dissabte, 22 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017

Per aquestes dates tothom, a les xarxes i als blogs, recomana llibres. La gran bogeria de Sant Jordi, que el món sembla que s'hagi d'estar acabant. M'encantaria que una desena part de la gent que parla de llibres aquests dies en llegís també durant la resta de l'any.

Amb el temps m'he adonat que això de recomanar llibres és molt pretensiós i erroni. Qui sóc jo per recomanar llibres? I com puc pensar que puc llançar a la xarxa una recomanació que servirà per totes aquelles persones que ho puguin llegir? No, no vull enganyar a ningú. Per això quan recomano ho faig de manera personal, o acotant a quina gent pot agradar o a qui no. Com a exemple, la darrera ressenya. Un llibre de Murakami que parla del seu procés d'escriptura. No puc dir 'llegiu-lo, és súper interessant, una passada com pensa aquest home, i us servirà a tots per saber com s'escriu una novel·la. Ah, i com no, exquisida edició d'Empúries!'. No, tot mentida. Bé, l'edició està prou bé, la veritat. Sé que en Macip o en Pons me'l fotrien pel cap. En canvi a la Carme és probable que li agradi força, i en Mac gaudirà en diverses parts.

Amb aquestes premisses, i tenint en compte que Sant Jordi és festa major, o millor dit, barra lliure, l'excusa perfecta per omplir el rebost (com si calgués excusa, i com si calgués omplir-lo), vull compartir les meves sis adquisicions d'aquesta data tan assenyalada, que passen a la llista de pendents. De moment, no és descartable que n'acabi caient algun altres... Són aquests:


Vida familiar (Jenn Díaz): jove escriptora que s'ha passat al català recentment, i que tothom diu que és molt bona. Provem-ho. Ha estat el llibre que jo he regalat.

Anatomia de les distàncies curtes (Marta Orriols): d'aquells llibres que t'atreuen, i que a més va avalat pel segell que l'edita, Periscopi és solvència contrastada.

Coses aparentment intranscendents (Pere Calders): recull nou del geni del relat curt, amb il·lustracions d'Agustín Comotto. Una edició preciosa que ha vingut a casa per sorpresa (agradable).

L'imperi dels lleons (Sebastià Benassar): El regal que m'han fet, amb por als ulls, perquè regalar-me llibres a mi és una loteria. Bennasar és apostar una mica a cavall guanyador, però veurem.

Frankie Addams (Carson McCullers): Per voluntat de descobrir escriptores que desconeixia, i avalat pel bon criteri editorial de l'Eugènia Broggi de L'Altra.

Kruso (Lutz Seiler): El llibreter ens ha dit que era bo, que era molt bo, que era molt, molt bo. I l'hem cregut. Personalment, el desconeixia completament.

Tots en català, tots amb algun motiu, però sóc incapaç de recomanar cap d'ells a ningú, és clar, encara no els he llegit. De moment, content amb la compra, se'm fa la boca aigua, però el temps i les lectures decidiran quants encerts hem tingut. I vosaltres què, eh? No em feu recomanacions a l'aire, digueu-me només amb què us heu firat o us firareu. M'encantarà saber amb què heu omplert el rebost.

dissabte, 15 d’abril de 2017

De què parlo quan parlo d'escriure

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2017
Títol original, idioma, any: Shokugyro Toshite No Shosetsuka, japonès, 2015
Gènere: Biografia
Traductor: Jordi Mas
Número de pàgines: 312
Llegit en: Català

Una nova entrega de l'autor japonès, però aquest cop no es tracta d'una novel·la ni de contes. Com ja va fer a 'De què parlo quan parlo de córrer', Murakami ens torna a explicar les seves interioritats, aquest cop pel que fa al món de l'escriptura, una activitat, la seva, que mai dissocia de la de fer esport, com ja explicava en el primer volum autobiogràfic, i tampoc fa ara. Es pot dir que és biogràfic, tot i estar a cavall de l'assaig, però parla del fet de ser novel·lista des d'una perspectiva massa personal, sincera i íntima. En diferents capítols ens anirà parlant, per exemple, de com es va convertir en novel·lista, de la seva metodologia, de premis literaris, les temàtiques, els seus personatges, l'originalitat, o per a qui escriu les seves obres. Sempre amb un to amè, humil i agradable que ens fa descobrir la seva vessant més personal i conèixer el making off de les obres que tant gaudim alguns.

Murakami és un novel·lista accidental. Va començar a escriure per casualitat i la seva primera obra 'Escolta la cançó del vent' va guanyar un premi per escriptors novells, així que va continuar escrivint fins a convertir-se en un dels escriptors més reconeguts de l'actualitat, que a més compta amb un nombre igual de fans que de detractors. Per això aquest llibre no es pot agafar com un manual per convertir-se en escriptor, però sí que hi trobarem punts en el que ens podrem sentir identificats, i alguns consells que val la pena escoltar. No vol dir que estiguem d'acord amb tot, ell és un personatge peculiar, però en molts casos li haurem de donar la raó. No tots els capítols resulten igual d'interessants, el llibre inclou una part de crítica al sistema educatiu japonès que se m'ha fet una mica més pesada, però en general passa molt bé i és agradable de llegir.

Aquest llibre resultarà molt interessant a aquells qui coneixen l'autor i la seva obra, i com més obra coneixes, millor. Les parts que he gaudit més són les que parla de les interioritats de les seves novel·les, i sobretot d'alguns personatges, així que ens retrobarem amb l'Aomame de '1Q84', en Kafka i en Nakata de 'Kafka a la platja' o en Jay i en Rata de les seves primeres obres. De fet, si el llibre parlés només d'això, l'hauria trobat meravellós. M'ha resultat agradable conèixer més l'autor i la seva carrera, però el que més m'interessa són les seves obres, és clar. En resum, no és un llibre gens recomanable per aquells que han llegit Murakami i no els ha agradat, no els servirà de res. Però si ets dels que adores l'univers Murakami, segurament en gaudiràs força, com m'ha passar a mi.

Valoració: @@@

dissabte, 8 d’abril de 2017

Nocturn de Sant Felip Neri

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Meteora, 2013
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 229
Llegit en: Català

Un escriptor de poca volada rep un encàrrec molt poc habitual, en resposta a una història encara menys habitual. La Clara, hereva i darrera descendent de la família Bertran, és cega i té una malaltia a la pell que li impedeix exposar-se a la llum del sol. Des del seu casalot de la Plaça de Sant Felip Neri de Barcelona sent cada matí un violinista que toca d'una manera especial, si fa no fa com fa ella mateixa, amb un sentiment fora del comú. No el coneix, no pot anar-lo a veure, però sent una atracció per ell que li fa prendre una decisió. És conscient que l'estirp dels Bertran acabarà amb ella, i per tant pot desprendre's del patrimoni més preuat de la família: la biblioteca. A través d'un llibreter amic, contracta en Carles i li encarrega que escrigui la història del violinista, en Franz Bogdanovic, perquè està segura de que amaga secrets importants. I no s'equivoca. A canvi, un sou mensual i un pagament en llibres valuosíssims cada cop que li porti un capítol escrit i li llegeixi.

El punt fort d'aquesta obra és, sens dubte, la història. Els dos protagonistes del text, la Clara i en Franz tenen vides molt difícils i tristes, cadascú a la seva manera. En Franz ve de Sarajevo i va viure de massa a prop la guerra dels Balcans. El llibre no estalvia els horrors que es van viure en aquella terra. De fet una part important consisteix en descriure'ls i denunciar-los. També hi ha una bona part de denúncia de la Barcelona de fa uns anys, que no dista de com està ara. Bennasar dedica dures paraules al consistori barceloní. Els capítols van alternant la trama amb fragments del llibre que escriu en Carles, en una altra tipografia. Tot plegat per reconstruir una vida plena de desgràcies i misèria. 

Bennasar és un bon escriptor, però precisament perquè sé que pot escriure d'una altra manera, el llenguatge d'aquest llibre és innecessàriament florit i enrevessat. La història no és per riure, i per tant cal certa profunditat en el que s'explica, però potser no cal tant. Hi ha diferència, per exemple, entre el text i els fragments del llibre del Carles, no tan guarnits. Tot i això, és un bon llibre amb una història sorprenent i tràgica, amb personatges ben construïts i ben documentada. Si de cas, pel ritme general de la trama, trobo que acaba precipitadament, de sobte. I no és el primer cop que em passa amb l'autor. A qui li agradi el llenguatge poètic i les lectures tristes, segur que gaudirà molt d'aquesta obra ben trenada. Jo prefereixo el Bennasar menys tràgic i més negre.

Valoració: @@@ 

dimecres, 29 de març de 2017

Brujerías

Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Plaza & Janés, 1999
Títol original, idioma, any: Wyrd Sisters, anglès, 1988
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor 
Número de pàgines: 324
Llegit en: Espanyol

Al llunyà regne de Lancre el rei acaba de passar a millor vida. Bé, de fet, acaba de passar a la vida de fantasma, i no li agrada del tot. Mira que s'havia preocupat de cultivar el seu cos en vida! La seva mort no ha estat natural, ni molt menys casual. El Duc de Felmet li ha donat una petita empenteta, amb la inestimable ajuda de la seva dona. Naturalment, l'objectiu era aconseguir la corona, i així s'esdevé. Però el regne, no la seva gent ni ningú concret, sinó el regne com a ens, no està gens content amb el canvi, ningú ho està. De manera que s'hi haurà de posar remei, i en això les bruixes hi tenen la mà trencada, ja que, com tothom sap, elles mai no es fiquen pel mig de res. La Yaya Ceravieja, la Tata Ogg i l'aprenent Magrat seran les encarregades de restablir l'ordre. El rei Verence va deixar un hereu legítim, però encara és un nen petit. Alguna cosa hauran de fer les bruixes perquè pugui ocupar el lloc que li pertoca.

Sisè llibre que llegeixo de Pratchett, i la sensació és molt semblant en tots, almenys de moment, per això aquest cop he trigat tant a llegir un altre llibre de la saga Discworld. Tots comencen de manera graciosa i original, però la sorpresa es va perdent i m'acaben cansant. No hi ha capítols, només alguna separació en el text, i molts salts d'escenari i personatges que de vegades ajuden a dinamitzar la història i d'altres a perdre's completament. Això sí, és pràcticament tot diàlegs. El món imaginat per l'autor està ple de sorpreses i tot és possible, aquest és l'origen de la majoria de gràcies que fa. La història d'aquest volum concret està molt vista, restauració de l'hereu legítim a un tron que ha estat usurpat per algú que no agrada, però la manera que té d'explicar-ho Sir Pratchett és molt peculiar, se'n riu del gènere que practica, però alhora es nota que el respecta.

El llibre se m'ha fet molt llarg i força pesat, cal dir-ho. No és que la història no estigui bé, però moltes parts són innecessàries i no aporten, i com deia a la llarga em cansen les gracietes constants. També n'hi ha de bones, eh, però amb tants soliloquis t'acabes perdent. Per acabar-ho d'adobar, la traducció no és gaire lluïda, i a més hi ha diverses errades que et fan perdre, això no hi ajuda. Però també és just dir que traduir Pratchett ha de ser un infern. Per cert, l'edició que tinc no és la de la foto, és una més antiga, i potser edicions posteriors estan millor. En definitiva, que tornarà a passar un bon temps fins que agafi el següent llibre de l'autor, se m'ha d'oblidar que bona part del temps m'he avorrit, però segur que hi tornaré a caure.

Valoració: @@

divendres, 17 de març de 2017

Doble mortal

Autors: Salvador Macip i Elisenda Roca
Editorial, any: Fanbooks, 2017
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 168
Llegit en: Català

En Biel ha desaparegut. El seu amic Max l'esperava a Londres, però no ha arribat a l'hora convinguda. Per això en Max Romero contacta la germana d'en Biel via Facebook: la Julieta. Però ella tampoc en sap res, el noi s'ha fet fonedís. Aquí comença una investigació que els descobreix que una noia molt atractiva ha engalipat al xaval, i que possiblement a la seva arribada a l'aeroport de Luton es va trobar amb ella. Potser només està passant-ho bé amb la misteriosa i explosiva 2U, però i si està en perill? De seguida en Romero i la Julieta comencen una recerca aferrissada que els portarà a endinsar-se a les estances d'un Lord anglès amb intencions poc clares, però també a patir i mirar de reprimir una atracció que es palpa entre els dos. En Max és encara més guapo que quan venia a casa amb en Biel, i la Julieta ja és tota una dona...

Aquesta és una d'aquelles històries frenètiques d'en Salvador Macip, que aquest cop s'ha buscat una còmplice, l'Elisenda Roca, que li segueix el joc perfectament. Encarat bàsicament a joves lectors, és molt fàcil de llegir i et deixes portar per una trama sense complicacions i atractiva. La major part del text és diàleg, i introdueix elements que encara fan més dinàmica la lectura, com ara converses a través de missatgeria instantània. Tot el llibre transpira acció i bon humor, però com a lector sènior li he trobat a faltar profunditat. El punt més divertit és la tensió sexual que es respira entre els dos personatges principals.

Els llibres juvenils, si els llegeixes de gran, depenen molt de com t'agafin. Aquest és una història esbojarrada i efectiva com a entreteniment, però em costa posar-me en la pell del meu jo de jove per saber si n'hauria gaudit enormement, perquè conté tots els ingredients, però el meu jo de gran l'ha trobat més fluixa que, per inevitable comparació, Herba Negra. És evident que les històries no són comparables, però sí el públic objectiu. No vol dir que no ho hagi passat bé, i a més es llegeix rapidíssim, però m'hi ha faltat una mica de substància. Ja m'ho diuen que em dec estar fent gran.

Valoració: @@ i mitja

dimarts, 14 de març de 2017

The curious incident of the dog in the night-time

Autor: Mark Haddon
Editorial, any: Vintage, 2004 (original de 2003)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 272
Llegit en: Anglès
Premis: Whitbread Novel of the Year, Guardian Children's Fiction Prize i South Bank Show Book
RELECTURA

Algú ha matat en Wellington, el gos de la senyora Shears, amb una forca. La senyora Shears es pensa que ha estat en Christopher, però ell només ha sortit a saludar en Wellington, a ell li agrada molt, en Wellington. I no suporta que el toquin, per això pega el policia que intenta saber si ha estat ell qui li ha clavat la forca el gos. En Christopher és un noi de 15 anys amb síndrome d'Asperger, terriblement intel·ligent i amb una memòria prodigiosa, però per qui les relacions amb la gent són molt difícils. El seu món està regit per la lògica i les matemàtiques, i les persones no són ni una cosa ni l'altra, no les entén. Viu amb el seu pare, perquè la mare és morta, al poble de Swindon, i ja que la policia no té cap pista, decideix ser ell qui descobreixi qui ha matat el gos de la veïna, i es posa a investigar. I el que descobrirà li farà canviar completament la concepció del petit món que l'envolta.  

El narrador d'aquesta història és el propi Christopher, ja que se suposa que és un llibre que ell mateix escriu per explicar les seves investigacions sobre la mort d'en Wellington, sota la supervisió de la Siobhan, la seva mestra d'educació especial. Com a tal, està escrit com pensa el noi, i explica tot el que li passa pel cap. Els capítols, enumerats només amb nombres primers, intercalen la trama amb explicacions diverses del món d'en Christopher, com el significat de veure passar cotxes vermells o grocs, alguns jocs matemàtics o digressions astronòmiques. La barreja funciona perfectament i és impossible no sentir afecte pel nano, tot i que seria molt difícil conviure-hi. No importa que la història s'agafi una mica amb pinces, es fa creïble igualment, i t'enamora a cada pàgina que passes. Gran mèrit de l'autor haver sabut recrear tan bé el comportament d'un noi amb aquest trastorn.

Aquest llibre és una petita meravella. Entranyable, absorbent, sorprenent... ja el vaig llegir en català fa uns anys, però després d'anar a veure l'obra de teatre a principis d'any, em vaig prometre llegir-lo altre cop, i en anglès. Així ho he fet, i m'ha agradat encara més del que recordava. I no hi fa res conèixer la història, val la pena igual. Per cert, l'obra de teatre estava increïblement ben recreada. Si encara hi ha algú que no l'ha llegit, trobo que és molt recomanable per a tots els públics. Perquè és diferent, t'atrapa sense remei. De l'autor no n'he tornat a llegir res més, però cal dir que amb aquest llibre va saber tocar la tecla.

Valoració: @@@@

dissabte, 4 de març de 2017

Contra el vent del nord

Autor: Daniel Glattauer
Editorial, any: La Campana, 2010
Títol original, idioma, any: Gut gegen Nordwind, alemany, 2006
Gènere: Narrativa
Traductora: Carme Gala
Número de pàgines: 320
Llegit en: Català

Algunes subscripcions són molestes. Però a l'hora de mirar de cancel·lar-les, més val fixar-s'hi i posar l'adreça de correu correcta, si no no rebrem resposta i no hi haurà manera de lliurar-se'n. O això, o potser l'adreça incorrecta serà la d'algú altre, i podrem començar una correspondència intensa amb un 'pen friend' inesperat. Això és el que li passa a l'Emma, una noia feliçment casada d'edat indeterminada i que calça un 37 de peu, per una carambola de la virtualitat comença a enviar-se mails amb en Leo Leike, un jove també d'edat indeterminada, que acaba de sortir d'una relació d'aquelles d'amor-odi que desgasten tant. Entre els dos, inevitablement, s'establiran uns vincles molt forts, s'agraden, s'atreuen, i és només per la manera com tenen de comunicar-se. Cap dels dos sap com és l'altre, però els és igual. Superaria aquesta fantàstica relació una trobada presencial en el món real? 

Res en aquest llibre enganya: és una història d'amor. Però no és un amor ensucrat i melós, és una relació plena de pors, de tabús, d'il·lusions i de sorpreses. És talment com una relació virtual de tantes que existeixen actualment, ens comuniquem molt més per internet que en persona, i moltes parelles s'han creat així. No així ben bé, però sí a través de canals virtuals. La història no té narrador, s'explica tota a través de missatges de correu electrònic, de principi a fi. De vegades llargs (mai massa llargs), i de vegades molt curts, però sempre indicant el temps que ha passat des del darrer missatge; de vegades segons, de vegades dies. Sí que està dividit en capítols, però de manera una mica arbitrària, trobo. L'especial presentació fa que es llegeixi molt ràpidament, i a més les seves converses atrapen i tota l'estona vols saber més. L'Emmi fa rabienta en alguns moments, però sospito que cadascú s'ho porta al seu terreny, em semblaria perfectament normal que algú altre sentís ràbia per en Leo.

Per aquells que ens movem en un món virtual i sabem les relacions que estableixes amb gent que no has vist mai, aquest llibre és especial i ens planta davant una història amb la que ens podem identificar. A més, ho fa sense subterfugis ni trampa ni cartró, ens porta a les profunditats de l'ànima dels dos protagonistes, i a aquella barreja de no voler explicar certes coses del teu dia a dia, però en canvi sincerar-te com només ho pots fer amb algú que no coneixes. No deixa de ser, però, la història d'una relació humana, amistosa i amorosa, mostrada en un marc modern, i això pot interessar a alguns i molt poc a uns altres. Però jo n'he gaudit, m'ha atrapat i me l'he empassat. A més, et deixa en un punt que fa necessari continuar amb la segona part, així que hauré de posar fil a l'agulla.

Valoració: @@@ i mitja

dimecres, 1 de març de 2017

7 anys caminant

L'aniversari del Llibres d'aquest any m'agafa gairebé de sorpresa, segurament perquè tinc el del Bona Nit al cap, però no vull deixar de celebrar-lo, naturalment! Ja són 7 anys de ressenyar llibres, 320 de moment, si no m'he descomptat, i la cosa no s'atura. Ja sé que no sóc tan prolífic en ressenyes com altres companys, i que no sempre llegeixo les últimes novetats, aquest no és un blog de propaganda, ja em coneixeu. Llegeixo allò que em ve de gust, i quan em ve de gust, i ho valoro com em sembla. I ara més que mai, perquè accepto molt poques propostes per ressenyar llibres. El poc temps que tinc, m'agrada que sigui per dedicar a aquelles lectures que em criden des de la lleixa de pendents.

Que m'hagi agafat l'arribada del març de sorpresa no vol dir que no tingués una cosa pensada per aquest dia. Ja fa uns mesos vaig pensar que un llibre m'havia canviat la vida. I quan dic això, no parlo d'una lectura reveladora, d'una epifania sobtada, o que la meva percepció del món i de l'univers canviés amb la lectura. Bé, en aquest cas concret... potser una mica. Però no vull dir això.

Hi ha llibres que suposen un punt d'inflexió. Per exemple, 'El nom del vent' em va causar un impacte tan gran, que em va venir de gust obrir un blog només per parlar de llibres, i ves per on, aquí segueix aquell rampell. Em va canviar la vida. I l'altre llibre del que vull parlar també me la va canviar: El senyor dels anells. És un llibre que pot marcar per ell mateix, però què em va canviar a mi? Doncs que em va enganxar tant, que quan el tren arribava a destinació i havia de fer transbordament, per primer cop no tancava el llibre de rigor, el seguia llegint caminant pels passadissos. D'aquí em ve l'afició de llegir caminant pel carrer, pels passadissos del metro per descomptat, però en aquells trajectes que em conec bé, com de l'estació a la porta de la feina, vaig llegint el meu llibre de paper, tan feliçment. Segur, segur, que no és pitjor que anar mirant el mòbil, i bé que tothom ho fa. Doncs bé, aquesta costum, que alguns ja coneixeu, va sorgir amb 'El senyor dels anells', de quan anava a la facultat, i fins avui. Un hàbit nou, i un altre llibre que va canviar la meva vida, d'alguna manera.

I ara la pregunta, és clar. M'expliqueu quin o quins llibres us han canviat costums, hàbits, en definitiva, han canviat la vostra vida? Segur que en recordeu algun que podeu assenyalar com un punt d'inflexió com els que explicava, no que us hagi agradat molt i sigui el vostre preferit, sinó que hagi provocat diferències palpables. O és que només em passen a mi aquestes coses??

Moltes, moltíssimes gràcies a tots i totes que passeu per aquí a parlar de llibres és un plaer seguir compartint aquest espai amb vosaltres.

diumenge, 26 de febrer de 2017

L'abominable crim de l'Alsina Graells

Autor: Pep Coll
Editorial, any: Empúries, 1999
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 220
Llegit en: Català

En el trajecte de Barcelona a Lleida en Alsina Graells algú ha assassinat el diputat conservador espanyolista Feliciano Moran. En el mateix cotxe de línia viatja el nou inspector dels mossos Sergi Massanés, que és qui descobreix el cos a l'última fila de l'autocar. Entre els passatgers, només un grapat de persones aparentment poc sospitoses, però algun d'ells ha hagut de ser l'assassí, i el marge de maniobra en un espai tan reduït no és gaire ampli. Durant la investigació descobrirem que tots els passatgers van tenir moments per cometre el crim, i fins i tot, en alguns casos, motius. Però l'inspector, amb l'ajuda d'altres mossos novells, haurà de descobrir l'autèntic assassí, en un moment en que les competències policials estan molt repartides entre els diferents cossos, i que el sentiment independentista comença a créixer, però és encara tímid i acomplexat. 

Les premisses d'aquesta història són atractives i el 'marc històric' també ho és i dóna joc. Pep Coll construeix una trama que no sembla que ha de donar per tant, però sí que dóna. El possible crim per motius polítics, un grup terrorista, els motius dels diversos passatgers, els cossos policials en continua pugna. Tot un conjunt que no es resoldrà fins el final, ple de girs i de possibles culpables. Se li ha de reconèixer els mèrits de la ironia i d'introduir-hi de manera natural la rabiosa actualitat del moment que es va escriure, molta d'ella perfectament vigent avui dia. Sí que potser abusa de la hilaritat i converteix la novel·la negra en una història menys seriosa, però entenc que ja és això el que busca, treure ferro a molts aspectes.

Després de destacar-ne les virtuts, he de dir que el llibre se m'ha fet pesat, i em sap greu, perquè trobo que l'escriptura és destacable i la trama interessant, però m'he travat i no hi havia manera d'avançar. Fins i tot m'he saltat alguns fragments de les cròniques d'una suposada escriptora que viatja a l'autocar, llarguíssimes i en cursiva, que ens expliquen més coses del passat d'alguns personatges. Molt gratuïtes en alguns casos. No puc dir que l'escriptura sigui recargolada, ni culpar el text en lleidatà, simplement no l'he trobat gens fluid i m'ha costat avançar, i això sempre els resta punts a les lectures. Hauré de donar alguna altra oportunitat a l'autor per veure si m'hi enganxo o no.

Valoració: @@

dijous, 16 de febrer de 2017

George's marvellous medicine

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Puffin Books, 2016 (original de 1981)
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 115
Llegit en: Anglès

L'àvia d'en George és un autèntic corcó. Quan els seus pares són davant no, però ara que no són a la granja, com sempre, no para d'increpar-lo: que si no serveix per a res, que si ha de parar de créixer, que no és bo. No es pot moure gaire, però això no és impediment perquè li faci la vida impossible al pobre nano. Avui la mare ha marxat a comprar i en George haurà de donar la medicina a l'àvia a l'hora convinguda, però n'està tant fins el capdamunt que decideix crear la seva pròpia medicina per donar-li a l'anciana, i així, almenys, fer-li passar una mala estona. Per fer-ho, aboca en una gran olla tot allò que troba per casa. Xampú del cabell, betum, anti-congelant, medicaments dels animals de la granja... tot. I un toc de pintura marró, perquè s'assembli a la medicina que ja es pren. Ha arribat l'hora de donar una lliçó a l'àvia. Però les conseqüències d'una barreja així són imprevisibles, és clar!

Una altra de les històries famoses d'en Roald Dahl, que en aquest cas, per la seva estructura, és gairebé un relat llarg, més que una novel·la. Com és habitual, compta amb les entranyables il·lustracions d'en Quentin Black, que tan bé retraten les trapelleries de Dahl. La història és curiosa i conté elements macabres dels que trobem en els seus relats per a adults: un nen que vol atemptar contra la seva àvia. Ja de per sí, és antinatural. L'escriptura és divertida, irònica i entusiasta, la manera d'escriure d'aquest home fa somriure fins a un mort. La fantasia és sempre present, l'argument és clarament infantil per inversemblant, però te'n pots oblidar fàcilment i enganxar-t'hi sense remei. El volum inclou al final un parell de capítols extra de 'Charlie i la fàbrica de xocolata'.

La medicina d'en George és segurament un llibre per nens i nenes de menys edat que d'altres que he llegit de l'autor, però igualment té aquell toc de Dahl que ens converteix en infants mentre el llegim, i ens fa gaudir i emocionar-nos amb els estirabots dels seus protagonistes i les cançons que s'empesquen. Ja no sé si llegir-lo en anglès és l'excusa per no haver de passar vergonya per gaudir tant amb literatura infantil, però és que val la pena llegir a aquest home.

Valoració: @@@

diumenge, 12 de febrer de 2017

Els bessons congelats

Autors: Andreu Martín i Jaume Ribera
Editorial, any: Fanbooks, 2015
Gènere: Juvenil
Número de pàgines: 380
Llegit en: Català

Jugar a detectius quan ets petit és una cosa, però quan ja estàs a prop de la vintena i el negoci familiar fa aigües, et toca oblidar els teus somnis adolescents i contribuir a l'economia de la família. El pare d'en Joan Anguera, més conegut com a Flanagan, li ha trobat una feina en una gestoria per quan acabin les vacances, i amb aquests ingressos podran tirar endavant el bar. Però en Flanagan no es resigna. Si d'ingressos es tracta, pot mirar de trobar feina en una agència de detectius, i això intenta. Només en Biosca li fa cas, però li encomana un cas irresoluble, el dels bessons congelats de Valldenàs. Una veïna d'allà assegura que va veure, fa 7 anys, dos germans bessons d'uns 4 anys congelats al cim de les Bruixes, però quan va tornar amb ajuda ja no els van trobar. Només si resol aquest cas en Biosca li donarà feina, així que agafa la moto i cap a la Cerdanya. En Flanagan es trobarà un cas més complicat del que es pensa, i gens paranormal, com apuntaven algunes fonts. Però també hi trobarà altres coses que li compensaran les males estones passades. 

Les aventures d'en Flanagan van marcar una època de la meva infància, i també a la meva mare, que en gaudia tant o més que jo. Un detectiu juvenil que s'ha fet gran, no al ritme que li tocaria, el temps no passa igual de ràpid per ell, però ja en té 19, i ara els seus casos, per força, han de contenir elements més seriosos. Els dos autors reprenen la saga amb una història enrevessada però molt ben construïda, portada a l'actualitat, que fa bo de llegir. Corrupció política, negocis poc legals, assassinats, passions i molta acció. No diríem que és un llibre per a adults per com està escrit, de manera desenfadada i per la joventut dels protagonistes, però sí que conté tots els elements d'una novel·la negra, adaptats a un detectiu post-adolescent.  

Ni que fos per nostàlgia, no em podia deixar perdre aquest llibre dels grans Martín i Ribera, però aquest volum m'ha despertat les mateixes bones sensacions que m'aportaven aquells antics 'No demanis llobarro fora de temporada' o 'Tots els detectius es diuen Flanagan'. M'ho he passat bé llegint-lo, i només que el protagonista i els seus amics fossin més grans, cosa que els faria comportar una mica diferent, aquest seria un bon llibre de novel·la negra per a adults. Tot i això, recomanable pels nostàlgics i per passar una bona estona de lectura, recuperant un Flanagan una mica cràpula, però que no ho havia sigut sempre? Em segueixo declarant fan incondicional d'Andreu Martín. Un mestre.

Valoració: @@@@

diumenge, 29 de gener de 2017

Gaeli i l'home Déu

Autor: Pere Calders
Editorial, any: Edicions 62, 1986 (edició especial per a Caixa Catalunya, 1988)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 165
Llegit en: Català
Premis: Ciutat de Barcelona 1987 i Joan Crexells 1986

Joan Gaeli ja gaudia d'una reputació reconeguda, però el fet d'associar-se amb Miquel Gorienko, un rus amb la capacitat de realitzar proeses mai vistes, encara li ha de reportar una fama més gran i, per què no dir-ho, una bona fortuna. Gorienko, que s'auto-defineix com a home Dèu, fa miracles, efectivament. Però la societat catalana, en plena revolució, no està preparada encara per a acceptar-los com a tals, i es pensen que és un simple il·lusionista. Dels bons, això sí. La intenció dels dos socis és la de fundar una nova religió, amb en Gaeli de profeta i en Gorienko de messies, però de seguida s'adonen que no els serà tan fàcil com podria semblar, donades les sorprenents habilitats del segon. Els dos començaran un perible que els portarà a afrontar diverses situacions per demostrar les possibilitats de l'home Déu, però aquestes difícilment es resoldran de la manera que ells voldrien.

Pere Calders és un autèntic mestre de la paraula, la seva narrativa amena i trapella enganxa amb molta naturalitat i aconsegueix que el seu realisme màgic ens envaeixi com si fos el més normal del món. Però amb aquesta història no aconsegueix, al meu parer, tot l'efecte que es podria derivar d'una idea molt imaginativa i original. El plantejament és molt bo i donaria per un llibre molt més llarg i divers, però se centra en unes poques situacions que allarga en excés i no hi acaba de treure tot el suc possible. És una història amarga tot i estar explicada amb la gràcia habitual de l'autor, i que acaba gairebé com un assaig sobre l'existència de Déu, amb unes converses molt elevades, però que no semblen caçar amb la resta de la trama. El final és encara més estrafolari.

Em venia de gust llegir Calders, però m'he endut una petita decepció amb aquest llibre. Tot i que el seu estil s'hi reconeix, i la història està ben pensada, he de dir que se m'ha fet una mica pesat, especialment la segona meitat, i per això m'ha costat acabar-lo, no hi havia manera d'avançar. Em semblaria normal que a altra gent els hagin agradat les divagacions que explica, però a mi no gaire, perquè no era el que esperava trobar-hi, però això no vol dir que no siguin interessants. Tampoc vol dir que això canviï la meva admiració per aquest autor, perquè la seva prosa planera i amena tenen molt mèrit. Segur que en alguna propera lectura m'entrarà més.

Valoració: @@

dissabte, 21 de gener de 2017

Sempre hem viscut al castell

Autora: Shirley Jackson
Editorial, any: L'Altra, 2016
Títol original, idioma, any: We Have Always Lived in the Castle, anglès,1962
Gènere: Narrativa
Traductora: Martí Sales
Número de pàgines: 210
Llegit en: Català

Anar a fer la compra al poble és un suplici per la Mary Katherine Blackwood, més coneguda com a Merricat. La majoria dels vilatans la tracten malament i és per allò que va passar a casa seva fa 6 anys. Tothom diu que la seva germana Constance va enverinar la seva família, i de resultes, només va quedar viu l'oncle Julian, però va quedar invàlid i va perdre el nord. També ella, és clar, perquè aquell dia la van castigar sense sopar. Encara viuen a la seva gran casa, i la Constance no surt mai, perquè no se sap què podrien fer-li. La Merricat és molt feliç vivint d'aquella manera, però quan es troba amb els energúmens del pobre que sempre l'increpen, li agradaria marxar a la Lluna, on tot seria fàcil i bonic, i podria fer tot el que ella volgués. Però què passa si a la seva vida estable, malgrat tot, s'introdueix un element distorsionador?

La Merricat és qui descriu aquesta inquietant història en primera persona. En tot moment tenim la sensació que allà hi passa alguna cosa que no entenem, que se'ns escapa, i l'autora sap mantenir bé la incògnita. La candidesa de la jove amb la bonhomia i la servitud de la seva germana Constance contrasten amb una ambientació tancada i opressiva que no deixa de ser la seva zona de confort. Està escrit amb senzillesa i amb una escriptura agradable, tot i que descriu la rigidesa de les maneres de la classe benestant a meitats del segle passat. Destaca la valentia d'expressar els sentiments de les joves, sobretot quan aquests són desagradables i violents. Però també conté moments hilarants que t'arrenquen un somriure.

M'ha semblat que no tot el llibre sap mantenir el mateix nivell d'interès, alguns capítols enganxen més que d'altres, perquè també hi ha molta descripció de la rutina de les noies, que pot ser reiterativa, però quan anem descobrint fets de la trama proporciona moments de lectura meravellosos. Bon descobriment d'una autora que sembla que va influenciar alguns dels grans autors de terror. L'Altra ja ha publicat un altre títol d'ella, em sembla que faré un pensament i el llegiré. Aquest és una bona història inquietant i sense explicació que aconsegueix atrapar. Merricat, una tassa de te voldràs?

Valoració: @@@
Llegit per recomanació de l'Allau.

dissabte, 14 de gener de 2017

Hivern àrtic

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2012
Títol original, idioma, any: Vetrarborgin, islandès, 2005
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Maria Llopis
Número de pàgines: 349
Llegit en: Català

El petit Elias va rebre una ganivetada que li va perforar el fetge i va morir ràpidament dessagnat. El seu cos sobre la neu compungeix l'inspector Erlendur Sveinsson, però això no el pot despistar de la tasca de trobar el seu assassí. Juntament amb els seus col·legues Sigurdur Oli i Elinborg es posen a la feina de seguida. L'Elias era un nano d'origen tailandès, tot i que era nascut a Islàndia, i això els fa sospitar que es pugui tractar d'un crim d'origen racial, problema molt estès al país, on la gent és molt zelosa del seu origen. Però no és l'única hipòtesi amb la que treballen, es podria tractar d'un cas de pederàstia? La desaparició del germanastre del nen, en Niran, el primer fill de la Sunee vingut de Tailàndia i inadaptat al seu país d'adopció, no hi ajuda. La policia no té cap pista, però estirarà tots els fils possibles. I a més, hi ha aquell cas de la dona desapareguda que encara no s'ha resolt, més llenya al foc, que de totes maneres no ajuda a escalfar un hivern gèlid.

La meva fixació amb Islàndia em porta a revisitar un autor després de molts anys i de que el primer intent, amb el seu llibre més conegut aquí, no fos gaire exitós. Aquest cop, però, l'experiència ha estat més satisfactòria. És un llibre reposat, on tot passa a poc a poc, tot i que hi passen moltes coses, i totes alhora. La carrega d'investigació ocupa gairebé tot el llibre, i la vida personal dels personatges una petita part que a més s'integra perfectament a la història, al contrari del que passa amb altres autors nòrdics. La investigació s'allunya de modernors, converses, interrogatoris, estirar de fils, contactes, parlar amb aquest, amb l'altre... tot és un continu de verificacions i descobriments que de vegades no porten enlloc, però que cal comprovar, i no ens n'estalvia cap. Tot plegat saltant d'escenaris contínuament, i fins i tot de temàtica, però sense que això impliqui cap pèrdua per part del lector. Capítols llargs dins dels quals va saltant d'un cantó a l'altre, però que t'ajuden a tenir una idea molt global de tot el que està passant.

Si es busca una novel·la d'acció, aquesta no seria una candidata. Una novel·la negra reposada, interessant pels temes que tracta i com retrata la societat islandesa, profunda en la mentalitat humana i que ens endinsa en una altra manera de treballar de la policia. Personalment n'he gaudit, tot i que el ritme de lectura és lent i potser pot avorrir a alguna gent, però no ha estat el meu cas. Potser és més potent i ben construït el camí, que la resolució final, però en conjunt és un bon llibre que estaria a cavall del gènere negre i la bona narrativa. Tornaré a Indriðason, segur.

Valoració: @@@

dilluns, 2 de gener de 2017

Frases 2016

Com és tradició de la casa, per tancar l'any lector començo el següent fent un resum de les millors frases que he trobat, en aquest cas, en els 40 llibres que han caigut durant el 2016. Com sempre, la frase en qüestió anirà en l'idioma de lectura, i indico el llibre i l'autor. A veure si us fan pensar com a mi, o si trobeu que són encertades.
  • La guerra es un mar de imprevistos, de ella se puede salir victorioso, jamás indemne. (VAE Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • No amamos a un hijo porque somos padres; somos padres porque amamos a un hijo. (VAE Victus, Albert Sánchez Piñol)
  • Si vols fer xerrar la gent, no hi ha com simular que ja ho saps tot. (Trajecte final, Manuel de Pedrolo)
  • El més important que s'aprèn a l'escola és que les coses més importants no s'aprenen a l'escola. (De que parlo quan parlo de córrer, Haruki Murakami)
  • El nostre cervell es troba tan a gust amb la coherència que confon "tenir sentit" amb la veritat. (No et refiïs de Peter Pan, John Verdon)
  • La gent en general només espera una cosa de tu: que els retornis la imatge del que volen que siguis. (El lector del tren de les 6.27h, Jean-Paul Didierlaurent)
  • Els monstres rares vegades aparenten el que són. (La vídua, Fiona Barton)
  • Només es pot estimar el que no es pot sotmetre (Nosaltres, Ievgueni Zamiatin)
  • Quan a la gent se li mor algú, diu bestieses. N'hi ha que diuen cafrades per treure ferro a la situació que els sembla que no estan vivint, o perquè és un dels pocs moments en què es perdona tot. (Les generacions espontànies, Mar Bosch)
  • Perdre la vida no és el pitjor que et pot passar. El pitjor és perdre la raó per la qual viure. (Nèmesi, Jo Nesbø)
  • Si vols fer alguna cosa que valgui la pena en aquesta vida, has de llegir un munt de llibres. (Els millors relats de Roald Dahl, Roald Dahl)
  • En ciència no pots llençar-te a la piscina sense abans haver comprovat que hi ha aigua, i això requereix temps. (Ramón y Cajal, Salvador Macip)
  • Hem creat el concepte de Déu per poder sobreviure a la incertesa que ens genera tant la nostra mortalitat com el desconeixement del nostre entorn. (Ramón y Cajal, Salvador Macip)
  • La por tenalla els músculs, obstrueix els pensaments, anul·la les estratègies. (No n'estiguis tant segur, Llort)
Ja només em queda desitjar-vos un magnífic any de lectures, veurem si són prou bones com per proporcionar-me una bona llista de frases. De moment, aquest any començarem amb una lectura freda, molt freda. Som-hi!