dilluns, 27 de juny de 2016

Nosaltres

Autor: Ievgueni Zamiatin
Editorial, any: Males Herbes, 2015
Títol original, idioma, any: Мы, rus, 1921
Gènere: Ciència Ficció
Traductor: Miquel Cabal
Número de pàgines: 280
Llegit en: Català

En una societat regida per unes Taules Horàries i un Estat Únic que iguala tots els números, D-503 és un enginyer fidel amb una vida matemàtica i ordenada. És el constructor de la Integral, una nau que ha de permetre visitar l'espai. En aquesta societat seva ningú se surt de la línia ni un mil·límetre. Ningú? Això es pensa D fins que coneix I-330, una número peculiar que transgredeix moltes de les normes marcades pel Benefactor. Vol denunciar-la, però per algun motiu, una atracció malsana, és incapaç de fer-ho, fins i tot quan descobreix que està malalt, perquè s'adona que té una ànima. I on s'és vist que els números tinguin llibertat? Això és font de tota infelicitat! D es veurà arrossegat a un espiral d'actuacions lliures que no sabrà com aturar, al mateix temps que els pilars sagrats de l'Estat Únic s'esfondren. Potser aquesta atracció tan gran per I i la seva gent es deu a que dins seu ja hi creix la llavor de la revolta.

'Nosaltres' és una distòpia de gairebé 100 anys d'antiguitat, anterior a títols com 'Un món feliç' o '1984'. En les dues s'hi poden trobar elements d'aquest llibre. Planteja un món quadriculat on els humans, anomenats amb números, viuen d'acord a temps tabulats i a una manca de llibertat i fantasia absolutes. Segons el Benefactor, això fa la felicitat, perquè elimina qualsevol element que et pugui fer infeliç. Fins i tot les relacions estan regulades. Ens ve explicat en una mena de diari del protagonista. Com totes les distòpies, l'objectiu acaba sent demostrar tot el contrari, que no estem tan malament com estem. Tot i que el plantejament és molt interessant, el llenguatge és enrevessat i florit, i la trama és confosa i divaga sense cap rumb aparent. M'han resultat molt molestes les moltíssimes frases inacabades amb punts suspensius, diu molt menys del que has d'imaginar, no ajuda gaire, i la trama no flueix. A destacar que el llibre acaba amb una carta de l'autor a Stalin demanant el mateix tracte que altres escriptors russos perseguits per la seva literatura.

M'ha costat moltíssim de llegir i se m'ha fet etern. He estat temptat de deixar-lo molts cops i m'he hagut de forçar a acabar-lo, i encara llegint en diagonal. Quan això passa, és inevitable agafar mania al llibre, encara que ja sé que la majoria senzillament el deixa de llegir i punt. Vull creure que no és un mal llibre, i que a més és pioner, però a ni no m'ha entrat i se m'ha fet molt pesat. La manera d'explicar-lo, reiterativa, dispersa i volàtil no conviden a continuar. Un llibre que no ha fet que em vingui de gust llegir, i això és greu. Una llàstima, perquè li tenia ganes, però m'he endut una decepció. L'únic que li puc valorar és la imaginació per crear un món distòpic, però ni això compensa.

Puntuació: @

dimecres, 15 de juny de 2016

La vídua

Autora: Fiona Barton
Editorial, any: Columna, 2016
Títol original, idioma, any: The widow, anglès, 2016
Gènere: Intriga
Traductora: Núria Parés
Número de pàgines: 503
Llegit en: Català

En Glen Taylor acaba de morir. A l'estrada, la seva vídua, la Jean Taylor, està a punt de declarar i s'acabarà tot. La policia i la premsa hi són presents, i és que en Glen era un dels homes més investigats dels últims anys. Aparentment, un pobre diable, prepotent, controlador, però amb unes aficions que quan surten a la llum li portaran molts problemes: és consumidor de pornografia, fins i tot infantil. Quan la Bella Elliott, una preciosa nena de pocs anys, desapareix del jardí de casa seva, tots els focus apuntaran a en Glen i ell haurà de maldar molt per demostrar la seva innocència. La Jean li dóna el seu suport incondicional, però cada cop hi ha més evidències que apunten en Glen. Com va viure la vídua tota la investigació i el calvari del seu marit? Qui va emportar-se la Bella, si no va ser ell? Aquesta serà l'obsessió dels altres protagonistes de la història, l'inspector Bob Sparkes, i la periodista Kate Waters. Els dos, per motius diferents, no pararan fins a descobrir la veritat.

La trama narrativa es desenvolupa a través de tres personatges durant gairebé tot el llibre, per bé que només un parla en primera persona, la Jean. També hi ha capítols des de la perspectiva de la Kate i d'en Bob. No es tracta d'una història lineal, va fent salts en el temps entre el present més immediat i el moment del segrest de la Bella i tot el que se'n va esdevenir. Això provoca algun embolic de vegades. El principi és molt potent i atrapa amb una escriptura fàcil i àgil, però no em sembla que la tensió es mantingui fins el final, hi ha una desacceleració potser perquè és una mica més llarg del que caldria. És una bona història amb diversos girs, però no dóna massa espai a la sorpresa, la gràcia és anar descobrint com va passar tot.

'La vídua' té vocació de llibre de la temporada i potser acabarà sent un súper-vendes. I com a tal, és probable que decebi als lectors més habituals, i que enganxi moltíssim als que no ho són tant. Amb tot, passes una bona estona llegint-lo, passa fàcil i intriga. Personalment els capítols que m'han agradat més són els d'en Bob, on hi ha la investigació. A en Glen i la Jean els donaries un bon mastegot a cadascun, per motius diferents, senyal que estan prou ben recreats. Aconsegueix captar la teva atenció, però com sol passar en aquests casos, no està especialment ben escrit i s'embolica més del necessari. Ara que ve l'estiu, ja hi ha un llibre per emportar-se a la platja.

Puntuació: @@@

diumenge, 5 de juny de 2016

Busco senyor per amistat i el que sorgeixi

Autora: Empar Moliner
Editorial, any: Quaderns crema, 2005
Gènere: Relats 
Número de pàgines: 171
Llegit en: Català

Dones de fer feines, menjadors socials, botigues de mobles, construcció d'un refugi atòmic, maltractaments, la llei d'educació, l'aspecte físic, la tria d'una bona eina per una casserolada, fer-se apòstata, els que llegeixen el diari sense pagar, la manera de vestir dels homosexuals, els taxistes xerraires, el pes de les motxilles de la canalla per anar a escola, la negativa al correu comercial, l'exageració del feminisme, i així, fins a 40 escrits i temes diversos vistos i transcrits des de la mirada àcida, irònica i peculiar de l'Empar Moliner, que ara s'ha fet famosa com a tertuliana i monologuista polèmica, però que ja fa temps que corre per la paraula escrita. Més que relats, cròniques de la vida mateixa, res s'escapa a la seva mirada i a la seva curiositat endimoniada. I en la seva recerca de les situacions més variades, tot un tractat de psicologia humana.

Difícil definir aquest recull, perquè com deia no podem parlar de relats ni contes, no tenen estructura, ni principi ni final. Són retrats, descripcions de tot allò que ha cridat l'atenció de l'autora. No per casualitat durant l'obra s'autodenomina cronista, i parla sempre en primera persona. No dubta en esmentar el seu nom real, ni el d'altres persones reals. Per exemple, dedica un dels escrits a Quim Monzó. Tot i que tot això podria sonar a sopar de duro, les cròniques no es fan pesades, estan escrites sempre amb un toc irònic i aquella falsa ingenuïtat que mostra sempre la Moliner, i com que són curtes, la majoria de només quatre planes, es llegeixen amb molta facilitat i agilitat. Per no esmentar l'absoluta correcció lingüística, sense que el text sigui feixuc. Això és un punt a favor.

Tot i que és el primer llibre de l'autora que ressenyo, no és el primer que llegeixo d'ella. Per ser que en un altre moment podria dir que escrits d'aquest tipus no són relats i que no he trobat el que esperava, he de dir que ho he passat bé llegint-lo, que en cadascuna de les cròniques he trobat coses interessants i fins i tot he après. A més, aquesta manera d'explicar les coses de manera irònica i abstenint-se de fer judicis de valors evidents, fa la lectura molt atractiva i distreta. Si he de triar un escrit però, potser em quedaré amb el més llarg, 'Hadisha a l'època del xat', que descriu la situació d'una jove marroquina que s'ha de casar amb el seu promès, però no és verge. D'estructura no és diferent dels altres, però és el que més m'ha impactat. Un llibre molt ben escrit i distret de llegir. No hi busqueu grans històries ni gaire imaginació. La realitat és així, però alguns tenen més gràcia explicant-la que d'altres. I Empar Moliner en té força.

Puntuació: @@@