divendres, 30 de novembre de 2018

El jurament

Autora: Sílvia Romero
Editorial, any: Bromera, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 329
Llegit en: Català
Premis: Premi de Narrativa Blai Bellver

La parella s'ha instal·lat ja a Llançà, a la casa nova. Ella, la Pilar, pintora. Ell, en Manel, antiquari. Encaren el futur plegats amb moltes ganes i il·lusió, de moment el pla és acabar de gaudir de les vacances. Però un regal inesperat els farà canviar els plans de pau i tranquil·litat. Reben a casa un quadre propietat d'un dels mentors de la Pilar, el reconegut expert en art Geoffrey Slater. És una peça del que ell anomena 'autors menors', que a la Pilar li agradava molt. Però amb una anàlisi en detall del quadre se n'adona que, sota la pintura anomenada Alfa i Omega, s'amaga una altra obra que pot pertànyer a un autor molt més reputat. Per corroborar-ho emprendran un viatge al Regne Unit que els portarà a reconstruir el camí que ha fet el quadre fins els nostres dies. Camí que, mentrestant, nosaltres anirem coneixent de la mà dels testimonis que el van crear i posseir al segle XVII, quan la pesta assolava pobles sencers. Fins coneixerem l'autor original de l'obra.

La novel·la compta amb dues parts i un epíleg. La primera servirà per introduir la història i anirem saltant en el temps i l'espai per situar-nos en tres escenaris diferents, Catalunya en l'actualitat, Anglaterra al segle XVII i Holanda també al segle XVII. La segona part se centra a Anglaterra i només saltarem del passat al present per anar coneixent, per una banda, les investigacions sobre la troballa i, per l'altra, les vivències dels primers posseïdors del quadre. Les dues trames són interessants i es complementen bé, tot i que la del passat s'estén una mica més enllà del que caldria i podria constituir una història completament independent no relacionada amb la pintura. La barreja entre personatges de ficció i esdeveniments i personatges històrics està prou ben aconseguida i sempre aporta un atractiu a aquesta mena de novel·les. Està escrita de manera planera i es llegeix amb agilitat, encara que m'hi ha semblat trobar algunes incorreccions en la llengua i també alguna errada argumental, però potser queda resolta al final.

Ja és la tercera obra que llegeixo de l'autora, que segueix confiant en mi com a ressenyaire dels seus llibres. No m'equivoco si dic que aquest és el que m'ha semblat millor dels tres. És una història complexa amb diferents escenaris i temps, però se'n surt bé a l'hora de combinar-los. Es llegeix amb facilitat ja que l'escriptura és molt planera. Això sí, sense voler explicar massa, un dels personatges se m'ha fet força carregós. Ja es diu d'ell que és el 'pallasso' del grup, comença amb força fent algunes bromes enginyoses, però després cansa una mica que només digui ximpleries. Tot i així, aporta un toc d'humor a una història més aviat dramàtica, per una part, i intrigant per una altra. Una mica previsible a estones, però té sorpreses fins el final de tot. Si decidiu llegir-lo, passareu una bona estona de lectura.

Impressió general: @@@

AQUESTA ÉS LA RESSENYA NÚMERO 400 DEL LLIBRES, I PUNT!

dimecres, 21 de novembre de 2018

Aprendre a parlar amb les plantes

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Periscopi, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

Perdre la persona que estimes en un accident és una de les coses més dures que li pot passar a algú. Imagineu-vos com deu ser perdre-la dos cops. En Mauro acaba de perdre la vida. Marxava de casa amb el seu cotxe però no ha arribat a destinació. Es dóna el cas, però, que just abans de marxar havia comunicat a la Paula que la seva relació s'havia acabat, que hi havia una altra persona i que ja tenia decidit acabar amb tots aquells anys de convivència. En molt poc temps la Paula rep dos cops dels que li costarà molt recuperar-se. La mort no és una cosa que es pugui amagar, però la decisió d'en Mauro la coneixerà molt poca gent i turmentarà la nostra protagonista gairebé tant com la seva absència. Comença el procés de dol de la Paula, de qui coneixerem fins els pensaments més íntims i tots els detalls dels seus sentiments. Un camí de superació que no serà fàcil i que remourà tots els aspectes de la seva vida, però que tindrem el privilegi de compartir com si de la nostra amiga més íntima es tractés.

Aquesta és una història escrita en primera persona i de manera tan gràfica i explícita que és impossible no imaginar-se la Marta Orriols interpretant el paper de Paula. Al final de molts capítols, a més, es reserva un espai per dirigir-se a en Mauro, com si li expliqués a ell directament el que li està passant pel cap en aquell moment. És fàcil pensar que 'Aprendre a parlar amb les plantes' és un llibre trist i depriment, parla de la mort i del dol, parla de pèrdues i de reconstruir-se. Però ens equivocarem si el descartem perquè no ens ve de gust llegir una història lacrimògena. Aquest llibre és tendresa, és poesia, són sentiments en carn viva. Cada situació, cada esdeveniment i cada estat mental de la protagonista són els naturals, els lògics en les seves circumstàncies. És humana, sensible però forta alhora, lluitadora sense tenir la sensació d'estar lluitant. I la Marta Orriols ens ho explica amb una senzillesa, però al mateix temps amb una complexitat d'estil que ens atrapa en la teranyina de la història i no podrem sortir. Però no hi ha perill de ser devorats per cap aranya, els que devorarem serem nosaltres: un llibre amb una escriptura exquisida i molt treballada que no ens deixarà marxar.

Tenia ganes de llegir aquest llibre després de la bona impressió de l''Anatomia de les distàncies curtes', però em vaig enfadar una mica amb Periscopi perquè veia que li estaven fent molta propaganda i en canvi 'Canteu, esperits, canteu' de la Jesmyn Ward, que a mi m'havia agradat, passava una mica desapercebut. Això me'l feia agafar amb suspicàcia, però aviat se'm va passar la 'tonteria'. M'ha agradat molt, m'encanta la manera que té la Marta Orriols de descriure les situacions, me les fa sentir molt properes i versemblants. És un llibre que parla de coses tristes, però no és trist. És tendre i és profundament humà. Vénen unes ganes d'abraçar la Paula... L'autora passa la prova de la novel·la, que és el que li reclamava en llegir-li els relats, no fa altra cosa que callar-me la boca contínuament. No només la passa, ho fa amb nota altíssima. És un llibre molt recomanable, però convé llegir-lo en el moment apropiat, quan no estem patint del mateix mal que la protagonista o d'algun similar. La Marta Orriols s'ha guanyat un lector fidel, però també ha generat una gran expectativa pels seus propers treballs. Sort que ja he après a no dubtar d'ella.

Impressió general: @@@@

dimecres, 14 de novembre de 2018

Fills de la Setena Onada

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Fanbooks, 2018
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 286
Llegit en: Català

La vida a Brawnytown és d'allò més monòtona i estereotipada, malgrat que ja entrem en el segon terç del segle XXI. A l'institut les animadores surten amb els jugadors de futbol americà i aquests es dediquen a intimidar els 'empollons', que intenten passar desapercebuts. Però les coses estan a punt de canviar. L'Abigail és una de les noies més maques de l'escola, però vol deixar de ser el florer que acompanya el Linebacker estrella. Vol una vida normal, sense ser el centre d'atenció de tots els seus companys. Es fixa en en Wilbur, un xaval a qui paga perquè li faci els treballs i que aparentment és completament anodí. Però quan a en Wilbur se li comencen a aparèixer encaputxats vestits de negre per passar-li missatges xifrats en sobres ja es veu que no és una personeta qualsevol. Ni ell ni els seus amics saben de què va la pel·lícula, però en Wilbur no és qui es pensen que és, ni com es pensen que és. És especial. 

Després de molts llibres compartits, Salvador Macip torna a escriure en solitari una mini-saga que constarà de dos volums. Aquest és el primer dels dos i posa les bases pel que serà, sens dubte, una segona part molt més fantàstica i atrevida. El llibre és un crossover d'intriga encarat a un públic jove. Els protagonistes tenen 17 anys i bona part de la història narra les interaccions entre protagonistes a l'entorn de l'institut. La trama es va complicant i cada cop apareixen més elements per arribar al nus de la qüestió, però potser inverteix massa temps a descriure el món adolescent dels protagonistes. Sempre des de la perspectiva del lector adult, és clar. El que es pot intuir del passat d'en Wilbur és prou intrigant i té un rerefons científic, és aquí on aconsegueix captar més l'interès. Alguns elements són una mica confusos, però confio que quedaran ben lligats a la segona part. Una crítica que faria és la vessant futurista del llibre. L'acció se situa uns 15-20 anys en el futur, no és massa, però al ritme que avança la tecnologia m'hauria esperat que els canvis es notessin en tots els aspectes de la societat i només es perceben en casos concrets. 

El final de 'Fills de la Setena Onada' deixa més interrogants que respostes, ja apunta a que la vida d'en Wilbur està a punt de fer el tomb definitiu. Haurem d'esperar fins a Sant Jordi per conèixer el desenllaç d'aquesta història d'intriga futurista que introdueix alguns elements interessants, però que no ens deixa veure, de moment, per on acaben d'anar els trets. La part de les relacions personals del protagonista sí que són més tòpiques i previsibles, personalment m'interessen menys. Però la història de fons s'ho val i evidentment la completaré amb el segon volum. D'ell espero que la càrrega científica i d'intriga guanyi a la part més juvenil. Em sembla que a en Wilbur ja se li ha acabat la innocència. 

Impressió general: @@@ generoses

divendres, 9 de novembre de 2018

Canteu, esperits, canteu

Autora: Jesmyn Ward
Editorial, any: Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Sing, Unburied, Sing, anglès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Josefina Caball
Número de pàgines: 301
Llegit en: Català
Premis: National Book Award 2017

El pare és a la presó. La mare sovint no hi és tota i a més veu el seu germà mort quan va col·locada. L'àvia té càncer i no li queda massa temps de vida. L'avi s'ha de carregar la majoria de responsabilitats de la casa. La Kayla, la germaneta petita, no té cap figura paterna que tingui cura d'ella, només en Jojo, un pre-adolescent que porta el pes de totes les desgràcies de la família a l'esquena. Pot ser pitjor la seva situació? I tant: és un nen mestís, fill de mare negra i pare blanc i viuen al sud dels Estats Units. Un dia qualsevol reben una trucada: en Michael, el pare, surt de la presó i li demana a la seva dona Leonie que el vagi a buscar. La dona, els seus dos fills i una amiga emprendran el viatge en cotxe cap a la presó de Parchman, on també havia estat tancat l'avi, a qui tothom anomena Pa. El viatge evidenciarà encara més el poc instint maternal de la Leonie, que només té ulls per en Michael. També revelarà a en Jojo alguns detalls de l'estada d'en Pa a Parchman, una història que només ell pot acabar d'explicar-li.

La veu d'aquesta història la posen en primera persona en Jojo i la Leonie, que es reparteixen els capítols alternativament amb només la participació d'un convidat sorpresa que en té alguns de propis. Tot i això, el fil narratiu és únic i l'anem teixint des de la perspectiva dels tres personatges, això sí, amb nombrosos records i flashbacks que ajuden a construir la trama i a entendre-ho tot. És una història de misèria, tant moral com física, en la que un acte salvatge pot amagar compassió però en canvi una mare pot no fer honor, en absolut, a aquest nom. Crua, difícil, però esquitxada d'humanitat per totes bandes. No estalvia explicar amb detall els problemes racials que fins i tot ara a l'actualitat hi ha en aquell territori. I ho fa amb una mirada clara, sense embuts però sense laments. Descriu una realitat que és, i tal com és. De postres també hi ha aportacions del més enllà, perquè ningú que no mor en pau se n'acaba d'anar mai.

Tinc la impressió que aquest llibre no ha tingut tanta difusió com altres títols d'aquesta editorial, que ja sabeu que em té el cor robat. Però em, sorprèn més que el boca-orella no hagi fet la seva feina. No és un llibre fàcil i requereix una lectura reposada i conscient, però definitivament mereix una oportunitat. En la meva opinió, admet menys matisos que altres obres sobre quin dels personatges aglutinarà més simpatia, però no hi ha bons ni dolents, només supervivents. Hi ha comportaments reprovables, bales perdudes, però tots tenen la seva vessant humana, i precisament per condició humana, per totes les vivències, no poden evitar ser com són. Un llibre interessant, ben aconseguit i ben fet. Com deia, mereix una oportunitat, i l'autora probablement més d'una.

Impressió general: @@@