dijous, 28 de juliol de 2016

Les generacions espontànies

Autors: Mar Bosch
Editorial, any: Edicions del Periscopi, 2016
Gènere: Narrativa
Número de pàgines: 187
Llegit en: Català

De l'última cosa que té ganes l'Eva és d'anar a l'entrevista de feina de l'endemà al matí. A ella que la deixin mirant la seva sèrie de zombis preferida! Si total, no l'agafaran. Però per més que s'auto-enganyi i busqui excuses, les hores passen i el moment s'acosta. N'hi ha prou amb un primer cop d'ull per adonar-se que no encaixarà en aquella empresa. I tot i així la rep el director general, que no sol fer les primeres seleccions, però alguna cosa del seu currículum li crida l'atenció, i no és per menys. La vida de l'Eva ha donat moltes voltes i ha fet feines molt diverses. Això sí, sempre amb una passió i dedicació exemplars. Sense la pressió d'aconseguir la feina, ja que no pensa ni per un moment que pugui ser per ella, es posa a relatar les seves experiències a l'atònit director general. El resultat final d'aquesta entrevista no se l'esperen ni l'un ni l'altra.

Es podria considerar aquesta història com una successió de relats, però que no encaixen amb la divisió en capítols del conjunt. Més aviat parlarem d'episodis de la sorprenent carrera de l'Eva que es van relatant, i personalment m'he imaginat una obra de teatre amb només dos personatges, l'entrevistador i l'entrevistada. Fins i tot amb un de sol. El llibre té dues parts, el que podríem dir l'abans i el després. A la primera l'Eva se'ns mostra molt xerraire i neuròtica, explica el seu passat. Després la història present pren tot el protagonisme. Tot i que el principi em va costar una mica enganxar-m'hi, després és oli en un llum i es llegeix amb molta agilitat i interès. No està mancada d'humor i de situacions una mica surrealistes que posen salsa a l'argument. Si se li ha de criticar alguna cosa, dir que el final potser no acaba de respondre a les expectatives, t'esperes algun estirabot més, però no.

Bona descoberta aquesta autora que sap atrapar amb una història sense grans fets, però que et mantenen atent, i amb una escriptura fresca que fa bo de llegir. Diuen que té tocs de Calders, segurament per aquesta mena de realisme màgic, i la comparen amb altres grans noms, però a mi m'ha recordat a Empar Moliner i a Tina Vallès, i que consti que és un elogi! Em queda la sensació que té marge de millora, i que probablement millorarà. De moment, potser que busqui la seva primera novel·la i que la porti també cap a casa. Haurem de veure com evoluciona.

Puntuació: @@@

diumenge, 24 de juliol de 2016

Missió (gairebé) impossible

Autors: Lluís Llort i Salvador Macip (Il·lustracions de Sergi Càmara)
Editorial, any: Barcanova, 2016
Gènere: Infantil
Número de pàgines: 189
Llegit en: Català

La tercera entrega de 'Sóc un animal' comença allà on es va acabar 'La fàbrica podrida', però l'Arman i el seu inseparable lèmur Timurtz no trigaran a tornar-se a embolicar en una nova aventura. L'Arman cada cop està més acostumat al seu poder, encara que de vegades li juga alguna mala passada. Amb els seus principals enemics, el ministre Zhirkov i el seu esbirro Drazan, una mica lluny, concretament a l'Himàlaia per culpa del Transmutador Distanciatiu, tot sembla tranquil, però la Lij troba a faltar la seva mare, que va desaparèixer després de publicar uns articles comprometedors pel govern de Virolainek. Disposat a ajudar-la, l'Arman cita a tots els amics per traçar un pla. S'hauran de desplaçar fins a Katxatxof, un país veí en el que ha desaparegut també el pare de la Rosvita, que és company de la mare de la Lij, a veure si els troben als dos. Està lluny, però l'Arman sap com arribar-hi de manera fàcil...

En base a l'argument d'aquest volum, podríem pensar que la cosa es posa seriosa, però aquesta aventura és tan esbojarrada com les anteriors. Sí que hi he un argument més elaborat i amb clara vocació de continuïtat, però no es pot oblidar que els protagonistes tenen 9 anys, i que el públic al que va destinat és precisament la canalla d'aquesta edat. Per això, com sempre dic, se li perdonen les llicències argumentals pròpies de les històries per nens, però no passen per alt algunes bromes i comentaris que són de més fàcil comprensió pel públic adult. En aquest tercer llibre, es pot dir que hi ha dues trames, per una banda la dels joves protagonistes, que és l'emocionant i heroica, i la del ministre Zhirkov, que va per una altra banda i està destinada només a divertir. Que en Zhirkov i en Drazan ja no siguin qui fa la murga a l'Arman i els seus amics gairebé m'ha dolgut, però és tan sols que la història evoluciona. I segur que aquests personatges es mantenen perquè encara no han dit l'última paraula. Petició personal: més protagonisme per en Zoran i les seves exclamacions, i més transformacions inoportunes i inesperades de l'Arman.

En Llort i en Macip (en Càmara també!), són molt mala gent, perquè ens presenten un tercer llibre d'una saga que deixa de ser independent. Aquesta missió gairebé impossible porta un cartell de 'continuarà' com una casa i només situa els nous elements que estan en joc perquè els nostres protagonistes (i els seus pares estranyament permissius) es llueixin. Tot i així, també hi passen coses i hi apareixen nous personatges, i com que és per lectors alevins, les pàgines volen a molta velocitat. Caldrà esperar (almenys) al quart llibre per conèixer el desenllaç de la història. Si no esteu en fase de llegir llibres per canalla, busqueu algun nebot, o el fill d'uns amics, o el membre més jove de la família i introduïu-lo en el món de 'Sóc un animal'. És d'aquells que poden marcar la diferència entre que el xaval o xavala s'aficionin a la lectura o no.

Puntuació: @@@ 

diumenge, 17 de juliol de 2016

La violència justa

Autor: Andreu Martín
Editorial, any: RBA-La Magrana, 2016
Gènere: Novel·la negra
Número de pàgines: 438
Llegit en: Català

Alexis Rodon, ex-sergent dels mossos, cap de seguretat d'uns grans magatzems de luxe. Va deixar el cos després d'haver torturat un segrestador reincident. Teresa Olivella, cuinera, sortint d'una depressió després de perdre un fill de 5 anys i separar-se del seu marit maltractador. Dues vides independents que es creuaran de manera casual, o no tan casual, una relació turbulenta i desenfrenada, fins i tot inconvenient. Es faran bé l'un a l'altre? I mentrestant, una trama de prostitució que sobrepassa els límits habituals, de la qual se n'obté la primera pista arran d'una jove que intenta robar als magatzems on treballa en Rodon. L'homenot no sabrà deixar de ser policia. La Teresa tampoc no serà capaç de deixar el seu passat enrere. I amb ells com a eix vertebrador, coneixerem la violència des de tots els angles possibles. La justa, i la que no és justa també.   

Quan diuen que l'Andreu Martín és un mestre de la literatura criminal, no exageren. La seva dilatada bibliografia l'avala, i aquest llibre acredita totes les virtuts del gènere. A 'La violència justa' trobarem capítols alterns des de la perspectiva dels dos protagonistes, que són molt diferents i que estan molt ben descrits. Comparteixen moltes escenes, però sempre sabrem què pensa un o altre, en funció del capítol. La trama d'en Rodon és més interessant, pel meu gust, ja que inclou el cas policial, però la de la Teresa va creixent, i un personatge que al principi fa certa ràbia, per com és i per la seva mania d'inventar vocabulari, creix immensament a mesura que passen les pàgines. El llibre atrapa de principi a fi, i es llegeix amb agilitat, tot i que l'argument és treballat, les trames detallades i les històries complexes.

Tret dels capítols en que els protagonistes comencen la seva relació, en els que es perd durant força pàgines el fil de la trama més interessant (pel meu gust), i potser d'algun personatge prometedor que desapareix durant massa temps, aquest és un llibre força rodó. Fins i tot en aquests punts de dispersió t'adones que res del que s'explica és sobrer, encara que voldries una altra cosa. Podrien ser dos bons llibres per separat, però és un  sol llibre que té de tot, bones històries, bona lletra, violència, reflexió, passions, corrupció, acció, egos, passats tèrbols, humanitat... molt de suc, i tot ben combinat. El trobo recomanable pels amants del gènere, però en pot gaudir tothom. No tots els autors catalans que es publiquen són bons, és cert. Però que també en tenim de molt bons és indiscutible. Martín n'és un.

Puntuació: @@@@

dilluns, 4 de juliol de 2016

El violí d'Auschwitz

Autora: Maria Àngels Anglada
Editorial, any: Labutxaca, 2010 (Columna, 1996)
Gènere: Narrativa 
Número de pàgines: 132
Llegit en: Català

Entre músics es reconeix el talent de seguida, i també quan un instrument és bo. El violí de la Regina és extraordinari, però encara ho és més la seva història. Va ser el seu oncle Daniel que el va fer, amb les seves pròpies mans, i calcant les mides exactes d'un Stradivarius. Però el més sorprenent és on el va fer: internat al camp de concentració d'Auschwitz. Saltarem de la memòria de la Regina fins els dies de penúries d'en Daniel, el lutier jueu, que es va veure abocat a la construcció d'un violí excepcional a contrarellotge, o més ben dit, sense saber quin era el termini d'entrega. El preu a pagar si no acabava l'encàrrec? La vida. Envoltat de tants horrors i tanta necessitat, el lutier acabarà obsessionat amb aquella peça que vol acabar tant sí com no, fins que acaba sent un dels seus únics motius que dóna sentit a la seva existència.

La història se'ns explica a través de capítols llargs que van iniciats per documents reals del camp en els que es detallen decisions preses, inventaris de materials recuperats dels presos o les mesures de seguretat existent. Tot i l'ambientació, no m'ha semblat que descrigui les vivències dels jueus internats amb la màxima cruesa, com passa en altres obres ambientades en el mateix escenari. Es tracte d'un llibre curt i de fàcil lectura, aconsegueix despertar un interès relatiu tenint en compte que l'única intriga és quin és el termini d'entrega. També és força previsible què ha de passar, el mateix tarannà de l'obra no permet pensar que els esdeveniments hagin d'acabar d'una altra manera.

Un llibre amable i de relaxació després d'una lectura dura. Podria ser més incisiu, però decideix explicar les coses amb més calma, tot i insistir molt en la crueltat dels captors, però no hi ha violència explícita, que potser no cal, però així no impressiona tant ni et fa témer per la vida dels protagonistes. Recomanable per passar l'estona, sense esperar-ne una gran profunditat ni gaires emocions, només pel plaer de llegir una ploma remarcable.

Puntuació: @@