dimecres, 26 de desembre de 2018

Propòsits lectors pel 2019

L'any passat per aquestes dates vaig fer un post amb propòsits lectors pel 2018, que van ser els únics propòsits que em vaig fer de cara al nou any: la vida ja és prou complicada com per anar-nos posant més limitacions a sobre. El motiu? Doncs ja sabeu, sóc un comprador compulsiu de llibres, he aconseguit que aquest any n'entrin tants com n'he llegit (aproximadament), però en tinc uns quants que fa molt temps que estan a la llista de pendents i no aconsegueixen fer-se forat. Per això em vaig proposar llegir cinc d'aquests llibres i m'alegra poder anunciar que he aconseguit el propòsit, gairebé in extremis, però prova superada! Repassem-los, aquí us deixo les ressenyes pertinents:

Societat Negra - Andreu Martín (Gener)
Snow crash - Neal Stephenson (Gener-Abril)
Balanç fins a la matinada - Manuel de Pedrolo (Juliol-Agost)
La quinta mujer - Henning Mankell (Novembre-Desembre)
L'illa de Maians - Quim Monzó (Abril)

Així que aquest any faré el mateix, a veure si així aconsegueixo donar sortida a uns quants llibres del rebost. Els meus propòsits lectors per aquest 2019 són:

L'imperi dels lleons, Sebastià Bennasar
La meva parella em va regalar aquest llibre ja fa temps perquè sabia que m'agrada l'autor, però no he acabat de trobar el moment de llegir-lo, molts títols li han anat passant a davant i ja és hora d'agafar-lo. Amb un autor tan prolífic no et pots endarrerir tant.






Una columna de foc, Ken Follett
Cal tancar la trilogia que va començar amb 'Els pilars de la terra'. Follett era un dels meus autors de referència quan era jovenet i ja saps què trobaràs als seus llibres, una narració trepidant i poca imaginació amb els personatges. Problema, que només escriu totxos i no vull que se m'eternitzin. M'hi hauré d'esforçar. A més, és un préstec de ma mare, l'hauré de llegir abans que me'l reclami.



El club de la bona estrella, Amy Tan
Ja he perdut el compte del temps que fa que espera torn a la lleixa, he estat molt temps sense fer-li cap cas, però m'he resistit a desprendre'm d'ell. Ara que miro de llegir més autores pot ser un bon moment per donar sortida a una que és prou reconeguda.





L'ocell de foc, Emili Teixidor
L'Emili Teixidor va morir el 2012. Va haver-hi en aquell moment una proposta de llegir llibres seus i jo vaig recuperar de casa la meva mare 'L'ocell de foc'. És un autor que recordo molt de llegir quan era petit, però en vida adulta no he llegit cap dels seus llibres, tampoc ho vaig acabar fent aquell 2012, tot i les bones intencions. M'he proposat esmenar aquell greuge.



Tòquio Blues, Haruki Murakami
No, no he arribat a llegir tota l'obra traduïda d'aquest autor sense passar pel seu llibre més famós i reconegut. Aquest va ser el primer llibre que vaig llegir del japonès, com molta altra gent, ja fa molt temps d'això. M'he proposat revisitar aquell llibre per veure si aguanta la prova de la relectura. A més, fa tan temps que el vaig llegir que no ha tingut ressenya en aquest blog, m'agradarà fer-la.





Aconseguiré fer ple altre cop i llegir aquest 5 llibres proposats? Ho veurem a les acaballes de 2019, però m'esforçaré perquè així sigui! Veurem si les novetats m'ho permeten. Us desitjo un magnífic any lector a totes i a tots, i que el puguem anar compartint!

dilluns, 24 de desembre de 2018

La quinta mujer

Autor: Henning Mankell
Editorial, any: Tusquets, 2010, 3a edició
Títol original, idioma, any: Den Femte Kvinnan, suec, 1996
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Marina Torres
Número de pàgines: 631
Llegit en: Espanyol

L'inspector de policia Kurt Wallander acaba de tornar d'un viatge a Roma amb el seu pare, home difícil i amb qui té una relació complicada, però l'escapada ha anat sorprenentment bé i els dos han recuperat part de la connexió que havien perdut fa temps. Però les notícies que li donen els seus companys en tornar a la feina faran que aviat se li oblidi aquest viatge. Un parell de casos de desaparició esdevindran un infern per la policia d'Ystad. Els cossos apareixen i queda més que clar que no es tracta d'accidents o suïcidis: els finats van morir en unes circumstàncies extremadament doloroses i agòniques. Hi ha almenys un assassí voltant per Escània. Wallander sospita que es tracta de la mateixa persona, però els caldrà investigar molt per establir un lligam entre els dos morts, als quals aparentment no lliga res. L'inspector i els seus col·laboradors habituals tenen entre mans un cas que els recorda molt a la tardor passada, quan es van enfrontar a un psicòpata terrible. Qui sap si aquest cop serà encara pitjor.

Sisè llibre de la sèrie de l'inspector Wallander del suec Henning Mankell, una sèrie que he aconseguit llegir en ordre des del primer, tot i que ara feia anys que no la continuava. Com és habitual, trobem un protagonista reflexiu, intuïtiu i molt detallista en la seva feina que, malgrat estar sempre pendent de la seva vida personal, és la seva prioritat absoluta, hi té una autèntica relació amor-odi. Wallander s'envolta dels seus habituals Martinsson, Svedberg, Ann-Britt Höglund, Hansson o Nyberg entre d'altres, que el complementen i completen allà on ell no arriba. Aquí s'enfronten novament amb un psicòpata que els portarà de corcoll perquè no hi ha manera de lligar els morts que van apareixent. La història és enrevessada i amb molts condicionants, com ja passa en els altres llibres que he llegit, esdevé una mica repetitiva per les moltes voltes que donen els policies a les pistes que van trobant i les moltes vegades que repassen una investigació que els té perduts. De totes maneres, és una trama interessant que convida a continuar i a lligar tots els caps. Una mica inversemblant, però preval l'espectacle, és clar.

Com ja he comentat altres vegades, em sembla que Mankell està un punt per sobre d'altres autors i autores nòrdiques de novel·la negra, probablement és el que més m'agrada juntament amb l'islandès Arnaldur Indridason. El segueixo llegint en castellà per completar la col·lecció sencera, tot i que el llenguatge emprat en la traducció sembla ja una mica antiquat, de vegades grinyola. Com a detall, dir que no entenc l'obsessió de l'autor amb ser tan acurat a dir l'hora que és en cada moment. Descomptant aquests petits defectes, és un llibre que es llegeix bé, com els altres de la sèrie. Hi ha misteri, molta investigació i treball policial i un protagonista que t'has d'estimar sí o sí. Continuaré llegint la sèrie Wallander segur, però el que ja no puc garantir és la periodicitat.

Impressió general: @@@

dimecres, 19 de desembre de 2018

Estimats Lluc i Joana

Autor: Oriol Junqueras
Editorial, any: Sàpiens, 2018
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 35
Llegit en: Català

La ressenya d'avui és molt especial. L'autor d'aquest llibre és l'Oriol Junqueras, president d'Esquerra Republicana actualment tancat a la presó de Lledoners per haver permès que el poble català s'expressés a les urnes. Està en presó preventiva des de fa més d'un any, pendent de judici, i diguin el que diguin els mitjans, el retenen com a ostatge polític, per les seves idees. Junqueras és un home bo. Té dos fills petits que fa més d'un any que només pot veure a estonetes, però això no impedeix que pensi en ells cada dia. Fruit d'aquesta enyorança, neixen els contes que formen part d'aquest recull. Tots ells van dirigits a la Joana i en Lluc, els esmenta i els explica històries com si els ho estigués dient de viva veu. No són contes de ficció, són explicacions sobre natura, ciència o història que qualsevol pare gaudiria transmetent als seus fills, però exposades de manera molt didàctica i tendra, com només un home com Junqueras pot fer.

Quan vaig saber de l'existència d'aquest petit recull vaig pensar que no el volia llegir perquè se m'encongeix el cor de pensar que l'Oriol és a la presó. És pràcticament com envair la seva escassa intimitat. Però el partit ens l'ha enviat i la curiositat m'ha pogut. En les pàgines del llibret hi trobem un pare parlant als seus fills, explicant-los com és el món, algunes anècdotes curioses de la natura, història antiga del seu poble Sant Vicenç dels Horts... En resum, hi trobem amor, tendresa i la ferma voluntat d'un home de sentir els seus fills més a prop. I és clar, ho fa a la seva manera, planera i convincent que el converteixen en un bon docent. Ah, no es pot oblidar que 13 artistassos i artistasses han il·lustrat de manera altruista els contes per un resultat preciós i colorista que enamora. Una meravella d'edició.

Com és normal, aquest no és un llibre per puntuar ni valorar. Està fantàsticament escrit, és clar, i és entranyable, preciós, inspirador. Insisteixo, és el producte d'un pare amorós que estima els seus fills. Si teniu l'oportunitat, llegiu els escrits de l'Oriol, és tot tendresa. Oriol, et volem a casa. Et volem lliure. 

diumenge, 16 de desembre de 2018

Les nostres riqueses

Autora: Kaouther Adimi
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Nos richesses, francès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Casassas
Número de pàgines: 184
Llegit en: Català

Un jove estudiant rep l'encàrrec de buidar una llibreria al cor d'Alger, això li servirà per realitzar les pràctiques que necessita per completar estudis. La llibreria, un minúscul habitacle que ara servia com a biblioteca de préstec annexa a la universitat, passarà a millor vida per esdevenir una botiga de bunyols. En Ryad de seguida veurà que el miserable establiment té els seus defensors que intenten evitar que desaparegui un negoci amb molta història. Història que nosaltres podrem anar coneixent a través del dietari del seu fundador i d'uns protagonistes sense rostre que ens guiaran a través del temps. Edmond Charlot, l'emprenedor, el que perseguia els seus somnis fins les últimes conseqüències, no es va rendir mai, malgrat la guerra i les mancances, malgrat les crítiques, però la seva valentia va permetre que molts llibres i autors veiessin la llum, contra vent i marea. Realitat i ficció es barrejaran en aquesta obra que no deixa indiferent a aquells qui estimem els llibres.

Un gruix important del llibre es construeix amb el dietari d'Edmond Charlot que, a petites entrades en el seu registre, ens va explicant els seus èxits i les seves dificultats a través dels anys. Patirem amb ell i ens alegrarem amb ell dels seus premis i dels llibres que més il·lusió li fa publicar. A banda, també acompanyarem en Ryad en la seva dura tasca de buidar la llibreria en el present. L'oposició del veïnat arriba a tenir un puntet còmic i tot. La tercera veu són aquests narradors que parlen de la llibreria en primera persona del plural, nosaltres, els habitants d'Alger. Un llibre curt i que és molt agradable de llegir, les parts més redactades són entranyables i evocadores, encara que el que més m'ha atrapat ha estat la història de la llibreria des de la seva fundació el 1936. Barreja realitat i ficció, però per desconeixement del període de colonització francesa a Algèria no sabria dir què és real i què s'inventa l'autora.

Com tot el que publica Periscopi, aquest llibre és digne d'atenció. Un cop més ens transporten a un lloc remot, encara que molt més proper del que ens pensem, però aquest cop el protagonista és un editor i llibreter que estima els llibres, això fa que la seva lluita ens sigui molt propera i ens atrapi. La 'metaliteratura' és una cosa que sempre interessa als malalts de la lectura. Se'ns presenta un protagonista ja desaparegut que va lluitar pels seus somnis contra tot i tothom, amb coratge, amb determinació, que va fer creure la gent del seu voltant en els seus projectes. Un heroi. La seva memòria queda més que honorada en aquest llibre, agredolç a estones, però que es llegeix amb una espurna als ulls i un mig somriure als llavis. Agradable, entranyable i reflexiu, una lectura que potser no despertarà passions, però que difícilment pot decebre, tot el contrari.

Impressió general: @@@ i mitja

diumenge, 9 de desembre de 2018

Ha anat així

Autora: Natalia Ginzburg
Editorial, any: Edicions de la ela geminada, 2017
Títol original, idioma, any: È stato cosí, italià, 1947
Gènere: Narrativa
Traductora: Alba Dedeu
Número de pàgines: 112
Llegit en: Català

Jove i poc experimentada en afers del cor, la nostra protagonista s'acaba enamorant d'un home més gran que inicialment no li crida gens l'atenció. S'acaben casant tot i saber que el seu home ha estat i està enamorat d'una altra dona des de sempre. La seva relació és impossible i per això l'Alberto intenta oblidar-la i començar de nou amb algú altre. Però des del principi les coses entre els dos van de mal borràs i no aconsegueixen mantenir la relació amorosa que la jove desitja. Les escapades de l'Alberto, les seves mitges veritats i la negació a respondre cap pregunta fan que la noia es vagi submergint cada cop més en el seu petit món. Plena de desesperació i gelosia, s'auto-enganya per mantenir-se ferma però les coses no paren d'empitjorar i tampoc no aconseguiran l'estabilitat quan tenen la seva filla, una nena que rebutja instintivament els braços del seu pare, que acabarà desentenent-se'n del tot.

El llibre està escrit en primera persona i comença pel final. Sabrem de seguida, a les primeres paraules, com acaba. Faltarà per descobrir com s'ha arribat fins aquí. Motius no li'n faltaran a la nostra protagonista, ja que el seu marit li dóna una existència molt desgraciada. És una història dura d'un matrimoni en el que l'amor és inexistent i en el que l'entorn no ajuda a centrar una protagonista que no sap com afrontar les mentides i infidelitats del seu marit. Tot i estar escrita a mitjans del segle passat no sembla desfasada, s'ha fet una bona feina amb el llenguatge. Això no treu que costi una mica empatitzar amb la protagonista. Sembla una dona feble i submisa que no controla la seva vida, però acabarà mostrant la seva determinació i valentia quan la pitjor de les desgràcies li caigui a sobre.

Primer contacte amb aquesta escriptora i regust una mica agredolç. Per una banda, llibre curtet, una de les diverses novel·les curtes que conté la seva bibliografia, ben escrit i detallat. Per l'altra, una mica dens. També m'ha costat connectar amb el que explica. Pot ser un d'aquests casos que necessites una mica de temps per copsar la manera de fer de l'autor i fins que no hi entres no en gaudeixes com pots fer-ho. Per això penso que mereix una nova oportunitat que pot confirmar les bones sensacions i eliminar els dubtes. No diré que no m'ha agradat, però em costaria trobar les persones adients a qui recomanar-lo. Si ho torno a provar, veurem si millora aquesta primera impressió.

Impressió general: @@ i mitja
Una recomanació de l'Allau.

dimarts, 4 de desembre de 2018

400 llibres ressenyats

És tradició en aquest blog que, quan s'arriba a un número rodó de ressenyes, s'ha de mirar enrere i fer una mica d'estadística de tot el que he ressenyat. El 'Llibres, i punt!' ja compta amb 400 ressenyes, cosa que em fa molt content. Anem a repassar una mica els números!

Els llibres de ficció segueixen sent els meus preferits, encara que de tant en tant m'agrada llegir algun assaig o no-ficció. En total, comptant les biografies, constitueixen només el 4.5% dels llibres ressenyats. Els gèneres que més toco són la narrativa, que en ser tan genèric ja acumula 137 volums (34%), la novel·la negra puja i es posa en segon lloc, 51 volums (13%), intriga 49 (12%), els relats 36 (9%), ciència ficció 20 (5%) i fantasia 17 (4%). Com que les xifres comencen a ser altes, els percentatges no varien massa, perquè tampoc he canviat massa els meus hàbits lectors.

Si parlem d'autors i autores, les 400 ressenyes són de 232 mans diferents. Si mirem la progressió entre els altres resums, tenim 67, 126 i 176. Això vol dir que, tot i tenir uns quants autors de capçalera, també diversifico molt les lectures i m'agrada conèixer noves veus. Però si parlem dels clàssics de la casa, Salvador Macip s'ha destacat amb 23 ressenyes, seguit de molt a prop per Haruki Murakami amb 21. Molt lluny, trobem en Lluís Llort amb 9, Agatha Christie, Daniel Closa i Roald Dahl amb 7, Albert Sánchez Piñol, Terry Pratchett i George RR Martin amb 6 i Henning Mankell i Arnaldur Indridason amb 5. Però les ressenyes no ho són tot, perquè jo tenia una vida abans de tenir un blog! Si no parlem de ressenyes, sinó de llibres llegits, encara guanya Murakami amb 24 i en les primeres posicions també hi ha Robin Cook amb 21 i Neal Stephenson amb 11. Es pot consultar a l'apartat Top Ten d'autors i autores.

Si els classifico per procedència, dels 232 escriptors i escriptores 97 són dels Països Catalans, 25 de nous en les darreres 100 ressenyes. Un total de 8 són de l'Estat espanyol, amb només 2 de nous. 127 són de la resta del món, amb 29 de nous. Això vol dir que el 42% són producte de proximitat, el 55% són d'importació i només el 3% són de l'Estat. 168 són homes i només 64 són dones, 72-28%. Això és una diferència molt gran i sempre ho destaco perquè no m'agrada tanta desigualtat. El que sí que puc dir és que dels últims 100 llibres, entre els 56 nous autors i autores que s'han incorporat a la llista, trobem 31 homes i 25 dones, 55-45%. Això vol dir que vaig millorant en aquest aspecte i a més estic descobrint un munt d'escriptores molt interessants. Ara m'hi miro més a l'hora de triar. Però els percentatges de llibres llegits no són tan esperançadors. Aquest any he llegit 65 llibres escrits per homes, 33 escrits per dones i 2 de mixtos, que fan un total de 312 llibres escrits per homes, 86 escrits per dones i 2 de mixtos.

Sempre que puc llegeixo en català, això es reflecteix molt en els números. Dels 100 darrers llibres, 93 eren en català, 4 en espanyol i 3 en anglès. Això fan un total de 321 (80%) en català, 64 (16%) en espanyol i 15 (4%) en anglès. El percentatge de català està pujant. I també ho fa la quantitat d'originals en català que llegeixo, que dels darrers 100 llibres han estat 46 originals en català, per un total de 155 (39%). Deixant de banda els 79 llibres llegits en castellà o anglès, els 166 restants són traduccions d'altres llengües al català. Els originals en anglès segueixen sent majoritaris, i a banda del japonès i el suec, també hi ha italià, francès, portuguès i fins i tot polonès o coreà o turc.

I pel que fa a les editorials, cada cop llegeixo més editorials petites que tradueixen i publiquen en català. Aquestes es van fent un lloc a les primeres posicions de les ja 95 editorials que he llegit, 12 noves en les últimes 100 ressenyes. La classificació encara l'encapçala sobradament Labutxaca amb 64 llibres, però només n'he llegit 4 de nous dels últims 100. Empúries ja n'acumula 27 (7 nous), seguit per La Campana amb 20 (8 nous), Columna amb 16 (4 nous), Debols!llo amb 16 (però cap de nou, són tots dels primers temps del blog), Edicions 62 15 (5 nous), La Magrana 11 (6), Proa 11 (1), Periscopi 11 (6), L'Altra 10 (5), Males Herbes 10 (3), Quaderns Crema 9 (2) i Cossetània 7 (2). 

I aquest és el resum dels primers 400 llibres ressenyats en el meu estimat blog. Arribarem als 500? Quina xifra més meravellosa seria. Aviat tornaran les ressenyes, que ja sabeu que sempre porto un llibre o altre sota el braç. Moltes gràcies per llegir-me i comentar-me!

divendres, 30 de novembre de 2018

El jurament

Autora: Sílvia Romero
Editorial, any: Bromera, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 329
Llegit en: Català
Premis: Premi de Narrativa Blai Bellver

La parella s'ha instal·lat ja a Llançà, a la casa nova. Ella, la Pilar, pintora. Ell, en Manel, antiquari. Encaren el futur plegats amb moltes ganes i il·lusió, de moment el pla és acabar de gaudir de les vacances. Però un regal inesperat els farà canviar els plans de pau i tranquil·litat. Reben a casa un quadre propietat d'un dels mentors de la Pilar, el reconegut expert en art Geoffrey Slater. És una peça del que ell anomena 'autors menors', que a la Pilar li agradava molt. Però amb una anàlisi en detall del quadre se n'adona que, sota la pintura anomenada Alfa i Omega, s'amaga una altra obra que pot pertànyer a un autor molt més reputat. Per corroborar-ho emprendran un viatge al Regne Unit que els portarà a reconstruir el camí que ha fet el quadre fins els nostres dies. Camí que, mentrestant, nosaltres anirem coneixent de la mà dels testimonis que el van crear i posseir al segle XVII, quan la pesta assolava pobles sencers. Fins coneixerem l'autor original de l'obra.

La novel·la compta amb dues parts i un epíleg. La primera servirà per introduir la història i anirem saltant en el temps i l'espai per situar-nos en tres escenaris diferents, Catalunya en l'actualitat, Anglaterra al segle XVII i Holanda també al segle XVII. La segona part se centra a Anglaterra i només saltarem del passat al present per anar coneixent, per una banda, les investigacions sobre la troballa i, per l'altra, les vivències dels primers posseïdors del quadre. Les dues trames són interessants i es complementen bé, tot i que la del passat s'estén una mica més enllà del que caldria i podria constituir una història completament independent no relacionada amb la pintura. La barreja entre personatges de ficció i esdeveniments i personatges històrics està prou ben aconseguida i sempre aporta un atractiu a aquesta mena de novel·les. Està escrita de manera planera i es llegeix amb agilitat, encara que m'hi ha semblat trobar algunes incorreccions en la llengua i també alguna errada argumental, però potser queda resolta al final.

Ja és la tercera obra que llegeixo de l'autora, que segueix confiant en mi com a ressenyaire dels seus llibres. No m'equivoco si dic que aquest és el que m'ha semblat millor dels tres. És una història complexa amb diferents escenaris i temps, però se'n surt bé a l'hora de combinar-los. Es llegeix amb facilitat ja que l'escriptura és molt planera. Això sí, sense voler explicar massa, un dels personatges se m'ha fet força carregós. Ja es diu d'ell que és el 'pallasso' del grup, comença amb força fent algunes bromes enginyoses, però després cansa una mica que només digui ximpleries. Tot i així, aporta un toc d'humor a una història més aviat dramàtica, per una part, i intrigant per una altra. Una mica previsible a estones, però té sorpreses fins el final de tot. Si decidiu llegir-lo, passareu una bona estona de lectura.

Impressió general: @@@

AQUESTA ÉS LA RESSENYA NÚMERO 400 DEL LLIBRES, I PUNT!

dimecres, 21 de novembre de 2018

Aprendre a parlar amb les plantes

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Periscopi, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

Perdre la persona que estimes en un accident és una de les coses més dures que li pot passar a algú. Imagineu-vos com deu ser perdre-la dos cops. En Mauro acaba de perdre la vida. Marxava de casa amb el seu cotxe però no ha arribat a destinació. Es dóna el cas, però, que just abans de marxar havia comunicat a la Paula que la seva relació s'havia acabat, que hi havia una altra persona i que ja tenia decidit acabar amb tots aquells anys de convivència. En molt poc temps la Paula rep dos cops dels que li costarà molt recuperar-se. La mort no és una cosa que es pugui amagar, però la decisió d'en Mauro la coneixerà molt poca gent i turmentarà la nostra protagonista gairebé tant com la seva absència. Comença el procés de dol de la Paula, de qui coneixerem fins els pensaments més íntims i tots els detalls dels seus sentiments. Un camí de superació que no serà fàcil i que remourà tots els aspectes de la seva vida, però que tindrem el privilegi de compartir com si de la nostra amiga més íntima es tractés.

Aquesta és una història escrita en primera persona i de manera tan gràfica i explícita que és impossible no imaginar-se la Marta Orriols interpretant el paper de Paula. Al final de molts capítols, a més, es reserva un espai per dirigir-se a en Mauro, com si li expliqués a ell directament el que li està passant pel cap en aquell moment. És fàcil pensar que 'Aprendre a parlar amb les plantes' és un llibre trist i depriment, parla de la mort i del dol, parla de pèrdues i de reconstruir-se. Però ens equivocarem si el descartem perquè no ens ve de gust llegir una història lacrimògena. Aquest llibre és tendresa, és poesia, són sentiments en carn viva. Cada situació, cada esdeveniment i cada estat mental de la protagonista són els naturals, els lògics en les seves circumstàncies. És humana, sensible però forta alhora, lluitadora sense tenir la sensació d'estar lluitant. I la Marta Orriols ens ho explica amb una senzillesa, però al mateix temps amb una complexitat d'estil que ens atrapa en la teranyina de la història i no podrem sortir. Però no hi ha perill de ser devorats per cap aranya, els que devorarem serem nosaltres: un llibre amb una escriptura exquisida i molt treballada que no ens deixarà marxar.

Tenia ganes de llegir aquest llibre després de la bona impressió de l''Anatomia de les distàncies curtes', però em vaig enfadar una mica amb Periscopi perquè veia que li estaven fent molta propaganda i en canvi 'Canteu, esperits, canteu' de la Jesmyn Ward, que a mi m'havia agradat, passava una mica desapercebut. Això me'l feia agafar amb suspicàcia, però aviat se'm va passar la 'tonteria'. M'ha agradat molt, m'encanta la manera que té la Marta Orriols de descriure les situacions, me les fa sentir molt properes i versemblants. És un llibre que parla de coses tristes, però no és trist. És tendre i és profundament humà. Vénen unes ganes d'abraçar la Paula... L'autora passa la prova de la novel·la, que és el que li reclamava en llegir-li els relats, no fa altra cosa que callar-me la boca contínuament. No només la passa, ho fa amb nota altíssima. És un llibre molt recomanable, però convé llegir-lo en el moment apropiat, quan no estem patint del mateix mal que la protagonista o d'algun similar. La Marta Orriols s'ha guanyat un lector fidel, però també ha generat una gran expectativa pels seus propers treballs. Sort que ja he après a no dubtar d'ella.

Impressió general: @@@@

dimecres, 14 de novembre de 2018

Fills de la Setena Onada

Autor: Salvador Macip
Editorial, any: Fanbooks, 2018
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 286
Llegit en: Català

La vida a Brawnytown és d'allò més monòtona i estereotipada, malgrat que ja entrem en el segon terç del segle XXI. A l'institut les animadores surten amb els jugadors de futbol americà i aquests es dediquen a intimidar els 'empollons', que intenten passar desapercebuts. Però les coses estan a punt de canviar. L'Abigail és una de les noies més maques de l'escola, però vol deixar de ser el florer que acompanya el Linebacker estrella. Vol una vida normal, sense ser el centre d'atenció de tots els seus companys. Es fixa en en Wilbur, un xaval a qui paga perquè li faci els treballs i que aparentment és completament anodí. Però quan a en Wilbur se li comencen a aparèixer encaputxats vestits de negre per passar-li missatges xifrats en sobres ja es veu que no és una personeta qualsevol. Ni ell ni els seus amics saben de què va la pel·lícula, però en Wilbur no és qui es pensen que és, ni com es pensen que és. És especial. 

Després de molts llibres compartits, Salvador Macip torna a escriure en solitari una mini-saga que constarà de dos volums. Aquest és el primer dels dos i posa les bases pel que serà, sens dubte, una segona part molt més fantàstica i atrevida. El llibre és un crossover d'intriga encarat a un públic jove. Els protagonistes tenen 17 anys i bona part de la història narra les interaccions entre protagonistes a l'entorn de l'institut. La trama es va complicant i cada cop apareixen més elements per arribar al nus de la qüestió, però potser inverteix massa temps a descriure el món adolescent dels protagonistes. Sempre des de la perspectiva del lector adult, és clar. El que es pot intuir del passat d'en Wilbur és prou intrigant i té un rerefons científic, és aquí on aconsegueix captar més l'interès. Alguns elements són una mica confusos, però confio que quedaran ben lligats a la segona part. Una crítica que faria és la vessant futurista del llibre. L'acció se situa uns 15-20 anys en el futur, no és massa, però al ritme que avança la tecnologia m'hauria esperat que els canvis es notessin en tots els aspectes de la societat i només es perceben en casos concrets. 

El final de 'Fills de la Setena Onada' deixa més interrogants que respostes, ja apunta a que la vida d'en Wilbur està a punt de fer el tomb definitiu. Haurem d'esperar fins a Sant Jordi per conèixer el desenllaç d'aquesta història d'intriga futurista que introdueix alguns elements interessants, però que no ens deixa veure, de moment, per on acaben d'anar els trets. La part de les relacions personals del protagonista sí que són més tòpiques i previsibles, personalment m'interessen menys. Però la història de fons s'ho val i evidentment la completaré amb el segon volum. D'ell espero que la càrrega científica i d'intriga guanyi a la part més juvenil. Em sembla que a en Wilbur ja se li ha acabat la innocència. 

Impressió general: @@@ generoses

divendres, 9 de novembre de 2018

Canteu, esperits, canteu

Autora: Jesmyn Ward
Editorial, any: Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Sing, Unburied, Sing, anglès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Josefina Caball
Número de pàgines: 301
Llegit en: Català
Premis: National Book Award 2017

El pare és a la presó. La mare sovint no hi és tota i a més veu el seu germà mort quan va col·locada. L'àvia té càncer i no li queda massa temps de vida. L'avi s'ha de carregar la majoria de responsabilitats de la casa. La Kayla, la germaneta petita, no té cap figura paterna que tingui cura d'ella, només en Jojo, un pre-adolescent que porta el pes de totes les desgràcies de la família a l'esquena. Pot ser pitjor la seva situació? I tant: és un nen mestís, fill de mare negra i pare blanc i viuen al sud dels Estats Units. Un dia qualsevol reben una trucada: en Michael, el pare, surt de la presó i li demana a la seva dona Leonie que el vagi a buscar. La dona, els seus dos fills i una amiga emprendran el viatge en cotxe cap a la presó de Parchman, on també havia estat tancat l'avi, a qui tothom anomena Pa. El viatge evidenciarà encara més el poc instint maternal de la Leonie, que només té ulls per en Michael. També revelarà a en Jojo alguns detalls de l'estada d'en Pa a Parchman, una història que només ell pot acabar d'explicar-li.

La veu d'aquesta història la posen en primera persona en Jojo i la Leonie, que es reparteixen els capítols alternativament amb només la participació d'un convidat sorpresa que en té alguns de propis. Tot i això, el fil narratiu és únic i l'anem teixint des de la perspectiva dels tres personatges, això sí, amb nombrosos records i flashbacks que ajuden a construir la trama i a entendre-ho tot. És una història de misèria, tant moral com física, en la que un acte salvatge pot amagar compassió però en canvi una mare pot no fer honor, en absolut, a aquest nom. Crua, difícil, però esquitxada d'humanitat per totes bandes. No estalvia explicar amb detall els problemes racials que fins i tot ara a l'actualitat hi ha en aquell territori. I ho fa amb una mirada clara, sense embuts però sense laments. Descriu una realitat que és, i tal com és. De postres també hi ha aportacions del més enllà, perquè ningú que no mor en pau se n'acaba d'anar mai.

Tinc la impressió que aquest llibre no ha tingut tanta difusió com altres títols d'aquesta editorial, que ja sabeu que em té el cor robat. Però em, sorprèn més que el boca-orella no hagi fet la seva feina. No és un llibre fàcil i requereix una lectura reposada i conscient, però definitivament mereix una oportunitat. En la meva opinió, admet menys matisos que altres obres sobre quin dels personatges aglutinarà més simpatia, però no hi ha bons ni dolents, només supervivents. Hi ha comportaments reprovables, bales perdudes, però tots tenen la seva vessant humana, i precisament per condició humana, per totes les vivències, no poden evitar ser com són. Un llibre interessant, ben aconseguit i ben fet. Com deia, mereix una oportunitat, i l'autora probablement més d'una.

Impressió general: @@@

diumenge, 28 d’octubre de 2018

La forma de l'aigua

Autor: Andrea Camilleri
Editorial, any: Edicions 62, 2010
Títol original, idioma, any: La forma dell'acqua, italià, 1994
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Xavier Riu
Número de pàgines: 244
Llegit en: Català

Un conegut polític, líder del seu partit, mor en circumstàncies estranyes i en un lloc de baixa estofa que no el deixa en gaire bon lloc. Sembla que ha estat un atac de cor mentre practicava sexe amb una dona que ningú coneix, això convulsionarà la seva família i provocarà canvis necessaris dins del partit. Hi ha pressa per tancar el cas i passar pàgina, però el comissari Montalbano no està tan segur que hagi estat un simple atac de cor. Amb una mica d'insistència i dedicació descobrirà tota la trama que s'amaga rere la mort de Luparello i entendrà les conseqüències que se n'estan derivant. Si hi afegim la influència de la màfia, la corrupció, dones fatals i escombriaires que veuen una oportunitat per sortir de la misèria ja tenim un bon combinat per amanir l'estrena del carismàtic comissari Salvo Montalbano. 

Després de moltes recomanacions aquí a la xarxa m'he decidit a estrenar-me amb Camilleri. Volia començar pel principi, però em va costar trobar aquest títol en català i me'l vaig fer portar a la llibreria de referència. Me'l vaig quedar tot i les advertències de la llibretera, ja que es tracta d'una edició per gent amb visibilitat reduïda i té la lletra gegant, cosa que en dificulta una mica la lectura, paradoxalment. Tot i així és un llibre que es llegeix ràpid i una trama que avança amb facilitat. Camilleri retrata la societat siciliana en la que la corrupció i la picaresca són la normalitat i on Montalbano és el comissari bonàs que suposa l'excepció. Home carismàtic, divertit i enginyós que ja apunta maneres en aquesta primera aparició. Tot i així, la història és una mica embolicada i la quantitat de noms en italià que no paren d'aparèixer fan que et perdis, falten arbres genealògics aquí. El final no és ben bé com estem acostumats en les novel·les negres, però això és Sicília, amics meus!

El millor que puc dir d'aquesta obra és que no serà l'única que llegeixi de l'autor. Tinc intenció de donar-li més oportunitats perquè probablement amb una no es pot captar tot el que pot oferir. Cal acostumar-se a l'escenari, als personatges i a la seva manera de fer, i aquest llibre se m'ha quedat una mica curt i m'ha embolicat massa. Probablement no és la millor traducció que se'n podia fer, tampoc. Però hi insistiré perquè vull saber més de Montalbano, vull conèixer els altres elements del conjunt i vull anar-me fent meu aquest univers sicilià que segurament en alguns casos em repugni, però que no deixa de ser molt literari. Podria dir que la primera experiència Camilleri xep-xep, però s'ha guanyat el dret a noves oportunitats. Veurem si la propera em convenç més.

Impressió general: @@  

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Els llits dels altres

Autora: Anna Punsoda
Editorial, any: Amsterdam, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 142
Llegit en: Català
Premis: Roc Boronat 2018

Una dona desesperada li aboca tot a una vella coneguda que regenta una fonda prop de la masia on es va criar. La Claustre no es guardarà res al pap, anirà relatant els episodis més dolorosos de la seva vida, des que era una nena amb pocs anys fins a la dona de 30 que és ara, aquells que l'han marcada i que també l'han convertit en una supervivent. El camí no ha estat fàcil i no estalviarà cap detall: abusos, trastorns alimentaris, relacions tòxiques i tota mena d'experiències. Una vida que es va convertir en una espiral autodestructiva amb un inici més o menys clar, però amb un futur del tot incert. La Claustre segueix aquí i les ha passades de tots colors, però el simple fet de pensar en algun dels esdeveniments viscuts li obre les ferides i necessita pausa.

L'Anna Punsoda debuta amb aquesta novel·la en primera persona que té aparença d'autobiografia, però que fa desitjar que hagi viscut poques de les coses que explica. Amb una narrativa àgil i sense massa complicacions va saltant de capítol en capítol a moments concrets de la vida de la Claustre i no estalvia detalls. Parla de sexe desacomplexadament, descriu sensacions provocades per fets traumàtics i arriba a ser completament escatològica sense despentinar-se. És d'agrair llegir veus femenines que exposin la realitat amb tanta claredat, cruesa i amb molta valentia, malgrat que no sempre és fàcil llegir el que explica. No és un llibre agradable, ni hi trobarem tendresa i sí molta incomprensió i aïllament. Un cop de puny a la cara en tota regla. 

D'un llibre així és difícil dir si m'ha agradat o no. Li he trobat qualitats literàries i també algun defecte, com ara que no totes les desgràcies que li passen a la protagonista es tracten amb la mateixa profunditat, com si l'autora s'hagués recreat molt més en allò que li és més proper, encara que potser és just al contrari. Però que estigui ben fet no vol dir que agradi llegir el que explica, per més versemblant que sigui. Costa, s'ha de reconèixer, és dur i de vegades desagradable, senyal que hi ha bona feina, però la sensació lectora és la que és. En certa manera m'ha recordat a Permagel pel tipus d'història, però l'escriptura potser és una mica menys elaborada. Com amb l'Eva Baltasar, caldrà veure com l'autora es desenvolupa en altres registres per saber si compleix allò que apunta.

Impressió general: @@ i mitja

dissabte, 20 d’octubre de 2018

La mort del comanador, llibre 1

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2018
Títol original, idioma, any: Kishidancho Goroshi (Killing Commendatore), japonès, 2017
Gènere: Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 428
Llegit en: Català

A qui no li ha passat mai que la seva parella, un bon dia, i sense motiu aparent, li digui que ja no pot continuar vivint amb ell i que vol acabar la relació? Als protagonistes de Murakami, per descomptat, els passa cada dos per tres. Al nostre jove de 36 anys i sense nom li acaba de passar. Una mica desconcertat, decideix que serà ell que marxarà de casa i no es pensa discutir per les poques propietats que compartien. Només feia 6 anys que eren casats. Ell es dedica a pintar retrats de gent amb diners que els llueixen als seus despatxos, ha assolit cert renom perquè els retrats que fa són molt bons. Però decideix que ho deixa tot enrere i marxa de viatge pel Japó amb el seu vell cotxe, fins que al cap d'un temps el seu amic Masahiko li proposa fer de masover a la casa que el seu pare té a la muntanya i que ha hagut de deixar perquè està perdent les facultats mentals. El pare resulta que és un pintor molt conegut, així que el nostre heroi s'instal·la a casa seva buscant un lloc on estar-se i recuperar la inspiració. Allà hi viu sense sobresalts fins que coneix en Menshiki, un veí de la vall amb unes intencions poc clares. Això, i que comença a sentir un estrany i repetitiu soroll a les nits que fins i tot fa callar els insectes...

Aquest és el primer llibre del que promet ser una trilogia. 'La mort del comanador', en el llibre, és un quadre, però també és una escena de l'òpera Don Giovanni de Mozart. Diverses expressions artístiques es venen a trobar en aquesta obra, la pintura té molta rellevància en aquest cas, però la música mai es queda enrere, aquest cop es parla sobretot de clàssica més que de jazz. Murakami ens torna a obsequiar amb una història que no s'escapa gens de la seva línia, amb un protagonista solitari amb una feina peculiar, una relació amb les dones en la que el sexe hi juga un paper important i en la que no hi manquen elements misteriosos i sovint fantàstics. Fantasia i realitat es barregen sense que cap dels participants se n'estranyi massa. Aquesta naturalitat, aquesta parsimònia en exposar tots els esdeveniments, són marca de la casa. Això sí, no sé si és perquè ja hi estic acostumat o si és per voluntat de l'autor, però en aquest cas el protagonista m`ha semblat 'menys inadaptat'. No és tan estrafolari com altres cops. Tampoc la càrrega de fantasia és tan gran com en altres ocasions, tret d'alguns fets puntuals, es podria considerar una història molt més canònica i 'humana'. De moment.

Què voleu que us digui, si ressenyo un llibre de Murakami tothom que m'hagi llegit algun cop sap que en parlaré bé. No serà una excepció en aquest cas i he de dir que aquesta obra comença en el rang alt. Sense ser especial, perquè no és diferent de la resta de la seva obra, t'atrapa i et fa llegir a un ritme molt àgil i amb una narrativa molt planera, de vegades una mica repetitiva, però agradable i intrigant. No hi ha grans estridències ni gens d'acció, però la simple participació dels diferents personatges ja et posa a l'aguait perquè saps que l'autor et pot sortir per qualsevol banda. Al final, les converses més inversemblants i aparentment fora de lloc t'acaben semblant d'allò més normals. Tot s'acaba relacionant, qualsevol escena, per estranya que sigui, evoca experiències passades al protagonista. La sensació de connexió en tots els esdeveniments de la vida també és marca de la casa. Per acabar, el mateix consell de sempre. Si sou fans de Murakami aquest llibre no us decebrà. Si sou d'aquests/es que ja heu provat l'autor i heu arrufat el nas, no us hi esforceu. Jo ja tinc ganes de llegir el segon, sembla que no hauré d'esperar massa.

Impressió general: @@@@

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Desig de xocolata

Autora: Care Santos
Editorial, any: Labutxaca, 2016 (publicat per primer cop el 2014)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 421 + índex de personatges
Llegit en: Català
Premis: Ramon Llull 2014

El retrobament entre dos amics que fa 9 anys que no es veuen, sota l'atenta mirada de la dona d'un d'ells. La història d'una família benestant de finals del segle XIX aficionada a l'òpera i habitual del Liceu. L'expedició a Barcelona d'una delegació francesa de xocolaters i d'emissaris reials al segle XVIII. Aquestes són les tres històries que formen aquest 'Desig de xocolata', aparentment inconnexes, però encadenades per un fil conductor que traspassa èpoques i escenaris. L'autèntica protagonista d'aquest llibre és inesperada i en coneixerem la seva història en ordre invers, de fi a principi. Pel camí trobarem tres situacions vitals diferents, en èpoques diferents amb uns protagonistes que no tenen res a veure, però que malgrat tot serviran d'acompanyants perfectes a la nostra protagonista al llarg dels segles.

'Desig de xocolata' està està dividida en tres grans blocs i en uns petits apèndix que serviran de cola per enganxar a la perfecció les tres històries independents. Les històries, totes elles diferents però narrades amb una gran mestria, tenen la particularitat d'estar escrites en una persona diferent i amb construccions particulars. La primera, ambientada al present, està escrita en tercera persona i narra una situació concreta mentre que construeix la història a base de records. La segona, en segona persona, és més lineal però té la particularitat que els capítols tenen el nom d'una òpera; òpera que tindrà algun protagonisme en aquell capítol. I la tercera, ambientada al segle XVIII i en primera persona, es construeix a base de cartes o de crònica del viatge destinada a una filla de Lluís XV, amb personatges reals de l'època i que fins i tot es permet el luxe d'explicar un capítol en forma d'obra de teatre. Està fet com si d'un exercici literari es tractés per tota aquesta diversitat, però el resultat final és excel·lent. El pols narratiu és àgil i absorbent i les trames es descriuen amb gran realisme i molt detall, de manera que la versemblança és notable.

Un gran descobriment per mi la Care Santos, que té una dilatada obra per a joves lectors i adults, però que fins ara no havia caigut a les meves mans. M'ho he passat molt bé llegint-la i penso que és una gran narradora amb una imaginació desbordant. Aquest llibre és un gran entreteniment. A més, no hi falta alguna que altra falca reivindicativa ni algun puntet d'humor que completen un conjunt heterogeni, però en el que no hi sobra res ni tampoc hi he trobat massa a faltar. No em sembla fàcil construir aquesta història en sentit invers i amb tants canvis, però l'autora se'n surt amb nota. Així que no puc fer més que aplaudir i declarar que aniré visitant la seva obra, que pot ser tan llaminera com la xocolata de la que tant parla en aquest llibre.

Impressió general: @@@@

dimecres, 26 de setembre de 2018

Sabates de taló italià

Autora: Magdalena Tulli
Editorial, any: Raig verd, 2018
Títol original, idioma, any: Włoskie szpilki, polonès, 2011
Gènere: Narrativa
Traductor: Xavier Farré
Número de pàgines: 162
Llegit en: Català
Premis: Premi Gdynia, Premi Gryfice, Premi a la trajectòria Julian Tuwim

La protagonista d'aquesta història no va tenir una infància fàcil. Mig polonesa i mig italiana, de petita la marginaven pels seus orígens, i a més era una mica desastre. Viure a cavall entre Łódź i Milà durant la Guerra Freda era enfrontar-se a dos mons totalment diferents capaços de capgirar la vida de qualsevol. Ara ha hagut de tornar a casa seva, a Polònia, a tenir cura de la mare que té un Alzheimer avançat. Els records que això li despertarà la portaran a la seva infància i primera joventut i a totes les dificultats que es va trobar, començant per com la tractava la seva pròpia mare, de qui ara ha de tenir cura i que pràcticament ni es recorda d'ella. Aquesta narració retrata amb molt detall la vida de l'autora ja que es tracta d'un relat força autobiogràfic.

Aquest és un llibre curtet però força dens, ple de reflexió i d'introspecció, així que no és un text fàcil, requereix una lectura amb cura i paciència. Els records de l'autora s'expliquen de manera molt detallada, però una mica desordenada, com si hagués escrit sense pensar-s'hi massa i a mode de teràpia. Però sigui així o no, la seva manera d'escriure és deliciosa, se li ha de reconèixer un ofici molt per sobre de la mitjana. Malauradament per mi, és una lectura que requereix posar-hi atenció, concentrar-se en el que explica l'autora per no perdre's en les seves divagacions, i no ha estat el meu cas. Pot ser també que no acabem d'identificar-nos amb el personatge, cosa que també m'ha passat, però si hagués estat capaç de concentrar-me en la lectura n'hagués gaudit molt més. Massa coses al cap.

No puc dir que aquest sigui el tipus de lectura que prefereixo, però tenia curiositat per aquesta autora i volia llegir-la. He de dir que la seva escriptura es mereix els elogis que rep, però com comentava, no he aconseguit entrar en el que explica per manca de capacitat d'atenció. I si no hi poses els cinc sentits, estàs perdut. Tant és així que tinc la impressió que, a banda d'haver-me perdut coses, no l'he acabat d'entendre del tot. Tot i així, no descarto tornar a llegir aquesta escriptora. En general no m'agrada el concepte de novel·la autobiogràfica, però potser en algun altre registre aconseguirà atrapar-me més.

Impressió general: @@

dimecres, 19 de setembre de 2018

Istanbul Istanbul

Autor: Burhan Sönmez
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Istanbul Istanbul, turc, 2015
Gènere: Narrativa
Traductors: Pelin Dogan i Miquel Saumell
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

En una cel·la d'una presó d'Istanbul s'apleguen quatre dissidents que han estat capturats i reben tortures. No es coneixien d'abans, però les hores compartides en aquest espai minúscul, les penúries i les condicions d'insalubritat, els converteixen en els millors amics que han tingut mai. Tots tenen la seva pròpia història, els motius pels quals estan allà, però no és massa segur compartir-los. En canvi, passen els dies explicant-se contes, acudits, enigmes i tot allò que els passa pel cap per fer passar el temps entre una sessió de tortura i la següent. Fins i tot imaginen que són fora, que munten banquets i amb el pensament viatgen lluny. L'estudiant Demirtay, el Doctor, l'Oncle Küheylan i el Barber Kamo són els nostres protagonistes, tots ells molt diferents, però inevitablement units per un destí que no sembla que els hagi de ser gens favorable.  

El llibre es divideix en 10 dies consecutius i cadascun d'ells ens l'explica un dels protagonistes. El text salta constantment de la penosa situació que viuen en el present fins als contes, records i reflexions sobre l'Istanbul 'de dalt', fins a tal punt que de vegades costa saber què és ficció i què realitat. No és un llibre amb un argument canònic, relata la difícil existència diària de quatre presos que conversen i miren de fer-se la vida una mica més senzilla. Mica en mica anirem descobrint detalls de la seva vida anterior, els seus anhels, les pors i també les seves impressions sobre Istanbul, una ciutat que estimen molt. L'escriptura és planera, però també poètica, a estones. No és senzill de llegir, sense tenir en compte que en alguns punts descriu tortures que poden resultar desagradables per algú.

Arriscar-se a llegir sobre aquests temes, sobre realitats tan allunyades i diferents de la pròpia, però que alhora retraten esdeveniments malauradament realistes és sempre una incògnita. Pots trobar un text que et meravelli i et sorprengui, o potser no arribes a connectar amb el que s'hi explica. Em temo que amb aquest 'Istanbul Istanbul' m'ha passat una mica això, no m'he acabat d'identificar amb els personatges ni a entrar en la història. Potser sóc d'arguments més clàssics i m'has semblat que els contes i vivències que s'hi expliquen eren massa inconnexos, sense seguir un fil que pogués seguir. És cert que les incògnites es van resolent, però també en queden moltes a l'aire. El meu ha estat un problema més aviat d'interès, perquè no es pot dir que no estigui ben escrit i que no aporti una visió mínimament optimista d'una de les situacions més terribles que he llegit en un llibre, però ja se sap que quan no entra, no entra. Tot s'ha de dir que no conec la ciutat, potser això m'ha posat les coses més difícils.

Impressió general: @@

diumenge, 9 de setembre de 2018

And then there were none

Autora: Agatha Christie
Editorial, any: Harper Collins, 2003 (publicat per primer cop el 1939
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 250
Llegit en: Anglès

Deu estranys es dirigeixen cap a un allotjament de luxe situat en una illa a una milla de la costa a la que només s'hi pot arribar en barca. A tots ells els ha arribat una invitació apel·lant a una antiga coneixença amb l'amfitrió U. N. Owen o amb algú proper. Res els fa sospitar que hi ha gat amagat fins que estan tots junts però el tal Owen no apareix per enlloc. La mateixa nit d'arribar, mentre sopen, salta una estranya gravació que recita un crim que van cometre cadascun d'ells i que la justícia no va ser capaç de condemnar. La gravació els adverteix que pagaran finalment pel que van fer. Al principi no s'ho prenen seriosament, però efectivament comencen a caure l'un darrere l'altre. A l'illa no hi ha ningú més, per tant l'assassí ha de ser un d'ells, i això encara fa més por. Com s'ho faran per sortir-se'n? Estan tots en mans d'un maníac, però qui de tots ells és?

Com la mateixa autora adverteix abans de començar l'obra, aquest llibre conté una dificultat afegida per no aixecar la llebre abans d'hora i aconseguir que no siguem capaços d'endevinar, com és habitual, qui és el culpable. A fe que se'n surt sorprenentment bé. Aquesta és una de les històries més clàssiques d'Agatha Christie que aquí es va traduir com a 'Deu negrets' per una cançó infantil que va enrere i cada cop n'hi ha menys. En realitat, a la versió original eren soldadets. Tots els personatges són de casa bona però tenen secrets a amagar. Com sempre, ens hi trobarem molts esdeveniments que no sabem com poden haver passat, l'assassí és molt metòdic i clava tots els temps i escenaris. Com sempre també, anirem sospitant d'un o altre a voluntat de la Christie, que es divertia prenent-nos el pèl i ho aconseguia sense problemes. Té molt mèrit jugar amb uns paràmetres tan acotats i sortir airosa. 

No sé si és perquè l'he llegit en versió original, però potser aquest és el llibre d'Agatha Christie que més m'ha agradat. He de dir que les traduccions de la mítica col·lecció del Molino són execrables i el llenguatge tan quico que fan servir tiren enrere a qualsevol. En anglès no ho he notat tant, segurament perquè no tinc prou nivell, però m'he pogut centrar en la història i és molt bona, misteriosa i intrigant. Una trama que segur que té moltíssimes versions més modernes i si no les hauria de tenir. L'escenari i el plantejament són molt originals i estan molt ben resolts, encara que, com sempre, l'autora hi posi una mica d'inversemblança, que si no no seria ella. L'he llegit més a poc a poc del que es mereix per l'idioma, però ho he passat bé llegint-lo i això és el que compta. Quina imaginació tenia aquesta dona!

Valoració: @@@@

dimecres, 29 d’agost de 2018

Cada set onades

Autor: Daniel Glattauer
Editorial, any: La Campana, 2010
Títol original, idioma, any: Alle sieben Wellen, alemany, 2009
Gènere: Narrativa
Traductora: Carme Gala
Número de pàgines: 249
Llegit en: Català

Ha passat un temps prudencial des que l'Emmi Rothner i en Leo Leike van perdre el contacte. Havien mantingut una intensa i emotiva correspondència via mail que no s'havia acabat de materialitzar mai, molts condicionants impedien que els dos fessin els passos necessaris i aparentment tan desitjats. Però s'enyoren i l'Emmi decideix tornar a contactar. Inicialment es troba amb una resposta automàtica del correu del seu amic i es tem el pitjor, però finalment en Leo li respon i aquí recomença la seva història en comú. No poden estar junts, però separats tampoc. En aquesta segona part de Contra el vent del nord els protagonistes traspassaran la pantalla de l'ordinador per acabar-se trobant, allò que els feia tanta por. Es decebran mútuament en veure's? S'agradaran? Farà això que perdin l'interès l'un en l'altra? Els caldrà ser valents o honestos, no és gens fàcil jugar-s'ho el tot per tot per algú que no has vist mai i de qui només coneixes les paraules escrites a través del correu electrònic.

El primer que penses quan ja portes unes quantes pàgines d'aquest 'Cada set onades' és que la continuació era innecessària, que la història de l'Emmi i en Leo es podria haver acabat a 'Contra el vent del nord. Però no ens agraden els finals agres: ens cal un final feliç. Mica en mica la història remunta i es posa al nivell de la primera part. Història que, com en aquella ocasió, es construeix íntegrament a través de correus electrònics creuats, alguns de llargs, d'altres de poques paraules. Hi ha trobades entre els protagonistes, però mai els veurem parlar, sempre coneixerem només els mails anteriors i posteriors. Les converses són enginyoses, múrries, punyents, intel·ligents i de vegades fins i tot patètiques. Hi ha retrets i enrabiades, els sentiments estan sempre a flor de pell, però segueix sense ser una trama excessivament ensucrada, de manera que atrapa i et va interessant el que passa a cada protagonista i el que els passa en comú. Es pot seguir jugant a veure quin dels dos fa més ràbia, perquè com ja passava al primer llibre, si es diguessin les coses pel seu nom no hi hauria història per explicar. Però s'entén que no siguin massa directes i que els costi tant comunicar-se fàcilment.

Si el primer llibre ja va ser una grata sorpresa, perquè n'esperava poc, aquest segueix la mateixa línia. Fan bo de llegir i atrapen per aquesta manera original d'exposar la història, tan limitant de vegades, però atractiva per les possibilitats que dóna també. Un llibre fàcil i que es llegeix molt ràpidament, arregla el sabor agredolç del final del primer llibre i així es tanca el cercle. Ideal per llegir a la platja i si us agraden les històries d'amor una mica enrevessades. No he vist cap altre llibre d'aquest autor disponible, però si n'arreplego algun no descarto seguir-lo llegint.

Valoració: @@@

dilluns, 27 d’agost de 2018

Apleganúvols

Autora: Gemma Barberan
Editorial, any: Proxima (autoedició), 2018
Gènere: Relats
Número de pàgines: 109
Llegit en: Català

El llibre que ressenyo és una miqueta especial. És molt curtet però consta de tres parts, la primera de les quals conté micro-contes curts d'imaginació variable, segons la terminologia de la mateixa autora. Històries que són en molts casos reflexions o que fan reflexionar, amb finals inesperats i on la filosofia i la mitologia hi juguen sempre un paper important. La segona part són retalls autobiogràfics, alguns ja publicats en el blog de l'autora i d'altres inèdits, tots ells moments que van marcar la seva vida, com ara el naixement de la seva filla Sara. Aquí la filosofia també hi juga un paper. Finalment, una darrera part que és un recull de frases de la Sara i converses familiars que són d'allò més entranyables. Aquest és el primer llibre en solitari de la Gamma Barberan, que a la catosfera coneixem amb el nom de Gemma Sara.

Aquesta no serà una ressenya com les habituals però sí que diré unes quantes coses sobre el llibre. La majoria de relats o vivències són de format curt, gairebé posts. Estan molt ben escrits i exposats, cosa que no és cap novetat pels que seguim el blog 'Truquem al Gegant del Pi?'. Els relats són imaginatius, tot i que algun em sembla que no l'he acabat d'entendre. Però he de dir que a mi em costa llegir en paper el que trobo en els blogs. Per mi són dues parts molt diferenciades del meu entreteniment: llibres i blogs. Així com no vull trobar posts llarguíssims i bíblics, tampoc no vull trobar un blog quan llegeixo un llibre. Manies que té un. Vull dir amb això que no m'ha agradat? No. És agradable de llegir i algunes històries ja les coneixia. Alhora podem conèixer també una vessant més creativa de la Gemma, però em cal una mica més, relats més treballats, més bastits i amb més context. El que trobem en aquest recull són embrions d'històries que podrien créixer i esdevenir bons relats, i com que té una bona lletra, no dubto que pot aconseguir escriure aquests bons relats. Per això espero que no deixi d'escriure, que s'hi dediqui amb ganes, perquè d'aquí en poden sortir coses més grans, segur que sí.

dijous, 23 d’agost de 2018

La rebel·lió dels animals

Autor: George Orwell
Editorial, any: La Butxaca, 2016 (tretzena edició)
Títol original, idioma, any: Animal Farm, anglès, 1945
Gènere: Distòpia
Traductora: Marc Rubió
Número de pàgines: 140
Llegit en: Català

A la granja dels Jones els animals estan tips de ser esclaus i que els maltractin a canvi de res. El porc més ancià, en Major, un dia té un somni i reuneix tots els animals de la granja per explicar-los-el. Es rebel·laran contra l'home, prendran el control del mas i viuran autònomament del seu treball, en comunitat i amb igualtat. En Major no trigarà a morir, però els seus deixebles Napoleó i Snowball continuaran la seva obra i els animals del Mas Pairal prendran el control, faran fora els humans i el nou Mas dels Animals serà tal com somien. Tots els animals són iguals, aquest és un dels principals manaments que tenen, però de seguida es veurà que alguns són més iguals que d'altres. Els porcs cada cop manen més i modifiquen la realitat i els records de la resta d'habitants del mas, que malgrat tot hi confien. Aviat descobriran que el poder corromp, i que ni tan sols els animals se'n salven.

Quan pensem en Orwell és fàcil que ens vingui al cap el 1984, però aquest llibre és tant o més esfereïdor que aquell i té algunes peculiaritats que fins i tot fan que el superi. Els protagonistes són animals, però de seguida hi reconeixerem comportaments humans, manipulació de la informació i de l'opinió, la set de poder, els vicis... L'autor la va concebre com una sàtira de l'estalinisme i es val d'una distòpia comandada per animals per mostrar-nos les bones intencions inicials i com es corrompen fins a quedar-se com estaven abans. És un text curt i punyent i amb marcat caràcter crític. Si ve a '1984' l'escriptura de l'autor em va semblar feixuga, aquí és molt més directa i s'estalvia qualsevol tipus de palla. Per això es llegeix ràpidament i amb una esgarrifança perpètua, no surts d'una situació dolorosa que ja estàs a la següent.

N'havia vist l'adaptació en dibuixos animats i per això recordava força de què anava, però m'ha agradat molt llegir-lo i refrescar els detalls. La veritat és que si '1984' és de lectura obligatòria pel que explica, aquest llibre no m'ha semblat menys, al contrari. És el viatge més bèstia possible a la condició humana, un cop de puny constant a la boca de l'estómac. I un cop més, un llibre que passa dels 70 anys i que és molt fàcil d'extrapolar a la situació actual que vivim. Si no l'heu llegit ja, no el deixeu passar, és curtet i no us traurà massa temps Val la pena.

Valoració: @@@@

dimecres, 15 d’agost de 2018

Balanç fins a la matinada

Autor: Manuel de Pedrolo
Editorial, any: Selecta, 1963
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 316
Llegit en: Català
Premis: Sant Jordi 1962

Les coses a casa d'en Rogeli no estan bé. Ja és gran, fa uns anys que va deixar la fàbrica, els seus tres fills ja fan la seva i la relació amb la seva dona no pot ser més freda i distant. Com que ja no treballa, es veu obligat a fer tota mena de feines de casa sense protestar i a deixar-se tractar com un drap brut pels de casa. Com és possible que hagin arribat a aquesta situació? Si ell era el senyor de la casa, l'amo. Com s'ha pogut degradar tant. Emparat per la solitud de la seva cambra, una nit es posa a recordar esdeveniments de la seva vida que l'han portat fins al moment actual, en el que ja no es reconeix ni a ell mateix. A mesura que va retrocedint en el temps, serà conscient d'aquells moments crucials que el van fer anar cedint terreny i perdre el respecte dels seus. Fins quan es remunten els greuges? Té tota la matinada per pensar-ho.

El llibre explica, en capítols llargs, els moments clau que han portat en Rogeli, un home miserable i pocapena, a la situació actual, retrocedint en el temps en un període que va de 1953 a 1913. Ens posarà molt en situació per arribar a un fet culminant que va marcar un abans i un després en el respecte que li tenien. Malgrat que no es pot negar la impagable prosa de Pedrolo i una gran capacitat imaginativa, el llibre es fonamenta sobre els pilars del masclisme més recalcitrant, de manera que per més que mostri a la Rosa, la dona d'en Rogeli, com un ogre, en realitat aquest llibre no podria escriure's en l'actualitat, ja que l'imaginari col·lectiu ha canviat molt i la majoria d'actuacions i idees d'en Rogeli tampoc no serien acceptables. Més enllà d'això, en ser una primera edició el vocabulari també està molt desactualitzat, va ser escrit a finals dels anys 50 i es nota. Tot i així, la història és molt realista i ben explicada, un llibre sòlid i ben pensat, amb aquest plantejament original d'un home fent memòria en sentit temporal invers. El penalitza el context, però no pas l'execució.

El llibre se m'ha allargat per diversos factors. Un d'ells per l'edició antiga amb lletra minúscula i atapeïda. També és molt descriptiu i detallat, i això de vegades costa d'empassar. Em va costar una mica entendre de què anava la pel·lícula, però quan me'n vaig adonar va pujar enters. Sense fer-se pesat, costa una mica de llegir, però ja dic que té un plantejament original i està ben trobat. La capacitat de descriure la realitat del moment per part de l'autor és molt notable, tot i que sigui una realitat que no ens agrada. No és que el patriarcat i la masculinitat ferida no existeixin avui en dia, però aquí ens els mostra tan explícitament que et fa arrufar el nas més d'un cop. Reconec que aquest autor no m'apassiona tant com a alguna de la gent d'aquí, però no tanco la porta a anar descobrint la seva extensa bibliografia. A més, ara és fàcil, que han reeditat unes quantes obres seves en motiu del centenari del seu naixement!

Valoració: @@ i mitja

dijous, 2 d’agost de 2018

Montecarlo

Autor: Peter Terrin
Editorial, any: Raig Verd, 2018
Títol original, idioma, any: Monte Carlo, neerlandès,2014
Gènere: Narrativa
Traductora: Maria Rosich
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català

Està tot a punt perquè comenci el gran premi de Montecarlo. Els pilots ja estan a la graella de sortida i els mecànics fan els darrers arranjaments perquè la carrera més mítica del campionat surti rodada. Però encara falta la cirereta: la diva. La Deedee es passeja pel paddock davant de l'admiració de tothom, se sap estimada i admirada. De sobte creua la mirada amb el Príncep de Mònaco que l'esguarda des de la seva llotja. La jove actriu es disposa a creuar la pista per anar-lo a trobar, però en aquells moments el cotxe que té més a prop explota amb una gran deflagració. Per sort per la Deedee, un mecànic de l'equip Lotus, en Jack Preston, que està meravellat de tenir-la tan a prop aconsegueix interposar-se entre ella i les flames i li salva la vida a canvi de patir cremades de molta gravetat. Però això a ell li és igual: és l'heroi que ha salvat la diva! Amb l'explosió ningú no ha pogut veure qui ha salvat l'actriu, però en Jack està segur que ella ho sap i que tard o d'hora el seu reconeixement arribarà. Segur, segur que arribarà.

Aquesta història situa l'acció a l'any 1968 i tot el que s'hi explica fa referència a aquell marc històric, tot i que l'arrel del llibre l'hem de buscar en la necessitat de reconeixement que mostra en Jack Prestoni aquest fet és atemporal. Se sap un heroi, ha sacrificat la seva salut, gairebé perd la vida, i tot i que és un home humil i treballador que no busca soroll, es creu mereixedor de notorietat, o si més no d'un agraïment públic per part de la Deedee. A mesura que avança la història i es va recuperant, tindrà dubtes sobre si arribarà, però ell hi segueix confiant. Està escrit a capítols molt curts i això en facilita la lectura, que ja és àgil per ella mateixa. De vegades és tan important el que diu com el que calla. L'autor dibuixa molt bé els personatges i sap fer-los servir, tot i que a algun d'ells no li he acabat de trobar el sentit, però probablement m'ho hagi perdut.

És el segon llibre que llegeixo de Terrin i sé que me n'he deixat algun pel camí. Mentre anava llegint pensava que potser valdria la pena recuperar-los i explorar una mica més la seva obra. És un bon autor que treu suc de situacions molt concretes a partir de les quals és capaç de bastir tot un relat i de fer-nos qüestionar moltes coses. Potser no el posaria en l'excel·lent, però sí que es mereix el notable en les dues obres que li he llegit, ja se sap que també cal rodatge amb un autor per acabar-li de veure les virtuts, en canvi els defectes es veuen abans. Poques fissures aquest Montecarlo, poc a criticar-li, tret de la impressió general que deixa, que serà diferent en cadascú. En mi, suficient per obrir la porta a noves lectures seves.

Vaoració: @@@

divendres, 27 de juliol de 2018

Permagel

Autora: Eva Baltasar
Editorial, any: Club Editor, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

La protagonista de Permagel no està gaire centrada. Com la terra dels pols que no es desglaça mai, és pràcticament impossible travessar la gruixuda capa de protecció de la que s'ha envoltat. Va estudiar Belles Arts però no s'hi ha dedicat i només li agrada la lectura i estar aïllada del món. I el sexe, és clar. El sexe li agrada molt. Ja de ben joveneta va saber que era lesbiana i des de llavors ha viscut tot tipus d'experiències, fins i tot l'amor a trucat a la seva porta, però ella no l'ha deixat entrar. Només és capaç de pensar en la mort. Ha decidit que se suïcidarà, però no sap encara com, ni quan. La seva vida és un garbuix i vol acabar amb ella, s'auto-castiga tan com pot i no entén el món que l'envolta. Tot i així, la providència és capritxosa, i si ella no té intenció de cuidar d'ella mateixa, la pròpia vida s'entossudeix a no deixar-la anar.

La història de la protagonista sense nom de Permagel està explicada a retalls i a capítols curts. Anem fent salts a través de moments importants de la seva vida que expliquen com és ella, encara que el moment vital que viu en el present només el coneixerem al final. L'escriptura sembla a raig, deixant anar tot el que li passa pel cap, sense filtres de cap mena, amb la qual cosa aborda temes diversos sense censura i parlant-ne amb naturalitat. Com a exemples més importants, la mort i el sexe lèsbic s'emporten bona part del text, però també hi tenen cabuda la maternitat, l'adolescència o les relacions familiars entre molts altres. Però que sembli escopit a raig no vol dir que no estigui escrit amb un llenguatge molt cuidat, ple de metàfores i tota mena de figures literàries, poètic. Com que no té filtres, s'ha de llegir amb la ment una mica oberta, però si no som fàcils d'escandalitzar passa ràpidament i es pot llegir gairebé d'una tirada.

Tenia molta reticència amb aquest llibre perquè n'he llegit crítiques molt positives, però coneixent les temàtiques que tracta pensava que no aconseguiria interessar-me i no volia ser jo el que en parlés malament. Per sort, la sensació que m'ha deixat és majoritàriament bona, una grata sorpresa. Està molt ben escrit i és àgil de llegir, tot i que el que explica no és fàcil ni agradable. Tampoc no té una trama clara i canònica, però això no impedeix construir-te el personatge i que t'atrapi el que vas coneixent. Tot plegat superava les meves expectatives, però mentre arribava al final em preguntava si voldria llegir més llibres d'aquesta autora, i no ho tenia clar. Però un cop enllestit, l'edició t'informa que aquest volum és només el primer d'una trilogia, i penso que sí, que val la pena saber com continua, tant per com acaba aquest, com perquè penso que l'autora s'ho val.

Valoració: @@@ i mitja

diumenge, 22 de juliol de 2018

Informe urgent des dels escons 4 i 5

Autors: Albano Dante Fachín i Àngels Martínez Castells
Editorial, any: Pol·len, 2018
Gènere: No-ficció
Número de pàgines: 149
Llegit en: Català

Des de fa anys Catalunya viu moments polítics molt intensos, molts dies històrics, moltes jugades mestres, però massa sovint costa d'entendre què està passant, especialment en matèria de política parlamentària. És complicat saber què va passar en les dates prèvies al referèndum del primer d'octubre de 2017 i per què alguns partits encara retreuen els fets del Ple del 6 i 7 de setembre de l'any passat, entre d'altres coses. Un altre moment estrany i sorprenent va ser quan el grup de 'Catalunya Sí que es Pot' es va trencar per la meitat en directe amb tot el país pendent d'aquell Ple. Aquesta és una de les pedres angulars que motiven el llibre que ressenyo, escrit per dos dels protagonistes que posen de manifest les diferències entre el seu partit d'aquells moments, Podem, i l'altra facció de la coalició, Iniciativa. Les desavinences i enfrontaments interns van portar a uns a ser aplaudits pels partits sobiranistes i als altres pels impulsors del famós article 155.

No llegeixo gaire sovint no-ficció, i segurament aquest és el primer llibre sobre política que ressenyo al blog, però els dos autors d'aquest informe s'han guanyat el meu respecte i la meva admiració, així que em va atreure aquest llibre pel que tenien per explicar-nos. A més, vaig tenir l'oportunitat d'anar a una presentació i encara em va atreure més. I la veritat és que no em penedeixo d'haver-lo llegit, s'hi expliquen coses molt interessants de la legislatura passada, aquella que va acabar amb les eleccions del passat 21D. Moltes són interioritats del grup parlamentari de CSQP, considero que és molt bo que se sàpiga com funcionava aquell aiguabarreig que no comptava ni amb el suport de la cúpula dels Comuns. També hi ha moltes reflexions sobre els moments que van canviar la història del nostre poble, tant al Parlament com als carrers. És una visió de part d'algú que no es defineix com a independentista, però sí que persegueix una societat més justa i més igualitària, que és el que persegueix bona part del sobiranisme. Un nou país per canviar les coses, no per cometre els mateixos errors.

En moments com l'actual que l'interès per la política està molt estès, aquest és un document que pot interessar i pot ajudar a entendre uns mesos cabdals que han canviat la història per sempre. Cert que és la visió d'un perfil ideològic concret, però he de dir que m'hi identifico força i que les explicacions de l'Albano i l'Àngels els fan propers i compromesos amb la lluita de baix cap a dalt, sense deixar mai de banda la gent, cosa que els ha portat a deixar les formacions on militaven. És un llibre de política, de parlamentarisme i d'ideologia, amb molta reflexió i amb transcripcions integres de discursos i intervencions. Per això no és una lectura que es pugui recomanar alegrament, cal posar-hi interès. Però val a dir que està escrit de manera força planera i entenedora, amb alguna excepció en la que l'explicació es complica i costa una mica més, però no es fa pesat. No m'ho agafaré per costum, però llegir aquesta mena de llibres de tant en tant pot estar bé, sobretot si expliquen coses que no trobaràs al mitjans de comunicació.

Valoració: @@@