diumenge, 24 de setembre de 2017

Els dies de l'abandonament

Autora: Elena Ferrante
Editorial, any: Navona, 2017
Títol original, idioma, any: I giorni dell'abbandono, italià, 2002
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Carreras
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

L'Olga i el Mario se separen, però no precisament per decisió d'ella. Després de 15 anys, el seu marit li diu, sense previ avís, que ja no l'estima, i que marxa. Evidentment, hi ha una altra dona darrere. L'Olga es queda al seu pis de Torí amb els dos fills de la parella, la Ilaria i en Gianni, i l'Otto el seu gos, i començaran per a ella uns dies molt difícils, una temporada de caiguda lliure en una espiral de degradació personal, de descuidar-ho tot, la cura de la casa, dels seus fills, de la higiene, que la portaran a qüestionar-se qui és i per què en Mario l'ha abandonat. És per culpa d'ella? És en Mario que és mala persona? Una descripció detallada i punyent de la fase de dol que tots passem quan acabem una relació, però portada a uns extrems que ens espantaran i tot. L'Olga arriba a caure molt baix, però que no hi caiem tots quan partim peres?

Segon llibre de l'Elena Ferrante que llegeixo després de La filla fosca, i si ve aquell em va causar molt bona impressió, aquest se m'ha fet més farragós. Però no pas perquè l'autora no escrigui bé o expliqui allò que vol exposar de manera menys brillant, potser podríem dir que aquest cop és per excés de tot això. Són 285 pàgines parlant de les misèries d'una dona que passa per les fases de dol, amb alguns passatges gairebé surrealistes que fan pensar que s'ha tornat boja del tot. La temàtica no seria de les que més m'apassionen, però amb tot, el llibre va passant perquè està ben fet, i almenys en el meu cas he arribat a sentir molta tírria per la protagonista, que entenc que és el que busca l'autora, que la pinta com una dona abandonada, desequilibrada i una mica bipolar. La història està explicada de manera lineal i puntejada de records. L'Olga té molt temps per pensar, és clar.

És un llibre més dur i punyent que l'anterior que vaig llegir, o més ben dit, ho és de manera més continuada. Ferrante explora molt bé els sentiments femenins i descriu la vivència amb considerable mestria, però una altra cosa és que al lector li interessin aquests temes. N'hi haurà que sí, i n'hi haurem que no tant. Tot i això, segueix sense estranyar-me que aquesta autora s'hagi fet tan famosa, penso que sap el que es fa. Però depèn molt de cadascú si els arguments que s'empesca ens semblen atractius i ens vénen ganes de llegir-ne més. Jo em sembla que de moment descansaré de Ferrante una temporada, ja veurem si més endavant m'hi torno a posar.

Valoració: @@  

dimecres, 13 de setembre de 2017

Los santos inocentes

Autor: Miguel Delibes
Editorial, any: Planeta, 1984 (primera edició 1981)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 176
Llegit en: Espanyol

La vida en un 'cortijo' a l'Extremadura dels anys 60 està plena de tòpics. L'analfabetisme dels servents, els treballadors de la finca, que els senyorets intenten revertir ensenyant lletres a uns alumnes molt poc predisposats. La discreció dels treballadors davant de les anades i vingudes del senyoret, i el poder absolut i l'egocentrisme que aquest mostra envers ells i elles. La diferència de classe, de cultura i d'activitats entre uns i altres és abismal. I en aquest llibre, que va donar lloc a una de les pel·lícules més famoses del cinema espanyol, ens posarem del cantó dels pobres per descobrir com ho viuen, amb quina resignació i sempre temerosos, perquè els rics són els llestos i els que tenen la raó, i ells només estan al seu servei. Una vida miserable i totalment subordinada, però de vegades qui menys t'ho esperes serà capaç de fer la diferència.

Vaig trobar aquest llibre en una llibreria de segona mà i em va fer gràcia portar-lo a casa, com a clàssic de la literatura espanyola. He trigat molt a llegir-lo, quan m'ha cridat des de la lleixa. Costa entrar en un món tan diferent del que coneixem, i el llenguatge i el vocabulari de Delibes no ho posa fàcil. Hi ha frases senceres que no s'entenen, talment com si llegíssim un llibre en anglès o un altre idioma. Quan finalment entres a la història, es llegeix més ràpid i va enganxant una mica més. Costa també entendre la relació entre els personatges, que no són gaires tampoc, per fer un mapa de la trama. L'obra consta de 6 capítols que l'autor anomena llibres. Al principi semblen relats inconnexos ambientats en un mateix escenari, però mica en mica es construeix la història a través d'escenes concretes.

He de dir que el llibre m'ha costat una mica i en els primers capítols em deixava força fred, no entrava gens ni mica en la història. Però tota la darrera part l'he llegit molt més ràpid i més seguit, i això li ha fet guanyar punts. Descriu una realitat molt allunyada de la meva, i d'alguna manera em resulta desagradable, però també és una reivindicació de les classes populars. Delibes fa servir un llenguatge molt col·loquial, un castellà molt allunyat de l'actual, i fa parlar a les persones de classe baixa tal i com s'expressarien. Com a concepte està bé, és clar, però costa de llegir. No en qüestiono la qualitat, segurament la gràcia està en saber recrear aquesta mena de llenguatge i posar-lo per escrit de manera fidedigna. No deixa de ser una obra molt realista. Ja ho sabeu, segur que tots heu mirat la pel·lícula... milana bonita...

Valoració: @@@

dijous, 7 de setembre de 2017

L'acusació

Autor: Bandi
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2017
Títol original, idioma, any: Gobal, coreà, 2014
Gènere: Relats
Traductors: Héctor Bofill i Hye Young Yu
Número de pàgines: 232
Llegit en: Català

Si es tractés d'una distòpia de ficció, ens meravellaria la imaginació de l'autor. Però no. Les històries que podem llegir en aquest recull de relats exposen una realitat que a nosaltres, els occidentals, ens costa d'imaginar que existeixi en algun lloc. Unes vides senzilles, aparentment normals i corrents, sota un règim totalitari que ho controla tot i contra el que no et pots revelar, tant si és de manera voluntària com involuntària. La propaganda que amaga el caos i totes les desgràcies que passen. Buscar culpables on sigui per tal que el Partit no tingui la culpa de res. Els permisos per viatjar, fins i tot dintre el mateix país. L'abús de poder dels responsables del partit. Les castes i classes socials, tan marcades. El poder absolut del Gran Líder. Corea del Nord és això, i és real. Un règim dictatorial comunista, antidemocràtic i totalitari, avalat per un únic Partit que ho controla tot, i al que tothom vol pertànyer. I entre la malesa, els escrits d'en Bandi, que es juga la pell per denunciar aquest règim i aconsegueix treure els seus escrits del país de manera clandestina. Tota una proesa.

Cadascun dels 7 relats del recull està ambientat en unes situacions molt quotidianes que serveixen a l'autor per denunciar un aspecte concret del règim, de manera subtil de vegades, i també irònica. Els personatges prenen consciència de que el que els passa no és normal. En alguns casos defensen el règim i ni ells mateixos ho entenen. En definitiva, amb una escriptura planera i força agradable, l'autor posa de manifest tot allò que no va a Corea del Nord i que la seva gent assumeix com a normal, però que no ho és. De retruc podrem conèixer també molts costums i maneres de fer dels coreans, que també és interessant, es tracta d'una cultura molt diferent a la nostra. Els relats van ser escrits a la dècada dels '90, però van trigar molt temps a poder sortir del país. Això s'explica a l'epíleg, hi ha altres escriptors de Corea del Nord que han criticat el règim des de fora del país, però fer-ho des de dins és jugar-se la vida a cada paraula.

Té molt mèrit el que aconsegueix Bandi. Normalment quan tens un propòsit en escriure, com és el cas de la crítica d'un règim, acaba sent més important que s'entengui bé el que vols expressar, i la literatura se'n ressent. Però en el seu cas no és així. Potser no són els contes més emocionants i intensos que es poden llegir, però estan molt ben escrits i combinen molt bé la capacitat literària de l'autor, que és molta, i la seva vessant de denúncia. Si no estiguessin basats en la realitat probablement els valoraria menys, no ens enganyem. Però el fet d'adonar-me a cada relat què és el que grinyola, el fet de conèixer una realitat que ens és tan esquiva i fosca, fa que calgui valorar molt bé aquest llibre, i que la seva lectura sigui interessant en molts aspectes. És un bon llibre, però el que el fa gran és el que ens ensenya, el que aprenem i tot el que ens fa reflexionar. És com llegir 1984. Però fa encara més por.

Valoració: @@@@

dissabte, 2 de setembre de 2017

La veu

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any:
La Magrana, 2010
Títol original, idioma, any:
Röddin, islandès, 2002 

Gènere: Novel·la negra
Traductora:
Maria Llopis 
Número de pàgines:
334 
Llegit en:
Català


El Pare Noel ha mort. Bé, l'home que feia de Pare Noel a un dels hotels més importants de Reykjavík. Se l'han trobat mort, apunyalat diverses vegades, al soterrani de l'hotel. I per més desgràcia, el pobre home, que era porter i noi per a tot de l'hotel, estava amb els pantalons abaixats i un preservatiu encara col·locat. Amb aquesta estampa, a pocs dies de Nadal, i amb l'hotel ple de turistes per passar les festes, l'inspector Erlendur Sveinsson, amb l'ajuda dels seus inseparables Elinborg i Sigurdur Oli hauran de retrocedir en el temps per descobrir qui era aquest home i entendre com ha acabat així. En Gudlaugur havia estat una jove promesa del cant coral, i ara vivia sol i en la misèria al soterrani de l'hotel. Qui podia voler-li mal i per què? Per algun motiu, aquest cas remou el passat turmentat de l'inspector, que no podrà deixar de pensar en el seu germà desaparegut quan eren petits, i per això es trasllada a viure a l'hotel, per escapar-se del seu cau uns dies, tot i que és Nadal i tothom li insisteix que hauria d'anar a casa.

Nova entrega de la saga de l'inspector Erlendur Sveinsson de l'escriptor islandès, que segueix el patró de les altres: investigació reposada, moltes preguntes i interacció amb els possibles sospitosos, retrocedir en el temps per arribar al fons de la qüestió i entendre bé el crim, i sobretot un protagonista turmentat, esquerp, perspicaç, però amb nul·les dots per interactuar amb ningú que no sigui un sospitós. La vida privada (i el món intern) de l'Erlendur es barreja en la trama amb naturalitat, com el pensament de qualsevol, que salta d'un cantó a l'altre sense control, tot i que en aquest llibre no hi ha tants salts temporals i d'escenari com en altres, és força lineal i menys dispers. L'inspector, a més, és un perepunyetes amb la llengua islandesa, el mal ús el posa dels nervis, això té certa gràcia. Una cosa que em sorprèn és la manca de respecte dels islandesos per la policia, i la manca també d'autoritat que aquesta demostra respecte a actituds poc col·laboratives. Deu ser el tarannà islandès.

Pel fet de ser més lineal va fer que m'enganxés més des del principi, i la història és prou atractiva i enigmàtica. Tot va a bon ritme i s'obren moltes pistes, però a la segona meitat del llibre baixa una mica la intensitat i això li fa perdre una mica de punts. Tots els llibres de l'autor s'assemblen força, en estructura i dinàmica, l'acció és inexistent i el protagonista no és el més simpàtic que podríem trobar. Si ho acceptes, pots gaudir de la lectura, però entenc que pot avorrir als lectors que necessitin una mica més de canya. A mi m'agrada força, el conjunt em convenç, tot i que aquest volum en concret està una mica antiquat en manera de pensar respecte a alguns fets del llibre, si estigués escrit en l'actualitat algunes visions serien diferents, i això que només té 15 anys.

Valoració: @@@