Autor: Joan Miquel Oliver
Editorial, any: L'Altra, 2018
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 102
Llegit en: Català

Alguna cosa ha passat que tots els habitants de la terra semblen comportar-se com cabres zombis. Però per sort, en Joan Miquel Oliver i l'Alexandra Schneider no han patit aquest mal ja que l'estudi d'ell es troba en un soterrani aïllat. Ells dos, amb ajuda d'altres amics artistes com l'Albert Pinya o en David Carabén descobriran que els responsables són uns extraterrestres que tenen uns objectius molt concrets, i ells hi tenen molt a veure. Sense cap voluntat de ser herois, començaran una aventura que els portarà a les llunes de Júpiter, però és l'única manera de salvar els habitants de la terra. Servint-se de la seva música, i de no massa estratègia, aconseguiran burlar tota la tecnologia d'una civilització molt més avançada que la nostra.

Tot i que el primer que trobem en aquesta novel·la és una frase que assegura que està basada en fets reals i que la història és certa fins al seu detall més insignificant, es tracta de la darrera bogeria d'en Joan Miquel Oliver, compositor i ex-líder de la banda Antònia Font. El plantejament és fantasiós, així com els escenaris, però podria molt ben ser una al·legoria de com l'autor percep la realitat, així ho demostra també en les seves cançons. Una societat convertida en un ramat de cabres, màquines de clonar, cultura musical... A més, al llibre no li falta la seva part de crítica sobre la colonització alemanya de la seva Mallorca natal i sobre el model socio-polític que tenim. Per tant, rere una aventura delitant i absurda probablement calgui llegir entre línies per captar la profunditat del que s'hi explica. Com no pot ser d'altra manera, el llibre està farcit d'escenes còmiques, inversemblants i surrealistes. A destacar que els personatges de l'obra són músics i artistes reals, a excepció de l'Alexandra, almenys que jo sàpiga.

És un llibre tan curt que gairebé podria ser un relat llarg. Reconec que m'estava costant, perquè res sembla tenir sentit, però mica en mica li he anat trobant el gust i m'ha agradat la part més reivindicativa. Em costen aquestes històries tan esbojarrades, m'ha recordat al llibre del seu amic Albert Pla que vaig llegir recentment, però aquest m'ha agradat més, no és tan gamberro i té punts entranyables i curiosos. També he de reconèixer que llegeixo aquest autor per qui és, perquè adorava Antònia Font, però mica en mica li vaig trobant la gràcia com a escriptor. Costa entrar al seu univers, però quan hi ets també et costa marxar-ne. Per llegir-lo més val agafar-lo sense cap expectativa, conscient de que és una bogeria i prou, i deixar-se portar. Segurament així és més fàcil trobar-li les virtuts.

Valoració: @@@