diumenge, 24 de setembre de 2017

Els dies de l'abandonament

Autora: Elena Ferrante
Editorial, any: Navona, 2017
Títol original, idioma, any: I giorni dell'abbandono, italià, 2002
Gènere: Narrativa
Traductora: Anna Carreras
Número de pàgines: 285
Llegit en: Català

L'Olga i el Mario se separen, però no precisament per decisió d'ella. Després de 15 anys, el seu marit li diu, sense previ avís, que ja no l'estima, i que marxa. Evidentment, hi ha una altra dona darrere. L'Olga es queda al seu pis de Torí amb els dos fills de la parella, la Ilaria i en Gianni, i l'Otto el seu gos, i començaran per a ella uns dies molt difícils, una temporada de caiguda lliure en una espiral de degradació personal, de descuidar-ho tot, la cura de la casa, dels seus fills, de la higiene, que la portaran a qüestionar-se qui és i per què en Mario l'ha abandonat. És per culpa d'ella? És en Mario que és mala persona? Una descripció detallada i punyent de la fase de dol que tots passem quan acabem una relació, però portada a uns extrems que ens espantaran i tot. L'Olga arriba a caure molt baix, però que no hi caiem tots quan partim peres?

Segon llibre de l'Elena Ferrante que llegeixo després de La filla fosca, i si ve aquell em va causar molt bona impressió, aquest se m'ha fet més farragós. Però no pas perquè l'autora no escrigui bé o expliqui allò que vol exposar de manera menys brillant, potser podríem dir que aquest cop és per excés de tot això. Són 285 pàgines parlant de les misèries d'una dona que passa per les fases de dol, amb alguns passatges gairebé surrealistes que fan pensar que s'ha tornat boja del tot. La temàtica no seria de les que més m'apassionen, però amb tot, el llibre va passant perquè està ben fet, i almenys en el meu cas he arribat a sentir molta tírria per la protagonista, que entenc que és el que busca l'autora, que la pinta com una dona abandonada, desequilibrada i una mica bipolar. La història està explicada de manera lineal i puntejada de records. L'Olga té molt temps per pensar, és clar.

És un llibre més dur i punyent que l'anterior que vaig llegir, o més ben dit, ho és de manera més continuada. Ferrante explora molt bé els sentiments femenins i descriu la vivència amb considerable mestria, però una altra cosa és que al lector li interessin aquests temes. N'hi haurà que sí, i n'hi haurem que no tant. Tot i això, segueix sense estranyar-me que aquesta autora s'hagi fet tan famosa, penso que sap el que es fa. Però depèn molt de cadascú si els arguments que s'empesca ens semblen atractius i ens vénen ganes de llegir-ne més. Jo em sembla que de moment descansaré de Ferrante una temporada, ja veurem si més endavant m'hi torno a posar.

Valoració: @@  

dimecres, 13 de setembre de 2017

Los santos inocentes

Autor: Miguel Delibes
Editorial, any: Planeta, 1984 (primera edició 1981)
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 176
Llegit en: Espanyol

La vida en un 'cortijo' a l'Extremadura dels anys 60 està plena de tòpics. L'analfabetisme dels servents, els treballadors de la finca, que els senyorets intenten revertir ensenyant lletres a uns alumnes molt poc predisposats. La discreció dels treballadors davant de les anades i vingudes del senyoret, i el poder absolut i l'egocentrisme que aquest mostra envers ells i elles. La diferència de classe, de cultura i d'activitats entre uns i altres és abismal. I en aquest llibre, que va donar lloc a una de les pel·lícules més famoses del cinema espanyol, ens posarem del cantó dels pobres per descobrir com ho viuen, amb quina resignació i sempre temerosos, perquè els rics són els llestos i els que tenen la raó, i ells només estan al seu servei. Una vida miserable i totalment subordinada, però de vegades qui menys t'ho esperes serà capaç de fer la diferència.

Vaig trobar aquest llibre en una llibreria de segona mà i em va fer gràcia portar-lo a casa, com a clàssic de la literatura espanyola. He trigat molt a llegir-lo, quan m'ha cridat des de la lleixa. Costa entrar en un món tan diferent del que coneixem, i el llenguatge i el vocabulari de Delibes no ho posa fàcil. Hi ha frases senceres que no s'entenen, talment com si llegíssim un llibre en anglès o un altre idioma. Quan finalment entres a la història, es llegeix més ràpid i va enganxant una mica més. Costa també entendre la relació entre els personatges, que no són gaires tampoc, per fer un mapa de la trama. L'obra consta de 6 capítols que l'autor anomena llibres. Al principi semblen relats inconnexos ambientats en un mateix escenari, però mica en mica es construeix la història a través d'escenes concretes.

He de dir que el llibre m'ha costat una mica i en els primers capítols em deixava força fred, no entrava gens ni mica en la història. Però tota la darrera part l'he llegit molt més ràpid i més seguit, i això li ha fet guanyar punts. Descriu una realitat molt allunyada de la meva, i d'alguna manera em resulta desagradable, però també és una reivindicació de les classes populars. Delibes fa servir un llenguatge molt col·loquial, un castellà molt allunyat de l'actual, i fa parlar a les persones de classe baixa tal i com s'expressarien. Com a concepte està bé, és clar, però costa de llegir. No en qüestiono la qualitat, segurament la gràcia està en saber recrear aquesta mena de llenguatge i posar-lo per escrit de manera fidedigna. No deixa de ser una obra molt realista. Ja ho sabeu, segur que tots heu mirat la pel·lícula... milana bonita...

Valoració: @@@

dijous, 7 de setembre de 2017

L'acusació

Autor: Bandi
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2017
Títol original, idioma, any: Gobal, coreà, 2014
Gènere: Relats
Traductors: Héctor Bofill i Hye Young Yu
Número de pàgines: 232
Llegit en: Català

Si es tractés d'una distòpia de ficció, ens meravellaria la imaginació de l'autor. Però no. Les històries que podem llegir en aquest recull de relats exposen una realitat que a nosaltres, els occidentals, ens costa d'imaginar que existeixi en algun lloc. Unes vides senzilles, aparentment normals i corrents, sota un règim totalitari que ho controla tot i contra el que no et pots revelar, tant si és de manera voluntària com involuntària. La propaganda que amaga el caos i totes les desgràcies que passen. Buscar culpables on sigui per tal que el Partit no tingui la culpa de res. Els permisos per viatjar, fins i tot dintre el mateix país. L'abús de poder dels responsables del partit. Les castes i classes socials, tan marcades. El poder absolut del Gran Líder. Corea del Nord és això, i és real. Un règim dictatorial comunista, antidemocràtic i totalitari, avalat per un únic Partit que ho controla tot, i al que tothom vol pertànyer. I entre la malesa, els escrits d'en Bandi, que es juga la pell per denunciar aquest règim i aconsegueix treure els seus escrits del país de manera clandestina. Tota una proesa.

Cadascun dels 7 relats del recull està ambientat en unes situacions molt quotidianes que serveixen a l'autor per denunciar un aspecte concret del règim, de manera subtil de vegades, i també irònica. Els personatges prenen consciència de que el que els passa no és normal. En alguns casos defensen el règim i ni ells mateixos ho entenen. En definitiva, amb una escriptura planera i força agradable, l'autor posa de manifest tot allò que no va a Corea del Nord i que la seva gent assumeix com a normal, però que no ho és. De retruc podrem conèixer també molts costums i maneres de fer dels coreans, que també és interessant, es tracta d'una cultura molt diferent a la nostra. Els relats van ser escrits a la dècada dels '90, però van trigar molt temps a poder sortir del país. Això s'explica a l'epíleg, hi ha altres escriptors de Corea del Nord que han criticat el règim des de fora del país, però fer-ho des de dins és jugar-se la vida a cada paraula.

Té molt mèrit el que aconsegueix Bandi. Normalment quan tens un propòsit en escriure, com és el cas de la crítica d'un règim, acaba sent més important que s'entengui bé el que vols expressar, i la literatura se'n ressent. Però en el seu cas no és així. Potser no són els contes més emocionants i intensos que es poden llegir, però estan molt ben escrits i combinen molt bé la capacitat literària de l'autor, que és molta, i la seva vessant de denúncia. Si no estiguessin basats en la realitat probablement els valoraria menys, no ens enganyem. Però el fet d'adonar-me a cada relat què és el que grinyola, el fet de conèixer una realitat que ens és tan esquiva i fosca, fa que calgui valorar molt bé aquest llibre, i que la seva lectura sigui interessant en molts aspectes. És un bon llibre, però el que el fa gran és el que ens ensenya, el que aprenem i tot el que ens fa reflexionar. És com llegir 1984. Però fa encara més por.

Valoració: @@@@

dissabte, 2 de setembre de 2017

La veu

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any:
La Magrana, 2010
Títol original, idioma, any:
Röddin, islandès, 2002 

Gènere: Novel·la negra
Traductora:
Maria Llopis 
Número de pàgines:
334 
Llegit en:
Català


El Pare Noel ha mort. Bé, l'home que feia de Pare Noel a un dels hotels més importants de Reykjavík. Se l'han trobat mort, apunyalat diverses vegades, al soterrani de l'hotel. I per més desgràcia, el pobre home, que era porter i noi per a tot de l'hotel, estava amb els pantalons abaixats i un preservatiu encara col·locat. Amb aquesta estampa, a pocs dies de Nadal, i amb l'hotel ple de turistes per passar les festes, l'inspector Erlendur Sveinsson, amb l'ajuda dels seus inseparables Elinborg i Sigurdur Oli hauran de retrocedir en el temps per descobrir qui era aquest home i entendre com ha acabat així. En Gudlaugur havia estat una jove promesa del cant coral, i ara vivia sol i en la misèria al soterrani de l'hotel. Qui podia voler-li mal i per què? Per algun motiu, aquest cas remou el passat turmentat de l'inspector, que no podrà deixar de pensar en el seu germà desaparegut quan eren petits, i per això es trasllada a viure a l'hotel, per escapar-se del seu cau uns dies, tot i que és Nadal i tothom li insisteix que hauria d'anar a casa.

Nova entrega de la saga de l'inspector Erlendur Sveinsson de l'escriptor islandès, que segueix el patró de les altres: investigació reposada, moltes preguntes i interacció amb els possibles sospitosos, retrocedir en el temps per arribar al fons de la qüestió i entendre bé el crim, i sobretot un protagonista turmentat, esquerp, perspicaç, però amb nul·les dots per interactuar amb ningú que no sigui un sospitós. La vida privada (i el món intern) de l'Erlendur es barreja en la trama amb naturalitat, com el pensament de qualsevol, que salta d'un cantó a l'altre sense control, tot i que en aquest llibre no hi ha tants salts temporals i d'escenari com en altres, és força lineal i menys dispers. L'inspector, a més, és un perepunyetes amb la llengua islandesa, el mal ús el posa dels nervis, això té certa gràcia. Una cosa que em sorprèn és la manca de respecte dels islandesos per la policia, i la manca també d'autoritat que aquesta demostra respecte a actituds poc col·laboratives. Deu ser el tarannà islandès.

Pel fet de ser més lineal va fer que m'enganxés més des del principi, i la història és prou atractiva i enigmàtica. Tot va a bon ritme i s'obren moltes pistes, però a la segona meitat del llibre baixa una mica la intensitat i això li fa perdre una mica de punts. Tots els llibres de l'autor s'assemblen força, en estructura i dinàmica, l'acció és inexistent i el protagonista no és el més simpàtic que podríem trobar. Si ho acceptes, pots gaudir de la lectura, però entenc que pot avorrir als lectors que necessitin una mica més de canya. A mi m'agrada força, el conjunt em convenç, tot i que aquest volum en concret està una mica antiquat en manera de pensar respecte a alguns fets del llibre, si estigués escrit en l'actualitat algunes visions serien diferents, i això que només té 15 anys.

Valoració: @@@

dijous, 24 d’agost de 2017

Mort a La Fenice

Autora: Donna Leon
Editorial, any: labutxaca, 2009 (2a edició)
Títol original, idioma, any: Death at La Fenice, anglès, 1992
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Esther Roig
Número de pàgines: 334
Llegit en: Català

Un dels més grans genis musicals del segle és trobat mort en un entreacte de La Traviata, a La Fenice de Venècia. Hetmut Wellauer, director d'orquestra d'edat avançada però amb una salut de ferro, jeu sense vida al seu camerino. Sembla que algú l'ha enverinat posant-li cianur al cafè. El comissario Guido Brunetti serà l'encarregat de dur a terme les investigacions amb la discreció que pertoca a una defunció tan destacada. Qui podia voler mal a un músic de tant renom i amb un historial tan impressionant? Doncs furgant una mica de seguida li surten possibles enemics. L'insigne director vivia una vida molt diferent fora de l'escena. Amb parsimònia i amb molta paciència, Brunetti acabarà traient l'entrellat a aquesta història.

Per pura casualitat, vaig portar a casa la primera obra d'aquesta prolífica autora, i per tant el naixement de Guido Brunetti que ha protagonitzat després infinitat de títols. Es tracta d'una novel·la negra força canònica, amb el detall que tota la investigació la fa en Brunetti i té molt poca ajuda per part d'altres policies. Per l'època, poca ciència forense i molta entrevista amb testimonis, cosa que ja m'agrada. La trama és prou interessant i ben trobada, potser una mica inversemblant, però es deixa llegir. Potser el que més m'ha sorprès és precisament el detectiu protagonista. Que tingui fortes conviccions morals i que sigui perspicaç no és notícia, però sí que sigui un home amb cert sentit de l'humor, feliçment casat i amb un parell de fills perfectament normals. És el primer llibre en el que apareix, evidentment té molt marge perquè se li torcin les coses. Però que l'investigador no sigui un desgraciat amb un passat negre m'ha fet il·lusió i tot.

Feia temps que tenia ganes de provar aquesta autora i ara m'alegra molt haver ensopegat amb la seva primera novel·la, perquè així podré llegir la sèrie d'en Brunetti en ordre, si es dóna el cas. M'ha convençut força, bona narradora, bona constructora d'històries, i també crítica amb Itàlia i Venècia en particular. El protagonista m'ha caigut molt bé, i ara només falta que tingui l'ajuda d'un bon equip, que el veig molt sol. Pels amants del gènere negre, penso que és molt bona opció, i si els altres títols són igual de convincents, pot ser una autora per anar llegint, almenys algun llibre cada any. Sempre és una feliç notícia descobrir un autor, autora en aquest cas, que et fa venir ganes d'explorar la seva obra. Descobrir jo, és clar, perquè em sembla que la Donna Leon ja no necessita massa presentacions a casa nostra.

Valoració: @@@ i mitja

dimecres, 16 d’agost de 2017

No escatimeu el flint!

Autor: Pop Negre
Editorial, any: Crims.cat, 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 182
Llegit en: Català

Ens situem a l'any 2004, falta poc perquè s'inauguri el Fòrum de les Cultures. En aquest escenari de la Barcelona de principis de mil·lenni, apareix un home oriental penjat dels peus del Pont del Petroli de Badalona, i just a l'altre cantó de la ciutat una noia jove amb una sobredosi que ha quedat en coma. El periodista de successos Fèlix Barba, gat vell que tothom coneix coma a França, s'encarregarà de fer les cròniques dels dos casos, però farà una mica més que això. Estirant el fil descobrirà que la noia no era pas drogoaddicta, i que probablement algú l'ha intentat matar. Buscant el perquè, anirà a parar a la part alta de la ciutat, on un important industrial del sector tèxtil amb contactes a Centre Amèrica amaga alguna cosa segur. Un advocat amb principis, un porter de discoteca desaparegut i una Nemesi búlgara completaran el trencaclosques que en França vol ajudar a resoldre.

Aquest llibre és una novel·la negra estranya. Per començar, els successos que s'hi narren són clàssics del gènere criminal, però la policia hi té un paper només testimonial, el perdiguer és un periodista, però gran part del text descriu directament què fan 'els dolents'. Val a dir que la història és molt atractiva, ben construïda i explicada, amb un estil que enganxa, però no he acabat d'entendre per què hi ha dos casos, quan el llibre se centra absolutament en un de sol, i si els dos tenen relació. Potser m'he perdut alguna cosa, o potser aquest llibre ha de tenir continuïtat. Com que la trama principal és bona, he de dir que potser caldria haver-la desenvolupat una mica més, bastir-la amb més contingut i evitar la dispersió. En alguns moments sembla que hi ha buits, com si no estigués lligat del tot.

Tot i la dispersió i una mica de discontinuïtat, m'ho he passat molt bé llegint i en França m'ha semblat entranyable. Quan explica la història d'alguns personatges m'ha fet pensar en en Llort, que no és poca cosa, però l'escriptura és potser més planera i fluïda. Desconec les obres anteriors de l'autor, però m'agradarà estar atent a properes entregues, perquè aquest thriller de nom curiós l'he trobat una molt bona lectura per passar l'estona i endinsar-se en una història atractiva. Hi falta una mica d'investigació i més acció policial pel meu gust, però ha sabut atrapar-me igualment.

Valoració: @@@

dimecres, 9 d’agost de 2017

Els últims dies dels nostres pares

Autor: Joël Dicker
Editorial, any: La Campana, 2014
Títol original, idioma, any: Les dernieres jours de nos pères, francès, 2012
Gènere: Narrativa
Traductora: Imma Falcó
Número de pàgines: 353
Llegit en: Català
Premis: Premi dels escriptors ginebrins 2010

Són joves i no saben massa bé on es fiquen, però han estat reclutats per esdevenir agents del SOE, el departament d'operacions especials de l'exèrcit anglès durant la Segona Guerra Mundial, i això vol dir que alguna cosa excepcional deuen tenir. Però per convertir-se en agents i marxar a operar a la França ocupada hauran de passar un duríssim entrenament, lluny de la seva família, lluny de tot, i no tot el regiment en serà capaç. Però el vincle que quedarà entre els més forts no es podrà trencar mai. En els camps d'entrenament aprendran a ser agents de primera, però també descobriran l'amistat, i fins i tot l'amor. En Pal, en Gras, en Claude, la Laura i els altres tindran les seves pròpies missions que posaran en risc les seves vides a cada acció, però tot esforç és poc per poder fer fora els alemanys i tornar a viure en pau, recuperant els seus éssers estimats, i gaudir d'aquesta nova família que han creat entre tots. 

Aquest llibre és anterior al 'La veritat sobre el cas Harry Quebert' que va fer mundialment conegut a aquest autor i que va tenir una digna continuació amb 'El llibre dels Baltimore', però aquí va arribar després del gran èxit i va portar més d'una decepció per part de qui es pensava que es trobaria un altre Harry Quebert. Ni comparteixen protagonista ni la trama té res a veure amb aquella, és un llibre ambientat en la Segona Guerra Mundial i se centra en un grup de joves que esdevenen agents secrets per lluitar contra els alemanys, però per damunt de tot, estableixen uns vincles que mai es trencaran. Sí que trobarem similituds en la manera planera i simple d'explicar les coses de l'autor, per bé que en trams sencers del llibre és desacostumadament detallat i una mica pesat i repetitiu. També hi ha la seva capacitat d'atrapar-te amb una història interessant i, com no, el desmesurat i completament exagerat elogi de l'amor, en aquest cas tant romàntic com paternofilial. Tot el que té de bon narrador, també ho té d'embafador, a estones. És ensucrat fins la nàusea.

Es tracta d'un llibre una mica irregular. La primera part parla només de l'entrenament i es fa pesat. Després comencen a passar coses i es torna més interessant, però els canvis abruptes en el protagonisme dels personatges m'ha suposat algun desordre mental. És un llibre que es deixa llegir, perquè aquest autor en sap molt de fer-se llegir, i que no està malament si aconsegueixes no comparar-lo amb els altres títols, tot i que el gust pel gir infinit de l'argument ja se li intueix. Però a mi personalment em posen una mica nerviós alguns dels tics de l'autor que comentava abans. M'agrada llegir-lo, però el dia que em fastiguegi més del que m'agrada la seva capacitat narrativa, pararé de llegir-lo. De moment, a l'expectativa a veure si apareix llibre nou.

Valoració: @@@

dissabte, 29 de juliol de 2017

Un altre got d'absenta

Autora: Tina Vallès
Editorial, any: LaBreu, 2012
Gènere: Relats
Número de pàgines: 125
Llegit en: Català

El veïnat de la Tina Vallès és d'allò més peculiar. Tenim la senyora Vullviure, el senyor Oitant, la senyor Enguàrdia, o fins i tot la senyoreta Carndolla. Tots ells tenen alguna cosa especial, alguna excentricitat que val la pena remarcar. Però que no la tenim tots aquesta petita peculiaritat que permetria que ens fessin un retrat? Perquè és això el que fa l'autora, retrata persones anònimes i inventa (o no) una història per a elles. Com podríem fer qualsevol de nosaltres quan observem la gent al metro, per posar un cas. Més que relats, són retrats, molts cops de menys de dues pàgines, i això ens permet conèixer un gran ventall de gent. Ens sentirem identificats amb algun dels personatges que descriu? Probablement.

És el segon llibre que llegeixo de la Tina Vallès, després de El parèntesi més llarg, i m'ha tornat a semblar que aquesta autora sap molt bé què fa amb les paraules. Que les domina a la perfecció no hi ha dubte, però aquest conté la mateixa fórmula de retrats de personatges, sense trama, i per això m'hi ha faltat una mica per gaudir-lo. En aquest cas el llibre està separat en tres parts, el que serien personatges del veïnat, personatges del barri, i treballadors del barri. En tots els casos els relats curts són similars, amb algunes excepcions que fan intuir que l'autora pot donar més. La lectura és agradable i consistent, Vallès domina el llenguatge i no se n'està, però aconsegueix que soni entranyable i passa molt bé.

No tinc cap dubte de que llegiré la nova novel·la de l'autora, premiada i aclamada, però de moment he anat fent feina amb aquest. És una fórmula curiosa, segurament més difícil de fer del que sembla, i per això val la pena donar-li una oportunitat, però m'ha semblat massa igual al 'Parèntesi', que per cert és posterior, i això li ha restat punts. El relat que més m'ha agradat és 'Rebaixes', que té un puntet més de sorpresa, i potser 'L'assassí de les capses de sabates'. Aquests demostren que Vallès pot anar més lluny de la simple descripció. I això és el que esperaré trobar en els propers llibres que llegeixi d'ella.

Valoració: @@

dissabte, 15 de juliol de 2017

La filla fosca

Autora: Elena Ferrante
Editorial, any: Navona, 2017
Títol original, idioma, any: La figlia oscura, italià, 2006
Gènere: Narrativa
Traductora: Ana Carreras
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català

La Leda s'agafa unes vacances a la platja. Les nenes ja són grans i ella se sent especialment atractiva i rejovenida; passar uns dies de relax li anirà bé. Un cop allà però, no pot evitar fixar-se en una noia jove i la seva filla petita. Són tota una família napolitana, però la Leda s'obsessiona amb la Nina i la petita Elena. Observant la seva relació li afloren tots els records de les seves pròpies filles, la Bianca i la Marta, i mica en mica anirem descobrint que no la podríem qualificar de mare exemplar. Coneixerem la difícil relació familiar amb la seva pròpia mare, el trasbals que li va suposar ser mare i com va deixar d'estimar el seu ex-marit. No, no han estat uns anys fàcils els que l'han portat fins on és ara. Però per sobre de tot, hi ha els vincles impossibles de trencar que s'estableixin entre una mare i les seves filles, per més que de vegades ho engegaria tot a rodar. 

La misteriosa Elena Ferrante s'ha fet mundialment coneguda per la seva saga 'L'amiga genial' que encara no m'he atrevit a llegir, però em va sorgir l'oportunitat de llegir una de les seves obres anteriors i vaig pensar que em podria ajudar a decidir-me. De seguida es capta que l'autora coneix la fórmula per enganxar, amb una escriptura que atrapa. Anirem rebent la informació en comptagotes, i descobrint coses que ens sorprendran i que no ens esperem de bon principi. Els records de la Leda juguen un paper central en aquesta història, més enllà de la Nina i l'Elena, el que importa aquí és la vida de la pròpia narradora. El text té constants salts al passat sense previ avís, però no és difícil seguir el fil. Potser és més complicat reconstruir el fil temporal de la vida de la Leda, ja que els records van venint una mica desordenats, en alguns casos. I el que sí que embolica és que molts dels noms de personatges s'assemblen i costa muntar l'esquema de qui és cadascú.

Aquest és un exemple de llibre imprevist, una grata sorpresa. Té totes les característiques per no agradar-me, o no interessar-me, però tot i així ha aconseguit atrapar-me en la lectura. És bona la Ferrante. Construeix un llibre profund, reflexiu i ple de sorpreses que giren al voltant de la protagonista, i ens posa en la dicotomia: l'hem d'odiar o l'hem d'estimar? És una mala mare? No és lícit que parli amb total sinceritat de les dificultats de criar criatures? Doncs en aquest cas és possible, se la pot estimar i odiar al mateix temps. I això és mèrit de l'autora, que burxa ben endins en els nostres sentiments. Pot ser el moment en que l'he agafat i en una altra ocasió se m'hagués fet feixuc, però m'ha capgirat l'expectativa, que no era massa favorable. Em sembla que serà una autora que llegiré més vegades.

Valoració: @@@ 

dilluns, 10 de juliol de 2017

Coses aparentment intranscendents i altres contes

Autors: Pere Calders i Agustín Comotto
Editorial, any: Nørdica, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 168
Llegit en: Català

Llegir Calders hauria de ser obligat, i reconec que jo vaig començar tard, però de tant en tant vaig fent feina amb la seva bibliografia. Però quan vas a una llibreria i ensopegues un recull nou, il·lustrat de manera preciosa, no pots fer altra cosa que portar-lo a casa, encara que molts dels relats ja els hagis llegit. En aquest volum curtet s'inclouen contes de 'Cròniques de la veritat oculta' i 'Invasió subtil i altres contes', que ja he llegit, i també de 'Tot s'aprofita' i 'De teves a meves'. En tots ells recuperarem el seu realisme màgic, la seva quotidianitat tacada de surrealisme, aquesta ironia tan mesurada i un llenguatge completament planer i accessible que ens el fa sentir tan proper, que ajuda a relaxar-se i a gaudir de la lectura. Si a més trobem il·lustracions tan detallades com les d'Agustín Comotto, que ajuden a visualitzar els contes amb imatges, la combinació és d'un bon rotllo que s'encomana.

El gruix dels relats vénen de 'Cròniques de la veritat oculta', però he de dir que els tenia molt oblidats i que m'ha agradat tornar-los a llegir. També hi ha molts micro-relats que vénen de 'De teves a meves', aquests no els coneixia. Calders és un mestre, la naturalitat, la senzillesa, però sobretot la ironia amb què explica qualsevol situació aparentment normal, tot i que s'acaba demostrant que no ho és, és senzillament fantàstica. Busca el somriure i la sorpresa i ens estalvia les reflexions profundes i el llenguatge carregat. Això i la llargada molt mesurada dels contes fa que sigui molt fàcil i agradable llegir-lo. En aquest cas, a més, per si no fossin prou visuals les seves paraules, comptem amb il·lustracions de luxe que ens ajuden encara més a entrar en les històries.

Per mi Calders no caduca. Alguna cosa fa que puguis llegir els seus relats ara, després de moltes dècades, i no els notis desfasats. Per triar-ne alguns de molt destacables, que potser els més experts en l'autor recordaran, podria citar 'Coses de la providència', 'Una curiositat americana' (mooolt hilarant), 'Invasió subtil' o 'La legió estrangera', però tot el recull fa bo de llegir i el llegeixes d'una revolada. Els que hagin llegit Pere Calders ja saben que s'hi trobaran, i si no, gairebé és millor anar a buscar els llibres originals. Però aquest volum és ideal per refrescar la memòria i prendre una petita dosi de l'autor, que es posa molt bé. I per les il·lustracions ja s'ho val.

Valoració: @@@

divendres, 7 de juliol de 2017

Va com va!

Autor: Joaquim Carbó
Editorial, any: Males Herbes, 2015
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 318
Llegit en: Català

El protagonista d'aquesta història és una mica cràpula, solitari no per voluntat, míser, un autèntic perdedor. Però això sí, bona persona i sempre al costat de la llei. Sempre i quan l'altre costat no li faci una oferta millor. Són temps de crisi i cadascú s'espavila com pot. Va perdre la feina del banc per un parany que li van parar, i la dona va marxar deixant-lo ben pelat. Sobreviu fent feinetes d'investigació casolana de part de la gent del barri, i de tant en tant col·laborant amb un amic seu comissari. En aquest text sense treva, coneixerem quins impulsos el mouen en aquests moments i tot un seguit d'anècdotes passades que li van venint a la ment encadenades. I com és evident, algú que es mou i coneix molt bé les misèries quotidianes del veïnat en té un bon munt per explicar.  

Els podria dir que aquest és un llibre sense argument, més aviat són unes memòries d'un personatge inventat, que recullen anècdotes diverses que fan olor de veritat. No hi ha capítols, i el narrador, que és el mateix protagonista, salta d'un tema a un altre sense que qualsevol batalleta que explica tingui menys importància que el mínim fil argumental actual, que va apareixent de tant en tant, i se centra una mica a la part final, on tot lliga més. Hi descriu molt la societat de la crisi, desmenjada, desesperançada, i hi ha força crítica social també. Gairebé sembla escrit a raig, tal com li va sortir a l'autor, o més ben dit, tal com li anava saltant la ment d'un lloc a l'altre, com una mena de col·lecció de relats completament desordenats. La veritat és que costa una mica mantenir l'interès. A més, el llenguatge emprat abusa en excés de la metàfora d'estar per casa i de les dites populars i locucions (a estones sembla un compendi)... de fa 40 anys. Fa la impressió de llegir un llibre escrit fa moltes dècades, quan no és així. 

M'ha costat avançar aquest llibre, i és una bona paradoxa, perquè ja es veu que està escrit per empassar-se'l, però aquesta escriptura tan col·loquial, que de vegades ajuda molt a la lectura, però tan passada de moda, se m'ha travessat una mica. Ja es veu que el protagonista és un carrossa! Tot i que té una edat indeterminada, per cert. Estan bé les reflexions i les anècdotes, la crítica i el retrat de la societat, però costa de seguir el fil. També em costa el fet que no estigui estructurat en capítols o temes, i que vagi xerrant i xerrant sense parar al llarg de les 318 pàgines. Segurament no me'n queixaria si m'hagués semblat tan fluid com pretén ser, però malauradament no ha estat així. Potser peco massa d'agradar-me les històries que van a alguna banda, però aquest 'Va com va?' no ha acabat de ser el que m'esperava.

Valoració: @@
Recomanat per en Salvador Macip al seu blog.

diumenge, 25 de juny de 2017

Vida familiar

Autora: Jenn Díaz
Editorial, any: Proa, 2017
Gènere: Relats
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català
Premis: Mercè Rodoreda 2016

Els relats que conformen aquest recull tenen un nom senzill, un article i un nom. Però el que expliquen no és, ni molt menys, senzill. Es tracta de situacions vitals, de retrats de la vida quotidiana i de les relacions personals, posant especial èmfasi en les familiars, i més concretament en les de mare i filla. Situacions en les que és fàcil sentir-se identificat, perquè com diu una frase de Carson McCullers que obre el llibre, si no ens han passat, ens passaran. Discutir sobre la mort d'un avi davant d'un fill petit, les relacions adolescents i les ximpleries que fem, entrar en el món d'amistats de la parella i ser la substituta d'una relació anterior, una escapada en bicicleta fugint del maltractament, la dificultat de pujar una criatura sola i les concessions que s'han de fer, les custòdies compartides i els pares i mares que refan la seva vida. Tot de situacions que ens fan reflexionar perquè passen diàriament i a totes les cases.

La Jenn Díaz és una de les autores més aclamades per la crítica darrerament. Després d'alguns llibres escrits en espanyol, comença ara a escriure en català i ja té un parell de volums. Aquest, de relats, mostra una manera d'escriure especial i pròpia que costa una mica al principi. Frases molt llargues, molt descriptives, que són de digestió una mica pesada fins que li vas agafant el rotllo, però mica en mica t'hi vas acostumant. Una altra cosa són els temes i les veus. Alguns dels relats estan narrats des de la perspectiva d'infants o preadolescents, i m'han semblat una mica infantils comparats amb altres, però hi ha força varietat de veus. Sobre temes, sorprèn que les relacions familiars superin de molt les amoroses, és poc habitual, i les relacions entre mares i fills són les que predominen, ja es nota que són temes que importen a l'autora. Però si no t'importen gaire, com és el meu cas, es pot fer una mica pesat. 

En definitiva, cal destacar que la Jenn Díaz domina la llengua i sap com fer servir les paraules i diferents registres. Presenta les relacions vitals amb molta sensibilitat i claredat, ens parla de moltes coses que tots sabem, però que callem. Una altra cosa és que ens interessi llegir-ho, i que no busquem en els llibres una mica més de fantasia i ficció. És aquí on a mi m'ha costat més, em queda clar que els interessos literaris de l'autora no són els meus, i això fa difícil que coincidim en els gustos. No em mateu per això, però trobo que és molt més probable que agradi a dones que a homes. No sé si jo la tornaré a llegir, però crec que es farà un públic fidel, la fusta la té.

Valoració: @@

dimecres, 21 de juny de 2017

El retorn del Cató

Autora: Matilde Asensi
Editorial, any: Columna, 2015
Títol original, idioma, any: El regreso del Catón, espanyol, 2015
Gènere: Aventures
Traductors: Núria Parés, Jordi Boixadós i Núria Garcia
Número de pàgines: 598
Llegit en: Català

Han passat molts anys des que l'Ottavia Salina i en Farag Boswell van aconseguir arribar al Paradís Terrenal  i descobrir la secta dels Staurofilakes, els custodis de les restes de la Vera Creu. Pel camí, juntament amb l'antic cap de la guàrdia suïssa del Vaticà Kaspar Glauser-Roïst, van haver de fer-se ells mateixos de la germandat, passant nombroses proves, les escarificacions que decoren el seu cos en són testimoni. Ara viuen tranquil·lament a Toronto, una vida reposada i sense ensurts. Però tot canviarà quan coneixen els totpoderosos Simonson, una parella d'ancians que disposen de diners i poder il·limitats, i quan reapareix en Kaspar. Els Simonson saben de l'existència d'uns ossaris que contenen les restes autèntiques de Jesús de Natzaret i la seva família i volen que els ajudin a trobar-los. De ser veritat, eliminar la part divina del messies podria fer trontollar tots els fonaments de la fe cristiana. La Doctora Salina, ex-monja del Vaticà, no s'ho vol creure, però com deixar passar aquesta oportunitat? I si fos veritat? 

Encara que aquesta sigui la primera ressenya que faig de la Matilde Asensi, era una de les meves autores de capçalera quan era jovenet, així que n'he llegit uns quants d'ella, però per algun motiu que desconec, senzillament la vaig deixar de llegir. Quan vaig veure que hi havia la segona part del Cató, però, no me'n vaig poder estar. En aquest llibre recuperem els personatges de l''Últim Cató' uns 15 anys després, i tornen a viure una aventura semblant. En especial, la protagonista absoluta, l'Ottavia, que narra en primera persona. He de dir que no la recordava tan foteta i tan irònica, però ella i les seves creences posen el contrapunt còmic a la història. L'argument és prou interessant i absorbent, i Asensi sap com enganxar. De totes maneres, el llibre avança a poc a poc donant llarguíssimes explicacions per posar en context històric la trama. Un cop tot explicat, que ve a ser la meitat del llibre, llavors comencen les aventures, i és molt més fluid.

Tinc debilitat per aquesta autora, penso que és una gran narradora d'històries d'aventures. El llibres passa a l'actualitat, però la Història hi juga un paper, i l'esforç de documentació és important. Es llegeix amb molta facilitat, tot i que la primera meitat és força densa i t'acabes perdent una mica entre tantes sectes i cultes religiosos, però després accelera. Se li pot retreure que tot s'acaba resolent de manera no gaire complicada, i molt satisfactòria, però ja se sap, en els seus llibres guanyen els bons, i els dolents reben. En això fa pensar en Ken Follett, i com ell, val la pena llegir-la de tant en tant per gaudir de la lectura simplement, sense més.

Valoració: @@@ i mitja

divendres, 16 de juny de 2017

Frankie Addams

Autora: Carson McCullers
Editorial, any: L'Altra, 2017
Títol original, idioma, any: The Member of the Wedding, anglès, 1946
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Martí Lloret
Número de pàgines: 235
Llegit en: Català

El germà de la Frankie es casa i el pare i ella assistiran al casament, que serà a uns 100 quilòmetres del petit poble on viuen. La jove, de només 12 anys, però desproporcionadament alta per la seva edat, solitària  i una mica cap de pardals per l'edat, s'obsessiona amb aquesta boda i té la intenció de quedar-se amb el seu germà i la seva dona un cop s'hagin casat. Així ho explica a la minyona negra, la Berenice, i el seu cosí de 6 anys John Henry, amb els que passa la major part del dia, però no li fan gaire cas. Ella se sent dona, adulta i té ganes de voltar el món, però els altres la veuen com la nena que és. El llibre retrata la dificultat de l'adolescència, la Frankie viu en un món que nota a la contra, i sent que no pertany enlloc. L'obsessió la portarà a cometre algunes imprudències i a creure's més gran del que és. Per poder viure el món primer cal entendre'l, i ella encara no ha arribat a això.

El llibre està partit en tres parts, encara que passa tot en un parell de dies. En cadascuna la Frankie es fa dir d'una manera diferent, primer Frankie, després F.Jasmine, i per últim Frances. D'acció no en trobarem gens, o pràcticament gens, però de reflexió molta. Els canvis de l'adolescència turmenten la jove, que es troba en un moment delicat del seu desenvolupament. Físicament és una dona, però mentalment no, i això li provoca una guerra interna. Bàsicament, el llibre ens repeteix una vegada i una altra l'obsessió de la Frankie per la boda, i les seves intencions, que com és fàcil d'endevinar, són totalment improbables. L'escriptura és planera, però dóna voltes i voltes com si calgués omplir les 235 pàgines per una història a la que, calculo, no li caldrien més de 60.

He de reconèixer que se m'ha fet avorrit, no hi passa gairebé res, i només ha aconseguit que em connecti en moments puntuals. La Frankie fa rabieta, però és clar, és adolescent i això va implícit. És d'aquells casos, però, que t'adones que senzillament el llibre no és per tu, o fins i tot que no és el moment de llegir-lo, i que a altra gent pot agradar més. No és mal llibre, està ben escrit i té elements que el poden fer atractiu a uns altres ulls, la rebel·lia de l'edat, el marc històric, però a mi no m'ha atrapat i se m'ha fet pesat i llarg. De moment la Shirley Jackson li guanya la partida a la Carson McCullers.

Valoració: @@

dimecres, 7 de juny de 2017

No sóc el meu ADN

Autor: Manel Esteller
Editorial, any: RBA La Magrana, 2017
Gènere: Divulgació
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

En el món de la ciència no parem mai de descobrir coses noves. Quan ens pensem que dominem un concepte, que entenem una malaltia, sempre apareix un nou nivell de regulació, noves explicacions que fan que es capgiri el paradigma, i que haguem de tenir en compte més factors. Això explica aquest llibre d'un dels científics més reputats de casa nostra, Manel Esteller, un crac internacional en epigenètica. Epige...què? Doncs això, l'estudi dels canvis heretables que no impliquen canvis de seqüència de l'ADN. I és que quan ja ens pensàvem que en la cadena d'ADN hi ha tota la informació necessària per totes les funcions del cos i per transmetre aquesta informació a la descendència, resulta que la cadena pot patir modificacions 'per sobre' que poden modificar l'expressió dels gens i transmetre's. Emprant la metàfora del doctor, si l'ADN és comparable amb un text, la genètica serien les paraules, i l'epigenètica, els accents, la puntuació, la font, necessària perquè es pugui entendre correctament.

El tema que tracta aquest llibre és força complex com per explicar-lo de manera fàcil i comprensible, fins i tot per gent que estem avesats a aquest vocabulari. És tremendament interessant i innovador, i està escrit en un to planer, però no aconsegueix fer fàcil la comprensió de la matèria. A més, promet explicar la ciència a partir de dotze històries, però d'inventades per introduir un tema només n'he comptat una, la resta són anècdotes científiques i fets històrics que van permetre descobriments. No hi fa res pel cas de l'obra, però sempre dic que no m'agrada que el llibre no doni el que promet. El cos del llibre és curtet, i al final compta amb un glossari molt útil, amb índex de referències i amb un manual bàsic d'epigenètica, que personalment m'ha agradat més, perquè és ordenat i concís. Ajuda a comprendre millor de què estem parlant.

No es pot negar que l'Esteller és, a dia d'avui, un dels científics més eminents del món en epigenètica, això es nota. Però no sabria dir si aquest llibre és 'per a tots els públics'. Ho intenta, però em sembla un manual per a ja iniciats. Com parlar d'epigenètica de manera fàcil, però? No m'ho pregunteu, realment no ho ha de ser, de fàcil. Això no treu que és un tema interessant, ara mateix és l'última moda en recerca científica, l'epigenètica, els exosomes, els microRNA i el CRISPR són trending topic. Així que si voleu estar a la última i impressionar la família als dinars de diumenge, difícilment trobareu un llibre més indicat que aquest.

Valoració: @@

dimecres, 31 de maig de 2017

El llibre dels miralls

Autor: E.O. Chirovici
Editorial, any: Edicions 62, 2017
Títol original, idioma, any: The Book of Mirrors, anglès, 2017
Gènere: Intriga
Traductor: Albert Torrescasana
Número de pàgines: 313
Llegit en: Català

Un de tants manuscrits cau a les mans de l'agent literari Peter Kratz, però la carta de presentació que l'acompanya li crida l'atenció. L'autor és un tal Richard Flynn i el text explica uns fets que aparentment van passar de veritat a Princeton el 1987. Un reputat professor de psicologia, una alumna avantatjada, una relació sentimental amb moltes incògnites i notables dosis de manipulació psicològica. És la història de com va morir el professor Joseph Wieder, cridarà l'atenció del públic segur. Però el manuscrit està incomplet, i l'agent ho tindrà molt difícil per obtenir la resta del text. Seqüencialment, primer un periodista i després un policia retirat aniran estirant el fil per descobrir què hi ha de veritat en les paraules de Flynn, o si només és ficció, amb la 'col·laboració' dels protagonistes del manuscrit que encara són vius. La memòria de cadascun jugarà un paper important. Però encara més el que recorden i no expliquen. 

El llibre està dividit en tres parts titulades amb el nom d'un dels personatges que investiguen, que en cada part serà la veu principal. Així tindrem l'agent literari Krats, el periodista John Keller i el policia jubilat Roy Freeman, que aniran encadenant el pes de les descobertes. A la primera part se'ns presenta el manuscrit, i a les altres dues assistim a la investigació ambientada a l'actualitat, que és força frenètica. Un llibre pensat per enganxar, amb múltiples girs argumentals que fan pensar en 'La veritat sobre el cas Harry Quebert', encara que amb un puntet menys de magnetisme. És de lectura ràpida i fàcil, encara que més val no despistar-se perquè hi ha molts noms i moltes branques, encara que pocs realment importants.

En aquest llibre trobarem intriga, novel·la negra i una història elaborada. Són bons ingredients per una bona estona de lectura, i val a dir que la proporciona. Potser s'embolica massa en algunes ocasions, però té una llargada ajustada i sap mantenir l'interès. Pot ser més o menys absorbent en funció de l'humor amb el que l'agafis, penso que m'hi podria haver capbussat més del que he fet. Com a crítica podria dir que se suposa que l'argument es basa en construir records falsos que s'acaben establint com a certs, i en la manipulació dels records, i aquests temes es toquen només tangencialment. El que sí que hi trobarem són mentides i més mentides, i bona investigació per descobrir-les. No comença com un cas policial qualsevol, però sí que acaba sent-ho, i això li resta una mica, però tot i això fa bo de llegir. Un autor a tenir en compte per aquells que gaudeixen del gènere.

Valoració: @@@ i mitja

dilluns, 22 de maig de 2017

Algú com tu

Autor: Roald Dahl
Editorial, any: Sembra Llibres, 2016
Títol original, idioma, any: Someone like you, anglès, 1953
Gènere: Relats
Traductor: Ferran Ràfols
Número de pàgines: 213
Llegit en: Català

Potser no és una bona idea donar un disgust a una mestressa de casa que té una cuixa de xai congelada a punt per començar a preparar el sopar. Ni tampoc venjar-se de la dona que festeges perquè t'has assabentat que, en realitat, et troba avorrit. No convé tampoc intentar fer trampes a les carreres de gossos, on els corredors d'apostes la saben molt llarga. Potser no és la millor idea intentar vendre el tatuatge fantàstic que et va fer un important pintor a tota l'esquena. A qui se li acudiria posar micròfons a l'habitació d'uns convidats que no et cauen massa bé? I més val no mirar d'endarrerir l'hora d'arribada d'un vaixell només per guanyar una aposta. Aquestes i moltes altres són les idees que exposa Roald Dahl en aquest recull de contes que mostren el seu segell, amb aquest puntet macabre, la seva obsessió per les juguesques i el portar als seus personatges a situacions límit que rarament acaben bé.

Si l'editorial Sembra ja havia publicat un recull de Dahl que es deia 'Els millors relats de Roald Dahl', això ens pot fer pensar que aquests, els de 'Algú com tu', no són els millors, i no ens equivocarem. Els contes d'aquest llibre són imaginatius i canalles com és costum de l'autor, però no són tan punyents i absorbents com altres que li he llegit. Són relats de mida mitjana, a excepció de 'El gos d'en Claud', que és més llarg i partit en quatre parts que comparteixen protagonistes, però que es poden llegir de manera independent. No tots els relats m'han semblat igual de ben resolts ni tan absorbents, tenint en compte que els relats Dahl solen tenir un gir final que els capgira, de vegades a l'última frase mateix.

Tot i mantenir aquell puntet tan característic de l'autor aquest recull no ha aconseguit atrapar-me tant com l'anterior, que vaig trobar magistral. Segurament hi fa molt la comparació, i que l'expectativa era molt alta, però tot i les altes dosis d'imaginació que demostra l'autor, m'han semblat relats de nivell inferior i no puc evitar una mica de decepció, és clar. Per mi els millors són 'La matança del xai' i 'Llança't a la piscina'. Està bé llegir-lo, per anar completant la bibliografia de l'autor, tampoc no és que sigui inaguantable, però a estones se m'ha fet pesat i tot. Hauré de tornar a les seves històries per nens i nenes!

Valoració: @@ 

dissabte, 13 de maig de 2017

L'home del llac

Autor: Arnaldur Indriðason
Editorial, any: La Magrana, 2010
Títol original, idioma, any: Kleifarvatn, islandès, 2004
Gènere: Novel·la negra
Traductora: Maria Llopis
Número de pàgines: 359
Llegit en: Català

El llac Kleifarvatn, al sud de Reykjavik, pateix un fenomen estrany, els darrers anys el nivell de l'aigua ha anat disminuint progressivament, i ningú sap massa bé per què. El problema és que l'enretirada de l'aigua deixa al descobert coses que portaven molt de temps enfonsades, com ara un esquelet lligat a un vell aparell d'espionatge rus. L'inspector Erlendur Sveinsson i el seu equip s'encarregaran d'un cas del qual inicialment no tenen cap pista, no saben qui és el mort, quant porta allà ni què hi feia al fons del llac, mentre segueixen les seves vides i els seus problemes a la assossegada Islàndia. Mentrestant, coneixerem també les desventures dels estudiants comunistes islandesos que cursaven estudis a Leipzig a mitjans segle XX, les joves promeses del socialisme del país que viuran tota la crueltat del totalitarisme i la pitjor cara d'allò en que tant creien. Fins que les dues trames es barregen.

L'Arlandur és un escriptor de novel·la negra amb vocació de novel·lista. I li dic pel nom perquè allà a Islàndia ho fan així, es diuen sempre pel nom i es parlen de tu. Les seves històries protagonitzades per aquest inspector poc comunicatiu, tancat en ell mateix, amb problemes amb els seus fills i obsessionat amb les desaparicions solen basar-se en un cas antic, no un crim recent, sinó un cos llargament oblidat que permet construir tota una història darrere, amb marc històric inclòs. En això m'ha recordat força a 'La dona de verd', i menys a l'últim que vaig llegir, 'Hivern àrtic', que parla d'un tema actual. La investigació és molt pausada, converses i més converses i anar recollint informació, sense que la tecnologia ni la ciència hi participin. I la vida privada dels investigadors, l'Erlendur, l'Elimborg i en Sigurdur Oli es barregen amb la trama sense separacions, així tal com ve. Això no sempre m'agrada, però l'autor ho fa amb tanta naturalitat que passa força bé.

Aquesta és una història d'espionatge, d'amistat i de traïcions, que els nostres policies hauran de descabdellar. Una trama força potent que ens retrata un període on les ideologies polítiques estaven molt marcades. Els llibres de l'Indridason van a poc a poc i explicant moltes coses, per això estan sempre a cavall entre la novel·la (gairebé històrica contemporània) i la literatura criminal. Si li he de buscar una comparació, li podria trobar en Henning Mankell, pel perfil del protagonista, però aquí hi ha menys acció i més literatura. Potser sóc poc imparcial per la meva petita fixació amb Islàndia, però aquest autor em fa gaudir amb els seus llibres i potser li perdono més la palla de les històries paral·leles dels protagonistes, però té una manera realment més natural d'introduir-les que altres autors nòrdics. Per això seguiré llegint-lo, trobo que paga la pena.

Valoració: @@@ i mitja

dimarts, 2 de maig de 2017

Anatomia de les distàncies curtes

Autora: Marta Orriols
Editorial, any: Periscopi, 2016
Gènere: Relats
Número de pàgines: 178
Llegit en: Català

19 contes en 178 pàgines, que en realitat en són menys, ja ens indica que estem davant d'una obra de literatura breu. Del que no ens avisa, és de que rebrem una dosi de realitat tan gran en tan poques pàgines. Les històries d'aquest recull giren al voltant de les relacions personals, sovint de parella, en totes les seves vessants, i en tots els casos són versemblants i punyents; podem jugar a trobar el conte en el que ens sentim més reflectits. Hi trobarem moltes pèrdues, molts desenganys, molts sacrificis, molt ressentiment, però també paciència, acceptació i algunes alegries. L'efecte que fa perdre un fill, declaracions a darrera hora, descobriment d'infidelitats, la monotonia d'una relació, la discapacitat, la relació materno-filial, la mort, el descobriment de passions ocultes, i moltes més situacions que ens transporten a una vida que coneixem, perquè és la nostra, la del nostre amic o la de la veïna de dalt.

Si bé les situacions ens són conegudes, els escenaris on passen també, per quotidians i habituals, però també són diversos. L'estructura dels contes ens sol situar inicialment en una imatge que ens descol·loca una mica, per retrocedir després i ensenyar-nos en perspectiva com hem arribat fins aquí. Això suposa un al·licient, perquè difícilment encertes el camí recorregut pels personatges abans de la irrupció del lector, i la solució se'ns acabarà revelant en tots els casos. Marta Orriols escriu i descriu molt bé, de vegades amb metàfores i adornant-se una mica, però això no resta impacte a les històries que dibuixa, totes elles situacions vitals que hem viscut o podem viure. Sense grans ficcions ni girs argumentals, la vida és tal i com ella la narra, tan tràgica, tan dramàtica, tan eufòrica, i a la vegada sorprenent i misteriosa.

No descobrim res si dic que les edicions que fa Periscopi sempre són molt agradables de tenir entre les mans, i a més publiquen bé. En aquest cas la Marta Orriols va flanquejada per un pròleg i un epíleg ni més ni menys que de la Jenn Díaz i de la Tina Vallès, poca broma, tres de les dones que vénen pegant fort en la literatura catalana. Aquest recull m'ha convençut força, val la pena llegir-lo i estar atent al què vindrà de l'autora. Veurem si aquesta prosa agradable, però de vegades una mica florida, aguanta el ritme d'una novel·la més llarga. De moment la catalogarem de bona descoberta.

Valoració: @@@

dimecres, 26 d’abril de 2017

La maledicció de Hill House

Autora: Shirley Jackson
Editorial, any: L'Altra, 2014
Títol original, idioma, any: The Haunting of Hill House, anglès,1959
Gènere: Terror
Traductora: Martí Sales
Número de pàgines: 278
Llegit en: Català

El doctor Montague es proposa fer un experiment del qual després n'escriurà un llibre que s'ha de convertir en tot un èxit. Està obsessionat amb els fenòmens paranormals, i per això vol saber què se sent vivint en una casa encantada. Quan descobreix Hill House, un casalot que té un historial ple de fets fatídics, sap que ha trobat el lloc. Però no vol anar-hi sol, fa una crida a una sèrie de gent que han tingut experiències amb el món paranormal, i només li contesten dos, l'Eleanor, una jove fràgil i depressiva, i la Theodora, que se suposa que té capacitat telepàtica, i que té un caràcter oposat a l'Eleanor. Al grup s'unirà en Luke, que és el futur hereu de la casa, per imposició de l'actual propietària. La casa és realment inhòspita, però al principi tots ells s'ho prenen amb humor i intenten adaptar-se a l'entorn. Al principi. Fins que comencen els sorolls a les nits.

Vaig quedar gratament sorprès de la meva primera experiència amb Shirley Jackson, amb el llibre Sempre hem viscut al castell, i vaig decidir llegir també el primer que l'editorial L'altra havia publicat en català de la mà de Martí Sales. Tot i que no sóc gens amant del gènere de Terror, tampoc m'ha decebut, al contrari. El llibre està molt ben escrit i t'atrapa de seguida, tot i que l'acció va arribant mica en mica. Els personatges es complementen bé, i hi ha diàlegs que t'arrenquen un somriure, però en cap moment ens traiem de sobre la sensació que alguna cosa inquietant està passant, o a punt de passar. No és una història per passar molta por, però sí d'estar en tensió i incòmode, com si tu mateix estiguessis a la casa amb els protagonistes. I això és mèrit de l'escriptora, trama ben construïda i moments d'aguantar la respiració ben seleccionats.

Majoritàriament, m'ha agradat més que l'altre, hi passen més coses, i més interessants. Al tram final desvarieja una mica i això em va fer baixar el bon ritme de lectura que portava. No arriba a descarrilar, però diré que la darrera part no m'ha convençut com la resta del llibre. Tot i així, content de descobrir una escriptora de tant talent, i uns llibres que aguanten prou bé el pas del temps, tot i tenir ja una seixantena d'anys. Bona literatura, i un terror psicològic no tan aterridor com els productes que es fan actualment, però que fa no tenir-les totes quan s'apaguen els llums de casa.

Valoració: @@@ i mitja

dissabte, 22 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017

Per aquestes dates tothom, a les xarxes i als blogs, recomana llibres. La gran bogeria de Sant Jordi, que el món sembla que s'hagi d'estar acabant. M'encantaria que una desena part de la gent que parla de llibres aquests dies en llegís també durant la resta de l'any.

Amb el temps m'he adonat que això de recomanar llibres és molt pretensiós i erroni. Qui sóc jo per recomanar llibres? I com puc pensar que puc llançar a la xarxa una recomanació que servirà per totes aquelles persones que ho puguin llegir? No, no vull enganyar a ningú. Per això quan recomano ho faig de manera personal, o acotant a quina gent pot agradar o a qui no. Com a exemple, la darrera ressenya. Un llibre de Murakami que parla del seu procés d'escriptura. No puc dir 'llegiu-lo, és súper interessant, una passada com pensa aquest home, i us servirà a tots per saber com s'escriu una novel·la. Ah, i com no, exquisida edició d'Empúries!'. No, tot mentida. Bé, l'edició està prou bé, la veritat. Sé que en Macip o en Pons me'l fotrien pel cap. En canvi a la Carme és probable que li agradi força, i en Mac gaudirà en diverses parts.

Amb aquestes premisses, i tenint en compte que Sant Jordi és festa major, o millor dit, barra lliure, l'excusa perfecta per omplir el rebost (com si calgués excusa, i com si calgués omplir-lo), vull compartir les meves sis adquisicions d'aquesta data tan assenyalada, que passen a la llista de pendents. De moment, no és descartable que n'acabi caient algun altres... Són aquests:


Vida familiar (Jenn Díaz): jove escriptora que s'ha passat al català recentment, i que tothom diu que és molt bona. Provem-ho. Ha estat el llibre que jo he regalat.

Anatomia de les distàncies curtes (Marta Orriols): d'aquells llibres que t'atreuen, i que a més va avalat pel segell que l'edita, Periscopi és solvència contrastada.

Coses aparentment intranscendents (Pere Calders): recull nou del geni del relat curt, amb il·lustracions d'Agustín Comotto. Una edició preciosa que ha vingut a casa per sorpresa (agradable).

L'imperi dels lleons (Sebastià Benassar): El regal que m'han fet, amb por als ulls, perquè regalar-me llibres a mi és una loteria. Bennasar és apostar una mica a cavall guanyador, però veurem.

Frankie Addams (Carson McCullers): Per voluntat de descobrir escriptores que desconeixia, i avalat pel bon criteri editorial de l'Eugènia Broggi de L'Altra.

Kruso (Lutz Seiler): El llibreter ens ha dit que era bo, que era molt bo, que era molt, molt bo. I l'hem cregut. Personalment, el desconeixia completament.

Tots en català, tots amb algun motiu, però sóc incapaç de recomanar cap d'ells a ningú, és clar, encara no els he llegit. De moment, content amb la compra, se'm fa la boca aigua, però el temps i les lectures decidiran quants encerts hem tingut. I vosaltres què, eh? No em feu recomanacions a l'aire, digueu-me només amb què us heu firat o us firareu. M'encantarà saber amb què heu omplert el rebost.

dissabte, 15 d’abril de 2017

De què parlo quan parlo d'escriure

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2017
Títol original, idioma, any: Shokugyro Toshite No Shosetsuka, japonès, 2015
Gènere: Biografia
Traductor: Jordi Mas
Número de pàgines: 312
Llegit en: Català

Una nova entrega de l'autor japonès, però aquest cop no es tracta d'una novel·la ni de contes. Com ja va fer a 'De què parlo quan parlo de córrer', Murakami ens torna a explicar les seves interioritats, aquest cop pel que fa al món de l'escriptura, una activitat, la seva, que mai dissocia de la de fer esport, com ja explicava en el primer volum autobiogràfic, i tampoc fa ara. Es pot dir que és biogràfic, tot i estar a cavall de l'assaig, però parla del fet de ser novel·lista des d'una perspectiva massa personal, sincera i íntima. En diferents capítols ens anirà parlant, per exemple, de com es va convertir en novel·lista, de la seva metodologia, de premis literaris, les temàtiques, els seus personatges, l'originalitat, o per a qui escriu les seves obres. Sempre amb un to amè, humil i agradable que ens fa descobrir la seva vessant més personal i conèixer el making off de les obres que tant gaudim alguns.

Murakami és un novel·lista accidental. Va començar a escriure per casualitat i la seva primera obra 'Escolta la cançó del vent' va guanyar un premi per escriptors novells, així que va continuar escrivint fins a convertir-se en un dels escriptors més reconeguts de l'actualitat, que a més compta amb un nombre igual de fans que de detractors. Per això aquest llibre no es pot agafar com un manual per convertir-se en escriptor, però sí que hi trobarem punts en el que ens podrem sentir identificats, i alguns consells que val la pena escoltar. No vol dir que estiguem d'acord amb tot, ell és un personatge peculiar, però en molts casos li haurem de donar la raó. No tots els capítols resulten igual d'interessants, el llibre inclou una part de crítica al sistema educatiu japonès que se m'ha fet una mica més pesada, però en general passa molt bé i és agradable de llegir.

Aquest llibre resultarà molt interessant a aquells qui coneixen l'autor i la seva obra, i com més obra coneixes, millor. Les parts que he gaudit més són les que parla de les interioritats de les seves novel·les, i sobretot d'alguns personatges, així que ens retrobarem amb l'Aomame de '1Q84', en Kafka i en Nakata de 'Kafka a la platja' o en Jay i en Rata de les seves primeres obres. De fet, si el llibre parlés només d'això, l'hauria trobat meravellós. M'ha resultat agradable conèixer més l'autor i la seva carrera, però el que més m'interessa són les seves obres, és clar. En resum, no és un llibre gens recomanable per aquells que han llegit Murakami i no els ha agradat, no els servirà de res. Però si ets dels que adores l'univers Murakami, segurament en gaudiràs força, com m'ha passar a mi.

Valoració: @@@

dissabte, 8 d’abril de 2017

Nocturn de Sant Felip Neri

Autor: Sebastià Bennasar
Editorial, any: Meteora, 2013
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 229
Llegit en: Català

Un escriptor de poca volada rep un encàrrec molt poc habitual, en resposta a una història encara menys habitual. La Clara, hereva i darrera descendent de la família Bertran, és cega i té una malaltia a la pell que li impedeix exposar-se a la llum del sol. Des del seu casalot de la Plaça de Sant Felip Neri de Barcelona sent cada matí un violinista que toca d'una manera especial, si fa no fa com fa ella mateixa, amb un sentiment fora del comú. No el coneix, no pot anar-lo a veure, però sent una atracció per ell que li fa prendre una decisió. És conscient que l'estirp dels Bertran acabarà amb ella, i per tant pot desprendre's del patrimoni més preuat de la família: la biblioteca. A través d'un llibreter amic, contracta en Carles i li encarrega que escrigui la història del violinista, en Franz Bogdanovic, perquè està segura de que amaga secrets importants. I no s'equivoca. A canvi, un sou mensual i un pagament en llibres valuosíssims cada cop que li porti un capítol escrit i li llegeixi.

El punt fort d'aquesta obra és, sens dubte, la història. Els dos protagonistes del text, la Clara i en Franz tenen vides molt difícils i tristes, cadascú a la seva manera. En Franz ve de Sarajevo i va viure de massa a prop la guerra dels Balcans. El llibre no estalvia els horrors que es van viure en aquella terra. De fet una part important consisteix en descriure'ls i denunciar-los. També hi ha una bona part de denúncia de la Barcelona de fa uns anys, que no dista de com està ara. Bennasar dedica dures paraules al consistori barceloní. Els capítols van alternant la trama amb fragments del llibre que escriu en Carles, en una altra tipografia. Tot plegat per reconstruir una vida plena de desgràcies i misèria. 

Bennasar és un bon escriptor, però precisament perquè sé que pot escriure d'una altra manera, el llenguatge d'aquest llibre és innecessàriament florit i enrevessat. La història no és per riure, i per tant cal certa profunditat en el que s'explica, però potser no cal tant. Hi ha diferència, per exemple, entre el text i els fragments del llibre del Carles, no tan guarnits. Tot i això, és un bon llibre amb una història sorprenent i tràgica, amb personatges ben construïts i ben documentada. Si de cas, pel ritme general de la trama, trobo que acaba precipitadament, de sobte. I no és el primer cop que em passa amb l'autor. A qui li agradi el llenguatge poètic i les lectures tristes, segur que gaudirà molt d'aquesta obra ben trenada. Jo prefereixo el Bennasar menys tràgic i més negre.

Valoració: @@@ 

dimecres, 29 de març de 2017

Brujerías

Autor: Terry Pratchett
Editorial, any: Plaza & Janés, 1999
Títol original, idioma, any: Wyrd Sisters, anglès, 1988
Traductora: Cristina Macía
Gènere: Humor 
Número de pàgines: 324
Llegit en: Espanyol

Al llunyà regne de Lancre el rei acaba de passar a millor vida. Bé, de fet, acaba de passar a la vida de fantasma, i no li agrada del tot. Mira que s'havia preocupat de cultivar el seu cos en vida! La seva mort no ha estat natural, ni molt menys casual. El Duc de Felmet li ha donat una petita empenteta, amb la inestimable ajuda de la seva dona. Naturalment, l'objectiu era aconseguir la corona, i així s'esdevé. Però el regne, no la seva gent ni ningú concret, sinó el regne com a ens, no està gens content amb el canvi, ningú ho està. De manera que s'hi haurà de posar remei, i en això les bruixes hi tenen la mà trencada, ja que, com tothom sap, elles mai no es fiquen pel mig de res. La Yaya Ceravieja, la Tata Ogg i l'aprenent Magrat seran les encarregades de restablir l'ordre. El rei Verence va deixar un hereu legítim, però encara és un nen petit. Alguna cosa hauran de fer les bruixes perquè pugui ocupar el lloc que li pertoca.

Sisè llibre que llegeixo de Pratchett, i la sensació és molt semblant en tots, almenys de moment, per això aquest cop he trigat tant a llegir un altre llibre de la saga Discworld. Tots comencen de manera graciosa i original, però la sorpresa es va perdent i m'acaben cansant. No hi ha capítols, només alguna separació en el text, i molts salts d'escenari i personatges que de vegades ajuden a dinamitzar la història i d'altres a perdre's completament. Això sí, és pràcticament tot diàlegs. El món imaginat per l'autor està ple de sorpreses i tot és possible, aquest és l'origen de la majoria de gràcies que fa. La història d'aquest volum concret està molt vista, restauració de l'hereu legítim a un tron que ha estat usurpat per algú que no agrada, però la manera que té d'explicar-ho Sir Pratchett és molt peculiar, se'n riu del gènere que practica, però alhora es nota que el respecta.

El llibre se m'ha fet molt llarg i força pesat, cal dir-ho. No és que la història no estigui bé, però moltes parts són innecessàries i no aporten, i com deia a la llarga em cansen les gracietes constants. També n'hi ha de bones, eh, però amb tants soliloquis t'acabes perdent. Per acabar-ho d'adobar, la traducció no és gaire lluïda, i a més hi ha diverses errades que et fan perdre, això no hi ajuda. Però també és just dir que traduir Pratchett ha de ser un infern. Per cert, l'edició que tinc no és la de la foto, és una més antiga, i potser edicions posteriors estan millor. En definitiva, que tornarà a passar un bon temps fins que agafi el següent llibre de l'autor, se m'ha d'oblidar que bona part del temps m'he avorrit, però segur que hi tornaré a caure.

Valoració: @@