dijous, 28 de desembre de 2017

Propòsits lectors pel 2018

Quan s'acaba una temporada d'una sèrie, però ha de continuar, és habitual que els productors ens situïn l'acció en un punt àlgid, però també solen fer un tastet del que ens espera la temporada següent, no fos cas que ens passi pel cap no seguir mirant-la. Doncs ara que tanco any lector amb la publicació de la llista de llibres llegits jo m'he proposat fer una cosa similar. També ho podria anomenar senzillament 'propòsits lectors pel 2018', però el símil de la sèrie m'ha semblat prou gràfic. 

No cal ser futuròleg per saber que l'any que ve seguiré comprant llibres sense control, així que molts dels que acabaré llegint encara no els conec, la majoria ni han vist la llum encara. Però n'hi ha alguns que esperen torn des de fa temps i penso que el 2018 serà el seu any. així que us faig un tast del que us espera aquí al Llibres l'any vinent, a veure si així us convenço de no marxar a la competència, i també espero que em serveixi a mi per no deixar-los més temps arraconats... 

Societat Negra, Andréu Martin. 
Sempre és bon moment per llegir el mestre de la novel·la negra en català, un autor que mai em decep i que tindrà també el seu espai al 2018 com l'ha tingut al 2017.

Snow crash, Neil Stephenson. 
Abans de la irrupció de Murakami i Macip a la meva vida, Neil Stephenson era un dels meus autors més llegits. Snow crash va estar a punt de sortir de la lleixa de pendents aquest any. Ara ja no hi haurà qui el pari. 

Balanç fins a la matinada, Manuel de Pedrolo. 
He descobert Pedrolo no fa massa anys i em vaig proposar anar-lo llegint. Aquest llibre és una recomanació directa d'en McAbeu, un dels més grans valedors de l'autor a la catos. Quan me'l va recomanar el vaig comprar, però per ara no l'he tocat de la lleixa. Ja va sent hora, oi?

La quinta mujer, Henning Mankell. 
Fa massa temps que tinc en Wallander oblidat, serà qüestió de treure-li la pols al sisè volum de la sèrie que és un dels habitants il·lustres de la lleixa de pendents. Segur que els altres el trobaran a faltar. 

L'illa de Maians, Quim Monzó. 
He de reconèixer que Monzó no m'ha acabat de convèncer mai, i això que li he donat ja tres oportunitats. Aquest llibre corre per casa i no s'ha de quedar sense llegir. Ara fa anys que no ho provo, a veure si a la quarta...






Aquests són els meus propòsits lectors per aquest 2018. Evidentment, llegiré més llibres que aquests, i no sé en quin ordre aniran caient, però espero que no arribaran a 2019, almenys això em proposo. D'aquí un any veurem si he complert, això també m'ha de servir per donar sortida a llibres que se m'estan eternitzant. I a banda d'això, sempre amb un ull obert a les novetats! Que tinguem tots i totes un gran any lector!

diumenge, 24 de desembre de 2017

Això no és Amèrica

Autor: Jordi Puntí
Editorial, any: Empúries, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 218
Llegit en: Català

Vides trencades en rehabilitació que la mort separa, però que  no impedeix mantenir els vells i curiosos costums. Homes que fan auto-stop i s'inventen vides per justificar-ho. Germans que reapareixen només quan els hi va la vida, amb una demanda que sembla desproporcionada. Els records del descobriment del sexe que porten a buscar aquell primer amor sobtat per tancar el cercle. L'escapada a un creuer per la mediterrània després d'un trencament sentimental on un pianista et canviarà la vida. I així fins a 9 històries completes i detallades que exploren l'essència humana, les relacions i les vivències més sorprenents, però des de la naturalitat de la vida quotidiana que demostra que tothom pot tenir una història per explicar.   

De Jordi Puntí em va agradar molt Maletes perdudes, però no tant els dos reculls de relats que li havia llegit. El mateix m'ha passat amb aquest llibre també. I no precisament perquè l'autor no escrigui bé, la qualitat literària d'aquestes històries està més que garantida. Tampoc és perquè les trames no siguin atractives i imaginatives, el repertori dels 9 contes és variat i original. Són contes llargs que no sempre segueixen l'estructura típica d'aquest format, i comparteixen que proporcionen una lectura reposada, lenta, perquè explica les situacions amb molt detall. Això ajuda a una bona comprensió, però resta agilitat a la lectura i es trava una mica. Insisteixo, no perquè el llenguatge sigui rebuscat i lluny de l'abast de tothom, al contrari, però tampoc és fàcil i banal, cosa que és una virtut.

Si digués que no he gaudit de la bona ploma de Jordi Puntí estaria mentint. Però si dic que me l'he empassat de cop (només 218 pàgines) i que m'ha entusiasmat estaria mentint encara més. És un bon llibre de narracions i es nota la feina que hi ha darrere de cada peça, et queda la impressió de que cada conte ha estat rellegit, reescrit i corregit fins l'extenuació, però en mi no ha aconseguit despertat aquesta voracitat que fa que no abandonis els llibres, se m'ha anat allargant perquè no em costava deixar-lo de banda per fer altres coses. No obstant, no em rendiré amb aquest autor, perquè és un dels bons que tenim. Potser acabaré decidint que no acaba de ser per mi pels tempos de les seves obres, però de moment seguiré atent al que faci.

Valoració: @@ i mitja

divendres, 15 de desembre de 2017

L'home de Déu

Autora: Mireia Vancells
Editorial, any: Cossetània, 2017
Gènere: Terror
Número de pàgines: 210
Llegit en: Català
Premis: XXXIV premi de narrativa Ribera d'Ebre

Just el dia que esdevé clergue, el jove Marcial Ustrell rep una missió per part del seu mentor, l'arquebisbe Gregorio Modrego. Haurà d'anar a comarques a inventariar una vintena de parròquies de la diòcesi, i s'ha de fer en un temps molt curt. S'hi passarà l'estiu, però don Gregorio li promet que si fa la feina després aconseguirà una beca per seguir estudiant a Roma. Tampoc no té opció de refusar, així que en Marcial comença a fer tots els preparatius per dur a terme la tasca encomanada. Tot això estaria molt bé si no sabéssim que, per algun motiu que desconeixem, en un futur proper el malaurat jove ja serà mort. En el seu primer emplaçament, Montcenalls, s'haurà d'enfrontar amb unes forces que desconeix i que el superen. Al mateix temps, descobrirem la llarga nissaga de dones amb nom de planta i amb habilitats remeieres que acaba amb la Malva. La jove i el nostre capellà es trobaran a Montcenalls i les conseqüències d'aquest encontre només les coneix el mateix diable.

L'autora d'aquest llibre em va contactar per si podia llegir-lo i ressenyar-lo, i val a dir que m'he emportat una grata sorpresa. L'etiqueto en el gènere de terror perquè hi surten bruixes i el mateix dimoni hi juga un paper, però tampoc es passa por llegint-lo. Es tracta d'una bona història que té molta més substància de la que sembla al primer cop d'ull. Potser les explicacions inicial, la contextualització, és una mica extensa, però els dos fils argumentals, el del capellà per una banda, i el de les bruixes per l'altra (que de bon inici només sembla un salt enrere en el temps, però va derivant) aconsegueixen captar l'interès del lector. M'ha passat una cosa estranya, però. La lectura ha estat més lenta del que és habitual, m'ha costat avançar, però en cap cas ho atribueixo a l'argument, que atrapa prou al llarg de tot el llibre, ni tampoc a la capacitat literària de l'autora, és un llibre ben escrit, correcte tant en fons com en forma. Així que no sé per què he anat tant al ralentí.

He de dir que no sempre que m'envien un llibre per ressenyar quedo tan satisfet d'haver-lo llegit. La proposta de la Mireia Vancells aborda temes complexos com són l'església, els poders curatius de les plantes i les forces malèfiques i el resultat és notable. Com deia, la lectura no se m'ha fet àgil, però la sensació d'estar llegint un bon llibre l'he tinguda en tot moment. Ens va donant la informació que necessitem en cada moment i de tant en tant algun ensurt. A més, com que sabem que el protagonista està mort quan s'explica la història, és obligatori acabar-la per saber com ha anat. Un llibre per donar-li una oportunitat, i una autora per prestar-li atenció.

Valoració: @@@ i mitja  

diumenge, 3 de desembre de 2017

El truc

Autor: Emanuel Bergmann
Editorial, any: La Campana, 2017
Títol original, idioma, any: Der Trick, alemany, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Albert Vitó
Número de pàgines: 381
Llegit en: Català

Per una banda ens situem a Praga, l'any 1934, just abans de la Segona Guerra Mundial. Neix en Mosche Goldenhirsch, fill d'un rabí més pobre que una rata. Per l'altra, al 2007 a Los Ángeles, on en Max Cohn, de gairebé 11 anys veu com els seus pares són a punt de separar-se, cosa que no encaixa gens bé. En Max està disposat a fer qualsevol cosa per fer que els seus pares tornin a estimar-se com abans, i la seva curta edat no li impedirà remoure cel i terra. I en el passat, ens trobem un Mosche que s'enfronta a l'escalada del partit Nacional Socialista i a l'odi creixent cap als jueus. Quan té edat suficient s'enrola en un circ perquè queda impressionat amb el seu il·lusionista i vol seguir els seus passos. La màgia l'ajudarà a superar els esculls que trobarà al llarg de la vida. Com lliguen les dues històries? Com s'acaben trobant en Mosche i en Max? Doncs caldrà llegir aquesta entranyable història en la que la màgia ho pot tot, encara que sigui una màgia tramposa i de molt poca volada.

'El truc' és una tragicomèdia que ens fa llegir amb un somriure als llavis, per més tristos que siguin els fets que exposa. Les dues històries es van explicant en capítols alterns, anem saltant d'en Mosche a en Max sense que inicialment tinguin res a veure, però no ens perdrem en cap moment. Entre la prosa àgil i planera de l'autor i l'edició d'interlineat infinit de La Campana, les pàgines volen. La història atrapa, t'enganxa i costa deixar de llegir. El context lligarà en Mosche a la trista Història europea del segle XX i veurem com se'n va sortint de situacions que altres no superaran. Se'ns presenta com un personatge una mica cràpula, conscient que els seus trucs són un engany, però és impossible no estimar-lo. L'autor sap trobar les alegries en la tristesa i fa servir un humor, no de riure a grans rialles, però sí per donar un to completament diferent a una història que podria ser dramàtica. Llegir-lo és agradable i gairebé balsàmic.

He gaudit molt d'aquest llibre i tinc molt poc a criticar-li, la veritat. Com a entreteniment i per passar una bona estona de lectura, és fantàstic. Si tinc una queixa potser és per l'edició, en la que he trobat una quantitat d'errades tipogràfiques desacostumada en una editorial de la categoria de La Campana. Deixant això de banda, m'ho he passat bé i és d'aquests llibres que pots recomanar sense problema, per a tots els públics, penso que és difícil que decebi. No hi busqueu rigor històric ni massa profunditat, tot i que sembla que la família de l'autor va sobreviure a l'holocaust i això l'impulsa a parlar d'aquests temes, però com a narrador ha sabut trobar un estil que ens pot recordar a Jonas Jonasson que li funciona molt bé. Ara falta saber si sabrà canviar de registre i no repetir-se en obres posteriors. Jo estaré atent.

Valoració: @@@@