dissabte, 25 de novembre de 2017

Robinson

Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Empúries, 2017
Gènere: Narrariva
Número de pàgines:183
Llegit en: Català

La música que posa la filla adolescent dels veïns és infernal. L'H ja no pot suportar-ho més, és un home introspectiu i reservat, ordenat i a qui no agrada molestar a ningú, però tampoc que el molestin. Així que aprofitant que els veïns han anat de vacances, com ja s'han preocupat de fer notar a tothom, inicia la seva particular 'operació comando', una incursió a la llar veïna deixant el sancta sanctorum que és el seu pis. Allà ordeix la seva petita revenja, mentre anirà saltant amb el pensament cap a altres èpoques que ens ajudaran a saber com ha arribat fins aquí, i per què és com és. Però era difícil que la seva petita croada acabés bé i com no pot ser d'altra manera, acaba sent descobert i portat davant de la justícia. Curiosament, això li obrirà unes portes que no imaginava i a conèixer una advocada que es compadirà d'ell i les seves accions inexplicables. 

Els personatges de Vicenç Pagès sempre són introspectius i tenen un món interior molt gran al que tenim accés; pura humanitat. Perquè en realitat tots som excèntrics i complicats, però no sempre ens mostrem. Les referències a pel·lícules i música, tan habituals a la seva obra, aquest cop queden camuflades en un personatge a qui aquestes coses no li interessen especialment, però hi són. I del que no prescindeix és de la seva fixació per les llistes i enumeracions, 'patologia' que compartim. L'H té una imaginació desbordant fruit d'una temporada que va fer llit quan era petit a causa d'una malaltia a la sang. El seu periple estarà esquitxat de records per acabar de construir el puzle de la seva vida. El que atrapa d'aquesta història, que podríem dir que no és res de l'altre món, és la manera com està explicada. I és que l'autor fa un ús molt acurat de les paraules, la seva prosa és exacta com una operació matemàtica, no hi ha un mot fora de lloc. H és molt difícil d'entendre, és un asocial, gairebé sociòpata. Però acabarà sent el nostre sociòpata i ens hi sentirem identificats, per estrany que sembli.

Et pot agradar més o menys el que explica, i sovint construeix llibres al voltant d'arguments que no arriben enlloc, però Vicenç Pagès és, al meu parer, un dels millors escriptors en llengua catalana que tenim en l'actualitat. Aquest Robinson és un concentrat de les seves virtuts en el que el reconeixerem perfectament, sobretot al final. Sap explorar la ment humana i mostrar-nos-la tal com és, dispersa, canviant, saltant d'un pensament a l'altre. I si unim això a una escriptura notable, tenim un llibre que fa bo de llegir. De la mateixa manera, entenc que precisament per la seva manera d'explicar les coses pot tirar enrere a alguna gent. Però a mi m'ha agradat i l'he llegit molt ràpid. Seguiré explorant aquest autor, val la pena.

Valoració: @@@ i mitja

diumenge, 19 de novembre de 2017

Instint de supervivència

Autora: Ramona Solé
Editorial, any: Llibres del Delicte, 2017
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 270
Llegit en: Català

La Sofia es vol suïcidar. Sense recursos, sense família que la pugui ajudar, i amb dos nens petits al seu càrrec, ja no pot més i sap que sense ella la canalla tindrà millor atenció de la que ella els pot donar. Ho té tot previst, però quan ja jeu a terra de casa seva després d'una bona ingesta de pastilles, la troba la seva veïna Raquel, que aconsegueix que acabi en un hospital i se n'acabi sortint. La Raquel, que mai s'ha mostrat especialment afectuosa amb ella, després de la mala experiència li ofereix fer-se càrrec de la seva sogra, i així podrà guanyar-se la vida. Però aquest gest de bona voluntat amaga uns interessos personals que aviat sortiran a la llum. La Raquel cobeja la fortuna familiar d'en Francesc, i veu en la Sofia una possible infiltrada seva a la casa per obtenir informació i aconseguir així entrar en els negocis de la família. Però la Maria, la matriarca, la coneix prou bé. Les relacions amb la seva família vénen de lluny, i no se'n refia ni un pèl. La pobra Sofia es veurà immersa en una autèntica lluita de poder en la que té tots els números per sortir escaldada. Això, si no és que no és tan pobreta com elles es pensen...

La Ramona Solé ens torna a portar una història d'intrigues i de gent amb males intencions com ja va fer a Quaderns. La trama no té res a veure, però sí que hi reconeixem una estructura similar, en els seus llibres res ni ningú és el que sembla a primer cop d'ull. El que sí que destacaria és una evolució en la seva escriptura, més madura i treballada en aquest segon llibre en solitari. La història és prou interessant i atractiva i convida a seguir endavant fins el final, però de vegades és una mica repetitiva i dóna una mica massa de volta sobre el mateix concepte, o explicacions que no caldrien. En l'apartat de crítica també afegiria que amb la voluntat de generar suspens i de fer girs argumentals, aquests acaben marejant al lector. Està molt bé la sorpresa i els canvis sobtats, però jo agraeixo que no s'emboliqui tan la troca en el gènere negre, més val centrar-se en el fil principal, perquè pot acabar sent contraproduent.

He llegit el llibre a molt bon ritme, i això és bon senyal, tot i el que comentava més amunt. Els canvis constants d'escenari poden despistar, i més perquè tots els personatges fan la guerra pel seu compte per aconseguir els seus propis objectius. Alguns personatges laterals a mi no em caldrien, potser. Es diu que el llibre va de manipulacions, però jo parlaria més aviat d'enganys, d'amagar informació i de voler aprofitar-se dels altres, almenys no sembla que s'aconsegueixi manipular a ningú. La lluita psicològica de poder es decanta massa cap a un dels cantons, i això seria també millorable, però la part 'que guanya' és molt bona, sobretot al principi i al final. Final que, per cert, està molt ben aconseguit. Però no revelarem res més de la trama perquè s'ha de llegir. Segur que us deixareu portar per aquesta història tan prismàtica i amb mil i una cantonades.

Valoració: @@@

dissabte, 11 de novembre de 2017

Els jardins de la dissidència

Autor: Jonathan Lethem
Editorial, any: Angle Editorial, 2014
Títol original, idioma, any: Dissident Gardens, anglès, 2013
Gènere: Narrativa
Traductora: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 519
Llegit en: Català

Ser comunista, jueu, negre o homosexual no és fàcil als Estats Units, o no ho va ser al llarg del passat segle XX. En aquest llibre en Jonathan Lethem ens explica l'evolució d'una família americana que sempre ha anat a contracorrent dels estàndards habituals, i els seus problemes els ha costat. Començant per la Rose Angrush Zimmer, una dona de fortes conviccions i inflexible comportament, però amb un estrany poder magnètic per la seva descendència i entorn, que es debaten entre si l'estimen o l'odien. Les seves parelles, la seva filla Míriam, el seu 'fill adoptiu' Ciceró o el seu net legítim Sergius, que no l'ha arribat a conèixer. I amb ells, la història convulsa del segle XX als EUA, explicada des de l'altre cantó, des de les minories, des de la banda dels que volen canviar el sistema, quan el sistema, ni gairebé ningú, vol ser canviat. 

No és un llibre fàcil, això és el primer que em ve a la ment. Estructurat en 4 parts, formades per capítols llargs, anirem coneixent la història de la família, i la seva interacció amb la situació sociopolítica dels EUA, més o menys de manera lineal, però amb constants salts en el temps. El comunisme no ha estat mai majoritari, però com podem aprendre en aquest llibre, ha viscut dies millors, encara que no menys difícils. L'autor no ho fa amb una prosa senzilla i fluïda, el llibre és dens i no sempre és fàcil d'entendre, perquè juga molt amb el que es diu, amb el que s'interpreta, i també amb el que no es diu. També el que explica és una realitat que m'és desconeguda, i en la que m'ha costat molt entrar, en part per llunyana, en part per l'interès que em despertava, ho he de reconèixer.

Amb aquest llibre em queda aquella sensació tan desagradable d'estar davant d'una obra que ofereix molt i de no haver estat a l'alçada com a lector. Potser és perquè és llarg i l'he anat llegint a estones fins que he fet un sprint final, i llibres així de profunds i reflexius requereixen una atenció especial i exclusiva. Amb tot, té moments que atrapa, i d'altres que desconcerten, que atribueixo a fets històrics o socials que reconec o que se m'escapen. La veritat és que, coneixent l'autor, m'esperava una altra mena de trama, però ja sigui per incultura, per moment lector o senzillament per interès, he de dir que els altres dos llibres seus que he llegit ('Cuando Alice se subió a la mesa' i 'Pistola, amb música de fons') m'han agradat més, però entenc que tot el que explica en aquesta obra a ell li és molt proper. De totes maneres, no és un autor que descarti ni molt menys, en aquest cas em sembla aplicable la típica frase 'no ets tu, sóc jo', i segur que li donaré més oportunitats.

Valoració: @@
Recomanat fa un miler d'anys per en Salvador Macip.