dijous, 24 d’agost de 2017

Mort a La Fenice

Autora: Donna Leon
Editorial, any: labutxaca, 2009 (2a edició)
Títol original, idioma, any: Death at La Fenice, anglès, 1992
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Esther Roig
Número de pàgines: 334
Llegit en: Català

Un dels més grans genis musicals del segle és trobat mort en un entreacte de La Traviata, a La Fenice de Venècia. Hetmut Wellauer, director d'orquestra d'edat avançada però amb una salut de ferro, jeu sense vida al seu camerino. Sembla que algú l'ha enverinat posant-li cianur al cafè. El comissario Guido Brunetti serà l'encarregat de dur a terme les investigacions amb la discreció que pertoca a una defunció tan destacada. Qui podia voler mal a un músic de tant renom i amb un historial tan impressionant? Doncs furgant una mica de seguida li surten possibles enemics. L'insigne director vivia una vida molt diferent fora de l'escena. Amb parsimònia i amb molta paciència, Brunetti acabarà traient l'entrellat a aquesta història.

Per pura casualitat, vaig portar a casa la primera obra d'aquesta prolífica autora, i per tant el naixement de Guido Brunetti que ha protagonitzat després infinitat de títols. Es tracta d'una novel·la negra força canònica, amb el detall que tota la investigació la fa en Brunetti i té molt poca ajuda per part d'altres policies. Per l'època, poca ciència forense i molta entrevista amb testimonis, cosa que ja m'agrada. La trama és prou interessant i ben trobada, potser una mica inversemblant, però es deixa llegir. Potser el que més m'ha sorprès és precisament el detectiu protagonista. Que tingui fortes conviccions morals i que sigui perspicaç no és notícia, però sí que sigui un home amb cert sentit de l'humor, feliçment casat i amb un parell de fills perfectament normals. És el primer llibre en el que apareix, evidentment té molt marge perquè se li torcin les coses. Però que l'investigador no sigui un desgraciat amb un passat negre m'ha fet il·lusió i tot.

Feia temps que tenia ganes de provar aquesta autora i ara m'alegra molt haver ensopegat amb la seva primera novel·la, perquè així podré llegir la sèrie d'en Brunetti en ordre, si es dóna el cas. M'ha convençut força, bona narradora, bona constructora d'històries, i també crítica amb Itàlia i Venècia en particular. El protagonista m'ha caigut molt bé, i ara només falta que tingui l'ajuda d'un bon equip, que el veig molt sol. Pels amants del gènere negre, penso que és molt bona opció, i si els altres títols són igual de convincents, pot ser una autora per anar llegint, almenys algun llibre cada any. Sempre és una feliç notícia descobrir un autor, autora en aquest cas, que et fa venir ganes d'explorar la seva obra. Descobrir jo, és clar, perquè em sembla que la Donna Leon ja no necessita massa presentacions a casa nostra.

Valoració: @@@ i mitja

dimecres, 16 d’agost de 2017

No escatimeu el flint!

Autor: Pop Negre
Editorial, any: Crims.cat, 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 182
Llegit en: Català

Ens situem a l'any 2004, falta poc perquè s'inauguri el Fòrum de les Cultures. En aquest escenari de la Barcelona de principis de mil·lenni, apareix un home oriental penjat dels peus del Pont del Petroli de Badalona, i just a l'altre cantó de la ciutat una noia jove amb una sobredosi que ha quedat en coma. El periodista de successos Fèlix Barba, gat vell que tothom coneix coma a França, s'encarregarà de fer les cròniques dels dos casos, però farà una mica més que això. Estirant el fil descobrirà que la noia no era pas drogoaddicta, i que probablement algú l'ha intentat matar. Buscant el perquè, anirà a parar a la part alta de la ciutat, on un important industrial del sector tèxtil amb contactes a Centre Amèrica amaga alguna cosa segur. Un advocat amb principis, un porter de discoteca desaparegut i una Nemesi búlgara completaran el trencaclosques que en França vol ajudar a resoldre.

Aquest llibre és una novel·la negra estranya. Per començar, els successos que s'hi narren són clàssics del gènere criminal, però la policia hi té un paper només testimonial, el perdiguer és un periodista, però gran part del text descriu directament què fan 'els dolents'. Val a dir que la història és molt atractiva, ben construïda i explicada, amb un estil que enganxa, però no he acabat d'entendre per què hi ha dos casos, quan el llibre se centra absolutament en un de sol, i si els dos tenen relació. Potser m'he perdut alguna cosa, o potser aquest llibre ha de tenir continuïtat. Com que la trama principal és bona, he de dir que potser caldria haver-la desenvolupat una mica més, bastir-la amb més contingut i evitar la dispersió. En alguns moments sembla que hi ha buits, com si no estigués lligat del tot.

Tot i la dispersió i una mica de discontinuïtat, m'ho he passat molt bé llegint i en França m'ha semblat entranyable. Quan explica la història d'alguns personatges m'ha fet pensar en en Llort, que no és poca cosa, però l'escriptura és potser més planera i fluïda. Desconec les obres anteriors de l'autor, però m'agradarà estar atent a properes entregues, perquè aquest thriller de nom curiós l'he trobat una molt bona lectura per passar l'estona i endinsar-se en una història atractiva. Hi falta una mica d'investigació i més acció policial pel meu gust, però ha sabut atrapar-me igualment.

Valoració: @@@

dimecres, 9 d’agost de 2017

Els últims dies dels nostres pares

Autor: Joël Dicker
Editorial, any: La Campana, 2014
Títol original, idioma, any: Les dernieres jours de nos pères, francès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 353
Llegit en: Català
Premis: Premi dels escriptors ginebrins 2010

Són joves i no saben massa bé on es fiquen, però han estat reclutats per esdevenir agents del SOE, el departament d'operacions especials de l'exèrcit anglès durant la Segona Guerra Mundial, i això vol dir que alguna cosa excepcional deuen tenir. Però per convertir-se en agents i marxar a operar a la França ocupada hauran de passar un duríssim entrenament, lluny de la seva família, lluny de tot, i no tot el regiment en serà capaç. Però el vincle que quedarà entre els més forts no es podrà trencar mai. En els camps d'entrenament aprendran a ser agents de primera, però també descobriran l'amistat, i fins i tot l'amor. En Pal, en Gras, en Claude, la Laura i els altres tindran les seves pròpies missions que posaran en risc les seves vides a cada acció, però tot esforç és poc per poder fer fora els alemanys i tornar a viure en pau, recuperant els seus éssers estimats, i gaudir d'aquesta nova família que han creat entre tots. 

Aquest llibre és anterior al 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' que va fer mundialment conegut a aquest autor i que va tenir una digna continuació amb 'El llibre dels Baltimore', però aquí va arribar després del gran èxit i va portar més d'una decepció per part de qui es pensava que es trobaria un altre Harry Quebert. Ni comparteixen protagonista ni la trama té res a veure amb aquella, és un llibre ambientat en la Segona Guerra Mundial i se centra en un grup de joves que esdevenen agents secrets per lluitar contra els alemanys, però per damunt de tot, estableixen uns vincles que mai es trencaran. Sí que trobarem similituds en la manera planera i simple d'explicar les coses de l'autor, per bé que en trams sencers del llibre és desacostumadament detallat i una mica pesat i repetitiu. També hi ha la seva capacitat d'atrapar-te amb una història interessant i, com no, el desmesurat i completament exagerat elogi de l'amor, en aquest cas tant romàntic com paternofilial. Tot el que té de bon narrador, també ho té d'embafador, a estones. És ensucrat fins la nàusea.

Es tracta d'un llibre una mica irregular. La primera part parla només de l'entrenament i es fa pesat. Després comencen a passar coses i es torna més interessant, però els canvis abruptes en el protagonisme dels personatges m'ha suposat algun desordre mental. És un llibre que es deixa llegir, perquè aquest autor en sap molt de fer-se llegir, i que no està malament si aconsegueixes no comparar-lo amb els altres títols, tot i que el gust pel gir infinit de l'argument ja se li intueix. Però a mi personalment em posen una mica nerviós alguns dels tics de l'autor que comentava abans. M'agrada llegir-lo, però el dia que em fastiguegi més del que m'agrada la seva capacitat narrativa, pararé de llegir-lo. De moment, a l'expectativa a veure si apareix llibre nou.

Valoració: @@@