dimecres, 21 de novembre de 2018

Aprendre a parlar amb les plantes

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Periscopi, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

Perdre la persona que estimes en un accident és una de les coses més dures que li pot passar a algú. Imagineu-vos com deu ser perdre-la dos cops. En Mauro acaba de perdre la vida. Marxava de casa amb el seu cotxe però no ha arribat a destinació. Es dóna el cas, però, que just abans de marxar havia comunicat a la Paula que la seva relació s'havia acabat, que hi havia una altra persona i que ja tenia decidit acabar amb tots aquells anys de convivència. En molt poc temps la Paula rep dos cops dels que li costarà molt recuperar-se. La mort no és una cosa que es pugui amagar, però la decisió d'en Mauro la coneixerà molt poca gent i turmentarà la nostra protagonista gairebé tant com la seva absència. Comença el procés de dol de la Paula, de qui coneixerem fins els pensaments més íntims i tots els detalls dels seus sentiments. Un camí de superació que no serà fàcil i que remourà tots els aspectes de la seva vida, però que tindrem el privilegi de compartir com si de la nostra amiga més íntima es tractés.

Aquesta és una història escrita en primera persona i de manera tan gràfica i explícita que és impossible no imaginar-se la Marta Orriols interpretant el paper de Paula. Al final de molts capítols, a més, es reserva un espai per dirigir-se a en Mauro, com si li expliqués a ell directament el que li està passant pel cap en aquell moment. És fàcil pensar que 'Aprendre a parlar amb les plantes' és un llibre trist i depriment, parla de la mort i del dol, parla de pèrdues i de reconstruir-se. Però ens equivocarem si el descartem perquè no ens ve de gust llegir una història lacrimògena. Aquest llibre és tendresa, és poesia, són sentiments en carn viva. Cada situació, cada esdeveniment i cada estat mental de la protagonista són els naturals, els lògics en les seves circumstàncies. És humana, sensible però forta alhora, lluitadora sense tenir la sensació d'estar lluitant. I la Marta Orriols ens ho explica amb una senzillesa, però al mateix temps amb una complexitat d'estil que ens atrapa en la teranyina de la història i no podrem sortir. Però no hi ha perill de ser devorats per cap aranya, els que devorarem serem nosaltres: un llibre amb una escriptura exquisida i molt treballada que no ens deixarà marxar.

Tenia ganes de llegir aquest llibre després de la bona impressió de l''Anatomia de les distàncies curtes', però em vaig enfadar una mica amb Periscopi perquè veia que li estaven fent molta propaganda i en canvi 'Canteu, esperits, canteu' de la Jesmyn Ward, que a mi m'havia agradat, passava una mica desapercebut. Això me'l feia agafar amb suspicàcia, però aviat se'm va passar la 'tonteria'. M'ha agradat molt, m'encanta la manera que té la Marta Orriols de descriure les situacions, me les fa sentir molt properes i versemblants. És un llibre que parla de coses tristes, però no és trist. És tendre i és profundament humà. Vénen unes ganes d'abraçar la Paula... L'autora passa la prova de la novel·la, que és el que li reclamava en llegir-li els relats, no fa altra cosa que callar-me la boca contínuament. No només la passa, ho fa amb nota altíssima. És un llibre molt recomanable, però convé llegir-lo en el moment apropiat, quan no estem patint del mateix mal que la protagonista o d'algun similar. La Marta Orriols s'ha guanyat un lector fidel, però també ha generat una gran expectativa pels seus propers treballs. Sort que ja he après a no dubtar d'ella.

Impressió general: @@@@

dimecres, 14 de novembre de 2018

Fills de la Setena Onada

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Fanbooks, 2018
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 286
Llegit en: Català

La vida a Brawnytown és d'allò més monòtona i estereotipada, malgrat que ja entrem en el segon terç del segle XXI. A l'institut les animadores surten amb els jugadors de futbol americà i aquests es dediquen a intimidar els 'empollons', que intenten passar desapercebuts. Però les coses estan a punt de canviar. L'Abigail és una de les noies més maques de l'escola, però vol deixar de ser el florer que acompanya el Linebacker estrella. Vol una vida normal, sense ser el centre d'atenció de tots els seus companys. Es fixa en en Wilbur, un xaval a qui paga perquè li faci els treballs i que aparentment és completament anodí. Però quan a en Wilbur se li comencen a aparèixer encaputxats vestits de negre per passar-li missatges xifrats en sobres ja es veu que no és una personeta qualsevol. Ni ell ni els seus amics saben de què va la pel·lícula, però en Wilbur no és qui es pensen que és, ni com es pensen que és. És especial. 

Després de molts llibres compartits, Salvador Macip torna a escriure en solitari una mini-saga que constarà de dos volums. Aquest és el primer dels dos i posa les bases pel que serà, sens dubte, una segona part molt més fantàstica i atrevida. El llibre és un crossover d'intriga encarat a un públic jove. Els protagonistes tenen 17 anys i bona part de la història narra les interaccions entre protagonistes a l'entorn de l'institut. La trama es va complicant i cada cop apareixen més elements per arribar al nus de la qüestió, però potser inverteix massa temps a descriure el món adolescent dels protagonistes. Sempre des de la perspectiva del lector adult, és clar. El que es pot intuir del passat d'en Wilbur és prou intrigant i té un rerefons científic, és aquí on aconsegueix captar més l'interès. Alguns elements són una mica confusos, però confio que quedaran ben lligats a la segona part. Una crítica que faria és la vessant futurista del llibre. L'acció se situa uns 15-20 anys en el futur, no és massa, però al ritme que avança la tecnologia m'hauria esperat que els canvis es notessin en tots els aspectes de la societat i només es perceben en casos concrets. 

El final de 'Fills de la Setena Onada' deixa més interrogants que respostes, ja apunta a que la vida d'en Wilbur està a punt de fer el tomb definitiu. Haurem d'esperar fins a Sant Jordi per conèixer el desenllaç d'aquesta història d'intriga futurista que introdueix alguns elements interessants, però que no ens deixa veure, de moment, per on acaben d'anar els trets. La part de les relacions personals del protagonista sí que són més tòpiques i previsibles, personalment m'interessen menys. Però la història de fons s'ho val i evidentment la completaré amb el segon volum. D'ell espero que la càrrega científica i d'intriga guanyi a la part més juvenil. Em sembla que a en Wilbur ja se li ha acabat la innocència. 

Impressió general: @@@ generoses

divendres, 9 de novembre de 2018

Canteu, esperits, canteu

Autora: Jesmyn Ward
Editorial, any: Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Sing, Unburied, Sing, anglès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Josefina Caball
Número de pàgines: 301
Llegit en: Català
Premis: National Book Award 2017

El pare és a la presó. La mare sovint no hi és tota i a més veu el seu germà mort quan va col·locada. L'àvia té càncer i no li queda massa temps de vida. L'avi s'ha de carregar la majoria de responsabilitats de la casa. La Kayla, la germaneta petita, no té cap figura paterna que tingui cura d'ella, només en Jojo, un pre-adolescent que porta el pes de totes les desgràcies de la família a l'esquena. Pot ser pitjor la seva situació? I tant: és un nen mestís, fill de mare negra i pare blanc i viuen al sud dels Estats Units. Un dia qualsevol reben una trucada: en Michael, el pare, surt de la presó i li demana a la seva dona Leonie que el vagi a buscar. La dona, els seus dos fills i una amiga emprendran el viatge en cotxe cap a la presó de Parchman, on també havia estat tancat l'avi, a qui tothom anomena Pa. El viatge evidenciarà encara més el poc instint maternal de la Leonie, que només té ulls per en Michael. També revelarà a en Jojo alguns detalls de l'estada d'en Pa a Parchman, una història que només ell pot acabar d'explicar-li.

La veu d'aquesta història la posen en primera persona en Jojo i la Leonie, que es reparteixen els capítols alternativament amb només la participació d'un convidat sorpresa que en té alguns de propis. Tot i això, el fil narratiu és únic i l'anem teixint des de la perspectiva dels tres personatges, això sí, amb nombrosos records i flashbacks que ajuden a construir la trama i a entendre-ho tot. És una història de misèria, tant moral com física, en la que un acte salvatge pot amagar compassió però en canvi una mare pot no fer honor, en absolut, a aquest nom. Crua, difícil, però esquitxada d'humanitat per totes bandes. No estalvia explicar amb detall els problemes racials que fins i tot ara a l'actualitat hi ha en aquell territori. I ho fa amb una mirada clara, sense embuts però sense laments. Descriu una realitat que és, i tal com és. De postres també hi ha aportacions del més enllà, perquè ningú que no mor en pau se n'acaba d'anar mai.

Tinc la impressió que aquest llibre no ha tingut tanta difusió com altres títols d'aquesta editorial, que ja sabeu que em té el cor robat. Però em, sorprèn més que el boca-orella no hagi fet la seva feina. No és un llibre fàcil i requereix una lectura reposada i conscient, però definitivament mereix una oportunitat. En la meva opinió, admet menys matisos que altres obres sobre quin dels personatges aglutinarà més simpatia, però no hi ha bons ni dolents, només supervivents. Hi ha comportaments reprovables, bales perdudes, però tots tenen la seva vessant humana, i precisament per condició humana, per totes les vivències, no poden evitar ser com són. Un llibre interessant, ben aconseguit i ben fet. Com deia, mereix una oportunitat, i l'autora probablement més d'una.

Impressió general: @@@

diumenge, 28 d’octubre de 2018

La forma de l'aigua

Autor: Andrea Camilleri
Editorial, any: Edicions 62, 2010
Títol original, idioma, any: La forma dell'acqua, italià, 1994
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Xavier Riu
Número de pàgines: 244
Llegit en: Català

Un conegut polític, líder del seu partit, mor en circumstàncies estranyes i en un lloc de baixa estofa que no el deixa en gaire bon lloc. Sembla que ha estat un atac de cor mentre practicava sexe amb una dona que ningú coneix, això convulsionarà la seva família i provocarà canvis necessaris dins del partit. Hi ha pressa per tancar el cas i passar pàgina, però el comissari Montalbano no està tan segur que hagi estat un simple atac de cor. Amb una mica d'insistència i dedicació descobrirà tota la trama que s'amaga rere la mort de Luparello i entendrà les conseqüències que se n'estan derivant. Si hi afegim la influència de la màfia, la corrupció, dones fatals i escombriaires que veuen una oportunitat per sortir de la misèria ja tenim un bon combinat per amanir l'estrena del carismàtic comissari Salvo Montalbano. 

Després de moltes recomanacions aquí a la xarxa m'he decidit a estrenar-me amb Camilleri. Volia començar pel principi, però em va costar trobar aquest títol en català i me'l vaig fer portar a la llibreria de referència. Me'l vaig quedar tot i les advertències de la llibretera, ja que es tracta d'una edició per gent amb visibilitat reduïda i té la lletra gegant, cosa que en dificulta una mica la lectura, paradoxalment. Tot i així és un llibre que es llegeix ràpid i una trama que avança amb facilitat. Camilleri retrata la societat siciliana en la que la corrupció i la picaresca són la normalitat i on Montalbano és el comissari bonàs que suposa l'excepció. Home carismàtic, divertit i enginyós que ja apunta maneres en aquesta primera aparició. Tot i així, la història és una mica embolicada i la quantitat de noms en italià que no paren d'aparèixer fan que et perdis, falten arbres genealògics aquí. El final no és ben bé com estem acostumats en les novel·les negres, però això és Sicília, amics meus!

El millor que puc dir d'aquesta obra és que no serà l'única que llegeixi de l'autor. Tinc intenció de donar-li més oportunitats perquè probablement amb una no es pot captar tot el que pot oferir. Cal acostumar-se a l'escenari, als personatges i a la seva manera de fer, i aquest llibre se m'ha quedat una mica curt i m'ha embolicat massa. Probablement no és la millor traducció que se'n podia fer, tampoc. Però hi insistiré perquè vull saber més de Montalbano, vull conèixer els altres elements del conjunt i vull anar-me fent meu aquest univers sicilià que segurament en alguns casos em repugni, però que no deixa de ser molt literari. Podria dir que la primera experiència Camilleri xep-xep, però s'ha guanyat el dret a noves oportunitats. Veurem si la propera em convenç més.

Impressió general: @@  

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Els llits dels altres

Autora: Anna Punsoda
Editorial, any: Amsterdam, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 142
Llegit en: Català
Premis: Roc Boronat 2018

Una dona desesperada li aboca tot a una vella coneguda que regenta una fonda prop de la masia on es va criar. La Claustre no es guardarà res al pap, anirà relatant els episodis més dolorosos de la seva vida, des que era una nena amb pocs anys fins a la dona de 30 que és ara, aquells que l'han marcada i que també l'han convertit en una supervivent. El camí no ha estat fàcil i no estalviarà cap detall: abusos, trastorns alimentaris, relacions tòxiques i tota mena d'experiències. Una vida que es va convertir en una espiral autodestructiva amb un inici més o menys clar, però amb un futur del tot incert. La Claustre segueix aquí i les ha passades de tots colors, però el simple fet de pensar en algun dels esdeveniments viscuts li obre les ferides i necessita pausa.

L'Anna Punsoda debuta amb aquesta novel·la en primera persona que té aparença d'autobiografia, però que fa desitjar que hagi viscut poques de les coses que explica. Amb una narrativa àgil i sense massa complicacions va saltant de capítol en capítol a moments concrets de la vida de la Claustre i no estalvia detalls. Parla de sexe desacomplexadament, descriu sensacions provocades per fets traumàtics i arriba a ser completament escatològica sense despentinar-se. És d'agrair llegir veus femenines que exposin la realitat amb tanta claredat, cruesa i amb molta valentia, malgrat que no sempre és fàcil llegir el que explica. No és un llibre agradable, ni hi trobarem tendresa i sí molta incomprensió i aïllament. Un cop de puny a la cara en tota regla. 

D'un llibre així és difícil dir si m'ha agradat o no. Li he trobat qualitats literàries i també algun defecte, com ara que no totes les desgràcies que li passen a la protagonista es tracten amb la mateixa profunditat, com si l'autora s'hagués recreat molt més en allò que li és més proper, encara que potser és just al contrari. Però que estigui ben fet no vol dir que agradi llegir el que explica, per més versemblant que sigui. Costa, s'ha de reconèixer, és dur i de vegades desagradable, senyal que hi ha bona feina, però la sensació lectora és la que és. En certa manera m'ha recordat a Permagel pel tipus d'història, però l'escriptura potser és una mica menys elaborada. Com amb l'Eva Baltasar, caldrà veure com l'autora es desenvolupa en altres registres per saber si compleix allò que apunta.

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 20 d’octubre de 2018

La mort del comanador, llibre 1

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2018
Títol original, idioma, any: Kishidancho Goroshi (Killing Commendatore), japonès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 428
Llegit en: Català

A qui no li ha passat mai que la seva parella, un bon dia, i sense motiu aparent, li digui que ja no pot continuar vivint amb ell i que vol acabar la relació? Als protagonistes de Murakami, per descomptat, els passa cada dos per tres. Al nostre jove de 36 anys i sense nom li acaba de passar. Una mica desconcertat, decideix que serà ell que marxarà de casa i no es pensa discutir per les poques propietats que compartien. Només feia 6 anys que eren casats. Ell es dedica a pintar retrats de gent amb diners que els llueixen als seus despatxos, ha assolit cert renom perquè els retrats que fa són molt bons. Però decideix que ho deixa tot enrere i marxa de viatge pel Japó amb el seu vell cotxe, fins que al cap d'un temps el seu amic Masahiko li proposa fer de masover a la casa que el seu pare té a la muntanya i que ha hagut de deixar perquè està perdent les facultats mentals. El pare resulta que és un pintor molt conegut, així que el nostre heroi s'instal·la a casa seva buscant un lloc on estar-se i recuperar la inspiració. Allà hi viu sense sobresalts fins que coneix en Menshiki, un veí de la vall amb unes intencions poc clares. Això, i que comença a sentir un estrany i repetitiu soroll a les nits que fins i tot fa callar els insectes...

Aquest és el primer llibre del que promet ser una trilogia. 'La mort del comanador', en el llibre, és un quadre, però també és una escena de l'òpera Don Giovanni de Mozart. Diverses expressions artístiques es venen a trobar en aquesta obra, la pintura té molta rellevància en aquest cas, però la música mai es queda enrere, aquest cop es parla sobretot de clàssica més que de jazz. Murakami ens torna a obsequiar amb una història que no s'escapa gens de la seva línia, amb un protagonista solitari amb una feina peculiar, una relació amb les dones en la que el sexe hi juga un paper important i en la que no hi manquen elements misteriosos i sovint fantàstics. Fantasia i realitat es barregen sense que cap dels participants se n'estranyi massa. Aquesta naturalitat, aquesta parsimònia en exposar tots els esdeveniments, són marca de la casa. Això sí, no sé si és perquè ja hi estic acostumat o si és per voluntat de l'autor, però en aquest cas el protagonista m`ha semblat 'menys inadaptat'. No és tan estrafolari com altres cops. Tampoc la càrrega de fantasia és tan gran com en altres ocasions, tret d'alguns fets puntuals, es podria considerar una història molt més canònica i 'humana'. De moment.

Què voleu que us digui, si ressenyo un llibre de Murakami tothom que m'hagi llegit algun cop sap que en parlaré bé. No serà una excepció en aquest cas i he de dir que aquesta obra comença en el rang alt. Sense ser especial, perquè no és diferent de la resta de la seva obra, t'atrapa i et fa llegir a un ritme molt àgil i amb una narrativa molt planera, de vegades una mica repetitiva, però agradable i intrigant. No hi ha grans estridències ni gens d'acció, però la simple participació dels diferents personatges ja et posa a l'aguait perquè saps que l'autor et pot sortir per qualsevol banda. Al final, les converses més inversemblants i aparentment fora de lloc t'acaben semblant d'allò més normals. Tot s'acaba relacionant, qualsevol escena, per estranya que sigui, evoca experiències passades al protagonista. La sensació de connexió en tots els esdeveniments de la vida també és marca de la casa. Per acabar, el mateix consell de sempre. Si sou fans de Murakami aquest llibre no us decebrà. Si sou d'aquests/es que ja heu provat l'autor i heu arrufat el nas, no us hi esforceu. Jo ja tinc ganes de llegir el segon, sembla que no hauré d'esperar massa.

Impressió general: @@@@

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Desig de xocolata

Autora: Care Santos
Editorial, any: Labutxaca, 2016 (publicat per primer cop el 2014)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 421 + índex de personatges
Llegit en: Català
Premis: Ramon Llull 2014

El retrobament entre dos amics que fa 9 anys que no es veuen, sota l'atenta mirada de la dona d'un d'ells. La història d'una família benestant de finals del segle XIX aficionada a l'òpera i habitual del Liceu. L'expedició a Barcelona d'una delegació francesa de xocolaters i d'emissaris reials al segle XVIII. Aquestes són les tres històries que formen aquest 'Desig de xocolata', aparentment inconnexes, però encadenades per un fil conductor que traspassa èpoques i escenaris. L'autèntica protagonista d'aquest llibre és inesperada i en coneixerem la seva història en ordre invers, de fi a principi. Pel camí trobarem tres situacions vitals diferents, en èpoques diferents amb uns protagonistes que no tenen res a veure, però que malgrat tot serviran d'acompanyants perfectes a la nostra protagonista al llarg dels segles.

'Desig de xocolata' està està dividida en tres grans blocs i en uns petits apèndix que serviran de cola per enganxar a la perfecció les tres històries independents. Les històries, totes elles diferents però narrades amb una gran mestria, tenen la particularitat d'estar escrites en una persona diferent i amb construccions particulars. La primera, ambientada al present, està escrita en tercera persona i narra una situació concreta mentre que construeix la història a base de records. La segona, en segona persona, és més lineal però té la particularitat que els capítols tenen el nom d'una òpera; òpera que tindrà algun protagonisme en aquell capítol. I la tercera, ambientada al segle XVIII i en primera persona, es construeix a base de cartes o de crònica del viatge destinada a una filla de Lluís XV, amb personatges reals de l'època i que fins i tot es permet el luxe d'explicar un capítol en forma d'obra de teatre. Està fet com si d'un exercici literari es tractés per tota aquesta diversitat, però el resultat final és excel·lent. El pols narratiu és àgil i absorbent i les trames es descriuen amb gran realisme i molt detall, de manera que la versemblança és notable.

Un gran descobriment per mi la Care Santos, que té una dilatada obra per a joves lectors i adults, però que fins ara no havia caigut a les meves mans. M'ho he passat molt bé llegint-la i penso que és una gran narradora amb una imaginació desbordant. Aquest llibre és un gran entreteniment. A més, no hi falta alguna que altra falca reivindicativa ni algun puntet d'humor que completen un conjunt heterogeni, però en el que no hi sobra res ni tampoc hi he trobat massa a faltar. No em sembla fàcil construir aquesta història en sentit invers i amb tants canvis, però l'autora se'n surt amb nota. Així que no puc fer més que aplaudir i declarar que aniré visitant la seva obra, que pot ser tan llaminera com la xocolata de la que tant parla en aquest llibre.

Impressió general: @@@@

dimecres, 26 de setembre de 2018

Sabates de taló italià

Autora: Magdalena Tulli
Editorial, any: Raig verd, 2018
Títol original, idioma, any: Włoskie szpilki, polonès, 2011
Gènere: Narrativa
Traductor: Xavier Farré
Número de pàgines: 162
Llegit en: Català
Premis: Premi Gdynia, Premi Gryfice, Premi a la trajectòria Julian Tuwim

La protagonista d'aquesta història no va tenir una infància fàcil. Mig polonesa i mig italiana, de petita la marginaven pels seus orígens, i a més era una mica desastre. Viure a cavall entre Łódź i Milà durant la Guerra Freda era enfrontar-se a dos mons totalment diferents capaços de capgirar la vida de qualsevol. Ara ha hagut de tornar a casa seva, a Polònia, a tenir cura de la mare que té un Alzheimer avançat. Els records que això li despertarà la portaran a la seva infància i primera joventut i a totes les dificultats que es va trobar, començant per com la tractava la seva pròpia mare, de qui ara ha de tenir cura i que pràcticament ni es recorda d'ella. Aquesta narració retrata amb molt detall la vida de l'autora ja que es tracta d'un relat força autobiogràfic.

Aquest és un llibre curtet però força dens, ple de reflexió i d'introspecció, així que no és un text fàcil, requereix una lectura amb cura i paciència. Els records de l'autora s'expliquen de manera molt detallada, però una mica desordenada, com si hagués escrit sense pensar-s'hi massa i a mode de teràpia. Però sigui així o no, la seva manera d'escriure és deliciosa, se li ha de reconèixer un ofici molt per sobre de la mitjana. Malauradament per mi, és una lectura que requereix posar-hi atenció, concentrar-se en el que explica l'autora per no perdre's en les seves divagacions, i no ha estat el meu cas. Pot ser també que no acabem d'identificar-nos amb el personatge, cosa que també m'ha passat, però si hagués estat capaç de concentrar-me en la lectura n'hagués gaudit molt més. Massa coses al cap.

No puc dir que aquest sigui el tipus de lectura que prefereixo, però tenia curiositat per aquesta autora i volia llegir-la. He de dir que la seva escriptura es mereix els elogis que rep, però com comentava, no he aconseguit entrar en el que explica per manca de capacitat d'atenció. I si no hi poses els cinc sentits, estàs perdut. Tant és així que tinc la impressió que, a banda d'haver-me perdut coses, no l'he acabat d'entendre del tot. Tot i així, no descarto tornar a llegir aquesta escriptora. En general no m'agrada el concepte de novel·la autobiogràfica, però potser en algun altre registre aconseguirà atrapar-me més.

Impressió general: @@

dimecres, 19 de setembre de 2018

Istanbul Istanbul

Autor: Burhan Sönmez
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Istanbul Istanbul, turc, 2015
Gènere: Narrativa
Traductors: Pelin Dogan i Miquel Saumell
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

En una cel·la d'una presó d'Istanbul s'apleguen quatre dissidents que han estat capturats i reben tortures. No es coneixien d'abans, però les hores compartides en aquest espai minúscul, les penúries i les condicions d'insalubritat, els converteixen en els millors amics que han tingut mai. Tots tenen la seva pròpia història, els motius pels quals estan allà, però no és massa segur compartir-los. En canvi, passen els dies explicant-se contes, acudits, enigmes i tot allò que els passa pel cap per fer passar el temps entre una sessió de tortura i la següent. Fins i tot imaginen que són fora, que munten banquets i amb el pensament viatgen lluny. L'estudiant Demirtay, el Doctor, l'Oncle Küheylan i el Barber Kamo són els nostres protagonistes, tots ells molt diferents, però inevitablement units per un destí que no sembla que els hagi de ser gens favorable.  

El llibre es divideix en 10 dies consecutius i cadascun d'ells ens l'explica un dels protagonistes. El text salta constantment de la penosa situació que viuen en el present fins als contes, records i reflexions sobre l'Istanbul 'de dalt', fins a tal punt que de vegades costa saber què és ficció i què realitat. No és un llibre amb un argument canònic, relata la difícil existència diària de quatre presos que conversen i miren de fer-se la vida una mica més senzilla. Mica en mica anirem descobrint detalls de la seva vida anterior, els seus anhels, les pors i també les seves impressions sobre Istanbul, una ciutat que estimen molt. L'escriptura és planera, però també poètica, a estones. No és senzill de llegir, sense tenir en compte que en alguns punts descriu tortures que poden resultar desagradables per algú.

Arriscar-se a llegir sobre aquests temes, sobre realitats tan allunyades i diferents de la pròpia, però que alhora retraten esdeveniments malauradament realistes és sempre una incògnita. Pots trobar un text que et meravelli i et sorprengui, o potser no arribes a connectar amb el que s'hi explica. Em temo que amb aquest 'Istanbul Istanbul' m'ha passat una mica això, no m'he acabat d'identificar amb els personatges ni a entrar en la història. Potser sóc d'arguments més clàssics i m'has semblat que els contes i vivències que s'hi expliquen eren massa inconnexos, sense seguir un fil que pogués seguir. És cert que les incògnites es van resolent, però també en queden moltes a l'aire. El meu ha estat un problema més aviat d'interès, perquè no es pot dir que no estigui ben escrit i que no aporti una visió mínimament optimista d'una de les situacions més terribles que he llegit en un llibre, però ja se sap que quan no entra, no entra. Tot s'ha de dir que no conec la ciutat, potser això m'ha posat les coses més difícils.

Impressió general: @@

diumenge, 9 de setembre de 2018

And then there were none

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Harper Collins, 2003 (publicat per primer cop el 1939
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 250
Llegit en: Anglès

Deu estranys es dirigeixen cap a un allotjament de luxe situat en una illa a una milla de la costa a la que només s'hi pot arribar en barca. A tots ells els ha arribat una invitació apel·lant a una antiga coneixença amb l'amfitrió U. N. Owen o amb algú proper. Res els fa sospitar que hi ha gat amagat fins que estan tots junts però el tal Owen no apareix per enlloc. La mateixa nit d'arribar, mentre sopen, salta una estranya gravació que recita un crim que van cometre cadascun d'ells i que la justícia no va ser capaç de condemnar. La gravació els adverteix que pagaran finalment pel que van fer. Al principi no s'ho prenen seriosament, però efectivament comencen a caure l'un darrere l'altre. A l'illa no hi ha ningú més, per tant l'assassí ha de ser un d'ells, i això encara fa més por. Com s'ho faran per sortir-se'n? Estan tots en mans d'un maníac, però qui de tots ells és?

Com la mateixa autora adverteix abans de començar l'obra, aquest llibre conté una dificultat afegida per no aixecar la llebre abans d'hora i aconseguir que no siguem capaços d'endevinar, com és habitual, qui és el culpable. A fe que se'n surt sorprenentment bé. Aquesta és una de les històries més clàssiques d'Agatha Christie que aquí es va traduir com a 'Deu negrets' per una cançó infantil que va enrere i cada cop n'hi ha menys. En realitat, a la versió original eren soldadets. Tots els personatges són de casa bona però tenen secrets a amagar. Com sempre, ens hi trobarem molts esdeveniments que no sabem com poden haver passat, l'assassí és molt metòdic i clava tots els temps i escenaris. Com sempre també, anirem sospitant d'un o altre a voluntat de la Christie, que es divertia prenent-nos el pèl i ho aconseguia sense problemes. Té molt mèrit jugar amb uns paràmetres tan acotats i sortir airosa. 

No sé si és perquè l'he llegit en versió original, però potser aquest és el llibre d'Agatha Christie que més m'ha agradat. He de dir que les traduccions de la mítica col·lecció del Molino són execrables i el llenguatge tan quico que fan servir tiren enrere a qualsevol. En anglès no ho he notat tant, segurament perquè no tinc prou nivell, però m'he pogut centrar en la història i és molt bona, misteriosa i intrigant. Una trama que segur que té moltíssimes versions més modernes i si no les hauria de tenir. L'escenari i el plantejament són molt originals i estan molt ben resolts, encara que, com sempre, l'autora hi posi una mica d'inversemblança, que si no no seria ella. L'he llegit més a poc a poc del que es mereix per l'idioma, però ho he passat bé llegint-lo i això és el que compta. Quina imaginació tenia aquesta dona!

Valoració: @@@@

dimecres, 29 d’agost de 2018

Cada set onades

Autor: Daniel Glattauer
Editorial, any: La Campana, 2010
Títol original, idioma, any: Alle sieben Wellen, alemany, 2009
Gènere: Narrativa
Traductora: Carme Gala
Número de pàgines: 249
Llegit en: Català

Ha passat un temps prudencial des que l'Emmi Rothner i en Leo Leike van perdre el contacte. Havien mantingut una intensa i emotiva correspondència via mail que no s'havia acabat de materialitzar mai, molts condicionants impedien que els dos fessin els passos necessaris i aparentment tan desitjats. Però s'enyoren i l'Emmi decideix tornar a contactar. Inicialment es troba amb una resposta automàtica del correu del seu amic i es tem el pitjor, però finalment en Leo li respon i aquí recomença la seva història en comú. No poden estar junts, però separats tampoc. En aquesta segona part de Contra el vent del nord els protagonistes traspassaran la pantalla de l'ordinador per acabar-se trobant, allò que els feia tanta por. Es decebran mútuament en veure's? S'agradaran? Farà això que perdin l'interès l'un en l'altra? Els caldrà ser valents o honestos, no és gens fàcil jugar-s'ho el tot per tot per algú que no has vist mai i de qui només coneixes les paraules escrites a través del correu electrònic.

El primer que penses quan ja portes unes quantes pàgines d'aquest 'Cada set onades' és que la continuació era innecessària, que la història de l'Emmi i en Leo es podria haver acabat a 'Contra el vent del nord. Però no ens agraden els finals agres: ens cal un final feliç. Mica en mica la història remunta i es posa al nivell de la primera part. Història que, com en aquella ocasió, es construeix íntegrament a través de correus electrònics creuats, alguns de llargs, d'altres de poques paraules. Hi ha trobades entre els protagonistes, però mai els veurem parlar, sempre coneixerem només els mails anteriors i posteriors. Les converses són enginyoses, múrries, punyents, intel·ligents i de vegades fins i tot patètiques. Hi ha retrets i enrabiades, els sentiments estan sempre a flor de pell, però segueix sense ser una trama excessivament ensucrada, de manera que atrapa i et va interessant el que passa a cada protagonista i el que els passa en comú. Es pot seguir jugant a veure quin dels dos fa més ràbia, perquè com ja passava al primer llibre, si es diguessin les coses pel seu nom no hi hauria història per explicar. Però s'entén que no siguin massa directes i que els costi tant comunicar-se fàcilment.

Si el primer llibre ja va ser una grata sorpresa, perquè n'esperava poc, aquest segueix la mateixa línia. Fan bo de llegir i atrapen per aquesta manera original d'exposar la història, tan limitant de vegades, però atractiva per les possibilitats que dóna també. Un llibre fàcil i que es llegeix molt ràpidament, arregla el sabor agredolç del final del primer llibre i així es tanca el cercle. Ideal per llegir a la platja i si us agraden les històries d'amor una mica enrevessades. No he vist cap altre llibre d'aquest autor disponible, però si n'arreplego algun no descarto seguir-lo llegint.

Valoració: @@@

dilluns, 27 d’agost de 2018

Apleganúvols

Autora: Gemma Barberan
Editorial, any: Proxima (autoedició), 2018
Gènere: Relats
Número de pàgines: 109
Llegit en: Català

El llibre que ressenyo és una miqueta especial. És molt curtet però consta de tres parts, la primera de les quals conté micro-contes curts d'imaginació variable, segons la terminologia de la mateixa autora. Històries que són en molts casos reflexions o que fan reflexionar, amb finals inesperats i on la filosofia i la mitologia hi juguen sempre un paper important. La segona part són retalls autobiogràfics, alguns ja publicats en el blog de l'autora i d'altres inèdits, tots ells moments que van marcar la seva vida, com ara el naixement de la seva filla Sara. Aquí la filosofia també hi juga un paper. Finalment, una darrera part que és un recull de frases de la Sara i converses familiars que són d'allò més entranyables. Aquest és el primer llibre en solitari de la Gamma Barberan, que a la catosfera coneixem amb el nom de Gemma Sara.

Aquesta no serà una ressenya com les habituals però sí que diré unes quantes coses sobre el llibre. La majoria de relats o vivències són de format curt, gairebé posts. Estan molt ben escrits i exposats, cosa que no és cap novetat pels que seguim el blog 'Truquem al Gegant del Pi?'. Els relats són imaginatius, tot i que algun em sembla que no l'he acabat d'entendre. Però he de dir que a mi em costa llegir en paper el que trobo en els blogs. Per mi són dues parts molt diferenciades del meu entreteniment: llibres i blogs. Així com no vull trobar posts llarguíssims i bíblics, tampoc no vull trobar un blog quan llegeixo un llibre. Manies que té un. Vull dir amb això que no m'ha agradat? No. És agradable de llegir i algunes històries ja les coneixia. Alhora podem conèixer també una vessant més creativa de la Gemma, però em cal una mica més, relats més treballats, més bastits i amb més context. El que trobem en aquest recull són embrions d'històries que podrien créixer i esdevenir bons relats, i com que té una bona lletra, no dubto que pot aconseguir escriure aquests bons relats. Per això espero que no deixi d'escriure, que s'hi dediqui amb ganes, perquè d'aquí en poden sortir coses més grans, segur que sí.

dijous, 23 d’agost de 2018

La rebel·lió dels animals

Autor: George Orwell
Editorial, any: La Butxaca, 2016 (tretzena edició)
Títol original, idioma, any: Animal Farm, anglès, 1945
Gènere: Distòpia
Traductora: Marc Rubió
Número de pàgines: 140
Llegit en: Català

A la granja dels Jones els animals estan tips de ser esclaus i que els maltractin a canvi de res. El porc més ancià, en Major, un dia té un somni i reuneix tots els animals de la granja per explicar-los-el. Es rebel·laran contra l'home, prendran el control del mas i viuran autònomament del seu treball, en comunitat i amb igualtat. En Major no trigarà a morir, però els seus deixebles Napoleó i Snowball continuaran la seva obra i els animals del Mas Pairal prendran el control, faran fora els humans i el nou Mas dels Animals serà tal com somien. Tots els animals són iguals, aquest és un dels principals manaments que tenen, però de seguida es veurà que alguns són més iguals que d'altres. Els porcs cada cop manen més i modifiquen la realitat i els records de la resta d'habitants del mas, que malgrat tot hi confien. Aviat descobriran que el poder corromp, i que ni tan sols els animals se'n salven.

Quan pensem en Orwell és fàcil que ens vingui al cap el 1984, però aquest llibre és tant o més esfereïdor que aquell i té algunes peculiaritats que fins i tot fan que el superi. Els protagonistes són animals, però de seguida hi reconeixerem comportaments humans, manipulació de la informació i de l'opinió, la set de poder, els vicis... L'autor la va concebre com una sàtira de l'estalinisme i es val d'una distòpia comandada per animals per mostrar-nos les bones intencions inicials i com es corrompen fins a quedar-se com estaven abans. És un text curt i punyent i amb marcat caràcter crític. Si ve a '1984' l'escriptura de l'autor em va semblar feixuga, aquí és molt més directa i s'estalvia qualsevol tipus de palla. Per això es llegeix ràpidament i amb una esgarrifança perpètua, no surts d'una situació dolorosa que ja estàs a la següent.

N'havia vist l'adaptació en dibuixos animats i per això recordava força de què anava, però m'ha agradat molt llegir-lo i refrescar els detalls. La veritat és que si '1984' és de lectura obligatòria pel que explica, aquest llibre no m'ha semblat menys, al contrari. És el viatge més bèstia possible a la condició humana, un cop de puny constant a la boca de l'estómac. I un cop més, un llibre que passa dels 70 anys i que és molt fàcil d'extrapolar a la situació actual que vivim. Si no l'heu llegit ja, no el deixeu passar, és curtet i no us traurà massa temps Val la pena.

Valoració: @@@@

dimecres, 15 d’agost de 2018

Balanç fins a la matinada

Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial, any: Selecta, 1963
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 316
Llegit en: Català
Premis: Sant Jordi 1962

Les coses a casa d'en Rogeli no estan bé. Ja és gran, fa uns anys que va deixar la fàbrica, els seus tres fills ja fan la seva i la relació amb la seva dona no pot ser més freda i distant. Com que ja no treballa, es veu obligat a fer tota mena de feines de casa sense protestar i a deixar-se tractar com un drap brut pels de casa. Com és possible que hagin arribat a aquesta situació? Si ell era el senyor de la casa, l'amo. Com s'ha pogut degradar tant. Emparat per la solitud de la seva cambra, una nit es posa a recordar esdeveniments de la seva vida que l'han portat fins al moment actual, en el que ja no es reconeix ni a ell mateix. A mesura que va retrocedint en el temps, serà conscient d'aquells moments crucials que el van fer anar cedint terreny i perdre el respecte dels seus. Fins quan es remunten els greuges? Té tota la matinada per pensar-ho.

El llibre explica, en capítols llargs, els moments clau que han portat en Rogeli, un home miserable i pocapena, a la situació actual, retrocedint en el temps en un període que va de 1953 a 1913. Ens posarà molt en situació per arribar a un fet culminant que va marcar un abans i un després en el respecte que li tenien. Malgrat que no es pot negar la impagable prosa de Pedrolo i una gran capacitat imaginativa, el llibre es fonamenta sobre els pilars del masclisme més recalcitrant, de manera que per més que mostri a la Rosa, la dona d'en Rogeli, com un ogre, en realitat aquest llibre no podria escriure's en l'actualitat, ja que l'imaginari col·lectiu ha canviat molt i la majoria d'actuacions i idees d'en Rogeli tampoc no serien acceptables. Més enllà d'això, en ser una primera edició el vocabulari també està molt desactualitzat, va ser escrit a finals dels anys 50 i es nota. Tot i així, la història és molt realista i ben explicada, un llibre sòlid i ben pensat, amb aquest plantejament original d'un home fent memòria en sentit temporal invers. El penalitza el context, però no pas l'execució.

El llibre se m'ha allargat per diversos factors. Un d'ells per l'edició antiga amb lletra minúscula i atapeïda. També és molt descriptiu i detallat, i això de vegades costa d'empassar. Em va costar una mica entendre de què anava la pel·lícula, però quan me'n vaig adonar va pujar enters. Sense fer-se pesat, costa una mica de llegir, però ja dic que té un plantejament original i està ben trobat. La capacitat de descriure la realitat del moment per part de l'autor és molt notable, tot i que sigui una realitat que no ens agrada. No és que el patriarcat i la masculinitat ferida no existeixin avui en dia, però aquí ens els mostra tan explícitament que et fa arrufar el nas més d'un cop. Reconec que aquest autor no m'apassiona tant com a alguna de la gent d'aquí, però no tanco la porta a anar descobrint la seva extensa bibliografia. A més, ara és fàcil, que han reeditat unes quantes obres seves en motiu del centenari del seu naixement!

Valoració: @@ i mitja

dijous, 2 d’agost de 2018

Montecarlo

Autor: Peter Terrin
Editorial, any: Raig Verd, 2018
Títol original, idioma, any: Monte Carlo, neerlandès,2014
Gènere: Narrativa
Traductora: Maria Rosich
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català

Està tot a punt perquè comenci el gran premi de Montecarlo. Els pilots ja estan a la graella de sortida i els mecànics fan els darrers arranjaments perquè la carrera més mítica del campionat surti rodada. Però encara falta la cirereta: la diva. La Deedee es passeja pel paddock davant de l'admiració de tothom, se sap estimada i admirada. De sobte creua la mirada amb el Príncep de Mònaco que l'esguarda des de la seva llotja. La jove actriu es disposa a creuar la pista per anar-lo a trobar, però en aquells moments el cotxe que té més a prop explota amb una gran deflagració. Per sort per la Deedee, un mecànic de l'equip Lotus, en Jack Preston, que està meravellat de tenir-la tan a prop aconsegueix interposar-se entre ella i les flames i li salva la vida a canvi de patir cremades de molta gravetat. Però això a ell li és igual: és l'heroi que ha salvat la diva! Amb l'explosió ningú no ha pogut veure qui ha salvat l'actriu, però en Jack està segur que ella ho sap i que tard o d'hora el seu reconeixement arribarà. Segur, segur que arribarà.

Aquesta història situa l'acció a l'any 1968 i tot el que s'hi explica fa referència a aquell marc històric, tot i que l'arrel del llibre l'hem de buscar en la necessitat de reconeixement que mostra en Jack Prestoni aquest fet és atemporal. Se sap un heroi, ha sacrificat la seva salut, gairebé perd la vida, i tot i que és un home humil i treballador que no busca soroll, es creu mereixedor de notorietat, o si més no d'un agraïment públic per part de la Deedee. A mesura que avança la història i es va recuperant, tindrà dubtes sobre si arribarà, però ell hi segueix confiant. Està escrit a capítols molt curts i això en facilita la lectura, que ja és àgil per ella mateixa. De vegades és tan important el que diu com el que calla. L'autor dibuixa molt bé els personatges i sap fer-los servir, tot i que a algun d'ells no li he acabat de trobar el sentit, però probablement m'ho hagi perdut.

És el segon llibre que llegeixo de Terrin i sé que me n'he deixat algun pel camí. Mentre anava llegint pensava que potser valdria la pena recuperar-los i explorar una mica més la seva obra. És un bon autor que treu suc de situacions molt concretes a partir de les quals és capaç de bastir tot un relat i de fer-nos qüestionar moltes coses. Potser no el posaria en l'excel·lent, però sí que es mereix el notable en les dues obres que li he llegit, ja se sap que també cal rodatge amb un autor per acabar-li de veure les virtuts, en canvi els defectes es veuen abans. Poques fissures aquest Montecarlo, poc a criticar-li, tret de la impressió general que deixa, que serà diferent en cadascú. En mi, suficient per obrir la porta a noves lectures seves.

Vaoració: @@@

divendres, 27 de juliol de 2018

Permagel

Autora: Eva Baltasar
Editorial, any: Club Editor, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

La protagonista de Permagel no està gaire centrada. Com la terra dels pols que no es desglaça mai, és pràcticament impossible travessar la gruixuda capa de protecció de la que s'ha envoltat. Va estudiar Belles Arts però no s'hi ha dedicat i només li agrada la lectura i estar aïllada del món. I el sexe, és clar. El sexe li agrada molt. Ja de ben joveneta va saber que era lesbiana i des de llavors ha viscut tot tipus d'experiències, fins i tot l'amor a trucat a la seva porta, però ella no l'ha deixat entrar. Només és capaç de pensar en la mort. Ha decidit que se suïcidarà, però no sap encara com, ni quan. La seva vida és un garbuix i vol acabar amb ella, s'auto-castiga tan com pot i no entén el món que l'envolta. Tot i així, la providència és capritxosa, i si ella no té intenció de cuidar d'ella mateixa, la pròpia vida s'entossudeix a no deixar-la anar.

La història de la protagonista sense nom de Permagel està explicada a retalls i a capítols curts. Anem fent salts a través de moments importants de la seva vida que expliquen com és ella, encara que el moment vital que viu en el present només el coneixerem al final. L'escriptura sembla a raig, deixant anar tot el que li passa pel cap, sense filtres de cap mena, amb la qual cosa aborda temes diversos sense censura i parlant-ne amb naturalitat. Com a exemples més importants, la mort i el sexe lèsbic s'emporten bona part del text, però també hi tenen cabuda la maternitat, l'adolescència o les relacions familiars entre molts altres. Però que sembli escopit a raig no vol dir que no estigui escrit amb un llenguatge molt cuidat, ple de metàfores i tota mena de figures literàries, poètic. Com que no té filtres, s'ha de llegir amb la ment una mica oberta, però si no som fàcils d'escandalitzar passa ràpidament i es pot llegir gairebé d'una tirada.

Tenia molta reticència amb aquest llibre perquè n'he llegit crítiques molt positives, però coneixent les temàtiques que tracta pensava que no aconseguiria interessar-me i no volia ser jo el que en parlés malament. Per sort, la sensació que m'ha deixat és majoritàriament bona, una grata sorpresa. Està molt ben escrit i és àgil de llegir, tot i que el que explica no és fàcil ni agradable. Tampoc no té una trama clara i canònica, però això no impedeix construir-te el personatge i que t'atrapi el que vas coneixent. Tot plegat superava les meves expectatives, però mentre arribava al final em preguntava si voldria llegir més llibres d'aquesta autora, i no ho tenia clar. Però un cop enllestit, l'edició t'informa que aquest volum és només el primer d'una trilogia, i penso que sí, que val la pena saber com continua, tant per com acaba aquest, com perquè penso que l'autora s'ho val.

Valoració: @@@ i mitja

diumenge, 22 de juliol de 2018

Informe urgent des dels escons 4 i 5

Autors: Albano Dante Fachín i Àngels Martínez Castells
Editorial, any: Pol·len, 2018
Gènere: No-ficció
Número de pàgines: 149
Llegit en: Català

Des de fa anys Catalunya viu moments polítics molt intensos, molts dies històrics, moltes jugades mestres, però massa sovint costa d'entendre què està passant, especialment en matèria de política parlamentària. És complicat saber què va passar en les dates prèvies al referèndum del primer d'octubre de 2017 i per què alguns partits encara retreuen els fets del Ple del 6 i 7 de setembre de l'any passat, entre d'altres coses. Un altre moment estrany i sorprenent va ser quan el grup de 'Catalunya Sí que es Pot' es va trencar per la meitat en directe amb tot el país pendent d'aquell Ple. Aquesta és una de les pedres angulars que motiven el llibre que ressenyo, escrit per dos dels protagonistes que posen de manifest les diferències entre el seu partit d'aquells moments, Podem, i l'altra facció de la coalició, Iniciativa. Les desavinences i enfrontaments interns van portar a uns a ser aplaudits pels partits sobiranistes i als altres pels impulsors del famós article 155.

No llegeixo gaire sovint no-ficció, i segurament aquest és el primer llibre sobre política que ressenyo al blog, però els dos autors d'aquest informe s'han guanyat el meu respecte i la meva admiració, així que em va atreure aquest llibre pel que tenien per explicar-nos. A més, vaig tenir l'oportunitat d'anar a una presentació i encara em va atreure més. I la veritat és que no em penedeixo d'haver-lo llegit, s'hi expliquen coses molt interessants de la legislatura passada, aquella que va acabar amb les eleccions del passat 21D. Moltes són interioritats del grup parlamentari de CSQP, considero que és molt bo que se sàpiga com funcionava aquell aiguabarreig que no comptava ni amb el suport de la cúpula dels Comuns. També hi ha moltes reflexions sobre els moments que van canviar la història del nostre poble, tant al Parlament com als carrers. És una visió de part d'algú que no es defineix com a independentista, però sí que persegueix una societat més justa i més igualitària, que és el que persegueix bona part del sobiranisme. Un nou país per canviar les coses, no per cometre els mateixos errors.

En moments com l'actual que l'interès per la política està molt estès, aquest és un document que pot interessar i pot ajudar a entendre uns mesos cabdals que han canviat la història per sempre. Cert que és la visió d'un perfil ideològic concret, però he de dir que m'hi identifico força i que les explicacions de l'Albano i l'Àngels els fan propers i compromesos amb la lluita de baix cap a dalt, sense deixar mai de banda la gent, cosa que els ha portat a deixar les formacions on militaven. És un llibre de política, de parlamentarisme i d'ideologia, amb molta reflexió i amb transcripcions integres de discursos i intervencions. Per això no és una lectura que es pugui recomanar alegrament, cal posar-hi interès. Però val a dir que està escrit de manera força planera i entenedora, amb alguna excepció en la que l'explicació es complica i costa una mica més, però no es fa pesat. No m'ho agafaré per costum, però llegir aquesta mena de llibres de tant en tant pot estar bé, sobretot si expliquen coses que no trobaràs al mitjans de comunicació.

Valoració: @@@

dimarts, 17 de juliol de 2018

Rescat a Katxatxof

Autors: Salvador Macip i Lluís Llort (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2018
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 190
Llegit en: Català

Amb el seu pare a la presó per haver destruït el Centre d'Investigacions Fotoatòmiques i Biomoleculars i la seva mare desapareguda al país veí Katxatxof mentre investigava com a bona periodista que és, la Lij s'està a casa dels Dubrovny amb el seu amic Arman. Enyora els seus pares i a més hi ha rumors que les desavinences entre Virolainek i Katxatxof poden desembocar en una guerra. La xiqueta rep missatges d'algú desconegut que està convençuda que és la seva mare, i per això sap que té una informació que pot evitar la guerra, però la tenen tancada per instigar una revolta. Els dos petits, amb la inestimable col·laboració dels seus amics i l'ajuda dels invents dels pares de l'Arman es disposen a rescatar la mare de la Lij, que és qui té la clau per aturar la guerra que ve. També comptaran amb el sorprenent poder de l'Arman, que encara ningú coneix, i que no només li serveix per posar-se en embolics... encara que déu n'hi do!

Aquesta és la quarta i última (?) entrega de la saga 'Sóc un animal' de Salvador Macip i Lluís Llort i és tan esbojarrada com les tres anteriors, i manté un nivell molt similar. Compta, com sempre, amb les il·lustracions de Sergi Càmara, que hi posen encara més salsa. A l'elenc principal s'hi han anat afegint personatge que fan la trama més complexa, però segueix sent una història per a que els joves lectors s'ho passin de conya, situacions delirants, ximpleries, bromes per a tots els gustos i les clàssiques exclamacions científiques d'en Zoran Dubrovny. Naturalment, més enllà de la fantasia, el llibre es pren moltes llicències d'aquelles que als menuts no els importen, però que llegit ja de grans no ens passen per alt. Això no vol dir que no passem una estona divertida llegint aquestes històries imaginatives tant en argument com en vocabulari. Només cal que deixem sortit el nen o la nena que tots portem dins.

Encara que a alguns ganàpies ens agradi llegir llibres infantils de tant en tant, aquesta saga és una bona aposta per a joves lectors, me'ls imagino passant-s'ho pipa amb les aventures de l'Arman i els seus amics, que per més inversemblants que puguin semblar, són esbojarrades i divertides, i a més no estan mancades de crítica social i fomenten els valors més típics de la literatura infantil, amb un rerefons científic que pot encomanar a més d'un les ganes de dedicar-se a aquesta disciplina. Així que si teniu uns 10 anys o teniu canalla d'aquesta edat a prop, no dubteu en introduir-los en aquesta saga perquè ho passaran bé. Si ja teniu una edat com jo, doncs vosaltres sabreu!

Valoració: @@@

dissabte, 14 de juliol de 2018

El conte de la Serventa

Autora: Margaret Atwood
Editorial, any: Quaderns Crema, 2018
Títol original, idioma, any: The Handmaid Tale, anglès, 1985
Gènere: Ciència Ficció
Traductora: Xavier Pàmies
Número de pàgines: 359
Llegit en: Català

Les dones ja no tenen cap mena de llibertat, viuen sota la responsabilitat d'un Senyor. Però entre elles també hi ha classes, segons la funció que juguin en l'organigrama. El color del seu vestit les delata. L'Offred té només finalitats reproductives, més enllà d'això només s'encarrega de fer algunes tasques a la casa. Va sempre vestida de cap a peus de vermell i amb una còfia blanca al cap, perquè ningú la pugui distingir de les altres. Però com s'ha arribat a aquí? Com és que els homes han aconseguit aquesta dominació tan gran sobre les dones, que són castigades tan bon punt se surten de la línia que se'ls marca? No fa massa temps, de fet l'Offred, que en realitat abans no es deia així, va viure una altra vida, tenia una família, una feina remunerada... Mica en mica anirem sabent per què a la República de Galaad impera ara aquest règim totalitari especialment amb les dones. I també descobrirem, com no pot ser d'altra manera, que no totes l'accepten.

Aquest llibre és esfereïdor. S'engloba en la categoria de distòpia, però la mateixa autora ens explica en el pròleg que, tot i descriure un futur, no inventa res en el seu text, tot està basat en fets que ja han succeït en diverses dictadures i règims totalitaris. Els avenços tecnològics no tenen importància, perquè el més rellevant és el tracte que reben les dones i com aquestes encaren la nova situació que les supedita totalment als homes. Quan el llegeixes no es pot evitar pensar que, com passa amb altres històries similars, no estem tan lluny del que descriu, per més exagerat que ens sembli. El llibre combina capítols llargs en els que se'ns explica les diverses situacions, cerimònies i rituals que ha de seguir la narradora, amb capítols molt més curts que serveixen de pausa i en què exposa reflexions nocturnes. No és un llibre fàcil i és de lectura lenta i a consciència, però està molt ben escrit.

D'aquesta obra, que ja té una pila d'any i això encara li confereix més rellevància, se n'ha fet una sèrie televisiva que està tenint molta acceptació entre el públic, però que no he vist. A poc que li faci justícia al llibre, entenc l'èxit que està tenint. No n'hi ha tantes de distòpies conegudes escrites per dones i amb perspectiva femenina, val molt la pena llegir-lo. Posa sobre la taula conceptes que a dia d'avui estan sobre la taula, com la gestació subrogada o el patriarcat, i no podem passar per alt que hi ha veus i partits polítics sencers que treballen per protegir el reganat dels homes i per reduir a les dones a la mínima expressió. Per això el que descriu 'el conte de la serventa' és tan impactant. Un molt bon llibre, escrit amb cura, ofici i mordacitat, que ens convida a reflexionar a partir d'una història que tant de bo fos només producte de la imaginació.

Valoració: @@@@ 

dimarts, 19 de juny de 2018

La tardor de la llibertat

Autor: Víctor J. Jurado
Editorial, any: Columna, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 261
Llegit en: Català

Catalunya està a punt de celebrar el seu referèndum d'autodeterminació, els fets es van precipitant: la intervenció de la conselleria d'economia, les manifestacions, els preparatius pel dia 1 d'octubre... Però no només el bàndol independentista s'organitza, molts agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional seran enviats a la nostra terra per impedir la votació si és necessari. Entre ells hi ha la Irene, una agent valenciana que, com que parla català, farà funcions d'infiltrada entre el poble organitzat. Fa la seva feina amb diligència, tot i que les condicions en les que malviu a dins del vaixell del 'Piolín' no són les més apropiades. Però el que no s'espera és que coneixerà l'Arnau, un jove activista d'Arran, membre d'un CDR, que li suposarà un daltabaix. Els dos trobaran en l'altre una atracció inesperada en un dels moments més convulsos del país. Però la Irene no pot revelar-li la seva identitat real, el jove no li perdonaria mai. Com es pot gestionar una situació així?

En el llibre hi ha un tercer personatge, en Salvador, que representa l'equidistància i el desinterès en el que està passant, perquè té altres preocupacions, tot i que viu la situació amb angoixa. El seu desinterès també serà el del lector, ja que la seva participació sembla innecessària i només existeix per posar-hi el contrapunt: no tot és blanc i negre. Té una mica de participació, però no genera especial interès. Per altra banda, d'entre els dos bàndols enfrontats tampoc es parlarà de bons i de dolents. Els agents destinats a impedir el referèndum vénen a fer la seva feina que no és altra que endur-se urnes i vots, però no a atonyinar la població indefensa. Moltes coses s'esmenten però no s'expliquen en profunditat, l'autor hi passa només de puntetes, entenc que per no posicionar-se i donar importància a la relació dels dos joves. La història recent que coneixem només són els escenaris, a capítols curts, en dies assenyalats, que ens faran recordar molts moments viscuts en la nostra pell, però des de la visió d'algun dels personatges.

El punt fort que té aquest llibre és recrear de manera prou fidedigna els esdeveniments de finals d'any 2017. No amb profunditat, però prou per fer memòria. La història d'amor, en realitat, és una miqueta 'cursi'. En l'apartat de defectes, potser el registre és una mica canviant, a estones té un vocabulari més recargolat i d'altres és més planer. Però es llegeix bé, ens parla d'esdeveniments que coneixem molt bé, que tots explicaríem a la nostra manera, i l'autor els aprofita per novel·lar-los amb mirada ampla, encara que a molts ens serà difícil no posicionar-nos. Però ja se'n cuida prou de convertir la Irene en una simple professional de la seva feina i no en una 'a por ellos'. És una mica 'crossover' ja que els protagonistes són molt joves, però es pot llegir a totes les edats. Un llibre una mica oportunista, però que està prou ben fet i només perquè ens transporta a moments tan intensos val la pena fer-li una llegida. A més, es llegeix molt ràpidament.

Valoració: @@ i mitja

dissabte, 16 de juny de 2018

Un petit favor

Autora: Darcey Bell
Editorial, any: La Campana, 2017
Títol original, idioma, any: A simple favor, anglès, 2017
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 393
Llegit en: Català

Tenir una amiga és tenir un tresor. Sobretot per la Stephanie, després de perdre en un mateix accident el seu home i el seu estimat germanastre. Està sola amb el seu fill petit, en Miles, i ho passa malament. L'únic que la manté dempeus és el seu blog sobre maternitat, allà rep el suport de moltes altres marasses com ella. Però ara ha conegut l'Emily. Els fills de les dues són companys de classe i amics i això estableix una relació entre elles que per la Stephanie serà molt important. Però les intencions de l'Emily potser no són tan clares. Un bon dia li demana que reculli en Nicky de l'escola, el passarà a buscar al vespre. Però no apareix, ni tampoc els dies següents. A la Stephanie no li importa tenir cura del petit, però pateix per la seva amiga i acabarà fent equip amb el marit d'ella, en Sean, per intentar trobar-la i fer-se costat mútuament. On és l'Emily? En porta alguna de cap? Mica en mica ho anirem sabent...

Bona part del llibre està explicat des del blog de la Stephanie, i com que d'això aquí en sabem, diré que els seus posts molts cops són massa llargs per ser versemblants. Ara bé, allà es mostra una personatge, bàsicament una mare perfecta, que no es correspon exactament amb la persona que és en realitat, i això està bé. El llibre té tres parts, i en cadascuna ens anem introduint en el pensament d'un dels personatges, sense deixar els altres. Així com en la primera hi ha només capítols de la Stephanie i del seu blog, a la segona comencem a saber què hi ha en el cap de l'Emily, i a la tercera en el d'en Sean. La primera part és una mica pesada i repetitiva, la Stephanie fa rabieta, la veritat. Però després la cosa s'anima i la lectura s'accelera. Els personatges no són gaire creïbles, però hi ha marro, manipulació i girs de guió que mantenen l'atenció del lector. Tot i alguns tics de puntualització que no caldrien si els personatges estiguessin més definits, l'escriptura és àgil i les pàgines van passant amb facilitat.

En aquesta primera obra de l'autora Darcey Bell hi he trobat semblances amb la famosa i sobrevalorada 'La noia del tren' pel tipus d'intriga i els canvis de perspectiva, i fins i tot trets de 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' pels girs argumentals. Que els tres siguin títols editats per La Campana no és casualitat, són lectures intrigants i fàcils que distreuen i enganxen una mala cosa. Aquesta no arriba al nivell de Harry Quebert, però no és pitjor que 'La noia del tren', però en canvi no ha agafat tanta volada, senyal que l'altre en va tenir massa. M'ho he passat bé amb el llibre, tot i que la Stephanie i el seu posat de mare perfecta m'han posat dels nervis més d'un cop. Li falta un puntet de maduració a l'estil de l'autora, però s'haurà de veure com pinten els seus propers llibres. Una bona lectura per l'estiu.

Valoració: @@@

divendres, 8 de juny de 2018

Alexandra Schneider und ihr Casiotone

Autor: Joan Miquel Oliver
Editorial, any: L'Altra, 2018
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 102
Llegit en: Català

Alguna cosa ha passat que tots els habitants de la terra semblen comportar-se com cabres zombis. Però per sort, en Joan Miquel Oliver i l'Alexandra Schneider no han patit aquest mal ja que l'estudi d'ell es troba en un soterrani aïllat. Ells dos, amb ajuda d'altres amics artistes com l'Albert Pinya o en David Carabén descobriran que els responsables són uns extraterrestres que tenen uns objectius molt concrets, i ells hi tenen molt a veure. Sense cap voluntat de ser herois, començaran una aventura que els portarà a les llunes de Júpiter, però és l'única manera de salvar els habitants de la terra. Servint-se de la seva música, i de no massa estratègia, aconseguiran burlar tota la tecnologia d'una civilització molt més avançada que la nostra.

Tot i que el primer que trobem en aquesta novel·la és una frase que assegura que està basada en fets reals i que la història és certa fins al seu detall més insignificant, es tracta de la darrera bogeria d'en Joan Miquel Oliver, compositor i ex-líder de la banda Antònia Font. El plantejament és fantasiós, així com els escenaris, però podria molt ben ser una al·legoria de com l'autor percep la realitat, així ho demostra també en les seves cançons. Una societat convertida en un ramat de cabres, màquines de clonar, cultura musical... A més, al llibre no li falta la seva part de crítica sobre la colonització alemanya de la seva Mallorca natal i sobre el model socio-polític que tenim. Per tant, rere una aventura delitant i absurda probablement calgui llegir entre línies per captar la profunditat del que s'hi explica. Com no pot ser d'altra manera, el llibre està farcit d'escenes còmiques, inversemblants i surrealistes. A destacar que els personatges de l'obra són músics i artistes reals, a excepció de l'Alexandra, almenys que jo sàpiga.

És un llibre tan curt que gairebé podria ser un relat llarg. Reconec que m'estava costant, perquè res sembla tenir sentit, però mica en mica li he anat trobant el gust i m'ha agradat la part més reivindicativa. Em costen aquestes històries tan esbojarrades, m'ha recordat al llibre del seu amic Albert Pla que vaig llegir recentment, però aquest m'ha agradat més, no és tan gamberro i té punts entranyables i curiosos. També he de reconèixer que llegeixo aquest autor per qui és, perquè adorava Antònia Font, però mica en mica li vaig trobant la gràcia com a escriptor. Costa entrar al seu univers, però quan hi ets també et costa marxar-ne. Per llegir-lo més val agafar-lo sense cap expectativa, conscient de que és una bogeria i prou, i deixar-se portar. Segurament així és més fàcil trobar-li les virtuts.

Valoració: @@@

dissabte, 2 de juny de 2018

Anna Grimm, Memòria mortal

Autora: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès editors, 2018
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 284
Llegit en: Català

Els propietaris d'una coneguda joieria de Lleida apareixen morts a trets. Feia poc que havien inaugurat una exposició amb peces antigues i de valor incalculable que ningú sabia que posseïen. Aquest fet pot tenir relació amb la seva mort? Eren una família molt apreciada i reconeguda, tothom es pregunta qui podria voler-los mal. L'equip de la sergent Anna Grimm s'encarregarà d'investigar un crim del qual no tenen cap pista inicialment. Paral·lelament, un dels seus col·laboradors, en Pau Caralt, està obsessionat en resoldre l'assassinat del seu germanet Genís, tot i que ja ha prescrit perquè va ser fa 25 anys. Demana ajuda a la sergent i ella s'hi implicarà per reobrir el cas. Plegats descobriran que existeix gent capaç de cometre les atrocitats més abominables.

No us refieu d'aquest títol de telefilm de dissabte a la tarda. El tercer llibre de la sergent Anna Grimm consolida la Montse Sanjuan com una de les dames del crim de casa nostra. Un llibre escrit a capítols curts que faciliten la seva lectura, tot i els salts temporals per entendre com arribem a la situació actual i que conté dos casos independents. És un procediment habitual que en els llibres de novel·la negra/intriga d'avui hi hagi un cas principal i un de secundari que involucra algun dels personatges, i en aquest cas no és la protagonista sinó un dels seus col·laboradors, així els anem coneixent més. És de lectura fàcil i ràpida tot i que no conté grans dosis d'acció. El procediment de la Grimm és intuïtiu i reflexiu, molt interrogatori i poca investigació científica i sobre el terreny. Els dos arguments estan ben trobats i trenats, però potser si no haguessin de coexistir podrien ser tractats amb més profunditat. Els dos donen per novel·les independents. La resolució una mica previsible, però també trobem sorpreses.

L'autora segueix una bona progressió amb els casos de la sergent Grimm, es nota molta lectura darrere la manera d'escriure que té, tot i que he de dir que em costa identificar-me amb la protagonista, probablement per pur prejudici. Una visió tan femenina, sense por de mostrar inseguretats, sensibilitat i necessitats és desacostumada perquè ens han acostumat a personatges forts, esquerps i durs. I tot i que l'Anna es defineix així de vegades, no ho és. Suposo que el personatge està definit com vol l'autora, però no és com la mateixa protagonista s'auto-defineix. L'estil reposat i tan dialogant m'ha fet pensar en l'islandès Indridason, hi he trobat semblances, tot i que no sé si són volgudes o no. Són llibres que passen bé i són agradables de llegir, encara que potser els falta una miqueta per ser rodons. Però no cal dir que seguiré llegint-los, és una sort seguir des del principi la maduració d'una saga com aquesta.

Valoració: @@@

diumenge, 27 de maig de 2018

Els estranys

Autor: Raül Garrigasait
Editorial, any: Edicions de 1984, 2017
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català
Premis: Millor novel·la catalana de l'any 2017 (Òmnium)

En aquesta novel·la, l'autor és un personatge més de la història. Rep l'encàrrec de traduir les memòries de Felix von Lichnowsky, militar prussià que va servir com a voluntari a la primera guerra carlina. Però quan investiga sobre aquest personatge en descobreix un altre: Rudolf von Wielemann. En Wielemann li crida més l'atenció ja que té unes notes que parlen d'en Lichnowsky, però els topònims que fa servir li són molt coneguts, ja que aquest personatge va estar-se a la seva Solsona natal el 1837, en plena guerra carlina. Wielemann va venir com a voluntari també per guanyar-se l'aprovació del seu pare. El seu objectiu és lluitar per restablir l'Ordre i derrotar els liberals, però per contra es quedarà atrapat a una terra estranya per ell i en la que amb prou feines es pot comunicar amb els vilatans. L'interès per aquest personatge farà que l'autor s'endarrereixi en la feina que té encomanada.  

El text d'aquest llibre va intercalant capítols de l'experiència d'en Wielemann a la Solsona del segle XIX amb la vivència de l'autor mentre va escrivint la història. El personatge és inventat però està situat en un marc històric recreat de manera fidedigna. Hi ha força diferència de registre entre els dos plans temporals. Les parts de l'autor, escrites en primera persona, són molt més planeres. Quan narra la història el text és força més guarnit i costa més de passar. Això sí, els diàlegs estan escrits amb el parlar de l'època i l'accent de la zona. En el llibre hi ha esforç pel que fa al llenguatge, es nota. Està molt cuidat i molt ben escrit, però a mi personalment se m'ha fet molt difícil de llegir, m'ha costat i m'entrebancava sovint. Em passa que amb una escriptura tan florida em despisto i em perdo.

M'esperonava a llegir aquest llibre que Òmnium el va premiar com a millor novel·la catalana de l'any passat, però no he aconseguit entrar-hi. Per una banda, el llenguatge se m'ha fet difícil, i per l'altra tampoc no ha aconseguit atrapar-me amb la història, no m'ha interessat prou. Per dir que m'han agradat més les parts en les que l'autor explica la seva experiència... Em sembla que és una llibre que cal llegir amb un bon nivell de concentració i jo no l'he tingut. Em sap greu valorar-lo malament, però no era un llibre per mi, tot i que cal reconèixer que està molt ben escrit, però malauradament això no sempre és garantia d'èxit, almenys pel que fa a mi.

Valoració: @@ 

dilluns, 21 de maig de 2018

Espanya de merda

Autor: Albert Pla
Editorial, any: Amsterdam, 2015
Títol original, idioma, any: España de mierda, castellà, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Martí Sales
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català

El cantautor uruguaià Raúl Gadea comença gira per Espanya de la mà d'en Tito, un mànager madrileny de dilatada trajectòria, encara que amb no massa sort amb els seus representats. S'estrenen a Galícia amb un notable èxit, i d'allà comença un 'road trip' que els portarà per tota Espanya, però no a tot arreu ho tindran fàcil, ja que el país està a punt de col·lapsar, a cada regió hi aniran trobant progressivament més mort i destrucció, mentre segueixen intentant fer 'bolos' per presentar en Raúl, que allà on pot tocar triomfa. Un viatge delirant per la geografia espanyola amb aparicions estel·lars de cantants reals com Quimi Portet, Andrés Calamaro, la Polla Records o Siniestro Total que juguen un paper en la història. Tot plegat amanit amb una bona dosi de crítica de com funciona Espanya i el món de la música i l'espectacle.

El meu germà em va regalar aquest llibre fa uns anys i la veritat és que no em venia especialment de gust llegir-lo, però arran de la polèmica que ha generat en un programa de televisió de gent que canta vaig pensar que era ara o mai. La impressió del llibre és que 'no és tan dolent com sembla'. De fet, tot l'inici del llibre és molt crític, l'Albert Pla no té pèls a la llengua i desmunta el govern, la monarquia, el clero, la corrupció urbanística i la precarietat que pateixen els artistes a Espanya. És sorprenent que el llibre no hagi estat censurat tal i com estan les coses, perquè en diu unes quantes de clares. Durant la primera part del llibre fins i tot sorprèn que aquest cantant esperpèntic pugui escriure de manera tan clara i centrada, tot i que més avançat el text ja comença el deliri i qualsevol cosa és possible. Però rere la façana que s'ha fet l'autor al llarg dels anys hi ha algú que coneix molt bé com funciona el joc i el país. L'aparició de músics reals en la trama i el record i referències a cantants ja desapareguts són de les coses que més m'han agradat.

Sense ser un gran llibre, tampoc no m'ha desagradat tant com esperava. És cert que passa d'una trama més o menys realista a una travessia per Espanya d'allò més delirant i surrealista, i això per mi li ha fet baixar punts, perquè pintava bé, però segur que hi haurà qui gaudirà d'aquesta imaginació desbordant i de vegades sense sentit. Millor que no expliqui com els va als protagonistes en el seu pas per Catalunya, i que ho descobriu si decidiu llegir-lo, però no sortim massa ben parats. No crec que sigui un autor que segueixi en cas que escrigui més novel·les, però no ha estat tan terrible. I ja va bé treure de la llista de pendents un títol que feia pinta d'eternitzar-se allà.

Valoració: @@