dijous, 28 de desembre de 2017

Propòsits lectors pel 2018

Quan s'acaba una temporada d'una sèrie, però ha de continuar, és habitual que els productors ens situïn l'acció en un punt àlgid, però també solen fer un tastet del que ens espera la temporada següent, no fos cas que ens passi pel cap no seguir mirant-la. Doncs ara que tanco any lector amb la publicació de la llista de llibres llegits jo m'he proposat fer una cosa similar. També ho podria anomenar senzillament 'propòsits lectors pel 2018', però el símil de la sèrie m'ha semblat prou gràfic. 

No cal ser futuròleg per saber que l'any que ve seguiré comprant llibres sense control, així que molts dels que acabaré llegint encara no els conec, la majoria ni han vist la llum encara. Però n'hi ha alguns que esperen torn des de fa temps i penso que el 2018 serà el seu any. així que us faig un tast del que us espera aquí al Llibres l'any vinent, a veure si així us convenço de no marxar a la competència, i també espero que em serveixi a mi per no deixar-los més temps arraconats... 

Societat Negra, Andréu Martin. 
Sempre és bon moment per llegir el mestre de la novel·la negra en català, un autor que mai em decep i que tindrà també el seu espai al 2018 com l'ha tingut al 2017.

Snow crash, Neil Stephenson. 
Abans de la irrupció de Murakami i Macip a la meva vida, Neil Stephenson era un dels meus autors més llegits. Snow crash va estar a punt de sortir de la lleixa de pendents aquest any. Ara ja no hi haurà qui el pari. 

Balanç fins a la matinada, Manuel de Pedrolo. 
He descobert Pedrolo no fa massa anys i em vaig proposar anar-lo llegint. Aquest llibre és una recomanació directa d'en McAbeu, un dels més grans valedors de l'autor a la catos. Quan me'l va recomanar el vaig comprar, però per ara no l'he tocat de la lleixa. Ja va sent hora, oi?

La quinta mujer, Henning Mankell. 
Fa massa temps que tinc en Wallander oblidat, serà qüestió de treure-li la pols al sisè volum de la sèrie que és un dels habitants il·lustres de la lleixa de pendents. Segur que els altres el trobaran a faltar. 

L'illa de Maians, Quim Monzó. 
He de reconèixer que Monzó no m'ha acabat de convèncer mai, i això que li he donat ja tres oportunitats. Aquest llibre corre per casa i no s'ha de quedar sense llegir. Ara fa anys que no ho provo, a veure si a la quarta...






Aquests són els meus propòsits lectors per aquest 2018. Evidentment, llegiré més llibres que aquests, i no sé en quin ordre aniran caient, però espero que no arribaran a 2019, almenys això em proposo. D'aquí un any veurem si he complert, això també m'ha de servir per donar sortida a llibres que se m'estan eternitzant. I a banda d'això, sempre amb un ull obert a les novetats! Que tinguem tots i totes un gran any lector!

diumenge, 24 de desembre de 2017

Això no és Amèrica

Autor: Jordi Puntí
Editorial, any: Empúries, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 218
Llegit en: Català

Vides trencades en rehabilitació que la mort separa, però que  no impedeix mantenir els vells i curiosos costums. Homes que fan auto-stop i s'inventen vides per justificar-ho. Germans que reapareixen només quan els hi va la vida, amb una demanda que sembla desproporcionada. Els records del descobriment del sexe que porten a buscar aquell primer amor sobtat per tancar el cercle. L'escapada a un creuer per la mediterrània després d'un trencament sentimental on un pianista et canviarà la vida. I així fins a 9 històries completes i detallades que exploren l'essència humana, les relacions i les vivències més sorprenents, però des de la naturalitat de la vida quotidiana que demostra que tothom pot tenir una història per explicar.   

De Jordi Puntí em va agradar molt Maletes perdudes, però no tant els dos reculls de relats que li havia llegit. El mateix m'ha passat amb aquest llibre també. I no precisament perquè l'autor no escrigui bé, la qualitat literària d'aquestes històries està més que garantida. Tampoc és perquè les trames no siguin atractives i imaginatives, el repertori dels 9 contes és variat i original. Són contes llargs que no sempre segueixen l'estructura típica d'aquest format, i comparteixen que proporcionen una lectura reposada, lenta, perquè explica les situacions amb molt detall. Això ajuda a una bona comprensió, però resta agilitat a la lectura i es trava una mica. Insisteixo, no perquè el llenguatge sigui rebuscat i lluny de l'abast de tothom, al contrari, però tampoc és fàcil i banal, cosa que és una virtut.

Si digués que no he gaudit de la bona ploma de Jordi Puntí estaria mentint. Però si dic que me l'he empassat de cop (només 218 pàgines) i que m'ha entusiasmat estaria mentint encara més. És un bon llibre de narracions i es nota la feina que hi ha darrere de cada peça, et queda la impressió de que cada conte ha estat rellegit, reescrit i corregit fins l'extenuació, però en mi no ha aconseguit despertat aquesta voracitat que fa que no abandonis els llibres, se m'ha anat allargant perquè no em costava deixar-lo de banda per fer altres coses. No obstant, no em rendiré amb aquest autor, perquè és un dels bons que tenim. Potser acabaré decidint que no acaba de ser per mi pels tempos de les seves obres, però de moment seguiré atent al que faci.

Valoració: @@ i mitja

divendres, 15 de desembre de 2017

L'home de Déu

Autora: Mireia Vancells
Editorial, any: Cossetània, 2017
Gènere: Terror
Número de pàgines: 210
Llegit en: Català
Premis: XXXIV premi de narrativa Ribera d'Ebre

Just el dia que esdevé clergue, el jove Marcial Ustrell rep una missió per part del seu mentor, l'arquebisbe Gregorio Modrego. Haurà d'anar a comarques a inventariar una vintena de parròquies de la diòcesi, i s'ha de fer en un temps molt curt. S'hi passarà l'estiu, però don Gregorio li promet que si fa la feina després aconseguirà una beca per seguir estudiant a Roma. Tampoc no té opció de refusar, així que en Marcial comença a fer tots els preparatius per dur a terme la tasca encomanada. Tot això estaria molt bé si no sabéssim que, per algun motiu que desconeixem, en un futur proper el malaurat jove ja serà mort. En el seu primer emplaçament, Montcenalls, s'haurà d'enfrontar amb unes forces que desconeix i que el superen. Al mateix temps, descobrirem la llarga nissaga de dones amb nom de planta i amb habilitats remeieres que acaba amb la Malva. La jove i el nostre capellà es trobaran a Montcenalls i les conseqüències d'aquest encontre només les coneix el mateix diable.

L'autora d'aquest llibre em va contactar per si podia llegir-lo i ressenyar-lo, i val a dir que m'he emportat una grata sorpresa. L'etiqueto en el gènere de terror perquè hi surten bruixes i el mateix dimoni hi juga un paper, però tampoc es passa por llegint-lo. Es tracta d'una bona història que té molta més substància de la que sembla al primer cop d'ull. Potser les explicacions inicial, la contextualització, és una mica extensa, però els dos fils argumentals, el del capellà per una banda, i el de les bruixes per l'altra (que de bon inici només sembla un salt enrere en el temps, però va derivant) aconsegueixen captar l'interès del lector. M'ha passat una cosa estranya, però. La lectura ha estat més lenta del que és habitual, m'ha costat avançar, però en cap cas ho atribueixo a l'argument, que atrapa prou al llarg de tot el llibre, ni tampoc a la capacitat literària de l'autora, és un llibre ben escrit, correcte tant en fons com en forma. Així que no sé per què he anat tant al ralentí.

He de dir que no sempre que m'envien un llibre per ressenyar quedo tan satisfet d'haver-lo llegit. La proposta de la Mireia Vancells aborda temes complexos com són l'església, els poders curatius de les plantes i les forces malèfiques i el resultat és notable. Com deia, la lectura no se m'ha fet àgil, però la sensació d'estar llegint un bon llibre l'he tinguda en tot moment. Ens va donant la informació que necessitem en cada moment i de tant en tant algun ensurt. A més, com que sabem que el protagonista està mort quan s'explica la història, és obligatori acabar-la per saber com ha anat. Un llibre per donar-li una oportunitat, i una autora per prestar-li atenció.

Valoració: @@@ i mitja  

diumenge, 3 de desembre de 2017

El truc

Autor: Emanuel Bergmann
Editorial, any: La Campana, 2017
Títol original, idioma, any: Der Trick, alemany, 2017
Gènere: Narrativa
Traductora: Albert Vitó
Número de pàgines: 381
Llegit en: Català

Per una banda ens situem a Praga, l'any 1934, just abans de la Segona Guerra Mundial. Neix en Mosche Goldenhirsch, fill d'un rabí més pobre que una rata. Per l'altra, al 2007 a Los Ángeles, on en Max Cohn, de gairebé 11 anys veu com els seus pares són a punt de separar-se, cosa que no encaixa gens bé. En Max està disposat a fer qualsevol cosa per fer que els seus pares tornin a estimar-se com abans, i la seva curta edat no li impedirà remoure cel i terra. I en el passat, ens trobem un Mosche que s'enfronta a l'escalada del partit Nacional Socialista i a l'odi creixent cap als jueus. Quan té edat suficient s'enrola en un circ perquè queda impressionat amb el seu il·lusionista i vol seguir els seus passos. La màgia l'ajudarà a superar els esculls que trobarà al llarg de la vida. Com lliguen les dues històries? Com s'acaben trobant en Mosche i en Max? Doncs caldrà llegir aquesta entranyable història en la que la màgia ho pot tot, encara que sigui una màgia tramposa i de molt poca volada.

'El truc' és una tragicomèdia que ens fa llegir amb un somriure als llavis, per més tristos que siguin els fets que exposa. Les dues històries es van explicant en capítols alterns, anem saltant d'en Mosche a en Max sense que inicialment tinguin res a veure, però no ens perdrem en cap moment. Entre la prosa àgil i planera de l'autor i l'edició d'interlineat infinit de La Campana, les pàgines volen. La història atrapa, t'enganxa i costa deixar de llegir. El context lligarà en Mosche a la trista Història europea del segle XX i veurem com se'n va sortint de situacions que altres no superaran. Se'ns presenta com un personatge una mica cràpula, conscient que els seus trucs són un engany, però és impossible no estimar-lo. L'autor sap trobar les alegries en la tristesa i fa servir un humor, no de riure a grans rialles, però sí per donar un to completament diferent a una història que podria ser dramàtica. Llegir-lo és agradable i gairebé balsàmic.

He gaudit molt d'aquest llibre i tinc molt poc a criticar-li, la veritat. Com a entreteniment i per passar una bona estona de lectura, és fantàstic. Si tinc una queixa potser és per l'edició, en la que he trobat una quantitat d'errades tipogràfiques desacostumada en una editorial de la categoria de La Campana. Deixant això de banda, m'ho he passat bé i és d'aquests llibres que pots recomanar sense problema, per a tots els públics, penso que és difícil que decebi. No hi busqueu rigor històric ni massa profunditat, tot i que sembla que la família de l'autor va sobreviure a l'holocaust i això l'impulsa a parlar d'aquests temes, però com a narrador ha sabut trobar un estil que ens pot recordar a Jonas Jonasson que li funciona molt bé. Ara falta saber si sabrà canviar de registre i no repetir-se en obres posteriors. Jo estaré atent.

Valoració: @@@@

dissabte, 25 de novembre de 2017

Robinson

Autor: Vicenç Pagès Jordà
Editorial, any: Empúries, 2017
Gènere: Narrariva
Número de pàgines:183
Llegit en: Català

La música que posa la filla adolescent dels veïns és infernal. L'H ja no pot suportar-ho més, és un home introspectiu i reservat, ordenat i a qui no agrada molestar a ningú, però tampoc que el molestin. Així que aprofitant que els veïns han anat de vacances, com ja s'han preocupat de fer notar a tothom, inicia la seva particular 'operació comando', una incursió a la llar veïna deixant el sancta sanctorum que és el seu pis. Allà ordeix la seva petita revenja, mentre anirà saltant amb el pensament cap a altres èpoques que ens ajudaran a saber com ha arribat fins aquí, i per què és com és. Però era difícil que la seva petita croada acabés bé i com no pot ser d'altra manera, acaba sent descobert i portat davant de la justícia. Curiosament, això li obrirà unes portes que no imaginava i a conèixer una advocada que es compadirà d'ell i les seves accions inexplicables. 

Els personatges de Vicenç Pagès sempre són introspectius i tenen un món interior molt gran al que tenim accés; pura humanitat. Perquè en realitat tots som excèntrics i complicats, però no sempre ens mostrem. Les referències a pel·lícules i música, tan habituals a la seva obra, aquest cop queden camuflades en un personatge a qui aquestes coses no li interessen especialment, però hi són. I del que no prescindeix és de la seva fixació per les llistes i enumeracions, 'patologia' que compartim. L'H té una imaginació desbordant fruit d'una temporada que va fer llit quan era petit a causa d'una malaltia a la sang. El seu periple estarà esquitxat de records per acabar de construir el puzle de la seva vida. El que atrapa d'aquesta història, que podríem dir que no és res de l'altre món, és la manera com està explicada. I és que l'autor fa un ús molt acurat de les paraules, la seva prosa és exacta com una operació matemàtica, no hi ha un mot fora de lloc. H és molt difícil d'entendre, és un asocial, gairebé sociòpata. Però acabarà sent el nostre sociòpata i ens hi sentirem identificats, per estrany que sembli.

Et pot agradar més o menys el que explica, i sovint construeix llibres al voltant d'arguments que no arriben enlloc, però Vicenç Pagès és, al meu parer, un dels millors escriptors en llengua catalana que tenim en l'actualitat. Aquest Robinson és un concentrat de les seves virtuts en el que el reconeixerem perfectament, sobretot al final. Sap explorar la ment humana i mostrar-nos-la tal com és, dispersa, canviant, saltant d'un pensament a l'altre. I si unim això a una escriptura notable, tenim un llibre que fa bo de llegir. De la mateixa manera, entenc que precisament per la seva manera d'explicar les coses pot tirar enrere a alguna gent. Però a mi m'ha agradat i l'he llegit molt ràpid. Seguiré explorant aquest autor, val la pena.

Valoració: @@@ i mitja

diumenge, 19 de novembre de 2017

Instint de supervivència

Autora: Ramona Solé
Editorial, any: Llibres del Delicte, 2017
Gènere: Intriga
Número de pàgines: 270
Llegit en: Català

La Sofia es vol suïcidar. Sense recursos, sense família que la pugui ajudar, i amb dos nens petits al seu càrrec, ja no pot més i sap que sense ella la canalla tindrà millor atenció de la que ella els pot donar. Ho té tot previst, però quan ja jeu a terra de casa seva després d'una bona ingesta de pastilles, la troba la seva veïna Raquel, que aconsegueix que acabi en un hospital i se n'acabi sortint. La Raquel, que mai s'ha mostrat especialment afectuosa amb ella, després de la mala experiència li ofereix fer-se càrrec de la seva sogra, i així podrà guanyar-se la vida. Però aquest gest de bona voluntat amaga uns interessos personals que aviat sortiran a la llum. La Raquel cobeja la fortuna familiar d'en Francesc, i veu en la Sofia una possible infiltrada seva a la casa per obtenir informació i aconseguir així entrar en els negocis de la família. Però la Maria, la matriarca, la coneix prou bé. Les relacions amb la seva família vénen de lluny, i no se'n refia ni un pèl. La pobra Sofia es veurà immersa en una autèntica lluita de poder en la que té tots els números per sortir escaldada. Això, si no és que no és tan pobreta com elles es pensen...

La Ramona Solé ens torna a portar una història d'intrigues i de gent amb males intencions com ja va fer a Quaderns. La trama no té res a veure, però sí que hi reconeixem una estructura similar, en els seus llibres res ni ningú és el que sembla a primer cop d'ull. El que sí que destacaria és una evolució en la seva escriptura, més madura i treballada en aquest segon llibre en solitari. La història és prou interessant i atractiva i convida a seguir endavant fins el final, però de vegades és una mica repetitiva i dóna una mica massa de volta sobre el mateix concepte, o explicacions que no caldrien. En l'apartat de crítica també afegiria que amb la voluntat de generar suspens i de fer girs argumentals, aquests acaben marejant al lector. Està molt bé la sorpresa i els canvis sobtats, però jo agraeixo que no s'emboliqui tan la troca en el gènere negre, més val centrar-se en el fil principal, perquè pot acabar sent contraproduent.

He llegit el llibre a molt bon ritme, i això és bon senyal, tot i el que comentava més amunt. Els canvis constants d'escenari poden despistar, i més perquè tots els personatges fan la guerra pel seu compte per aconseguir els seus propis objectius. Alguns personatges laterals a mi no em caldrien, potser. Es diu que el llibre va de manipulacions, però jo parlaria més aviat d'enganys, d'amagar informació i de voler aprofitar-se dels altres, almenys no sembla que s'aconsegueixi manipular a ningú. La lluita psicològica de poder es decanta massa cap a un dels cantons, i això seria també millorable, però la part 'que guanya' és molt bona, sobretot al principi i al final. Final que, per cert, està molt ben aconseguit. Però no revelarem res més de la trama perquè s'ha de llegir. Segur que us deixareu portar per aquesta història tan prismàtica i amb mil i una cantonades.

Valoració: @@@

dissabte, 11 de novembre de 2017

Els jardins de la dissidència

Autor: Jonathan Lethem
Editorial, any: Angle Editorial, 2014
Títol original, idioma, any: Dissident Gardens, anglès, 2013
Gènere: Narrativa
Traductora: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 519
Llegit en: Català

Ser comunista, jueu, negre o homosexual no és fàcil als Estats Units, o no ho va ser al llarg del passat segle XX. En aquest llibre en Jonathan Lethem ens explica l'evolució d'una família americana que sempre ha anat a contracorrent dels estàndards habituals, i els seus problemes els ha costat. Començant per la Rose Angrush Zimmer, una dona de fortes conviccions i inflexible comportament, però amb un estrany poder magnètic per la seva descendència i entorn, que es debaten entre si l'estimen o l'odien. Les seves parelles, la seva filla Míriam, el seu 'fill adoptiu' Ciceró o el seu net legítim Sergius, que no l'ha arribat a conèixer. I amb ells, la història convulsa del segle XX als EUA, explicada des de l'altre cantó, des de les minories, des de la banda dels que volen canviar el sistema, quan el sistema, ni gairebé ningú, vol ser canviat. 

No és un llibre fàcil, això és el primer que em ve a la ment. Estructurat en 4 parts, formades per capítols llargs, anirem coneixent la història de la família, i la seva interacció amb la situació sociopolítica dels EUA, més o menys de manera lineal, però amb constants salts en el temps. El comunisme no ha estat mai majoritari, però com podem aprendre en aquest llibre, ha viscut dies millors, encara que no menys difícils. L'autor no ho fa amb una prosa senzilla i fluïda, el llibre és dens i no sempre és fàcil d'entendre, perquè juga molt amb el que es diu, amb el que s'interpreta, i també amb el que no es diu. També el que explica és una realitat que m'és desconeguda, i en la que m'ha costat molt entrar, en part per llunyana, en part per l'interès que em despertava, ho he de reconèixer.

Amb aquest llibre em queda aquella sensació tan desagradable d'estar davant d'una obra que ofereix molt i de no haver estat a l'alçada com a lector. Potser és perquè és llarg i l'he anat llegint a estones fins que he fet un sprint final, i llibres així de profunds i reflexius requereixen una atenció especial i exclusiva. Amb tot, té moments que atrapa, i d'altres que desconcerten, que atribueixo a fets històrics o socials que reconec o que se m'escapen. La veritat és que, coneixent l'autor, m'esperava una altra mena de trama, però ja sigui per incultura, per moment lector o senzillament per interès, he de dir que els altres dos llibres seus que he llegit ('Cuando Alice se subió a la mesa' i 'Pistola, amb música de fons') m'han agradat més, però entenc que tot el que explica en aquesta obra a ell li és molt proper. De totes maneres, no és un autor que descarti ni molt menys, en aquest cas em sembla aplicable la típica frase 'no ets tu, sóc jo', i segur que li donaré més oportunitats.

Valoració: @@
Recomanat fa un miler d'anys per en Salvador Macip.

diumenge, 29 d’octubre de 2017

Prometeu i el portador de la flama

Autor: Marcel Pujol
Editorial, any: Xandri, 2017
Gènere: Ciència Ficció
Número de pàgines: 241
Llegit en: Català

No hi ha societat totalitària sense classes, ni sense insurgència. A l'Atlàntida conviuen els atlants amb els regents de l'Olimp, i un exèrcit de treballadors sectorialitzats i sense voluntat que s'encarreguen de fer la feina perquè els atlants puguin viure còmodament. Però a l'Inframon els lliberts malden per acabar amb el règim i alliberar els seus. La sort dels lliberts aconseguirà una bona empenta quan aconsegueixen raptar el productor MLM-1983, a qui anomenaran Prometeu, i que els guiarà com un profeta per poder assaltar l'Olimp. Al mateix temps, Di-we, el creador, reclutarà Hèracles, un atlant amb unes condicions especials per ser el seu ajudant. Es dóna el cas que el pare d'Hèracles sospita que viuen enganyats per l'Olimp i en té proves. Però el jove s'haurà de mantenir fidel al creador. Fins quan? I fins on arribaran els lliberts comandats per Alkaios i Prometeu?

La proposta d'aquest llibre és una mica arriscada: barreja la ciència ficció amb la mitologia grega. Donada la dificultat de tal empresa, cal dir que el resultat és notable, però dista de ser òptim. No es pot dir que el plantejament sigui original, les referències van des de 'Matrix' fins a 'Un món feliç', passant per altres referents de la ciència ficció i les distòpies, però sap trobar un relat propi amb aquesta barreja de temàtiques poc comuna. La trama és un xic enrevessada i costa d'entrar a la història, en part per totes les referències a la mitologia, i en part perquè és difícil situar-se en els diferents escenaris presentats. També la tensió narrativa i el registre són una mica irregulars, i a la trama alguns aspectes grinyolen, especialment als que fan referència a les habituals discussions ètiques de la ciència ficció. També un comentari per l'edició, el format és còmode i atractiu, però trobo que al text li falta una mica de revisió.

Després de 'Tu i jo, living style', en Marcel Pujol canvia totalment de registre, d'una ficció contemporània a la ciència ficció amb tocs de mitologia, i això suposa un salt endavant important. Malgrat que hi ha temes a polir, i que afronta un argument molt ambiciós, el llibre es deixa llegir i va de menys a més, quan comences a entendre què passa en comences a gaudir més. Hi ha societat totalitària, mentides, enganys, traïcions, escollits i molta acció. Bons ingredients per una bona estona de lectura. Tot i que a mi m'encanta la mitologia grega, trobo que el llibre podria haver existit perfectament sense aquesta vessant, i que potser hauria fluït més. Però això ja seria discutir la voluntat de l'autor i el que volia aconseguir. Si se n'ha sortit millor o pitjor, dependrà de l'opinió de cada lector o lectora.

Valoració: @@ i mitja

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Els bessons rere la finestra

Autora: Esther Vila
Editorial, any: Gregal, 201
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 208
Llegit en: Català

La Mercè i la seva amiga i empleada Elisa s'encarreguen del reportatge fotogràfic d'una boda en una adinerada família de Girona.  Tot va molt bé fins que l'Elisa li diu a cau d'orella a la Mercè que el nuvi en realitat ja està casat. I el que semblava una feina avorrida, es converteix en una investigació d'estar per casa per les dues amigues. I déu n'hi do el que descobriran, però encara serà més intens el que no podran descobrir. El nuvi té un germà bessó, i els dos estan molt units. Les han hagut de passar de tots colors, i malgrat ser d'una família benestant, la seva història conté moltes morts, moltes passions, traïcions i amors dels que fan època. Rere el luxe i l'aparença, els bessons amaguen molts secrets només compartits entre ells, i ara també amb la seva germanastra.

El plantejament d'aquest llibre és força interessant, i les dues teòriques protagonistes que es posen a investigar formen una bona parella amb converses agudes i intel·ligents. Enganxa d'inici, perquè l'argument capta l'atenció, i si una cosa no se li pot negar és que narra una bona i enrevessada història. Però a banda d'allò, la participació de les dues amigues aviat queda en testimonial i no té cap rellevància per la història, que jo hagi pogut detectar. La vida dels bessons i tota la gent que els envolta és la trama que omplirà les pàgines del llibre. No costa de llegir, perquè com deia és una bona història, però trobo que hi ha massa morts i massa amors exageradament profunds, molts dels quals no acaben bé. També se'ns expliquen històries paral·leles que trobo que no vénen del tot al cas, encara que a algunes se'ls pot trobar justificació.

Aquest llibre l'he llegit amb el cap a una altra banda, i per això m'ha costat més llegir-lo del que esperava, i del que es mereix. Una mica embolicat a estones, per massa personatges involucrats i per salts temporals poc definits, no deixa de ser una trama interessant que pots anar desgranant amb la lectura, però que vols acabar per resoldre totes les incògnites. Potser previsible en alguns punts, i s'estén massa en altres, però no arriba a destrempar. En definitiva, un llibre que té virtuts, però que potser escrit de manera més ordenada i centrant-se només en la història dels bessons m'hauria agradat més.

Valoració: @@

diumenge, 24 de setembre de 2017

Els dies de l'abandonament

Autora: Elena Ferrante
Editorial, any: Navona, 2017
Títol original, idioma, any: I giorni dell'abbandono, italià, 2002
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Carreras
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

L'Olga i el Mario se separen, però no precisament per decisió d'ella. Després de 15 anys, el seu marit li diu, sense previ avís, que ja no l'estima, i que marxa. Evidentment, hi ha una altra dona darrere. L'Olga es queda al seu pis de Torí amb els dos fills de la parella, la Ilaria i en Gianni, i l'Otto el seu gos, i començaran per a ella uns dies molt difícils, una temporada de caiguda lliure en una espiral de degradació personal, de descuidar-ho tot, la cura de la casa, dels seus fills, de la higiene, que la portaran a qüestionar-se qui és i per què en Mario l'ha abandonat. És per culpa d'ella? És en Mario que és mala persona? Una descripció detallada i punyent de la fase de dol que tots passem quan acabem una relació, però portada a uns extrems que ens espantaran i tot. L'Olga arriba a caure molt baix, però que no hi caiem tots quan partim peres?

Segon llibre de l'Elena Ferrante que llegeixo després de La filla fosca, i si ve aquell em va causar molt bona impressió, aquest se m'ha fet més farragós. Però no pas perquè l'autora no escrigui bé o expliqui allò que vol exposar de manera menys brillant, potser podríem dir que aquest cop és per excés de tot això. Són 285 pàgines parlant de les misèries d'una dona que passa per les fases de dol, amb alguns passatges gairebé surrealistes que fan pensar que s'ha tornat boja del tot. La temàtica no seria de les que més m'apassionen, però amb tot, el llibre va passant perquè està ben fet, i almenys en el meu cas he arribat a sentir molta tírria per la protagonista, que entenc que és el que busca l'autora, que la pinta com una dona abandonada, desequilibrada i una mica bipolar. La història està explicada de manera lineal i puntejada de records. L'Olga té molt temps per pensar, és clar.

És un llibre més dur i punyent que l'anterior que vaig llegir, o més ben dit, ho és de manera més continuada. Ferrante explora molt bé els sentiments femenins i descriu la vivència amb considerable mestria, però una altra cosa és que al lector li interessin aquests temes. N'hi haurà que sí, i n'hi haurem que no tant. Tot i això, segueix sense estranyar-me que aquesta autora s'hagi fet tan famosa, penso que sap el que es fa. Però depèn molt de cadascú si els arguments que s'empesca ens semblen atractius i ens vénen ganes de llegir-ne més. Jo em sembla que de moment descansaré de Ferrante una temporada, ja veurem si més endavant m'hi torno a posar.

Valoració: @@  

dimecres, 13 de setembre de 2017

Los santos inocentes

Autor: Miguel Delibes
Editorial, any: Planeta, 1984 (primera edició 1981)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 176
Llegit en: Espanyol

La vida en un 'cortijo' a l'Extremadura dels anys 60 està plena de tòpics. L'analfabetisme dels servents, els treballadors de la finca, que els senyorets intenten revertir ensenyant lletres a uns alumnes molt poc predisposats. La discreció dels treballadors davant de les anades i vingudes del senyoret, i el poder absolut i l'egocentrisme que aquest mostra envers ells i elles. La diferència de classe, de cultura i d'activitats entre uns i altres és abismal. I en aquest llibre, que va donar lloc a una de les pel·lícules més famoses del cinema espanyol, ens posarem del cantó dels pobres per descobrir com ho viuen, amb quina resignació i sempre temerosos, perquè els rics són els llestos i els que tenen la raó, i ells només estan al seu servei. Una vida miserable i totalment subordinada, però de vegades qui menys t'ho esperes serà capaç de fer la diferència.

Vaig trobar aquest llibre en una llibreria de segona mà i em va fer gràcia portar-lo a casa, com a clàssic de la literatura espanyola. He trigat molt a llegir-lo, quan m'ha cridat des de la lleixa. Costa entrar en un món tan diferent del que coneixem, i el llenguatge i el vocabulari de Delibes no ho posa fàcil. Hi ha frases senceres que no s'entenen, talment com si llegíssim un llibre en anglès o un altre idioma. Quan finalment entres a la història, es llegeix més ràpid i va enganxant una mica més. Costa també entendre la relació entre els personatges, que no són gaires tampoc, per fer un mapa de la trama. L'obra consta de 6 capítols que l'autor anomena llibres. Al principi semblen relats inconnexos ambientats en un mateix escenari, però mica en mica es construeix la història a través d'escenes concretes.

He de dir que el llibre m'ha costat una mica i en els primers capítols em deixava força fred, no entrava gens ni mica en la història. Però tota la darrera part l'he llegit molt més ràpid i més seguit, i això li ha fet guanyar punts. Descriu una realitat molt allunyada de la meva, i d'alguna manera em resulta desagradable, però també és una reivindicació de les classes populars. Delibes fa servir un llenguatge molt col·loquial, un castellà molt allunyat de l'actual, i fa parlar a les persones de classe baixa tal i com s'expressarien. Com a concepte està bé, és clar, però costa de llegir. No en qüestiono la qualitat, segurament la gràcia està en saber recrear aquesta mena de llenguatge i posar-lo per escrit de manera fidedigna. No deixa de ser una obra molt realista. Ja ho sabeu, segur que tots heu mirat la pel·lícula... milana bonita...

Valoració: @@@

dijous, 7 de setembre de 2017

L'acusació

Autor: Bandi
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2017
Títol original, idioma, any: Gobal, coreà, 2014
Gènere: Relats
Traductors: Héctor Bofill i Hye Young Yu
Número de pàgines: 232
Llegit en: Català

Si es tractés d'una distòpia de ficció, ens meravellaria la imaginació de l'autor. Però no. Les històries que podem llegir en aquest recull de relats exposen una realitat que a nosaltres, els occidentals, ens costa d'imaginar que existeixi en algun lloc. Unes vides senzilles, aparentment normals i corrents, sota un règim totalitari que ho controla tot i contra el que no et pots revelar, tant si és de manera voluntària com involuntària. La propaganda que amaga el caos i totes les desgràcies que passen. Buscar culpables on sigui per tal que el Partit no tingui la culpa de res. Els permisos per viatjar, fins i tot dintre el mateix país. L'abús de poder dels responsables del partit. Les castes i classes socials, tan marcades. El poder absolut del Gran Líder. Corea del Nord és això, i és real. Un règim dictatorial comunista, antidemocràtic i totalitari, avalat per un únic Partit que ho controla tot, i al que tothom vol pertànyer. I entre la malesa, els escrits d'en Bandi, que es juga la pell per denunciar aquest règim i aconsegueix treure els seus escrits del país de manera clandestina. Tota una proesa.

Cadascun dels 7 relats del recull està ambientat en unes situacions molt quotidianes que serveixen a l'autor per denunciar un aspecte concret del règim, de manera subtil de vegades, i també irònica. Els personatges prenen consciència de que el que els passa no és normal. En alguns casos defensen el règim i ni ells mateixos ho entenen. En definitiva, amb una escriptura planera i força agradable, l'autor posa de manifest tot allò que no va a Corea del Nord i que la seva gent assumeix com a normal, però que no ho és. De retruc podrem conèixer també molts costums i maneres de fer dels coreans, que també és interessant, es tracta d'una cultura molt diferent a la nostra. Els relats van ser escrits a la dècada dels '90, però van trigar molt temps a poder sortir del país. Això s'explica a l'epíleg, hi ha altres escriptors de Corea del Nord que han criticat el règim des de fora del país, però fer-ho des de dins és jugar-se la vida a cada paraula.

Té molt mèrit el que aconsegueix Bandi. Normalment quan tens un propòsit en escriure, com és el cas de la crítica d'un règim, acaba sent més important que s'entengui bé el que vols expressar, i la literatura se'n ressent. Però en el seu cas no és així. Potser no són els contes més emocionants i intensos que es poden llegir, però estan molt ben escrits i combinen molt bé la capacitat literària de l'autor, que és molta, i la seva vessant de denúncia. Si no estiguessin basats en la realitat probablement els valoraria menys, no ens enganyem. Però el fet d'adonar-me a cada relat què és el que grinyola, el fet de conèixer una realitat que ens és tan esquiva i fosca, fa que calgui valorar molt bé aquest llibre, i que la seva lectura sigui interessant en molts aspectes. És un bon llibre, però el que el fa gran és el que ens ensenya, el que aprenem i tot el que ens fa reflexionar. És com llegir 1984. Però fa encara més por.

Valoració: @@@@

dissabte, 2 de setembre de 2017

La veu

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any:
La Magrana, 2010
Títol original, idioma, any:
Röddin, islandès, 2002 

Gènere: Novel·la negra
Traductora:
Maria Llopis 
Número de pàgines:
334 
Llegit en:
Català


El Pare Noel ha mort. Bé, l'home que feia de Pare Noel a un dels hotels més importants de Reykjavík. Se l'han trobat mort, apunyalat diverses vegades, al soterrani de l'hotel. I per més desgràcia, el pobre home, que era porter i noi per a tot de l'hotel, estava amb els pantalons abaixats i un preservatiu encara col·locat. Amb aquesta estampa, a pocs dies de Nadal, i amb l'hotel ple de turistes per passar les festes, l'inspector Erlendur Sveinsson, amb l'ajuda dels seus inseparables Elinborg i Sigurdur Oli hauran de retrocedir en el temps per descobrir qui era aquest home i entendre com ha acabat així. En Gudlaugur havia estat una jove promesa del cant coral, i ara vivia sol i en la misèria al soterrani de l'hotel. Qui podia voler-li mal i per què? Per algun motiu, aquest cas remou el passat turmentat de l'inspector, que no podrà deixar de pensar en el seu germà desaparegut quan eren petits, i per això es trasllada a viure a l'hotel, per escapar-se del seu cau uns dies, tot i que és Nadal i tothom li insisteix que hauria d'anar a casa.

Nova entrega de la saga de l'inspector Erlendur Sveinsson de l'escriptor islandès, que segueix el patró de les altres: investigació reposada, moltes preguntes i interacció amb els possibles sospitosos, retrocedir en el temps per arribar al fons de la qüestió i entendre bé el crim, i sobretot un protagonista turmentat, esquerp, perspicaç, però amb nul·les dots per interactuar amb ningú que no sigui un sospitós. La vida privada (i el món intern) de l'Erlendur es barreja en la trama amb naturalitat, com el pensament de qualsevol, que salta d'un cantó a l'altre sense control, tot i que en aquest llibre no hi ha tants salts temporals i d'escenari com en altres, és força lineal i menys dispers. L'inspector, a més, és un perepunyetes amb la llengua islandesa, el mal ús el posa dels nervis, això té certa gràcia. Una cosa que em sorprèn és la manca de respecte dels islandesos per la policia, i la manca també d'autoritat que aquesta demostra respecte a actituds poc col·laboratives. Deu ser el tarannà islandès.

Pel fet de ser més lineal va fer que m'enganxés més des del principi, i la història és prou atractiva i enigmàtica. Tot va a bon ritme i s'obren moltes pistes, però a la segona meitat del llibre baixa una mica la intensitat i això li fa perdre una mica de punts. Tots els llibres de l'autor s'assemblen força, en estructura i dinàmica, l'acció és inexistent i el protagonista no és el més simpàtic que podríem trobar. Si ho acceptes, pots gaudir de la lectura, però entenc que pot avorrir als lectors que necessitin una mica més de canya. A mi m'agrada força, el conjunt em convenç, tot i que aquest volum en concret està una mica antiquat en manera de pensar respecte a alguns fets del llibre, si estigués escrit en l'actualitat algunes visions serien diferents, i això que només té 15 anys.

Valoració: @@@

dijous, 24 d’agost de 2017

Mort a La Fenice

Autora: Donna Leon
Editorial, any: labutxaca, 2009 (2a edició)
Títol original, idioma, any: Death at La Fenice, anglès, 1992
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Esther Roig
Número de pàgines: 334
Llegit en: Català

Un dels més grans genis musicals del segle és trobat mort en un entreacte de La Traviata, a La Fenice de Venècia. Hetmut Wellauer, director d'orquestra d'edat avançada però amb una salut de ferro, jeu sense vida al seu camerino. Sembla que algú l'ha enverinat posant-li cianur al cafè. El comissario Guido Brunetti serà l'encarregat de dur a terme les investigacions amb la discreció que pertoca a una defunció tan destacada. Qui podia voler mal a un músic de tant renom i amb un historial tan impressionant? Doncs furgant una mica de seguida li surten possibles enemics. L'insigne director vivia una vida molt diferent fora de l'escena. Amb parsimònia i amb molta paciència, Brunetti acabarà traient l'entrellat a aquesta història.

Per pura casualitat, vaig portar a casa la primera obra d'aquesta prolífica autora, i per tant el naixement de Guido Brunetti que ha protagonitzat després infinitat de títols. Es tracta d'una novel·la negra força canònica, amb el detall que tota la investigació la fa en Brunetti i té molt poca ajuda per part d'altres policies. Per l'època, poca ciència forense i molta entrevista amb testimonis, cosa que ja m'agrada. La trama és prou interessant i ben trobada, potser una mica inversemblant, però es deixa llegir. Potser el que més m'ha sorprès és precisament el detectiu protagonista. Que tingui fortes conviccions morals i que sigui perspicaç no és notícia, però sí que sigui un home amb cert sentit de l'humor, feliçment casat i amb un parell de fills perfectament normals. És el primer llibre en el que apareix, evidentment té molt marge perquè se li torcin les coses. Però que l'investigador no sigui un desgraciat amb un passat negre m'ha fet il·lusió i tot.

Feia temps que tenia ganes de provar aquesta autora i ara m'alegra molt haver ensopegat amb la seva primera novel·la, perquè així podré llegir la sèrie d'en Brunetti en ordre, si es dóna el cas. M'ha convençut força, bona narradora, bona constructora d'històries, i també crítica amb Itàlia i Venècia en particular. El protagonista m'ha caigut molt bé, i ara només falta que tingui l'ajuda d'un bon equip, que el veig molt sol. Pels amants del gènere negre, penso que és molt bona opció, i si els altres títols són igual de convincents, pot ser una autora per anar llegint, almenys algun llibre cada any. Sempre és una feliç notícia descobrir un autor, autora en aquest cas, que et fa venir ganes d'explorar la seva obra. Descobrir jo, és clar, perquè em sembla que la Donna Leon ja no necessita massa presentacions a casa nostra.

Valoració: @@@ i mitja

dimecres, 16 d’agost de 2017

No escatimeu el flint!

Autor: Pop Negre
Editorial, any: Crims.cat, 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 182
Llegit en: Català

Ens situem a l'any 2004, falta poc perquè s'inauguri el Fòrum de les Cultures. En aquest escenari de la Barcelona de principis de mil·lenni, apareix un home oriental penjat dels peus del Pont del Petroli de Badalona, i just a l'altre cantó de la ciutat una noia jove amb una sobredosi que ha quedat en coma. El periodista de successos Fèlix Barba, gat vell que tothom coneix coma a França, s'encarregarà de fer les cròniques dels dos casos, però farà una mica més que això. Estirant el fil descobrirà que la noia no era pas drogoaddicta, i que probablement algú l'ha intentat matar. Buscant el perquè, anirà a parar a la part alta de la ciutat, on un important industrial del sector tèxtil amb contactes a Centre Amèrica amaga alguna cosa segur. Un advocat amb principis, un porter de discoteca desaparegut i una Nemesi búlgara completaran el trencaclosques que en França vol ajudar a resoldre.

Aquest llibre és una novel·la negra estranya. Per començar, els successos que s'hi narren són clàssics del gènere criminal, però la policia hi té un paper només testimonial, el perdiguer és un periodista, però gran part del text descriu directament què fan 'els dolents'. Val a dir que la història és molt atractiva, ben construïda i explicada, amb un estil que enganxa, però no he acabat d'entendre per què hi ha dos casos, quan el llibre se centra absolutament en un de sol, i si els dos tenen relació. Potser m'he perdut alguna cosa, o potser aquest llibre ha de tenir continuïtat. Com que la trama principal és bona, he de dir que potser caldria haver-la desenvolupat una mica més, bastir-la amb més contingut i evitar la dispersió. En alguns moments sembla que hi ha buits, com si no estigués lligat del tot.

Tot i la dispersió i una mica de discontinuïtat, m'ho he passat molt bé llegint i en França m'ha semblat entranyable. Quan explica la història d'alguns personatges m'ha fet pensar en en Llort, que no és poca cosa, però l'escriptura és potser més planera i fluïda. Desconec les obres anteriors de l'autor, però m'agradarà estar atent a properes entregues, perquè aquest thriller de nom curiós l'he trobat una molt bona lectura per passar l'estona i endinsar-se en una història atractiva. Hi falta una mica d'investigació i més acció policial pel meu gust, però ha sabut atrapar-me igualment.

Valoració: @@@

dimecres, 9 d’agost de 2017

Els últims dies dels nostres pares

Autor: Joël Dicker
Editorial, any: La Campana, 2014
Títol original, idioma, any: Les dernieres jours de nos pères, francès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 353
Llegit en: Català
Premis: Premi dels escriptors ginebrins 2010

Són joves i no saben massa bé on es fiquen, però han estat reclutats per esdevenir agents del SOE, el departament d'operacions especials de l'exèrcit anglès durant la Segona Guerra Mundial, i això vol dir que alguna cosa excepcional deuen tenir. Però per convertir-se en agents i marxar a operar a la França ocupada hauran de passar un duríssim entrenament, lluny de la seva família, lluny de tot, i no tot el regiment en serà capaç. Però el vincle que quedarà entre els més forts no es podrà trencar mai. En els camps d'entrenament aprendran a ser agents de primera, però també descobriran l'amistat, i fins i tot l'amor. En Pal, en Gras, en Claude, la Laura i els altres tindran les seves pròpies missions que posaran en risc les seves vides a cada acció, però tot esforç és poc per poder fer fora els alemanys i tornar a viure en pau, recuperant els seus éssers estimats, i gaudir d'aquesta nova família que han creat entre tots. 

Aquest llibre és anterior al 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' que va fer mundialment conegut a aquest autor i que va tenir una digna continuació amb 'El llibre dels Baltimore', però aquí va arribar després del gran èxit i va portar més d'una decepció per part de qui es pensava que es trobaria un altre Harry Quebert. Ni comparteixen protagonista ni la trama té res a veure amb aquella, és un llibre ambientat en la Segona Guerra Mundial i se centra en un grup de joves que esdevenen agents secrets per lluitar contra els alemanys, però per damunt de tot, estableixen uns vincles que mai es trencaran. Sí que trobarem similituds en la manera planera i simple d'explicar les coses de l'autor, per bé que en trams sencers del llibre és desacostumadament detallat i una mica pesat i repetitiu. També hi ha la seva capacitat d'atrapar-te amb una història interessant i, com no, el desmesurat i completament exagerat elogi de l'amor, en aquest cas tant romàntic com paternofilial. Tot el que té de bon narrador, també ho té d'embafador, a estones. És ensucrat fins la nàusea.

Es tracta d'un llibre una mica irregular. La primera part parla només de l'entrenament i es fa pesat. Després comencen a passar coses i es torna més interessant, però els canvis abruptes en el protagonisme dels personatges m'ha suposat algun desordre mental. És un llibre que es deixa llegir, perquè aquest autor en sap molt de fer-se llegir, i que no està malament si aconsegueixes no comparar-lo amb els altres títols, tot i que el gust pel gir infinit de l'argument ja se li intueix. Però a mi personalment em posen una mica nerviós alguns dels tics de l'autor que comentava abans. M'agrada llegir-lo, però el dia que em fastiguegi més del que m'agrada la seva capacitat narrativa, pararé de llegir-lo. De moment, a l'expectativa a veure si apareix llibre nou.

Valoració: @@@

dissabte, 29 de juliol de 2017

Un altre got d'absenta

Autora: Tina Vallès
Editorial, any: LaBreu, 2012
Gènere: Relats
Número de pàgines: 125
Llegit en: Català

El veïnat de la Tina Vallès és d'allò més peculiar. Tenim la senyora Vullviure, el senyor Oitant, la senyor Enguàrdia, o fins i tot la senyoreta Carndolla. Tots ells tenen alguna cosa especial, alguna excentricitat que val la pena remarcar. Però que no la tenim tots aquesta petita peculiaritat que permetria que ens fessin un retrat? Perquè és això el que fa l'autora, retrata persones anònimes i inventa (o no) una història per a elles. Com podríem fer qualsevol de nosaltres quan observem la gent al metro, per posar un cas. Més que relats, són retrats, molts cops de menys de dues pàgines, i això ens permet conèixer un gran ventall de gent. Ens sentirem identificats amb algun dels personatges que descriu? Probablement.

És el segon llibre que llegeixo de la Tina Vallès, després de El parèntesi més llarg, i m'ha tornat a semblar que aquesta autora sap molt bé què fa amb les paraules. Que les domina a la perfecció no hi ha dubte, però aquest conté la mateixa fórmula de retrats de personatges, sense trama, i per això m'hi ha faltat una mica per gaudir-lo. En aquest cas el llibre està separat en tres parts, el que serien personatges del veïnat, personatges del barri, i treballadors del barri. En tots els casos els relats curts són similars, amb algunes excepcions que fan intuir que l'autora pot donar més. La lectura és agradable i consistent, Vallès domina el llenguatge i no se n'està, però aconsegueix que soni entranyable i passa molt bé.

No tinc cap dubte de que llegiré la nova novel·la de l'autora, premiada i aclamada, però de moment he anat fent feina amb aquest. És una fórmula curiosa, segurament més difícil de fer del que sembla, i per això val la pena donar-li una oportunitat, però m'ha semblat massa igual al 'Parèntesi', que per cert és posterior, i això li ha restat punts. El relat que més m'ha agradat és 'Rebaixes', que té un puntet més de sorpresa, i potser 'L'assassí de les capses de sabates'. Aquests demostren que Vallès pot anar més lluny de la simple descripció. I això és el que esperaré trobar en els propers llibres que llegeixi d'ella.

Valoració: @@

dissabte, 15 de juliol de 2017

La filla fosca

Autora: Elena Ferrante
Editorial, any: Navona, 2017
Títol original, idioma, any: La figlia oscura, italià, 2006
Gènere: Narrativa
Traductora: Ana Carreras
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català

La Leda s'agafa unes vacances a la platja. Les nenes ja són grans i ella se sent especialment atractiva i rejovenida; passar uns dies de relax li anirà bé. Un cop allà però, no pot evitar fixar-se en una noia jove i la seva filla petita. Són tota una família napolitana, però la Leda s'obsessiona amb la Nina i la petita Elena. Observant la seva relació li afloren tots els records de les seves pròpies filles, la Bianca i la Marta, i mica en mica anirem descobrint que no la podríem qualificar de mare exemplar. Coneixerem la difícil relació familiar amb la seva pròpia mare, el trasbals que li va suposar ser mare i com va deixar d'estimar el seu ex-marit. No, no han estat uns anys fàcils els que l'han portat fins on és ara. Però per sobre de tot, hi ha els vincles impossibles de trencar que s'estableixin entre una mare i les seves filles, per més que de vegades ho engegaria tot a rodar. 

La misteriosa Elena Ferrante s'ha fet mundialment coneguda per la seva saga 'L'amiga genial' que encara no m'he atrevit a llegir, però em va sorgir l'oportunitat de llegir una de les seves obres anteriors i vaig pensar que em podria ajudar a decidir-me. De seguida es capta que l'autora coneix la fórmula per enganxar, amb una escriptura que atrapa. Anirem rebent la informació en comptagotes, i descobrint coses que ens sorprendran i que no ens esperem de bon principi. Els records de la Leda juguen un paper central en aquesta història, més enllà de la Nina i l'Elena, el que importa aquí és la vida de la pròpia narradora. El text té constants salts al passat sense previ avís, però no és difícil seguir el fil. Potser és més complicat reconstruir el fil temporal de la vida de la Leda, ja que els records van venint una mica desordenats, en alguns casos. I el que sí que embolica és que molts dels noms de personatges s'assemblen i costa muntar l'esquema de qui és cadascú.

Aquest és un exemple de llibre imprevist, una grata sorpresa. Té totes les característiques per no agradar-me, o no interessar-me, però tot i així ha aconseguit atrapar-me en la lectura. És bona la Ferrante. Construeix un llibre profund, reflexiu i ple de sorpreses que giren al voltant de la protagonista, i ens posa en la dicotomia: l'hem d'odiar o l'hem d'estimar? És una mala mare? No és lícit que parli amb total sinceritat de les dificultats de criar criatures? Doncs en aquest cas és possible, se la pot estimar i odiar al mateix temps. I això és mèrit de l'autora, que burxa ben endins en els nostres sentiments. Pot ser el moment en que l'he agafat i en una altra ocasió se m'hagués fet feixuc, però m'ha capgirat l'expectativa, que no era massa favorable. Em sembla que serà una autora que llegiré més vegades.

Valoració: @@@ 

dilluns, 10 de juliol de 2017

Coses aparentment intranscendents i altres contes

Autors: Pere Calders i Agustín Comotto
Editorial, any: Nørdica, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 168
Llegit en: Català

Llegir Calders hauria de ser obligat, i reconec que jo vaig començar tard, però de tant en tant vaig fent feina amb la seva bibliografia. Però quan vas a una llibreria i ensopegues un recull nou, il·lustrat de manera preciosa, no pots fer altra cosa que portar-lo a casa, encara que molts dels relats ja els hagis llegit. En aquest volum curtet s'inclouen contes de 'Cròniques de la veritat oculta' i 'Invasió subtil i altres contes', que ja he llegit, i també de 'Tot s'aprofita' i 'De teves a meves'. En tots ells recuperarem el seu realisme màgic, la seva quotidianitat tacada de surrealisme, aquesta ironia tan mesurada i un llenguatge completament planer i accessible que ens el fa sentir tan proper, que ajuda a relaxar-se i a gaudir de la lectura. Si a més trobem il·lustracions tan detallades com les d'Agustín Comotto, que ajuden a visualitzar els contes amb imatges, la combinació és d'un bon rotllo que s'encomana.

El gruix dels relats vénen de 'Cròniques de la veritat oculta', però he de dir que els tenia molt oblidats i que m'ha agradat tornar-los a llegir. També hi ha molts micro-relats que vénen de 'De teves a meves', aquests no els coneixia. Calders és un mestre, la naturalitat, la senzillesa, però sobretot la ironia amb què explica qualsevol situació aparentment normal, tot i que s'acaba demostrant que no ho és, és senzillament fantàstica. Busca el somriure i la sorpresa i ens estalvia les reflexions profundes i el llenguatge carregat. Això i la llargada molt mesurada dels contes fa que sigui molt fàcil i agradable llegir-lo. En aquest cas, a més, per si no fossin prou visuals les seves paraules, comptem amb il·lustracions de luxe que ens ajuden encara més a entrar en les històries.

Per mi Calders no caduca. Alguna cosa fa que puguis llegir els seus relats ara, després de moltes dècades, i no els notis desfasats. Per triar-ne alguns de molt destacables, que potser els més experts en l'autor recordaran, podria citar 'Coses de la providència', 'Una curiositat americana' (mooolt hilarant), 'Invasió subtil' o 'La legió estrangera', però tot el recull fa bo de llegir i el llegeixes d'una revolada. Els que hagin llegit Pere Calders ja saben que s'hi trobaran, i si no, gairebé és millor anar a buscar els llibres originals. Però aquest volum és ideal per refrescar la memòria i prendre una petita dosi de l'autor, que es posa molt bé. I per les il·lustracions ja s'ho val.

Valoració: @@@

divendres, 7 de juliol de 2017

Va com va!

Autor: Joaquim Carbó
Editorial, any: Males Herbes, 2015
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 318
Llegit en: Català

El protagonista d'aquesta història és una mica cràpula, solitari no per voluntat, míser, un autèntic perdedor. Però això sí, bona persona i sempre al costat de la llei. Sempre i quan l'altre costat no li faci una oferta millor. Són temps de crisi i cadascú s'espavila com pot. Va perdre la feina del banc per un parany que li van parar, i la dona va marxar deixant-lo ben pelat. Sobreviu fent feinetes d'investigació casolana de part de la gent del barri, i de tant en tant col·laborant amb un amic seu comissari. En aquest text sense treva, coneixerem quins impulsos el mouen en aquests moments i tot un seguit d'anècdotes passades que li van venint a la ment encadenades. I com és evident, algú que es mou i coneix molt bé les misèries quotidianes del veïnat en té un bon munt per explicar.  

Els podria dir que aquest és un llibre sense argument, més aviat són unes memòries d'un personatge inventat, que recullen anècdotes diverses que fan olor de veritat. No hi ha capítols, i el narrador, que és el mateix protagonista, salta d'un tema a un altre sense que qualsevol batalleta que explica tingui menys importància que el mínim fil argumental actual, que va apareixent de tant en tant, i se centra una mica a la part final, on tot lliga més. Hi descriu molt la societat de la crisi, desmenjada, desesperançada, i hi ha força crítica social també. Gairebé sembla escrit a raig, tal com li va sortir a l'autor, o més ben dit, tal com li anava saltant la ment d'un lloc a l'altre, com una mena de col·lecció de relats completament desordenats. La veritat és que costa una mica mantenir l'interès. A més, el llenguatge emprat abusa en excés de la metàfora d'estar per casa i de les dites populars i locucions (a estones sembla un compendi)... de fa 40 anys. Fa la impressió de llegir un llibre escrit fa moltes dècades, quan no és així. 

M'ha costat avançar aquest llibre, i és una bona paradoxa, perquè ja es veu que està escrit per empassar-se'l, però aquesta escriptura tan col·loquial, que de vegades ajuda molt a la lectura, però tan passada de moda, se m'ha travessat una mica. Ja es veu que el protagonista és un carrossa! Tot i que té una edat indeterminada, per cert. Estan bé les reflexions i les anècdotes, la crítica i el retrat de la societat, però costa de seguir el fil. També em costa el fet que no estigui estructurat en capítols o temes, i que vagi xerrant i xerrant sense parar al llarg de les 318 pàgines. Segurament no me'n queixaria si m'hagués semblat tan fluid com pretén ser, però malauradament no ha estat així. Potser peco massa d'agradar-me les històries que van a alguna banda, però aquest 'Va com va?' no ha acabat de ser el que m'esperava.

Valoració: @@
Recomanat per en Salvador Macip al seu blog.

diumenge, 25 de juny de 2017

Vida familiar

Autora: Jenn Díaz
Editorial, any: Proa, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català
Premis: Mercè Rodoreda 2016

Els relats que conformen aquest recull tenen un nom senzill, un article i un nom. Però el que expliquen no és, ni molt menys, senzill. Es tracta de situacions vitals, de retrats de la vida quotidiana i de les relacions personals, posant especial èmfasi en les familiars, i més concretament en les de mare i filla. Situacions en les que és fàcil sentir-se identificat, perquè com diu una frase de Carson McCullers que obre el llibre, si no ens han passat, ens passaran. Discutir sobre la mort d'un avi davant d'un fill petit, les relacions adolescents i les ximpleries que fem, entrar en el món d'amistats de la parella i ser la substituta d'una relació anterior, una escapada en bicicleta fugint del maltractament, la dificultat de pujar una criatura sola i les concessions que s'han de fer, les custòdies compartides i els pares i mares que refan la seva vida. Tot de situacions que ens fan reflexionar perquè passen diàriament i a totes les cases.

La Jenn Díaz és una de les autores més aclamades per la crítica darrerament. Després d'alguns llibres escrits en espanyol, comença ara a escriure en català i ja té un parell de volums. Aquest, de relats, mostra una manera d'escriure especial i pròpia que costa una mica al principi. Frases molt llargues, molt descriptives, que són de digestió una mica pesada fins que li vas agafant el rotllo, però mica en mica t'hi vas acostumant. Una altra cosa són els temes i les veus. Alguns dels relats estan narrats des de la perspectiva d'infants o preadolescents, i m'han semblat una mica infantils comparats amb altres, però hi ha força varietat de veus. Sobre temes, sorprèn que les relacions familiars superin de molt les amoroses, és poc habitual, i les relacions entre mares i fills són les que predominen, ja es nota que són temes que importen a l'autora. Però si no t'importen gaire, com és el meu cas, es pot fer una mica pesat. 

En definitiva, cal destacar que la Jenn Díaz domina la llengua i sap com fer servir les paraules i diferents registres. Presenta les relacions vitals amb molta sensibilitat i claredat, ens parla de moltes coses que tots sabem, però que callem. Una altra cosa és que ens interessi llegir-ho, i que no busquem en els llibres una mica més de fantasia i ficció. És aquí on a mi m'ha costat més, em queda clar que els interessos literaris de l'autora no són els meus, i això fa difícil que coincidim en els gustos. No em mateu per això, però trobo que és molt més probable que agradi a dones que a homes. No sé si jo la tornaré a llegir, però crec que es farà un públic fidel, la fusta la té.

Valoració: @@

dimecres, 21 de juny de 2017

El retorn del Cató

Autora: Matilde Asensi
Editorial, any: Columna, 2015
Títol original, idioma, any: El regreso del Catón, espanyol, 2015
Gènere: Aventures
Traductors: Núria Parés, Jordi Boixadós i Núria Garcia
Número de pàgines: 598
Llegit en: Català

Han passat molts anys des que l'Ottavia Salina i en Farag Boswell van aconseguir arribar al Paradís Terrenal  i descobrir la secta dels Staurofilakes, els custodis de les restes de la Vera Creu. Pel camí, juntament amb l'antic cap de la guàrdia suïssa del Vaticà Kaspar Glauser-Roïst, van haver de fer-se ells mateixos de la germandat, passant nombroses proves, les escarificacions que decoren el seu cos en són testimoni. Ara viuen tranquil·lament a Toronto, una vida reposada i sense ensurts. Però tot canviarà quan coneixen els totpoderosos Simonson, una parella d'ancians que disposen de diners i poder il·limitats, i quan reapareix en Kaspar. Els Simonson saben de l'existència d'uns ossaris que contenen les restes autèntiques de Jesús de Natzaret i la seva família i volen que els ajudin a trobar-los. De ser veritat, eliminar la part divina del messies podria fer trontollar tots els fonaments de la fe cristiana. La Doctora Salina, ex-monja del Vaticà, no s'ho vol creure, però com deixar passar aquesta oportunitat? I si fos veritat? 

Encara que aquesta sigui la primera ressenya que faig de la Matilde Asensi, era una de les meves autores de capçalera quan era jovenet, així que n'he llegit uns quants d'ella, però per algun motiu que desconec, senzillament la vaig deixar de llegir. Quan vaig veure que hi havia la segona part del Cató, però, no me'n vaig poder estar. En aquest llibre recuperem els personatges de l''Últim Cató' uns 15 anys després, i tornen a viure una aventura semblant. En especial, la protagonista absoluta, l'Ottavia, que narra en primera persona. He de dir que no la recordava tan foteta i tan irònica, però ella i les seves creences posen el contrapunt còmic a la història. L'argument és prou interessant i absorbent, i Asensi sap com enganxar. De totes maneres, el llibre avança a poc a poc donant llarguíssimes explicacions per posar en context històric la trama. Un cop tot explicat, que ve a ser la meitat del llibre, llavors comencen les aventures, i és molt més fluid.

Tinc debilitat per aquesta autora, penso que és una gran narradora d'històries d'aventures. El llibres passa a l'actualitat, però la Història hi juga un paper, i l'esforç de documentació és important. Es llegeix amb molta facilitat, tot i que la primera meitat és força densa i t'acabes perdent una mica entre tantes sectes i cultes religiosos, però després accelera. Se li pot retreure que tot s'acaba resolent de manera no gaire complicada, i molt satisfactòria, però ja se sap, en els seus llibres guanyen els bons, i els dolents reben. En això fa pensar en Ken Follett, i com ell, val la pena llegir-la de tant en tant per gaudir de la lectura simplement, sense més.

Valoració: @@@ i mitja

divendres, 16 de juny de 2017

Frankie Addams

Autora: Carson McCullers
Editorial, any: L'Altra, 2017
Títol original, idioma, any: The Member of the Wedding, anglès, 1946
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Martí Lloret
Número de pàgines: 235
Llegit en: Català

El germà de la Frankie es casa i el pare i ella assistiran al casament, que serà a uns 100 quilòmetres del petit poble on viuen. La jove, de només 12 anys, però desproporcionadament alta per la seva edat, solitària  i una mica cap de pardals per l'edat, s'obsessiona amb aquesta boda i té la intenció de quedar-se amb el seu germà i la seva dona un cop s'hagin casat. Així ho explica a la minyona negra, la Berenice, i el seu cosí de 6 anys John Henry, amb els que passa la major part del dia, però no li fan gaire cas. Ella se sent dona, adulta i té ganes de voltar el món, però els altres la veuen com la nena que és. El llibre retrata la dificultat de l'adolescència, la Frankie viu en un món que nota a la contra, i sent que no pertany enlloc. L'obsessió la portarà a cometre algunes imprudències i a creure's més gran del que és. Per poder viure el món primer cal entendre'l, i ella encara no ha arribat a això.

El llibre està partit en tres parts, encara que passa tot en un parell de dies. En cadascuna la Frankie es fa dir d'una manera diferent, primer Frankie, després F.Jasmine, i per últim Frances. D'acció no en trobarem gens, o pràcticament gens, però de reflexió molta. Els canvis de l'adolescència turmenten la jove, que es troba en un moment delicat del seu desenvolupament. Físicament és una dona, però mentalment no, i això li provoca una guerra interna. Bàsicament, el llibre ens repeteix una vegada i una altra l'obsessió de la Frankie per la boda, i les seves intencions, que com és fàcil d'endevinar, són totalment improbables. L'escriptura és planera, però dóna voltes i voltes com si calgués omplir les 235 pàgines per una història a la que, calculo, no li caldrien més de 60.

He de reconèixer que se m'ha fet avorrit, no hi passa gairebé res, i només ha aconseguit que em connecti en moments puntuals. La Frankie fa rabieta, però és clar, és adolescent i això va implícit. És d'aquells casos, però, que t'adones que senzillament el llibre no és per tu, o fins i tot que no és el moment de llegir-lo, i que a altra gent pot agradar més. No és mal llibre, està ben escrit i té elements que el poden fer atractiu a uns altres ulls, la rebel·lia de l'edat, el marc històric, però a mi no m'ha atrapat i se m'ha fet pesat i llarg. De moment la Shirley Jackson li guanya la partida a la Carson McCullers.

Valoració: @@