diumenge, 25 de juny de 2017

Vida familiar

Autora: Jenn Díaz
Editorial, any: Proa, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català
Premis: Mercè Rodoreda 2016

Els relats que conformen aquest recull tenen un nom senzill, un article i un nom. Però el que expliquen no és, ni molt menys, senzill. Es tracta de situacions vitals, de retrats de la vida quotidiana i de les relacions personals, posant especial èmfasi en les familiars, i més concretament en les de mare i filla. Situacions en les que és fàcil sentir-se identificat, perquè com diu una frase de Carson McCullers que obre el llibre, si no ens han passat, ens passaran. Discutir sobre la mort d'un avi davant d'un fill petit, les relacions adolescents i les ximpleries que fem, entrar en el món d'amistats de la parella i ser la substituta d'una relació anterior, una escapada en bicicleta fugint del maltractament, la dificultat de pujar una criatura sola i les concessions que s'han de fer, les custòdies compartides i els pares i mares que refan la seva vida. Tot de situacions que ens fan reflexionar perquè passen diàriament i a totes les cases.

La Jenn Díaz és una de les autores més aclamades per la crítica darrerament. Després d'alguns llibres escrits en espanyol, comença ara a escriure en català i ja té un parell de volums. Aquest, de relats, mostra una manera d'escriure especial i pròpia que costa una mica al principi. Frases molt llargues, molt descriptives, que són de digestió una mica pesada fins que li vas agafant el rotllo, però mica en mica t'hi vas acostumant. Una altra cosa són els temes i les veus. Alguns dels relats estan narrats des de la perspectiva d'infants o preadolescents, i m'han semblat una mica infantils comparats amb altres, però hi ha força varietat de veus. Sobre temes, sorprèn que les relacions familiars superin de molt les amoroses, és poc habitual, i les relacions entre mares i fills són les que predominen, ja es nota que són temes que importen a l'autora. Però si no t'importen gaire, com és el meu cas, es pot fer una mica pesat. 

En definitiva, cal destacar que la Jenn Díaz domina la llengua i sap com fer servir les paraules i diferents registres. Presenta les relacions vitals amb molta sensibilitat i claredat, ens parla de moltes coses que tots sabem, però que callem. Una altra cosa és que ens interessi llegir-ho, i que no busquem en els llibres una mica més de fantasia i ficció. És aquí on a mi m'ha costat més, em queda clar que els interessos literaris de l'autora no són els meus, i això fa difícil que coincidim en els gustos. No em mateu per això, però trobo que és molt més probable que agradi a dones que a homes. No sé si jo la tornaré a llegir, però crec que es farà un públic fidel, la fusta la té.

Valoració: @@

dimecres, 21 de juny de 2017

El retorn del Cató

Autora: Matilde Asensi
Editorial, any: Columna, 2015
Títol original, idioma, any: El regreso del Catón, espanyol, 2015
Gènere: Aventures
Traductors: Núria Parés, Jordi Boixadós i Núria Garcia
Número de pàgines: 598
Llegit en: Català

Han passat molts anys des que l'Ottavia Salina i en Farag Boswell van aconseguir arribar al Paradís Terrenal  i descobrir la secta dels Staurofilakes, els custodis de les restes de la Vera Creu. Pel camí, juntament amb l'antic cap de la guàrdia suïssa del Vaticà Kaspar Glauser-Roïst, van haver de fer-se ells mateixos de la germandat, passant nombroses proves, les escarificacions que decoren el seu cos en són testimoni. Ara viuen tranquil·lament a Toronto, una vida reposada i sense ensurts. Però tot canviarà quan coneixen els totpoderosos Simonson, una parella d'ancians que disposen de diners i poder il·limitats, i quan reapareix en Kaspar. Els Simonson saben de l'existència d'uns ossaris que contenen les restes autèntiques de Jesús de Natzaret i la seva família i volen que els ajudin a trobar-los. De ser veritat, eliminar la part divina del messies podria fer trontollar tots els fonaments de la fe cristiana. La Doctora Salina, ex-monja del Vaticà, no s'ho vol creure, però com deixar passar aquesta oportunitat? I si fos veritat? 

Encara que aquesta sigui la primera ressenya que faig de la Matilde Asensi, era una de les meves autores de capçalera quan era jovenet, així que n'he llegit uns quants d'ella, però per algun motiu que desconec, senzillament la vaig deixar de llegir. Quan vaig veure que hi havia la segona part del Cató, però, no me'n vaig poder estar. En aquest llibre recuperem els personatges de l''Últim Cató' uns 15 anys després, i tornen a viure una aventura semblant. En especial, la protagonista absoluta, l'Ottavia, que narra en primera persona. He de dir que no la recordava tan foteta i tan irònica, però ella i les seves creences posen el contrapunt còmic a la història. L'argument és prou interessant i absorbent, i Asensi sap com enganxar. De totes maneres, el llibre avança a poc a poc donant llarguíssimes explicacions per posar en context històric la trama. Un cop tot explicat, que ve a ser la meitat del llibre, llavors comencen les aventures, i és molt més fluid.

Tinc debilitat per aquesta autora, penso que és una gran narradora d'històries d'aventures. El llibres passa a l'actualitat, però la Història hi juga un paper, i l'esforç de documentació és important. Es llegeix amb molta facilitat, tot i que la primera meitat és força densa i t'acabes perdent una mica entre tantes sectes i cultes religiosos, però després accelera. Se li pot retreure que tot s'acaba resolent de manera no gaire complicada, i molt satisfactòria, però ja se sap, en els seus llibres guanyen els bons, i els dolents reben. En això fa pensar en Ken Follett, i com ell, val la pena llegir-la de tant en tant per gaudir de la lectura simplement, sense més.

Valoració: @@@ i mitja

divendres, 16 de juny de 2017

Frankie Addams

Autora: Carson McCullers
Editorial, any: L'Altra, 2017
Títol original, idioma, any: The Member of the Wedding, anglès, 1946
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Martí Lloret
Número de pàgines: 235
Llegit en: Català

El germà de la Frankie es casa i el pare i ella assistiran al casament, que serà a uns 100 quilòmetres del petit poble on viuen. La jove, de només 12 anys, però desproporcionadament alta per la seva edat, solitària  i una mica cap de pardals per l'edat, s'obsessiona amb aquesta boda i té la intenció de quedar-se amb el seu germà i la seva dona un cop s'hagin casat. Així ho explica a la minyona negra, la Berenice, i el seu cosí de 6 anys John Henry, amb els que passa la major part del dia, però no li fan gaire cas. Ella se sent dona, adulta i té ganes de voltar el món, però els altres la veuen com la nena que és. El llibre retrata la dificultat de l'adolescència, la Frankie viu en un món que nota a la contra, i sent que no pertany enlloc. L'obsessió la portarà a cometre algunes imprudències i a creure's més gran del que és. Per poder viure el món primer cal entendre'l, i ella encara no ha arribat a això.

El llibre està partit en tres parts, encara que passa tot en un parell de dies. En cadascuna la Frankie es fa dir d'una manera diferent, primer Frankie, després F.Jasmine, i per últim Frances. D'acció no en trobarem gens, o pràcticament gens, però de reflexió molta. Els canvis de l'adolescència turmenten la jove, que es troba en un moment delicat del seu desenvolupament. Físicament és una dona, però mentalment no, i això li provoca una guerra interna. Bàsicament, el llibre ens repeteix una vegada i una altra l'obsessió de la Frankie per la boda, i les seves intencions, que com és fàcil d'endevinar, són totalment improbables. L'escriptura és planera, però dóna voltes i voltes com si calgués omplir les 235 pàgines per una història a la que, calculo, no li caldrien més de 60.

He de reconèixer que se m'ha fet avorrit, no hi passa gairebé res, i només ha aconseguit que em connecti en moments puntuals. La Frankie fa rabieta, però és clar, és adolescent i això va implícit. És d'aquells casos, però, que t'adones que senzillament el llibre no és per tu, o fins i tot que no és el moment de llegir-lo, i que a altra gent pot agradar més. No és mal llibre, està ben escrit i té elements que el poden fer atractiu a uns altres ulls, la rebel·lia de l'edat, el marc històric, però a mi no m'ha atrapat i se m'ha fet pesat i llarg. De moment la Shirley Jackson li guanya la partida a la Carson McCullers.

Valoració: @@

dimecres, 7 de juny de 2017

No sóc el meu ADN

Autor: Manel Esteller
Editorial, any: RBA La Magrana, 2017
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

En el món de la ciència no parem mai de descobrir coses noves. Quan ens pensem que dominem un concepte, que entenem una malaltia, sempre apareix un nou nivell de regulació, noves explicacions que fan que es capgiri el paradigma, i que haguem de tenir en compte més factors. Això explica aquest llibre d'un dels científics més reputats de casa nostra, Manel Esteller, un crac internacional en epigenètica. Epige...què? Doncs això, l'estudi dels canvis heretables que no impliquen canvis de seqüència de l'ADN. I és que quan ja ens pensàvem que en la cadena d'ADN hi ha tota la informació necessària per totes les funcions del cos i per transmetre aquesta informació a la descendència, resulta que la cadena pot patir modificacions 'per sobre' que poden modificar l'expressió dels gens i transmetre's. Emprant la metàfora del doctor, si l'ADN és comparable amb un text, la genètica serien les paraules, i l'epigenètica, els accents, la puntuació, la font, necessària perquè es pugui entendre correctament.

El tema que tracta aquest llibre és força complex com per explicar-lo de manera fàcil i comprensible, fins i tot per gent que estem avesats a aquest vocabulari. És tremendament interessant i innovador, i està escrit en un to planer, però no aconsegueix fer fàcil la comprensió de la matèria. A més, promet explicar la ciència a partir de dotze històries, però d'inventades per introduir un tema només n'he comptat una, la resta són anècdotes científiques i fets històrics que van permetre descobriments. No hi fa res pel cas de l'obra, però sempre dic que no m'agrada que el llibre no doni el que promet. El cos del llibre és curtet, i al final compta amb un glossari molt útil, amb índex de referències i amb un manual bàsic d'epigenètica, que personalment m'ha agradat més, perquè és ordenat i concís. Ajuda a comprendre millor de què estem parlant.

No es pot negar que l'Esteller és, a dia d'avui, un dels científics més eminents del món en epigenètica, això es nota. Però no sabria dir si aquest llibre és 'per a tots els públics'. Ho intenta, però em sembla un manual per a ja iniciats. Com parlar d'epigenètica de manera fàcil, però? No m'ho pregunteu, realment no ho ha de ser, de fàcil. Això no treu que és un tema interessant, ara mateix és l'última moda en recerca científica, l'epigenètica, els exosomes, els microRNA i el CRISPR són trending topic. Així que si voleu estar a la última i impressionar la família als dinars de diumenge, difícilment trobareu un llibre més indicat que aquest.

Valoració: @@