dilluns, 24 de desembre de 2018

La quinta mujer

Autor: Henning Mankell
Editorial, any: Tusquets, 2010, 3a edició
Títol original, idioma, any: Den Femte Kvinnan, suec, 1996
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Marina Torres
Número de pàgines: 631
Llegit en: Espanyol

L'inspector de policia Kurt Wallander acaba de tornar d'un viatge a Roma amb el seu pare, home difícil i amb qui té una relació complicada, però l'escapada ha anat sorprenentment bé i els dos han recuperat part de la connexió que havien perdut fa temps. Però les notícies que li donen els seus companys en tornar a la feina faran que aviat se li oblidi aquest viatge. Un parell de casos de desaparició esdevindran un infern per la policia d'Ystad. Els cossos apareixen i queda més que clar que no es tracta d'accidents o suïcidis: els finats van morir en unes circumstàncies extremadament doloroses i agòniques. Hi ha almenys un assassí voltant per Escània. Wallander sospita que es tracta de la mateixa persona, però els caldrà investigar molt per establir un lligam entre els dos morts, als quals aparentment no lliga res. L'inspector i els seus col·laboradors habituals tenen entre mans un cas que els recorda molt a la tardor passada, quan es van enfrontar a un psicòpata terrible. Qui sap si aquest cop serà encara pitjor.

Sisè llibre de la sèrie de l'inspector Wallander del suec Henning Mankell, una sèrie que he aconseguit llegir en ordre des del primer, tot i que ara feia anys que no la continuava. Com és habitual, trobem un protagonista reflexiu, intuïtiu i molt detallista en la seva feina que, malgrat estar sempre pendent de la seva vida personal, és la seva prioritat absoluta, hi té una autèntica relació amor-odi. Wallander s'envolta dels seus habituals Martinsson, Svedberg, Ann-Britt Höglund, Hansson o Nyberg entre d'altres, que el complementen i completen allà on ell no arriba. Aquí s'enfronten novament amb un psicòpata que els portarà de corcoll perquè no hi ha manera de lligar els morts que van apareixent. La història és enrevessada i amb molts condicionants, com ja passa en els altres llibres que he llegit, esdevé una mica repetitiva per les moltes voltes que donen els policies a les pistes que van trobant i les moltes vegades que repassen una investigació que els té perduts. De totes maneres, és una trama interessant que convida a continuar i a lligar tots els caps. Una mica inversemblant, però preval l'espectacle, és clar.

Com ja he comentat altres vegades, em sembla que Mankell està un punt per sobre d'altres autors i autores nòrdiques de novel·la negra, probablement és el que més m'agrada juntament amb l'islandès Arnaldur Indridason. El segueixo llegint en castellà per completar la col·lecció sencera, tot i que el llenguatge emprat en la traducció sembla ja una mica antiquat, de vegades grinyola. Com a detall, dir que no entenc l'obsessió de l'autor amb ser tan acurat a dir l'hora que és en cada moment. Descomptant aquests petits defectes, és un llibre que es llegeix bé, com els altres de la sèrie. Hi ha misteri, molta investigació i treball policial i un protagonista que t'has d'estimar sí o sí. Continuaré llegint la sèrie Wallander segur, però el que ja no puc garantir és la periodicitat.

Impressió general: @@@

3 comentaris:

  1. He llegit un Mankell aquest any. Vaig escollir "La Piràmide" que és el número 9 de la sèrie Wallander però cronològicament (pel que fa a la vida del personatge) és el primer. He de dir que em va agradar prou però el fet que en comptes d'una única novel·la sigui un recull de relats va fer que el trobés un pèl repetitiu perquè apareixen algunes escenes gairebé calcades en diferents relats (jo li vaig donar la culpa a que eren relats però ara he vist que tu també dius el mateix en el cas de les novel·les).
    De totes maneres, no vaig perdre les ganes de tornar a provar-ho amb l'autor tot i que, si ho faig, serà força més endavant perquè la quota de literatura nòrdica ara la tinc completa amb les novel·les de Jo Nesbo, un autor que també he provat enguany i he de dir que les aventures de Harry Hole m'han atrapat molt més, prou per (d'aquest sí) voler continuar amb tota la seva sèrie.

    ResponElimina
  2. Jo també he llegit en Mankell per ordre cronològic, més o menys a un llibre per any i he de dir que, tot i és de la novel·la negra que m'agrada més, a mida que passen els llibres percebo un lleu declivi.

    Així i tot, la serie Wallander l'acabaré, ni que sigui per una qüestió de fidelitat al personatge.

    ResponElimina
  3. Gràcies a tots dos per comentar aquesta ressenya.

    McAbeu, a qui se li acudeix començar una saga per l'últim llibre?? La veritat és que desconeixia que el novè era cronològicament anterior als altres. I tampoc sabia que era un recull d'històries... Sí, generalment és una mica repetitiu, van molt perduts sempre i repassen i repassen el que tenen i decideixen per on han de tirar. Ens mostra un protagonista molt humà, amb febleses i dubtes, però que acaba sempre obtenint respostes. Només he llegit un llibre de Harry Hole però em va semblar més 'pel·liculero'. He de tornar a Jo Nesbo algun dia, però aquí és a mi on em fa una mica de mandra. Ja caurà.

    Maurici, amb la de llibres que hi ha per llegir, aquestes fidelitats diuen molt de nosaltres. Jo estic igual que tu, amb intenció d'acabar almenys la sèrie Wallander, perquè amb el temps li agafes estimació, encara que les idees es vagin acabant.

    ResponElimina