diumenge, 28 d’octubre de 2018

La forma de l'aigua

Autor: Andrea Camilleri
Editorial, any: Edicions 62, 2010
Títol original, idioma, any: La forma dell'acqua, italià, 1994
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Xavier Riu
Número de pàgines: 244
Llegit en: Català

Un conegut polític, líder del seu partit, mor en circumstàncies estranyes i en un lloc de baixa estofa que no el deixa en gaire bon lloc. Sembla que ha estat un atac de cor mentre practicava sexe amb una dona que ningú coneix, això convulsionarà la seva família i provocarà canvis necessaris dins del partit. Hi ha pressa per tancar el cas i passar pàgina, però el comissari Montalbano no està tan segur que hagi estat un simple atac de cor. Amb una mica d'insistència i dedicació descobrirà tota la trama que s'amaga rere la mort de Luparello i entendrà les conseqüències que se n'estan derivant. Si hi afegim la influència de la màfia, la corrupció, dones fatals i escombriaires que veuen una oportunitat per sortir de la misèria ja tenim un bon combinat per amanir l'estrena del carismàtic comissari Salvo Montalbano. 

Després de moltes recomanacions aquí a la xarxa m'he decidit a estrenar-me amb Camilleri. Volia començar pel principi, però em va costar trobar aquest títol en català i me'l vaig fer portar a la llibreria de referència. Me'l vaig quedar tot i les advertències de la llibretera, ja que es tracta d'una edició per gent amb visibilitat reduïda i té la lletra gegant, cosa que en dificulta una mica la lectura, paradoxalment. Tot i així és un llibre que es llegeix ràpid i una trama que avança amb facilitat. Camilleri retrata la societat siciliana en la que la corrupció i la picaresca són la normalitat i on Montalbano és el comissari bonàs que suposa l'excepció. Home carismàtic, divertit i enginyós que ja apunta maneres en aquesta primera aparició. Tot i així, la història és una mica embolicada i la quantitat de noms en italià que no paren d'aparèixer fan que et perdis, falten arbres genealògics aquí. El final no és ben bé com estem acostumats en les novel·les negres, però això és Sicília, amics meus!

El millor que puc dir d'aquesta obra és que no serà l'única que llegeixi de l'autor. Tinc intenció de donar-li més oportunitats perquè probablement amb una no es pot captar tot el que pot oferir. Cal acostumar-se a l'escenari, als personatges i a la seva manera de fer, i aquest llibre se m'ha quedat una mica curt i m'ha embolicat massa. Probablement no és la millor traducció que se'n podia fer, tampoc. Però hi insistiré perquè vull saber més de Montalbano, vull conèixer els altres elements del conjunt i vull anar-me fent meu aquest univers sicilià que segurament en alguns casos em repugni, però que no deixa de ser molt literari. Podria dir que la primera experiència Camilleri xep-xep, però s'ha guanyat el dret a noves oportunitats. Veurem si la propera em convenç més.

Impressió general: @@  

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Els llits dels altres

Autora: Anna Punsoda
Editorial, any: Amsterdam, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 142
Llegit en: Català
Premis: Roc Boronat 2018

Una dona desesperada li aboca tot a una vella coneguda que regenta una fonda prop de la masia on es va criar. La Claustre no es guardarà res al pap, anirà relatant els episodis més dolorosos de la seva vida, des que era una nena amb pocs anys fins a la dona de 30 que és ara, aquells que l'han marcada i que també l'han convertit en una supervivent. El camí no ha estat fàcil i no estalviarà cap detall: abusos, trastorns alimentaris, relacions tòxiques i tota mena d'experiències. Una vida que es va convertir en una espiral autodestructiva amb un inici més o menys clar, però amb un futur del tot incert. La Claustre segueix aquí i les ha passades de tots colors, però el simple fet de pensar en algun dels esdeveniments viscuts li obre les ferides i necessita pausa.

L'Anna Punsoda debuta amb aquesta novel·la en primera persona que té aparença d'autobiografia, però que fa desitjar que hagi viscut poques de les coses que explica. Amb una narrativa àgil i sense massa complicacions va saltant de capítol en capítol a moments concrets de la vida de la Claustre i no estalvia detalls. Parla de sexe desacomplexadament, descriu sensacions provocades per fets traumàtics i arriba a ser completament escatològica sense despentinar-se. És d'agrair llegir veus femenines que exposin la realitat amb tanta claredat, cruesa i amb molta valentia, malgrat que no sempre és fàcil llegir el que explica. No és un llibre agradable, ni hi trobarem tendresa i sí molta incomprensió i aïllament. Un cop de puny a la cara en tota regla. 

D'un llibre així és difícil dir si m'ha agradat o no. Li he trobat qualitats literàries i també algun defecte, com ara que no totes les desgràcies que li passen a la protagonista es tracten amb la mateixa profunditat, com si l'autora s'hagués recreat molt més en allò que li és més proper, encara que potser és just al contrari. Però que estigui ben fet no vol dir que agradi llegir el que explica, per més versemblant que sigui. Costa, s'ha de reconèixer, és dur i de vegades desagradable, senyal que hi ha bona feina, però la sensació lectora és la que és. En certa manera m'ha recordat a Permagel pel tipus d'història, però l'escriptura potser és una mica menys elaborada. Com amb l'Eva Baltasar, caldrà veure com l'autora es desenvolupa en altres registres per saber si compleix allò que apunta.

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 20 d’octubre de 2018

La mort del comanador, llibre 1

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2018
Títol original, idioma, any: Kishidancho Goroshi (Killing Commendatore), japonès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 428
Llegit en: Català

A qui no li ha passat mai que la seva parella, un bon dia, i sense motiu aparent, li digui que ja no pot continuar vivint amb ell i que vol acabar la relació? Als protagonistes de Murakami, per descomptat, els passa cada dos per tres. Al nostre jove de 36 anys i sense nom li acaba de passar. Una mica desconcertat, decideix que serà ell que marxarà de casa i no es pensa discutir per les poques propietats que compartien. Només feia 6 anys que eren casats. Ell es dedica a pintar retrats de gent amb diners que els llueixen als seus despatxos, ha assolit cert renom perquè els retrats que fa són molt bons. Però decideix que ho deixa tot enrere i marxa de viatge pel Japó amb el seu vell cotxe, fins que al cap d'un temps el seu amic Masahiko li proposa fer de masover a la casa que el seu pare té a la muntanya i que ha hagut de deixar perquè està perdent les facultats mentals. El pare resulta que és un pintor molt conegut, així que el nostre heroi s'instal·la a casa seva buscant un lloc on estar-se i recuperar la inspiració. Allà hi viu sense sobresalts fins que coneix en Menshiki, un veí de la vall amb unes intencions poc clares. Això, i que comença a sentir un estrany i repetitiu soroll a les nits que fins i tot fa callar els insectes...

Aquest és el primer llibre del que promet ser una trilogia. 'La mort del comanador', en el llibre, és un quadre, però també és una escena de l'òpera Don Giovanni de Mozart. Diverses expressions artístiques es venen a trobar en aquesta obra, la pintura té molta rellevància en aquest cas, però la música mai es queda enrere, aquest cop es parla sobretot de clàssica més que de jazz. Murakami ens torna a obsequiar amb una història que no s'escapa gens de la seva línia, amb un protagonista solitari amb una feina peculiar, una relació amb les dones en la que el sexe hi juga un paper important i en la que no hi manquen elements misteriosos i sovint fantàstics. Fantasia i realitat es barregen sense que cap dels participants se n'estranyi massa. Aquesta naturalitat, aquesta parsimònia en exposar tots els esdeveniments, són marca de la casa. Això sí, no sé si és perquè ja hi estic acostumat o si és per voluntat de l'autor, però en aquest cas el protagonista m`ha semblat 'menys inadaptat'. No és tan estrafolari com altres cops. Tampoc la càrrega de fantasia és tan gran com en altres ocasions, tret d'alguns fets puntuals, es podria considerar una història molt més canònica i 'humana'. De moment.

Què voleu que us digui, si ressenyo un llibre de Murakami tothom que m'hagi llegit algun cop sap que en parlaré bé. No serà una excepció en aquest cas i he de dir que aquesta obra comença en el rang alt. Sense ser especial, perquè no és diferent de la resta de la seva obra, t'atrapa i et fa llegir a un ritme molt àgil i amb una narrativa molt planera, de vegades una mica repetitiva, però agradable i intrigant. No hi ha grans estridències ni gens d'acció, però la simple participació dels diferents personatges ja et posa a l'aguait perquè saps que l'autor et pot sortir per qualsevol banda. Al final, les converses més inversemblants i aparentment fora de lloc t'acaben semblant d'allò més normals. Tot s'acaba relacionant, qualsevol escena, per estranya que sigui, evoca experiències passades al protagonista. La sensació de connexió en tots els esdeveniments de la vida també és marca de la casa. Per acabar, el mateix consell de sempre. Si sou fans de Murakami aquest llibre no us decebrà. Si sou d'aquests/es que ja heu provat l'autor i heu arrufat el nas, no us hi esforceu. Jo ja tinc ganes de llegir el segon, sembla que no hauré d'esperar massa.

Impressió general: @@@@

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Desig de xocolata

Autora: Care Santos
Editorial, any: Labutxaca, 2016 (publicat per primer cop el 2014)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 421 + índex de personatges
Llegit en: Català
Premis: Ramon Llull 2014

El retrobament entre dos amics que fa 9 anys que no es veuen, sota l'atenta mirada de la dona d'un d'ells. La història d'una família benestant de finals del segle XIX aficionada a l'òpera i habitual del Liceu. L'expedició a Barcelona d'una delegació francesa de xocolaters i d'emissaris reials al segle XVIII. Aquestes són les tres històries que formen aquest 'Desig de xocolata', aparentment inconnexes, però encadenades per un fil conductor que traspassa èpoques i escenaris. L'autèntica protagonista d'aquest llibre és inesperada i en coneixerem la seva història en ordre invers, de fi a principi. Pel camí trobarem tres situacions vitals diferents, en èpoques diferents amb uns protagonistes que no tenen res a veure, però que malgrat tot serviran d'acompanyants perfectes a la nostra protagonista al llarg dels segles.

'Desig de xocolata' està està dividida en tres grans blocs i en uns petits apèndix que serviran de cola per enganxar a la perfecció les tres històries independents. Les històries, totes elles diferents però narrades amb una gran mestria, tenen la particularitat d'estar escrites en una persona diferent i amb construccions particulars. La primera, ambientada al present, està escrita en tercera persona i narra una situació concreta mentre que construeix la història a base de records. La segona, en segona persona, és més lineal però té la particularitat que els capítols tenen el nom d'una òpera; òpera que tindrà algun protagonisme en aquell capítol. I la tercera, ambientada al segle XVIII i en primera persona, es construeix a base de cartes o de crònica del viatge destinada a una filla de Lluís XV, amb personatges reals de l'època i que fins i tot es permet el luxe d'explicar un capítol en forma d'obra de teatre. Està fet com si d'un exercici literari es tractés per tota aquesta diversitat, però el resultat final és excel·lent. El pols narratiu és àgil i absorbent i les trames es descriuen amb gran realisme i molt detall, de manera que la versemblança és notable.

Un gran descobriment per mi la Care Santos, que té una dilatada obra per a joves lectors i adults, però que fins ara no havia caigut a les meves mans. M'ho he passat molt bé llegint-la i penso que és una gran narradora amb una imaginació desbordant. Aquest llibre és un gran entreteniment. A més, no hi falta alguna que altra falca reivindicativa ni algun puntet d'humor que completen un conjunt heterogeni, però en el que no hi sobra res ni tampoc hi he trobat massa a faltar. No em sembla fàcil construir aquesta història en sentit invers i amb tants canvis, però l'autora se'n surt amb nota. Així que no puc fer més que aplaudir i declarar que aniré visitant la seva obra, que pot ser tan llaminera com la xocolata de la que tant parla en aquest llibre.

Impressió general: @@@@