dimarts, 31 de maig de 2016

Gorski

Autora: Vesna Goldsworthy
Editorial, any: Angle Editorial, 2016
Títol original, idioma, any: Gorsky, anglès, 2015
Gènere: Narrativa
Traductor: Jordi Martín Lloret
Número de pàgines: 203
Llegit en: Català

Que ningú llegeix llibres és un fet. I de comprar-los ja ni en parlem. Per això la llibreria londinenca Fynch's amb prou feines cobreix despeses, i en Nikola, un refugiat serbi que hi treballa, ho sap molt bé. Tot canviarà quan, un dia qualsevol, el bilionari d'origen rus Roman Gorski apareix per allà i els fa un encàrrec sorprenent. Està a punt d'establir-se en un palauet proper i vol comptar amb la biblioteca privada més impressionant de tot Europa. El pressupost és pràcticament il·limitat, i tant l'amo de la llibreria com en Nikola no poden refusar l'oferta. Però d'on ha sortit aquest home carregat de diners? Quines intencions té i per què vol aquesta biblioteca tan enlluernadora? Són preguntes que anirem resolent al llarg de la trama i de diversos escenaris d'una Londres plagada de russos i opulenta com pocs ciutadans la coneixen. I potser el que menys la coneixia és el nostre protagonista serbi. Però l'arribarà a conèixer molt bé.  

Aquesta història de poc més de 200 pàgines és una versió actualitzada de la famosa novel·la El Gran Gatsby. De fet, tenen molts punts en comú, per exemple la similitud dels noms dels protagonistes, i naturalment la història subjacent, tot i que aquella estava ambientada als EUA, i aquesta a Londres, i amb uns protagonistes de l'Europa de l'Est. La veu narrativa la porta el personatge secundari, allà Nick Carraway, i aquí Nikola Kimovic. Gorski passa a l'actualitat que coneixem, gairebé 100 anys després de la novel·la que li serveix de patró. Les referències a l'art i a la cultura russes són molt presents, i està escrita amb una prosa molt acurada i meticulosa. Una altra coincidència entre els dos llibres és que en aquest també costa molt arrencar, sembla que la història no avança i es fa farragosa, però a la segona part es van encaixant les peces i passa millor. 

Es tracta d'un d'aquells casos en que saps que estàs davant d'un bon llibre, però a tu no t'acaba d'entrar. El fet d'haver llegit ja 'El Gran Gatsby' li ha restat el factor sorpresa, però tot i així el llibre costa i se m'ha fet llarg, s'ha d'anar mastegant. I no perquè el llenguatge sigui especialment florit, però sí força elaborat, i el ritme de la trama és lent. Valoro els llibres per la sensació que m'han aportat, i sóc conscient que aquest el valoraré per sota del que a molta gent li semblaria correcte, per això penso que se li ha de donar una oportunitat. Un llibre sòlid, ben escrit i amb una història que pot semblar una mica inversemblant, però distreta. Un digne homenatge d'un llibre que ha passat a la història de la literatura americana. Però ni aquell em va impressionar, ni aquest ho ha fet tampoc.

Puntuació: @@

dissabte, 21 de maig de 2016

L'elefant desapareix

Autor: Haruki Murakami
Editorial, any: Empúries, 2016
Títol original, idioma, any: Zou no shoumetsu, japonès, 1993
Gènere: Relats
Traductors: Marina Bornas i Sandra Ruiz Morilla
Número de pàgines: 398
Llegit en: Català

17 són els relats que componen aquest recull antic de l'autor japonès que Empúries ha traduït ara. En ells trobarem representat una mica de tot l'univers Murakami, la quotidianitat més estàtica, les relacions sentimentals laxes, el suspens, la màgia i els fets inexplicables i inexplicats. Narrats en primera persona i de manera molt natural, l'autor fa parlar els seus personatges com si fossin ell mateix, fins i tot quan el protagonista del relat és una dona. Així trobarem, per exemple, una parella que atraca un McDonald's de matinada només perquè tenen una gana voraç, una dona que fa disset dies que no dorm i es troba perfectament, un nan que amb el seu ball encaterina tot el món o un jove que talla gespa per encàrrec que estima la seva feina, entre moltes altres històries estrafolàries. 

Els relats d'aquesta col·lecció tenen llargades molt diverses. Alguns podrien ser gairebé novel·les curtes, com 'Son', que de fet ha estat editat en forma de conte il·lustrat i ja ressenyat en aquest blog prèviament. Altres han servit d'embrió per alguna de les seves novel·les, o han tingut altres adaptacions. Tot i ser obres primerenques, se les nota més madures que aquelles primeres novel·les curtes. Hi trobem fantasia surrealista i tampoc hi falten els tocs d'humor trapella que l'autor explota en els relats més que en les novel·les llargues. Per trobar-li defectes, alguns dels contes s'allarguen innecessàriament perquè no tenen una direcció clara. De vegades sembla que l'autor comença a descriure un escenari, i de sobte tot canvia de manera brusca, com si se li hagués acudit llavors com afrontar el relat. Això descol·loca, i no és el primer cop que li detecto.

Murakami sempre és garantia de bona lectura per mi. He gaudit amb aquests contes, que agradaran als fans i faran arrufar el nas als que no, com sempre. He trobat que és una mica llarg per ser un llibre de contes, donada la llargada d'algun d'ells, potser 17 eren massa. Però tot i així, continua el meu idil·li amb aquest senyor japonès al que no li donen mai el Nobel, gràcies a déu. Encara que no el puntuï amb la màxima nota, sempre és un plaer llegir-lo. Aquest és un bon llibre per introduir-se a Murakami i veure el pa que s'hi dóna, així que si algú encara no ho ha intentat i té dubtes, pot començar per aquí. Ànim, valents!

Puntuació: @@@

dilluns, 16 de maig de 2016

Company punt

Els qui em coneixen del Bona Nit segurament sabran que sóc una mica obsessiu amb algunes coses, com ara fer llistes, classificacions o posar etiquetes. També sabran que em costa molt desprendre'm de les coses que tinc. I no parlem de llibres, ja que és pràcticament impossible que em desprengui d'un llibre que cau a les meves mans (EVIDENTMENT!).

L'afecció que agafo per tot allò que faig servir habitualment és molt gran, i això, per exemple, es pot veure molt clarament amb el punt de llibre. No m'agrada malmetre els llibres de cap manera, així que fa molts anys que faig servir punt, però quan en trio un m'acompanya fins el final dels seus dies. Tret dels moments d'impàs, o de quan llegeixo més d'un llibre alhora, des de l'any 98 o 99 només m'han acompanyat dos punts de llibre. Sí sí, he dit dos. I els dos s'han acabat perdent, ja que el llibre va amb mi a tot arreu i tard o d'hora el punt pot caure, ves a saber on. Aquest era el punt que feia uns 10 anys que m'acompanyava, d'abans de l'existència d'aquest blog i tot:


Però aquest era el segon que us deia, i fa un parell de mesos que es va perdre (#jesuispuntdellibre). Havia de trobar-ne algun altre que em convencés per passar anys i anys al meu costat, i durant les darreres setmanes he anat fent servir algun punt pont. Però ara ja he trobat un substitut digne, i no és un de sol, sinó que en són dos, que aniré alternant de llibre a llibre.


Un de cuir, que suposo que durarà més, i l'altre de paper, amb una imatge ben refrescant. S'admeten apostes sobre quan em duraran, ja veieu que la previsió és per una llarga temporada. I és que si un llibre és un gran company de viatge, el punt de llibre que va veient passar els volums també ho pot ser.

dijous, 12 de maig de 2016

The little book of the icelanders

Autora: Alda Sigmundsdóttir
Editorial, any: Vaka-Helgafell, 2015 (original de 2012)
Gènere: Assaig 
Número de pàgines: 101
Llegit en: Anglès

Aquest llibret de només cent pàgines és omnipresent en totes les cases de souvenirs i llibreries d'Islàndia. Vaig ensopegar amb ell i em va fer gràcia saber una mica més com són els islandesos, així que el vaig comprar, i vaig aparcar la lectura en curs. L'autora és una periodista nascuda a l'illa però va passar tota la seva joventut en altres països, de manera que s'ha socialitzat en altres llocs abans de tornar a viure-hi, i ens aporta una visió una mica externa, irònica i gens florida de com són els seus compatriotes. Són 50 píndoles sense massa ordre que ens retraten el que seria un islandès típic. Ens parla, per exemple, de la seva fal·lera pel facebook, de les trobades socials en banys termals, de la diversitat a l'hora de generar els cognoms o del seu exagerat alcoholisme. Tot plegat amanit amb una escriptura planera i entenedora, i una bona dosi d'humor i d'ironia.

L'autora presenta el llibre com 50 mini-assajos, tal com li han sortit, i ve a ser això. Capítols molt curts que parlen de la manera de ser o els costums dels islandesos. En alguns casos explica coses sorprenents per la diferència amb la nostra realitat, però en altres no ens sorprendrem tant. A més et queda el dubte de saber si només exposa tòpics o si parla des de la seva experiència només, però és molt distret i amè de llegir, i estic convençut que no va errada en molts dels temes que tracta. Està escrit originalment en anglès, i traduït a altres idiomes, entre els quals no hi era el català, ni tampoc l'islandès, pel que vaig veure. No sé si és que el llibre no farà gràcia a la gent del país, o que no els cal llegir-lo, però de totes maneres, allà tothom parla un anglès més que acceptable, en el pitjor dels casos.

He de dir que he passat una molt bona estona llegint-lo, i m'ha fet força gràcia. No tots els capítols són igual d'interessants, però tots es deixen llegir de manera àgil i distesa. No puc dir que sigui una lectura que atrapi sense remei, però la curiositat pot, i a mi Islàndia en general m'encurioseix molt. No compto que ningú el vulgui llegir, però m'agrada deixar constància que jo ho he fet i que m'ha agradat. Ara sé una mica més dels islandesos, i ja va bé. L'autora té altres llibres de l'estil, i no descarto llegir-ne algun altre, però me'ls hauré de fer enviar!

Puntuació: @@@