dimarts, 19 de juny de 2018

La tardor de la llibertat

Autor: Víctor J. Jurado
Editorial, any: Columna, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 261
Llegit en: Català

Catalunya està a punt de celebrar el seu referèndum d'autodeterminació, els fets es van precipitant: la intervenció de la conselleria d'economia, les manifestacions, els preparatius pel dia 1 d'octubre... Però no només el bàndol independentista s'organitza, molts agents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional seran enviats a la nostra terra per impedir la votació si és necessari. Entre ells hi ha la Irene, una agent valenciana que, com que parla català, farà funcions d'infiltrada entre el poble organitzat. Fa la seva feina amb diligència, tot i que les condicions en les que malviu a dins del vaixell del 'Piolín' no són les més apropiades. Però el que no s'espera és que coneixerà l'Arnau, un jove activista d'Arran, membre d'un CDR, que li suposarà un daltabaix. Els dos trobaran en l'altre una atracció inesperada en un dels moments més convulsos del país. Però la Irene no pot revelar-li la seva identitat real, el jove no li perdonaria mai. Com es pot gestionar una situació així?

En el llibre hi ha un tercer personatge, en Salvador, que representa l'equidistància i el desinterès en el que està passant, perquè té altres preocupacions, tot i que viu la situació amb angoixa. El seu desinterès també serà el del lector, ja que la seva participació sembla innecessària i només existeix per posar-hi el contrapunt: no tot és blanc i negre. Té una mica de participació, però no genera especial interès. Per altra banda, d'entre els dos bàndols enfrontats tampoc es parlarà de bons i de dolents. Els agents destinats a impedir el referèndum vénen a fer la seva feina que no és altra que endur-se urnes i vots, però no a atonyinar la població indefensa. Moltes coses s'esmenten però no s'expliquen en profunditat, l'autor hi passa només de puntetes, entenc que per no posicionar-se i donar importància a la relació dels dos joves. La història recent que coneixem només són els escenaris, a capítols curts, en dies assenyalats, que ens faran recordar molts moments viscuts en la nostra pell, però des de la visió d'algun dels personatges.

El punt fort que té aquest llibre és recrear de manera prou fidedigna els esdeveniments de finals d'any 2017. No amb profunditat, però prou per fer memòria. La història d'amor, en realitat, és una miqueta 'cursi'. En l'apartat de defectes, potser el registre és una mica canviant, a estones té un vocabulari més recargolat i d'altres és més planer. Però es llegeix bé, ens parla d'esdeveniments que coneixem molt bé, que tots explicaríem a la nostra manera, i l'autor els aprofita per novel·lar-los amb mirada ampla, encara que a molts ens serà difícil no posicionar-nos. Però ja se'n cuida prou de convertir la Irene en una simple professional de la seva feina i no en una 'a por ellos'. És una mica 'crossover' ja que els protagonistes són molt joves, però es pot llegir a totes les edats. Un llibre una mica oportunista, però que està prou ben fet i només perquè ens transporta a moments tan intensos val la pena fer-li una llegida. A més, es llegeix molt ràpidament.

Valoració: @@ i mitja

dissabte, 16 de juny de 2018

Un petit favor

Autora: Darcey Bell
Editorial, any: La Campana, 2017
Títol original, idioma, any: A simple favor, anglès, 2017
Gènere: Intriga
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 393
Llegit en: Català

Tenir una amiga és tenir un tresor. Sobretot per la Stephanie, després de perdre en un mateix accident el seu home i el seu estimat germanastre. Està sola amb el seu fill petit, en Miles, i ho passa malament. L'únic que la manté dempeus és el seu blog sobre maternitat, allà rep el suport de moltes altres marasses com ella. Però ara ha conegut l'Emily. Els fills de les dues són companys de classe i amics i això estableix una relació entre elles que per la Stephanie serà molt important. Però les intencions de l'Emily potser no són tan clares. Un bon dia li demana que reculli en Nicky de l'escola, el passarà a buscar al vespre. Però no apareix, ni tampoc els dies següents. A la Stephanie no li importa tenir cura del petit, però pateix per la seva amiga i acabarà fent equip amb el marit d'ella, en Sean, per intentar trobar-la i fer-se costat mútuament. On és l'Emily? En porta alguna de cap? Mica en mica ho anirem sabent...

Bona part del llibre està explicat des del blog de la Stephanie, i com que d'això aquí en sabem, diré que els seus posts molts cops són massa llargs per ser versemblants. Ara bé, allà es mostra una personatge, bàsicament una mare perfecta, que no es correspon exactament amb la persona que és en realitat, i això està bé. El llibre té tres parts, i en cadascuna ens anem introduint en el pensament d'un dels personatges, sense deixar els altres. Així com en la primera hi ha només capítols de la Stephanie i del seu blog, a la segona comencem a saber què hi ha en el cap de l'Emily, i a la tercera en el d'en Sean. La primera part és una mica pesada i repetitiva, la Stephanie fa rabieta, la veritat. Però després la cosa s'anima i la lectura s'accelera. Els personatges no són gaire creïbles, però hi ha marro, manipulació i girs de guió que mantenen l'atenció del lector. Tot i alguns tics de puntualització que no caldrien si els personatges estiguessin més definits, l'escriptura és àgil i les pàgines van passant amb facilitat.

En aquesta primera obra de l'autora Darcey Bell hi he trobat semblances amb la famosa i sobrevalorada 'La noia del tren' pel tipus d'intriga i els canvis de perspectiva, i fins i tot trets de 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' pels girs argumentals. Que els tres siguin títols editats per La Campana no és casualitat, són lectures intrigants i fàcils que distreuen i enganxen una mala cosa. Aquesta no arriba al nivell de Harry Quebert, però no és pitjor que 'La noia del tren', però en canvi no ha agafat tanta volada, senyal que l'altre en va tenir massa. M'ho he passat bé amb el llibre, tot i que la Stephanie i el seu posat de mare perfecta m'han posat dels nervis més d'un cop. Li falta un puntet de maduració a l'estil de l'autora, però s'haurà de veure com pinten els seus propers llibres. Una bona lectura per l'estiu.

Valoració: @@@

divendres, 8 de juny de 2018

Alexandra Schneider und ihr Casiotone

Autor: Joan Miquel Oliver
Editorial, any: L'Altra, 2018
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 102
Llegit en: Català

Alguna cosa ha passat que tots els habitants de la terra semblen comportar-se com cabres zombis. Però per sort, en Joan Miquel Oliver i l'Alexandra Schneider no han patit aquest mal ja que l'estudi d'ell es troba en un soterrani aïllat. Ells dos, amb ajuda d'altres amics artistes com l'Albert Pinya o en David Carabén descobriran que els responsables són uns extraterrestres que tenen uns objectius molt concrets, i ells hi tenen molt a veure. Sense cap voluntat de ser herois, començaran una aventura que els portarà a les llunes de Júpiter, però és l'única manera de salvar els habitants de la terra. Servint-se de la seva música, i de no massa estratègia, aconseguiran burlar tota la tecnologia d'una civilització molt més avançada que la nostra.

Tot i que el primer que trobem en aquesta novel·la és una frase que assegura que està basada en fets reals i que la història és certa fins al seu detall més insignificant, es tracta de la darrera bogeria d'en Joan Miquel Oliver, compositor i ex-líder de la banda Antònia Font. El plantejament és fantasiós, així com els escenaris, però podria molt ben ser una al·legoria de com l'autor percep la realitat, així ho demostra també en les seves cançons. Una societat convertida en un ramat de cabres, màquines de clonar, cultura musical... A més, al llibre no li falta la seva part de crítica sobre la colonització alemanya de la seva Mallorca natal i sobre el model socio-polític que tenim. Per tant, rere una aventura delitant i absurda probablement calgui llegir entre línies per captar la profunditat del que s'hi explica. Com no pot ser d'altra manera, el llibre està farcit d'escenes còmiques, inversemblants i surrealistes. A destacar que els personatges de l'obra són músics i artistes reals, a excepció de l'Alexandra, almenys que jo sàpiga.

És un llibre tan curt que gairebé podria ser un relat llarg. Reconec que m'estava costant, perquè res sembla tenir sentit, però mica en mica li he anat trobant el gust i m'ha agradat la part més reivindicativa. Em costen aquestes històries tan esbojarrades, m'ha recordat al llibre del seu amic Albert Pla que vaig llegir recentment, però aquest m'ha agradat més, no és tan gamberro i té punts entranyables i curiosos. També he de reconèixer que llegeixo aquest autor per qui és, perquè adorava Antònia Font, però mica en mica li vaig trobant la gràcia com a escriptor. Costa entrar al seu univers, però quan hi ets també et costa marxar-ne. Per llegir-lo més val agafar-lo sense cap expectativa, conscient de que és una bogeria i prou, i deixar-se portar. Segurament així és més fàcil trobar-li les virtuts.

Valoració: @@@

dissabte, 2 de juny de 2018

Anna Grimm, Memòria mortal

Autora: Montse Sanjuan
Editorial, any: Pagès editors, 2018
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 284
Llegit en: Català

Els propietaris d'una coneguda joieria de Lleida apareixen morts a trets. Feia poc que havien inaugurat una exposició amb peces antigues i de valor incalculable que ningú sabia que posseïen. Aquest fet pot tenir relació amb la seva mort? Eren una família molt apreciada i reconeguda, tothom es pregunta qui podria voler-los mal. L'equip de la sergent Anna Grimm s'encarregarà d'investigar un crim del qual no tenen cap pista inicialment. Paral·lelament, un dels seus col·laboradors, en Pau Caralt, està obsessionat en resoldre l'assassinat del seu germanet Genís, tot i que ja ha prescrit perquè va ser fa 25 anys. Demana ajuda a la sergent i ella s'hi implicarà per reobrir el cas. Plegats descobriran que existeix gent capaç de cometre les atrocitats més abominables.

No us refieu d'aquest títol de telefilm de dissabte a la tarda. El tercer llibre de la sergent Anna Grimm consolida la Montse Sanjuan com una de les dames del crim de casa nostra. Un llibre escrit a capítols curts que faciliten la seva lectura, tot i els salts temporals per entendre com arribem a la situació actual i que conté dos casos independents. És un procediment habitual que en els llibres de novel·la negra/intriga d'avui hi hagi un cas principal i un de secundari que involucra algun dels personatges, i en aquest cas no és la protagonista sinó un dels seus col·laboradors, així els anem coneixent més. És de lectura fàcil i ràpida tot i que no conté grans dosis d'acció. El procediment de la Grimm és intuïtiu i reflexiu, molt interrogatori i poca investigació científica i sobre el terreny. Els dos arguments estan ben trobats i trenats, però potser si no haguessin de coexistir podrien ser tractats amb més profunditat. Els dos donen per novel·les independents. La resolució una mica previsible, però també trobem sorpreses.

L'autora segueix una bona progressió amb els casos de la sergent Grimm, es nota molta lectura darrere la manera d'escriure que té, tot i que he de dir que em costa identificar-me amb la protagonista, probablement per pur prejudici. Una visió tan femenina, sense por de mostrar inseguretats, sensibilitat i necessitats és desacostumada perquè ens han acostumat a personatges forts, esquerps i durs. I tot i que l'Anna es defineix així de vegades, no ho és. Suposo que el personatge està definit com vol l'autora, però no és com la mateixa protagonista s'auto-defineix. L'estil reposat i tan dialogant m'ha fet pensar en l'islandès Indridason, hi he trobat semblances, tot i que no sé si són volgudes o no. Són llibres que passen bé i són agradables de llegir, encara que potser els falta una miqueta per ser rodons. Però no cal dir que seguiré llegint-los, és una sort seguir des del principi la maduració d'una saga com aquesta.

Valoració: @@@

diumenge, 27 de maig de 2018

Els estranys

Autor: Raül Garrigasait
Editorial, any: Edicions de 1984, 2017
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català
Premis: Millor novel·la catalana de l'any 2017 (Òmnium)

En aquesta novel·la, l'autor és un personatge més de la història. Rep l'encàrrec de traduir les memòries de Felix von Lichnowsky, militar prussià que va servir com a voluntari a la primera guerra carlina. Però quan investiga sobre aquest personatge en descobreix un altre: Rudolf von Wielemann. En Wielemann li crida més l'atenció ja que té unes notes que parlen d'en Lichnowsky, però els topònims que fa servir li són molt coneguts, ja que aquest personatge va estar-se a la seva Solsona natal el 1837, en plena guerra carlina. Wielemann va venir com a voluntari també per guanyar-se l'aprovació del seu pare. El seu objectiu és lluitar per restablir l'Ordre i derrotar els liberals, però per contra es quedarà atrapat a una terra estranya per ell i en la que amb prou feines es pot comunicar amb els vilatans. L'interès per aquest personatge farà que l'autor s'endarrereixi en la feina que té encomanada.  

El text d'aquest llibre va intercalant capítols de l'experiència d'en Wielemann a la Solsona del segle XIX amb la vivència de l'autor mentre va escrivint la història. El personatge és inventat però està situat en un marc històric recreat de manera fidedigna. Hi ha força diferència de registre entre els dos plans temporals. Les parts de l'autor, escrites en primera persona, són molt més planeres. Quan narra la història el text és força més guarnit i costa més de passar. Això sí, els diàlegs estan escrits amb el parlar de l'època i l'accent de la zona. En el llibre hi ha esforç pel que fa al llenguatge, es nota. Està molt cuidat i molt ben escrit, però a mi personalment se m'ha fet molt difícil de llegir, m'ha costat i m'entrebancava sovint. Em passa que amb una escriptura tan florida em despisto i em perdo.

M'esperonava a llegir aquest llibre que Òmnium el va premiar com a millor novel·la catalana de l'any passat, però no he aconseguit entrar-hi. Per una banda, el llenguatge se m'ha fet difícil, i per l'altra tampoc no ha aconseguit atrapar-me amb la història, no m'ha interessat prou. Per dir que m'han agradat més les parts en les que l'autor explica la seva experiència... Em sembla que és una llibre que cal llegir amb un bon nivell de concentració i jo no l'he tingut. Em sap greu valorar-lo malament, però no era un llibre per mi, tot i que cal reconèixer que està molt ben escrit, però malauradament això no sempre és garantia d'èxit, almenys pel que fa a mi.

Valoració: @@ 

dilluns, 21 de maig de 2018

Espanya de merda

Autor: Albert Pla
Editorial, any: Amsterdam, 2015
Títol original, idioma, any: España de mierda, castellà, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Martí Sales
Número de pàgines: 209
Llegit en: Català

El cantautor uruguaià Raúl Gadea comença gira per Espanya de la mà d'en Tito, un mànager madrileny de dilatada trajectòria, encara que amb no massa sort amb els seus representats. S'estrenen a Galícia amb un notable èxit, i d'allà comença un 'road trip' que els portarà per tota Espanya, però no a tot arreu ho tindran fàcil, ja que el país està a punt de col·lapsar, a cada regió hi aniran trobant progressivament més mort i destrucció, mentre segueixen intentant fer 'bolos' per presentar en Raúl, que allà on pot tocar triomfa. Un viatge delirant per la geografia espanyola amb aparicions estel·lars de cantants reals com Quimi Portet, Andrés Calamaro, la Polla Records o Siniestro Total que juguen un paper en la història. Tot plegat amanit amb una bona dosi de crítica de com funciona Espanya i el món de la música i l'espectacle.

El meu germà em va regalar aquest llibre fa uns anys i la veritat és que no em venia especialment de gust llegir-lo, però arran de la polèmica que ha generat en un programa de televisió de gent que canta vaig pensar que era ara o mai. La impressió del llibre és que 'no és tan dolent com sembla'. De fet, tot l'inici del llibre és molt crític, l'Albert Pla no té pèls a la llengua i desmunta el govern, la monarquia, el clero, la corrupció urbanística i la precarietat que pateixen els artistes a Espanya. És sorprenent que el llibre no hagi estat censurat tal i com estan les coses, perquè en diu unes quantes de clares. Durant la primera part del llibre fins i tot sorprèn que aquest cantant esperpèntic pugui escriure de manera tan clara i centrada, tot i que més avançat el text ja comença el deliri i qualsevol cosa és possible. Però rere la façana que s'ha fet l'autor al llarg dels anys hi ha algú que coneix molt bé com funciona el joc i el país. L'aparició de músics reals en la trama i el record i referències a cantants ja desapareguts són de les coses que més m'han agradat.

Sense ser un gran llibre, tampoc no m'ha desagradat tant com esperava. És cert que passa d'una trama més o menys realista a una travessia per Espanya d'allò més delirant i surrealista, i això per mi li ha fet baixar punts, perquè pintava bé, però segur que hi haurà qui gaudirà d'aquesta imaginació desbordant i de vegades sense sentit. Millor que no expliqui com els va als protagonistes en el seu pas per Catalunya, i que ho descobriu si decidiu llegir-lo, però no sortim massa ben parats. No crec que sigui un autor que segueixi en cas que escrigui més novel·les, però no ha estat tan terrible. I ja va bé treure de la llista de pendents un títol que feia pinta d'eternitzar-se allà.

Valoració: @@

dimecres, 16 de maig de 2018

Els desposseïts

Autora: Ursula K. Le Guin
Editorial, any: Raig Verd, 2018
Títol original, idioma, any: The Dispossessed, anglès, 1974
Gènere: Ciència ficció
Traductora: Blanca Busquets
Número de pàgines: 422
Llegit en: Català

Dos mons separats per molt més que no pas la distància interplanetària. Urras i Anarres són dos planetes bessons, de manera que cadascun és la lluna de l'altre. Anarres és una colònia que es va constituir seguint la doctrina d'Odo, un planera on les condicions de vida són molt més difícils, però en el que la gent que l'habita té un sistema social de cooperació, de responsabilitat i d'igualtat, sense possessions, sense govern, sense països, sense diners, sense banderes. Urras, en canvi, té un sistema capitalista molt més semblant al que coneixem, on la dona té un paper decoratiu i està allunyada de tots els llocs de decisió. Per primera vegada un habitant d'Anarres es disposa a visitar Urras, un eminent físic que ha guanyat un premi i ha obtingut una plaça en els prestigiosos centres d'investigació d'Urras. De la seva mà coneixerem les diferències entre els dos mons, i com n'és de difícil adaptar-se a una vida tan materialista i insolidària com la d'Urras. Tot i que en Shevek, el científic, també descobrirà que en aquesta societat súper-controlada i jeràrquica hi ha altra gent que renega del sistema.

Direm que aquest llibre és de ciència ficció, però de ciència ficció en té poca, i de ficció també. Evidentment es tracta d'una història inventada, però ben bé podria ser un manual de política. Constantment trobem referències que coneixem perfectament, descripció de les doctrines polítiques que ens és perfectament familiar. Parla de comunisme, parla de manipulació informativa, de control de la població, de repressió, de capitalisme salvatge, de desigualtat social i de gènere... toca tots els pals. I ho fa des del molt llunyà any 1974, cosa que ens fa pensar que, o bé no hem evolucionat gaire, o bé l'Ursula K. Le Guin era una gran visionària. Al llarg del llibre anirem saltant d'Urras, on s'esdevé l'acció actual, a Anarres, per saber com en Shevek ha arribat fins on és, a capítols alterns. Els capítols són llargs, no és un text fàcil i s'ha de llegir amb cura. Amb això vull dir que les pàgines no passen soles, cal anar mastegant i reflexionant el que llegim. Probablement no serà el que busca algú que agafa el llibre esperant trobar-hi acció futurista i naus espacials.

Si una cosa es pot dir d'aquest llibre és que és interessant. Ens planteja la nostra pròpia realitat des d'una perspectiva diferent, però igualment ens hi reconeixem. Fa pensar i fa entendre moltes coses. Posa en evidència tots els sistemes polítics i les baixeses humanes, i ens planteja infinitat de dilemes morals que no ens poden deixar indiferents. Què està bé, què està malament? Com d'important és la perspectiva? No és d'estranyar que aquesta autora estigui tan ben considerada, i és que aquesta és una obra de pes. No havia llegit res seu fins ara, però ha valgut molt la pena. Tampoc no és un llibre per a tothom, entenc que pot avorrir a alguna gent, sobretot depenent què s'hi busqui, però a mi que ja m'agrada la 'intriga política' n'he gaudit i m'ha semblat un text dolorosament actual. I quan un llibre que té més de 40 anys no sembla gens desactualitzat, és que és una obra sòlida capaç de traspassar generacions. A destacar l'espectacular edició en català que ha fet Raig Verd, amb coberta desplegable. Un llibre que val el temps que trigues a llegir-lo.

Valoració: @@@@

dissabte, 5 de maig de 2018

Teoria general de l'oblit

Autor: José Eduardo Agualusa
Editorial, any: Periscopi, 2018
Títol original, idioma, any: Teoria Geral do Esquecimento, portuguès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductor: Pere Comellas
Número de pàgines: 249
Llegit en: Català

A la Ludo no li agrada sortir de casa. On estarà millor que entre les seves quatre parets? Viu amb la seva germana i el seu cunyat, i tot i els esforços d'aquests, surt tant poc com pot. Angola viu dies de revolució, la independència de Portugal està a punt de ser un fet. Quan els seus parents desapareixen, la Ludo, atemorida per la situació del carrer, decideix aïllar-se del món: construeix un mur de totxanes davant la seva porta que la mantindrà lluny de tot i tothom durant més de 20 anys. Paral·lelament, coneixerem un seguit de personatges aparentment inconnexos dels quals aprendrem coses sobre Angola, i que conformaran un trencaclosques que ens ajudarà, a retalls, a entendre la Ludo i les seves dèries, i moltes de les coses que li passen durant els seus anys d'enclaustrament. Un fil desordenat que ens caldrà recompondre per entendre que tot té un sentit i una explicació.

Aquest és un llibre ben curiós. Podríem dir que té dues parts. A la primera hi trobarem capítols curts, en alguns casos són només un poema, o un fragment dels diaris de la Ludo, i anirem coneixent tant a la noia portuguesa com els altres personatges, de maner desordenada, caòtica i sense que hi hagi cap relació aparent entre ells. A partir de cert punt, les històries comencen a barrejar-se, els capítols segueixen sent curts però ens expliquen la relació entre tots els personatges que ens ajudarà a entendre la història de la Ludo i la de molts ells. Com deia, podrem acabar el trencaclosques que ens hauran anat servint amb les peces molt desordenades. L'escriptura és molt agradable, de vegades gairebé poètica i explica la realitat angolesa de l'època sense estalviar-nos detalls, però sense ser massa dur. Sorprèn i aconsegueix captar l'interès, perquè tot el que narra ens queda molt lluny, en el temps i l'espai.

La premissa d'aquest llibre no sembla massa engrescadora en un primer moment, però com que sé que Periscopi té un ull excel·lent, vaig decidir llegir-lo, i trobo que val la pena. És llegeix molt ràpid gràcies als capítols curts i a la manera tan planera que té l'autor d'explicar-nos la història, però que sigui planera no vol dir que no estigui dotat d'una escriptura rica i bonica. Una lectura reposada i agradable, reflexiva i tendra a la vegada. Una mostra més de la capacitat d'aquesta editorial de transportar-nos a llocs remots i conèixer altres realitats que ens ajuden a créixer. Segurament no aconsegueixi interessar a alguna gent, però jo m'ho he passat prou bé llegint-lo, no tinc un especial interès en temes històrics, però el que hi trobem és, sobretot, ficció. Prou recomanable.

Valoració: @@@

dissabte, 28 d’abril de 2018

Passatge de les Ombres

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2014
Títol original, idioma, any: Skuggasund, islandès, 2013
Gènere: Novel·la negra
Traductor: Maria Llopis
Número de pàgines: 319
Llegit en: Català

Un ancià de molta edat apareix mort a casa seva. La seva veïna fa dies que no el veu i avisa la policia. Sembla que ha mort plàcidament al seu llit, però l'autòpsia revela que el van ofegar, probablement amb un coixí. Qui podia voler mal a un home tan indefens? A casa seva guardava retalls de diari de l'assassinat d'una noia l'any 1944, durant la Segona Guerra Mundial, un crim que mai no va acabar de resoldre's. Això interessarà en Konrað, un policia retirat que donarà un cop de mà per esclarir què ha passat amb el vell, i qui sap si també amb l'assassinat d'aquella noia de fa tants anys. La família d'en Konrað es va veure tangencialment involucrada en aquell crim, per això encara manté una estranya atracció en ell. Així doncs, ens mourem entre dos plans temporals, la investigació que va tenir lloc durant la Guerra, i l'actualitat, i anirem coneixent els detalls de dos crims que fa tota la pinta que estan íntimament lligats.

Amb aquest llibre acabo les obres d'aquest autor islandès que han estat traduïdes al català, i em sap greu perquè gaudeixo força de la seva lectura. En aquesta ocasió no trobarem el seu inspector Erlendur Sveinsson, és un llibre independent de la saga, però sí que trobarem la seva clàssica investigació pausada, les seves converses i interrogatoris respectuosos, els lligams forts amb el passat i l'herència, i aquests paisatges islandesos que tant em fascinen. Els dos plans temporals es van alternant en cada capítol, no de manera consecutiva, sinó a mesura que va apareixent la informació, per complementar-se i no avançar esdeveniments. La trama és notable, encara que algun cop ens perdrem en el temps. També em sembla una mica inversemblant que el pes de la investigació actual el porta íntegrament un policia judicial retirat. Va informant al cos, però els responsables de la investigació en realitat no mouen ni un dit, o això sembla. Per ser que es tracta d'un cas d'assassinat... Però bé, tant és perquè en Konrað ens caurà bé, és clar. 

Potser costa una mica acostumar-se a aquest estil tan reposat i a aquestes investigacions consistents en parlar, parlar i parlar, però un cop ja coneixes la manera de fer d'aquest autor li acabes trobant el gust. No és només una novel·la negra, les històries que envolten els crims estan bastides d'una bona qualitat literària i estan molt ben trenades. Penso que val la pena llegir-lo amb mirada ampla. En aquest cas pensava que trobaria a faltar l'inspector Erlendur, però no ha estat així, és un bon llibre, i no hauria passat res perquè ell hi fos, penso que hauria estat perfectament compatible. I res, ara tocarà esperar a veure si algú reprèn les traduccions d'aquest autor que per mi és clarament superior a d'altres nòrdics que no paren de treure títols que s'anuncien a bombo i plateret. Esperarem pacientment, com ho faria un bon islandès. 

Valoració: @@@ i mitja

diumenge, 22 d’abril de 2018

La noia de l'aniversari

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2018
Títol original, idioma, any: Basudei garu, japonès, 2002
Gènere: Relat
Traductor: Albert Nolla
Número de pàgines: 78
Llegit en: Català

Era el seu vintè aniversari i no li tocava treballar, però una companya indisposada fa que hagi d'anar al restaurant on treballa. Tampoc no tenia plans massa emocionants. Per acabar-ho d'adobar, l'encarregat agafa un mal de panxa sobtat i no pot pujar a l'apartament 604 com cada dia a les 20h. Allà és on viu l'amo del restaurant, i cada dia, invariablement, l'encarregat li puja el sopar a aquesta hora, sempre pollastre amb alguna cosa més. Haurà de ser la nostra protagonista qui ho faci aquest cop. No ha vist mai l'amo, però no sembla una tasca difícil. Quan hi va, es troba un vellet estrany com no s'esperava. Després d'una estona de conversa desconcertant, ja que és el seu aniversari, el vellet li ofereix concedir-li un desig, el que ella vulgui. Com que només és un, se l'haurà de pensar bé. La noia marxa d'allà sense saber si el desig se li complirà, sense confiar-hi gaire. Però tampoc té cap motiu per no creure a aquell vellet encantador.

Tercer conte il·lustrat per Kat Menschik que llegeixo d'aquest autor, aquest cop en català de la mà d'Empúries. El relat en qüestió va ser publicat en el recull 'El salze cec i la dona adormida', un dels primers llibres que vaig llegir de Murakami. És un conte curt, estrany i que no aclareix res, però està escrit amb aquest estil de l'autor, tan misteriós, barrejant realitat i mons fantàstics que tant el caracteritzen. Descriu una situació en la que a qualsevol de nosaltres se'ns posarien els pèls de punta, però que els seus protagonistes viuen amb sang freda, o sang d'orxata, no sé. Com sempre, les il·lustracions de la Kat Menschik ajuden a pujar el grau de tensió i fer el relat més inquietant. El volum es completa amb un escrit de l'autor que fa referència a una anècdota relacionada amb el seu propi aniversari.

Sempre és agradable llegir Murakami i l'única pega que tenen aquests contes il·lustrats és que ja els he llegit abans en els seus reculls corresponents, i que es fan curts. A falta d'altres novetats, aquest no el podia deixar passar, aprofitant, a més, que ha sortit també en català. Potser no és dels seus contes més treballats, però ens situa en el seu univers en el que qualsevol cosa és possible, sense que això ens hagi d'estranyar. També és interessant llegir l'autor parlant d'ell mateix, a la part final, perquè és un paio molt autèntic, un home que senzillament, en un moment de la seva vida, va decidir que havia d'escriure, i així continua. Seguirem llegint-lo. Aquest blog no seria el mateix sense ell.

Valoració: @@@

divendres, 20 d’abril de 2018

Sant Jordi 2018

Tants anys fent ressenyes i parlant de llibres m'han fet adonar que les recomanacions, especialment en aquestes èpoques, són molt interessades i es fan més per orientar al lector (sobretot poc habituat) cap a uns llibres o altres, que no cap a la qualitat. Per això aquest blog no fa recomanacions, si no són personals. És a dir, puc recomanar-li un llibre a una persona en funció dels seus gustos o del que crec que li pot agradar, no en funció dels meus i del que m'agrada a mi. I recomanar en general no té sentit perquè cada lector és un món. Això ja us ho explicava l'any passat, i repetiré fórmula.

No recomano llibres, però sí que en compro, a cabassos. I aquí us presento la collita de Sant Jordi 2018, que em fa venir salivera només de mirar-la. M'agrada compartir amb vosaltres les meves adquisicions i m'agradarà si us ve de gust compartir les vostres. 


La noia de l'aniversari (Haruki Murakami): No pot haver-hi un volum de Murakami al mercat i que no vingui a casa. En aquest cas, un relat il·lustrat, que de fet ja he llegit i serà la propera ressenya. 

Els desposseïts (Ursula K. Le Guin): Raig Verd ha apostat molt fort per aquest llibre. Ciència Ficció del puny i lletra d'una dona mítica, que encara no he llegit mai i ara podré fer-ho en català. Tinc moltes ganes de llegir-lo. Ha estat el llibre que m'han regalat, petició expressa.

Anna Grimm, Memòria Mortal (Montse Sanjuan): Puc parlar de la companya Kweilan, però ja és tota una senyora escriptora d'èxit, i aquest és el tercer volum de la seva saga de la sergent Grimm. Aquest era obligatori.

Teoria general de l'oblit (José Eduardo Agualusa): un llibre ambientat durant la independència d'Angola, on una noia agafa por i s'enclaustra a casa... què pot sortir malament? Doncs és Periscopi, i amb això n'hi ha prou. Amb el pas dels mesos m'ha vingut de gust llegir-lo, no se'n parli més.

Els estranys (Raül Garrigasait): N'havia sentit parlar bé, però Òmnium l'ha considerat el millor llibre català de 2017, i aquesta ha estat l'empenta que li faltava per venir a casa.

Montecarlo (Peter Terrin): Una altra aposta de Raig Verd, d'un autor que ja he llegit, i vull confirmar les bones sensacions. Veurem si passa la prova de la segona lectura.

La rebel·lió dels animals (George Orwell): Un clàssic que ens faltava a casa i que encara no havíem llegit. Va ser la petició que em van fer, i no he dubtat a satisfer-la, és clar. També el llegiré jo més aviat que tard.

L'harem del Tibidabo (Andreu Martín): Heu vist qui és l'autor del llibre? Llavors ja no cal explicar-ne res més. Al mestre 'se le respeta'.

Aquest any n'han caigut 8 i tots en català. I ben repartidet entre editorials, moltes d'elles independents. Bé per mi! M'expliqueu les vostres adquisicions?

dijous, 19 d’abril de 2018

L'esborrany

Autora: Sílvia Romero
Editorial, any: Gregal, 2018
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 253
Llegit en: Català

Escriure i descriure la història de la família Soriguera no és fàcil i té mil i un matisos possibles. Això intenta fer una escriptora que presenta el seu projecte davant d'una editora i amiga, i l'haurà de convèncer perquè li publiqui el llibre. Comença per l'Aurelio, un noi que es veu obligat a emigrar de la seva Oriola natal per guanyar-se la vida cap els anys cinquanta del segle passat. L'Aurelio arriba a Barcelona i trobarà feina d'aprenent de fuster, tot i que no li interessa, perquè té un somni. Però gràcies a la feina també coneix l'Helena, la que serà la seva dona, i plegats construiran una família que haurà d'afrontar plegada, però amb moltes pugnes internes, el camí cap el nou segle, amb canvi d'estatus social, embolics sentimentals, gelosia entre germanes i molts fets més. La història dels Soriguera es va desenvolupant sota l'atenta mirada de l'editora, que l'aturarà quan li sembli per preguntar, per corregir o per fer suggeriments. Una manera original d'explicar un 'culebrot' clàssic, però a la catalana.

El nom del llibre respon a l'esborrany que l'escriptora presenta a l'editora, però la història que ha de captar la nostra atenció és la dels Soriguera. És una manera original d'afrontar un llibre, sembla que estiguem llegint un estadi anterior a la publicació, i com que coneixerem les pegues que hi posa l'editora i els perquès de la mà de l'escriptora, en un símil cinematogràfic podríem dir que és la versió estesa, amb comentaris de la directora. El que no és tan original és la història familiar, ja que molts dels esdeveniments que passen als protagonistes ja els hem vist o llegit en moltes altres obres. Està ben escrit i ben exposat, però el fet que existeixin tants drames familiars el fa una mica previsible en alguns punts. Per fer-lo més realista, li falta una mica més d'interacció dels protagonistes amb el context històric canviant, ja que la trama evoluciona durant uns 50 anys. La línia temporal només es va percebent de forma subtil, amb alguns apunts que sí que ajuden a situar-nos.

He de dir que els arguments d'aquest tipus no són els meus preferits. N'hem vist a moltes sèries televisives, i a infinitat de novel·les, però generalment no capten el meu interès. Per això no voldria valorar aquest llibre des d'una perspectiva errònia, perquè sóc conscient que sí que agraden a molta altra gent. Va de menys a més, al principi obliga a anar més lent, però a mesura que avança es fa més dinàmic. Té una innovació formal meritòria i curiosa, però en canvi no innova en el que descriu, perquè també hi ha una quantitat finita de coses que li poden passar a una família. M'ha semblat força treballat i hi ha esforç per inventar una història per a cada personatge, tot i que algunes són més creïbles que d'altres. Estic convençut que llegireu ressenyes d'aquest llibre molt més entusiastes que la meva, ja ho veureu. Depèn molt del gust lector de cadascú.

Valoració: @@ i mitja

dissabte, 14 d’abril de 2018

El projecte Rosie

Autor: Graeme Simsion
Editorial, any: La Campana, 2013
Títol original, idioma, any: The Rosie Project, anglès, 2013
Gènere: Narrativa
Traductor: Imma Falcó
Número de pàgines: 343
Llegit en: Català

Aquesta és la típica comèdia romàntica, del típic noi amb trastorn de l'espectre autista, Asperger no diagnosticat, professor de genètica, maniàtic de l'ordre i amb escasses habilitats socials, amb la típica noia caòtica, impuntual, fumadora i que treballa de cambrera. En Don busca parella i per això munta el típic qüestionari per trobar la dona ideal: el Projecte Dona per tota la Vida. És un qüestionari força restrictiu, per això no acaba de trobar dones que compleixin tots els requisits; però llavors se li apareix la Rosie. En Don és conscient que la Rosie no és candidata per al seu Projecte, no compleix cap dels principals requisits! Però sí que té voluntat d'ajudar-la a trobar el seu pare biològic, i per això es fan amics. Els típics amics que tenen alguna cosa més, però que no s'acaba de concretar perquè el noi no sap interpretar els senyals, i la noia té certa aversió als homes. Bé, ben mirat, potser no és una història tan típica, però sí que és una comèdia romàntica d'allò més especial i divertida. 

Aquest llibre és com si en Christopher Boone de El curiós incident del gos a mitjanit s'hagués fet gran i li hagués arribat el moment de buscar parella. En Don ho fa a la seva manera, pragmàtica, ordenada. Però pel lector veure com intenta sortir-se'n en un món ple de convencions socials, quan el seu cervell funciona d'una altra manera, és molt divertit. La història és fins i tot previsible, però la bona estona de lectura fluïda, absorbent i que sovint t'arrenca somriures i rialles compensa. Perquè no té res de convencional, per més que no deixi de ser una comèdia romàntica. Les peculiaritats d'en Don es van mantenint durant tot el llibre, tot i la seva evolució, i això fa que el nivell de la lectura no decaigui. És d'aquells llibres de narrativa àgil que es llegeixen molt ràpidament, d'aquells que et congracien amb la lectura sense buscar grans reflexions ni circumstàncies greus i profundes. Tot i que, entre rialles, també ens ajudarà a adonar-nos de com les persones necessitem tenir companyia, fins i tot les que semblen més independents.

Grata sorpresa la lectura d'aquest llibre. Ja en tenia bones referències, però la veritat és que m'ha convençut. Una història entranyable i uns personatges molt peculiars, en especial el protagonista, que et fan agafar-los afecte i acompanyar-los de principi a fi a molt bon ritme. La ment d'en Don funciona d'una altra manera, i ens ho anirà demostrant, però fins i tot la persona més racional té un coret que batega. Les dues coses en conjunt el porten a moltes situacions hilarants que en alguns casos freguen la vergonya aliena, però els riures estan assegurats. Em sembla un llibre recomanable per a tots els públics, només cal tenir ganes d'una lectura lleugera. Un llibre que atrapa.

Valoració: @@@@

dissabte, 7 d’abril de 2018

L'illa de Maians

Autor: Quim Monzó
Editorial, any: Quaderns Crema, 1998 (primera edició del 1985)
Gènere: Relats
Número de pàgines: 149
Llegit en: Català

Feia molt temps que no llegia a Quim Monzó perquè els seus relats no em van acabar de convèncer quan vaig començar-lo a llegir, però aquest recull m'ha congraciat una mica amb l'autor. Curtet com tots, compta amb una catorzena de relats separats en tres parts, i alguns d'ells són més llargs i elaborats del que li recordava. Els primers, sota el nom de 'Carrer dels dies feiners' són els més curts i amb l'estil que ja li coneixia, en alguns casos fregant l'absurditat i amb trames esbojarrades i irreals. A les parts 'A handkerchief or neckerchief of soft twilled silk' i 'La casa de l'estilogràfica' trobarem contes més llarg, amb més context i més complexos. Homes que un cop arribats a casa no reconeixen ni el lloc ni la dona, nens que estiuegen al poble i no entenen el vocabulari dels seus amiguets, poetes guardonats segrestats pel seu èxit, competicions sexuals entre voyeurs, i tot un seguit de personatges generalment mascles, tossuts, una mica cràpules i que ens porten d'una realitat sovint anodina a les situacions més inversemblants.

De l'autor destaca un domini absolut del vocabulari i de la llengua que dóna gust llegir, i el treure petroli de la quotidianitat més rutinària, és capaç de deformar l'univers que coneixem per portar-lo allà on vol. Els finals, sovint abruptes i precipitats, molts cops capgiren la trama o ens claven una patacada final, això és marca de la casa. Però en aquest volum els contes més llargs tenen una maduració que ens permet aventurar (no sempre) cap on van els trets. D'ell de vegades no m'acaben d'agradar els temes que tracta o les trames més recargolades, però això només m'ha passat amb els primers relats del recull, després m'han semblat més sòlids i absorbents. Per cert, la coberta que adjunto no és la de l'edició que tinc, que és la catorzena reimpressió, però no l'he trobada.

Em vaig prometre tornar a provar de llegir Monzó i ho he complert, i per alegria meva n'he gaudit més del que ho havia fet amb els tres reculls que havia llegit anteriorment, i això sempre és bona notícia. Pot ser el moment lector, o la maduració dels meus gustos, ves a saber. O que finalment he començat a entendre l'autor. El puntet d'ironia no falta mai, i potser costa acostumar-se a aquesta manera d'escriure i d'afrontar els tems. D'entre els 14 relats em quedaria amb 'Literatura rural', 'Porc bullit amb salsa de rave' i 'No n'estigui tan segur', encara que d'altres també m'han sorprès i agradat. Qui sap, potser és moment de tornar a llegir Monzó periòdicament! Alegries d'aquest any lector.

Valoració: @@@

dimarts, 3 d’abril de 2018

Snow Crash

Autor: Neal Stephenson
Editorial, any: Gigamesh, 2008
Títol original, idioma, any: Snow Crash, anglès,1992
Gènere: Ciència Ficció
Traductor: Juanma Barranquero
Número de pàgines: 420
Llegit en: Espanyol

El món és dels hackers. Almenys el Metavers, l'univers virtual que Hiro Protagonist, la Juanita, en Da5id i una colla més de programadors brillants van ajudar a construir. Ara el 'Carrer', el Metavers, ja és tota una realitat on molta gent es connecta cada dia, ja que la Realitat és perillosa i miserable. El Metavers és tan real que té les seves pròpies lleis i normes. I també té gent poderosa que en vol treure profit, és clar. Una nova droga amenaça als avatars, no seria estrany, si no fos que aquest cop no afecta només a l'avatar, sinó que transcendeix la virtualitat i pot afectar també la persona connectada. Quan això li passa a en Da5id, que queda amb el cervell fregit, en Hiro no tindrà més remei que implicar-s'hi. Les arrels d'aquesta droga, o més aviat d'aquest virus informàtic, són més profundes que no es pensa. Per sort, o no, comptarà amb el suport d'algunes personalitats poderoses, i amb la T.A., una korreu de 15 anys que poc s'espera el merder en el que es posa quan ajuda a en Hiro a repartir una pizza...

Aquest és el primer llibre que ressenyo d'en Neal Stephenson, però no pas el primer que llegeixo d'ell, ja que en realitat és el quart escriptor de qui he llegit més llibres. Fa uns anys el llegia sovint, però vaig acabar aparcant-lo. Es dedica al 'tecno-thriller', per dir-li d'alguna manera. Ciber-punk, un subgènere de la Ciència Ficció, i val a dir que se'n surt molt bé. Els seus mons futuristes, demacrats, perillosos, i els seus anti-herois supervivents basteixen bones històries en les que no fallen les pinzellades d'història antiga que ens ajuden a entendre com s'ha arribat a la situació actual. Fa un ús sempre avançat de la tecnologia i de la sociologia futura, ho espurneja amb apunts que denoten una bona documentació prèvia, i a més hi posa tocs d'humor subtils, o no tant, que arrenquen un somriure de tant en tant, en històries que no són precisament per riure. Tot això trobem en aquest Snow Crash, que és un bon llibre. La pega, una trama una mica enrevessada i en la que és fàcil embolicar-se i perdre's molts detalls.

Stephenson és un gran autor del gènere, encara no prou valorat, almenys a casa nostra. Fa un tipus de llibres que ja no capten el meu interès com abans, però això no m'impedeix valorar-li la bona feina. A banda de la trama, que no és senzilla, com comentava, m'ha costat avançar perquè he llegit la versió de butxaca de Gigamesh, que té una lletra minúscula. Per la premissa inicial podria fer pensar en 'Ready Player One', però res més lluny, l'estil és molt diferent i aquest no és 'per a tots els públics'. És un autor que recomano als habituals del gènere, però no és un llibre de lectura fàcil, tot i tenir un argument atractiu i prou absorbent, i aquest puntet d'humor que a mi m'agrada, però potser tampoc seria del gust de tothom.

Valoració: @@@

dissabte, 24 de març de 2018

Teoria King Kong

Autora: Virginie Despentes
Editorial, any: L'Altra Editorial, 2018
Títol original, idioma, any: King Kong Théorie, francès, 2006
Gènere: Assaig
Traductora: Marina Espasa
Número de pàgines:148
Llegit en: Català

Per aprofundir en la lluita feminista, convé llegir de tant en tant literatura sobre el tema, i aquest testimoni de la Virginie Despentes ens arriba com una glopada de realitat difícil de digerir. Partint de la seva experiència personal, l'autora exposa uns temes molt concrets que coneixerem des de l'altra banda, i d'una manera que no ens pensàvem. Les violacions i com les víctimes són titllades de vegades de culpables, i a més convidades a no explicar-ho massa. La prostitució allunyada de tot allò que és degradació i pura necessitat. La sexualitat femenina, en definitiva. La pornografia desmitificada. I en tots els casos, les barreres i entrebancs que troben les dones pels rols que se'ls ha assignat, i la dificultat de sobrepassar-los i ser lliures i autònomes. Tot des de la perspectiva d'una lliurepensadora per qui aquestes barreres no existien fins que hi va topar de cara.

L'escriptura de la Virginie Despentes és descarnada i una mica desordenada, però el que importa és el que diu, i no com ho diu. El llibre comença amb un pròleg de la Maria Cabrera que ja sembla que hagi buidat el pap després de molt temps de contenir-se, i el que trobem després és un testimoni cru i sense maquillatge del que ha patit una dona que no s'arruga, que no amaga el cap. El testimoni que podria ser el de totes les dones, però la pressió social i el patriarcat i totes les seves eines han estat històricament més forts. Sobretot, el que hi trobem és la desarticulació del vell concepte de 'sexe dèbil'. L'autora ha estat censurada i reprovada per explicar les coses tal com són, des de la perspectiva femenina, i això no agrada a certa gent. Però són la mena de veus que cal alçar per demostrar que homes i dones podem ser diferents en algunes coses, però ho som en moltes menys de les que ens han fet creure.

Vaig voler llegir aquest llibre pensant que cada frase seria una puntada de peu al baix ventre, i no ha estat així. És clar que hi ha crítica cap a la manera d'actuar dels homes com a conjunt, i generalitzar sempre és injust, però com a home he de dir que ens ho tenim ben merescut. Però més enllà, estem davant del testimoni d'una dona, des d'una visió femenina i amb un llenguatge clar i sense edulcorar, i això no hauria d'escandalitzar ningú, només pel fet que és una dona qui ho escriu. Estem poc acostumats a que sigui així i la mateixa autora ho destaca al text. Un llibre curtet però contundent, que convé llegir. Segurament pot fer mal si no s'està disposat a acceptar la submissió que des de sempre els homes han imposat a les dones, però també pot obrir alguna que altra ment. Llegir amb precaució.

Valoració: @@@  

dilluns, 19 de març de 2018

100 preguntes sobre el càncer

Autors: Daniel Closa i Salvador Macip
Editorial, any: Cossetània
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 222
Llegit en: Català

Quant sabeu sobre el càncer? Se'n diuen moltes coses per tot arreu perquè és una de les principals causes de mort en el món occidental, però quantes són fiables? En aquest llibre escrit a quatre mans per dos dels divulgadors més reconeguts del panorama català s'hi poden trobar moltíssimes respostes. El format 'de cent en cent' de l'editorial Cossetània permet parlar dels temes més variats en capítols curts de dues pàgines, i en aquest cas trobem un llibre de divulgació per a tots els públics que ens parla del càncer des de set perspectives: la malaltia en termes generals, els seus mecanismes, els principals tipus de càncers, causes i factors de risc, tractaments, veritats i mites i la prevenció. Una revisió completa del que sabem de la malaltia i de què fem per combatre-la, tot plegat explicat amb paraules entenedores i de manera planera per fer assequible allò que ens ha costat tant d'entendre, i que de vegades encara no entenem.

En Daniel Closa juga a casa amb aquest llibre, ja que ha fet servir aquest format altres vegades, però és el primer cop per en Salvador Macip. Entre els dos han estat capaços de respondre 100 preguntes de manera sintètica i concisa, que se'ns entreguen en petites píndoles o fitxes fàcils de llegir i d'entendre. Eviten tecnicismes, i sempre que hi ha 'paraulotes' científiques són explicades convenientment. Això fa que el llibre sigui molt assequible per tothom, encara que no n'entengui ni un borrall sobre càncer o sobre biologia en general. Que per cert, per explicar aquesta malaltia, o malalties, res millor que la combinació d'un metge i un biòleg. La selecció de temes és bona i l'organització també, senzilla i estructurada. Qualsevol que hagi llegit aquests autors ja coneix la seva capacitat de fer-se entendre explicant conceptes ben difícils. Potser la part més densa és la dels tractaments, però més val explicar-la bé, oi?

Un llibre conjunt de dos dels meus autors més llegits i admirats, per deformació professional, però no només, que parla d'un tema que m'interessa, perquè també és el meu en l'entorn laboral, tenia tots els números d'agradar-me, i no hi ha pas sorpresa en la meva valoració. Tinc les meves reserves amb el format triat, es queda petit pel tema que es tracta, i per com de ben escrit i explicat està. I a més, sempre cometo l'error de llegir aquests llibres massa ràpid, i m'acabo empatxant, és recomanable llegir-lo amb calma i anar assimilant, se'n treu més profit. De totes maneres, és molt meritori fer divulgació amb aquestes limitacions. La valoració que en faig és de cara a la gent no formada però que té un mínim interès en la ciència, que hauria de ser tothom. S'ha de llegir. Aprendreu moltíssim sobre el càncer i aclarireu  molts coneixements erronis adquirits per tot el soroll que l'envolta.  Val la pena tenir-lo a mà per anar consultant. A més té un missatge molt positiu, no li hem de perdre mai el respecte al càncer, però tenim motius per a l'esperança. Aquí també en trobareu uns quants.

Valoració: @@@@

dijous, 15 de març de 2018

Què!

Autor: Miquel de Palol
Editorial, any: Angle Editorial, 2017
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 247
Llegit en: Català

De vegades els veïns poden ser molt molestos, però el nostre protagonista fa la creu al seu veí Martí Pelegós només veure'l. S'acaba de mudar a un nou pis, i en Martí, bevedor i fumador empedreït, només truca al seu timbre per donar-li la benvinguda, però el nostre home sap de seguida, i sense pensar-s'ho dos cops, que l'ha de matar. No sap com, ni quan, ni quines situacions propiciaran la seva Acció, però acabarà matant en Martí. Li resulta insofrible. Comença així un espiral filosòfic i introspectiu que portarà al protagonista a analitzar el que es planteja fer des de la perspectiva de grans pensadors de la història, i a ordir un pla que passa, curiosament, per anar-se'n al llit amb tots els personatges femenins de la trama. Sociòpata, misogin, masclista... ho té tot el protagonista.

El plantejament d'aquest llibre és molt atractiu: algú que decideix matar el seu veí de seguida que el coneix. Això és el que em va portar a llegir-lo. Fa pinta d'història plena d'humor negra i molt irònica, però no és això el que trobarem a 'Què!'. O no només. Hi trobarem un protagonista desagradable, escatològic i obsessionat amb el sexe que passa la major part del temps justificant el crim que pretén cometre amb infinites referències a autors clàssics de tota mena. Més una reflexió que frega l'assaig, que no pas una obra de ficció. No es pot dir que sigui un personatge que es faci estimar, tot el contrari. Tampoc no hi trobarem una prosa senzilla, de cap manera. Un gran domini del llenguatge, però que a estones frega l'elitisme desmesurat, i d'altres el desvergonyiment més absolut. Barreja digressions erudites amb el gamberrisme més pur, i la combinació és difícil de pair. La trama no va massa enlloc, i fins i tot diria que vaig intuir el final (encara que no del tot) abans de la meitat del llibre.

Vol dir això que és un mal llibre? No necessàriament. El que sé segur és que no és un llibre, i molt probablement tampoc un autor, per a mi. M'ha semblat brut i desagradable, i molt carregós en els paràgrafs on només divaga. No n'he gaudit, i només m'ha interessat en algunes fases, com per exemple el final, en que s'intueix cert intent de tancar el cercle de manera notable, però no m'ha acabat de quedar clar si només eren imaginacions meves. Si aquest és el llibre més explicatiu de l'autor, serà difícil que torni a intentar-ho amb ell. Què hi farem, senzillament hi ha autors que no són per nosaltres, i no passa res.

Valoració: @

dissabte, 10 de març de 2018

Ready Player One

Autor: Ernest Cline
Editorial, any: Columna, 2016
Títol original, idioma, any: Ready Player One, anglès, 2011
Gènere: Ciència Ficció
Traductors: Lluís Delgado i Rosa Borràs
Número de pàgines: 506
Llegit en: Català

En un futur no gaire llunyà, la Terra és un lloc demacrat i superpoblat, on les desigualtats són encara més marcades que ara, i les condicions de vida de la gent sense recursos són deplorables, com per exemple en els parcs de caravanes, que ja no creixen només en extensió, sinó també en vertical. Però existeix OASIS. OASIS és un simulador d'immersió virtual de lliure accés, encara que dins les coses no són gratuïtes, creat per un programador de videojocs obsessionat amb la cultura pop dels anys '80. Tot el simulador està ple de mons recreats i inspirats en aquella època. Tothom hi accedeix, dins d'OASIS poden ser qui vulguin i escapar de la seva miserable vida. Però el geni James Halliday ha mort i ha deixat un últim regal pels seus seguidors: un ou de pasqua amagat en el seu sistema. Qui el trobi, no només heretarà la seva immensa fortuna, sinó que també serà l'amo d'OASIS. I qui no voldria controlar el simulador més lucratiu de la història? Comença la Cacera que canviarà tot el panorama mundial per obtenir fortuna i el control d'OASIS. Grans corporacions s'hi esforçaran de valent, però també els 'egg hunters', abreviat a 'gunters', independents o per clans. Entre aquests hi haurà en Parzival, un complet desconegut que serà el primer a aconseguir un avenç en la recerca. A partir d'aquí, comença la carrera.

Si una cosa destaca d'aquest llibre és l'extens catàleg de referències a jocs, pel·lícules, sèries i música de l'època predilecta de l'autor, que es converteix també en la del programador més famós. Ens retrata un futur d'aquí a 30 anys en el que tothom consumeix cultura dels anys '80 per tal d'aconseguir trobar l'Ou d'en Halliday. Els 'gunters' en són uns experts. El protagonista absolut és en Parzival, del qual també coneixerem la seva identitat real, però tindrà companys de viatge com l'Aech, l'Art3mis i d'altres. Està escrit d'una manera molt planera tot i la immensa quantitat de referències i invents que esmenta, i això ajuda a una lectura ràpida.  Té alguna fase en la que no passen tantes coses que s'alenteix una mica i potser es podria haver escurçat, però en general l'argument atrapa i enganxa molt.

La primera fase d'aquest llibre és apassionant i anava per 5@, així que ja us podeu imaginar que estava gaudint moltíssim de la lectura. Ara bé, no és un llibre per tothom. És un crossover que pot agradar a qualsevol edat, però per gaudir-lo al màxim s'ha de conèixer de què està parlant, i per això és ideal per la gent que ara té de 35 a 50 anys, i si eren una mica frikis en la seva infantesa o joventut, millor. I jo compleixo aquestes característiques, per això se'm queia la bava amb tantes referències, amb tantes picades d'ull conegudes que no se m'escapaven. En fases posteriors aquesta empenta inicial es perd i la història es torna una mica més convencional (per dir-ho d'alguna manera, estem parlant d'un simulador immersiu!), i l'autor tira més d'inventiva que de referències, i ja no impressiona tant, però manté un bon ritme i molta originalitat. M'ho he passat molt bé llegint-lo i ja a les acaballes vaig saber que sortirà la segona part, a banda de la pel·lícula que estrenaran aquest mateix més, i no tinc cap dubte que no les deixaré escapar. Atenció a aquest autor, a veure si sap escriure en altres registres, però la primera impressió ha estat molt bona.

Valoració: @@@@

divendres, 2 de març de 2018

8 anys de lectures compartides

Aquesta setmana ha estat el 8è l'aniversari del blog. No és que no hi pensés, però alguns vespres arribo tard a casa i em costa posar-me a l'ordinador a escriure. A més, no tenia res preparat per la celebració, així que ho vaig deixar passar. No obstant, no vull deixar de destacar l'efemèride, ja que cada any dic alguna cosa per aquesta data, l'1 de març. El que sí que estic fent aquest any és llegir, de moment a millor ritme que anys anteriors, i això em fa content. He tingut sort (majoritàriament) amb els llibres que he triat, i això ajuda a que les pàgines volin. Ja veurem si m'encallaré en algun punt, o per algun motiu aliè, però estic content de seguir gaudint de la lectura, seguir ampliant el meu ventall d'autors i autores i coneixent noves literatures. I com que segueixo amb la idea de que un llibre no s'acaba fins que no té la seva ressenya pertinent en aquest blog, doncs aquí continuo amb moltes ganes de compartir les meves lectures.

Dues cosetes més només. La primera, recordar, per si és d'interès, que aquest blog té un compte de twitter associat on comparteixo les ressenyes, és @llibresipunt. I en segon lloc, com no pot ser d'una altra manera, i en realitat és el motiu pel qual no vull deixar passar un aniversari, és per donar les gràcies a tothom que passa per aquí a llegir què explico dels llibres, a deixar comentaris i fer confiança amb les meves opinions. Mil gràcies, un plaer xerrar de lectures amb vosaltres, i que ho segueixi sent per molt temps!

dimarts, 27 de febrer de 2018

R.U.R. (Rossum's Universal Robots)

Autor: Karel Čapek
Editorial, any: Males Herbes, 2017
Títol original, idioma, any: R.U.R. (Rossum's Universal Robots), txec, 1920
Gènere: Teatre
Traductor: Núria Mirabet
Número de pàgines: 227
Llegit en: Català

A la companyia Rossum's Universal Robots han aconseguit fabricar robots amb aparença humana que fan qualsevol feina, alliberant així els homes i dones de les tasques més feixugues. Són tan realistes que desperten certes simpaties, com per exemple la de l'Helena Gloryová, la filla del president, que ve a visitar la fàbrica i s'hi acaba quedant. Però els robots no tenen ànima, estan desposseïts de trets humans, i per això estan destinats a ser esclaus de l'home tota la vida. No val la pena atorgar-los drets, ni vacances, ni donar-los un sou. Fins que unes petites modificacions els fan prendre consciència i els fan adonar que són millors, més forts i més hàbils que els seus creadors, i que per tant, no hi ha motiu perquè segueixin sotmesos.

Aquest llibre de Karel Čapek és en realitat una obra de teatre de ciència ficció. Ens mostra un futur apocalíptic en el que l'ambició de produir i produir i de guanyar cada cop més diners comporta un canvi de paper que resultarà fatal per la humanitat. L'argument no dista gaire de La guerra de les salamandres, però aquest cop els protagonistes seran els robots, i estem davant del creador d'aquest concepte. En el text he sabut reconèixer aquella ironia i aquesta reflexió que aporta Čapek, però és clar, està escrit com una obra de teatre, i això té algunes limitacions. Una novel·la sobre el tema, amb més explicacions, seria més reeixida, però potser encara s'assemblaria més a les Salamandres. De totes maneres, interessen i enganxen els seus plantejaments, i el llibre es llegeix a molta velocitat, perquè són tot diàlegs, sobretot de frases curtes.

Vaig anar a buscar aquest volum de seguida perquè 'La guerra de les salamandres' m'havia meravellat. Confirmo la qualitat literària i la visió d'aquest escriptor, però el format d'obra de teatre li fa perdre molts punts. Se'm fa estrany que un argument tan potent, i innovador com devia ser als anys vint, no acabés en forma de novel·la, probablement m'hauria agradat més. Tot i així, no em penedeixo gens d'haver-lo llegit, el que planteja és molt interessant, i haurà servit d'inspiració per a infinitat d'obres posteriors. Segueixo encantat d'haver descobert aquest autor, i a veure si els de Males Herbes s'animen a seguir traduint al català les seves obres.

Valoració: @@ i mitja  

dijous, 22 de febrer de 2018

Neu, óssos blancs i alguns homes més valents que els altres

Autora: Mònica Batet
Editorial, any: Meteora, 2015
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 177
Llegit en: Català

La nostra protagonista prepara una maleta ben grossa per marxar. No sabem com es diu, ni ho sabrem, com tampoc de cap dels personatges que l'acompanyaran en les seves decisions. No és el primer cop que marxa, ja havia hagut de fer una primera maleta. El seu país és fosc, bona part de l'any nevat i els soldats vetllen perquè ningú se surti massa de la línia. Tot va començar amb la Gran Nevada, però. Un estrany fenomen meteorològic que va paralitzar el país 12 dies, en una època de l'any en que se suposa que ja no hauria de nevar. Els seus pares la van deixar a casa l'avi i van haver de marxar a Paris. L'avi, un home estricte, excèntric i que li imposa un munt de normes, en té cura, però també li amaga coses. Per què han marxat els seus pares? Per què no tornen a buscar-la? Moltes incògnites i un trencaclosques que haurem d'anar completant, sempre sota la protecció imaginària dels homes valents que van trepitjar el Pol Sud per primer cop, Amundsen i Scott.  

Esperonat per algunes bones ressenyes d'aquesta autora, vaig anar a buscar un llibre seu per comprovar si era tan bona com deien. Val a dir que la Mònica Batet té una escriptura excel·lent, acurada. Sembla repassada fins a l'infinit, fins que ha convençut la revisora més exigent, que probablement sigui ella mateixa. Té només 177 pàgines, però no permet una lectura ràpida, cal anar amb calma i mastegant cada paraula. El ritme de l'acció és lent també, i els pocs diàlegs que hi ha estan integrats en el mateix text, amb només una majúscula inicial que els identifica. La història és bona, complicada, i no s'explica de manera lineal, al contrari és un puzle que haurem d'anar construint a retalls, però que no ens costarà gaire perquè el text sap situar-nos en tot moment.

Aquest és un llibre més dens del que indiquen les poques pàgines que té, però dóna gust llegir algú que escriu tan bé. No és un llibre per algú a qui agradin els grans girs i esdeveniments i cal tenir en compte aquest ritme lent i la trama desestructurada. Pot agradar-te més o menys com està explicat, però cal reconèixer el saber fer de l'autora amb les paraules i que la història és imaginativa i ben trenada. No hi busqueu focs artificials i explosions ni un argument absorbent. Però si busqueu una història reposada, profunda i amb alta qualitat literària, doneu una oportunitat a aquesta autora.

Valoració: @@@ 

dijous, 15 de febrer de 2018

No deixis mai de mirar al cel

Autor: Miquel Esteve
Editorial, any: Columna, 2018
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

Al bell mig d'un barri benestant de Barcelona, a la Plaça d'Adrià, apareix el cadàver d'una dona jove i guapa. L'han deixat asseguda en un banc, amb un tall al coll, i en una posició que fa sospitar que l'assassí la coneixia i n'ha tingut cura, fins i tot després de morta. Això passa a la tardor del 2015. A l'estiu del mateix any, coneixerem en Pol, un respectable professor de literatura classicista que encara no s'ha recuperat del seu divorci, i que mira de refer la seva vida apuntant-se a una agència matrimonial a instàncies d'una amiga. De seguida sabrem que en Pol coneixia l'Imma Esparza, la dona assassinada del banc, però quin és el lligam que els unia? Quina relació té en Pol amb la fi de la vida de l'Imma? D'uns fets a uns altres hi trobarem una trama  complicada que inclou drogues, prostitució, depravació, màfia i blanqueig de capital. Poc que s'ho espera en Pol quan s'apunta a l'agència Nirvana, mirant d'aixecar cap. 

El llibre està estructurat en capítols curts que alternen l'estiu i la tardor del 2015. A la tardor tenim la investigació policial per la mort de l'Imma, i a l'estiu coneixerem la història d'en Pol, una espiral que cada cop s'embolica més, i que ens anirà portant fins l'assassinat. És difícil definir-lo, novel·la negra no és, però sí que hi ha crim i baixos fons, tan clàssics d'aquest gènere. La història té elements que la fan atractiva, però falla molt en l'execució. Si l'hagués de definir en una paraula, aquesta seria inversemblant. Senzillament, no em crec la personalitat del protagonista, en Pol. Les incongruències que té són majúscules. No em crec els personatges, que trobo poc definits, no pot ser que una prostituta parli com un catedràtic i li entengui les referències, per posar un exemple. I molts d'ells encara no entenc per què hi surten. No em crec els diàlegs, ningú parla així. No em crec la ingent sèrie de coincidències i deus ex machina que hi ha. I no em crec que una advocada parli amb els morts, en un llibre que pretén ser realista. Tot plegat, et fa llegir amb el nas cada cop més arrufat, i quan cap el final algun gir et sorprèn, ja no li perdones les faltes anteriors. El final vol ser trencador, però... ni així.

Bona part de la història gira al voltant del sexe, i si bé és cert que mou muntanyes, no ens cal saber la vida sexual i sentimental de tots i cadascun dels personatges, inclosos els policies que investiguen, què els excita, què fan... tot això sobra. Tampoc és normal que totes les dones que hi surten siguin explosives i guapíssimes, i amb una sexualitat desbordant. Són més punts a favor de la inversemblança, i per tot això, i per un llenguatge molt fluctuant i poc consistent, no el puc valorar bé. Se salva la història de fons, però no compensa, pel meu gust. Fins i tot hi he detectat alguna errada producte de poca revisió, i m'estranya d'una editorial com Columna.  Em sap greu, però és fluix, molt fluix.

Valoració: @

dijous, 8 de febrer de 2018

La guerra de les salamandres

Autor: Karel Čapek
Editorial, any: Males Herbes, 2016 (2a edició)
Títol original, idioma, any: Válka s mloky, txec, 1936
Gènere: Fantasia
Traductor: Núria Mirabet
Número de pàgines: 371
Llegit en: Català

El capità Van Toch descobreix unes curioses criatures als mars del sud. Al principi no sap ben bé què són, alguna mena de rèptil o amfibi, però el cas és que poden caminar sobre dues potes i són capaces de fer treballs manuals. Ell les fa servir perquè li portin ostres per trobar perles. Aquestes salamandres, que al principi són poques, però sembla que augmenten ràpidament de nombre, demostren una intel·ligència fora de mida al regne animal, i a mesura que creix el coneixement que se'n té, se les anirà fent servir com a mà d'obra per a treballs al mar. Però és clar, arriba el moment de la seva regulació, de modificar la percepció que se'n té, d'atorgar-los drets i deures... i a tot això, les salamandres, ja distribuïdes arreu del món per l'home, cada cop són més i demostren més habilitats i capacitats. Què passarà si un dia gira la truita i l'espècie que no és més que una esclava de l'altra pren consciència d'ella mateixa i decideix que ha arribat l'hora de prendre les decisions?

Aquest sorprenent llibre està dividit en tres parts. La primera podríem dir que és un conjunt de relats en els que les salamandres mantenen els primers contactes amb els humans i fan els seus primers aprenentatges, les habilitats manuals, la parla, i tantes altres, però ningú les veu com una amenaça, ja que són de caràcter molt afable. La segona part és una mena d'assaig que exposa el procés de civilització de les salamandres, i servint-se d'articles o de transcripcions de conferències explica els canvis en la societat humana que provoca la irrupció d'aquest nou ésser intel·ligent a la terra. En la darrera part, les salamandres han crescut tant en nombre que comencen a decidir per elles mateixes què els convé més. És com un llibre d'història. Tot el text està escrit amb un rigor científic, sociològic, polític i filosòfic digne de grans erudits, però també d'una notable qualitat literària i una ironia crítica que posa de manifest la misèria de l'espècie humana. Per mi, el més espectacular de tot, i això que té moltes coses destacables, és que tot i estar escrit el 1936 no està en absolut desfasat, podria haver estat escrit la setmana passada i seria igual de versemblant. Suposo que aquí hi juga un paper important la traducció.

El catalogo com a fantasia, però aquest llibre són molts llibres en un. Fantasia perquè ens parla d'uns éssers inexistents. És distòpia, ja que la seva participació fa canviar molt la realitat. És un tractat de biologia i etologia salamandresca. Però també és un llibre de filosofia i un assaig de geo-política, amb picada d'ull inclosa a la Segona Guerra Mundial. El resultat és espectacular. Arrenca amb força i manté l'interès, tot i que la part central és força densa i embolicada amb referència que porten a llargs articles que exemplifiquen el text central, que té forma d'assaig. Però la densitat i l'excés d'informació es compensen amb l'interès que genera el que s'explica de les salamandres. He gaudit molt d'aquesta obra i estic content d'haver descobert Čapek, em ve de gust llegir més coses seves, i estic de sort perquè Males Herbes ja ha publicat un altre dels seus clàssics. No crec que trigui a venir a casa.

Valoració: @@@@

dimarts, 30 de gener de 2018

Societat Negra

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: RBA La Magrana, 2013
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 293
Llegit en: Català
Premis: V premi Crims de Tint

Que aparegui un cap de dona, sense el cos que sol acompanyar-lo, no és una cosa que passi cada dia a Barcelona. Que a més apareguin una sèrie de cadàvers, aparentment inconnexos, a altres parts de la ciutat ja fa sospitar que en passa alguna de grossa. Pel títol dels capítols sabem que hi ha hagut un robatori, però què han robat? Qui? Aquestes morts tenen relació amb aquest furt? Sembla talment una venjança. Els mossos pensen que han estat els mareros salvadorencs, però l'inspector Diego Cañas de la Policia Nacional té indicis per pensar que és cosa dels xinesos. Un confident seu, en Liang Huan, sembla que hi pot estar relacionat. Diuen que qui roba a un lladre té 100 anys de perdó, però això és si els perjudicats estan disposats a acceptar la pèrdua. Sembla clar que, en aquest cas, no és així. El periple d'en Liang en aquesta història és llarg i penós, però sobretot perillós. Les tríades xineses no s'estan per romanços.

No descobrim res si diem que Andreu Martín domina el gènere negre a la perfecció i que llegir-lo és un goig. Aquest volum parla de màfies xineses i de retruc també d'altres organitzacions que, si no operen a Barcelona, podrien fer-ho. Està estructurat al voltant d'un gran robatori i coneixerem l'abans i el després, al principi una mica desorganitzat, per tant sabem coses que passaran, però no com s'hi arriba. Mica en mica es va construint un puzle complex i ben trenat que ens absorbirà en la lectura i ens portarà per molts racons foscos de la ciutat i voltants on hi passen coses que no imaginem. Té la seva gràcia que esmenti tantes localitzacions perquè ens podem anar fent un mapa mental del crim organitzat a Barcelona. Es llegeix molt bé i a bon ritme, comença amb investigació policial però el gruix central del llibre ens explica la vivència d'en Liang, que s'erigeix en protagonista i parla en primera persona.

Llegir el mestre és apostar a cavall guanyador, per això m'agrada fer-ho de tant en tant, i no em decep mai. Escriu molt bé aquest home, pels estàndards del gènere, i en valor absolut, i les històries que s'empesca són negres negres, però alhora conserven una versemblança que les fa properes i ens fa esgarrifar de tot el que probablement passa al nostre voltant i no percebem. No sé si arriba al nivell d'excel·lència de La violència justa, però sí que és un molt bon llibre d'intriga, d'acció i de novel·la negra. Si ja heu tastat Martín, us ha agradat, però encara no heu ensopegat amb aquest Societat Negra, no dubteu ni un segon. I si no coneixeu l'autor tampoc, que caram, que al mestre se'l respecta i se'l llegeix!

Valoració: @@@@