dissabte, 11 de novembre de 2017

Els jardins de la dissidència

Autor: Jonathan Lethem
Editorial, any: Angle Editorial, 2014
Títol original, idioma, any: Dissident Gardens, anglès, 2013
Gènere: Narrativa
Traductora: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 519
Llegit en: Català

Ser comunista, jueu, negre o homosexual no és fàcil als Estats Units, o no ho va ser al llarg del passat segle XX. En aquest llibre en Jonathan Lethem ens explica l'evolució d'una família americana que sempre ha anat a contracorrent dels estàndards habituals, i els seus problemes els ha costat. Començant per la Rose Angrush Zimmer, una dona de fortes conviccions i inflexible comportament, però amb un estrany poder magnètic per la seva descendència i entorn, que es debaten entre si l'estimen o l'odien. Les seves parelles, la seva filla Míriam, el seu 'fill adoptiu' Ciceró o el seu net legítim Sergius, que no l'ha arribat a conèixer. I amb ells, la història convulsa del segle XX als EUA, explicada des de l'altre cantó, des de les minories, des de la banda dels que volen canviar el sistema, quan el sistema, ni gairebé ningú, vol ser canviat. 

No és un llibre fàcil, això és el primer que em ve a la ment. Estructurat en 4 parts, formades per capítols llargs, anirem coneixent la història de la família, i la seva interacció amb la situació sociopolítica dels EUA, més o menys de manera lineal, però amb constants salts en el temps. El comunisme no ha estat mai majoritari, però com podem aprendre en aquest llibre, ha viscut dies millors, encara que no menys difícils. L'autor no ho fa amb una prosa senzilla i fluïda, el llibre és dens i no sempre és fàcil d'entendre, perquè juga molt amb el que es diu, amb el que s'interpreta, i també amb el que no es diu. També el que explica és una realitat que m'és desconeguda, i en la que m'ha costat molt entrar, en part per llunyana, en part per l'interès que em despertava, ho he de reconèixer.

Amb aquest llibre em queda aquella sensació tan desagradable d'estar davant d'una obra que ofereix molt i de no haver estat a l'alçada com a lector. Potser és perquè és llarg i l'he anat llegint a estones fins que he fet un sprint final, i llibres així de profunds i reflexius requereixen una atenció especial i exclusiva. Amb tot, té moments que atrapa, i d'altres que desconcerten, que atribueixo a fets històrics o socials que reconec o que se m'escapen. La veritat és que, coneixent l'autor, m'esperava una altra mena de trama, però ja sigui per incultura, per moment lector o senzillament per interès, he de dir que els altres dos llibres seus que he llegit ('Cuando Alice se subió a la mesa' i 'Pistola, amb música de fons') m'han agradat més, però entenc que tot el que explica en aquesta obra a ell li és molt proper. De totes maneres, no és un autor que descarti ni molt menys, en aquest cas em sembla aplicable la típica frase 'no ets tu, sóc jo', i segur que li donaré més oportunitats.

Valoració: @@
Recomanat fa un miler d'anys per en Salvador Macip.

4 comentaris:

  1. No l'he llegit i tampoc cap altre llibre de l'autor però entro per comentar això que dius de "la desagradable sensació de no haver estat a l'alçada com a lector".
    No és una cosa que em passi gaire sovint, quan començo un llibre ho acostumo a fer sempre amb el mateix interès de descobrir que em pot aportar i, si no hi trobo gran cosa o senzillament no m'agrada prou, no em "culpo" a mi mateix (i gairebé sempre tampoc a l'autor) simplement penso que aquell llibre no estava fet per a mi... i passo al següent. Per això, quan si que tinc aquesta sensació de "no haver estat a l'alçada" em sap força greu. L'última vegada que em va passar va ser amb "Mirall trencat" de Mercè Rodoreda, un clàssic de la literatura catalana més que contrastat que, en canvi, a mi no em va entrar de cap manera. Potser si que va ser pel "moment lector" i tinc la recança de donar-li una altra oportunitat, que segur que es mereix, però no goso. Tinc por que em torni a passar el mateix i hi ha moltes altres lectures pendents abans de tornar a provar una que no m'ha fet el pes.
    Ara veig que aquest comentari sembla allò tan típic de posar-te a parlar dels teus mals quan algú et diu que no es troba bé, però com que hi ha confiança segur que m'ho perdonaràs, no?. ;-)

    ResponElimina
  2. McAbeu, comentaris sincers com el teu justifiquen que encara existeixin els blogs.

    ResponElimina
  3. Això mateix m'ha passat també a mi unes quantes vegades. Crec que no cal que ho intenti, tot i que crec que ha de ser molt interessant conéixer la història americana des d'un altre punt de vista.

    ResponElimina
  4. Gràcies als tres pels comentaris, encara que es parla més d'un altre tema que del llibre, hehehe,

    McAbeu, es pot dir de diverses maneres. Per mi dir 'no estic a l'alçada' pot ser equivalent a 'no és per mi'. No sempre, perquè un llibre pot no ser per mi si parla de temes que no m'agrada llegir o m'avorreixen, però hi ha llibres que sembla que cal saber coses prèviament per llegir, que sense una formació bàsica prèvia no arribes a entendre'ls, o simplement a gaudir-los. Aquesta impressió és la que he tingut amb aquest, a banda que no és una lectura fàcil i planera i s'ha d'anar mastegant. El que expliques tu de 'Mirall trencat' em va passar a mi amb 'El vigilant del camp de sègol', un altre gran clàssic que a mi em va deixar fred. Per això vaig fer el pas de tornar-lo a llegir al cap d'uns anys perquè em veia més preparat per captar-ne les subtileses. El resultat? Em va deixar igual de fred. Deu ser un misteri, però hi ha llibres que no ens entren, i no cal buscar-hi cap altra explicació. I per cert, 'Mirall trencat' me'l van fer llegir a l'escola a mi. No en tinc cap record, la veritat, però tampoc no tinc ganes de llegir Rodoreda perquè sospito que no m'agradaria i m'estalvio la mala estona, tant de llegir-la com de ressenyar-la.
    Els teus comentaris sempre són molt benvinguts, encara que no tinguin res a veure amb el post, perquè sempre parles de coses sensates i amb sinceritat, és un plaer poder 'conversar' amb tu. No només no hi ha res a perdonar, sinó que t'ho agraeixo.

    Allau, la nostra porció de catosfera se sustenta per les bones relacions que tenim els supervivents i com ens estimem els nostres espais. No estimar en Mac és anticonstitucional.

    Botika, estic segur que aquest llibre deu haver encantat a molts, però potser estem poc preparats per entendre'l aquí. No et recomanaré que ho intentis, és un llibre complicat i amb tant llibre pendent no cal dedicar-hi temps.

    ResponElimina