dimecres, 26 de setembre de 2018

Sabates de taló italià

Autora: Magdalena Tulli
Editorial, any: Raig verd, 2018
Títol original, idioma, any: Włoskie szpilki, polonès, 2011
Gènere: Narrativa
Traductor: Xavier Farré
Número de pàgines: 162
Llegit en: Català
Premis: Premi Gdynia, Premi Gryfice, Premi a la trajectòria Julian Tuwim

La protagonista d'aquesta història no va tenir una infància fàcil. Mig polonesa i mig italiana, de petita la marginaven pels seus orígens, i a més era una mica desastre. Viure a cavall entre Łódź i Milà durant la Guerra Freda era enfrontar-se a dos mons totalment diferents capaços de capgirar la vida de qualsevol. Ara ha hagut de tornar a casa seva, a Polònia, a tenir cura de la mare que té un Alzheimer avançat. Els records que això li despertarà la portaran a la seva infància i primera joventut i a totes les dificultats que es va trobar, començant per com la tractava la seva pròpia mare, de qui ara ha de tenir cura i que pràcticament ni es recorda d'ella. Aquesta narració retrata amb molt detall la vida de l'autora ja que es tracta d'un relat força autobiogràfic.

Aquest és un llibre curtet però força dens, ple de reflexió i d'introspecció, així que no és un text fàcil, requereix una lectura amb cura i paciència. Els records de l'autora s'expliquen de manera molt detallada, però una mica desordenada, com si hagués escrit sense pensar-s'hi massa i a mode de teràpia. Però sigui així o no, la seva manera d'escriure és deliciosa, se li ha de reconèixer un ofici molt per sobre de la mitjana. Malauradament per mi, és una lectura que requereix posar-hi atenció, concentrar-se en el que explica l'autora per no perdre's en les seves divagacions, i no ha estat el meu cas. Pot ser també que no acabem d'identificar-nos amb el personatge, cosa que també m'ha passat, però si hagués estat capaç de concentrar-me en la lectura n'hagués gaudit molt més. Massa coses al cap.

No puc dir que aquest sigui el tipus de lectura que prefereixo, però tenia curiositat per aquesta autora i volia llegir-la. He de dir que la seva escriptura es mereix els elogis que rep, però com comentava, no he aconseguit entrar en el que explica per manca de capacitat d'atenció. I si no hi poses els cinc sentits, estàs perdut. Tant és així que tinc la impressió que, a banda d'haver-me perdut coses, no l'he acabat d'entendre del tot. Tot i així, no descarto tornar a llegir aquesta escriptora. En general no m'agrada el concepte de novel·la autobiogràfica, però potser en algun altre registre aconseguirà atrapar-me més.

Impressió general: @@

dimecres, 19 de setembre de 2018

Istanbul Istanbul

Autor: Burhan Sönmez
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Istanbul Istanbul, turc, 2015
Gènere: Narrativa
Traductors: Pelin Dogan i Miquel Saumell
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

En una cel·la d'una presó d'Istanbul s'apleguen quatre dissidents que han estat capturats i reben tortures. No es coneixien d'abans, però les hores compartides en aquest espai minúscul, les penúries i les condicions d'insalubritat, els converteixen en els millors amics que han tingut mai. Tots tenen la seva pròpia història, els motius pels quals estan allà, però no és massa segur compartir-los. En canvi, passen els dies explicant-se contes, acudits, enigmes i tot allò que els passa pel cap per fer passar el temps entre una sessió de tortura i la següent. Fins i tot imaginen que són fora, que munten banquets i amb el pensament viatgen lluny. L'estudiant Demirtay, el Doctor, l'Oncle Küheylan i el Barber Kamo són els nostres protagonistes, tots ells molt diferents, però inevitablement units per un destí que no sembla que els hagi de ser gens favorable.  

El llibre es divideix en 10 dies consecutius i cadascun d'ells ens l'explica un dels protagonistes. El text salta constantment de la penosa situació que viuen en el present fins als contes, records i reflexions sobre l'Istanbul 'de dalt', fins a tal punt que de vegades costa saber què és ficció i què realitat. No és un llibre amb un argument canònic, relata la difícil existència diària de quatre presos que conversen i miren de fer-se la vida una mica més senzilla. Mica en mica anirem descobrint detalls de la seva vida anterior, els seus anhels, les pors i també les seves impressions sobre Istanbul, una ciutat que estimen molt. L'escriptura és planera, però també poètica, a estones. No és senzill de llegir, sense tenir en compte que en alguns punts descriu tortures que poden resultar desagradables per algú.

Arriscar-se a llegir sobre aquests temes, sobre realitats tan allunyades i diferents de la pròpia, però que alhora retraten esdeveniments malauradament realistes és sempre una incògnita. Pots trobar un text que et meravelli i et sorprengui, o potser no arribes a connectar amb el que s'hi explica. Em temo que amb aquest 'Istanbul Istanbul' m'ha passat una mica això, no m'he acabat d'identificar amb els personatges ni a entrar en la història. Potser sóc d'arguments més clàssics i m'has semblat que els contes i vivències que s'hi expliquen eren massa inconnexos, sense seguir un fil que pogués seguir. És cert que les incògnites es van resolent, però també en queden moltes a l'aire. El meu ha estat un problema més aviat d'interès, perquè no es pot dir que no estigui ben escrit i que no aporti una visió mínimament optimista d'una de les situacions més terribles que he llegit en un llibre, però ja se sap que quan no entra, no entra. Tot s'ha de dir que no conec la ciutat, potser això m'ha posat les coses més difícils.

Impressió general: @@

diumenge, 9 de setembre de 2018

And then there were none

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Harper Collins, 2003 (publicat per primer cop el 1939
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 250
Llegit en: Anglès

Deu estranys es dirigeixen cap a un allotjament de luxe situat en una illa a una milla de la costa a la que només s'hi pot arribar en barca. A tots ells els ha arribat una invitació apel·lant a una antiga coneixença amb l'amfitrió U. N. Owen o amb algú proper. Res els fa sospitar que hi ha gat amagat fins que estan tots junts però el tal Owen no apareix per enlloc. La mateixa nit d'arribar, mentre sopen, salta una estranya gravació que recita un crim que van cometre cadascun d'ells i que la justícia no va ser capaç de condemnar. La gravació els adverteix que pagaran finalment pel que van fer. Al principi no s'ho prenen seriosament, però efectivament comencen a caure l'un darrere l'altre. A l'illa no hi ha ningú més, per tant l'assassí ha de ser un d'ells, i això encara fa més por. Com s'ho faran per sortir-se'n? Estan tots en mans d'un maníac, però qui de tots ells és?

Com la mateixa autora adverteix abans de començar l'obra, aquest llibre conté una dificultat afegida per no aixecar la llebre abans d'hora i aconseguir que no siguem capaços d'endevinar, com és habitual, qui és el culpable. A fe que se'n surt sorprenentment bé. Aquesta és una de les històries més clàssiques d'Agatha Christie que aquí es va traduir com a 'Deu negrets' per una cançó infantil que va enrere i cada cop n'hi ha menys. En realitat, a la versió original eren soldadets. Tots els personatges són de casa bona però tenen secrets a amagar. Com sempre, ens hi trobarem molts esdeveniments que no sabem com poden haver passat, l'assassí és molt metòdic i clava tots els temps i escenaris. Com sempre també, anirem sospitant d'un o altre a voluntat de la Christie, que es divertia prenent-nos el pèl i ho aconseguia sense problemes. Té molt mèrit jugar amb uns paràmetres tan acotats i sortir airosa. 

No sé si és perquè l'he llegit en versió original, però potser aquest és el llibre d'Agatha Christie que més m'ha agradat. He de dir que les traduccions de la mítica col·lecció del Molino són execrables i el llenguatge tan quico que fan servir tiren enrere a qualsevol. En anglès no ho he notat tant, segurament perquè no tinc prou nivell, però m'he pogut centrar en la història i és molt bona, misteriosa i intrigant. Una trama que segur que té moltíssimes versions més modernes i si no les hauria de tenir. L'escenari i el plantejament són molt originals i estan molt ben resolts, encara que, com sempre, l'autora hi posi una mica d'inversemblança, que si no no seria ella. L'he llegit més a poc a poc del que es mereix per l'idioma, però ho he passat bé llegint-lo i això és el que compta. Quina imaginació tenia aquesta dona!

Valoració: @@@@