dissabte, 22 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017

Per aquestes dates tothom, a les xarxes i als blogs, recomana llibres. La gran bogeria de Sant Jordi, que el món sembla que s'hagi d'estar acabant. M'encantaria que una desena part de la gent que parla de llibres aquests dies en llegís també durant la resta de l'any.

Amb el temps m'he adonat que això de recomanar llibres és molt pretensiós i erroni. Qui sóc jo per recomanar llibres? I com puc pensar que puc llançar a la xarxa una recomanació que servirà per totes aquelles persones que ho puguin llegir? No, no vull enganyar a ningú. Per això quan recomano ho faig de manera personal, o acotant a quina gent pot agradar o a qui no. Com a exemple, la darrera ressenya. Un llibre de Murakami que parla del seu procés d'escriptura. No puc dir 'llegiu-lo, és súper interessant, una passada com pensa aquest home, i us servirà a tots per saber com s'escriu una novel·la. Ah, i com no, exquisida edició d'Empúries!'. No, tot mentida. Bé, l'edició està prou bé, la veritat. Sé que en Macip o en Pons me'l fotrien pel cap. En canvi a la Carme és probable que li agradi força, i en Mac gaudirà en diverses parts.

Amb aquestes premisses, i tenint en compte que Sant Jordi és festa major, o millor dit, barra lliure, l'excusa perfecta per omplir el rebost (com si calgués excusa, i com si calgués omplir-lo), vull compartir les meves sis adquisicions d'aquesta data tan assenyalada, que passen a la llista de pendents. De moment, no és descartable que n'acabi caient algun altres... Són aquests:


Vida familiar (Jenn Díaz): jove escriptora que s'ha passat al català recentment, i que tothom diu que és molt bona. Provem-ho. Ha estat el llibre que jo he regalat.

Anatomia de les distàncies curtes (Marta Orriols): d'aquells llibres que t'atreuen, i que a més va avalat pel segell que l'edita, Periscopi és solvència contrastada.

Coses aparentment intranscendents (Pere Calders): recull nou del geni del relat curt, amb il·lustracions d'Agustín Comotto. Una edició preciosa que ha vingut a casa per sorpresa (agradable).

L'imperi dels lleons (Sebastià Benassar): El regal que m'han fet, amb por als ulls, perquè regalar-me llibres a mi és una loteria. Bennasar és apostar una mica a cavall guanyador, però veurem.

Frankie Addams (Carson McCullers): Per voluntat de descobrir escriptores que desconeixia, i avalat pel bon criteri editorial de l'Eugènia Broggi de L'Altra.

Kruso (Lutz Seiler): El llibreter ens ha dit que era bo, que era molt bo, que era molt, molt bo. I l'hem cregut. Personalment, el desconeixia completament.

Tots en català, tots amb algun motiu, però sóc incapaç de recomanar cap d'ells a ningú, és clar, encara no els he llegit. De moment, content amb la compra, se'm fa la boca aigua, però el temps i les lectures decidiran quants encerts hem tingut. I vosaltres què, eh? No em feu recomanacions a l'aire, digueu-me només amb què us heu firat o us firareu. M'encantarà saber amb què heu omplert el rebost.

dissabte, 15 d’abril de 2017

De què parlo quan parlo d'escriure

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2017
Títol original, idioma, any: Shokugyro Toshite No Shosetsuka, japonès, 2015
Gènere: Biografia
Traductor: Jordi Mas
Número de pàgines: 312
Llegit en: Català

Una nova entrega de l'autor japonès, però aquest cop no es tracta d'una novel·la ni de contes. Com ja va fer a 'De què parlo quan parlo de córrer', Murakami ens torna a explicar les seves interioritats, aquest cop pel que fa al món de l'escriptura, una activitat, la seva, que mai dissocia de la de fer esport, com ja explicava en el primer volum autobiogràfic, i tampoc fa ara. Es pot dir que és biogràfic, tot i estar a cavall de l'assaig, però parla del fet de ser novel·lista des d'una perspectiva massa personal, sincera i íntima. En diferents capítols ens anirà parlant, per exemple, de com es va convertir en novel·lista, de la seva metodologia, de premis literaris, les temàtiques, els seus personatges, l'originalitat, o per a qui escriu les seves obres. Sempre amb un to amè, humil i agradable que ens fa descobrir la seva vessant més personal i conèixer el making off de les obres que tant gaudim alguns.

Murakami és un novel·lista accidental. Va començar a escriure per casualitat i la seva primera obra 'Escolta la cançó del vent' va guanyar un premi per escriptors novells, així que va continuar escrivint fins a convertir-se en un dels escriptors més reconeguts de l'actualitat, que a més compta amb un nombre igual de fans que de detractors. Per això aquest llibre no es pot agafar com un manual per convertir-se en escriptor, però sí que hi trobarem punts en el que ens podrem sentir identificats, i alguns consells que val la pena escoltar. No vol dir que estiguem d'acord amb tot, ell és un personatge peculiar, però en molts casos li haurem de donar la raó. No tots els capítols resulten igual d'interessants, el llibre inclou una part de crítica al sistema educatiu japonès que se m'ha fet una mica més pesada, però en general passa molt bé i és agradable de llegir.

Aquest llibre resultarà molt interessant a aquells qui coneixen l'autor i la seva obra, i com més obra coneixes, millor. Les parts que he gaudit més són les que parla de les interioritats de les seves novel·les, i sobretot d'alguns personatges, així que ens retrobarem amb l'Aomame de '1Q84', en Kafka i en Nakata de 'Kafka a la platja' o en Jay i en Rata de les seves primeres obres. De fet, si el llibre parlés només d'això, l'hauria trobat meravellós. M'ha resultat agradable conèixer més l'autor i la seva carrera, però el que més m'interessa són les seves obres, és clar. En resum, no és un llibre gens recomanable per aquells que han llegit Murakami i no els ha agradat, no els servirà de res. Però si ets dels que adores l'univers Murakami, segurament en gaudiràs força, com m'ha passar a mi.

Valoració: @@@

dissabte, 8 d’abril de 2017

Nocturn de Sant Felip Neri

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Meteora, 2013
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 229
Llegit en: Català

Un escriptor de poca volada rep un encàrrec molt poc habitual, en resposta a una història encara menys habitual. La Clara, hereva i darrera descendent de la família Bertran, és cega i té una malaltia a la pell que li impedeix exposar-se a la llum del sol. Des del seu casalot de la Plaça de Sant Felip Neri de Barcelona sent cada matí un violinista que toca d'una manera especial, si fa no fa com fa ella mateixa, amb un sentiment fora del comú. No el coneix, no pot anar-lo a veure, però sent una atracció per ell que li fa prendre una decisió. És conscient que l'estirp dels Bertran acabarà amb ella, i per tant pot desprendre's del patrimoni més preuat de la família: la biblioteca. A través d'un llibreter amic, contracta en Carles i li encarrega que escrigui la història del violinista, en Franz Bogdanovic, perquè està segura de que amaga secrets importants. I no s'equivoca. A canvi, un sou mensual i un pagament en llibres valuosíssims cada cop que li porti un capítol escrit i li llegeixi.

El punt fort d'aquesta obra és, sens dubte, la història. Els dos protagonistes del text, la Clara i en Franz tenen vides molt difícils i tristes, cadascú a la seva manera. En Franz ve de Sarajevo i va viure de massa a prop la guerra dels Balcans. El llibre no estalvia els horrors que es van viure en aquella terra. De fet una part important consisteix en descriure'ls i denunciar-los. També hi ha una bona part de denúncia de la Barcelona de fa uns anys, que no dista de com està ara. Bennasar dedica dures paraules al consistori barceloní. Els capítols van alternant la trama amb fragments del llibre que escriu en Carles, en una altra tipografia. Tot plegat per reconstruir una vida plena de desgràcies i misèria. 

Bennasar és un bon escriptor, però precisament perquè sé que pot escriure d'una altra manera, el llenguatge d'aquest llibre és innecessàriament florit i enrevessat. La història no és per riure, i per tant cal certa profunditat en el que s'explica, però potser no cal tant. Hi ha diferència, per exemple, entre el text i els fragments del llibre del Carles, no tan guarnits. Tot i això, és un bon llibre amb una història sorprenent i tràgica, amb personatges ben construïts i ben documentada. Si de cas, pel ritme general de la trama, trobo que acaba precipitadament, de sobte. I no és el primer cop que em passa amb l'autor. A qui li agradi el llenguatge poètic i les lectures tristes, segur que gaudirà molt d'aquesta obra ben trenada. Jo prefereixo el Bennasar menys tràgic i més negre.

Valoració: @@@