dissabte, 15 de juliol de 2017

La filla fosca

Autora: Elena Ferrante
Editorial, any: Navona, 2017
Títol original, idioma, any: La figlia oscura, italià, 2006
Gènere: Narrativa
Traductora: Ana Carreras
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català

La Leda s'agafa unes vacances a la platja. Les nenes ja són grans i ella se sent especialment atractiva i rejovenida; passar uns dies de relax li anirà bé. Un cop allà però, no pot evitar fixar-se en una noia jove i la seva filla petita. Són tota una família napolitana, però la Leda s'obsessiona amb la Nina i la petita Elena. Observant la seva relació li afloren tots els records de les seves pròpies filles, la Bianca i la Marta, i mica en mica anirem descobrint que no la podríem qualificar de mare exemplar. Coneixerem la difícil relació familiar amb la seva pròpia mare, el trasbals que li va suposar ser mare i com va deixar d'estimar el seu ex-marit. No, no han estat uns anys fàcils els que l'han portat fins on és ara. Però per sobre de tot, hi ha els vincles impossibles de trencar que s'estableixin entre una mare i les seves filles, per més que de vegades ho engegaria tot a rodar. 

La misteriosa Elena Ferrante s'ha fet mundialment coneguda per la seva saga 'L'amiga genial' que encara no m'he atrevit a llegir, però em va sorgir l'oportunitat de llegir una de les seves obres anteriors i vaig pensar que em podria ajudar a decidir-me. De seguida es capta que l'autora coneix la fórmula per enganxar, amb una escriptura que atrapa. Anirem rebent la informació en comptagotes, i descobrint coses que ens sorprendran i que no ens esperem de bon principi. Els records de la Leda juguen un paper central en aquesta història, més enllà de la Nina i l'Elena, el que importa aquí és la vida de la pròpia narradora. El text té constants salts al passat sense previ avís, però no és difícil seguir el fil. Potser és més complicat reconstruir el fil temporal de la vida de la Leda, ja que els records van venint una mica desordenats, en alguns casos. I el que sí que embolica és que molts dels noms de personatges s'assemblen i costa muntar l'esquema de qui és cadascú.

Aquest és un exemple de llibre imprevist, una grata sorpresa. Té totes les característiques per no agradar-me, o no interessar-me, però tot i així ha aconseguit atrapar-me en la lectura. És bona la Ferrante. Construeix un llibre profund, reflexiu i ple de sorpreses que giren al voltant de la protagonista, i ens posa en la dicotomia: l'hem d'odiar o l'hem d'estimar? És una mala mare? No és lícit que parli amb total sinceritat de les dificultats de criar criatures? Doncs en aquest cas és possible, se la pot estimar i odiar al mateix temps. I això és mèrit de l'autora, que burxa ben endins en els nostres sentiments. Pot ser el moment en que l'he agafat i en una altra ocasió se m'hagués fet feixuc, però m'ha capgirat l'expectativa, que no era massa favorable. Em sembla que serà una autora que llegiré més vegades.

Valoració: @@@ 

dilluns, 10 de juliol de 2017

Coses aparentment intranscendents i altres contes

Autors: Pere Calders i Agustín Comotto
Editorial, any: Nørdica, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 168
Llegit en: Català

Llegir Calders hauria de ser obligat, i reconec que jo vaig començar tard, però de tant en tant vaig fent feina amb la seva bibliografia. Però quan vas a una llibreria i ensopegues un recull nou, il·lustrat de manera preciosa, no pots fer altra cosa que portar-lo a casa, encara que molts dels relats ja els hagis llegit. En aquest volum curtet s'inclouen contes de 'Cròniques de la veritat oculta' i 'Invasió subtil i altres contes', que ja he llegit, i també de 'Tot s'aprofita' i 'De teves a meves'. En tots ells recuperarem el seu realisme màgic, la seva quotidianitat tacada de surrealisme, aquesta ironia tan mesurada i un llenguatge completament planer i accessible que ens el fa sentir tan proper, que ajuda a relaxar-se i a gaudir de la lectura. Si a més trobem il·lustracions tan detallades com les d'Agustín Comotto, que ajuden a visualitzar els contes amb imatges, la combinació és d'un bon rotllo que s'encomana.

El gruix dels relats vénen de 'Cròniques de la veritat oculta', però he de dir que els tenia molt oblidats i que m'ha agradat tornar-los a llegir. També hi ha molts micro-relats que vénen de 'De teves a meves', aquests no els coneixia. Calders és un mestre, la naturalitat, la senzillesa, però sobretot la ironia amb què explica qualsevol situació aparentment normal, tot i que s'acaba demostrant que no ho és, és senzillament fantàstica. Busca el somriure i la sorpresa i ens estalvia les reflexions profundes i el llenguatge carregat. Això i la llargada molt mesurada dels contes fa que sigui molt fàcil i agradable llegir-lo. En aquest cas, a més, per si no fossin prou visuals les seves paraules, comptem amb il·lustracions de luxe que ens ajuden encara més a entrar en les històries.

Per mi Calders no caduca. Alguna cosa fa que puguis llegir els seus relats ara, després de moltes dècades, i no els notis desfasats. Per triar-ne alguns de molt destacables, que potser els més experts en l'autor recordaran, podria citar 'Coses de la providència', 'Una curiositat americana' (mooolt hilarant), 'Invasió subtil' o 'La legió estrangera', però tot el recull fa bo de llegir i el llegeixes d'una revolada. Els que hagin llegit Pere Calders ja saben que s'hi trobaran, i si no, gairebé és millor anar a buscar els llibres originals. Però aquest volum és ideal per refrescar la memòria i prendre una petita dosi de l'autor, que es posa molt bé. I per les il·lustracions ja s'ho val.

Valoració: @@@

divendres, 7 de juliol de 2017

Va com va!

Autor: Joaquim Carbó
Editorial, any: Males Herbes, 2015
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 318
Llegit en: Català

El protagonista d'aquesta història és una mica cràpula, solitari no per voluntat, míser, un autèntic perdedor. Però això sí, bona persona i sempre al costat de la llei. Sempre i quan l'altre costat no li faci una oferta millor. Són temps de crisi i cadascú s'espavila com pot. Va perdre la feina del banc per un parany que li van parar, i la dona va marxar deixant-lo ben pelat. Sobreviu fent feinetes d'investigació casolana de part de la gent del barri, i de tant en tant col·laborant amb un amic seu comissari. En aquest text sense treva, coneixerem quins impulsos el mouen en aquests moments i tot un seguit d'anècdotes passades que li van venint a la ment encadenades. I com és evident, algú que es mou i coneix molt bé les misèries quotidianes del veïnat en té un bon munt per explicar.  

Els podria dir que aquest és un llibre sense argument, més aviat són unes memòries d'un personatge inventat, que recullen anècdotes diverses que fan olor de veritat. No hi ha capítols, i el narrador, que és el mateix protagonista, salta d'un tema a un altre sense que qualsevol batalleta que explica tingui menys importància que el mínim fil argumental actual, que va apareixent de tant en tant, i se centra una mica a la part final, on tot lliga més. Hi descriu molt la societat de la crisi, desmenjada, desesperançada, i hi ha força crítica social també. Gairebé sembla escrit a raig, tal com li va sortir a l'autor, o més ben dit, tal com li anava saltant la ment d'un lloc a l'altre, com una mena de col·lecció de relats completament desordenats. La veritat és que costa una mica mantenir l'interès. A més, el llenguatge emprat abusa en excés de la metàfora d'estar per casa i de les dites populars i locucions (a estones sembla un compendi)... de fa 40 anys. Fa la impressió de llegir un llibre escrit fa moltes dècades, quan no és així. 

M'ha costat avançar aquest llibre, i és una bona paradoxa, perquè ja es veu que està escrit per empassar-se'l, però aquesta escriptura tan col·loquial, que de vegades ajuda molt a la lectura, però tan passada de moda, se m'ha travessat una mica. Ja es veu que el protagonista és un carrossa! Tot i que té una edat indeterminada, per cert. Estan bé les reflexions i les anècdotes, la crítica i el retrat de la societat, però costa de seguir el fil. També em costa el fet que no estigui estructurat en capítols o temes, i que vagi xerrant i xerrant sense parar al llarg de les 318 pàgines. Segurament no me'n queixaria si m'hagués semblat tan fluid com pretén ser, però malauradament no ha estat així. Potser peco massa d'agradar-me les històries que van a alguna banda, però aquest 'Va com va?' no ha acabat de ser el que m'esperava.

Valoració: @@
Recomanat per en Salvador Macip al seu blog.