diumenge, 27 de maig de 2018

Els estranys

Autor: Raül Garrigasait
Editorial, any: Edicions de 1984, 2017
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català
Premis: Millor novel·la catalana de l'any 2017 (Òmnium)

En aquesta novel·la, l'autor és un personatge més de la història. Rep l'encàrrec de traduir les memòries de Felix von Lichnowsky, militar prussià que va servir com a voluntari a la primera guerra carlina. Però quan investiga sobre aquest personatge en descobreix un altre: Rudolf von Wielemann. En Wielemann li crida més l'atenció ja que té unes notes que parlen d'en Lichnowsky, però els topònims que fa servir li són molt coneguts, ja que aquest personatge va estar-se a la seva Solsona natal el 1837, en plena guerra carlina. Wielemann va venir com a voluntari també per guanyar-se l'aprovació del seu pare. El seu objectiu és lluitar per restablir l'Ordre i derrotar els liberals, però per contra es quedarà atrapat a una terra estranya per ell i en la que amb prou feines es pot comunicar amb els vilatans. L'interès per aquest personatge farà que l'autor s'endarrereixi en la feina que té encomanada.  

El text d'aquest llibre va intercalant capítols de l'experiència d'en Wielemann a la Solsona del segle XIX amb la vivència de l'autor mentre va escrivint la història. El personatge és inventat però està situat en un marc històric recreat de manera fidedigna. Hi ha força diferència de registre entre els dos plans temporals. Les parts de l'autor, escrites en primera persona, són molt més planeres. Quan narra la història el text és força més guarnit i costa més de passar. Això sí, els diàlegs estan escrits amb el parlar de l'època i l'accent de la zona. En el llibre hi ha esforç pel que fa al llenguatge, es nota. Està molt cuidat i molt ben escrit, però a mi personalment se m'ha fet molt difícil de llegir, m'ha costat i m'entrebancava sovint. Em passa que amb una escriptura tan florida em despisto i em perdo.

M'esperonava a llegir aquest llibre que Òmnium el va premiar com a millor novel·la catalana de l'any passat, però no he aconseguit entrar-hi. Per una banda, el llenguatge se m'ha fet difícil, i per l'altra tampoc no ha aconseguit atrapar-me amb la història, no m'ha interessat prou. Per dir que m'han agradat més les parts en les que l'autor explica la seva experiència... Em sembla que és una llibre que cal llegir amb un bon nivell de concentració i jo no l'he tingut. Em sap greu valorar-lo malament, però no era un llibre per mi, tot i que cal reconèixer que està molt ben escrit, però malauradament això no sempre és garantia d'èxit, almenys pel que fa a mi.

Valoració: @@ 

dilluns, 21 de maig de 2018

Espanya de merda

Autor: Albert Pla
Editorial, any: Amsterdam, 2015
Títol original, idioma, any: España de mierda, castellà, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Martí Sales
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català

El cantautor uruguaià Raúl Gadea comença gira per Espanya de la mà d'en Tito, un mànager madrileny de dilatada trajectòria, encara que amb no massa sort amb els seus representats. S'estrenen a Galícia amb un notable èxit, i d'allà comença un 'road trip' que els portarà per tota Espanya, però no a tot arreu ho tindran fàcil, ja que el país està a punt de col·lapsar, a cada regió hi aniran trobant progressivament més mort i destrucció, mentre segueixen intentant fer 'bolos' per presentar en Raúl, que allà on pot tocar triomfa. Un viatge delirant per la geografia espanyola amb aparicions estel·lars de cantants reals com Quimi Portet, Andrés Calamaro, la Polla Records o Siniestro Total que juguen un paper en la història. Tot plegat amanit amb una bona dosi de crítica de com funciona Espanya i el món de la música i l'espectacle.

El meu germà em va regalar aquest llibre fa uns anys i la veritat és que no em venia especialment de gust llegir-lo, però arran de la polèmica que ha generat en un programa de televisió de gent que canta vaig pensar que era ara o mai. La impressió del llibre és que 'no és tan dolent com sembla'. De fet, tot l'inici del llibre és molt crític, l'Albert Pla no té pèls a la llengua i desmunta el govern, la monarquia, el clero, la corrupció urbanística i la precarietat que pateixen els artistes a Espanya. És sorprenent que el llibre no hagi estat censurat tal i com estan les coses, perquè en diu unes quantes de clares. Durant la primera part del llibre fins i tot sorprèn que aquest cantant esperpèntic pugui escriure de manera tan clara i centrada, tot i que més avançat el text ja comença el deliri i qualsevol cosa és possible. Però rere la façana que s'ha fet l'autor al llarg dels anys hi ha algú que coneix molt bé com funciona el joc i el país. L'aparició de músics reals en la trama i el record i referències a cantants ja desapareguts són de les coses que més m'han agradat.

Sense ser un gran llibre, tampoc no m'ha desagradat tant com esperava. És cert que passa d'una trama més o menys realista a una travessia per Espanya d'allò més delirant i surrealista, i això per mi li ha fet baixar punts, perquè pintava bé, però segur que hi haurà qui gaudirà d'aquesta imaginació desbordant i de vegades sense sentit. Millor que no expliqui com els va als protagonistes en el seu pas per Catalunya, i que ho descobriu si decidiu llegir-lo, però no sortim massa ben parats. No crec que sigui un autor que segueixi en cas que escrigui més novel·les, però no ha estat tan terrible. I ja va bé treure de la llista de pendents un títol que feia pinta d'eternitzar-se allà.

Valoració: @@

dimecres, 16 de maig de 2018

Els desposseïts

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2018
Títol original, idioma, any: The Dispossessed, anglès, 1974
Gènere: Ciència ficció
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 422
Llegit en: Català

Dos mons separats per molt més que no pas la distància interplanetària. Urras i Anarres són dos planetes bessons, de manera que cadascun és la lluna de l'altre. Anarres és una colònia que es va constituir seguint la doctrina d'Odo, un planera on les condicions de vida són molt més difícils, però en el que la gent que l'habita té un sistema social de cooperació, de responsabilitat i d'igualtat, sense possessions, sense govern, sense països, sense diners, sense banderes. Urras, en canvi, té un sistema capitalista molt més semblant al que coneixem, on la dona té un paper decoratiu i està allunyada de tots els llocs de decisió. Per primera vegada un habitant d'Anarres es disposa a visitar Urras, un eminent físic que ha guanyat un premi i ha obtingut una plaça en els prestigiosos centres d'investigació d'Urras. De la seva mà coneixerem les diferències entre els dos mons, i com n'és de difícil adaptar-se a una vida tan materialista i insolidària com la d'Urras. Tot i que en Shevek, el científic, també descobrirà que en aquesta societat súper-controlada i jeràrquica hi ha altra gent que renega del sistema.

Direm que aquest llibre és de ciència ficció, però de ciència ficció en té poca, i de ficció també. Evidentment es tracta d'una història inventada, però ben bé podria ser un manual de política. Constantment trobem referències que coneixem perfectament, descripció de les doctrines polítiques que ens és perfectament familiar. Parla de comunisme, parla de manipulació informativa, de control de la població, de repressió, de capitalisme salvatge, de desigualtat social i de gènere... toca tots els pals. I ho fa des del molt llunyà any 1974, cosa que ens fa pensar que, o bé no hem evolucionat gaire, o bé l'Ursula K. Le Guin era una gran visionària. Al llarg del llibre anirem saltant d'Urras, on s'esdevé l'acció actual, a Anarres, per saber com en Shevek ha arribat fins on és, a capítols alterns. Els capítols són llargs, no és un text fàcil i s'ha de llegir amb cura. Amb això vull dir que les pàgines no passen soles, cal anar mastegant i reflexionant el que llegim. Probablement no serà el que busca algú que agafa el llibre esperant trobar-hi acció futurista i naus espacials.

Si una cosa es pot dir d'aquest llibre és que és interessant. Ens planteja la nostra pròpia realitat des d'una perspectiva diferent, però igualment ens hi reconeixem. Fa pensar i fa entendre moltes coses. Posa en evidència tots els sistemes polítics i les baixeses humanes, i ens planteja infinitat de dilemes morals que no ens poden deixar indiferents. Què està bé, què està malament? Com d'important és la perspectiva? No és d'estranyar que aquesta autora estigui tan ben considerada, i és que aquesta és una obra de pes. No havia llegit res seu fins ara, però ha valgut molt la pena. Tampoc no és un llibre per a tothom, entenc que pot avorrir a alguna gent, sobretot depenent què s'hi busqui, però a mi que ja m'agrada la 'intriga política' n'he gaudit i m'ha semblat un text dolorosament actual. I quan un llibre que té més de 40 anys no sembla gens desactualitzat, és que és una obra sòlida capaç de traspassar generacions. A destacar l'espectacular edició en català que ha fet Raig Verd, amb coberta desplegable. Un llibre que val el temps que trigues a llegir-lo.

Valoració: @@@@

dissabte, 5 de maig de 2018

Teoria general de l'oblit

Autor: José Eduardo Agualusa
Editorial, any: Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Teoria Geral do Esquecimento, portuguès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductor: Pere Comellas
Número de pàgines: 249
Llegit en: Català

A la Ludo no li agrada sortir de casa. On estarà millor que entre les seves quatre parets? Viu amb la seva germana i el seu cunyat, i tot i els esforços d'aquests, surt tant poc com pot. Angola viu dies de revolució, la independència de Portugal està a punt de ser un fet. Quan els seus parents desapareixen, la Ludo, atemorida per la situació del carrer, decideix aïllar-se del món: construeix un mur de totxanes davant la seva porta que la mantindrà lluny de tot i tothom durant més de 20 anys. Paral·lelament, coneixerem un seguit de personatges aparentment inconnexos dels quals aprendrem coses sobre Angola, i que conformaran un trencaclosques que ens ajudarà, a retalls, a entendre la Ludo i les seves dèries, i moltes de les coses que li passen durant els seus anys d'enclaustrament. Un fil desordenat que ens caldrà recompondre per entendre que tot té un sentit i una explicació.

Aquest és un llibre ben curiós. Podríem dir que té dues parts. A la primera hi trobarem capítols curts, en alguns casos són només un poema, o un fragment dels diaris de la Ludo, i anirem coneixent tant a la noia portuguesa com els altres personatges, de maner desordenada, caòtica i sense que hi hagi cap relació aparent entre ells. A partir de cert punt, les històries comencen a barrejar-se, els capítols segueixen sent curts però ens expliquen la relació entre tots els personatges que ens ajudarà a entendre la història de la Ludo i la de molts ells. Com deia, podrem acabar el trencaclosques que ens hauran anat servint amb les peces molt desordenades. L'escriptura és molt agradable, de vegades gairebé poètica i explica la realitat angolesa de l'època sense estalviar-nos detalls, però sense ser massa dur. Sorprèn i aconsegueix captar l'interès, perquè tot el que narra ens queda molt lluny, en el temps i l'espai.

La premissa d'aquest llibre no sembla massa engrescadora en un primer moment, però com que sé que Periscopi té un ull excel·lent, vaig decidir llegir-lo, i trobo que val la pena. És llegeix molt ràpid gràcies als capítols curts i a la manera tan planera que té l'autor d'explicar-nos la història, però que sigui planera no vol dir que no estigui dotat d'una escriptura rica i bonica. Una lectura reposada i agradable, reflexiva i tendra a la vegada. Una mostra més de la capacitat d'aquesta editorial de transportar-nos a llocs remots i conèixer altres realitats que ens ajuden a créixer. Segurament no aconsegueixi interessar a alguna gent, però jo m'ho he passat prou bé llegint-lo, no tinc un especial interès en temes històrics, però el que hi trobem és, sobretot, ficció. Prou recomanable.

Valoració: @@@