diumenge, 29 de gener de 2017

Gaeli i l'home Déu

Autor: Pere Calders
Editorial, any: Edicions 62, 1986 (edició especial per a Caixa Catalunya, 1988)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 165
Llegit en: Català
Premis: Ciutat de Barcelona 1987 i Joan Crexells 1986

Joan Gaeli ja gaudia d'una reputació reconeguda, però el fet d'associar-se amb Miquel Gorienko, un rus amb la capacitat de realitzar proeses mai vistes, encara li ha de reportar una fama més gran i, per què no dir-ho, una bona fortuna. Gorienko, que s'auto-defineix com a home Dèu, fa miracles, efectivament. Però la societat catalana, en plena revolució, no està preparada encara per a acceptar-los com a tals, i es pensen que és un simple il·lusionista. Dels bons, això sí. La intenció dels dos socis és la de fundar una nova religió, amb en Gaeli de profeta i en Gorienko de messies, però de seguida s'adonen que no els serà tan fàcil com podria semblar, donades les sorprenents habilitats del segon. Els dos començaran un perible que els portarà a afrontar diverses situacions per demostrar les possibilitats de l'home Déu, però aquestes difícilment es resoldran de la manera que ells voldrien.

Pere Calders és un autèntic mestre de la paraula, la seva narrativa amena i trapella enganxa amb molta naturalitat i aconsegueix que el seu realisme màgic ens envaeixi com si fos el més normal del món. Però amb aquesta història no aconsegueix, al meu parer, tot l'efecte que es podria derivar d'una idea molt imaginativa i original. El plantejament és molt bo i donaria per un llibre molt més llarg i divers, però se centra en unes poques situacions que allarga en excés i no hi acaba de treure tot el suc possible. És una història amarga tot i estar explicada amb la gràcia habitual de l'autor, i que acaba gairebé com un assaig sobre l'existència de Déu, amb unes converses molt elevades, però que no semblen caçar amb la resta de la trama. El final és encara més estrafolari.

Em venia de gust llegir Calders, però m'he endut una petita decepció amb aquest llibre. Tot i que el seu estil s'hi reconeix, i la història està ben pensada, he de dir que se m'ha fet una mica pesat, especialment la segona meitat, i per això m'ha costat acabar-lo, no hi havia manera d'avançar. Em semblaria normal que a altra gent els hagin agradat les divagacions que explica, però a mi no gaire, perquè no era el que esperava trobar-hi, però això no vol dir que no siguin interessants. Tampoc vol dir que això canviï la meva admiració per aquest autor, perquè la seva prosa planera i amena tenen molt mèrit. Segur que en alguna propera lectura m'entrarà més.

Valoració: @@

dissabte, 21 de gener de 2017

Sempre hem viscut al castell

Autora: Shirley Jackson
Editorial, any: L'Altra, 2016
Títol original, idioma, any: We Have Always Lived in the Castle, anglès,1962
Gènere: Narrativa
Traductora: Martí Sales
Número de pàgines: 210
Llegit en: Català

Anar a fer la compra al poble és un suplici per la Mary Katherine Blackwood, més coneguda com a Merricat. La majoria dels vilatans la tracten malament i és per allò que va passar a casa seva fa 6 anys. Tothom diu que la seva germana Constance va enverinar la seva família, i de resultes, només va quedar viu l'oncle Julian, però va quedar invàlid i va perdre el nord. També ella, és clar, perquè aquell dia la van castigar sense sopar. Encara viuen a la seva gran casa, i la Constance no surt mai, perquè no se sap què podrien fer-li. La Merricat és molt feliç vivint d'aquella manera, però quan es troba amb els energúmens del pobre que sempre l'increpen, li agradaria marxar a la Lluna, on tot seria fàcil i bonic, i podria fer tot el que ella volgués. Però què passa si a la seva vida estable, malgrat tot, s'introdueix un element distorsionador?

La Merricat és qui descriu aquesta inquietant història en primera persona. En tot moment tenim la sensació que allà hi passa alguna cosa que no entenem, que se'ns escapa, i l'autora sap mantenir bé la incògnita. La candidesa de la jove amb la bonhomia i la servitud de la seva germana Constance contrasten amb una ambientació tancada i opressiva que no deixa de ser la seva zona de confort. Està escrit amb senzillesa i amb una escriptura agradable, tot i que descriu la rigidesa de les maneres de la classe benestant a meitats del segle passat. Destaca la valentia d'expressar els sentiments de les joves, sobretot quan aquests són desagradables i violents. Però també conté moments hilarants que t'arrenquen un somriure.

M'ha semblat que no tot el llibre sap mantenir el mateix nivell d'interès, alguns capítols enganxen més que d'altres, perquè també hi ha molta descripció de la rutina de les noies, que pot ser reiterativa, però quan anem descobrint fets de la trama proporciona moments de lectura meravellosos. Bon descobriment d'una autora que sembla que va influenciar alguns dels grans autors de terror. L'Altra ja ha publicat un altre títol d'ella, em sembla que faré un pensament i el llegiré. Aquest és una bona història inquietant i sense explicació que aconsegueix atrapar. Merricat, una tassa de te voldràs?

Valoració: @@@
Llegit per recomanació de l'Allau.

dissabte, 14 de gener de 2017

Hivern àrtic

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2012
Títol original, idioma, any: Vetrarborgin, islandès, 2005
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Maria Llopis
Número de pàgines: 349
Llegit en: Català

El petit Elias va rebre una ganivetada que li va perforar el fetge i va morir ràpidament dessagnat. El seu cos sobre la neu compungeix l'inspector Erlendur Sveinsson, però això no el pot despistar de la tasca de trobar el seu assassí. Juntament amb els seus col·legues Sigurdur Oli i Elinborg es posen a la feina de seguida. L'Elias era un nano d'origen tailandès, tot i que era nascut a Islàndia, i això els fa sospitar que es pugui tractar d'un crim d'origen racial, problema molt estès al país, on la gent és molt zelosa del seu origen. Però no és l'única hipòtesi amb la que treballen, es podria tractar d'un cas de pederàstia? La desaparició del germanastre del nen, en Niran, el primer fill de la Sunee vingut de Tailàndia i inadaptat al seu país d'adopció, no hi ajuda. La policia no té cap pista, però estirarà tots els fils possibles. I a més, hi ha aquell cas de la dona desapareguda que encara no s'ha resolt, més llenya al foc, que de totes maneres no ajuda a escalfar un hivern gèlid.

La meva fixació amb Islàndia em porta a revisitar un autor després de molts anys i de que el primer intent, amb el seu llibre més conegut aquí, no fos gaire exitós. Aquest cop, però, l'experiència ha estat més satisfactòria. És un llibre reposat, on tot passa a poc a poc, tot i que hi passen moltes coses, i totes alhora. La carrega d'investigació ocupa gairebé tot el llibre, i la vida personal dels personatges una petita part que a més s'integra perfectament a la història, al contrari del que passa amb altres autors nòrdics. La investigació s'allunya de modernors, converses, interrogatoris, estirar de fils, contactes, parlar amb aquest, amb l'altre... tot és un continu de verificacions i descobriments que de vegades no porten enlloc, però que cal comprovar, i no ens n'estalvia cap. Tot plegat saltant d'escenaris contínuament, i fins i tot de temàtica, però sense que això impliqui cap pèrdua per part del lector. Capítols llargs dins dels quals va saltant d'un cantó a l'altre, però que t'ajuden a tenir una idea molt global de tot el que està passant.

Si es busca una novel·la d'acció, aquesta no seria una candidata. Una novel·la negra reposada, interessant pels temes que tracta i com retrata la societat islandesa, profunda en la mentalitat humana i que ens endinsa en una altra manera de treballar de la policia. Personalment n'he gaudit, tot i que el ritme de lectura és lent i potser pot avorrir a alguna gent, però no ha estat el meu cas. Potser és més potent i ben construït el camí, que la resolució final, però en conjunt és un bon llibre que estaria a cavall del gènere negre i la bona narrativa. Tornaré a Indriðason, segur.

Valoració: @@@

dilluns, 2 de gener de 2017

Frases 2016

Com és tradició de la casa, per tancar l'any lector començo el següent fent un resum de les millors frases que he trobat, en aquest cas, en els 40 llibres que han caigut durant el 2016. Com sempre, la frase en qüestió anirà en l'idioma de lectura, i indico el llibre i l'autor. A veure si us fan pensar com a mi, o si trobeu que són encertades.
  • La guerra es un mar de imprevistos, de ella se puede salir victorioso, jamás indemne. (VAE Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • No amamos a un hijo porque somos padres; somos padres porque amamos a un hijo. (VAE Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • Si vols fer xerrar la gent, no hi ha com simular que ja ho saps tot. (Trajecte final, Manuel de Pedrolo)
  • El més important que s'aprèn a l'escola és que les coses més importants no s'aprenen a l'escola. (De que parlo quan parlo de córrer, Haruki Murakami)
  • El nostre cervell es troba tan a gust amb la coherència que confon "tenir sentit" amb la veritat. (No et refiïs de Peter Pan, John Verdon)
  • La gent en general només espera una cosa de tu: que els retornis la imatge del que volen que siguis. (El lector del tren de les 6.27h, Jean-Paul Didierlaurent)
  • Els monstres rares vegades aparenten el que són. (La vídua, Fiona Barton)
  • Només es pot estimar el que no es pot sotmetre (Nosaltres, Ievgueni Zamiatin)
  • Quan a la gent se li mor algú, diu bestieses. N'hi ha que diuen cafrades per treure ferro a la situació que els sembla que no estan vivint, o perquè és un dels pocs moments en què es perdona tot. (Les generacions espontànies, Mar Bosch)
  • Perdre la vida no és el pitjor que et pot passar. El pitjor és perdre la raó per la qual viure. (Nèmesi, Jo Nesbø)
  • Si vols fer alguna cosa que valgui la pena en aquesta vida, has de llegir un munt de llibres. (Els millors relats de Roald Dahl, Roald Dahl)
  • En ciència no pots llençar-te a la piscina sense abans haver comprovat que hi ha aigua, i això requereix temps. (Ramón y Cajal, Salvador Macip)
  • Hem creat el concepte de Déu per poder sobreviure a la incertesa que ens genera tant la nostra mortalitat com el desconeixement del nostre entorn. (Ramón y Cajal, Salvador Macip)
  • La por tenalla els músculs, obstrueix els pensaments, anul·la les estratègies. (No n'estiguis tant segur, Llort)
Ja només em queda desitjar-vos un magnífic any de lectures, veurem si són prou bones com per proporcionar-me una bona llista de frases. De moment, aquest any començarem amb una lectura freda, molt freda. Som-hi!