dissabte, 14 d’abril de 2018

El projecte Rosie

Autor: Graeme Simsion
Editorial, any: La Campana, 2013
Títol original, idioma, any: The Rosie Project, anglès, 2013
Gènere: Narrativa
Traductor: Imma Falcó
Número de pàgines: 343
Llegit en: Català

Aquesta és la típica comèdia romàntica, del típic noi amb trastorn de l'espectre autista, Asperger no diagnosticat, professor de genètica, maniàtic de l'ordre i amb escasses habilitats socials, amb la típica noia caòtica, impuntual, fumadora i que treballa de cambrera. En Don busca parella i per això munta el típic qüestionari per trobar la dona ideal: el Projecte Dona per tota la Vida. És un qüestionari força restrictiu, per això no acaba de trobar dones que compleixin tots els requisits; però llavors se li apareix la Rosie. En Don és conscient que la Rosie no és candidata per al seu Projecte, no compleix cap dels principals requisits! Però sí que té voluntat d'ajudar-la a trobar el seu pare biològic, i per això es fan amics. Els típics amics que tenen alguna cosa més, però que no s'acaba de concretar perquè el noi no sap interpretar els senyals, i la noia té certa aversió als homes. Bé, ben mirat, potser no és una història tan típica, però sí que és una comèdia romàntica d'allò més especial i divertida. 

Aquest llibre és com si en Christopher Boone de El curiós incident del gos a mitjanit s'hagués fet gran i li hagués arribat el moment de buscar parella. En Don ho fa a la seva manera, pragmàtica, ordenada. Però pel lector veure com intenta sortir-se'n en un món ple de convencions socials, quan el seu cervell funciona d'una altra manera, és molt divertit. La història és fins i tot previsible, però la bona estona de lectura fluïda, absorbent i que sovint t'arrenca somriures i rialles compensa. Perquè no té res de convencional, per més que no deixi de ser una comèdia romàntica. Les peculiaritats d'en Don es van mantenint durant tot el llibre, tot i la seva evolució, i això fa que el nivell de la lectura no decaigui. És d'aquells llibres de narrativa àgil que es llegeixen molt ràpidament, d'aquells que et congracien amb la lectura sense buscar grans reflexions ni circumstàncies greus i profundes. Tot i que, entre rialles, també ens ajudarà a adonar-nos de com les persones necessitem tenir companyia, fins i tot les que semblen més independents.

Grata sorpresa la lectura d'aquest llibre. Ja en tenia bones referències, però la veritat és que m'ha convençut. Una història entranyable i uns personatges molt peculiars, en especial el protagonista, que et fan agafar-los afecte i acompanyar-los de principi a fi a molt bon ritme. La ment d'en Don funciona d'una altra manera, i ens ho anirà demostrant, però fins i tot la persona més racional té un coret que batega. Les dues coses en conjunt el porten a moltes situacions hilarants que en alguns casos freguen la vergonya aliena, però els riures estan assegurats. Em sembla un llibre recomanable per a tots els públics, només cal tenir ganes d'una lectura lleugera. Un llibre que atrapa.

Valoració: @@@@

6 comentaris:

  1. Recordo que ja el va ressenyar en PONS i que també li va agradar (no tant com a tu, per això), però malgrat tot no m'hi acabo d'animar. Tinc la idea que així com "El curiós incident del gos a mitjanit" em va agradar força, aquest no ho farà. Pel tema romàntic, per aquest humor basat en "situacions de vergonya aliena" que a mi, generalment, em fan molt poca gràcia... No sé, és una sensació que tinc. Però podria estar ben equivocat i l'única manera de saber-ho del cert seria llegir-lo. Potser ho faré si en tinc l'oportunitat, ja ho veurem.

    ResponElimina
  2. No el coneixia però m'animaré veient la teva ressenya. Ho vaig passar molt bé amb "El curiós incident del gos a mitjanit", i pel que expliques crec que aquest també em pot agradar.

    ResponElimina
  3. Apuntat queda. És un bon candidat per a convertir-se en regal...

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies als tres per comentar. M'ho he passat molt bé llegint aquest llibre, i això és el que busco en la lectura, així que estic d'enhorabona. Però entenc que no a tothom té per què agradar-li com a mi.

    McAbeu, de vegades són importants les intuïcions que tenim amb els llibres, així que no t'insistiré perquè el llegeixis. No obstant, sí que et contesto els dubtes que tens precisament pel que has llegit sobre el llibre. El comparo amb 'El curiós incident' perquè el protagonista té Asperger, però és lleu i li permet relacionar-se amb els altres, fins a cert punt. Els dos llibres s'agafen les coses amb humor, però el fet que el Christopher sigui un nen et fa agafar més tendresa, i en Don fa riure perquè és adult. Ben mirat s'assembla més a en Sheldon Cooper, però sense ser tan exagera. En Don es capté molt més.
    Sobre el tema romàntic, pensa que en Don intenta solucionar-lo amb ciència. Com que no sap com ho ha de fer per trobar parella, pensa que la ciència l'ajudarà, ell és un genetista notable, i té una intel·ligència prodigiosa. És clar que tot plegat és molt tòpic: hi ha temes que ni tan sols la ciència pot controlar, però com la fa servir en Don durant el llibre té la seva gràcia. Pensa que ell és racional i analític fins l'extrem, no entén els sentiments, i això fa que els seus judicis no tinguin res de normal. Vull dir que en cap cas no és una trama ensucrada sense més.
    Sobre l'humor basat en situacions de vergonya aliena, potser en vaig trobar un parell durant el llibre, una sobretot, que ara no sabria dir de què anava, però en general l'humor que fa servir no té aquest recurs. Gairebé sempre està basat en la percepció del món que té en Don, i les coses que ell pensa, com les entén, que és molt diferent de com les veiem nosaltres. Aquest simple fet ja fa que el vagis llegint amb un somriure. I sí, de tant en tant, la interacció amb altres personatges fa que cometi alguna errada social, però penso que són poques vegades.
    Penso que et podria fer gràcia, perquè a mi me n'ha fet, però és important que segueixis el teu instint. Serà per llibres per llegir.

    Botika, tot i que el llibre m'hi va fer pensar, com li comentava a en Mac, els dos llibres no són comparables. En Christopher és un nen, ens arrenca un somriure, però també ens desperta tendresa, ens genera empatia. En canvi en Don és tot un senyor genetista que busca parella. Els dos són Asperger, però segurament les semblances s'acaben aquí. Però jo m'he divertit força, la veritat. És d'aquests llibres que et poden semblar ximples si busques lectures profundes, però que passen bé i que distreuen. Per a tots els públics.

    Maurici, un bon candidat per fer-se un auto-regal! Un bon llibre per passar l'estona i riure un mica.

    ResponElimina
  5. Eh, eh! Aquest te'l vaig recomanar! Veus com se m'ha de fer cas? hehehe

    ResponElimina
  6. Jo li vaig posar un 6 per tan també seria una recomanació. No es mereixen, me'n deus una altra, i ja van unes quantes.

    ResponElimina