-te en com de ben escrit està, i com de cru és allò que explica. M'agradaria creure que no tot el món editorial funciona d'aquesta manera i que encara hi ha romanticisme en escriure un llibre i publicar-lo, però no voldria caure en la mateixa ingenuïtat que la protagonista d'aquesta història. El que sí que faré és reafirmar la meva fe en Llort, que també m'agrada encara que el registre i la temàtica siguin molt diferents, abans de publicar llibres tan bons com 'Si quan et donen per mort un dia tornes' o 'No n'estiguis tan segur'. Un gran narrador que basteix els seus personatges i trames amb gran versemblança. El que no he acabat d'entendre aquí és la necessitat de fer unes notes a peu de pàgina tan llargues...

Impressió general: @@@ i mitja

dissabte, 26 d’octubre de 2019

L'analfabeta

Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Amsterdam, 2019
Títol original, idioma, any: L'analfabète. Récit autobiographique, francès, 2004
Gènere: Biografia
Traductora: Montserrat Solé Serra
Número de pàgines: 86
Llegit en: Català

Les novel·les d'Agota Kristof no deixen indiferent. La guerra, per bé que mai el conflicte armat, n'és sempre un personatge més. I quan veus com les passen els seus protagonistes et sembla inversemblant. Però en aquesta curta, curtíssima biografia sabrem que poca ficció trobem a les seves obres, encara que tot estigui barrejat, la major part dels relats els va viure o veure l'autora. En unes escasses 60 pàgines repassa la seva infantesa, joventut i la seva migració des d'Hongria fins a França i com es va sentir analfabeta en haver d'aprendre una llengua totalment nova ja de gran, malgrat que des de sempre havia escrit poemes i havia llegit tot el que li havia caigut a les mans. La sensació d'indefensió davant del francès no la va aturar i és precisament en aquesta llengua, nova i desconeguda, i amb la companyia inseparable d'un diccionari, que va acabar escrivint les seves reconegudes obres.

Per ser que l'escriptora va tenir una vida molt intensa, almenys fins que va arribar a França, aquest llibre es queda molt curt. És cert que decideix centrar-lo en un aspecte molt concret de la seva migració i que la resta és una mica per fixar els marcs, però ens quedem amb les ganes de saber més. Està estructurat en capítols molt curts, de manera que es llegeix d'una revolada. Les darreres 26 pàgines corresponen a una entrevista que Riccardo Benedetti li va fer l'any 1999 i diria que això espatlla una mica la bona impressió que tinc de l'autora, que em sembla profunda, reflexiva i amb un món interior gegant. Benedetti li pregunta per les seves obres, pel procés de creació literària i l'autora no respon a gairebé res.

La part on narra la seva història i els seus aprenentatges m'ha agradat molt més, evidentment. És interessant i està escrit amb el segell Kristof, costa molt posar-se a la seva pell, però això no vol dir que no tingui un gran poder atractiu amb la seva lletra. No sóc gaire de llegir biografies, però aquesta se m'ha fet curta. Sorprèn saber que moltes de les coses narrades a 'Claus i Lucas' són basades en la realitat, o directament descrites. Posa els pèls de punta. He descobert aquesta autora aquest any i espero seguir posant-me al dia amb la seva obra, ben cert, com em deien, que no deixa indiferent.

Impressió general: @@@

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Gegants de gel

Autor: Joan Benesiu
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2016 (8a edició, primera al 2015)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 290
Llegit en: Català
Premis: Llibreter 2015 i Crexells 2015

Un francès, un anglès, un mexicà i un alacantí es troben en un bar i... Aquest podria ser el principi d'un acudit, però també és l'argument de 'Gegants de gel', amb la peculiaritat que aquest bar es troba a la remota Ushuaia, la ciutat (digna d'aquest nom) més austral del planeta, i el nom del bar és Katowice. Allà, on només hi van els que busquen els extrems de tot, es reuniran al voltant d'una taula convidats per la mestressa, la Dominika, i explicaran cadascun les seves vivències i, molt especialment, què els ha portat fins allà. Un grapat de vides, amb motxilles plenes de rocs a l'esquena, que conflueixen en l'últim lloc que es podria esperar. Explicaran tots la veritat quan els toqui el torn?

Aquest llibre està format per capítols llargs o parts que al principi separen la vivència d'un dels comensals de la taula del Katowice, però que mica en mica es van barrejant. Com que són d'orígens diversos, cadascun explica la seva història, que vindrà modulada pel marc geopolític i social que els ha tocat viure, de manera que podria tractar-se d'un llibre de relats de ficció històrica contemporània units pel nexe del curiós escenari, però anirà més enllà quan algun dels fils es barrejarà. És lògic trobar més interessants unes històries o altres, però la qualitat literària del text es manté durant les 290 pàgines. Molt ben escrit, en algun cas massa adornat i tot, compta amb llarguíssimes explicacions i ni rastre de diàlegs entre els personatges, de manera que les pàgines no avancen tan ràpidament, però es van assaborint. I entre el text, algunes fotografies antigues que formen part de les històries i que s'hi integren perfectament.

Com la majoria de productes que ens presenta Periscopi, 'Gegants de gel' transpira qualitat i saber fer per part de l'autor. No hi ha lleugeresa, el redactat solemne i elaborat li dóna pàtina de gran obra, i així és: sòlida i compacta com la mateixa edició que la sustenta. El fil conductor de l'obra m'ha fet pensar en el de 'Istanbul Istanbul', però m'ha agradat més aquest. Una bona obra que ens permet, de retruc, conèixer una mica d'història de llocs remots com la Patagònia, Xile i sobretot Polònia. I en el cas de la Terra del Foc, on es troben el protagonistes, no només aprendrem història sinó que tindrem una bona guia del territori, ideal per a turistes. He de dir que la impressió inicial era per més nota de la que li posaré, el conjunt és bo, però d'haver mantingut aquesta primera impressió podria ser més alta. No ho considero demèrit del llibre sinó del lector.

Impressió general: @@@

dissabte, 12 d’octubre de 2019

El club de la Bona Estrella

Autora: Amy Tan
Editorial, any: Butxaca 62, 2001
Títol original, idioma, any: The Joy Luck Club, anglès, 1989
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Arbonès
Número de pàgines: 380
Llegit en: Català

Actualment la Xina i els Estats Units estan immersos en una virulenta guerra comercial. Però no tants anys enrere la Xina patia situacions bèl·liques més palpables que feien emigrar la seva gent. Un dels destins somniats, precisament, eren els EUA.  Aquesta és la història de quatre dones que, per motius diversos, van haver d'emigrar de la seva Xina natal i van anar a parar a San Francisco. Allà es van conèixer i van fundar el club de la Bona Estrella, una reunió entre amics per fer pinya en un país inhòspit. Però també és la història de quatre de les seves filles, nascudes totes als Estats Units i amb una mentalitat i uns costums molt diferents de les seves mares. El salt generacional, en aquest cas, va molt més enllà d'una diferència d'edat. Es tracta d'un abisme cultural que no sempre és fàcil de capejar. No sempre s'entenen, no sempre estan d'acord, però rere totes les discussions, hi ha l'amor infinit que es professen.

Quatre mares i quatre filles es reparteixen per igual els 16 capítols d'aquest llibre, a dos per cap. Tots ells podrien ser relats independents, però conflueixen en alguns punts i amb elements d'altres personatges que van apareixent de tant en tant. Coneixerem la història particular de cadascuna posant el focus en les relacions materno-filials, complicades, embolicades, sobretot per manca de comprensió entre les maneres de fer d'unes i altres. Amb les mares aprendrem molts usos i costums típicament xinesos, i amb les filles la mentalitat occidental, sense acabar d'abandonar mai les arrels. És una experiment literari coral que tan sols posa l'accent en la parella mare filla Suyuan Wu i Jing-mei Wu. Per la resta, no segueix un únic fil argumental, però ens farem una idea de la història de totes elles, del moment actual i també sabrem quins motius van tenir les mares per abandonar la Xina. Es llegeix a bon ritme, tot i que de vegades abusa una mica de les descripcions. Però sobretot ens farà veure la immensa distància entre la cultura xinesa clàssica i la nostra.

Aquest llibre feia molt temps que esperava torn a la lleixa dels pendents i ja tocava llegir-lo. És el llibre més reconegut de l'autora, americana d'origen, com no, xinès. Per tant és molt probable que moltes de les coses que explica a 'El club de la Bona Estrella' siguin autobiogràfiques, almenys pel que fa a relacions amb la cultura de la que prové. És un bon llibre al qual pot costar una mica entrar, però com a molt se li pot criticar que a estones sembla un compendi d'usos, costums i tradicions xineses, allò que no se'n vol deixar cap per explicar. Però m'ha agradat prou, a estones també m'ha fet pensar en Care Santos per la manera d'explicar les relacions, però a la xinesa, és clar. No correré a buscar altres llibres de l'autora, però tampoc descarto tornar-la a llegir si me'n cau algun a les mans.

Impressió general: @@@

dilluns, 30 de setembre de 2019

Homenatge als caiguts

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2019
Gènere: Relats
Número de pàgines: 175
Llegit en: Català

Fa uns anys l'Albert Sánchez Piñol va col·laborar amb el Matí de Catalunya Ràdio, en l'època de l'Antoni Bassas. Cada dijous llegia en directe, i per espai de només dos minuts, textos de la seva creació que recollien vivències, anècdotes, dades curioses o reflexions, i tot plegat amanit amb el seu peculiar sentit de l'humor i la seva ironia. L'èxit de la seva 'columna' setmanal el va sorprendre fins i tot a ell, que poc es devia pensar que un dels aficionats al seus textos radiofònics era l'editor de Rosa dels Vents. Anys després van coincidir i els dos es van posar d'acord per publicar aquelles petites píndoles literàries en format llibre, i d'aquí aquest 'Homenatge als caiguts' que ha vist la llum aquest 2019.

Sánchez Piñol ja ens té habituats als reculls de relats, però els que conformen aquest llibre, pensants com a peça radiofònica, són molt curts, de només un parell de pàgines. No hi són tots els que va fer per 'La contraportada' de El Matí, s'han recollit els que encara podien tenir vigència després de 10 anys. No són de ficció, encara que la imaginació i l'enginy de l'autor ja fa pensar que algunes dades o anècdotes són de la seva invenció. Com a estructura general, cada relat exposa una idea que exemplifica amb una anècdota, que invariablement porta a una relació d'idees a la que només Sánchez Piñol podria arribar. N'hi ha de més reflexius i de més superficials, d'inspiració molt diversa, les anècdotes i contes que inclouen el relats provenen de molts llocs diferents del món i fins i tot hi trobarem crítica social i el desconcert de l'autor amb el gènere humà, tot i la seva formació d'antropòleg. I l'humor, això que no falti! La ironia i la mordacitat són omnipresents i marca de la casa.

No hi ha reclam que tingui més poder d'atracció cap a la llibreria, per mi, que una novetat de Sánchez Piñol (i d'alguns altres pocs autors escollits). Aquest és el típic llibre que, si fos d'algú altre, em passaria per alt, però per sort no l'he deixat passar i l'he llegit amb moltes ganes i a molt bon ritme. Ideal per anar llegint a estones, ara un parell d'anècdotes, ara un parell més. Especialment recomanat per a persones curioses que els agrada aprendre coses sense cap finalitat acadèmica, només per saber. I evidentment, tot i no contenir elements fantàstics i grans històries èpiques, l'estil de l'autor s'hi pot reconèixer fàcilment. Passa francament bé i, com que és diferent a la resta, se'n pot gaudir encara que no se sigui especialment fan de l'autor. Els que ja en sigueu fans l'acabareu llegint, a qui voleu enganyar?

Impressió general: @@@

dimarts, 24 de setembre de 2019

Sempre han parlat per nosaltres

Autora: Najat El Hachmi
Editorial, any: Edicions 62, 2019
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 102
Llegit en: Català

La Najat El Hachmi és una escriptora catalana d'origen marroquí molt activa en la lluita feminista i molt crítica amb l'islamisme i el sobrevingut feminisme islàmic. Dels seus articles d'opinió neix aquest manifest curtet, però molt intens, que narra la seva experiència personal, les vivències dels primers anys de vida al Marroc i després a casa nostra. Les seves tesis són molt properes a les del feminisme occidental, parla de llibertat, d'igualtat, però en aquest llibre ens explica sobretot per què les noves corrents de feminisme islamista defensen més l'islam que a les dones, i prova d'això és que els homes allà l'aplaudeixen perquè els fan part de la feina de seguir mantenint les dones com a persones de segona categoria. També avisa de la crescuda de corrents islamistes a Europa, especialment entre els i les joves, que amenaça amb tirar per terra les poques llibertats conquerides al llarg del temps.

Aquest no és un text amable i, a més, és diametralment contrari a algunes de les creences que tenim avui en dia sobre els musulmans que viuen a casa nostra. És un manifest que, si estigués escrit per algú no musulmà (o educada en la fe musulmana), i ja no diguem per un home, seria titllat de racista i molt políticament incorrecte. Però El Hachmi és molt crítica amb els musulmans i no es mossega la llengua per dir que sí, que és una religió molt masclista i que no se l'ha de justificar mai en nom del respecte a les cultures foranes, com estan fent els darrers anys les esquerres. Un punt clau de tot el llibre és l'ús del mocador com a símbol de la repressió envers les dones i, segons El Hachmi, que en permetem l'ús com a mostra de respecte a la cultura és fer el joc al masclisme i a una religió que redueix les dones a la mínima expressió. 

M'interessava llegir aquest llibre per tenir una visió diferent de la lluita feminista i m'he quedat molt sorprès perquè no m'esperava aquesta posició tan radical en contra de l'islam. Val a dir que era el primer cop que llegia aquesta autora, probablement si n'hagués llegit algun article abans no m'hauria agafat tant de sorpresa. Ella ho té molt clar i m'ha convençut en algunes coses, però noto que em faltaria saber més sobre el tema, opinions d'altres dones musulmanes que s'autoanomenen feministes però que, per exemple, no han abandonat (o que han tornat a portar) el mocador. Si en tinc l'oportunitat les llegiré. Assumeixo el toc d'atenció respecte al blanquejament que fem les esquerres respecte una religió masclista que no és la nostra, i que si ens definim com a aconfessionals no hauríem de tolerar, com no tolerem alguns preceptes de l'església catòlica. He rebut unes quantes bufetades mentre llegia aquest llibre. Em calen lectures complementàries, però algunes dosis de realitat també van bé de tant en tant.

Impressió general: @@

divendres, 20 de setembre de 2019

Mites

Autor: Stephen Fry
Editorial, any: Ara Llibres, 2019
Títol original, idioma, any: Mythos, anglès, 2018
Gènere: Divulgació
Traductora: Anna Llisterri
Número de pàgines: 394
Llegit en: Català

Qui més qui menys ha sentit a parlar de Zeus, del bell Apol·lo o a l'encara més bella Afrodita. També d'altres déus olímpics rellevants com Posidó o Hermes. Però coneixeu a Rea? A Cadme? A Psique? Potser no tant, oi? En aquest recull de mites de l'antiga Grècia del conegut actor i comediant Stephen Fry teniu l'oportunitat de conèixer-los, a ells i a una munió més de personatges mitològics. En aquesta cronologia de l'antigor podrem repassar alguns dels mites més famosos, com el del tità Prometeu o el de Sísif, i d'altres més desconeguts. Si una cosa tenien els antics grecs era imaginació, així que podrem llegir històries d'allò més inversemblants i curioses, però que en definitiva busquen donar explicació a l'origen d'algunes coses que per nosaltres són perfectament comunes. Tot plegat, amanit amb la notable capacitat narrativa i el bon humor de Fry, que ens fa arrencar més d'una rialla.

No és fàcil establir una cronologia fidedigna dels mites grecs, si bé queda clar que alguns successos han de passar abans que d'altres, establir una línia temporal per poder seguir el fil és complicat. Una de les virtuts d'aquest recull és que ho aconsegueix tant com és possible i relaciona molt bé uns mites amb altres. Es podria dividir en tres parts: una primera on ens explica l'origen dels déus principals i que té una sobresaturació de noms, una segona on els olímpics són els protagonistes i més endavant es comencen a relacionar amb els humans, i una darrera més difícil de lligar, amb protagonistes humans i alguna intervenció divina. Jo em quedo amb la segona, per mi conté els mites més coneguts i les històries més originals i engrescadores. Ah, si una cosa no preocupava massa als creadors de mites era mantenir les formes a nivell de relacions, una gran majoria de relats s'originen per enamoraments sobtats i violacions. En canvi, val a dir que l'homosexualitat la vivien amb total naturalitat. 

Si no es té interès per la mitologia grega aquest títol no pot atreure de cap manera. Però potser és cometrà un error, perquè es pot agafar com un llibre de relats fantasiosos amb uns protagonistes molt particulars i pot agradar igualment. En canvi, si com em passa a mi sou aficionats a la mitologia, o ho éreu en la vostra etapa d'estudiants, per ser més exactes, aquest llibre us pot portar molt bons records i refrescar-vos la memòria, fins i tot posar-hi context, perquè jo recordava la mitologia de manera molt inconnexa i aquí s'explica molt ben trenada i amb força gràcia. Potser se m'ha acabat fent una mica llarg perquè els mites del final ja no em resultaven tan interessants, però en conjunt m'ha agradat llegir-lo i m'ho he passat bé. I no plegaré sense destacar la meva història preferida, el mite de Prometeu, del qual fins i tot en vaig fer un treball a l'escola. Com? Que no coneixeu a Prometeu!? Doncs ja sabeu què toca. Li deveu!

Impressió general: @@@

dijous, 5 de setembre de 2019

Amb l'aigua al coll

Autor: Daniel Arbós
Editorial, any: Amsterdam, 2017
Gènere: Humor
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Qui s'ho podia pensar que la important empresa d'exportacions que acaba de fitxar en Dídac Bartra era en realitat una tapadora pel tràfic de drogues? Ell no. Un bon revés a la seva carrera, del qual aconsegueix sortir-ne indemne, per sort. Però què fer a partir d'ara per guanyar-se el pa? El seu nom ha quedat seriosament tacat. La idea sorgeix de la visita a una masia regentada per la seva amiga Aurembiaix, en companyia d'en Toni, un amic que es dedica a la biologia marina. A la masia practiquen tota mena de teràpies alternatives i creuen en energies diverses. Hi ha qui creu que, fins i tot, beure aigua de mar aporta molts beneficis al cos. I a això es dedicarà en Dídac a partir d'ara: a vendre aigua talassotel·lúrica, originària del Mediterrani i influïda per les forces tel·lúriques que passen justament pel mas, allà al Montseny. El negoci resultarà ser molt lucratiu, però a en Dídac i als seus col·laboradors no els mancaran maldecaps. Començant per la competència, que no vol perdre terreny!

Classifico aquest llibre en el gènere d'humor perquè és molt irònic i està escrit en to distès i buscant el riure amb la presentació de l'absurditat, però és en realitat una crítica força mordaç a les pseudociències, les teràpies alternatives i l'homeopatia. Una novel·la amb una trama prou absorbent i interessant que es llegeix de manera àgil, però que no es deixa d'allisar a cap dels xarlatans que han anat apareixent els darrers temps. En el llibre trobarem personatges que creuen cegament en les teràpies alternatives (alguns d'ells ho paguen), gent, com en Dídac, que només hi veuen una oportunitat de negoci sense pensar massa en les conseqüències, i la veu de la raó, en Toni, que ens argumentarà en diverses lliçons magistrals per què no s'ha de creure en aquests remeis. És a dir, que aborda la qüestió des de diferents angles, sempre amb humor, i això el fa especialment interessant. No se n'està de reproduir algunes de les discussions clàssiques que sempre tenen els partidaris de la medicina i els de les teràpies alternatives.

Daniel Arbós sempre es mostra crític amb les pseudociències, com altres vells coneguts de la casa i de la catosfera com en Salvador Macip o en Daniel Closa que, per cert, fan un cameo en aquest llibre. No cal dir que jo comparteixo amb ells la visió sobre l'assumpte, potser per això he gaudit d'aquest llibre i m'ho he passat bé veient com allisen les teràpies alternatives. Potser, si algú hi creu molt, se sentirà una mica incòmode llegint-lo. Aquest podria ser senzillament un llibre de divulgació en favor de la medicina que explica per què no s'ha de creure en les pseudociències com a remei per les malalties, però escrit de manera novel·lada i en clau d'humor és molt més agradable i amè de llegir I em sembla que el missatge arriba de manera igualment clara i cristal·lina. Com l'aigua de mar.

Impressió general: @@@

dissabte, 31 d’agost de 2019

El guardià invisible

Autora: Dolores Redondo
Editorial, any: Labutxaca, 2018
Títol original, idioma, any: El guardian invisible, castellà, 2013
Gènere: Novel·la negra
Traductores: Laia Font i Núria Garcia
Número de pàgines: 470
Llegit en: Català

Una sèrie d'assassinats fa tornar la inspectora Amaia Salazar a la seva terra natal, al poble d'Elizondo. Des de molt jove va anar a estudiar a Pamplona i des de llavors no ha tornat massa vegades. Té els seus motius, la seva infància va ser traumàtica, tot i que tot allò queda molt lluny en la seva memòria. Ara algú està acabant amb la vida de noies molt joves i les deixa en una posició concreta a la riba del riu Baztan. El seu equip i ella es veuran obligats a desplaçar-se a la petita localitat i enfrontar-se amb un monstre implacable del qual no tenen gaires pistes. Però tot i la duresa del cas, la tornada dels fantasmes del passat serà una prova encara molt més dura per la inspectora que la portarà fins el col·lapse. Tot plegat, amanit amb alguns esdeveniments inexplicables que freguen allò paranormal, la Salazar tindrà feina per sortir airosa d'una de les missions més difícils que li han encarregat.

Aquest és el primer llibre de la 'Trilogia del Baztan' de la Dolores Redondo, títol que li va donar notorietat i un bon èxit de vendes. Que en la descripció de l'argument hagi dedicat el mateix temps a parlar del cas que investiga la inspectora Salazar i sobre la seva vida familiar no és casualitat. En aquest primer volum les dues històries tenen el mateix pes, potser m'atreviria a dir que l'aspecte personal supera la investigació dels assassinats. M'ha recordat molt a la novel·la negra sueca que tant m'irrita, perquè si llegeixo literatura criminal és per a que em parlin de morts i d'investigació policial, no perquè m'expliquin vida i miracles d'una família. Amb una concessió, en aquest cas la família de l'Amaia està força barrejada amb el cas dels assassinats. A més, s'allarga una mica massa en algunes descripcions i en fils paral·lels, podria anar més al gra. Tot i així, és un llibre que es deixa llegir i compta amb alguns elements intrigants que mantindran el pols narratiu.

Els companys de feina em parlaven tan bé d'aquesta saga que al final em vaig decidir a llegir almenys el primer llibre. Ara puc dir que no hi trobo els atractius que em relataven. Pot ser un bon llibre per passar l'estona i fer unes quantes càbales, però per mi s'embolica massa i barreja massa coses. Aquesta és, obviament, la voluntat de l'autora, posar el pes narratiu en el passat tortuós de la protagonista, però llavors no cal que estigui investigant una sèrie de crims d'un psicòpata amb modus operandi i pensant amb enyorança en els seus temps a Quantico. Potser el que més intriga són alguns elements fantàstics lligats a la tradició navarresa que van planant pel llibre, tot i que sigui embolicar encara més la troca. Sóc crític tot i ser conscient que és un llibre que pot agradar a molta gent. En el meu cas no és que descarti continuar amb els altres dos llibres, però sí que puc dir que no tinc cap pressa per fer-ho. 

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 10 d’agost de 2019

Ni d'Eva ni d'Adam

Autora: Amélie Nothomb
Editorial, any: Empúries, 2009
Títol original, idioma, any: Ni d'Eve ni d'Adam, francès, 2007
Gènere: Narrativa
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català

La història de la belga Amélie Nothomb està molt lligada al Japó, lloc on va passar els primers anys d'infància i on va tornar posteriorment per estudiar i treballar. Això fa que el país hagi esdevingut la temàtica d'alguna de les seves obres més reconegudes com 'Estupor i tremolors' o aquesta mateixa. Acabada de tornar-hi per finalitzar els seus estudis, decideix impartir classes de francès per guanyar diners. Així coneixerà en Rinri, el seu primer alumne, que esdevindrà també la primera persona amb qui establirà una relació sentimental seriosa. El xoc cultural entre els dos basteix el relat d'aquesta història, tot el que van fer plegats i la diferent manera de viure-ho. Ens sorprendran un cop més els costums i manera de fer japonesos, tan diferents a nosaltres, però per més occidental que sigui, l'autora i el seu alter ego literari tampoc no és que siguin un exemple de seny i d'estabilitat emocional.

Es tracta d'un llibre curt dividit en capítols força desiguals en llargada, un compendi de retrats de la relació entre l'Amélie i en Rinri, una relació que també és desigual. Mentre que ella se la pren com un divertiment, amb més curiositat que una altra cosa, en Rinri n'està perdudament enamorat, encara que el caràcter japonès no permet exposar els sentiments, almenys de la manera que nosaltres coneixem. Es llegeix ràpid i de manera fàcil, fa servir un llenguatge planer però no mancat de metàfores i hi ha molts diàlegs. I tot això contrasta amb que també és un llibre reflexiu i introspectiu, un llibre que devia servir de teràpia a l'autora. A més, té aquesta mena d'humor irònic marca de la casa, d'aquest que t'arrenca un somriure per sota el nas de tant en tant. Un llibre, en conjunt, una mica tragicòmic.  

Fa uns quants anys vaig llegir un parell de llibres de l'Amélie Nothomb i ho vaig deixar estar. És una autora d'extrems, conec autèntics fans de l'autora, però a mi no m'entrava. De vegades no cal barallar-s'hi. Després de veure algunes ressenyes molt favorables de llibres seus vaig pensar que potser ara, després d'haver diversificat més les meves lectures, seria més capaç d'entendre-la, d'aquí aquesta nova oportunitat. L'experiment ha funcionat, almenys una mica. Aquest 'Ni d'Eva ni d'Adam' m'ha deixat millor sabor de boca que les anteriors lectures, encara que la protagonista, que és la mateixa autora (espero que exagerada) em segueix caient grossa, l'he llegit ràpid i amb interès per aquesta relació tan surrealista. Penso que s'ha guanyat el dret a que la deixi tornar de tant en tant a la meva lleixa de pendents. Aquesta és una de les obres més reconegudes, però la bibliografia Nothomb és extensa, tinc molt per triar.

Impressió general: @@@

dilluns, 5 d’agost de 2019

L'imperi dels lleons

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Alrevés, 2017
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 292
Llegit en: Català

Un dia fas servir un bufador per cremar els peus dels pagesos que no paguen i al següent pots tenir tot un imperi de crim organitzat d'abast europeu. En Jean Neige i la seva banda van començar com a atracadors a principis dels anys 70 i al llarg dels anys han consolidat tot un entramat de negocis, legals i il·legals, que els han reportat una autèntica fortuna, però sobretot poder i influències. Amb tot, no és estrany que, de tant en tant, algú se'n vagi de la llengua, de manera que els membres de la banda han passat temporades a la presó. Res que no s'arregli amb uns bons advocats i amb una bona venjança posterior, és clar. Actualment en Jean compleix condemna, però els seus companys i el seu fill, que aspira a heretar el negoci familiar, no deixaran que passi massa temps entre reixes. Jugant bé les cartes el seu imperi no perillarà, el patriarca sortirà de la presó i, el que és més important, cap dels implicats en el seu arrest no quedarà impune.

Una cosa que no comprenia dels llibres de Sebastià Bennasar que havia llegit fins ara era la dèria de teixir trames diferents i independents en novel·les molt curtes, trames que ben desenvolupades podien esdevenir novel·les diferents cadascuna d'elles. Això no passa en aquest 'Imperi dels lleons', on coneixerem la història criminal de la banda d'en Neige al llarg de les dècades. Com a molt li puc retreure que s'esplaia innecessàriament en la biografia de personatges puntuals que no tenen cap rellevància per la història, però és més assumible. La història la va explicant en Pascal Neige, el fill del patriarca, mentre el seu pare és a la presó. Una història negra com el carbó i que ha deixat un riu de cadàvers i de víctimes diverses, i una lliçó d'economia aplicada. En el llibre tindrem una bona perspectiva de com funcionen diversos negocis i tot un manual de tortures que es poden aplicar com a revenja. En Bennasar ens estalviarà pocs detalls en aquest aspecte.

Abans de llegir aquest llibre s'ha d'estar disposat a perdre la fe en la humanitat. La realitat que descriu ens és invisible a la majoria de nosaltres, però tot i així segur que gran part és, o pot ser, certa. Màfies, corrupció, venjances, negocis entre criminals per repartir-se territoris. Prostitució, drogues, armes, promocions urbanístiques... que no ho veiem al nostre voltant no vol dir que no hi sigui, i llegint aquesta història ens esgarrifarem contínuament perquè aquest no és el món que coneixem. El conjunt és un retrat d'una realitat paral·lela al llarg de tres dècades, absorbent, sorprenent i que no pot deixar indiferent. I si a un escriptor de novel·la criminal notable li elimines els defectes que li trobaves, et queda un llibre molt recomanable, sempre que tinguis l'estómac per llegir-lo. Potent i convincent, encara que em preocupa que l'autor sembla gaudir especialment de les escenes de tortura, s'hi recrea ben bé! Penso que no m'equivoco si dic que aquest és el millor llibre que li he llegit; això vol dir que caldrà buscar-ne més.

Impressió general: @@@@

dijous, 1 d’agost de 2019

Ahir

Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Empúries, 2009
Títol original, idioma, any: Hier, francès, 1995
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Roureda
Número de pàgines: 131
Llegit en: Català

No és fàcil aconseguir que la guerra sigui un personatge més d'una novel·la, però en això l'Agota Kristof hi té la mà trencada. Els seus escenaris sòrdids, minimalistes i els seus personatges obsessius i depriments completen l'espectre de llibres com aquest 'Ahir'. No sabem mai quina guerra ni quins països hi participen, però l'acció succeeix en el lloc on s'han expatriat els protagonistes. En Sandor Lester, encara que aquest no és el seu nom de veritat, viu la seva rutinària i tediosa vida que l'està fent tornar boig. Però tant és, perquè ell sap que la Line acabarà apareixent. I quan vingui la Line, ell ha d'estar preparat. Cap altra dona li importa, tot i que no pot dir que li vagi malament amb les dones, però no pot estimar-ne cap, totes l'avorreixen perquè no són la Line. Fins que, un bon dia, la Line apareix. Els canvis que això suposarà el portaran a potenciar encara més la seva vessant obsessiva i persecutòria.

Agota Kristof no ens estalvia res. Que s'ha d'apunyalar algú? Doncs se l'apunyala. Que has de marxar deixant-ho tot enrere? Doncs sense girar la vista. La seva ambientació de desolació, de misèria, de depressió, ens transporta a un temps passat i una terra llunyana, i a uns comportaments que se'ns presenten molt poc humans per l'aparent manca de sentiments, o la fredor amb la que aquests es viuen, que no es pot descriure d'altre manera que inquietant. Sí, en aquest text tot és inquietant, fins i tot la descarnada sinceritat del protagonista. Pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment, no perquè la trama sigui trepidant, sinó perquè un home que no espera res no té res a perdre. Malgrat tot, l'autora ens sap atrapar amb la seva narrativa despullada i en carn viva. Aquest 'Ahir' ens passarà tan ràpid que amb prou feina podrem pair-lo.

L'Agota Kristof és una de les escriptores amb les que vaig tard. L'he descobert aquest any i és tot just el segon llibre d'ella que llegeixo, però en tinc prou per saber que és diferent d'altres escriptors. Les seves obres fan forat a l'ànima, inquieten i neguitegen, és pràcticament impossible empatitzar amb els seus personatges, però tot i així et quedes enganxat al llibre. No hi ha gens de sucre en les seves lletres, l'existència és una cosa dura, implacable i si vols sobreviure et cal ser el més fort o determinat. Sense pressa, que encadenar lectures seves et pot fer entrar en depressió, però tampoc sense pausa, aniré explorant la bibliografia de l'autora. El que ofereix no és plat a gust de tothom, però difícilment es pot trobar en altres autors.

Impressió general: @@@

dissabte, 27 de juliol de 2019

Àlies Grace

Autora: Margaret Atwood
Editorial, any: Quaderns Crema, 2019
Títol original, idioma, any: Alias Grace, anglès, 1996
Gènere: Narrativa
Traductor: Xavier Pàmies
Número de pàgines: 540
Llegit en: Català

Fruit dels escabrosos fets de 1843, en els que la Grace Marks i en James McDermott van ser acusats d'assassinar brutalment els seus amos, fets reals que formen part de la història negra del Canadà, la Margaret Atwood va escriure aquesta ficció històrica basada en aquest cas que no va acabar-se de resoldre. En McDermott va ser condemnat i penjat i la Grace compleix cadena perpètua al penal de Kingston. 11 anys després dels esdeveniments, entra en escena el psiquiatre Simon Jordan, que està molt interessat en el cas i en conèixer la psicologia de la Grace des d'una disciplina que encara està a les beceroles. La nostra protagonista li explicarà la seva curta vida fil per randa per així anar desgranat el cas i establir les motivacions i la implicació que va tenir en el cas que la va portar a presó. En doctor s'emportarà més d'una sorpresa al llarg de les sessions.

El llibre es construeix sobretot a partir de les sessions entre el doctor Jordan i la Grace Marks. Per bona conducta ella pot sortir del penal a servir a casa del governador de la presó, i és on ell la visita. Però també és en part epistolar, part de la trama s'explica a partir de cartes entre diversos protagonistes. Inicialment pot no semblar un plantejament gaire engrescador, un cas que ens queda molt lluny i que omple més de 500 pàgines, però la Margaret Atwood té una escriptura que t'atrapa i et manté enganxat el temps que calgui. I no voldria menystenir la feina del traductor que penso que ha estat excel·lent. La trama manté la incògnita i l'interès al llarg del temps, coneixerem també els dubtes i febleses del doctor i ens introduirem en el marc mental del segle XIX americà. I en aquest sentit, l'autora no s'està de posar de manifest la desigualtat que han patit les dones durant tota la història.

La segona experiència amb aquesta autora m'ha deixat tant o més bon gust de boca que aquell 'Conte de la Serventa' que ja em va impactar. En els dos casos existeix una sèrie televisiva, però jo tiro més als llibres, ja se sap. Atwood és una gran narradora i una escriptora de talent. Si li he de criticar alguna cosa a aquest Àlies Grace és que té una part abrupta cap el final que trenca amb el ritme i potser la coherència de tot el text, però en conjunt, i fins i tot aquesta part, constitueix un molt bon llibre que val la pena llegir i assaborir. Caldrà anar seguint les traduccions que ens arribin d'aquesta autora de llarga trajectòria que s'ha guanyat un lloc de mèrit en el meu univers lector.

Impressió general: @@@@

diumenge, 14 de juliol de 2019

La maleta de la memòria

Autors: Àngels Bassas i Salvador Macip (Il·lustracions Lluís Farré)
Editorial, any: Cruïlla, 2019
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 51
Llegit en: Català

És fotut perdre la memòria. Però en la literatura infantil fins i tot això pot tenir una vessant entranyable i còmica. El Sebastià es lleva un dia que no recorda res de res, ni tan sols es reconeix a ell mateix al mirall. Algú li ha robat tots els records, però per sort compta amb en Jonàs i la doctora Carolina Coriolana que iniciaran un viatge fantàstic a l'interior del cervell d'en Sebastià per esbrinar què ha passat. Aquest és un llibre destinat als més petits de la casa, il·lustrat a tot color amb un dibuix fantàstic. Vol ensenyar a la canalla què és l'Alzheimer d'una manera didàctica però alhora fantasiosa i que els pugui interessar. Una manera subtil d'adoctrinar els petits en les bio-ciències i en com en poden ser d'apassionants.

Aquest cop Salvador Macip fa tàndem amb l'actriu i escriptora Àngels Bassas per una nova entrega de literatura per a infants, encara que m'imagino més algú gran llegint aquest conte als seus menuts i explicant-los unes quantes coses perquè entenguin bé tot el que hi passa. O no, potser és millor que els petits hi vegin una simple fantasia. És una història en la que es guanya una batalla, però no pas la guerra, encara que no es digui explícitament, però és el millor exemple del tema de fons, que no és altre que les malalties mentals degeneratives. Ja sabem que en Macip no deixa la ciència ni quan escriu per a primers lectors! El text és simpàtic i amb tocs d'humor, encara que no sé si la canalla entendrà que hi hagi un Bruixot que es digui Bluetooth! Una cursa contra-rellotge per recuperar els records d'en Sebastià, per això no es pot perdre ni un minut.

Com ja faig altres vegades amb aquest tipus de llibres, no els valoraré de la manera habitual perquè no té massa sentit. Han de ser els més petits de la casa els que diguin si els enganxa o no. Només puc dir que si tingués fills de l'edat adient els el donaria a llegir, o encara millor, el llegiria amb ells per explicar-los més coses de les que hi diu. L'hauré de passar als fills dels meus amics, a veure què. Què passa, jo també adoctrino en la lectura i la ciència!

diumenge, 7 de juliol de 2019

Pes mort

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Alrevés, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 178
Llegit en: Català

En Cisco és un bon client de l'Steak Content, el restaurant regentat pel Josep i la Teresa, d'això no hi ha cap dubte. Els seus 128 kg de pes ho poden acreditar. Quatre dies a la setmana sopa fora de casa i darrerament para força per aquest restaurant. L'ambient familiar, el bon menjar i la confiança l'han convençut. Però aquest no serà un dia com la resta, en Cisco, sense ell saber-ho, té una sorpresa reservada pels amos del local i els altres treballadors que tenen. Comença una nit complicada que quatre protagonistes hauran d'afrontar com podran. Però la sorpresa gran se l'enduran encara una estona més tard, quin servei més accidentat que els tocarà fer! 

El principi d'aquesta història i els antecedents els coneixerem des de la perspectiva de cadascun dels protagonistes. Un a un aniran explicant com veuen i viuen la situació i com hem arribat fins aquí, i el fil s'anirà construint a partir d'aquests pedaços. Però aviat hauran de treballar tots junts per sortir-se'n i la narració es torna més convencional. No es pot classificar aquest llibre com una novel·la criminal, però sí que és una història negra amb tocs d'actualitat, de denúncia i d'humor. A més la gran segona trama, que es deriva de la primera, ens portarà altre cop el Llort que exposa com ningú la injustícia social i els drames del nostre món actual. Destacar novament la capacitat per construir personatges tan versemblants que, més que crear-los, sembla que els descrigui a partir de persones que coneix perfectament. És, per mi, un dels seus punts més forts. 

Però quan parlo de Llort començo a no ser objectiu, perquè sempre agafo els seus llibres amb moltes ganes. Els trets que descric més amunt sé que hi seran, llavors ja és una qüestió de trobar una història més o menys afortunada. En aquest 'Pes mort', tota la primera part és més aviat un relat llarg que una novel·la, però això no vol dir que no atrapi ni estigui molt ben escrit, al contrari, és absorbent, intrigant i hilarant a estones. Un canvi de rumb sobtat ens porta a una història molt més complexa que potser s'hauria pogut desenvolupar més en detriment de la primera part, o senzillament allargar una mica més les 178 pàgines, que tampoc són gaires. El conjunt es satisfactori, és Llort i val la pena de llegir, encara que potser no està al mateix nivell que les seves millors obres. Però per mi, per exemple, supera a 'Sota l'asfalt'. Bon llibre, i si no el valoro més potser és perquè se m'ha quedat curt.

Impressió general: @@@

dilluns, 1 de juliol de 2019

La senyora Caliban

Autora: Rachel Ingalls
Editorial, any: minúscula, 2018
Títol original, idioma, any: Mrs. Caliban, anglès, 1982
Gènere: Narrativa
Traductores: Marta Hernández i Zahara Méndez
Número de pàgines: 139
Llegit en: Català

La Dorothy i en Fred són un matrimoni que ja no tenen res a dir-se. Viuen sota el mateix sostre, però és l'únic que tenen en comú. No han superat la mort de dos fills petits. La Dorothy aguanta la seva tediosa existència com pot, mentre que en Fred para poc per casa. Sospita que es veu amb algú, però ella no és de la mena de dones que es busca un amant. Fins que apareix en Larry, un monstre humanoid que ha emergit de les profunditats oceàniques i que ara s'ha escapat del centre on l'estaven estudiant. En Larry de monstre en té poc, per la Dorothy és francament atractiu. La relació entre ells serà més que amistosa i tots dos aprendran que hi ha una altra manera de viure. Però tothom està buscant aquest espècimen tan sorprenent i cada cop costarà més mantenir en secret on s'amaga. La nostra mestressa de casa sap que aquesta nova felicitat sobrevinguda s'acabarà algun dia, però desitja que duri una mica més.

Llibre curtet amb un argument original i atractiu, que és més aviat un relat llarg sense capítols evidents. Crida l'atenció l'educació del monstre submarí, que en tot moment tracta la Dorothy amb respecte i fins i tot col·labora en les tasques de la llar, que contrasta amb l'altra relació de la història, amb en Fred, molt més canònica en el format patriarcal de l'època. El llibre també inclou altres personatges femenins alliberats com l'Estelle, l'amiga de la protagonista, però està evidentment centrat en la relació afectiva i també eròtica que s'estableix entre la Dorothy i en Larry. Per això la brevetat del text, aquesta fórmula arriba un moment que s'esgota i cal acabar. Tot i l'aparició d'un ésser no humà, no m'atreveixo a classificar-lo en el gènere de fantasia perquè en Larry demostra més humanitat que la majoria de personatges. Que no sigui humà sembla, de vegades, un detall sense importància.

Sense semblar-me una gran història, m'ha distret i l'he trobat prou ben escrit. Té mèrit per com explica algunes coses i pel sol fet d'explicar-les, però també m'ha semblat una mica antiquat, com si descrivís un temps anterior al que dóna escenari a la trama. No ha aconseguit impressionar-me, però la seva brevetat fa que sigui de bon llegir sense arribar a cansar-se, i així sumar a l'historial una altra obra reconeguda. Costa decidir si és un llibre per recomanar, però almenys no us traurà massa temps si us decidiu a llegir-lo.

Impressió general: @@ i mitja