dimecres, 21 de novembre de 2018

Aprendre a parlar amb les plantes

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Periscopi, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

Perdre la persona que estimes en un accident és una de les coses més dures que li pot passar a algú. Imagineu-vos com deu ser perdre-la dos cops. En Mauro acaba de perdre la vida. Marxava de casa amb el seu cotxe però no ha arribat a destinació. Es dóna el cas, però, que just abans de marxar havia comunicat a la Paula que la seva relació s'havia acabat, que hi havia una altra persona i que ja tenia decidit acabar amb tots aquells anys de convivència. En molt poc temps la Paula rep dos cops dels que li costarà molt recuperar-se. La mort no és una cosa que es pugui amagar, però la decisió d'en Mauro la coneixerà molt poca gent i turmentarà la nostra protagonista gairebé tant com la seva absència. Comença el procés de dol de la Paula, de qui coneixerem fins els pensaments més íntims i tots els detalls dels seus sentiments. Un camí de superació que no serà fàcil i que remourà tots els aspectes de la seva vida, però que tindrem el privilegi de compartir com si de la nostra amiga més íntima es tractés.

Aquesta és una història escrita en primera persona i de manera tan gràfica i explícita que és impossible no imaginar-se la Marta Orriols interpretant el paper de Paula. Al final de molts capítols, a més, es reserva un espai per dirigir-se a en Mauro, com si li expliqués a ell directament el que li està passant pel cap en aquell moment. És fàcil pensar que 'Aprendre a parlar amb les plantes' és un llibre trist i depriment, parla de la mort i del dol, parla de pèrdues i de reconstruir-se. Però ens equivocarem si el descartem perquè no ens ve de gust llegir una història lacrimògena. Aquest llibre és tendresa, és poesia, són sentiments en carn viva. Cada situació, cada esdeveniment i cada estat mental de la protagonista són els naturals, els lògics en les seves circumstàncies. És humana, sensible però forta alhora, lluitadora sense tenir la sensació d'estar lluitant. I la Marta Orriols ens ho explica amb una senzillesa, però al mateix temps amb una complexitat d'estil que ens atrapa en la teranyina de la història i no podrem sortir. Però no hi ha perill de ser devorats per cap aranya, els que devorarem serem nosaltres: un llibre amb una escriptura exquisida i molt treballada que no ens deixarà marxar.

Tenia ganes de llegir aquest llibre després de la bona impressió de l''Anatomia de les distàncies curtes', però em vaig enfadar una mica amb Periscopi perquè veia que li estaven fent molta propaganda i en canvi 'Canteu, esperits, canteu' de la Jesmyn Ward, que a mi m'havia agradat, passava una mica desapercebut. Això me'l feia agafar amb suspicàcia, però aviat se'm va passar la 'tonteria'. M'ha agradat molt, m'encanta la manera que té la Marta Orriols de descriure les situacions, me les fa sentir molt properes i versemblants. És un llibre que parla de coses tristes, però no és trist. És tendre i és profundament humà. Vénen unes ganes d'abraçar la Paula... L'autora passa la prova de la novel·la, que és el que li reclamava en llegir-li els relats, no fa altra cosa que callar-me la boca contínuament. No només la passa, ho fa amb nota altíssima. És un llibre molt recomanable, però convé llegir-lo en el moment apropiat, quan no estem patint del mateix mal que la protagonista o d'algun similar. La Marta Orriols s'ha guanyat un lector fidel, però també ha generat una gran expectativa pels seus propers treballs. Sort que ja he après a no dubtar d'ella.

Impressió general: @@@@

8 comentaris:

  1. El pintes molt bé. Ja saps que el tinc a la pila d'entrada...

    ResponSuprimeix
  2. Ostres, quina història més dura.

    (me l'acabo de reservar a la biblioteca i té reserves pel devant... o sigui que ja serà lectura de 2019, però serà). M'ha agradat molt l'argument...

    ResponSuprimeix
  3. Doncs sí, ja li havia posat l'ull al damunt, perquè em va agradar el llibre de relats, així que m'has acabat de convèncer ;)

    ResponSuprimeix
  4. Estic segura que és un bon llibre però de moment passo, de moment el meu cap i el meu cor no estan per històries tan colpidores.

    ResponSuprimeix
  5. Amb només dos llibres llegits seus es fa difícil dir si la Marta Orriols acabarà sent reconeguda com una de les grans escriptores en llengua catalana, però de moment trobo que va per bon camí. A mi ja m'ha guanyat. Moltes gràcies pels vostres comentaris.

    Allau, tinc ganes de saber què t'ha semblat, espero que no hagis de lamentar fer-me cas...

    Eli, és un argument que s'explica en quatre línies, però tot el que hi ha darrere i com es reflexiona sobre els temes el fa un llibre molt recomanable.

    Gemma Sara, segur que te l'hauries acabat comprant igualment!

    Carme, tinc la impressió que a tu aquest llibre t'agradarà molt, espero no equivocar-me.

    Botika, no t'ho discutiré pas, hi ha molts llibres per llegir, i per més que alguns ens agradin molt a nosaltres no tenen per què agradar a altres, o potser no és el moment que el llegeixin. Així que si més endavant la teva predisposició millora segur que el llibre acabarà tornant a tu.

    ResponSuprimeix
  6. Doncs, no, no t'has equivocat gens, XeXu. És un llibre que m'ha agradat molt.

    Ahir feia una ressenya de meves meves, una mica al meu rotllo, de Mitja Vida de la Care Santos tot just acabat de llegir-lo i rumiava, com és que aquest llibre de la Marta Orriols, que m'ha agradat també molt, no m'havia inspirat espontàniament de fer-ne cap comentari al blog. Fa uns 10 dies que el vaig acabar i necessitava reposar-lo una mica. Em va agradar molt, però em va deixar com inquieta, amb alguna cosa per resoldre.

    Aquest llibre té una de les coses que jo més valoro en les persones i també en els llibres: honestedat emocional. Explicar les coses que passen des del punt de vista de les emocions sentides i escoltades tal com són. I en aquest cas explicades i molt ben explicades. Un 10.

    Dec tenir algun cable mal connectat o potser massa connectat i perfeccionista, perquè m'adono tot reposant el contingut del llibre, que la història d'en Quim, el fuster (es diu Quim, oi? no ho comprovo, no cal) trenca una mica aquesta honestedat emcional. No pas de la novel·la, no, sinó del personatge. La història acaba prou bé, gràcies a ell, però malgrat les **** que li vaig posar, alguna cosa em va fer dubtar o em va trasbalsar. De tots manera és molt i molt interessant com aquest personatge s'explica en primera persona i com sap reconèixer i expressar com se sent i també com rebutja un cert tipus de convencionalismes, no pas tots, però. Vull dir que, acabi fent la resenya o no, és una autora que m'alegro molt d'haver conegut i que segur que continuaré llegint, de moment, reculant fins a l'Anatomia de les distàncies curtes. De seguida que el tingui

    O sigui que: moltes gràcies, XeXu!

    ResponSuprimeix
  7. Una història amb 4@ que acabo d'encetar. A veure...
    :D

    ResponSuprimeix