divendres, 1 de novembre de 2019

La imperfecció de les bombolles

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Erola editors, 2009
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 216
Llegit en: Català

Qui no ha somiat alguna vegada en ser escriptor, en ser admirat com tants i tants autors i autores? Aquest és l'anhel de la nostra protagonista que, esperonada per una primera feina com a correctora i negre literari, s'adona que ha arribat el seu moment. Compta amb el suport d'una editora molt ambiciosa que li donarà l'empenta que li cal, però que també li demostrarà que el món de la literatura no és tan idíl·lic com es podria pensar, és un negoci i un espectacle, com tants d'altres. Aquell romanticisme de publicar un llibre se't passa aviat quan entres en la roda del sistema. En aquest llibre viurem l'evolució d'una autora novella fins a la consagració, alhora que coneixerem el seu entorn enrarit i entrarem en la vida d'altres personatges que, aparentment, no tenen cap relació amb la història de fons, però que potser sí que hi tenen relació.

Després de llegir les novel·les més noves de Llort, recupero una de les antigues d'un dels autors que més m'agraden en llengua catalana. Es tracta d'una història diferent i valenta on narra l'evolució d'una autora des de la ingenuïtat inicial fins a guanyar els premis literaris més importants. Una persona una mica asocial i torturada, amb una relació sentimental intermitent i complicada i amb una relació amb la seva editora que és pràcticament de vassallatge. Realment, no retrata un món editorial massa engrescador, probablement hi ha molts apunts autobiogràfics aquí, però molt ben decorats i narrats com si fossin invenció. Puntejant la història central, trobarem altres personatges amb històries pròpies. Costa una mica d'entendre que aquests capítols saltejats i que constitueixen relats en ells mateixos, són a la protagonista el que l'autor intenta fer amb ale llibre: explicar amb ficció cabòries pròpies. 

Cert desordre inicial i aquestes històries paral·leles, fan que costi una mica entrar en aquest llibre, és més endavant, quan entens on vol anar a parar, que comences a gaudir-lo plenament i pots fixar-te en com de ben escrit està, i com de cru és allò que explica. M'agradaria creure que no tot el món editorial funciona d'aquesta manera i que encara hi ha romanticisme en escriure un llibre i publicar-lo, però no voldria caure en la mateixa ingenuïtat que la protagonista d'aquesta història. El que sí que faré és reafirmar la meva fe en Llort, que també m'agrada encara que el registre i la temàtica siguin molt diferents, abans de publicar llibres tan bons com 'Si quan et donen per mort un dia tornes' o 'No n'estiguis tan segur'. Un gran narrador que basteix els seus personatges i trames amb gran versemblança. El que no he acabat d'entendre aquí és la necessitat de fer unes notes a peu de pàgina tan llargues...

Impressió general: @@@ i mitja

dissabte, 26 d’octubre de 2019

L'analfabeta

Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Amsterdam, 2019
Títol original, idioma, any: L'analfabète. Récit autobiographique, francès, 2004
Gènere: Biografia
Traductora: Montserrat Solé Serra
Número de pàgines: 86
Llegit en: Català

Les novel·les d'Agota Kristof no deixen indiferent. La guerra, per bé que mai el conflicte armat, n'és sempre un personatge més. I quan veus com les passen els seus protagonistes et sembla inversemblant. Però en aquesta curta, curtíssima biografia sabrem que poca ficció trobem a les seves obres, encara que tot estigui barrejat, la major part dels relats els va viure o veure l'autora. En unes escasses 60 pàgines repassa la seva infantesa, joventut i la seva migració des d'Hongria fins a França i com es va sentir analfabeta en haver d'aprendre una llengua totalment nova ja de gran, malgrat que des de sempre havia escrit poemes i havia llegit tot el que li havia caigut a les mans. La sensació d'indefensió davant del francès no la va aturar i és precisament en aquesta llengua, nova i desconeguda, i amb la companyia inseparable d'un diccionari, que va acabar escrivint les seves reconegudes obres.

Per ser que l'escriptora va tenir una vida molt intensa, almenys fins que va arribar a França, aquest llibre es queda molt curt. És cert que decideix centrar-lo en un aspecte molt concret de la seva migració i que la resta és una mica per fixar els marcs, però ens quedem amb les ganes de saber més. Està estructurat en capítols molt curts, de manera que es llegeix d'una revolada. Les darreres 26 pàgines corresponen a una entrevista que Riccardo Benedetti li va fer l'any 1999 i diria que això espatlla una mica la bona impressió que tinc de l'autora, que em sembla profunda, reflexiva i amb un món interior gegant. Benedetti li pregunta per les seves obres, pel procés de creació literària i l'autora no respon a gairebé res.

La part on narra la seva història i els seus aprenentatges m'ha agradat molt més, evidentment. És interessant i està escrit amb el segell Kristof, costa molt posar-se a la seva pell, però això no vol dir que no tingui un gran poder atractiu amb la seva lletra. No sóc gaire de llegir biografies, però aquesta se m'ha fet curta. Sorprèn saber que moltes de les coses narrades a 'Claus i Lucas' són basades en la realitat, o directament descrites. Posa els pèls de punta. He descobert aquesta autora aquest any i espero seguir posant-me al dia amb la seva obra, ben cert, com em deien, que no deixa indiferent.

Impressió general: @@@

dimecres, 23 d’octubre de 2019

Gegants de gel

Autor: Joan Benesiu
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2016 (8a edició, primera al 2015)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 290
Llegit en: Català
Premis: Llibreter 2015 i Crexells 2015

Un francès, un anglès, un mexicà i un alacantí es troben en un bar i... Aquest podria ser el principi d'un acudit, però també és l'argument de 'Gegants de gel', amb la peculiaritat que aquest bar es troba a la remota Ushuaia, la ciutat (digna d'aquest nom) més austral del planeta, i el nom del bar és Katowice. Allà, on només hi van els que busquen els extrems de tot, es reuniran al voltant d'una taula convidats per la mestressa, la Dominika, i explicaran cadascun les seves vivències i, molt especialment, què els ha portat fins allà. Un grapat de vides, amb motxilles plenes de rocs a l'esquena, que conflueixen en l'últim lloc que es podria esperar. Explicaran tots la veritat quan els toqui el torn?

Aquest llibre està format per capítols llargs o parts que al principi separen la vivència d'un dels comensals de la taula del Katowice, però que mica en mica es van barrejant. Com que són d'orígens diversos, cadascun explica la seva història, que vindrà modulada pel marc geopolític i social que els ha tocat viure, de manera que podria tractar-se d'un llibre de relats de ficció històrica contemporània units pel nexe del curiós escenari, però anirà més enllà quan algun dels fils es barrejarà. És lògic trobar més interessants unes històries o altres, però la qualitat literària del text es manté durant les 290 pàgines. Molt ben escrit, en algun cas massa adornat i tot, compta amb llarguíssimes explicacions i ni rastre de diàlegs entre els personatges, de manera que les pàgines no avancen tan ràpidament, però es van assaborint. I entre el text, algunes fotografies antigues que formen part de les històries i que s'hi integren perfectament.

Com la majoria de productes que ens presenta Periscopi, 'Gegants de gel' transpira qualitat i saber fer per part de l'autor. No hi ha lleugeresa, el redactat solemne i elaborat li dóna pàtina de gran obra, i així és: sòlida i compacta com la mateixa edició que la sustenta. El fil conductor de l'obra m'ha fet pensar en el de 'Istanbul Istanbul', però m'ha agradat més aquest. Una bona obra que ens permet, de retruc, conèixer una mica d'història de llocs remots com la Patagònia, Xile i sobretot Polònia. I en el cas de la Terra del Foc, on es troben el protagonistes, no només aprendrem història sinó que tindrem una bona guia del territori, ideal per a turistes. He de dir que la impressió inicial era per més nota de la que li posaré, el conjunt és bo, però d'haver mantingut aquesta primera impressió podria ser més alta. No ho considero demèrit del llibre sinó del lector.

Impressió general: @@@

dissabte, 12 d’octubre de 2019

El club de la Bona Estrella

Autora: Amy Tan
Editorial, any: Butxaca 62, 2001
Títol original, idioma, any: The Joy Luck Club, anglès, 1989
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Arbonès
Número de pàgines: 380
Llegit en: Català

Actualment la Xina i els Estats Units estan immersos en una virulenta guerra comercial. Però no tants anys enrere la Xina patia situacions bèl·liques més palpables que feien emigrar la seva gent. Un dels destins somniats, precisament, eren els EUA.  Aquesta és la història de quatre dones que, per motius diversos, van haver d'emigrar de la seva Xina natal i van anar a parar a San Francisco. Allà es van conèixer i van fundar el club de la Bona Estrella, una reunió entre amics per fer pinya en un país inhòspit. Però també és la història de quatre de les seves filles, nascudes totes als Estats Units i amb una mentalitat i uns costums molt diferents de les seves mares. El salt generacional, en aquest cas, va molt més enllà d'una diferència d'edat. Es tracta d'un abisme cultural que no sempre és fàcil de capejar. No sempre s'entenen, no sempre estan d'acord, però rere totes les discussions, hi ha l'amor infinit que es professen.

Quatre mares i quatre filles es reparteixen per igual els 16 capítols d'aquest llibre, a dos per cap. Tots ells podrien ser relats independents, però conflueixen en alguns punts i amb elements d'altres personatges que van apareixent de tant en tant. Coneixerem la història particular de cadascuna posant el focus en les relacions materno-filials, complicades, embolicades, sobretot per manca de comprensió entre les maneres de fer d'unes i altres. Amb les mares aprendrem molts usos i costums típicament xinesos, i amb les filles la mentalitat occidental, sense acabar d'abandonar mai les arrels. És una experiment literari coral que tan sols posa l'accent en la parella mare filla Suyuan Wu i Jing-mei Wu. Per la resta, no segueix un únic fil argumental, però ens farem una idea de la història de totes elles, del moment actual i també sabrem quins motius van tenir les mares per abandonar la Xina. Es llegeix a bon ritme, tot i que de vegades abusa una mica de les descripcions. Però sobretot ens farà veure la immensa distància entre la cultura xinesa clàssica i la nostra.

Aquest llibre feia molt temps que esperava torn a la lleixa dels pendents i ja tocava llegir-lo. És el llibre més reconegut de l'autora, americana d'origen, com no, xinès. Per tant és molt probable que moltes de les coses que explica a 'El club de la Bona Estrella' siguin autobiogràfiques, almenys pel que fa a relacions amb la cultura de la que prové. És un bon llibre al qual pot costar una mica entrar, però com a molt se li pot criticar que a estones sembla un compendi d'usos, costums i tradicions xineses, allò que no se'n vol deixar cap per explicar. Però m'ha agradat prou, a estones també m'ha fet pensar en Care Santos per la manera d'explicar les relacions, però a la xinesa, és clar. No correré a buscar altres llibres de l'autora, però tampoc descarto tornar-la a llegir si me'n cau algun a les mans.

Impressió general: @@@

dilluns, 30 de setembre de 2019

Homenatge als caiguts

Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial, any: Rosa dels Vents, 2019
Gènere: Relats
Número de pàgines: 175
Llegit en: Català

Fa uns anys l'Albert Sánchez Piñol va col·laborar amb el Matí de Catalunya Ràdio, en l'època de l'Antoni Bassas. Cada dijous llegia en directe, i per espai de només dos minuts, textos de la seva creació que recollien vivències, anècdotes, dades curioses o reflexions, i tot plegat amanit amb el seu peculiar sentit de l'humor i la seva ironia. L'èxit de la seva 'columna' setmanal el va sorprendre fins i tot a ell, que poc es devia pensar que un dels aficionats al seus textos radiofònics era l'editor de Rosa dels Vents. Anys després van coincidir i els dos es van posar d'acord per publicar aquelles petites píndoles literàries en format llibre, i d'aquí aquest 'Homenatge als caiguts' que ha vist la llum aquest 2019.

Sánchez Piñol ja ens té habituats als reculls de relats, però els que conformen aquest llibre, pensants com a peça radiofònica, són molt curts, de només un parell de pàgines. No hi són tots els que va fer per 'La contraportada' de El Matí, s'han recollit els que encara podien tenir vigència després de 10 anys. No són de ficció, encara que la imaginació i l'enginy de l'autor ja fa pensar que algunes dades o anècdotes són de la seva invenció. Com a estructura general, cada relat exposa una idea que exemplifica amb una anècdota, que invariablement porta a una relació d'idees a la que només Sánchez Piñol podria arribar. N'hi ha de més reflexius i de més superficials, d'inspiració molt diversa, les anècdotes i contes que inclouen el relats provenen de molts llocs diferents del món i fins i tot hi trobarem crítica social i el desconcert de l'autor amb el gènere humà, tot i la seva formació d'antropòleg. I l'humor, això que no falti! La ironia i la mordacitat són omnipresents i marca de la casa.

No hi ha reclam que tingui més poder d'atracció cap a la llibreria, per mi, que una novetat de Sánchez Piñol (i d'alguns altres pocs autors escollits). Aquest és el típic llibre que, si fos d'algú altre, em passaria per alt, però per sort no l'he deixat passar i l'he llegit amb moltes ganes i a molt bon ritme. Ideal per anar llegint a estones, ara un parell d'anècdotes, ara un parell més. Especialment recomanat per a persones curioses que els agrada aprendre coses sense cap finalitat acadèmica, només per saber. I evidentment, tot i no contenir elements fantàstics i grans històries èpiques, l'estil de l'autor s'hi pot reconèixer fàcilment. Passa francament bé i, com que és diferent a la resta, se'n pot gaudir encara que no se sigui especialment fan de l'autor. Els que ja en sigueu fans l'acabareu llegint, a qui voleu enganyar?

Impressió general: @@@

dimarts, 24 de setembre de 2019

Sempre han parlat per nosaltres

Autora: Najat El Hachmi
Editorial, any: Edicions 62, 2019
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 102
Llegit en: Català

La Najat El Hachmi és una escriptora catalana d'origen marroquí molt activa en la lluita feminista i molt crítica amb l'islamisme i el sobrevingut feminisme islàmic. Dels seus articles d'opinió neix aquest manifest curtet, però molt intens, que narra la seva experiència personal, les vivències dels primers anys de vida al Marroc i després a casa nostra. Les seves tesis són molt properes a les del feminisme occidental, parla de llibertat, d'igualtat, però en aquest llibre ens explica sobretot per què les noves corrents de feminisme islamista defensen més l'islam que a les dones, i prova d'això és que els homes allà l'aplaudeixen perquè els fan part de la feina de seguir mantenint les dones com a persones de segona categoria. També avisa de la crescuda de corrents islamistes a Europa, especialment entre els i les joves, que amenaça amb tirar per terra les poques llibertats conquerides al llarg del temps.

Aquest no és un text amable i, a més, és diametralment contrari a algunes de les creences que tenim avui en dia sobre els musulmans que viuen a casa nostra. És un manifest que, si estigués escrit per algú no musulmà (o educada en la fe musulmana), i ja no diguem per un home, seria titllat de racista i molt políticament incorrecte. Però El Hachmi és molt crítica amb els musulmans i no es mossega la llengua per dir que sí, que és una religió molt masclista i que no se l'ha de justificar mai en nom del respecte a les cultures foranes, com estan fent els darrers anys les esquerres. Un punt clau de tot el llibre és l'ús del mocador com a símbol de la repressió envers les dones i, segons El Hachmi, que en permetem l'ús com a mostra de respecte a la cultura és fer el joc al masclisme i a una religió que redueix les dones a la mínima expressió. 

M'interessava llegir aquest llibre per tenir una visió diferent de la lluita feminista i m'he quedat molt sorprès perquè no m'esperava aquesta posició tan radical en contra de l'islam. Val a dir que era el primer cop que llegia aquesta autora, probablement si n'hagués llegit algun article abans no m'hauria agafat tant de sorpresa. Ella ho té molt clar i m'ha convençut en algunes coses, però noto que em faltaria saber més sobre el tema, opinions d'altres dones musulmanes que s'autoanomenen feministes però que, per exemple, no han abandonat (o que han tornat a portar) el mocador. Si en tinc l'oportunitat les llegiré. Assumeixo el toc d'atenció respecte al blanquejament que fem les esquerres respecte una religió masclista que no és la nostra, i que si ens definim com a aconfessionals no hauríem de tolerar, com no tolerem alguns preceptes de l'església catòlica. He rebut unes quantes bufetades mentre llegia aquest llibre. Em calen lectures complementàries, però algunes dosis de realitat també van bé de tant en tant.

Impressió general: @@

divendres, 20 de setembre de 2019

Mites

Autor: Stephen Fry
Editorial, any: Ara Llibres, 2019
Títol original, idioma, any: Mythos, anglès, 2018
Gènere: Divulgació
Traductora: Anna Llisterri
Número de pàgines: 394
Llegit en: Català

Qui més qui menys ha sentit a parlar de Zeus, del bell Apol·lo o a l'encara més bella Afrodita. També d'altres déus olímpics rellevants com Posidó o Hermes. Però coneixeu a Rea? A Cadme? A Psique? Potser no tant, oi? En aquest recull de mites de l'antiga Grècia del conegut actor i comediant Stephen Fry teniu l'oportunitat de conèixer-los, a ells i a una munió més de personatges mitològics. En aquesta cronologia de l'antigor podrem repassar alguns dels mites més famosos, com el del tità Prometeu o el de Sísif, i d'altres més desconeguts. Si una cosa tenien els antics grecs era imaginació, així que podrem llegir històries d'allò més inversemblants i curioses, però que en definitiva busquen donar explicació a l'origen d'algunes coses que per nosaltres són perfectament comunes. Tot plegat, amanit amb la notable capacitat narrativa i el bon humor de Fry, que ens fa arrencar més d'una rialla.

No és fàcil establir una cronologia fidedigna dels mites grecs, si bé queda clar que alguns successos han de passar abans que d'altres, establir una línia temporal per poder seguir el fil és complicat. Una de les virtuts d'aquest recull és que ho aconsegueix tant com és possible i relaciona molt bé uns mites amb altres. Es podria dividir en tres parts: una primera on ens explica l'origen dels déus principals i que té una sobresaturació de noms, una segona on els olímpics són els protagonistes i més endavant es comencen a relacionar amb els humans, i una darrera més difícil de lligar, amb protagonistes humans i alguna intervenció divina. Jo em quedo amb la segona, per mi conté els mites més coneguts i les històries més originals i engrescadores. Ah, si una cosa no preocupava massa als creadors de mites era mantenir les formes a nivell de relacions, una gran majoria de relats s'originen per enamoraments sobtats i violacions. En canvi, val a dir que l'homosexualitat la vivien amb total naturalitat. 

Si no es té interès per la mitologia grega aquest títol no pot atreure de cap manera. Però potser és cometrà un error, perquè es pot agafar com un llibre de relats fantasiosos amb uns protagonistes molt particulars i pot agradar igualment. En canvi, si com em passa a mi sou aficionats a la mitologia, o ho éreu en la vostra etapa d'estudiants, per ser més exactes, aquest llibre us pot portar molt bons records i refrescar-vos la memòria, fins i tot posar-hi context, perquè jo recordava la mitologia de manera molt inconnexa i aquí s'explica molt ben trenada i amb força gràcia. Potser se m'ha acabat fent una mica llarg perquè els mites del final ja no em resultaven tan interessants, però en conjunt m'ha agradat llegir-lo i m'ho he passat bé. I no plegaré sense destacar la meva història preferida, el mite de Prometeu, del qual fins i tot en vaig fer un treball a l'escola. Com? Que no coneixeu a Prometeu!? Doncs ja sabeu què toca. Li deveu!

Impressió general: @@@

dijous, 5 de setembre de 2019

Amb l'aigua al coll

Autor: Daniel Arbós
Editorial, any: Amsterdam, 2017
Gènere: Humor
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

Qui s'ho podia pensar que la important empresa d'exportacions que acaba de fitxar en Dídac Bartra era en realitat una tapadora pel tràfic de drogues? Ell no. Un bon revés a la seva carrera, del qual aconsegueix sortir-ne indemne, per sort. Però què fer a partir d'ara per guanyar-se el pa? El seu nom ha quedat seriosament tacat. La idea sorgeix de la visita a una masia regentada per la seva amiga Aurembiaix, en companyia d'en Toni, un amic que es dedica a la biologia marina. A la masia practiquen tota mena de teràpies alternatives i creuen en energies diverses. Hi ha qui creu que, fins i tot, beure aigua de mar aporta molts beneficis al cos. I a això es dedicarà en Dídac a partir d'ara: a vendre aigua talassotel·lúrica, originària del Mediterrani i influïda per les forces tel·lúriques que passen justament pel mas, allà al Montseny. El negoci resultarà ser molt lucratiu, però a en Dídac i als seus col·laboradors no els mancaran maldecaps. Començant per la competència, que no vol perdre terreny!

Classifico aquest llibre en el gènere d'humor perquè és molt irònic i està escrit en to distès i buscant el riure amb la presentació de l'absurditat, però és en realitat una crítica força mordaç a les pseudociències, les teràpies alternatives i l'homeopatia. Una novel·la amb una trama prou absorbent i interessant que es llegeix de manera àgil, però que no es deixa d'allisar a cap dels xarlatans que han anat apareixent els darrers temps. En el llibre trobarem personatges que creuen cegament en les teràpies alternatives (alguns d'ells ho paguen), gent, com en Dídac, que només hi veuen una oportunitat de negoci sense pensar massa en les conseqüències, i la veu de la raó, en Toni, que ens argumentarà en diverses lliçons magistrals per què no s'ha de creure en aquests remeis. És a dir, que aborda la qüestió des de diferents angles, sempre amb humor, i això el fa especialment interessant. No se n'està de reproduir algunes de les discussions clàssiques que sempre tenen els partidaris de la medicina i els de les teràpies alternatives.

Daniel Arbós sempre es mostra crític amb les pseudociències, com altres vells coneguts de la casa i de la catosfera com en Salvador Macip o en Daniel Closa que, per cert, fan un cameo en aquest llibre. No cal dir que jo comparteixo amb ells la visió sobre l'assumpte, potser per això he gaudit d'aquest llibre i m'ho he passat bé veient com allisen les teràpies alternatives. Potser, si algú hi creu molt, se sentirà una mica incòmode llegint-lo. Aquest podria ser senzillament un llibre de divulgació en favor de la medicina que explica per què no s'ha de creure en les pseudociències com a remei per les malalties, però escrit de manera novel·lada i en clau d'humor és molt més agradable i amè de llegir I em sembla que el missatge arriba de manera igualment clara i cristal·lina. Com l'aigua de mar.

Impressió general: @@@

dissabte, 31 d’agost de 2019

El guardià invisible

Autora: Dolores Redondo
Editorial, any: Labutxaca, 2018
Títol original, idioma, any: El guardian invisible, castellà, 2013
Gènere: Novel·la negra
Traductores: Laia Font i Núria Garcia
Número de pàgines: 470
Llegit en: Català

Una sèrie d'assassinats fa tornar la inspectora Amaia Salazar a la seva terra natal, al poble d'Elizondo. Des de molt jove va anar a estudiar a Pamplona i des de llavors no ha tornat massa vegades. Té els seus motius, la seva infància va ser traumàtica, tot i que tot allò queda molt lluny en la seva memòria. Ara algú està acabant amb la vida de noies molt joves i les deixa en una posició concreta a la riba del riu Baztan. El seu equip i ella es veuran obligats a desplaçar-se a la petita localitat i enfrontar-se amb un monstre implacable del qual no tenen gaires pistes. Però tot i la duresa del cas, la tornada dels fantasmes del passat serà una prova encara molt més dura per la inspectora que la portarà fins el col·lapse. Tot plegat, amanit amb alguns esdeveniments inexplicables que freguen allò paranormal, la Salazar tindrà feina per sortir airosa d'una de les missions més difícils que li han encarregat.

Aquest és el primer llibre de la 'Trilogia del Baztan' de la Dolores Redondo, títol que li va donar notorietat i un bon èxit de vendes. Que en la descripció de l'argument hagi dedicat el mateix temps a parlar del cas que investiga la inspectora Salazar i sobre la seva vida familiar no és casualitat. En aquest primer volum les dues històries tenen el mateix pes, potser m'atreviria a dir que l'aspecte personal supera la investigació dels assassinats. M'ha recordat molt a la novel·la negra sueca que tant m'irrita, perquè si llegeixo literatura criminal és per a que em parlin de morts i d'investigació policial, no perquè m'expliquin vida i miracles d'una família. Amb una concessió, en aquest cas la família de l'Amaia està força barrejada amb el cas dels assassinats. A més, s'allarga una mica massa en algunes descripcions i en fils paral·lels, podria anar més al gra. Tot i així, és un llibre que es deixa llegir i compta amb alguns elements intrigants que mantindran el pols narratiu.

Els companys de feina em parlaven tan bé d'aquesta saga que al final em vaig decidir a llegir almenys el primer llibre. Ara puc dir que no hi trobo els atractius que em relataven. Pot ser un bon llibre per passar l'estona i fer unes quantes càbales, però per mi s'embolica massa i barreja massa coses. Aquesta és, obviament, la voluntat de l'autora, posar el pes narratiu en el passat tortuós de la protagonista, però llavors no cal que estigui investigant una sèrie de crims d'un psicòpata amb modus operandi i pensant amb enyorança en els seus temps a Quantico. Potser el que més intriga són alguns elements fantàstics lligats a la tradició navarresa que van planant pel llibre, tot i que sigui embolicar encara més la troca. Sóc crític tot i ser conscient que és un llibre que pot agradar a molta gent. En el meu cas no és que descarti continuar amb els altres dos llibres, però sí que puc dir que no tinc cap pressa per fer-ho. 

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 10 d’agost de 2019

Ni d'Eva ni d'Adam

Autora: Amélie Nothomb
Editorial, any: Empúries, 2009
Títol original, idioma, any: Ni d'Eve ni d'Adam, francès, 2007
Gènere: Narrativa
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 188
Llegit en: Català

La història de la belga Amélie Nothomb està molt lligada al Japó, lloc on va passar els primers anys d'infància i on va tornar posteriorment per estudiar i treballar. Això fa que el país hagi esdevingut la temàtica d'alguna de les seves obres més reconegudes com 'Estupor i tremolors' o aquesta mateixa. Acabada de tornar-hi per finalitzar els seus estudis, decideix impartir classes de francès per guanyar diners. Així coneixerà en Rinri, el seu primer alumne, que esdevindrà també la primera persona amb qui establirà una relació sentimental seriosa. El xoc cultural entre els dos basteix el relat d'aquesta història, tot el que van fer plegats i la diferent manera de viure-ho. Ens sorprendran un cop més els costums i manera de fer japonesos, tan diferents a nosaltres, però per més occidental que sigui, l'autora i el seu alter ego literari tampoc no és que siguin un exemple de seny i d'estabilitat emocional.

Es tracta d'un llibre curt dividit en capítols força desiguals en llargada, un compendi de retrats de la relació entre l'Amélie i en Rinri, una relació que també és desigual. Mentre que ella se la pren com un divertiment, amb més curiositat que una altra cosa, en Rinri n'està perdudament enamorat, encara que el caràcter japonès no permet exposar els sentiments, almenys de la manera que nosaltres coneixem. Es llegeix ràpid i de manera fàcil, fa servir un llenguatge planer però no mancat de metàfores i hi ha molts diàlegs. I tot això contrasta amb que també és un llibre reflexiu i introspectiu, un llibre que devia servir de teràpia a l'autora. A més, té aquesta mena d'humor irònic marca de la casa, d'aquest que t'arrenca un somriure per sota el nas de tant en tant. Un llibre, en conjunt, una mica tragicòmic.  

Fa uns quants anys vaig llegir un parell de llibres de l'Amélie Nothomb i ho vaig deixar estar. És una autora d'extrems, conec autèntics fans de l'autora, però a mi no m'entrava. De vegades no cal barallar-s'hi. Després de veure algunes ressenyes molt favorables de llibres seus vaig pensar que potser ara, després d'haver diversificat més les meves lectures, seria més capaç d'entendre-la, d'aquí aquesta nova oportunitat. L'experiment ha funcionat, almenys una mica. Aquest 'Ni d'Eva ni d'Adam' m'ha deixat millor sabor de boca que les anteriors lectures, encara que la protagonista, que és la mateixa autora (espero que exagerada) em segueix caient grossa, l'he llegit ràpid i amb interès per aquesta relació tan surrealista. Penso que s'ha guanyat el dret a que la deixi tornar de tant en tant a la meva lleixa de pendents. Aquesta és una de les obres més reconegudes, però la bibliografia Nothomb és extensa, tinc molt per triar.

Impressió general: @@@

dilluns, 5 d’agost de 2019

L'imperi dels lleons

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Alrevés, 2017
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 292
Llegit en: Català

Un dia fas servir un bufador per cremar els peus dels pagesos que no paguen i al següent pots tenir tot un imperi de crim organitzat d'abast europeu. En Jean Neige i la seva banda van començar com a atracadors a principis dels anys 70 i al llarg dels anys han consolidat tot un entramat de negocis, legals i il·legals, que els han reportat una autèntica fortuna, però sobretot poder i influències. Amb tot, no és estrany que, de tant en tant, algú se'n vagi de la llengua, de manera que els membres de la banda han passat temporades a la presó. Res que no s'arregli amb uns bons advocats i amb una bona venjança posterior, és clar. Actualment en Jean compleix condemna, però els seus companys i el seu fill, que aspira a heretar el negoci familiar, no deixaran que passi massa temps entre reixes. Jugant bé les cartes el seu imperi no perillarà, el patriarca sortirà de la presó i, el que és més important, cap dels implicats en el seu arrest no quedarà impune.

Una cosa que no comprenia dels llibres de Sebastià Bennasar que havia llegit fins ara era la dèria de teixir trames diferents i independents en novel·les molt curtes, trames que ben desenvolupades podien esdevenir novel·les diferents cadascuna d'elles. Això no passa en aquest 'Imperi dels lleons', on coneixerem la història criminal de la banda d'en Neige al llarg de les dècades. Com a molt li puc retreure que s'esplaia innecessàriament en la biografia de personatges puntuals que no tenen cap rellevància per la història, però és més assumible. La història la va explicant en Pascal Neige, el fill del patriarca, mentre el seu pare és a la presó. Una història negra com el carbó i que ha deixat un riu de cadàvers i de víctimes diverses, i una lliçó d'economia aplicada. En el llibre tindrem una bona perspectiva de com funcionen diversos negocis i tot un manual de tortures que es poden aplicar com a revenja. En Bennasar ens estalviarà pocs detalls en aquest aspecte.

Abans de llegir aquest llibre s'ha d'estar disposat a perdre la fe en la humanitat. La realitat que descriu ens és invisible a la majoria de nosaltres, però tot i així segur que gran part és, o pot ser, certa. Màfies, corrupció, venjances, negocis entre criminals per repartir-se territoris. Prostitució, drogues, armes, promocions urbanístiques... que no ho veiem al nostre voltant no vol dir que no hi sigui, i llegint aquesta història ens esgarrifarem contínuament perquè aquest no és el món que coneixem. El conjunt és un retrat d'una realitat paral·lela al llarg de tres dècades, absorbent, sorprenent i que no pot deixar indiferent. I si a un escriptor de novel·la criminal notable li elimines els defectes que li trobaves, et queda un llibre molt recomanable, sempre que tinguis l'estómac per llegir-lo. Potent i convincent, encara que em preocupa que l'autor sembla gaudir especialment de les escenes de tortura, s'hi recrea ben bé! Penso que no m'equivoco si dic que aquest és el millor llibre que li he llegit; això vol dir que caldrà buscar-ne més.

Impressió general: @@@@

dijous, 1 d’agost de 2019

Ahir

Autora: Agota Kristof
Editorial, any: Empúries, 2009
Títol original, idioma, any: Hier, francès, 1995
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Roureda
Número de pàgines: 131
Llegit en: Català

No és fàcil aconseguir que la guerra sigui un personatge més d'una novel·la, però en això l'Agota Kristof hi té la mà trencada. Els seus escenaris sòrdids, minimalistes i els seus personatges obsessius i depriments completen l'espectre de llibres com aquest 'Ahir'. No sabem mai quina guerra ni quins països hi participen, però l'acció succeeix en el lloc on s'han expatriat els protagonistes. En Sandor Lester, encara que aquest no és el seu nom de veritat, viu la seva rutinària i tediosa vida que l'està fent tornar boig. Però tant és, perquè ell sap que la Line acabarà apareixent. I quan vingui la Line, ell ha d'estar preparat. Cap altra dona li importa, tot i que no pot dir que li vagi malament amb les dones, però no pot estimar-ne cap, totes l'avorreixen perquè no són la Line. Fins que, un bon dia, la Line apareix. Els canvis que això suposarà el portaran a potenciar encara més la seva vessant obsessiva i persecutòria.

Agota Kristof no ens estalvia res. Que s'ha d'apunyalar algú? Doncs se l'apunyala. Que has de marxar deixant-ho tot enrere? Doncs sense girar la vista. La seva ambientació de desolació, de misèria, de depressió, ens transporta a un temps passat i una terra llunyana, i a uns comportaments que se'ns presenten molt poc humans per l'aparent manca de sentiments, o la fredor amb la que aquests es viuen, que no es pot descriure d'altre manera que inquietant. Sí, en aquest text tot és inquietant, fins i tot la descarnada sinceritat del protagonista. Pot passar qualsevol cosa en qualsevol moment, no perquè la trama sigui trepidant, sinó perquè un home que no espera res no té res a perdre. Malgrat tot, l'autora ens sap atrapar amb la seva narrativa despullada i en carn viva. Aquest 'Ahir' ens passarà tan ràpid que amb prou feina podrem pair-lo.

L'Agota Kristof és una de les escriptores amb les que vaig tard. L'he descobert aquest any i és tot just el segon llibre d'ella que llegeixo, però en tinc prou per saber que és diferent d'altres escriptors. Les seves obres fan forat a l'ànima, inquieten i neguitegen, és pràcticament impossible empatitzar amb els seus personatges, però tot i així et quedes enganxat al llibre. No hi ha gens de sucre en les seves lletres, l'existència és una cosa dura, implacable i si vols sobreviure et cal ser el més fort o determinat. Sense pressa, que encadenar lectures seves et pot fer entrar en depressió, però tampoc sense pausa, aniré explorant la bibliografia de l'autora. El que ofereix no és plat a gust de tothom, però difícilment es pot trobar en altres autors.

Impressió general: @@@

dissabte, 27 de juliol de 2019

Àlies Grace

Autora: Margaret Atwood
Editorial, any: Quaderns Crema, 2019
Títol original, idioma, any: Alias Grace, anglès, 1996
Gènere: Narrativa
Traductor: Xavier Pàmies
Número de pàgines: 540
Llegit en: Català

Fruit dels escabrosos fets de 1843, en els que la Grace Marks i en James McDermott van ser acusats d'assassinar brutalment els seus amos, fets reals que formen part de la història negra del Canadà, la Margaret Atwood va escriure aquesta ficció històrica basada en aquest cas que no va acabar-se de resoldre. En McDermott va ser condemnat i penjat i la Grace compleix cadena perpètua al penal de Kingston. 11 anys després dels esdeveniments, entra en escena el psiquiatre Simon Jordan, que està molt interessat en el cas i en conèixer la psicologia de la Grace des d'una disciplina que encara està a les beceroles. La nostra protagonista li explicarà la seva curta vida fil per randa per així anar desgranat el cas i establir les motivacions i la implicació que va tenir en el cas que la va portar a presó. En doctor s'emportarà més d'una sorpresa al llarg de les sessions.

El llibre es construeix sobretot a partir de les sessions entre el doctor Jordan i la Grace Marks. Per bona conducta ella pot sortir del penal a servir a casa del governador de la presó, i és on ell la visita. Però també és en part epistolar, part de la trama s'explica a partir de cartes entre diversos protagonistes. Inicialment pot no semblar un plantejament gaire engrescador, un cas que ens queda molt lluny i que omple més de 500 pàgines, però la Margaret Atwood té una escriptura que t'atrapa i et manté enganxat el temps que calgui. I no voldria menystenir la feina del traductor que penso que ha estat excel·lent. La trama manté la incògnita i l'interès al llarg del temps, coneixerem també els dubtes i febleses del doctor i ens introduirem en el marc mental del segle XIX americà. I en aquest sentit, l'autora no s'està de posar de manifest la desigualtat que han patit les dones durant tota la història.

La segona experiència amb aquesta autora m'ha deixat tant o més bon gust de boca que aquell 'Conte de la Serventa' que ja em va impactar. En els dos casos existeix una sèrie televisiva, però jo tiro més als llibres, ja se sap. Atwood és una gran narradora i una escriptora de talent. Si li he de criticar alguna cosa a aquest Àlies Grace és que té una part abrupta cap el final que trenca amb el ritme i potser la coherència de tot el text, però en conjunt, i fins i tot aquesta part, constitueix un molt bon llibre que val la pena llegir i assaborir. Caldrà anar seguint les traduccions que ens arribin d'aquesta autora de llarga trajectòria que s'ha guanyat un lloc de mèrit en el meu univers lector.

Impressió general: @@@@

diumenge, 14 de juliol de 2019

La maleta de la memòria

Autors: Àngels Bassas i Salvador Macip (Il·lustracions Lluís Farré)
Editorial, any: Cruïlla, 2019
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 51
Llegit en: Català

És fotut perdre la memòria. Però en la literatura infantil fins i tot això pot tenir una vessant entranyable i còmica. El Sebastià es lleva un dia que no recorda res de res, ni tan sols es reconeix a ell mateix al mirall. Algú li ha robat tots els records, però per sort compta amb en Jonàs i la doctora Carolina Coriolana que iniciaran un viatge fantàstic a l'interior del cervell d'en Sebastià per esbrinar què ha passat. Aquest és un llibre destinat als més petits de la casa, il·lustrat a tot color amb un dibuix fantàstic. Vol ensenyar a la canalla què és l'Alzheimer d'una manera didàctica però alhora fantasiosa i que els pugui interessar. Una manera subtil d'adoctrinar els petits en les bio-ciències i en com en poden ser d'apassionants.

Aquest cop Salvador Macip fa tàndem amb l'actriu i escriptora Àngels Bassas per una nova entrega de literatura per a infants, encara que m'imagino més algú gran llegint aquest conte als seus menuts i explicant-los unes quantes coses perquè entenguin bé tot el que hi passa. O no, potser és millor que els petits hi vegin una simple fantasia. És una història en la que es guanya una batalla, però no pas la guerra, encara que no es digui explícitament, però és el millor exemple del tema de fons, que no és altre que les malalties mentals degeneratives. Ja sabem que en Macip no deixa la ciència ni quan escriu per a primers lectors! El text és simpàtic i amb tocs d'humor, encara que no sé si la canalla entendrà que hi hagi un Bruixot que es digui Bluetooth! Una cursa contra-rellotge per recuperar els records d'en Sebastià, per això no es pot perdre ni un minut.

Com ja faig altres vegades amb aquest tipus de llibres, no els valoraré de la manera habitual perquè no té massa sentit. Han de ser els més petits de la casa els que diguin si els enganxa o no. Només puc dir que si tingués fills de l'edat adient els el donaria a llegir, o encara millor, el llegiria amb ells per explicar-los més coses de les que hi diu. L'hauré de passar als fills dels meus amics, a veure què. Què passa, jo també adoctrino en la lectura i la ciència!

diumenge, 7 de juliol de 2019

Pes mort

Autor: Lluís Llort
Editorial, any: Alrevés, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 178
Llegit en: Català

En Cisco és un bon client de l'Steak Content, el restaurant regentat pel Josep i la Teresa, d'això no hi ha cap dubte. Els seus 128 kg de pes ho poden acreditar. Quatre dies a la setmana sopa fora de casa i darrerament para força per aquest restaurant. L'ambient familiar, el bon menjar i la confiança l'han convençut. Però aquest no serà un dia com la resta, en Cisco, sense ell saber-ho, té una sorpresa reservada pels amos del local i els altres treballadors que tenen. Comença una nit complicada que quatre protagonistes hauran d'afrontar com podran. Però la sorpresa gran se l'enduran encara una estona més tard, quin servei més accidentat que els tocarà fer! 

El principi d'aquesta història i els antecedents els coneixerem des de la perspectiva de cadascun dels protagonistes. Un a un aniran explicant com veuen i viuen la situació i com hem arribat fins aquí, i el fil s'anirà construint a partir d'aquests pedaços. Però aviat hauran de treballar tots junts per sortir-se'n i la narració es torna més convencional. No es pot classificar aquest llibre com una novel·la criminal, però sí que és una història negra amb tocs d'actualitat, de denúncia i d'humor. A més la gran segona trama, que es deriva de la primera, ens portarà altre cop el Llort que exposa com ningú la injustícia social i els drames del nostre món actual. Destacar novament la capacitat per construir personatges tan versemblants que, més que crear-los, sembla que els descrigui a partir de persones que coneix perfectament. És, per mi, un dels seus punts més forts. 

Però quan parlo de Llort començo a no ser objectiu, perquè sempre agafo els seus llibres amb moltes ganes. Els trets que descric més amunt sé que hi seran, llavors ja és una qüestió de trobar una història més o menys afortunada. En aquest 'Pes mort', tota la primera part és més aviat un relat llarg que una novel·la, però això no vol dir que no atrapi ni estigui molt ben escrit, al contrari, és absorbent, intrigant i hilarant a estones. Un canvi de rumb sobtat ens porta a una història molt més complexa que potser s'hauria pogut desenvolupar més en detriment de la primera part, o senzillament allargar una mica més les 178 pàgines, que tampoc són gaires. El conjunt es satisfactori, és Llort i val la pena de llegir, encara que potser no està al mateix nivell que les seves millors obres. Però per mi, per exemple, supera a 'Sota l'asfalt'. Bon llibre, i si no el valoro més potser és perquè se m'ha quedat curt.

Impressió general: @@@

dilluns, 1 de juliol de 2019

La senyora Caliban

Autora: Rachel Ingalls
Editorial, any: minúscula, 2018
Títol original, idioma, any: Mrs. Caliban, anglès, 1982
Gènere: Narrativa
Traductores: Marta Hernández i Zahara Méndez
Número de pàgines: 139
Llegit en: Català

La Dorothy i en Fred són un matrimoni que ja no tenen res a dir-se. Viuen sota el mateix sostre, però és l'únic que tenen en comú. No han superat la mort de dos fills petits. La Dorothy aguanta la seva tediosa existència com pot, mentre que en Fred para poc per casa. Sospita que es veu amb algú, però ella no és de la mena de dones que es busca un amant. Fins que apareix en Larry, un monstre humanoid que ha emergit de les profunditats oceàniques i que ara s'ha escapat del centre on l'estaven estudiant. En Larry de monstre en té poc, per la Dorothy és francament atractiu. La relació entre ells serà més que amistosa i tots dos aprendran que hi ha una altra manera de viure. Però tothom està buscant aquest espècimen tan sorprenent i cada cop costarà més mantenir en secret on s'amaga. La nostra mestressa de casa sap que aquesta nova felicitat sobrevinguda s'acabarà algun dia, però desitja que duri una mica més.

Llibre curtet amb un argument original i atractiu, que és més aviat un relat llarg sense capítols evidents. Crida l'atenció l'educació del monstre submarí, que en tot moment tracta la Dorothy amb respecte i fins i tot col·labora en les tasques de la llar, que contrasta amb l'altra relació de la història, amb en Fred, molt més canònica en el format patriarcal de l'època. El llibre també inclou altres personatges femenins alliberats com l'Estelle, l'amiga de la protagonista, però està evidentment centrat en la relació afectiva i també eròtica que s'estableix entre la Dorothy i en Larry. Per això la brevetat del text, aquesta fórmula arriba un moment que s'esgota i cal acabar. Tot i l'aparició d'un ésser no humà, no m'atreveixo a classificar-lo en el gènere de fantasia perquè en Larry demostra més humanitat que la majoria de personatges. Que no sigui humà sembla, de vegades, un detall sense importància.

Sense semblar-me una gran història, m'ha distret i l'he trobat prou ben escrit. Té mèrit per com explica algunes coses i pel sol fet d'explicar-les, però també m'ha semblat una mica antiquat, com si descrivís un temps anterior al que dóna escenari a la trama. No ha aconseguit impressionar-me, però la seva brevetat fa que sigui de bon llegir sense arribar a cansar-se, i així sumar a l'historial una altra obra reconeguda. Costa decidir si és un llibre per recomanar, però almenys no us traurà massa temps si us decidiu a llegir-lo.

Impressió general: @@ i mitja


divendres, 21 de juny de 2019

L'any de la plaga

Autor: Marc Pastor
Editorial, any: La Magrana, 2010
Gènere: Terror
Número de pàgines: 359
Llegit en: Català

Estiu calorós a ciutat, però aquest any en Víctor ho està passant més malament que mai. La Irene l'ha deixat i li està costant superar-ho. Fa dies que es troba malament, però tot ho relaciona amb la seva absència. Intenta refugiar-se en la feina, la millor manera de mantenir el cap ocupat. És assistent social i veu casos de tots colors, però també té estima pels avis i altres persones amb problemes de qui ha de tenir cura. Per això l'afecta enormement quan diversos dels seus avis moren en circumstàncies una mica estranyes. Semblen suïcidis, però no tenen raó de ser. No s'ho explica, però el seu cervell acaba fent un clic. En tots els escenaris hi havia aquestes molestes i pudents plantes d'eucaliptus que estan tan de moda. No es pot treure del cap la presència d'aquestes plantes mentolades que semblen omnipresents. Però seria una bogeria que tinguessin alguna relació amb les morts i amb el comportament estrany que estan demostrant algunes persones, oi?

Aquest llibre és un homenatge a la pel·lícula 'La invasió dels ultracossos' però en Marc Pastor hi posa un segell molt personal. No amaga en la mateixa trama que el que està passant és el mateix que en aquella vella història, però com que comença com un llibre de ficció estàndard el mateix protagonista diu que seria inversemblant que estigués passant de veritat. Té dues parts de ritmes molt diferents, la primera meitat és més lenta i només ensenya pinzellades de la història de fons perquè ens n'anem fent a la idea, però en canvi hi ha un excés d'informació sobre la vida dels protagonistes, per mi una mica innecessari. La segona part es precipita gairebé de sobte i ja passa a ser un thriller de terror amb una Barcelona plena de zombis. L'estil de l'autor és d'aquells que t'entra o no t'entra, però he tingut la sort que m'ha agradat molt. Contínues referències a cultura pop, pel·lícules, llibres, discos que em resulten força coneguts, i un humor molt irònic i àcid de vegades, fins i tot tragicòmic. Figures literàries a cabassos. Ha aconseguit atrapar-me amb la seva escriptura i una bona història i se li perdona el ritme desigual i alguna que altra errada argumental.

Amb 'L'any de la plaga' m'estreno amb aquest autor i ja aviso que no serà l'últim llibre que llegiré d'ell. M'ha convençut prou com per explorar una mica més la seva obra. Conté força ingredients que m'atreuen però sobretot en destaco l'escriptura, aquell intangible que fa que connectis amb un autor. No vull deixar de destacar una errada en la edició, que entenc que no té res a veure amb l'autor. Es tracta de la paginació: quan arriba a la pàgina 214, d'aquí fins els agraïments totes les pàgines tenen aquest mateix número. Desconec si està fet expressament per algun motiu que no entenc, o només és una errada incomprensible, però quina angoixa no saber per quina pàgina vas! En qualsevol cas, un bon llibre i la impressió d'haver descobert (tard, ja ho sé) un bon autor, impressió que espero que es confirmi en properes lectures.

Impressió general: @@@@ 

diumenge, 16 de juny de 2019

Foc i Sang

Autor: George R.R. Martin
Editorial, any: Alfaguara, 2018
Títol original, idioma, any: Fire & Blood, anglès, 2018
Gènere: Fantasia
Traductores: Anna Llisterri, Esther Roig i Mar Albacar
Número de pàgines: 869
Llegit en: Català

Mentre els fans Cançó de Gel i Foc seguim esperant els dos darrers volums de la saga, el bo d'en George R.R.Martin es treu de la màniga un llibre d'història de Westeros que comença just 300 anys abans del fets que desencadenen la revolta d'en Robert i la història coneguda per molts lectors i els incomptables seguidors de la sèrie televisiva. Com ja se'ns comenta a Cançó, abans que Robert Baratheon usurpés el Tron de Ferro, durant moltíssims anys va ocupar-lo la dinastia dels Targaryen, una poderosa família originària de l'antiga Valyria de qui es deia que eren de la sang del drac. El que sí que eren segur, era genets de dracs, i qui posseeix dracs com en Balerion el Terror Negre, la Vhagar o la Meraxes, diguem que té una mica més fàcil que li facin cas. El llibre comença quan Aegon el Conqueridor i les seves germanes i esposes Vysenya i Rhaenys conquereixen i unifiquen els Set Regnes en un de sol. Una història escrita amb foc i amb sang, plena de moments foscos però també de períodes de pau i prosperitat. Com la història que coneixem. Però amb dracs.

Aquest volum, que és només la meitat de la història des de la Conquesta fins l'inici de Cançó de Gel i Foc, està escrit, efectivament, com un llibre d'història recopilat per l'arximestre Gyldayn a partir de diversos testimonis contemporanis. Anirem coneixent la successió de reis Targaryen i tots els esdeveniments que van construint la Història dels Set Regnes. Compta, a més, amb unes fantàstiques il·lustracions de Doug Wheatley.  La facilitat que té R.R.Martin per bastir tota una genealogia, amb infinitat de personatges, amb multitud d'escenaris i trames paral·leles, segueix sent un dels seus punts més forts. Aquí se centra en els Targaryen, però també apareixeran totes les famílies que ja coneixem, i algunes que no, cosa que indica que queden moltes coses per passar. És de molt bon llegir si estàs familiaritzat amb aquest món inventat, tot i ser dens pot arribar a ser força absorbent. L'últim terç del llibre es desvia una mica dels Targaryen i potser és el menys interessant, però s'acaba redreçant. Una crítica que li faria és que, ja que inclou l'arbre genealògic i la dinastia dels Targaryen, no li hagués costat res incloure també un mapa de Westeros, seria d'agrair. Entenc que és més una crítica a l'edició que a l'autor. 

És inevitable comparar aquest llibre amb el Silmaríl·lion de Tolkien, però la història que se'ns hi explica no parteix dels déus ni dels primers habitants de la terra, tan sols és un fragment de la Història de Westeros que passa un temps abans dels esdeveniments que coneixem. Un fragment que dura 300 anys, i del que aquí coneixerem els 150 primers, de manera que hi haurà continuació. Un llibre de cavalleries amb tocs fantàstics, amb molts personatges i moltes trames. Amb aquests condicionants, sabent que no hi apareixen els famosos personatges que coneixem ni les seves disputes, però que en definitiva se segueix centrant en l'ocupant del Tron de Ferro, que cadascú decideixi si és un llibre que li convé llegir o no. Una cosa sí que puc dir, hi apareixen moltíssims dracs! I una altra cosa que diré és que jo n'he gaudit, m'ho he passat molt bé coneixent els avantpassats de la Daenerys. Com que som animals de costums, pot ser que avorreixi a la gent que no pugui dissociar-lo de la Cançó, però és un bon llibre i en R.R. Martin escriu molt bé aquest tipus d'històries.

Impressió general: @@@@

dijous, 6 de juny de 2019

Antropocè: La fi d'un món

Autor: Daniel Closa
Editorial, any: Angle Editorial, 2019
Gènere: Assaig
Número de pàgines: 191
Llegit en: Català

Molt escaient encarar aquesta lectura en una setmana en que a la xarxa es parla d'un boicot al consum de productes envasats en plàstic coincidint amb la commemoració del Dia Mundial del Medi Ambient. La gran quantitat de residus no biodegradables que aboquem al medi és un dels temes que tracta aquest assaig del divulgador i científic Daniel Closa. Però no només, és clar. Sense entrar en al·legats apocalíptics ni les proclames fàcils, i amb el rigor que el caracteritza, l'assaig ens explica que fins fa no massa temps l'activitat humana era irrellevant pel que fa al benestar planetari, però que ja hem creuat la línia i allò que fem els humans afecta diversos paràmetres del nostre món. D'aquí que puguem parlar d'una nova era en la que juguem un paper important: l'antropocè, que deriva del grec anthropos, home. Encara no és una divisió de temps acceptada, però anem pel camí que ho sigui.

Aquest llibre es mou entre la divulgació i la reflexió. No és el tema d'estudi d'en Daniel Closa, però la seva curiositat sobre tot allò relacionat amb la ciència l'ha portat a ser-ne bon coneixedor, i la seva experiència a l'hora de fer fàcil allò que sembla molt complicat d'entendre fa que aquest volum estigui a l'abast de tothom. A destacar els seus exemples i símils que ajuden a contextualitzar i a comprendre bé tots els conceptes. El llibre es divideix en capítols que van avançant des de la formació del nostre món fins els efectes que li estem causant amb la nostra activitat. Hi ha també una reflexió sobre les possibles solucions que es plantegen per mantenir el planeta tal i com el coneixem, tot i que totes tenen algun inconvenient. Un cop més, el llibre no és ni alarmista ni despreocupat. El problema existeix, però ni hem d'exagerar ni podem fer com si no passés res. Un detall que m'ha agradat: cada capítol ve precedit per una cita, però no sempre de grans pensadors. Escriptors, músics, actors i fins i tot personatges de ficció aporten frases igualment memorables.

Aquest és un bon llibre per prendre consciència del que li estem fent al nostre món, i quan dic nostre no vol dir que ens pertanyi, que això és el que ens pensem, sinó que és on vivim i l'únic que tenim. Resulta molt interessant, hi ha moltes dades, però en Closa les sap exposar de manera que siguin entenedores i reveladores, no descobrirem ara les seves altes capacitats com a divulgador. Aquí parla de temes que no haurien de deixar ningú indiferent, per això lectures com aquesta són molt recomanables i quanta més gent prengui consciència millor. Malauradament, tenim mala peça al teler, però potser podrem contribuir a no anar a pitjor.

Impressió general: @@@

dijous, 30 de maig de 2019

La passió

Autora: Jeanette Winterson
Editorial, any: Periscopi, 2019
Títol original, idioma, any: The Passion, anglès, 1987
Gènere: Narrativa
Traductora: Dolors Udina
Número de pàgines: 204
Llegit en: Català

Ell, un soldat accidental a les ordres de Napoleó que bàsicament es dedica a sacrificar i cuinar pollastres per a l'emperador. Ella, una addicta al joc filla d'un barquer de Venècia que es transvesteix per diversió. No tenen res a veure l'un amb l'altra, però s'acabaran trobant de manera inesperada per fer una part del trajecte de les seves vides plegats. Ell fugirà del front de Rússia quan ella apareix a la seva vida, i ella haurà de resoldre alguns problemes dels quals està fugint. Una parella atípica i desigual, que té anhels i aspiracions diferents, aniran bastint una trama reflexiva i introspectiva amb tocs fantàstics, però que haurem d'acceptar com a certs. Perquè són històries, creieu-los.

El llibre està estructurat en quatre parts i en les dues primeres els dos protagonistes no interactuen, se'ns explica la vida de cadascun d'ells abans de conèixer-se. Està escrit amb una prosa molt agradable i imaginativa, amb un puntet d'humor i de surrealisme que acaba desembocant en tocs fantàstics. Com em va comentar la meva llibretera de referència, recorda al realisme màgic de Calders. També té una gran part reflexiva, ens porta a l'interior dels personatges per conèixer els seus sentiments i passions, sense complexos i sense tabús. I també hi trobarem part de crítica antibel·licista, tot i estar ambientat a principis del segle XIX. 

El primer que he de dir és que no he agafat aquest llibre en el meu millor moment de concentració i per això les seves 204 pàgines se m'han fet eternes, i no per demèrit del llibre, que té virtuts sobreres per gaudir-lo, sinó enterament per culpa meva. Però és un llibre que requereix atenció i llegir-lo de manera reposada per anar captant totes les seves subtileses i la delicadesa de les seves explicacions, i jo no li he pogut dedicar aquesta atenció. De manera que la meva valoració no és tan bona com podria ser, em queda la sensació d'haver-me perdut un bon llibre. Qui sap si d'aquí a un temps intentaré tornar-lo a llegir.

Impressió general: @@

dimarts, 7 de maig de 2019

Una història negra

Autora: Antonella Latanzi
Editorial, any: La Campana, 2018
Títol original, idioma, any: Una storia nera, 2017
Gènere: Intriga
Traductora: Anna Casassas
Número de pàgines: 255
Llegit en: Català

La Carla i en Vito s'han separat. Però la separació física no esborra els lligams emocionals de tota una vida junts, per més que en Vito la pegués i l'amenacés contínuament. A més, tenen tres fills en comú, la Rosa i en Nicola, ja grans, i la petita Mara. És precisament per l'aniversari de la menuda que la família es torna a reunir. Però un cop acabada la festa, en Vito es queda una estona amb la Carla i els seus fills grans marxen una mica preocupats. Els dies posteriors es descobrirà que en Vito ha desaparegut, cosa no estranya del tot, però amb el pas de les setmanes la preocupació de la família va en augment. Acabarà apareixent el seu cadàver i caldrà discernir què ha passat. No caldrà buscar massa sospitosos, de seguida la Carla confessa. Però les històries no sempre són el que semblen. Aquesta és ben negra, però els matisos seran els que decidiran si la Carla és culpable o no.

El llibre compta amb tres parts. La primera ens posa en situació i ens presenta la família, originària del sud d'Itàlia tot i que els protagonistes viuen a Roma. És una família dura i xapada a l'antiga, de la Itàlia més profunda. A la segona part hi ha el judici de la Carla, que despertarà l'interès dels mitjans de comunicació. I a la darrera ens acabarem de decidir sobre si la Carla és un monstre o una santa.  El ritme del text és força lent i pesant, com les caloroses tardes d'estiu que descriu. És força reflexiu i ens presenta la trama des de diversos angles i des del pensament de diversos personatges. Hi ha investigació policial i interrogatoris, i aconsegueix atrapar perquè tot i que la Carla ha confessat, hi ha coses que fallen. Tampoc se'ns explica tot de manera lineal, anirem fent salts en el temps per entendre com s'ha arribat al punt que s'ha arribat. Això fa que calgui posar una mica d'atenció a la lectura.

El classifico en el gènere d'intriga perquè té misteris per resoldre, però no seria ben bé una novel·la negra o criminal. Es deixa llegir i és prou interessant, però aquest ritme lent que deia fa que costi de llegir amb agilitat. Tot té una pesantor i un caire de tragèdia que costa una mica també. Probablement mostra de manera fidedigna la manera de pensar i actuar de les zones més conservadores del sud d'Itàlia, se li ha de reconèixer el mèrit, però no són unes maneres que a mi m'atreguin gaire. El seu punt fort és posar-nos un dilema sobre la taula durant bona part del llibre, no sabem ben bé què hem de pensar de la Carla i diversos fets ens aniran fent canviar d'idea. Un llibre que no està malament, però tampoc tirarem coets.

Impressió general: @@ i mitja

diumenge, 21 d’abril de 2019

Tots els símbols de la por

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Fanbooks, 2019
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 331
Llegit en: Català

ATENCIÓ, CONTÉ SPOILERS!

Han passat uns dos anys des que en Wilbur va desaparèixer, molts el donen per mort, però no està disposat a deixar-se atrapar tan fàcilment. En aquest temps ha après molt sobre les seves capacitats, el seu cos pot regenerar-se, no pateix malalties i els seus sentits funcionen a un rendiment fora del comú. Queda clar que és una mena de súper home, però per què? D'on ha sortit? Qui l'ha fet així? ARS Corp té totes les respostes i en Wilbur les aconseguirà, amb l'ajuda dels Guardians, que són una mica frikis, però que li són de molta utilitat. Però els recursos d'ARS són il·limitats i no dubtaran en posar a prova el seu enginy i les seves febleses. I si en té alguna, aquesta és l'Abigail, la noia més popular de l'institut que va resultar ser tota una guerrera. Quan ARS Corp amenaça la seva integritat per tal d'atreure en Wilbur i capturar-lo, ell no pot fer més que picar l'ham, però sabent-ho, plantarà cara. El retrobament entre els dos està servit, però a partir d'ara la seva vida serà molt diferent de com havia estat.

La segona part de 'Fills de la Setena Onada' és, de principi a fi, una pel·lícula d'acció. No és gens difícil imaginar-se les imatges que descriu el llibre, gairebé sembla un guió cinematogràfic! Això el fa molt diferent a la primera part, que també podria ser una pel·li, però d'adolescents. Aquí ens posem més seriosos. Tot el que només s'intuïa a 'Fills...' ara se'ns exposa amb molta claredat, els elements científics i tecnològics construeixen l'argument i són portats fins als límits de l'ètica, com si l'autor hagués convertit en novel·la el seu 'Jugar a ser Déus', cosa que, dit de passada, li vaig recomanar molt que fes en el seu dia. Un ritme alt, persecucions, batusses, ciència i megalòmans enfollits. Personatges que han evolucionat, sacrificis, amistat, amor, sexe i feromones. Un munt d'ingredients ben lligats que fan una trama absorbent i intrigant. Sense sortir de l'estil juvenil, aquesta segona part és molt més adulta i, als meus ulls, és clar, molt més interessat que la primera.

Amb aquest llibre Salvador Macip recupera els trets que, al meu entendre, més el caracteritzen. Una escriptura planera amb un ritme elevat, acció, un puntet d'humor i la ciència que no hi falti! M'ho he passat molt bé llegint-lo i ha aconseguit revertir la sensació de la primera part, que em va semblar que dedicava massa espai a descriure el món adolescent a un institut americà. Aquí ja anem de cara a barraca i m'ha atrapat molt més. El final queda una mica obert, qui sap si aquesta història es pot reprendre i tot. És una bona opció per a joves lectors, que tinguin paciència amb la primera part perquè la segona no els decebrà segur. Potser hi ajuda tenir nocions de genètica i evolució, però no cal ser graduat en aquestes disciplines per gaudir-ne!

Impressió general: @@@@

dissabte, 6 d’abril de 2019

L'Ocell de Foc

Autor: Emili Teixidor
Editorial, any: Cruïlla, 2002 (34a edició, original del 1972)
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 172
Llegit en: Català

La companyia ha deixat enrere Peguera i s'encamina als castells de Rocabruna i Rocablanca per seguir fent el seu espectacle de varietats i cantar les cançons joglaresques per lloar l'infant rei Jaume I. El Cec de Cabrera i l'Ocell de Foc, que li fa de pigall, van davant. A certa distància, els segueixen la Soldadera, el Cavaller Salvatge amb el seu os i... on és l'Escarnidor d'Ocells? La seva desaparició no augura res de bo i, efectivament, poc temps després senten que s'acosten cavalls. Segur que són els homes del vescomte de Peguera, el molt bandit ve a recuperar tot allò que els ha donat, un cop ja ningú no el veu. Però a l'Ocell de Foc no el poden atrapar. És massa valuós. El Cec l'insta a fugir, a trobar el seu camí i que no es deixi atrapar. Vigila Ocell, perquè tothom et buscarà, no ets un simple infant orfe amb vocació de joglar. Però qui ets?

Fa ja 5 any que va morir Emili Teixidor i la xarxa es va omplir de ressenyes dels seus llibres. En aquell moment jo també en vaig adquirir perquè no el llegia des de petit, amb la idea d'homenatjar-lo, però no ha estat fins enguany que m'he decidit a treure la pols a les seves obres, ja a principi d'any aquesta és una de les lectures que em vaig imposar, senzillament perquè ja era hora. L'Ocell de Foc és un clàssic de la literatura juvenil del nostre país, no per casualitat l'exemplar que tinc, de segona mà d'un tal Kevin que feia 4t d'ESO, és una 34a edició. Ambientat a inicis del segle XIII, ens porta al període en que Jaume I era massa jove per governar i tenia tant partidaris com detractors.  En aquest context, el nostre protagonista va d'incògnit amb una companyia ambulant per amagar-se, ni ell mateix sap qui és, però acabarà tenint un paper entre els partidaris del Conqueridor. Un llibre ple de misteris que barreja ficció i realitat i que compta amb poemes especialment escrits per Miquel Martí i Pol i Jaume Vidal i Alcover, i amb les il·lustracions de Victòria Tubau.

A aquest llibre cal reconèixer-li que té cura dels joves lectors, exposa una història seriosa que no edulcora les penúries que passa al protagonista, amb tocs d'humor, sap mantenir el pols narratiu i el misteri i també defineix i explica el marc històric. Però m'agafa gran i en un moment de poca concentració i he de reconèixer que m'ha costat seguir-lo. Poc valor té la meva impressió actual davant d'aquesta obra que seguirà de capçalera per molts estudiants durant molt temps, imagino, i de manera ben merescuda. Encara reposa a la lleixa un dels títols per a adults més famosos de l'autor i espero que no tornin a passar 5 anys fins que li torni a tocar tanda.

Impressió general: @@

divendres, 29 de març de 2019

Els homes m'expliquen coses

Autora: Rebecca Solnit
Editorial, any: Angle Editorial, 2016
Títol original, idioma, any: Men Explain Things to Me, anglès, 2014
Gènere: Assaig
Traductora: Marina Espasa
Número de pàgines: 166
Llegit en: Català

En una festa a la que no tenia massa ganes d'assistir, la Rebecca Solnit parla amb l'amfitrió que, sabent que és escriptora, li descriu un llibre molt interessant que suposadament ha llegit. Després d'una estona de lloar-lo, s'adonen que el llibre del qual està parlant pertany, precisament, a la Rebecca Solnit. L'amfitrió s'enduu una bona sorpresa, en realitat ni tan sols havia llegit el llibre. Amb aquesta anècdota comença aquest assaig feminista al qual s'atribueix la creació del concepte 'mansplaining' (tot i que la mateixa autora desmenteix ser-ne la creadora), és a dir, la tendència que tenen els homes a explicar coses a les dones amb condescendència i superioritat. Però aquest llibre no es queda només aquí, posa sobre la taula diversos temes habituals del feminisme, com la violència masclista, la invisibilitat de la dona en tot allò que és públic i l'anul·lació de les dones per part de les seves parelles, sempre aportant una perspectiva històrica i ben documentada.

De tant en tant m'agrada llegir assaig feminita per tal d'aprendre una mica sobre el tema i mirar de fer les coses millor. Aquest llibre és una mica més complex que d'altres que he llegit, no només parla de feminisme, també parla de nivell sociocultural, d'economia i dels poders. Amb aquests temes demostra les barreres que es troben les dones en el món que vivim, sense caure en victimismes, perquè intenta exposar les dades de manera esperançadora, malgrat que són devastadores. El llenguatge és complex i demostra un nivell cultural per sobre del que m'entra amb facilitat, però pel que fa a exposició dels temes resulta molt interessant i demostratiu. Sí que hi ha un capítol sencer sobre l'escriptora Virginia Woolf, molt admirada per Solnit, que sembla desconnectat de la resta i que, si sóc sincer, no he entès gens. Aquí l'atenció pot patir un daltabaix i perdre completament el fil. Després, però, remunta parlant de credibilitat i de la valentia de les feministes a les xarxes.

Per llegir aquesta mena de llibres cal estar interessat en els temes que tracten, però definitivament no cal ser dona per llegir-los. De fet, seria bo que molts homes el llegissin per abraçar la causa, conèixer els problemes sempre és l'inici per poder posar-hi remei. Fa de mal recomanar, és clar, tant pels lectors no habituats a l'assaig, com si el comparem amb altres llibres de la mateixa temàtica, però a poc interessats que estigueu en la lluita per la igualtat efectiva entre homes i dones, escoltar, informar-se i no sentir-se atacat perquè ens posen davant d'un mirall són bons camins, i acompanyar-ho de lectures com aquesta no farà mai nosa. I per les lectores, doncs bé, segurament no us explicaran coses que no sapigueu ja, però us pot ajudar a aclarir alguns conceptes i a refermar les vostres conviccions, que tampoc fa nosa.

Impressió general: @@ i mitja 

dissabte, 23 de març de 2019

Els finals no arriben mai de sobte

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Enciclopèdia, 2019
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 304
Llegit en: Català

Quan diem que la vida et pot canviar en un segon, no hi ha millor exemple per explicar-ho que l'atemptat a les Torres Bessones de Nova York de l'11 de setembre de 2001. Aquell esdeveniment va canviar la història, però també va canviar la vida de la gent que el va viure i patir en directe. La Sandra i el Guillem van anar a Nova York a llaurar-se un futur millor. Poc després els va seguir un amic, en Roger, que feineja buscant-se a ell mateix. A més, el pare d'en Guillem, en Josep Maria, hi ha anat a passar uns dies. Poc es podien pensar, quan es lleven a primera hora, que la vida els canviarà tant. No és només la por, el desconcert. És també una força que els remou per dins i els fa replantejar la seva realitat, la seva aventura, les seves certeses. L'atemptat va sacsejar la ciutat que mai no dorm. Però encara va sacsejar més la vida dels protagonistes d'aquesta història.

Nou llibre de Salvador Macip, francament diferent al que ens té acostumats. Amb un estil molt més reposat i reflexiu de l'habitual, explica les vivències d'uns personatges que pateixen en primera persona els atemptats de Nova York. Però aquest és només l'escenari que ho capgirarà tot. Com si d'un vesper es tractes, el terratrèmol que provoca l'atemptat farà sortir tots els dimonis de dins. És un llibre introspectiu ja que l'autor va viure aquells moments, mira d'exposar amb paraules tots els sentiments i sensacions que allò va despertar, però els personatges són de ficció. I com a personatges de ficció, alguns ens agradaran més que altres i entendrem més o menys com actuen. Hi ha dos narradors diferents en primera persona i també capítols en tercera. I d'entre els narradors, un escriu pràcticament en forma de diari. El llenguatge, en alguns casos, és una mica carregat i florit, amb massa metàfores, però en general és una escriptura planera. Això sí, trobarem un text molt reflexiu i introspectiu, com deia. 

Em va costar una mica acostumar-me a aquest estil més madur de l'autor, però mica en mica vas entenent què et vol transmetre i vas coneixent els personatges. Penalitza haver llegit tants altres llibres seus, amb aquest surts de la 'zona de confort'. Les descripcions dels fets del setembre de 2001 a Nova York són un marc incomparable per la història de fons, si no fos que és molt novel·lat, bona part del llibre es podria classificar com a no-ficció. Més enllà d'això, els personatges són humans i tenen problemes i preocupacions humanes, relacions difícils i visions de la vida que porten a discussions i a diferències. Això és el que es pot trobar en aquest volum que és el primer d'un nou cicle en la bibliografia de l'autor. Quan surtin el següents els llegiré, és clar, i m'hauré d'acostumar a aquesta nova faceta seva. Aviat, però, toca devorar un altre dels seus blokbusters. Atents a les vostres pantalles.

Impressió general: @@ i mitja