diumenge, 28 d’octubre de 2018

La forma de l'aigua

Autor: Andrea Camilleri
Editorial, any: Edicions 62, 2010
Títol original, idioma, any: La forma dell'acqua, italià, 1994
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Xavier Riu
Número de pàgines: 244
Llegit en: Català

Un conegut polític, líder del seu partit, mor en circumstàncies estranyes i en un lloc de baixa estofa que no el deixa en gaire bon lloc. Sembla que ha estat un atac de cor mentre practicava sexe amb una dona que ningú coneix, això convulsionarà la seva família i provocarà canvis necessaris dins del partit. Hi ha pressa per tancar el cas i passar pàgina, però el comissari Montalbano no està tan segur que hagi estat un simple atac de cor. Amb una mica d'insistència i dedicació descobrirà tota la trama que s'amaga rere la mort de Luparello i entendrà les conseqüències que se n'estan derivant. Si hi afegim la influència de la màfia, la corrupció, dones fatals i escombriaires que veuen una oportunitat per sortir de la misèria ja tenim un bon combinat per amanir l'estrena del carismàtic comissari Salvo Montalbano. 

Després de moltes recomanacions aquí a la xarxa m'he decidit a estrenar-me amb Camilleri. Volia començar pel principi, però em va costar trobar aquest títol en català i me'l vaig fer portar a la llibreria de referència. Me'l vaig quedar tot i les advertències de la llibretera, ja que es tracta d'una edició per gent amb visibilitat reduïda i té la lletra gegant, cosa que en dificulta una mica la lectura, paradoxalment. Tot i així és un llibre que es llegeix ràpid i una trama que avança amb facilitat. Camilleri retrata la societat siciliana en la que la corrupció i la picaresca són la normalitat i on Montalbano és el comissari bonàs que suposa l'excepció. Home carismàtic, divertit i enginyós que ja apunta maneres en aquesta primera aparició. Tot i així, la història és una mica embolicada i la quantitat de noms en italià que no paren d'aparèixer fan que et perdis, falten arbres genealògics aquí. El final no és ben bé com estem acostumats en les novel·les negres, però això és Sicília, amics meus!

El millor que puc dir d'aquesta obra és que no serà l'única que llegeixi de l'autor. Tinc intenció de donar-li més oportunitats perquè probablement amb una no es pot captar tot el que pot oferir. Cal acostumar-se a l'escenari, als personatges i a la seva manera de fer, i aquest llibre se m'ha quedat una mica curt i m'ha embolicat massa. Probablement no és la millor traducció que se'n podia fer, tampoc. Però hi insistiré perquè vull saber més de Montalbano, vull conèixer els altres elements del conjunt i vull anar-me fent meu aquest univers sicilià que segurament en alguns casos em repugni, però que no deixa de ser molt literari. Podria dir que la primera experiència Camilleri xep-xep, però s'ha guanyat el dret a noves oportunitats. Veurem si la propera em convenç més.

Impressió general: @@  

6 comentaris:

  1. Intueixo que amb les traduccions d'en Pau Vidal la cosa millorarà.

    ResponElimina
  2. Fa anys que llegeixo Camilleri i no només per la seva vessant de novel·la negra. Té altres petites joies que valen molt la pena." Gotes de Sicília" o "La concesión del teléfono" en són uns exemples.

    ResponElimina
  3. El primer tampoc em va entusiasmar i vaig treure més o menys la mateixa conclusió que tu, que ja el continuaria llegint més endavant. Un dia vaig comprar un Montalbano (entre altres llibres) en una llibreria, un qualsevol, més que res per passar l'estona perquè estava de vacances i no m'havia endut res per llegir. I tot i així aquell llibre vaig trigar un any en llegir-lo! I va ser encetar-lo i... un no parar. És evident que va millorant cada llibre, i quan més el coneixes més t'agrada (ell i tota la seva camarilla). Ara ja l'has tastat, ja el coneixes, i crec que no te'n penediràs si repeteixes.

    ResponElimina
  4. Veig que no té res a veure amb la peli de Guillermo del Toro del mateix títol (nyap romàntic no recomanable)

    ResponElimina
  5. Ja veig que hauré de donar una mica de marge a Camilleri, perquè amb la primera experiència no n'hi ha hagut prou. Prometo fer-ho, va, de cara a 2019 buscaré el següent. Gràcies per comentar.

    Allau, la invisible feina dels traductors. Només els perceps si són molt dolents, perquè tot el grinyola, o si són boníssims, que sempre donen un plus a les obres.

    Montse, t'agraeixo les recomanacions, però de moment m'ha costat déu i ajuda arribar fins el seu primer cas de Montalbano, i no eren pocs els qui me'l recomanaven. Miraré de seguir una mica per aquí, però no descarto res, evidentment. Però doneu-me temps.

    Roselles, espero seguir el mateix procés que tu, i sospito que així serà. És més, tinc teories al respecte. Ens costa una mica acostumar-nos a un autor/a, per la novetat, per la diferència, però quan finalment li descobrim els 'trucs', comencem a gaudir-lo de debò. Podria dir que el meu primer Murakami tampoc em va entusiasmar, hi vaig anar entrant mica en mica, fins que ja va convertir-se en un autor que, quan treu llibre, estic allà esperant a la llibreria per comprar-lo. També em va passar amb el meu estimat Indridason islandès. Té un estil molt lent i reposat, poc compatible amb la novel·la negra. El primer que vaig llegir és el seu llibre més reconegut, 'La dona de verd', i em va decebre una mica. Anys després li vaig donar noves oportunitats i m'ha agradat cada cop més. Ara em fot perquè ja no queden traduccions al català dels seus llibres i no en fan més, al final l'hauré de llegir en castellà i em fotrà. Un té les seves manies...

    Pons, res a veure, efectivament. I tampoc té res a veure amb allò de 'be water, my friend'.

    ResponElimina
  6. Em sembla que tu i jo em tingut la mateixa experiència amb el primer Montalbano que hem llegit. Confio en Pau Vidal per a les properes lectures.

    ResponElimina